La Conca de l’Ebre

L’anomenada Conca o Depressió de l’Ebre és una unitat morfostructural de primer ordre de la Península Ibèrica, que forma l’avantpaís dels Pirineus. Aquesta unitat morfològica, que alhora és una conca sedimentària d’edat terciària, és drenada en gran part pel riu Ebre. Té una forma triangular i és delimitada pels Pirineus, al N, per la Cadena Ibèrica al SW i, al SE, per la Cadena Costanera catalana, també anomenada Catalànids per alguns autors. Ara bé, cal no perdre de vista, pel que fa a tot el conjunt, que la Depressió de l’Ebre és més petita que no pas la conca hidrogràfica d’aquest riu troncal peninsular. És clar que, amb el mapa geològic a la mà, la capçalera dels aiguavessos cantàbrics, ibèrics i pirinencs ultrapassen, de molt, els límits de la conca geològica. Hi ha, però, una excepció, justament a Catalunya. En efecte, els terrenys terciaris prepirinencs autòctons s’estenen cap a l’E i arriben fins a la Mediterrània, a la nostra costa empordanesa de la platja de Pals. Aquesta extremitat de la cubeta terciària és drenada pels rius Francolí, Gaià, Llobregat, Congost, Ter, Fluvià i Muga. És una raó prou important perquè els geògrafs catalans rebutgin el nom de Depressió de l’Ebre per a aquest sector i emprin el nom de Depressió Central catalana, (o també Depressió Terciària catalana) per a tot el conjunt de relleus deprimits estesos entre els Pirineus i la Cadena Costanera.

Mapes generals de la Conca de l’Ebre. A dalt, distribució superficial de les unitats principals litològiques de la depressió de l’Ebre. A baix, mapa d’edats de les formacions continentals de la depressió de l’Ebre i conques veïnes.

Biopunt, originals d’O. Riba.

La depressió terciària de l’Ebre, respecte a l’orogen dels Pirineus, té la posició d’una conca d‘avantpaís. Totes dues unitats han tingut una evolució paral·lela durant llur desenvolupament en el Terciari. Ara bé, cal tenir present de quins Pirineus parlem. Si parlem dels Pirineus admesos tradicionalment pels geògrafs, la conca terciària de l’Ebre és l’avantpaís acabat d’indicar. Si per contra admetem que l’orogen pirinenc s’estén des de les Muntanyes Cantàbriques, a l’W, fins a les de Provença, a l’E (tot passant pels Pirineus pròpiament dits i les muntanyes del Llenguadoc), amb una llargada d’uns 1500 km, cal acceptar l’existència de diverses conques d’avantpaís. A la Península hi ha la conca del Duero, que relleva la de l’Ebre pel corredor de la Bureba (Burgos).

Per damunt dels terrenys terciaris que anaven omplint la Conca de l’Ebre, es van col·locar diverses làmines d’encavalcament, o mantells de corriment, d’origen pirinenc, empeses cap al S, com a conseqüència de la col·lisió de dues plaques litosfèriques: la placa ibèrica i la placa europea. Segons els resultats de les recerques geofísiques més recents, sembla que hi hagué un inici de subducció de la primera sota la segona als Pirineus de l’istme. Aquesta subducció, en certa manera efímera, té però una geometria a la inversa, a l’W de la falla de Pamplona, al N de l’orogen pirinenc cantàbric. Aquesta col·lisió es va iniciar al final del Cretaci, fenomen de compressió que es va prolongar durant tot el Paleogen fins a la part mitjana del Miocè. Els materials de l’orogen pirinenc es van configurar com un cinyell de plecs orientats d’E a W i sobretot de mantells de corriment (o làmines d’encavalcament) amb uns desplaçaments cap al S molt considerables, de bastants desenes de quilòmetres de fletxa, segons els indrets de la Serralada Pirinenca. Les unitats al·lòctones sovint es troben sobreposades les unes damunt les altres tot formant uns apilaments anomenats «stacks» pels autors anglòfons. A l’altra banda de l’orogen, al vessant septentrional, també es van desenvolupar d’altres mantells empesos allí cap al N amb desplaçaments, però més reduïts i amb contactes més verticals, comparats amb els del vessant meridional. Aquest apilament progressiu de materials al·lòctons representa un escurçament molt considerable de l’escorça superior. Si hom fa un tall restituït a la posició primitiva de les unitats encavalcants, aquest escurçament és d’uns 140 km als Pirineus centrals i d’un centenar als Pirineus catalans. Aquesta reducció d’espai va disminuir considerablement l’amplada de la Conca de l’Ebre.

