Vista general de la fossa de la Cerdanya, al NW de Naüja (Alta Cerdanya). La fossa de la Cerdanya és una cubeta neògena limitada al S i SE per la falla de la Tet. En la fotografia, presa des de la falla de la Tet mirant cap al N, s’observa que els materials conglomeràtics i lutítics rojos del Miocè mitjà, que formen els turons aixaragallats, són recoberts discordantment per pocs metres de conglomerats subhoritzontals del Quaternari (part plana del cim dels turons). Aquests materials quaternaris, cap al N, donen lloc a les planes de la vall de la Cerdanya i es disposen, a l’igual que els materials miocens, discordantment sobre les roques hercinianes dels massissos del Carlit i el puig Pedrós (relleus nevats del fons de la fotografia).
Eduard Roca.
La depressió tectònica de la Cerdanya és una fossa d’orientació ENE-WSW, que se situa al bloc W de l’extrem SW de la falla de la Tet (Pirineus orientals). Aquesta fossa, desenvolupada durant el Neogen a conseqüència del moviment destre de la falla de la Tet, presenta una marcada asimetria entre els marges S i N. Així, el marge S, com és observable al torrent de Ridolaina, es caracteritza per un seguit d’importants falles subverticals d’orientació E-W i NE-SW que posen en contacte tectònic els materials neògens de la depressió amb el sòcol paleozoic. Per contra, al marge N, molt més irregular, el contacte entre els materials de rebliment de la fossa i els del sòcol paleozoic dels marges, tot i ésser condicionat per falles d’orientació E-W, és bàsicament discordant; un bon exemple d’aquest tipus de contacte és identificable seguint la carretera de Meranges entre els quilòmetres 3 i 4, on hom pot veure que els dipòsits conglomeràtics neògens, bo i afectats per falles de magnitud variable, es disposen discordantment sobre pelites i gresos del Cambroordovicià.
L’estructura
La fossa de la Cerdanya té un caràcter clarament asimètric, amb un marge septentrional on el rebliment miocè es disposa discordantment sobre el sòcol hercinià, i un marge meridional on el contacte és per falla. El moviment d’aquesta falla va originar el basculament generalitzat de la fossa cap al S i SE, de manera que els materials més moderns hi afloren a les parts més meridionals. Els sediments que la rebleixen són fonamentalment detrítics i conseqüència de la interacció de processos al·luvials i lacustres.
Biopunt, original d’E. Roca.
L’estructura de la fossa de la Cerdanya és condicionada pel moviment destre de la falla NE-SW de la Tet durant el Miocè superior, que origina, en el bloc NW de l’extrem SW, una situació local distensiva que dona lloc a la formació de la fossa. Així, la fossa resulta de la interacció, principalment, de falles d’orientació NE-SW, que corresponen a l’extrem de la falla de la Tet, i de falles E-W resultants d’aquesta distensió local.
Les falles d’orientació NE-SW corresponen dins l’àmbit regional a l’extrem SW de la falla de la Tet, que en aquesta àrea s’esmorteeix en diverses falles paral·leles disposades esglaonadament. Dins la fossa de la Cerdanya, aquestes falles, de plans subverticals, es concentren a la part oriental, de manera que la limiten pel costat E. Destaquen en el paisatge, perquè coincideixen en gran part amb el límit de la plana de la Cerdanya (materials neògens) i els contraforts muntanyosos dels Pirineus de Núria i la Molina (materials cambro-ordovicians). A les pedreres de calcàries devonianes situades vora la carretera d’Alp a Das, són observables diferents plans d’aquestes falles en els quals hom ha reconegut, a partir de l’estudi de les estries, un moviment sinistre dominant al qual se superposen moviments destres i normal-destres.
El rebliment de la fossa de la Cerdanya és constituït majoritàriament per dipòsits al·luvials miocens (conglomerats, gresos i lutites) que passen cap al centre de la conca a lutites i diatomites dipositades en medis lacustres. A l'esquerra, columna estratigràfica del rebliment de la part més meridional de la fossa, on hi ha representades les dues unitats estratigràfiques que en configuren el rebliment neogen. A la dreta, fotografia, presa als xaragalls del N d’Olopte, que mostra un aspecte dels conglomerats al·luvials que, inclinats cap al SE (dreta), són formats per còdols de composició esquistosa.
Eduard Roca
Les falles d’orientació E-W són el sistema de falles i fractures més desenvolupat de la fossa, de manera que en condicionen en gran part la morfologia. Generades principalment pel moviment destre de la falla de la Tet, s’esmorteeixen cap l’W, de manera que es mostren més desenvolupades i amb salts majors arran d’aquesta. El moviment essencialment normal d’aquestes falles majors, durant el Vallesià, origina una compartimentació de la fossa en diversos blocs diferentment basculats, limitats a l’E per les falles NE-SW. La inclinació d’aquests blocs és essencialment cap al SE, de manera que el recobriment neogen assoleix el gruix màxim a les parts més orientals de la fossa (arran de la falla de la Tet), mentre que cap a l’W, el gruix disminueix fins que el sòcol aflora i s’hi disposa discordantment el Neogen. A part aquest moviment normal de les falles E-W durant la deposició de la unitat neògena inferior, s’han reconegut moviments inversos que presenten associades discordances angulars (xaragalls al N del coll de Saig). Posteriorment, durant la sedimentació de la unitat neògena superior, el moviment normal d’aquestes falles, conjuntament amb el basculament de la fossa cap al S (d’uns 15°-25°), origina discordances progressives desenvolupades en els materials d’aquesta unitat. Un exemple d’aquestes discordances i de les falles E-W que limiten la fossa S pot ésser observat al marge dret del torrent de Ridolaina (entre Santa Eugènia i Montellà) des de qualsevol turó situat a l’altre marge del riu.
