La base del Terciari
La geometria de la Conca de l’Ebre es pot definir a partir dels tres mapes referents a la posició topogràfica de la base del Terciari de l’Ebre i de les relacions que aquesta superfície manté amb les formacions geològiques que la limiten per sobre i per sota. A dalt, mapa d’isòbates de la base del Terciari autòcton de la Conca de l’Ebre, traçat a partir de dades obtingudes per sondatge (sondatges marcats amb cercles blaus) i correlacionades mitjançant els perfils de sísmica de reflexió, gairebé tots de recerca petroliera. Aquest mapa ha permès d’establir les correlacions d’un pou a l’altre i, amb força més dificultats, d’un pou a un aflorament del marge, quan aquest vorell de la conca no és al·lòcton. De primer, hom pot veure la disimetria de la conca: amb una base inclinada cap als Pirineus (4.500 a 5.000 m de profunditat respecte al nivell del mar al N de Navarra i Aragó, d’uns 3.600 a la part catalana). Per contra, el límit meridional és molt més som: zona de Casp, Belchite i Alcanyís, on el Terciari no té gaire més de 500 m i hi fossilitza uns relleus preterciaris. Al mig, mapa paleogeogràfic de recobriments (també anomenat mapa subgeològic, i, en anglès, «worm’s eye map»), on s’han representat les edats dels terrenys que recobreixen la superfície de la base del Terciari. A baix, el mapa paleogeogràfic de jacents representa l’edat dels terrenys de la Conca de l’Ebre anteriors al Terciari que quedaren recoberts pels materials d’aquesta edat; de fet, és un mapa paleogeològic, és a dir, com si hagués estat arrencada tota la cobertora dels terrenys terciaris i observéssim la natura i l’edat dels terrenys infrajacents.
Biopunt, original d’O. Riba.
Abans d’iniciar l’estudi estratigràfic i sedimentari de la Conca de l’Ebre, cal veure quina forma té, com és la seva geometria. Si hom observa un mapa d’isòbates de la base del Terciari veu, com ha estat apuntat més amunt, que aquesta base té un pendent generalitzat cap al N d’un extrem a l’altre de la conca. Les profunditats assoleixen els 4.500 o 5.000 m (sempre referides al nivell de la mar) cap a Navarra i La Rioja Alabesa, i uns 3.600 m a Oliana (Catalunya). A la resta, les profunditats al peu dels Pirineus són una mica més reduïdes. Per contra, l’esmentada superfície puja suaument cap a les vores ibèriques i catalanes, llevat de les zones on el contacte és encavalcant o fallat, com s’esdevé a La Rioja. La regió del baix Aragó, al S de la línia que uniria Saragossa amb Lleida, la base del Terciari, tot i que és de relleu molt irregular, se situa a profunditats inferiors als 1.000 m. Queda palès que en aquesta regió la superfície que ens ocupa és de caràcter erosiu i, a més, hi ha paleorelleus enterrats de roques preterciàries, o emergents, com els afloraments del Puig Moreno, de Belchite i de Muel. Per ara el mapa esmentat queda limitat a les àrees d’unitats autòctones; és desitjable però, que pugui ésser estès per sota els mantells pirinencs. És interessant de recordar que, cap a la dècada dels anys seixanta, la sísmica de reflexió realitzada a la zona al N d’Osca i de Montsó va revelar que un horitzó sísmic, assimilable a la base de l’Eocè, traspassava cap al N el límit dels encavalcaments superficials de les Serres Exteriors Aragoneses i s’hi endinsava per sota les unitats al·lòctones mesozoiques, per exemple el Pueyo de Barbastre. La interpretació d’aquest fet tan remarcable fou un dels primers arguments, i de més pes, entre tots els que anaven reunint els geòlegs d’aquell moment, per abandonar la teoria d’uns Pirineus autoctonistes, vella teoria que prevalgué durant diverses dècades de la primera meitat de segle, fins passats els anys cinquanta. D’aleshores ençà l’estructura de làmines d’encavalcament dels Pirineus ha estat plenament confirmada amb tota mena d’arguments.
