Les parts centrals del sector català de la Conca de l’Ebre: l’Oligocè

Les etapes de deposició des del Priabonià superior al Catià terminal i els elements principals de control sobre la sedimentació, en seccions idealitzades del sector oriental de la conca d’avantpaís de l’Ebre. El diferent gruix de sediments acumulat en els depocentres lacustres de les etapes evolutives l a V indica que els successius sistemes lacustres tingueren una taxa de subsidència més petita, a causa tant de les variacions de l’evolució estructural de la zona com també de l’allunyament gradual dels depocentres lacustres respecte de les zones de màxima subsidència.

Biopunt, original de P. Anadón i altres.

Tractarem a continuació del registre sedimentari del Priabonià superior a l’Oligocè terminal en els sectors nord-orientals i el marge meridional de la Conca de l’Ebre. S’inclouen aquí, doncs, els sistemes al·luvials i lacustres.

Els sistemes al·luvials

L’evolució dels sistemes al·luvials formats en la fase final de l’evolució sedimentaria de la regió oriental de l’avantpaís ibèric de l’Ebre fou influïda pels processos d’emplaçament final de les unitats al·lòctones pirinenques (unitats del Cadí i Sud-pirinenca Central), per les fases finals de l’evolució del sistema de falles direccionals de la Cadena Costanera catalana i per l’emplaçament de les làmines d’encavalcament de la Zona d’Enllaç. Els sistemes al·luvials foren afectats pels processos d’aixecament i de deformació als marges de la conca, que donaren lloc a diverses fases d’expansió i de retracció d’aquests sistemes. Durantel Priabonià superior i l’Oligocè inferior s’establí un drenatge competitiu entre els sistemes al·luvials pirinencs i de la Cadena Costanera catalana; als sectors més sud-orientals, es produí una situació similar, durant l’Oligocè inferior i el Miocè inferior, entre els sistemes que procedien de la Cadena Costanera catalana i els de la Zona d’Enllaç.

Els sistemes al·luvials de procedència pirinenca

Al marge pirinenc pot diferenciar-se un conjunt de sistemes al·luvials que van generar-se simultàniament amb l’emplaçament final de la unitat del Cadí i de la unitat Sud-pirinenca Central. Alguns d’aquests sistemes evolucionaren des del Priabonià superior fins al Rupelià als sectors més orientals, mentre que, cap a l’W, l’evolució persistí almenys fins a l’Oligocè terminal. Els dipòsits al·luvials pirinencs d’edat priaboniana-oligocena terminal van dipositar-se en diversos tipus de dispositius al·luvials. Alguns eren sistemes al·luvials d’entitat escassa i caràcter local amb àrees font produïdes per les estructures tectòniques locals. D’altres es configuraven com a conjunts coalescents de sistemes al·luvials o com a grans sistemes distributaris d’extensió àmplia. L’evolució d’aquests sistemes fou controlada per les estructures tectòniques principals. Els dipòsits que en van resultar es diferencien entre ells per la distribució i l’extensió de les fàcies i per la varietat de la litologia dels clastos conglomeràtics.

A l’E del Segre, els dipòsits al·luvials que provenen dels Pirineus atenyen potències variables entre 1000 i 2500 m i pertanyen, majoritàriament, a la formació de conglomerats de Berga, a la formació de gresos de Solsona i a la formació de gresos de Súria. Aquestes unitats s’estenen des del marge de la conca cap als sectors centrals, tot produint-se un canvi textural i sedimentològic clar.

Els dipòsits conglomeràtics de la formació de Berga a l’alt Cardener, en un mapa geològic de la zona, i tres talls geològics (a dalt). La fotografia (a baix) recull una imatge del tall A-A’, presa des del tossal de la Vall-llonga mirant cap a l’W, on es veu la discordança progressiva composta del Codó.

Biopunt, original d’O. Riba; Jaume Vergés.

Els dipòsits conglomeràtics de la formació de Berga ocupen, entre el Llobregat i el Segre, una franja d’aflorament de 5 a 8 km d’amplada. Els còdols dels conglomerats són de litologies molt variades, de procedència mesozoica i paleozoica, cosa que indica que van ser aportats des d’àrees font extenses. Aquests conglomerats van formar-se a les zones proximals de ventalls al·luvials coalescents, dipositats per avingudes massives i de densitat elevada, que produïen uns dipòsits que podien ésser retreballats per corrents aquosos. Al curs alt del Cardener, prop de Sant Llorenç de Morunys, els conglomerats de la formació de Berga són afectats per discordances internes progressives i angulars molt espectaculars, que demostren el desenvolupament d’estructures tectòniques simultani a la sedimentació dels materials.

A Oliana, van formar-se uns dipòsits molt potents de conglomerats de zones al·luvials proximals, en relació amb l’evolució de les estructures tectòniques del marge oriental de la unitat pirinenca central. Part d’aquests conglomerats foren afectats i involucrats clarament en les etapes finals d’emplaçament d’aquesta unitat, per bé que els més moderns fossilitzen les làmines d’encavalcament.

Els conglomerats de les zones al·luvials proximals formades tot al llarg del marge N de la conca, a l’E del Segre, passen verticalment i lateralment cap al S als dipòsits de lutites i arenites de la formació de Solsona. Els dipòsits arenítics tenen, sovint, un cert component arcòsic. Les lutites són principalment ocres i rogenques. Aquests dipòsits revelen una sedimentació fluvial extensa en zones mitjanes idistals dels sistemes al·luvials. Els dipòsits arenosos són lenticulars, tenen la base erosiva i van formar-se en canals fluvials de funcionament episòdic i repetit. Els nivells de lutites ocres i roges es dipositaren en les planes d’inundació de la plana fluvial, durant les èpoques de desbordament dels rius. La major part dels dipòsits de canal corresponen a rius encaixats. Localment, però, hi ha dipòsits arenosos formats en canals sinuosos meandriformes amb acreció lateral. Els materials de la formació de Solsona afloren a la major part dels sectors septentrionals de la conca, on ocupen una franja d’uns 30 km d’amplada des del curs alt del Ter fins al Segre.

Cap als sectors més centrals de la conca, els dipòsits de lutites i d’arenites tabulars amb base erosiva plana de la formació de Súria enregistren l’expansió dels fluxos aquosos canalitzats en zones de ventalls terminals. En aquestes zones van formar-se lòbuls arenosos d’una extensió lateral àmplia. Els dipòsits de la formació de Súria afloren als voltants d’aquesta població, als cingles pròxims a la carretera i als barrancs que conflueixen al Llobregat. També ho fan al puig del castell de Cardona, on els sostres d’alguns nivells arenosos contenen petjades fòssils de mamífers.