Els factors del desenvolupament sedimentari de la Conca de l’Ebre

La subsidència

A l’ensems, segons les dades fornides per la recerca de sísmica profunda (projecte ECORS) i la gravimetria, es va produir una flexió còncava de la litosfera sota l’orogen pirinenc com a conseqüència dels apilaments esmentats i la consegüent sobrecàrrega litostàtica que això va representar. En superfície el fet es traduí en una subsidència molt forta a les zones ocupades per les conques d’Aquitània i de l’Ebre, avantpaïsos característics dels orògens de col·lisió.

Aquesta subsidència va engendrar la conca sedimentària d’avantpaís. En un començament es va emplaçar prop de l’eix de l’orogen, posició que s’anà traslladant cap a migjorn d’una manera progressiva a mesura que els mantells de corriment s’anaven superposant a les unitats terciàries autòctones de la Conca de l’Ebre. La posició actual d’aquest eix coincideix aproximadament amb la del riu ibèric, entre Casp i Haro.

Els fets esmentats (la subsidència de la conca, d’una banda, molt forta cap al N, i l’emplaçament de les unitats al·lòctones pirinenques, de l’altra) han estat els factors més importants que han controlat la sedimentació dins la conca i alhora han estat els causants de la important asimetria estratigràfica que s’hi enregistra. En un mapa d’isòbates referit a la base del Terciari, hom remarca que aquesta base té un pendent generalitzat cap al N; és a dir, els gruixos de sediments queompliren aquest solc sedimentari són molt importants al repeu dels Pirineus i molt més reduïts a les altres voreres, ibèrica i catalana.

Simultàniament al desenvolupament de l’orogen pirinenc, l’activitat tectònica també es deixà sentir a les altres vores de la Conca de l’Ebre: a la Ibèrica i a la Cadena Costanera catalana amb la zona d’enllaç intermediària. Els efectes, però, hi foren més atenuats, amb encavalcaments i petites làmines de cobertora empeses cap al centre de la conca, una conca que fou subsident durant tota l’època sedimentària i alhora tectònicament compressiva.

Les conques satèl·lit

És interessant de conèixer uns altres fets relacionats amb l’activitat tectònica i sedimentària de l’Orogen Pirinenc. En efecte, cap a la vora pirinenca de la Conca de l’Ebre, allí on comença la part al·lòctona de mantells de corriment i làmines d’encavalcament (a partir del front pirinenc meridional), s’hi va desenvolupar un bon nombre de conques sedimentàries satèl·lit. Totes aquestes conques es van omplir de sediments sintectònics relacionats amb la dinàmica de les unitats al·lòctones i amb els relleus que s’anaven creant. Totes tenen en comú que són limitades, per sota, per una falla d’encavalcament gairebé plana. És a dir, que aquestes unitats encavalcants pirinenques traslladaren cap al S no només els materials secundaris i terciaris sedimentaris de la conca satèl·lit, sinó també les altres unitats encavalcants suprajacents, col·locades en una fase anterior. La conca de Graus i la de Jaca han estat preses com a model per a definir aquest nou tipus de conca amb el nom de «piggy-back basins» que, en català, seguint fidels a aquesta designació pintoresca, proposem d’anomenar conques a coll-i-be. Per exemple, es va emplaçar en primer lloc el mantell del Mont Perdut, durant l’Eocè superior i, més tard, al final de l’Oligocè es va formar el gran mantell de Gavarnie, el qual va traslladar cap al S la unitat de la conca de Jaca i el mantell del Mont Perdut (a coll-i-be, d’ací ve el terme).

En general són conques asimètriques, amb un front actiu coincident amb el front de la làmina d’encavalcament, propici que s’hi formin discordances progressives, i un altre flanc més o menys passiu on les capes es col·loquen en bisell d’agradació («onlap», «downlap»). Aquests fets creen una polaritat, en forma de tascons sedimentaris, dirigida cap a l’avantpaís. És una de les característiques d’aquestes conques satèl·lit. A les conques de Miranda d’Ebre i de Medina de Pomar, però, aquesta condició s’esdevé a la inversa. És força freqüent, a més, que en aquestes conques de coll-i-be, com la de Graus i la d’Estella-Sierra del Perdón, l’ompliment en «onlap» hagi ultrapassat («bypassing») el llindar creat per l’encavalcament frontal, esmorteït, o aturat del tot, i s’hagi unit per sobreimposició i discordança, amb els sediments de la conca d’avantpaís, en aquest cas, la de l’Ebre entre Montejurra i Alloz.