El mapa d’isòbates de la base del Terciari presenta un conjunt d’accidents produïts per falles de moltes menes, moltes de les quals són interpretatives i subjectes de controvèrsia. N’hi ha força que no assoleixen la superfície; hi romanen fossilitzades. Algunes d’aquestes falles són avalades, però, per la sísmica i els sondatges. Per exemple, al peu de la Cadena Ibèrica hi ha un sistema de falles transcurrents paral·leles, de direcció ibèrica (NW-SE), que probablement tingueren desplaçaments horitzontals de gran abast peninsular. Una de les més discutides és l’anomenada falla del Segre, que, tot passant per Oliana, afecta en profunditat només el sòcol i el Permotrias, seguint la direcció d’aquest riu. Hom no ha de confondre-la amb la rampa lateral i oriental del mantell de Gavarnie, que té un recorregut semblant, i és col·locada a un nivell estructuralment molt més alt. A la part oriental de la conca hi ha un sistema de falles NW-SE, normals a la costa catalana que afecten el Terciari i el sòcol de les comarques de l’Empordà, la Garrotxa, el Gironès, etc., moltes de les quals atenyen la superfície topogràfica i tenen valor morfològic. En canvi, el sistema de falles de desplaçament horitzontal que afectà la Cadena Costanera catalana ha romàs ocult sota el Terciari de l’Ebre en una etapa molt antiga del seu desenvolupament.
És possible de representar en un mapa esquemàtic de l’Ebre l’edat i la natura dels terrenys que són recoberts pel Terciari. És anomenat mapa de jacents o mapa paleogeològic, segons els autors (en anglès «subcrop map»). Es el mapa geològic que dibuixaríem si arrenquéssim totes les formacions d’edat terciària que hi ha a la conca. La tècnica es basa també en les dades de sondatge i de sísmica de reflexió, dades que encara són molt insuficients. Això no obstant, hom pot veure que tot el substrat terciari de Catalunya és d’edat paleozoica (esquists, granitoides, etc.) i permotriàsica, fins a la falla profunda del Segre. A l’Aragó central i meridional, al S de la línia que hauria de passar per Barbastre, Sarinyena, Tudela i la vora N de la Ibèrica fins a Nájera, el substrat terciari és juràssic i cretaci; a la resta de la conca dominen els terrenys triàsics. Al N de les serres de Cantàbria i els Montes Obarenes, el Terciari inferior reposa sempre sobre el Cretaci.
Es pot proposar un altre mapa, invers a l’anterior, que consisteix a representar les unitats geològiques diferents que recobreixen la superfície de la base del Terciari. És un mapa de recobriments (o «supercrop map», «worm’s eye map», dels autors anglòfons) en el qual la interfície o contacte és com si fos vista de sota, cap amunt. Es pot veure, en aquesta representació, que a la Conca de l’Ebre hi ha tres faixes orientades d’E a W i que són d’edat més moderna a mesura que hom es desplaça cap al S. En la primera, que abraça gairebé tot Catalunya, l’alt Aragó, la part N de la Ribera Navarra i les conques de Miranda d’Ebre i de Medina de Pomar, són les unitats paleocenes i eocenes les que recobreixen la superfície de referència. Una segona faixa, oligocena (i eocena continental) recobreix La Rioja, la Ribera meridional de Navarra, l’Aragó entre Saragossa i Osca, i la franja de terreny entre Lleida, Gandesa i Alcanyís. Finalment, la tercera, d’edat miocena, recobreix una zona important del baix Aragó, entre Casp, Calatorao i la vora ibèrica fins a Fitero.
Aquest arranjament de la base del Terciari indica que al fons de la conca hi hagué un recobriment expansiu (en anglès «onlap») dirigit cap a migdia. L’edat és tant més moderna com més al S es troba. Aquest fet en comporta un altre. El contacte, per exemple al N de Montsó, és concordant —o s’hi acosta molt—, mentre que si hom es desplaça cap al S, aquest contacte esdevé disconforme, i més enllà encara, hi ha una discordança angular ben clara amb fossilització d’uns paleorelleus, a l’àrea de Belchite-Muel.
La geologia superficial
Al mapa geològic de conjunt de la Conca de l’Ebre hi ha representades mitjançant una gamma de colors convencionals les unitats estratigràfiques que hi afloren i l’omplen. Les edats dels terrenys superficials no marins han sofert molts canvis en les diverses edicions del mapa geològic durant els darrers decennis. Aquests canvis són causats per l’escassetat i el mal repartiment dels fòssils característics que permeten determinar-ne l’edat. Aquests fòssils són gairebé sempre els vertebrats i, dins aquest grup, els mamífers rosegadors són els més bons datadors. Els jaciments són geogràficament puntuals, no tenen cap continuïtat lateral. Això en fa molt arriscada la datació i la cartografia. Modernament, però, han estat introduïts uns nous grups paleontològics vàlids per a fer noves biozonacions i determinar les edats. Aquestes biozonacions són basades en els ostràcodes (petits crustacis d’aigües dolces, salabroses i marines) i les caròfites (macroalgues) del Paleogen. En el cas d’aquests dos grups de caràcter lacustre o lacunar, els jaciments són molt més extensos i el nombre d’individus molt gran. Això simplifica bastant la feina de l’estratígraf. Ha calgut fer la correlació de les biozonacions establertes de nou amb les dels vertebrats terrestres i cal afegir que no sempre han estat ben ajustades.