Entre el Llobregat i el Segre, el conjunt dels dipòsits dels sistemes al·luvials que procedeixen de la zona pirinenca oriental formen una seqüència de progradació molt marcada, tal com es dedueix del trànsit vertical des dels dipòsits de ventall terminal de la formació de Súria fins als fluvials de la formació de Solsona. Aquest fet estigué relacionat amb la migració cap al S del marge septentrional de la conca per l’emplaçament final de la unitat del Cadí.

Dipòsits al·luvials pirinencs de l’Oligocè. A dalt, una seqüència estratigràfica que enregistra la progradació que va tenir lloc en el Priabonià superior (Eocè terminal) de les fàcies al·luvials terminals de procedència pirinenca sobre les fàcies de llacs salins efímers de tipus «playa». A baix, bloc diagrama que mostra el model sedimentari proposat per a una secció N-S, que abasta des del front pirinenc fins a sectors més interns de la conca. Hom hi ha indicat els dipòsits continentals de les formacions següents: A formació de Berga, amb dipòsits conglomeràtics proximals; B formació de Solsona, amb dipòsits de canal i planes d’inundació; C formació de Súria, subdividida en un membre superior (C1) amb avingudes en làmina, canals distributaris i lacustres carbonàtics soms, i un membre inferior (C2) amb avingudes en làmina i corrents turbidítics; i D formació de Barbastre, dipòsits lutítics distals i lacustres evaporítics soms. ‘Els números indiquen: 1 ventalls al·luvials, 2 plana fluvial, 3 lòbuls terminals, 4 llac del tipus «playa», 5 llac carbonàtic som, 6 làmina efímera d’aigua.

Biopunt, original d’A. Sáez i O. Riba.

A l’W del Segre, els dipòsits al·luvials pirinencs de l’etapa priaboniana a oligocena terminal s’originaren en part en sistemes relativament reduïts, d’extensió radial limitada a pocs quilòmetres i d’origen local. Les parts distals dels sistemes al·luvials passaven gradualment als dipòsits lacustres evaporítics de la formació de Barbastre i les formacions al·luvials contenen algunes intercalacions de nivells de guixos i calcàries lacustres. Aquestes successions al·luvials són formades per lutites i gresos (formació de Salinar) i conglomerats, arenites i lutites (formació de Peralta), que afloren, en poca extensió, al N de Peralta de la Sal. L’evolució d’aquests sistemes estigué controlada per l’emergència de les làmines d’encavalcament de les Serres Marginals. Posteriorment, els dipòsits al·luvials experimentaren una clara expansió en aquest sector. Les lutites, els conglomerats i les arenites fluvials de la formació de Peraltilla (equivalent occidental de la formació de Solsona) s’observen als flancs de l’anticlinal de Barbastre. Els còdols són de procedència paleozoica i permotriàsica dominant; això indica que provenen de les zones internes dels Pirineus, a conseqüència de la formació de làmines d’encavalcament que hi involucren el sòcol. Els dipòsits fluvials de la formació de Peraltilla, de caràcter sinuós i meandriforme, sembla que passen lateralment a conglomerats amb petits ventalls al·luvials (formació de Conglomerats de Calassanç) i a lutites amb intercalacions de calcàries lacustres, característiques de planes al·luvials terminals. L’evolució d’aquests sistemes al·luvials menors podria haver estat controlada per encavalcaments locals.

Als flancs de l’anticlinal de Barbastre (i cap a les Serres Marginals) el sostre de la formació de Peraltilla és recobert per dipòsits fluvials més moderns, que afloren també a la conca de Benabarri. Aquests dipòsits contenen clastos que procedeixen principalment dels Pirineus. Són separats de la formació de Peraltilla per una discordança progressiva. També van produir-se canvis en el funcionament dels canals fluvials, que van passar d’ésser sinuosos i meandriformes a entrellaçats. Passen lateralment a dipòsits conglomeràtics de sistemes al·luvials localitzats (Conglomerats de la Baells). Els dipòsits dels sistemes al·luvials de Salinar, Peralta i Calassanç-Peraltilla estigueren involucrats en les diverses etapes finals d’emplaçament de la unitat sud-pirinenca central, mentre els trams més superiors del conjunt al·luvial superior (conglomerats de la Baells i els seus equivalents fluvials laterals) foren poc o gens afectats per la deformació i en fossilitzen les estructures.

Els sistemes al·luvials procedents de la Cadena Costanera catalana

El registre sedimentari priabonià superioroligocè que es troba al llarg del límit amb la Cadena Costanera catalana és clarament relacionat amb l’activitat dels sistemes al·luvials que procedien d’aquesta unitat tectònica. La majoria dels sistemes que hi funcionaren durant el Priabonià inferior van seguir durant el Priabonià superior.

Els sectors septentrional i central

En aquest apartat s’inclouen els dipòsits al·luvials generats per l’activitat, entre d’altres, dels sistemes de Sant Llorenç del Munt, Montserrat i Sant Miquel del Montclar. Aparentment cap d’aquests sistemes no va continuar actiu fins a l’Oligocè superior; l’activitat va anar minvant (de manera no simultània en tots ells) entre el Priabonià superior i l’Oligocè inferior.

En els sectors septentrional i central de la Cadena Costanera catalana, la major part del registre sedimentari al·luvial del Priabonià inferior-Oligocè inferior que s’ha conservat és format pels dipòsits de la formació d’Artés. Aquesta unitat aflora des de la conca de Vic a la regió d’Igualada. S’hi inclouen els dipòsits fluvials mitjans i distals de diversos sistemes al·luvials de procedència catalànida. No es coneixen les zones proximals dels sistemes més septentrionals, mentre que, al sector central, s’observen successions conglomeràtiques residuals (les parts culminants de les successions de conglomerats de Sant Llorenç del Munt i de Montserrat), amb una distribució original que no es pot precisar, però que poden ésser parcialment equivalents als dipòsits de la formació d’Artés. La formació d’Artés és integrada per successions de lutites i arenites d’un roig intens, dipositades en planes fluvials de zones mitjanes i distals de sistemes al·luvials. A les àrees on tenia lloc el trànsit cap a les zones més proximals, s’observa un increment del percentatge de nivells conglomeràtics lenticulars. La sedimentació de la unitat pogué ésser controlada per una activitat molt atenuada de les falles direccionals de la Cadena Costanera catalana. Les dades de paleocorrents suggereixen que les direccions d’aportació dels sistemes variaren amb el temps, per bé que van predominar les pautes de distribució radial des de la Cadena Costanera catalana.