A més de la conca de Graus-Tremp, hi ha a Catalunya la conca d’Àger i d’altres de més menudes, com la d’Antist (Pallars Jussà), les conques esglaonades i encavalcades del sinclinal de Ripoll, etc. Més a l’W, cal recordar la gran conca de Jaca (Aragó i Navarra), la de Miranda d’Ebre (Burgos i Àlaba), i unes de més petites, formant sistemes encavalcants, com la d’Oco, la d’Olejua-Otiñano, la d’Estella-Perdón i Biurrún, la de Peña Izaga, a Navarra i la de Valdivieso, a Burgos. Al baix Aragó, a la Zona d’Enllaç, també se n’hi pot trobar un bon nombre.

Els sistemes d’encavalcaments, els quals han estat al·ludits per a explicar l’origen i la formació de les conques a coll-i-be, en general formen uns conjunts connectats els uns amb els altres per una superfície d’encavalcament basal (encavalcament basal, «sole thrust»). Formen unes seqüències de propagació anomenades de bloc inferior («piggy-back thrusting sequences»), la qual cosa indica que els encavalcaments més distals, respecte a l’eix pirinenc, són els més moderns. Això no obstant, hi ha alguns casos més locals en què la seqüència de propagació és a la inversa (seqüències d’encavalcament de bloc superior).

El nivell de desenganxament de les unitats encavalcants se situa generalment al Trias superior (mantell de Gavarnie); n’hi ha d’altres però que ho fan en algun nivell argilenc de l’Eocè marí (unitat del Cotiella). També n’hi ha un a la base de les formacions salines de Cardona (a Catalunya) i de Pamplona (Ribera de Navarra), relacionats amb un diapirisme i la formació d’anticlinals de base plana. Comptat i debatut, aquestes dues àrees tan importants de la Conca de l’Ebre, caracteritzades per un plegament extens i relativament suau, esdevenen un parautòcton relatiu en què els anticlinals diapírics són alhora encavalcaments cecs (o no cecs, com els de Tafalla i de Cardona) pertanyents a una unitat pirinenca encavalcant, la més moderna de totes.

Les fases compressives i distensives

Una gran part dels sediments de la Conca de l’Ebre experimentaren els efectes de les fases de compressió dels orògens que la circumden. Aquesta època compressiva va durar del Cretaci alt (Campanià) fins al Miocè. És evident que hi hagueren fases de més activitat alternades amb d’altres en què la compressió era somorta. Les més destacables se situen a l’Eocè superior i coincideixen amb l’emplaçament dels mantells del Mont Perdut, del Pedraforca (les discordances de Sossís, al Pallars Jussà, i la de Campodarbe, al S de Boltaña) i a l’Oligocè més alt, amb l’emplaçament dels mantells de Gavarnie i del Cadí (discordances de Riglos i Santa Cília, a l’Aragó, i la de Barbarín, a Navarra, a l’W d’Estella).

L’època distensiva quedà establerta a Catalunya en començar el Miocè. Això no obstant, a la part occidental de la Conca de l’Ebre no s’esdevingué fins més tard. En efecte, les unitats miocenes de la fossa de la Rioja Alta-Bureba són encavalcades pel Mesozoic de les serres de Cantàbria i Montes Obarenes, des d’Aguilar de Codés (Navarra) fins més enllà de Pino de Bureba (província de Burgos).  d’una manera no gaire més esmorteïda també ho és per la unitat encavalcant mirant cap al N de les serres de la Demanda i de Cameros (de Belorado a Fitero). Aquest dispositiu atorga a La Rioja Alta-La Bureba la qualificació de fossa tectònica («en blague à tabac»), amb un escurçament superficial molt considerable, que hom pot avaluar en uns 50 km. En resum, que a la vora meridional els Pirineus occidentals, a l’W de la falla de Pamplona, experimentaren durant el Miocè mitjà una forta empenta compressiva cap al S.