La tasca més àrdua és el traçat dels límits de les grans unitats estratigràfiques (entre l’Eocè i l’Oligocè, entre l’Oligocè i el Miocè, etc.). Els assaigs fets fins ara s’han basat en l’observació de camp i la cartografia de les unitats litològiques, ajudats amb la interpretació estereoscòpica de les fotografies aèries nadirals, especialment amb la identificació dels nivells guia relacionats amb els jaciments fossilífers. Probablement, d’aquí a pocs anys ja hauran aparegut els primers resultats de les recerques paleomagnètiques fetes a la Conca de l’Ebre. Si s’hi pot establir una cartografia de zones paleomagnètiques, la correlació entre els jaciments fossilífers en resultarà molt beneficiada i els límits cronostratigràfics de què hem parlat més amunt podran tenir una base més real.
A la costa de Fraga, entre el Cinca i la plana del Cardell i les zones veïnes, hom ha aconseguit d’obtenir una seriació de jaciments de vertebrats i, amb això, determinar el límit entre l’Oligocè i el Miocè d’aquest extrem oriental de la conca miocena. Sembla que aquestlímit cap al N no travessa el Cinca; cap al S gira per Mequinença i segueix la vall de l’Ebre. Els vertebrats trobats a Santa Cília (riu Formiga, a l’E d’Osca) i a Ayerbe han permès de datar, com a miocenes, totes les molasses i els conglomerats discordants del samontà d’Osca, Riglos, etc., que anys enrere eren datats com a «Oligocè normal». A l’W, a la Ribera de Navarra, diversos jaciments de vertebrats foren descoberts a la base del Miocè, a Monteagudo, Tudela i Arguedas (Navarra) i a Autol, a Fuenmayor (La Rioja), amb la qual cosa ha estat factible de separar l’Oligocè del Miocè en aquella comarca plegada tot seguint un conjunt de capes guia. Més a l’W encara, a La Rioja Alta i a la Bureba foren descoberts fa anys alguns vertebrats miocens de Cellórigo i als voltants de Briviesca. Això ha facultat de proposar un límit oligo-miocè a La Rioja Baixa i a la Ribera navarresa i establir un Miocè mitjà, potser també superior, a l’àrea de Cerezo de Río Tirón, Santa Casilda, i el corredor del Puerto de la Brújula, per on el Miocè alt enllaça amb les «parameras» calcàries o «mesas» castellanes de Burgos. A Catalunya, l’Oligocè continental ha estat datat en els jaciments de vertebrats clàssics del Talladell, Calaf, Sant Pedor i Sant Cugat de Gavadons, i modernament per d’altres a Fonollosa i Balsareny.
Una altra qüestió que roman sense resoldre és l’edat de la unitat més alta de l’ompliment sedimentari de la Conca de l’Ebre. Tradicionalment, hom havia parlat d’un «Pontià» (és a dir, el Miocè més alt, allò que ara és el Turolià) per analogia litològica amb d’altres conques, com les del Duero i el Tajo. Aquesta edat és referida a les plataformes calcàries de La Muela, i La Plana de Saragossa, i la serra d’Alcubierre, els Montes de Castejón, la Muela de Borja i Las Bardenas. Malgrat tot això, no deixa d’ésser una hipòtesi molt arriscada i probablement un error anàleg a l’edat que hom havia aplicat al famós «Oligocè normal» del Samontà d’Osca (avui Miocè), al·ludit més amunt.
Ara per ara hom disposa d’uns primers resultats a la zona de Borja-Tarassona, amb els jaciments d’El Buste i La Ciesma. Són prop de la llosa calcària que corona la Muela de Borja. Les diverses troballes de vertebrats han donat una edat que no ultrapassa l’estatge continental de l’Aragonesià superior (l’Astaracià). És a dir, d’un Miocè mitjà que equival a un Serraval·lià de l’escala general marina. La correlació de la Muela de Borja amb les altres plataformes situades més al N i a l’altra banda de l’Ebre no és gens senzilla pel fet que la distància és massa gran i no s’hi pot observar una continuïtat geomètrica que inspiri confiança. Sembla, doncs, demostrat que el Miocè que omple el centre de la Conca de l’Ebre no ultrapassa el Miocè mitjà. El Vallesià no hi ha estat demostrat. Això és una fita important, que cal no perdre de vista.