A la conca de Barberà, la sedimentació al·luvial del Priabonià superior estigué condicionada per l’aixecament d’un bloc en un sector que, fins llavors, no havia estat afectat per una deformació remarcable. Aquest aixecament fou ràpid —tot just dos milions d’anys— i condicionà el desenvolupament d’un sistema al·luvial inicialment progradant i posteriorment retrogradant. Les zones al·luvials conglomeràtiques proximals (formació de Conglomerats de Sant Miquel del Montclar) afloren a la serra del Montclar, on són afectades per una discordança progressiva. Aquests conglomerats són de clastos predominantment calcaris i passen lateralment a successions lutítico-arenoses i lutítiques característiques de zones al·luvials distals i marginals. Les successions lutítiques són predominantment roges i tenen intercalacions de guix, principalment a les parts més superiors; pertanyen a la part superior de la formació de Montblanc i afloren als voltants d’aquesta ciutat.

Els sectors meridionals

Els sistemes al·luvials que procedeixen dels sectors meridionals de la Cadena Costanera catalana inclouen els dipòsits generats durant el Priabonià superior i l’Oligocè per l’activitat de sistemes al·luvials, activitat que ja s’inicià durant l’Eocè mitjà. Aquests dipòsits foren afectats per l’activitat tectònica de les falles direccionals sinistres NE-SW de la Cadena Costanera catalana.

Aquests dipòsits al·luvials mostren nombrosos trets comuns: les litologies dominants són semblants i l’organització seqüencial del conjunt fou influïda per processos tectònics similars. Les fàcies al·luvials més proximals són nivells i trams conglomeràtics amb clastos carbonàtics, que procedeixen de l’erosió de la cobertora mesozoica de la Cadena Costanera catalana, per bé que també n’hi ha de reciclats dels dipòsits conglomeràtics de l’Eocè mitjà i de procedents de l’erosió del grup de Pontils i del grup de Cornudella. Aquests dipòsits de zones proximals foren dipositats per fluxos gravitacionals de densitat elevada i retreballats per corrents aquosos.

Cap al centre de la conca, les successions de conglomerats són substituïdes per d’altres en què gradualment van apareixent i acaben dominant els materials conglomeràtico-arenítics, arenítics i lutítics. Els nivells dels dos primers tenen geometries clarament lenticulars i estan ben individualitzades quan alternen o estroben intercalades en successions dominantment lutítiques. Sovint hi ha estratificació encreuada. En conjunt, aquests dipòsits van formar-se en les franges al·luvials distributàries que es desenvoluparen als voltants de les zones al·luvials proximals adossades als marges de la conca. Els nivells lutítics formen trams amb un gruix i una extensió lateral que s’incrementa cap a l’interior de la conca. Les lutites són ocres, rogenques i, a vegades, virolades. Sovint contenen nivells amb guix lenticular i intercalacions de capes fines de calcàries lacustres. Aquestes successions es dipositaren en planes lutítiques de zones al·luvials terminals, distals i/o marginals. Els dipòsits evaporítics i carbonàtics indiquen la formació ocasional de llacs carbonàtics soms o de llacs evaporítics de tipus «playa».

Els dipòsits al·luvials descrits als paràgrafs anteriors s’inclouen en un gran conjunt litostratigràfic denominat grup de Scala Dei, dintre el qual poden diferenciar-s’hi els complexos al·luvials del Montsant i de Gandesa-Horta de Sant Joan.

Disposició sedimentària i estructural dels dipòsits al·luvials del marge oriental de la Conca de l’Ebre a la serra de la Llena, en tres talls geològics. Aquests dipòsits s’originaren en sistemes al·luvials procedents de la Cadena Costanera catalana durant l’Eocè i l’Oligocè inferior, simultàniament a la deformació d’aquesta unitat, cosa que produí la formació de discordances progressives i discordances sintectòniques en els materials terciaris.

Biopunt, original de F. Colombo.

El complex al·luvial del Montsant comprèn unes successions de fins a 1000 m de gruix a les serres del Montsant i de la Llena. Les successions conglomeràtiques proximals (formació del Montsant) passen lateralment i verticalment a d’altres de lutítico-conglomeràtiques i de lutítico-arenoses d’origen fluvial (formació de Margalef) que, al seu torn, tenen una relació similar respecte a d’altres successions predominantment lutítiques (formacions de Flix i de Blancafort, entre d’altres). L’extensió dels dipòsits d’aquestes successions indica que, en aquest sector, els dipòsits al·luvials van expandir-se força i donaren lloc a una franja al·luvial que penetrà més de 30 km cap a l’interior de la Conca de l’Ebre. Les successions al·luvials del Montsant s’observen fàcilment a les carreteres que enllacen la serra del Montsant i el Priorat amb les poblacions situades dins la Conca de l’Ebre.

El complex al·luvial de Gandesa - Horta de Sant Joan inclou successions conglomeràtiques (formació del Montsant), lutítico-arenoses i lutítiques (formació de Flix), amb afloraments que s’estenen des de l’Ebre fins a Vall-de-roures. Els gruixos màxims de sediments acumulats són similars als dels sectors més septentrionals, però amb una extensió menor, principalment de les parts més superiors. A Corbera d’Ebre, Gandesa, Bot, Horta de Sant Joan i Vall-de-roures, les fàcies al·luvials conglomeràtiques i conglomeràticoarenoses no penetren més de 5 km cap a l’interior de la conca, de manera que el trànsit cap a les fàcies lutítiques roges és molt ràpid. Això indica que, a diferència del Montsant, tenien una expansió radial limitada. Les successions al·luvials de Gandesa-Horta afloren a les carreteres que van de la depressió de Móra a les poblacions situades dins la Conca de l’Ebre. Panoràmiques esplèndides de conjunt d’aquests dipòsits poden observar-se des de l’ermita de Sant Josep (Bot) i des del Coll del Moro (4,5 km a l’W de Gandesa). Un dels punts més pintorescs és a l’ermita de Sant Joan (Horta de Sant Joan), situada sobre una massa de conglomerats aïllada per l’erosió.

Les discordances internes que s’observen en les successions proximals mostren que són afectades per la tectònica de la Cadena Costanera catalana en aquest sector. Aquestes discordances s’observen a les serres de la Llena, el Montsant, Cavalls i Pàndols. Algunes parts de les successions conglomeràtiques són involucrades totalment dins les estructures de la Zona d’Enllaç a Beseit i Pena-roja de Tastavins o afectades tardanament (les roques de Benet, a Horta de Sant Joan).