Les transgressions i les regressions marines

Hi ha, a més a més, d’altres factors que han contribuït a l’estructuració del dispositiu estratigràfic de la conca. Aquests són de tipus paleogeogràfic, paleoclimàtic o pertanyen ala dinàmica dels nivells marins (l’eustatisme) a escala mundial. Ens referim al fet que, en començar el Terciari, la Conca de l’Ebre era oberta cap a l’Atlàntic. Al litoral català actual, per contra, hi havia adossats els blocs corso-sard i balear que engrandien cap a llevant l’àrea continental d’aquesta vora de la conca. A poc a poc, els blocs esmentats s’anaren allunyant Mediterrània enllà cap a la posició que ocupen actualment.

L’obertura a l’Atlàntic va propiciar la penetració de dues transgressions marines successives en el temps: una, que tingué el màxim d’expansió a l’Ilerdià, és a dir, a la base de l’Eocè, i una altra, de més important, que s’inicià al Bartonià inferior per acabar al Priabonià (Eocè mitjà i superior). Totes dues assoliren els Pirineus orientals i la vora de la Cadena Costanera catalana. Entre l’una i l’altra s’intercala una unitat de fàcies continental, que representa una regressió ben remarcable. Cap a l’W, els dipòsits marins corresponents a aquestes llengües transgressives esdevenen progressivament més potents i extensos en l’escala estratigràfica, de manera que cap al N del País Basc la sèrie vertical és tota composta de fàcies marines, més o menys distals i més o menys profundes. Com ja ha estat dit més amunt, la base de la primera transgressió és de sediments marins, al N del País Basc, però a mesura que hom progressa cap a llevant, entre el Cretaci i l’Eocè es desenvolupa un complex terrigen i lacustre cada cop més potent i extens dins la sèrie estratigràfica. Als Pirineus orientals aquesta unitat (formació de Tremp, o fàcies garumniana) comprèn el darrer estatge del Cretaci i tot el Paleocè.

De més a més, aquestes transgressions marines no assoliren la vora meridional de la conca actual de l’Ebre. El límit de les fàcies marines no va ultrapassar, segons dades fornides pels sondatges, una línia que passaria per Pancorbo, Haro, Tafalla, Sarinyena, Puigverd de Lleida i Senan.

A partir del final de l’Eocè la Conca de l’Ebre roman tancada a qualsevol altra penetració transgressiva marina, cosa que no s’esdevé a la d’Aquitània. És a dir, que la sedimentació s’hi fa en uns ambients continentals endorreics durant la fi de l’Eocè, tot l’Oligocè i una part considerable del Miocè. A partir del Miocè mitjà, tot fa pensar que la conca sedimentària totalment closa o restringida acabà essent capturada, potser d’una manera complexa, a favor del drenatge mediterrani.

Les etapes de la sedimentació de la Conca de l’Ebre

El Terciari continental de la Conca de l’Ebre presenta una part catalana composta especialment per l’Oligocè, amb un paquet sedimentari de l’Eocè superior continental. El centre de la conca, la zona aragonesa, és ocupat pel Miocè inferior i mitjà; la part navarresa, novament és ocupada per l’Oligocè, amb el Miocè situat als nuclis dels sinclinals; a la part riojana i burgalesa, novament trobem el Miocè, llevat de l’anticlinal d’Arnedo i de la zona de Nájera, encara oligocens.

Ateses les condicions de desplaçament del solc sedimentari cap al S, com ha estat proposat més amunt, cal afegir-hi ara una altra deducció. El depocentre sedimentari de la part oriental de la conca ha tingut un desplaçament de NE a SW. La disposició sedimentària de conjunt d’aquesta àrea catalana és la d’una immensa progradació cap a ponent. Tot fa pensar, feta una anàlisi sedimentològica, que el depocentre oligocè de la Depressió Central catalana s’anà traslladant cap a Aragó fins a ocupar, durant el Miocè mitjà, la zona pròxima a la ciutat de Saragossa, amb totes les plataformes estructurals que l’envolten. Un altre depocentre durant l’Oligocè superior i el Miocè es va traslladar en direcció W, fins a ocupar la petita conca evaporítica de Cerezo de Río Tirón, ja dins de la província de Burgos. La sedimentació en aquest extrem occidental de la conca segurament no va concloure fins cap el final del Miocè (hipòtesi encara no ben demostrada per manca de fòssils), fins a enllaçar amb el Neogen de la Conca del Duero.