Les grans unitats litostratigràfiques
En virtut de tot allò que ha estat exposat, hom pot establir tres grans unitats generalitzables per a tota la conca.
Unitats litostratigràfiques principals de la Conca de l’Ebre
| SISTEMES DEPOSICIONALS | UNITATS LITOSTRATIGRÀFIQUES |
|---|---|
| 1. Sistema flúvio-al·luvial | 1. Supergrup dels Pirineus. Molassa pirinenca |
| 2. Sistema lacustre central | 2. Supergrup central |
| 3. Sistema flúvio-al·luvial íbero-català | 3. Supergrup íbero-català. Molassa íbero-catalana |
La molassa pirinenca, o Super grup dels Pirineus, té unes característiques comunes, independentment de l’edat. Hom hi ha definit un conjunt de formacions que d’E a W són: la formació de Solsona, formació de Sarinyena, formació d’Ujué i formació d’Haro. Totes tenen la mateixa litofàcies. Són lutites i gresos fluvials canalitzats, multiepisòdics, de colors grisos, ocres, de vegades rogencs. Cap al peu dels Pirineus passen als conglomerats dels ventalls al·luvials, dels quals hom n’ha fet diverses formacions (per exemple la formació dels conglomerats de Berga). Per contra, cap al solc, les molasses passen al Supergrup Central amb les fàcies evaporítiques o carbonàtiques lacustres (per exemple, el grup de les calcàries de Tàrrega). Els límits d’aquestes unitats són diàcrons i difícils d’establir sobretot a les cartografies de detall. Totes aquestes unitats són definides per un litosoma que li és característic (calcària, guix, conglomerat, etc.) i que alterna amb els altres membres dels ritmes sedimentaris; aleshores els límits haurien d’ésser les superfícies envolupants d’aquests litosomes. Els límits laterals sovint són totalment arbitraris i obeeixen més aviat a criteris geogràfics administratius. Per exemple la formació de Sariñena (Aragó) i la formació d’Ujué (Navarra), cosa que caldria evitar.
Als marges pirinencs, el factor tectònic s’ha deixat sentir poderosament i, amb aquest motiu, han estat establertes una sèrie d’unitats anomenades seqüències deposicionals o cicles tectosedimentaris, basades en l’existència de grans paquets sedimentaris delimitats a mur i a sostre per discordances i/o disconformitats. Aquestes unitats, definides amb aquest criteri, són molt útils per a l’anàlisi estratigràfica i tectònica. La gran dificultat rau en voler prolongar els límits d’aquestes unitats vers el centre de la conca. És a dir, en voler fer la correlació d’una unitat dels Pirineus amb una de central. Aquesta dificultat és particularment greu quan la discordança és «intraformacional», és a dir que «tanca» dins una mateixa litofàcies (per exemple les discordances angulars dels conglomerats de la formació de Berga, al S de Sant Llorenç de Morunys) tot passant a concordança i, a més, no hi ha aflorament continu cap al centre de conca, o bé si hom no disposa de bons reflectors sísmics o de qualsevol altre mètode de correlació geomètrica.
Hi ha encara altres qüestions que romanen obertes. En primer lloc, coincideix la fi de l’època compressiva (a mitjan Miocè) amb la fi de l’ompliment de la conca de l’Ebre? són totes dues conseqüència d’una causa comuna?
Segonament, la subsidència enregistrada a la conca, es va produir a batzegades? podria ésser cadascuna correlativa de les grans fases orogèniques? coincidiren doncs les fases orogèniques amb les d’endorreisme i, per tant, amb la formació d’ambients sedimentaris evaporítics?
En tercer lloc, podem preguntar-nos si, per contra, les èpoques de més tranquil·litat haurien coincidit amb moments en què les aigües vessaven a d’altres indrets (conques perifèriques, la mar), cosa que permetria la instal·lació d’ambients lacustres carbonàtics als depocentres de la conca; o bé si l’establiment dels ambients lacustres carbonàtics o evaporítics va dependre només d’un efecte paleogeogràfic, o d’un efecte de major o menor caràcter perifèric dels primers respecte als segons?