Els sistemes al·luvials procedents de la Zona d’Enllaç i de la Branca Aragonesa

En els sistemes al·luvials que procedeixen de la Zona d’Enllaç i de la Branca Aragonesa de la Cadena Ibèrica, els dipòsits oligocens foren influïts per l’emplaçament de les làmines d’encavalcament de la Zona d’Enllaç. Poden agrupar-se en un gran conjunt litostratigràfic anomenat grup de Guadalop-Matarranya. Les anàlisis dels paleocorrents de les fàcies fluvials d’aquest complex al·luvial indiquen clarament una distribució radial de les aportacions cap a la Conca de l’Ebre. A causa d’aquest fet, l’expansió dels cinturons fluvials que procedien d’aquestes àrees fou interferida pels sistemes al·luvials de Gandesa-Horta de Sant Joan. De fet, a les successions que s’estenen al llarg dels sectors marginals de la conca, des de Cretes fins a Gandesa, els dipòsits que provenen de la Zona d’Enllaç s’alternen amb els que provenen de la part meridional de la Cadena Costanera catalana.

Les fàcies al·luvials més proximals d’aquests sistemes són formades per nivells i trams conglomeràtics i conglomeràtico-arenosos, amb clastos predominantment carbonàtics, que procedeixen de l’erosió de la cobertora mesozoica de la Zona d’Enllaç.

Els dipòsits de zones més proximals van originar-se per fluxos gravitacionals de densitat elevada i retreballats per corrents aquosos. Aquells que van dipositar-se en zones una mica més externes contenen un predomini clar de dipòsits arenítics i la sedimentació es va produir en xarxes de canals fluvials entrellaçats. Una part d’aquests dipòsits conglomeràtics s’observa a la vora S de la conca, ja dins de l’Aragó, a Ràfels, Fòrnols i a La Moleta (entre Vall-de-roures i Fondespatla), afectats lleument per la tectònica; d’altres es troben clarament involucrats amb les làmines d’encavalcament de la Zona d’Enllaç.

Facies fluvials de la formació de Casp, prop de Gandesa (Mirador de l’Ebre), com un exemple dels sistemes al·luvials procedents de la Zona d’Enllaç i de la Branca Aragonesa. Noteu-hi, a dalt, la disposició dels diversos cossos de gresos i, a baix, detalls dels diversos tipus de geometries de reompliment gresós dels paleocanals, excavats en materials lutítics.

Biopunt, original de F. Colombo.

Cap al centre de la conca, les successions de conglomerats passen a materials lutítics amb intercalacions de nivells lenticulars d’arenites conglomeràtiques i d’arenites (formació de Casp), amb estratificació encreuada generada per la circulació de corrents d’aigua. Aquests dipòsits van formar-se en les franges fluvials distributàries extenses que, amb un radi de fins a 60 km, s’estenien al voltant de les zones al·luvials proximals adossades als marges de la conca. Els nivells d’arenites deuen correspondre als dipòsits de canals fluvials i les lutites als de plana d’inundació dels interfluvis. Els canals distributaris d’aquestes franges tenen unes característiques variables. En alguns trams els canals reblerts amb dipòsits arenítics són poc encaixats i tenen una acreció lateral clara; indicarien canals de tipus meandriforme. En altres casos són ben encaixats i dominats per una acumulació vertical; en aquest cas, mostrarien la formació de canals no meandriformes amb una incisió forta. Dins el sector de la Conca de l’Ebre comprès en els Països Catalans, el cinturó de fàcies fluvials de la formació de Casp aflora en grans extensions al voltant de l’Algars i del Matarranya; els afloraments més extensos i espectaculars, però, es troben especialment als voltants de Casp i d’Alcanyís.

El gruix i el predomini dels dipòsits lutítics s’incrementa cap als sectors terminals, marginals i distals. Les lutites són ocres, rogenques i, a vegades, virolades. S’hi observen intercalacions arenoses primes de geometria lenticular o d’extensió lateral àmplia, que indiquen que els corrents aquosos que les van dipositar ja no es trobaven confinats dins canals fluvials. Hi sovintegen els nivells amb dipòsits de guix lenticular i les intercalacions de calcàries lacustres, amb una potència que s’incrementa a les zones de trànsit cap als sistemes lacustres centrals (sistema dels Monegres).

Aquestes successions predominantment lutítiques foren dipositades en planes lutítiques de zones al·luvials terminals (distals i/o marginals) on ocasionalment es formaven lòbuls arenosos terminals alimentats per canals distributaris. Els dipòsits evaporítics i carbonàtics hi indiquen la formació ocasional d’àrees lacustres carbonàtiques sornes o evaporítiques de tipus «playa», que tant podrien estar aïllades com en comunicació amb les àrees lacustres del sistema dels Monegres, cap a les zones més internes de la conca.

Els sistemes lacustres

Esquemes de correlació que mostren les relacions entre les unitats al·luvials i lacustres al sector oriental de la conca de l’Ebre. La situació dels esquemes és indicada al mapa de la part superior esquerra. Noteu que l’orientació dels esquemes de correlació respecte dels punts cardinals és diferent en cada cas. Els números romans (I a V) indiquen el rang estratigràfic de les etapes evolutives o seqüències principals dels sistemes al·luvials i lacustres de la regió des del Priabonià superior a l’Oligocè terminal. Esquema de l’esquerra: F-1, dipòsits fluvials de procedència ibèrica, F-2 dipòsits fluvials de procedència catalànida, F-3 dipòsits fluvials de procedència pirinenca, HG conglomerats d’Horta-Gandesa, M calcàries de la formació de Mequinensa, Tc calcàries de Torrent de Cinca. Esquema de la dreta: AR, formació d’Artés, Bb formació de Barbastre, Cf formació de Calaf, Cl guixos de Clariana, Cs formació de Castelltallat, Cv margues de Civit, Gt margues de Sant Gallart, SI formació de Solsona, Sr formació de Súria, St guixos de Sallent, Tg calcàries de Tàrrega, Tr formació de Torà, Tv guixos de Talavera.

Biopunt, original d’A. Sáez i L. Cabrera.

A la part oriental de la Conca de l’Ebre, des de l’Eocè terminal fins a l’Oligocè superior van succeir-se diversos sistemes lacustres relacionats amb els complexos al·luvials pirinencs i ibèrics (inclosos els de la Cadena Costanera catalana) descrits en l’apartat anterior. Aquests sistemes lacustres es distingeixen els uns dels altres per l’edat, les fàcies característiques que hi dominen i per les localitzacions i distribucions diferents dels depocentres. Els dipòsits lacustres són molt variats, per bé que hi dominen les lutites i les arenites, d’una banda, i les calcàries i els guixos, de l’altra; els dipòsits de carbó hi tenen una presència subordinada. A partir de tot això s’hi diferencien cinc sistemes lacustres, els sistemes de la Noguera (Eocè terminal), l’Anoia (Oligocè basal), la Segarra (part superior de l’Oligocè inferior), l’Urgell (Oligocè inferior terminal) i els Monegros (Oligocè superior). Les edatsdels sistemes lacustres s’han establert a partir de nombrosos jaciments de mamífers fòssils, que n’han permès la biozonació i l’atribució cronològica de les successions sedimentàries que els inclouen.