L’ompliment de la conca d’avantpaís dels Pirineus es va realitzar a partir dels primers moviments orogènics que s’enregistraren en finir el Cretaci superior i va durar, d’una manera contínua, fins a mitjan Miocè. Aquest període d’ompliment coincideix, sembla, amb tot el temps de compressió pirinenca. Hom el pot dividir en dues etapes ben destacades. La primera (paleocena-eocena) és dominada per les dues transgressions marines de les quals s’ha parlat més amunt: una a l’Eocè inferior (Ilerdià) i una altra a l’Eocè superior (Biarritzià-Priabonià). La segona etapa és caracteritzada per la condició netament continental endorreica dels seus ambients sedimentaris i comprèn la part més alta del registre eocè, tot l’Oligocè i gran part del Miocè.

El Paleocè i l’Eocè pirinencs: les grans transgressions marines

En finir el Cretaci, l’àrea sedimentària pirinenca constituïa una sola conca, d’acord amb les anàlisis estratigràfiques fetes fins ara. Hi havia una àrea de sedimentació marina oberta a l’Atlàntic (N del País Basc-Navarra), amb dipòsits turbidítics («flysch») que passava a ambients marins progressivament més soms i costaners, cap a les zones perifèriques i finalment més a l’E, cap a la part central i oriental dels Pirineus hi havia ambients netament continentals ocupats per dipòsits roigs de subambients lacustres, fluvials i de ventalls al·luvials conglomeràtics (és l’antiga fàcies garumniana, o les formacions de Tremp, de Mediona, de Vilanova de Sau, la dels conglomerats de Sant Llorenç del Munt, etc). Aquesta unitat sedimentària roja comprèn, a Catalunya, el Maastrichtià i pràcticament tot el Paleocè. Sovint, però, hi ha a més en aquesta àrea oriental un hiat erosiu discordant sobre el substrat.

La primera transgressió eocena, la de l’Ilerdià, va penetrar per la part occidental i va atènyer, amb alguns obstacles, l’àrea catalana ocupada per la Cadena Costanera tot dipositant sediments carbonàtics de plataforma soma (són les antigues calcàries d’alveolines i ara les formacions d’Orpí, d’Àger, etc.). A partir d’aquest moment (la base de l’Eocè) es començaren a sentir les primeres empentes orogèniques creadores dels primers relleus fornidors de sediments detrítics. La conca única es migpartí en dos solcs situats a banda i banda d’uns Pirineus incipients.

L’anàlisi estratigràfica de conjunt ha revelat uns fets que hom pot generalitzar per a tota la serralada. En primer lloc, i com ja ha estat dit més amunt, en entrar a l’Eocè s’inicia una translació dels solcs sedimentaris cap a migjorn, cap a l’avantpaís. Segonament, hi ha una migració progradant dels depocentres sedimentaris cap a l’W, associada a un augment considerable de les gruixàries i del caràcter marí més freqüent de les unitats estratigràfiques. Finalment, els solcs sedimentaris establerts al S dels Pirineus presenten una forta dissimetria: la vora abrupta i al peu d’una àrea muntanyosa molt activa és oposada, cap al S del solc, a un marge passiu i de relleu suau propici per a la instal·lació d’ambients sedimentaris tranquils, com són les plataformes marines de carbonats d’aigües somes.

Les plataformes carbonàtiques esmentades de la part aragonesa perduraren molt més enllà de la transgressió ilerdiana pròpiament dita. A les serres exteriors d’Osca (formació d’Àger, formació de Guara) i zona corresponent navarresa, aquestes calcàries enllaçaren, verticalment, sense gaires canvis, amb la segona transgressió eocena iniciada al Biarritzià i una cosa semblant s’esdevingué a l’anticlinal sinsedimentari de Boltaña. Lateralment, encara en l’alt Aragó i la zona navarresa eocena, aquestes plataformes carbonàtiques, que formen la carcanada de les Serres Exteriors d’Osca, passen lateralment als sistemes turbidítics (fàcies «flysch», del grup d’Hecho, més de 1000 m) instal·lats en un solc dirigit, segons indiquen els paleocorrents, d’E a W i emplaçat al N de l’actual canal de Berdún i de la depressió de Pamplona. Més al N encara, tornen a aflorar les calcàries de l’Eocè inferior, molt inclinades tectònicament, les quals formen les altes crestes de les Serres Interiors (Peña Tendeñera, Peña de Agüerri, etc.). El «flysch» d’Hecho s’hi recolza.