En quart lloc, tot fa pensar que l’establiment del drenatge cap a la Mediterrània coincidí amb l’acabament de la sedimentació al centre de la conca (Aragó central); aquesta captura, s’hauria realitzat per antecedència i excavació de les valls a través de la Cadena Costanera catalana? l’encaixament dels meandres entre Casp i Ascó ho fa creure; la ziga-zaga que descriu el baix Ebre (entre Benissanet i Benifallet), és causada pel moviment dextre de les falles de direcció de la citada Cadena?
És correlacionable el fet esmentat en el punt anterior, amb una inversió del moviment subsident per una tendència a l’aixecament de tota la conca terciària? o, simplement, d’una aturada de la subsidència a la Conca de l’Ebre associada amb els moviments subsidents de la Mediterrània?
Finalment, si són admeses les dues hipòtesis anteriors, només cal esperar-ne, com a conseqüècia, la gran buidada erosiva de la Conca de l’Ebre. Els enormes volums de dipòsits neògens de la plataforma continental catalano-valenciana, són el fruit d’aquest fenomen erosiu pres a gran escala? Aquests volums, són equiparables amb els del buit erosiu? Concretament, la base de la formació anomenada pels petroliers «argiles i gresos de Castelló» d’edat miocena, és correlativa de l’inici del drenatge cap a la Mediterrània i de l’erosió ibèrica?
El sector occidental
La fossa de La Rioja-Bureba
Al sector occidental de la Conca de l’Ebre hom pot diferenciar-hi dues grans unitats de materials terciaris i de límits ben definits: d’una banda, els paquets de materials terciaris continentals i evaporítics de les terres navarro-aragoneses, i de l’altra, la conca de La Rioja-Bureba, al seu límit occidental. La figura mostra dos talls geològics corresponents, respectivament, a l’una i l’altra: a dalt, un tall esquemàtic N-S a través de la zona plegada terciària de la Ribera de Navarra, i, a baix, tall esquemàtic a través de La Rioja i la conca terciària de Miranda-Treviño, amb indicació dels sondatges que en subministraren les dades.
Biopunt, original de d’O. Riba, J. Guimerà i M. Álvaro.
A l’extrem occidental de la Conca de l’Ebre hi ha molt ben desenvolupada, d’E a W, una fossa d’edat terciària recent, delimitada pel front d’encavalcament de la serra de Cantàbria-Montes Obarenes, al N, i per l’encavalcament de la Demanda i Sierra de Cameros. Tots dos encavalcaments, molt profunds, per cert, són de signe oposat, i tendeixen a reduir quasi a la meitat l’extensió de la conca primitiva. Els gruixos de sediments terciaris atenyen els 4,4 km prop de Logronyo, o els 2,5 km a Briviesca. El salt vertical produït per l’encavalcament de la Demanda pot ultrapassar els 6 o 7 km si hi afegim la potència del Mesozoic i la cota dels cims d’aquella serra. En un perfil per Haro hom troba dues grans formacions: la formació de Nájera, rogenca, formada per la molassa ibèrica, amb els conglomerats marginals, i la formació d’Haro, més groguenca, sense conglomerats, que la recobreix. Tot el conjunt cabussa suaument cap al N. La formació de Nájera es troba de nou a l’anticlinal d’Arnedo. Al coster de la serra de Cantàbria no hi ha cap conglomerat. Això fa admetre que el recobriment pel mantell de les muntanyes basques pot assolir un cinquanta per cent de la conca, és a dir, uns 30 km. L’edat d’aquests dipòsits és oligocena superior-miocena inferior, sense precisar gaire més. El jaciment de vertebrats d’Autol és una fita del Miocè inferior. Al damunt i a l’W hi ha un conjunt sedimentari més modern, miocè, que forma una petita cubeta evaporítica (guixos i glauberita) a Cerezo de Río Tirón. La formació de Cerezo, cap a ponent, passa a les Calcàries de Santa Casilda. Els representants marginals són els Conglomerats de Santurdejo, discordants sobre els més antics de la Demanda i que, al peu dels Obarenes fossilitzen el front encavalcant muntanyenc, del diapir de Poza de la Sal a l’engorjat de Pancorbo.