El sistema lacustre de la Noguera

A la part central de la conca, el sistema lacustre de la Noguera és format per les formacions de Barbastre, Torà i Castelltallat, d’edat priaboniana superior. Les successions basals del sistema se superposen al conjunt de successions evaporítiques priabonianes d’origen marí que van dipositar-se a la part central del sector oriental de la conca, i a les unitats d’origen continental, que en són l’equivalent lateral. El trànsit vertical de les unitats marines anteriors a les continentals que ja pertanyen a la seqüència es fa a través d’una unitat lutítica d’uns 60 m de gruix que conté intercalacions de guix i halita (Lutites Grises Superiors), tal com s’observa als sondatges de prospecció de potasses fets entre Calaf i Súria. El límit inferior de les successions del sistema es troba al sostre d’aquest tram lutític; es considera que és isòcron per tot el sector de la conca considerat. Les successions del sistema es relacionen lateralment i verticalment amb les fàcies al·luvials de procedència pirinenca (formacions de Solsona, de Súria, de Peralta i de Salinar) i de la Cadena Costanera catalana (formacions d’Artés, sistemes de Sant Miquel del Montclar i els complexos del Montsant).

Els materials més inferiors del sistema són la formació de Barbastre, que té una potència màxima de 800 m i aflora d’una manera extensa i contínua a la part septentrional de la conca. La formen predominantment trams de guixos amb intercalacions de nivells de lutites grises. Al subsòl s’han trobat nivells d’halita que s’intercalen amb trams amb guix (sondatges de Sariñena, Montsó, Esplús, Lleida, Guissona i Assentiu). Als guixos predominen les fàcies nodulars, per bé que també en contenen de laminades i selenítiques. Les fàcies evaporítiques i lutítiques se solen agrupar verticalment en seqüències que indiquen que el medi lacustre va esdevenir progressivament més som i d’aigües més concentrades. Aquestes contenen, de base a sostre, lutites grises, guixos laminars i guixos nodulars i/o selenítics.

Les limolites carbonàtiques de la formació de Torà són la successió vertical de la unitat de Guixos de Barbastre i, localment, al sector de Sanaüja-Calaf, també en canvi lateral de fàcies. Atenyen un gruix màxim de 120 m a l’ermita de la Molsosa, prop d’Aleny. En superfície afloren al llarg dels nuclis dels anticlinals de Balaguer-Barbastre i de Súria-Calaf. Al subsòl s’han trobat als sondatges d’Aguilar de Segarra, Guissona, Castellfollit, Fonollosa, Pinós i Sanaüja. Aquestes limolites tenen un color blanquinós i polsós, amb un contingut mitjà de carbonats elevat. Tenen laminació paral·lela, encreuada i lenticular. També contenen petjades d’ocells, conjuntament amb esquerdes de dessecació i marques d’impacte de gotes de pluja, que n’indiquen una exposició subaèria. Als trams més carbonàtics són freqüents els nivells estromatolítics. Hi ha, també, força nivells amb motlles de guix lenticular, a vegades molt bretxificats.

La formació de Castelltallat és constituïda pels materials de la part superior del sistema lacustre, que atenyen un gruix màxim de 250 m a la serra d’aquest nom, entre Súria i Calonge de Segarra. Aquests materials són organitzats en seqüències de gruix decimètric en què el medi lacustre esdevenia d’aigües més somes. Quan es conserven completes, consten, de base a sostre, de calcàries micrítiques clares amb caròfits, ostràcodes i gasteròpodes i amb nòduls de sílex; calcàries bioclàstiques fosques, lenticulars, amb fragments de gasteròpodes i amb restes d’arrels; i lutites grises, a vegades amb capes fines de restes carbonoses. La seqüència més freqüent només conté els termes micrític i lutític.

Altres unitats de guixos (els guixos d’Artesa de Segre, Rubió, Camarasa, Sant Llorenç de Montgai i Os de Balaguer) afloren damunt les unitats al·lòctones pirinenques i s’intercalen entre materials detrítics rojos de procedència pirinenca. Aquestes unitats són les parts marginals del sistema lacustre de la Noguera, incorporades a l’edifici pirinenc, o bé sistemes lacustres evaporítics més petits i aïllats, ja inicialment, de l’anterior. Els guixos formen trams de potència decamètrica que es poden correlacionar d’una unitat tectònica a l’altra. Les fàcies que tenen són similars a les de la formació de Barbastre.

Les fàcies del sistema lacustre de la Noguera s’estenen, en superfície i al subsòl, fins a Navarra; durant les etapes de màxima expansió dels ambients evaporítics devien arribar fins a uns 10 000 km2. Durant les etapes de retracció el sistema va quedar reduït, possiblement, a uns 500 km2, en un conjunt de zones lacustres separades entre elles. Aquesta extensió tan àmplia s’acompanya d’una profunditat d’uns pocs metres i d’un gradient batimètric relativament baix. Com a conseqüència, els límits de les zones lacustres van fluctuar força i passaren gradualment a les planes lutítiques i evaporítiques de les zones terminals dels sistemes al·luvials. No s’hi han trobat fàcies finament laminades que, conjuntament amb d’altres característiques, poguessin ésser el registre de períodes d’estratificació permanentde la columna d’aigua. No obstant això, cal tenir en compte que els dipòsits de les zones centrals del sistema (que inclouen cossos d’halita) no afloren en superfície i només es reconeixen a partir de dades de sondatge que no permeten de precisar-ne les característiques sedimentològiques.

El conjunt de característiques sedimentològiques, mineralògiques i seqüencials del sistema indiquen que evolucionà des d’un estadi inicial de caràcter efímer («playa») i semiperenne («llac-playa») a un altre en què la làmina d’aigua era perenne, per bé que sotmesa a fluctuacions considerables. Les fases minerals que dominaven el sistema van variar sensiblement des de les etapes més antigues (formació de Barbastre) a les més modernes, essencialment carbonàtiques (formació de Torà i formació de Castelltallat). Aquesta variació litològica enregistra un procés de canvi de composició i de dilució de les aigües del sistema durant les etapes finals.