Per damunt el «flysch» d’Hecho hi ha desenvolupades les margues blavenques de Pamplona-Jaca (Biarritzià superior-Priabonià, més de 800 m) que acaben en el Priabonià superior amb dipòsits deltaics i costaners (formació de Belsué-Atarés) de trànsit als ambients terrígens continentals. Aquestes margues del Priabonià són contemporànies d’una de les grans fases orogèniques dels Pirineus. Això ho demostren les discordances progressives observables en els plecs de la zona d’Arguís, on les margues marines d’aquest nom i els gresos litorals de Belsué passen als gresos i conglomerats continentals roigs de la formació de Campodarbe. En aquesta localitat, l’esmentada formació descansa amb una discordança angular molt neta sobre les calcàries de Guara, pertanyents a la cresta de l’anticlinal de Boltaña.

Als darrers metres de la formació de Pamplona les margues marines esdevenen anòxiques i passen verticalment a la formació salina de Pamplona, que conté les sals potàssiques explotades sota la Sierra del Perdón. Es tracta d’uns dipòsits de composició idèntica als de Catalunya (formació salina de Cardona) i estratigràficament correlacionables. A partir d’aquest moment, tota la Conca de l’Ebre és sotmesa a un règim de sedimentació endorreica, sense cap relació amb la mar.

El Paleogen i el Neogen continentals

El cicle evaporític comú que s’estén de Catalunya a Navarra, format encara amb l’alimentació d’aigües marines (és a dir, les formacions salines de Cardona i de Navarra), dona pas verticalment a grans masses de sediments no marins, d’ambients i subambients continentals endorreics que, a partir de la fi de l’Eocè, s’instal·len a tot arreu de la Conca de l’Ebre.

La conca, com ja ha estat dit, experimenta una subsidència diferencial, més forta als Pirineus, més feble cap a les voreres meridionals. Els materials terrígens que la rebleixen són d’origen bilateral: d’un costat s’hi dipositaven els que procedien de l’àrea distributiva dels Pirineus i de l’altre els que venien del costat ibèric i catalànid. Aquesta afirmació rau en diversos arguments: a l’àrea oligocena de Catalunya, aquesta sedimentació bilateral és avalada pels paleocorrents mesurats arreu en els sediments, tots els quals en convergir capal solc es deflecteixen vers l’WSW (de fet dibuixen una «clenxa» que, a Catalunya, deuria passar aproximadament per Oristà, Balsareny, Calaf i Fraga); en aquesta zona totes les unitats sedimentàries adopten la disposició d’un gran sistema progradant dirigit cap a l’WSW, amb una sèrie d’arcs de concavitat mirant en aquesta direcció; finalment, els conglomerats marginals presenten una sèrie de ventalls al·luvials col·locats de manera que són tant més moderns com més a ponent es troben.

D’altra banda, per mitjà de les associacions de minerals pesants i lleugers que hi ha en aquests sediments, hom pot establir al flanc de cada vora muntanyosa diverses províncies mineralògiques típiques, que són representatives de l’àrea font d’on procedeixen. Això ha estat establert a Catalunya, Aragó i, en part, a Navarra. Els sediments representats per aquestes associacions mineralògiques s’atasconen amb les de procedència oposada, cosa que té lloc en el solc de la conca.

Aquests solcs, en certs moments, haurien estat molt amples. De fet s’hi deurien formar unes planes fangoses («mud flats») que sovint devien esdevenir uns estanys d’aigües somes i efímeres («playa-lakes»), amb la instal·lació d’ambients deposicionals carbonàtics amb torberes i limitats per lòbuls detrítics distals i progradants. Els casos en què les aigües no tinguessin eixida l’ambient lacustre devia esdevenir una «sebkha» i s’hi devien formar dipòsits evaporítics: guix (anhidrita), halita, glauberita, thenardita, etc., que són les sals no marines més freqüents a la Conca de l’Ebre. Les relacions entre els ambients lacustres carbonàtics i els evaporítics encara no han estat ben estudiades a l’Ebre. En general, però, tot fa pensar que els ambients carbonàtics són perifèrics als evaropítics, i que aquests darrers devien ocupar el depocentre de la conca. Aquestes relacions són observables, per exemple, a la petita cubeta evaporítica miocena de Cerezo de Río Tirón, als límits de la Rioja amb la Bureba (Burgos) i, a més gran escala, als Monegres.