Navarra i Aragó
Vista parcial de Las Bardenas Reales, al S de Navarra, i a la comarca de la Ribera de Navarra. Es tracta d’un conjunt de sediments lacustres de centre de conca, pertanyents a la base del Miocè i formats per dipòsits margo-argilosos molt salobres i guixencs i per calcàries, que no han estat gens deformats i que l’erosió ha esculpit formant relleus tabulars i veritables «bad lands». La terra ací és erma, amb una magra vegetació espontània. L’aridesa és alhora pedológica i climàtica.
Oriol Riba.
El front encavalcant pirinenc, cap a l’E de la Peña de La Población, retrocedeix una mica cap al N, a causa de les rampes laterals de les unitats al·lòctones pirinenques. Entre Aguilar de Codés i el diapir d’Estella, i entre el d’Alloz i el coll de Campanas, hi ha un enorme paquet molt inclinat de Terciari continental (5-7 km) que conté tres formacions evaporítiques (Guixos de Puente la Reina o Guixos d’Undiano; Guixos de Desojo i Guixos de Los Arcos) separades per altres formacions terrígenes (formació de Galar o de Liédena, formació de Mués i formació d’Haro). La més remarcable és la dels gresos «tigrejats» de Mués, d’edat estampiana inferior, en la qual hom ha descrit paleocorrents de procedència meridional.
A Barbarín, prop d’Estella, les capes de Los Arcos pertanyents al Miocè inferior es posen en discordança angular sobre les unitats més antigues i alhora fossilitzen la sèrie inferior tallada per una falla de direcció sinistra (la falla d’Estella). Cap a l’E passen als Conglomerats de Montejurra, i formen la cubeta a coll-i-be d’Estella-Perdón.
Vista parcial de la Laguna del Pito, al S de Bujaraloz, mirant cap al N, i, al fons, les margues i guixos nodulosos del Miocè de centre de la conca terciària de l’Ebre. Es tracta d’un petit carst originat en unes depressions allargades, segons una xarxa de diàclasis WNW-ESE, paral·leles al vent cerç; la dissolució i l’evacuació eòlica han produït, a la llarga, la formació de depressions que, estacionalment, s’omplen d’aigua salada, però que a final d’estiu esdevenen seques i cobertes d’una crosta de sals solubles (halita, mirabilita, epsomita, guix).
Oriol Riba.
Cap al S, les formacions guixenques esmentades a la zona d’Estella s’engruixeixen i, alhora, els nivells detrítics hi desapareixen. De fet, doncs, esdevenen un enorme paquet de guixos, els Guixos de Falces, travessats pel sondatge de Marcilla (3.600 m) sense atènyerne la base. Aquests guixos formen uns anticlinals diapírics de base plana, segons ho ha revelat la sísmica de reflexió. Molt probablement la base d’aquestes evaporites, com ja ha estat dit més amunt, és un nivell de desenganxament d’un conjunt d’escates pirinenques que haurien format els anticlinals de Tafalla, Marcilla, Lodosa, etc. A l’anticlinal de Tafalla l’encavalcament emergeix, als altres no s’hi veu, són cecs. És un dispositiu de desenvolupament paral·lel al de Catalunya. L’halocinesi que hi va anar associada es prolongà durant el Miocè inferior. Els nuclis sinclinals de Barasoain i de Miranda d’Arga foren omplerts de sediments detrítics miocens (formació d’Ujué) el primer, i de dipòsits lacustres el segon.
L’asimetria de potències entre els dos paquets de sediments és realment molt notable, cosa que ha originat unes discordances angulars per la translació d’eixos.
A l’E de l’anticlinal volcat de la serra d’Alaiz, una falla delimita la zona de làmines pirinenques de l’«autòcton relatiu», si bé hi ha un conjunt d’anticlinals asimètrics encavalcants cecs que es relleva cap a orient, tot formant el conjunt plegat al·lòcton del sinclinori del Guarga, constituït per potents paquets de molasses i conglomerats d’edat oligocena. D’aquests anticlinals, el més remarcable és el de la Peña de Santo Domingo, on apareix el nucli mesozoic i la superfície d’encavalcament. Més a l’E d’aquesta penya hi ha ben assenyalat, a la carta geològica, el front sud-pirinenc aragonès. Aquest front és en part ocultat pels Conglomerats de Riglos, miocens, tot formant-hi uns megacons al·luvials, equivalents laterals de la molassa de Sarinyena.
A l’altra banda de la conca, en territori de La Rioja, hi ha les molasses roges d’Arnedo (oligocenes) que engloben importants masses conglomeràtiques als cims del Cabi Monteros i al Yerga. A la part més alta d’aquests relleus, els ventalls al·luvials es fan discordants i recobreixen, fossilitzant-lo, l’accident encavalcant de la vora S de la fossa, fins a Fitero.