La presència d’halita en gruixos notables en alguns sondatges que van travessar la formació de Barbastre, indiquen que les aigües del sistema lacustre evolucionaren durant algunes etapes i en alguns sectors cap a composicions fonamentalment clorurades. No obstant això, la formació majoritàriament de dipòsits de guix i d’anhidrita assenyala la importància de l’anió sulfat. Els estudis fets fins ara de la composició d’isòtops estables d’oxigen i de sofre (18O, 34S) dels dipòsits de guix i anhidrita indiquen que l’anió sulfat fou reciclat a partir de la dissolució de materials evaporítics mesozoics dels marges de la conca. Aquests processos (que es poden estendre a l’origen de tots els dipòsits de guix dels sistemes lacustres de la part oriental de la Conca de l’Ebre) mostren clarament un control de la composició de les àrees font sobre les característiques hidroquímiques de les aigües del sistema.

La calcita és el mineral dominant a les unitats carbonàtiques del sistema. La dolomita hi és clarament minoritària o, fins i tot, absent quan s’observen processos evaporítics. Alguns gasteròpodes límnics i caròfits fòssils trobats a les unitats carbonàtiques toleren una salinitat moderada de les aigües.

El sistema lacustre de l’Anoia

Els materials del sistema lacustre de l’Anoia (Oligocè basal) afloren en una franja d’uns 50 km de llargada entre l’Espelt i Montblanci arriben a tenir una potència de 200 m. En aquesta àrea, la base dels dipòsits lacustres evaporítics, detrítics i carbonàtics d’aquest sistema recobreix un conjunt de dipòsits de plana lutítica, plana arenosa i ventall al·luvial terminal, que en bona part pertanyen al sistema al·luvial de Sant Miquel del Montclar i que són uns equivalents laterals del sistema lacustre de la Noguera. Les successions d’aquest sistema lacustre passen lateralment cap al N als dipòsits mitjans-distals dels sistemes al·luvials pirinencs (part mitjana de la formació de Solsona) que, al seu torn, ho fan en part, més cap al N, als trams més superiors dels conglomerats de Berga. Cap al marge de la Cadena Costanera catalana, els dipòsits del sistema de l’Anoia passen a les unitats al·luvials de la formació d’Artés i dels sistemes de Sant Miquel del Montclar i de Scala Dei. La part inferior d’aquest sistema lacustre és formada predominantment per trams de guixos que alternen amb lutites i carbonats, amb un gruix màxim de 100 m (Guixos de Clariana o Guixos de Copons). Els guixos són secundaris, amb alternances de fàcies nodulars i laminades. A l’W i SW de Sant Miquel del Montclar, els Guixos de Pira-Sarral (que probablement enllacen en el subsòl amb els de Clariana) són constituïts de guixos secundaris, alabastrins, nodulars i amb intercalacions de guixos laminats i de trams lutítics. Els grans nòduls de guix secundari alabastrí de Sarral i els seus voltants s’han explotat tradicionalment per a la talla artesanal de l’alabastre. La part superior del sistema, anomenada formació de Sant Gallard, és formada per un centenar de metres de margues grises o groguenques, sovint laminades, amb força intercalacions de trams mètrics de calcàries arenoses, a vegades laminades, i de gresos calcaris. Sovint, els nivells de calcàries detrítiques i gresos tenen estratificació encreuada, laminació encreuada de corrent i d’onatge i estructures de deformació plàstica sinsedimentària. Localment, al N de Bellprat, cap a la base de la unitat, hi ha nivells de poc gruix amb lignits, amb mineralitzacions d’urani. A la part superior de la unitat hi ha un tram amb fauna de mol·luscs que indiquen que les aigües del sistema lacustre van assolir composicions pròximes a les de l’aigua de mar (Cyrenea, Potamides). A més, s’hi han trobat ostràcodes, caròfits i restes de mamífers.

La formació de Sarral ocupa la mateixa posició estratigràfica que la formació de Sant Gallard i mostra unes característiques semblants. A més, les dues unitats contenen nivells amb els mateixos bivalves (Cyrenea) en posició estratigràfica similar. En superfície, ambdues unitats són separades pels dipòsits detrítics al·luvialsdel sistema al·luvial de Sant Miquel del Montclar, per bé que és probable que hi hagi una continuïtat litològica entre elles al subsòl. Prop de Sarral, alguns nivells tenen una biotorbació abundant, mentre que d’altres conserven la laminació original i contenen restes abundants de flora i restes de peixos ciprínids (Prolebias catalaunicus). Al sondatge de Senant es tallen uns 20 m de materials lutítics i carbonàtics atribuïts a aquesta unitat, cosa que n’indica un aprimament cap a l’W. A partir de jaciments de mamífers fòssils que es poden correlacionar amb la base i el sostre dels dipòsits, aquestsistema lacustre pot ésser atribuït a l’Oligocè inferior.

El sistema lacustre de l’Anoia va atènyer una extensió màxima d’almenys 250 km2. Les característiques dels dipòsits que s’han pogut estudiar mostren el desenvolupament de «playas» i «llacs-playa» de pocs metres de profunditat que van donar lloc a les unitats evaporítiques inferiors (formacions de Clariana i de Pira-Sarral). Les fàcies dels dipòsits superiors (formacions de Sarral i de Sant Gallard) podrien indicar que la làmina d’aigua arribà a ésser perenne i, potser, també més profunda, sense arribar, però, a unes desenes de metres. A més d’això, les fàcies detrítico-carbonàtiques finament laminades de la formació de Sarral que contenen restes de peixos i restes de vegetals superiors ben preservats indiquen períodes d’estratificació permanent de la columna d’aigua.

Les fàcies minerals dominants dels dipòsits del sistema variaren sensiblement des de les etapes inicials clarament evaporítiques fins a les més modernes, essencialment terrígenes i carbonàtiques. Aquest fet —que és similar al deduït al sistema de la Noguera— enregistraria un procés de canvi de composició de les aigües del sistema. La calcita és el mineral dominant preservat en les unitats carbonàtiques. Les associacions de bivalves i gasteròpodes fòssils trobades en alguns nivells de les unitats terrígenes i carbonàtiques assenyalarien, per l’afinitat marina que indiquen, etapes en què els llacs van poder tenir salinitats moderades (poques desenes de grams per litre) i composició cloro-sulfatada i sòdico-càlcica predominant.