Estructura estratigràfica de l’àrea central aragonesa de la Conca de l’Ebre de N a S, passant per Bujaraloz. Hom hi pot veure, en primer lloc, les relacions del Terciari amb les formacions precedents. Al peu dels Pirineus, i sota el mantell al·lòcton, la sèrie és molt completa, amb l’Eocè-Paleocè marins que s’atasconen cap al S; aquesta superfície, al centre de la conca, esdevé discordança angular sota l’Oligocè continental, i més al S, a l’altra banda de l’Ebre, el Miocè descansa discordantment damunt de paleorelleus d’unitats secundàries i primàries (puig Moreno). En segon lloc, les primeres evaporites pertanyen a la formació de Barbastre, i no depassen del sondatge de Ballobar. La col·locació de les unitats al·lòctones dels Pirineus determina que el centre de conca es traslladi cap a mitjorn amb les evaporites de la formació de Saragossa. Les unitats corresponents a l’Oligocè i el Miocè són molasses formades per gresos i margues. En el dibuix, l’escala vertical és molt exagerada.
Biopunt, original d’O. Riba, amb dades de J. Quirantes.
La formació salina de Cardona, suara indicada, penetra cap a l’W en territori aragonès i va a enllaçar amb la de Navarra. És el darrer nivell marí de la conca. A partir de Súria, al damunt de la sal hi ha dipositada en concordança la formació dels Guixos de Barbastre, que afloren al nucli dels anticlinals de Sanaüja, de Ponts, de Barbastre. Aquests guixos són molt potents i també són plegats com els navarresos. Pertanyen a l’Oligocè inferior. Al seu damunt, i al S del Pueyo de Barbastre, descansen adossats els gresos i pelites de la formació de Peraltilla, equivalent lateral deles molasses de Solsona. El recobriment del Paleogen pel mantell de les serres d’Osca podria ésser d’uns 35-40 km.
En discordança, jauen al damunt de la formació de Peraltilla les molasses de la formació de Sariñena, miocenes. En sentit ascendent i cap al centre de la cubeta aragonesa, aquesta molassa passa a les calcàries del sistema lacustre dels Monegres i als guixos de Saragossa.
Els Guixos de Saragossa són força potents i cobreixen una part molt important dels voltants de la capital aragonesa i es caracteritzen pels «badlands» estèrils drenats per l’Ebre. Al depocentre d’aquests guixos hi ha diversos membres formats per halita i glauberita, explotats a Remolinos. Al damunt hi ha la formació d’Alcubierre, calcàreo-margosa, lacunar, amb la qual s’acaba la sedimentació miocena de la depressió de l’Ebre. A l’altra banda de l’Ebre, els guixos de Saragossa passen lateralment a la formació de Casp. Es tracta d’unes molasses molt notables pels paleocanals multiepisòdics fluvials que hom troba meravellosament exhumats, tot formant uns relleus invertits.
El sector català de la Conca de l’Ebre
Mapa dels principals sondatges d’exploració petroliera duts a terme a la Conca de l’Ebre. Gràcies a les dades proporcionades per aquestes perforacions és possible arribar a conèixer les característiques generals del subsòl de la conca. Hom hi ha indicat: 1 Monegrillo, 2 Gelsa, 3 Bujaraloz, 4 Sariñena, 5 Candasnos, 6 Ballobar, 7 fraga, 8 Monzón, 9 Esplús, 10 Lleida, 11 Maials, 12 Senant, 13 Guisona, 14 Sanahuja, 15 Pinós, 16 Castellfollit, 17 Santpedor, 18 Puig-reig, 19 Puig-reig-1, 20 Perafita.
Biopunt, original de P. Anadón i altres.
Bona part del Principat ocupa el sector oriental de la Conca de l’Ebre, que és envoltada pels Pirineus al N, la Cadena Costanera catalana al SE i la Zona d’Enllaç i la Branca Aragonesa de la Cadena Ibèrica al S i SW.
La configuració actual de la conca va fer-se durant les etapes finals de l’estructuració paleògena dels Pirineus i la Cadena Ibèrica, dels quals n’és la conca d’avantpaís. Inicialment el seu àmbit de sedimentació s’estenia des de sectors situats més al SE i SW del marge actual de la Cadena Ibèrica i fins a més de 60 km al N del límit meridional actual de la Serralada Pirinenca. Aquest àmbit va anar restringint-se gradualment i compartimentant-se a causa del desenvolupament de les estructures compressives d’aquestes dues unitats tectòniques, principalment pel desplaçament cap al S dels mantells pirinencs; aquest procés influí, directament o indirecta, en la formació de les successions sedimentàries de tota la conca d’avantpaís, incloent-hi la regió que finalment ha romàs com a Conca de l’Ebre, en sentit estricte.