El sistema lacustre de la Segarra

Els materials del sistema lacustre de la Segarra (part superior de l’Oligocè inferior) afloren extensament en els sectors centrals de la conca compresos entre Guissona, Calaf, Sant Martí Sesgueioles, Talavera i Cervera. En conjunt atenyen un gruix màxim de 270 m al subsòl de Sant Martí Sesgueioles. Les successions que el formen passen lateralment cap al N als dipòsits de plana fluvial de procedència pirinenca (formació de Solsona). Cap al marge de la Cadena Costanera catalana els dipòsits del sistema de la Segarra passen a les unitats al·luvials distals del complex de ventalls al·luvials del Montsant (formacions de Blancafort i de Margalef). El formen principalment materials carbonàtics i detrítics; els dipòsits evaporítics es troben principalment a la part SW de l’àrea d’aflorament (guixos de Talavera, guixos d’Aguiló). Els gruixos més grans de materials d’aquest sistema es troben al subsòl, a Sant Martí Sesgueioles, on hi ha 270 m de calcàries, margues grises i lignits (formació de Calaf). Cap al NE (cap a Calaf i Aleny) sovintegen els nivells explotables de lignit i les intercalacions de lutites rogenques i gresos que formen les indentacions de la Formació de Solsona. Cap al SW (la Panadella i Santa Coloma de Queralt) el gruix dels materials lacustres de la seqüència no supera els 250 m i, més cap al SW, a la Conca de Barberà, passen lateralment als materials detrítics al·luvials de la formació de Blancafort.

Totes les fàcies que integren la formació de Calaf a la part septentrional, excepte els gresos, solen trobar-se ordenades verticalment en seqüències lacustres-palustres que indiquen la pèrdua de profunditat de les àrees lacustres. Aquestes seqüències, compostes de calcàries, lutites i lignits, tenen un gruix decimètric i una extensió lateral que pot arribar a 1 km; enregistren, a més, el pas en la vertical de dipòsits carbonàtics de zones internes de llacs soms a dipòsits de carbonats litorals lacustres, mentre que els termes lutítics superiors amb carbó corresponen a dipòsits de zones pantanoses, marginals dels llacs, i al seu rebliment final. Els jaciments de mamífers fòssils dels voltants de Calaf (alguns dels quals es coneixen des del final del segle passat) permeten d’atribuir els dipòsits d’aquest sistema lacustre a la part superior de l’Oligocè inferior; la fauna de mamífers fòssils d’aquests jaciments comprèn rosegadors, marsupials iartiodàctils.

Cap al SW, prop d’Aguiló i fins a Santa Coloma de Queralt, hi ha un tram de fins a 20 m de gruix de guixos laminats i nodulars, alabastrins, amb intercalacions de calcàries i margues (Guixos d’Aguiló). Cap a la Panadella i Santa Coloma de Queralt, el sistema de la Segarra és format en part per les Margues de Santa Coloma-Civit. Aquesta unitat consta d’un centenar de metres de margues grises amb intercalacions de calcàries micrítiques i biomicrítiques, amb estratificació fina a mitjana i aspecte taulajat. Cap al SW tenen intercalacions de gresos i lutites roges. Localment s’observen calcàries arenoso-margoses amb sílex. Cap a Civit i Sant Antolí, les margues han fornit restes abundants de macròfits als jaciments dels voltants de Cervera (Sant Antolí, Rubinat, Sant Pere dels Arquells).

A la Panadella, per canvi lateral de fàcies de la darrera unitat, hi aflora una successió de 35 m de calcàries amb estratificació mitjana i algunes intercalacions margoses, sobre la qual es troba una alternança de calcàries, lutites roges i margues grises en seqüències de 2 a 8 m de gruix (Calcàries del Montmeneu) i amb una potència total d’un centenar de metres. Cap a l’W, la part superior de la successió passa lateralment als guixos de Talavera que, al seu torn, són damunt les margues de Civit-Sant Antolí.

La unitat de Guixos de Talavera té fins a 60 m de gruix de guixos secundaris, alabastrins (nodulars, enterolítics i a vegades laminats) que alternen amb capes decimètriques de margues amb guixos grisos i nivellets de calcàries. Cap al SW, dins els guixos de Talavera augmenten les intercalacions margoses grises, i les margues lacustres (Llorac) passen lateralment als nivells detrítics rojos al·luvials de la formació de Blancafort (dipòsits distals del complex de ventalls al·luvials del Montsant). Cap al N passen en part a nivells detrítics rojos que contenen intercalacions de calcàries i margues poc gruixudes.

La distribució de les fàcies del sistema mostra com a les etapes d’expansió màxima va atènyer almenys 500 km2, mentre a les etapes de retracció degué estar reduït a unes poques desenes de km2. La fondària no fou superior a una desena de metres i el gradient batimètric fou relativament baix. Els límits de les zones lacustres foren, per tant, força fluctuants. A part alguns nivells de les margues de Civit (jaciments amb macròfits de Sant Antolí, Rubinat i Sant Pere dels Arquells) no s’han trobat fàcies finament laminades que poguessin indicar la persistència de períodes d’estratificació de la columna d’aigua.

El conjunt de característiques sedimentològiques, mineralògiques i seqüencials dels dipòsits inferiors del sistema el caracteritzen, en una primera fase, com un complex de caràcter dominantment perenne, per bé que sotmès a fluctuacions considerables de les zones marginals durant algunes de les etapes. Mentre en alguns sectors (Calaf-Aleny) la persistència de la làmina d’aigua i un nivell freàtic alt permeté el desenvolupament de torberes que van generar carbó, en d’altres (Aguiló) hi ha dipòsits evaporítics predominantment sulfatats que indiquen un origen en llacs de tipus playa. La calcita és el mineral que domina a les unitats carbonàtiques del sistema. En una segona fase, el sistema, inicialment de salinitat escassa, mostra una evolució a playas i llacs-playa. Aquesta variació és enregistrada en el pas vertical de les margues de Civit-Sant Antolí (que contenen nivells amb motlles d’evaporites i intercalacions de guix cap al sostre) als guixos de Talavera.

El sistema lacustre de l’Urgell

El sistema lacustre de l’Urgell (Oligocè inferior terminal) és integrat per la formació de Tàrrega, que aflora extensament als voltants d’aquesta població. A la part meridional de la Segarra consta de 130 m de calcàries, predominantment, amb intercalacions de margues. Cap al N, l’W i el SW d’aquest depocentre carbonàtic s’incrementen les intercalacions de materials detrítics al·luvials d’origen pirinenc (trams superiors de la formació de Solsona) o de la Cadena Costanera catalana (parts distals del complex de ventalls del Montsant). D’aquesta manera, a l’àrea de Cervera i de Tàrrega s’individualitzen una sèrie de trams mètrics de calcàries que han rebut noms específics, de base a sostre: de Cervera, Fonolleres, la Curullada i Talladell o Tàrrega. Les calcàries de la unitat sovint tenen un color gris fosc a negros i restes abundants d’ostràcodes, gasteròpodes i de fragments carbonosos. A vegades són calcàries margoses grises amb intraclastos, bioclastos i restes de caròfits. Prop del Talladell hi ha un jaciment, conegut des del començament de segle, que ha fornit restes de mamífers (rosegadors, carnívors, artiodàctils i perisodàctils), de cocodrílids i impressions de fulles. A partir d’aquest jaciment i d’altres menys importants, aquest sistema lacustre s’atribueix a la part més superior de l’Oligocè inferior.

La distribució dels afloraments del sistema mostra que va arribar a tenir una extensió de 650 km2. La fondària fou de pocs metres i el gradient batimètric de les àrees lacustres fou també relativament baix. Els límits de les àrees lacustres, que fluctuaven força, enllaçaven amb planes fluvials. No s’han observat fàcies finament laminades que poguessin indicar l’existència de períodes d’estratificació permanent de la columna d’aigua. Les associacions de gasteròpodes límnics de les fàcies lacustres carbonàtiques, dominades pels planòrbids i els limnèids, n’indiquen una deposició en medis d’aigua dolça o de salinitat molt baixa. En aquest sentit, cal remarcar que no hi ha fàcies evaporítiques en aquest sistema lacustre.

El sistema lacustre dels Monegres

Els ambients lacustres carbonàtics i terrígens en el sistema lacustre dels Monegres. Les relacions entre les parts terminals dels sistemes alluvials i les zones lacustres van generar successions compostes per calcàries, lutites i gresos. Minoritàriament també s’hi dipositaren nivells de lignits.

Biopunt, original de L. Cabrera i altres.

La sedimentació del sistema lacustre dels Monegres (Oligocè superior) va generar, a les parts centrals de la conca, successions de fins a 600 m de trams de carbonats lacustres que alternen amb lutites i arenites (Calcàries de Mequinensa), que afloren extensament a les valls del Cinca i de l’Ebre, a les àrees properes a la seva confluència amb el Segre. També s’hi intercalen, per bé que subordinadament, dipòsits evaporítics i lignits, que han estat explotats. Aquestes successions passen, verticalment i lateralment, a unitats fluviolacustres (Lutites i Calcàries de la Granja d’Escarp) i fluvials. Les darreres són sistemes de procedència pirinenca (formacions de Peraltilla i de Sariñena), de la Cadena Costanera catalana (formacions de Margalef i de Flix, del complex de ventalls al·luvials del Montsant) o de la Zona d’Enllaç (formació de Casp, del complex de ventalls al·luvials del Guadalope-Matarranya). Durant algunes etapes evolutives, la sedimentació carbonàtica s’expandí fins arribar a zones molt pròximes al marge de la Cadena Costanera catalana, als voltants de Gandesa.

Les fàcies lacustres carbonàtiques del sistema són variades i tenen una ordenació seqüencial de rang menor. Els carbonats fan nivells de gruix decimètric amb nombroses litofàcies, segons el color (terrós o gris fosc), la textura (laminada o massissa), el contingut bioclàstic (format essencialment de restes de caròfits, ostràcodes i gasteròpodes) i els trets diagenètics primerencs (nòduls d’anhidrita, bretxificació palustre, pseudomicrocarst). Aquestes litofàcies formen majoritàriament seqüències que enregistren la pèrdua de profunditat de les àrees palustres. Les seqüències són de gruix decimètric a mètric, amb recurrències freqüents. La formació de fàcies carbonàtiques palustres afectades per processos d’emersió és dominant als trams superiors de les unitats de Mequinensa i de la Granja d’Escarp. Això coincideix amb l’escassetat de nivells de carbó que, en canvi, són freqüents als trams inferiors d’aquestes unitats.

A conseqüència de la relació entre els medis lacustres i les zones al·luvials terminals, van formar-se seqüències de progradació i retrogradació terrígena de rang menor. També hi ha sistemes de petits lòbuls terminals, de caràcter microdeltaic, a les zones lacustres marginals de la unitat. Els nivells arenosos de canals i lòbuls terminals mostren una dolomitització intensa, relacionada possiblement amb processos diagenètics primerencs de barreja d’aigües meteòriques.

El sistema lacustre dels Monegres va generar dipòsits de sediments carbonàtics en el centre de la conca, la formació de Mequinensa, que afloren a les valls del Cinca i de l’Ebre. El dibuix mostra, a dalt, l’esquema geològic de la zona de Mequinensa, amb indicació dels sondatges; al mig, esquema paleostratigràfic general, que mostra les relacions estratigràfiques entre les diverses unitats representades a l’esquema; i a baix, un esquema estratigràfic de les fàcies lacustres i la seva extensió a la zona que apareix emmarcada en l’esquema geològic.

Biopunt, original de LI. Cabrera i A. Sáez, 1987.

Durant les etapes d’expansió màxima, el sistema lacustre pogué arribar a tenir 2000 km2, mentre que durant les etapes de retracció va quedar reduït a uns pocs centenars de km2. Els llacs eren soms i amb un gradient batimètric baix. El sistema lacustre fou predominantment som i perenne (amb fondàries no superiors a 10 m), per bé que sotmès a etapes de forta expansió o retracció, lligades fins i tot a fluctuacions menors del nivell de l’aigua. Al sector de Mequinensa-Almatret i als sondatges de Fraga-1 i Bujaraloz-1 la implantació o proximitat de làmines d’aigua més perenne va permetre la formació de dipòsits límnics de carbó molt rics en sofre, associats als carbonats lacustres. Als sectors situats als voltants dels anteriors, cap al NW i al N, els afloraments i les dades de sondatge mostren capes molt fines de lignits i dipòsits freqüents d’anhidrita nodular i de guix, que arriben a tenir una potència d’alguns decímetres. Això pot indicar que hi hagué fluctuacions freqüents del nivell de les zones palustres marginals, que passaven a planes lutítiques i evaporítiques de les zones terminals dels sistemes al·luvials. La restricció dels nivells de lignits a la part mitjana de les unitats principals del sistema suggereix que van dipositar-se en unes condicions de relativa estabilitat del nivell de l’aigua comparat amb les zones marginals esmentades. Les fàcies finament laminades, que indicarien períodes d’estratificació permanent de la columna d’aigua, són rares. La calcita amb contingut baix de magnesi és el mineral dominant a les unitats carbonàtiques del sistema, mentre que la dolomita hi és minoritària o absent, fins i tot quan hi ha processos evaporítics. Les associacions de gasteròpodes límnics que conté aquest sistema (sobretot planòrbids i limnèids) indiquen aigües dolces o de salinitat baixa. No obstant això, l’existència freqüent d’evaporites a les zones marginals i algunes formes de caròfits (Lamprothamnium) i de peixos (ciprínids), que s’adapten a canvis notables de la salinitat de les aigües, indiquen la possibilitat de variacions de la hidroquímica de les aigües del sistema.