Després de sedimentar-se, les successions sedimentàries formades als sectors més septentrionals de la conca (afectats directament per l’activitat dels mantells pirinencs) foren incorporades a l’edifici pirinenc. Al S de la conca, l’estructuració paleògena dels marges de la Cadena Ibèrica també va produir una restricció de l’àmbit de sedimentació, però en una proporció més petita.
El sector oriental de la Conca de l’Ebre, com la resta de la conca, es formà principalment per la propagació cap al S de la flexió de la litosfera de la placa ibèrica, a causa de l’apilament dels mantells pirinencs i, en una proporció molt inferior, de les làmines d’encavalcament de la Cadena Ibèrica. Així, doncs, la subsidència de la conca fou controlada principalment per l’evolució dels Pirineus, des del Paleocè fins a l’Oligocè superior. Les zones de màxima subsidència de la conca generades per la flexió litosfèrica van desplaçar-se successivament de N a S. El desplaçament cap al S i l’emplaçament dels mantells pirinencs successius generà relleus i solcs sedimentaris profunds adjacents i afectà directament la Conca de l’Ebre (en sentit estricte) des de l’Eocè mitjà (Lutecià superior) fins a l’Eocè superior (Bartonià-Priabonià). La configuració final de la conca, tal com es defineix avui, va iniciar-se en el trànsit entre el Priabonià i l’Oligocè inferior, que és quan tingueren lloc les etapes finals d’emplaçament dels mantells sud-pirinencs orientals i centrals. Aquesta configuració va aconseguir-se entre el Catià superior i l’Aquitanià inferior, moment en què els marges pirinenc i ibèric van atènyer la situació actual.
Des d’un punt de vista paleogeogràfic, els Pirineus i la Conca de l’Ebre constituïen durant el Paleogen un sol domini, situat entre l’oceà Atlàntic i la mar de Tetis. Això féu que fossin afectats per l’acció dels canvis eustàtics que tingueren lloc durant el Paleogen, i es produïssin processos transgressius durant l’Ilerdià, el Lutecià i el Bartonià que van afectar sectors molt amplis de la regió.
Les condicions paleoclimàtiques de la zona pirinenca i el seu avantpaís meridional al llarg del Paleogen foren recurrentment càlides, tropicals o subtropicals i sense variacions definitives des del Paleocè fins al començament del Miocè. Aquestes condicions paleoclimàtiques es dedueixen de la presència freqüent en el registre sedimentari de nombrosos fòssils d’animals estenoterms, tant marins (macroforaminífers, coralls hermatípics, nombroses formes de mol·luscs, entre d’altres) com terrestres (algunes formes de gasteròpodes terrestres, quelonis, cocodrils), que indiquen temperatures mitjanes càlides.
El mateix es dedueix de les associacions de vegetals fòssils establertes a partir de l’estudi de macrorestes de macròfits i de les associacions de palinomorfs. El conjunt de les dades disponibles suggereix que des de l’Eocè superior van iniciar-se canvis en les comunitats vegetals que indiquen un cert refredament. Aquests canvis podrien atribuir-se a la incidència en la regió dels processos paleoclimàtics globals que afectaren la Terra. Aquesta possibilitat estaria abonada pel fet que la posició paleolatitudinal de la regió no va experimentar canvis gaire acusats que en poguessin indicar una migració a través de zones climàtiques latitudinals distintes. Això fa pensar que els canvis paleoclimàtics deduïts devien ésser causats per variacions de la circulació atmosfèrica global. D’altra banda també pogueren influir-hi factors locals, com les variacions en el grau d’aïllament de la conca respecte a les regions marines (que aporten humitat a les masses d’aire) i a les possibles modificacions al llarg del temps de l’efecte d’ombra orogràfica. Respecte a aquest factor darrer cal dir que l’edificació de l’orogen pirinenc devia modificar sensiblement la circulació atmosfèrica regional i produir zones d’altitud elevada on les precipitacions devien ésser ser més grans que a les zones deprimides, més àrides. Algunes dades d’estudis palinològics recents poden donar suport a aquesta possibilitat.