A part aquestes estructures, hom ha identificat un seguit de plecs anticlinals i sinclinals d’orientació NNW-SSE, desenvolupats a l’interior de la conca neògena de la Cerdanya, que només afecten els materials de la unitat neògena inferior. La gènesi d’aquests plecs, que s’esmorteeixen a mesura que ens allunyem de la falla de la Tet, ha estat considerada una conseqüència del moviment destre de la falla de la Tet durant la sedimentació de la unitat inferior. A les mines de Sanavastre hi ha un dels pocs exemples visibles d’aquests plecs.
L’evolució de la fossa
A partir de l’anàlisi de dades tant tectòniques com estratigràfiques, hom pot distingir dues grans etapes en l’evolució de la fossa de la Cerdanya.
Distribució dels ambients deposicionals del miocè mitjà de la fossa de la Cerdanya. El bloc diagrama, vist des d’un punt situat al NW de la fossa, mostra que durant el Miocè mitjà la conca de la Cerdanya es caracteritzava per una plana fluvial i al·luvial a les àrees septentrionals i centrals i per un llac permanent i profund a les parts meridionals (la petita Cerdanya).
Biopunt, d’original d’E. Roca.
En primer lloc hi hauria l’etapa de formació de la fossa i la posterior evolució fins a l’inici de la sedimentació de la unitat neògena superior, dins un àmbit regional caracteritzat pel moviment destre de la falla de la Tet (falles NE-SW de la Cerdanya), com a conseqüència d’un de normal a les falles E-W situades al seu extrem. Petites variacions en l’orientació del camp d’esforços produïren en la fossa, durant breus períodes, situacions compressives que donaren lloc al moviment invers de les falles E-W i a la formació dels plecs que trobem en la unitat neògena inferior, d’orientació NW-SE, la inflexió dels eixos dels quals mostra el moviment destre de la falla de la Tet.
La segona etapa és sincrònica amb la sedimentació de la unitat neògena superior, de caràcter clarament extensiu, que no presenta cap direcció preferent d’extensió. Es reflecteix en el joc normal de totes les falles (E-W i NE-SW) de la fossa i en el basculament progressiu d’aquesta cap al S. La interacció d’aquests dos fets sincrònicament amb la sedimentació de la unitat superior origina la formació a les parts més meridionals de la fossa de discordances progressives.
Els materials
Els materials neògens que rebleixen la fossa són essencialment detrítics, amb alguns nivells de lignits que han estat objecte d’explotació des de mitjan segle XIX. Aquests dipòsits terrígens provenen principalment de la interacció de processos al·luvials, fluvials i lacustres desenvolupats durant el rebliment de la fossa.
El rebliment neogen de la fossa de la Cerdanya pot dividir-se en dues grans unitats estratigràfiques, la unitat neògena inferior i la unitat neògena superior, que corresponen a grans trets a les dues unitats en què hom ha dividit tradicionalment el rebliment de la fossa. El límit entre ambdues unitats mostra característiques diferents segons l’àrea considerada; així, tant pot ésser una discordança angular generada pel plegament de la unitat inferior (per exemple, la zona de Bor i Riu) com un contacte més o menys gradual, per exemple la zona d’Olià i Nas.
La unitat neògena inferior
La unitat neògena inferior constitueix pràcticament la totalitat dels dipòsits neògens que afloren actualment a la fossa de la Cerdanya, de tal manera que només a la part més meridional (entre les poblacions de Montellà i Prats) apareixen fossilitzats pels materials de la unitat neògena superior. Aquesta unitat, d’edat vallesiana (Miocè superior) i d’un gruix variable entre 300 i 400 m, és formada per successions terrígenes, de gruix considerable, de conglomerats, gresos i lutites que descansen discordantment sobre el sòcol paleozoic.
La sedimentació de la unitat neògena inferior resulta principalment de la interacció de processos al·luvials, fluvials, deltaics i lacustres, de tal manera que els dipòsits al·luvials es localitzen preferentment al marge septentrional de la fossa de la Cerdanya, mentre que els fluvials, deltaics i lacustres se situen a les àrees centrals i meridionals de la conca.
Els ventalls al·luvials d’àrea font no granítica del Miocè de la Cerdanya són formats majoritàriament per bretxes, conglomerats i lutites de tons taronja que es disposen en megaseqüències granodecreixents. Aquestes megaseqüències són ben visibles en la fotografia, feta a la carretera de Llo (Sallagosa) a Eina, on hi ha un conjunt de paquets de 15 a 20 m de potència, formats per nivells conglomeràtics i bretxosos de colors ocre i groguenc, que passen, cap al sostre, a nivells de lutites i conglomerats rogencs.
Eduard Roca.
Els dipòsits al·luvials es disposen formant un conjunt de diverses subunitats deposicionals, interpretades com a cons de dejecció, que presenten característiques litològiques i sedimentològiques diferents segons l’àrea font dels sediments. Hom distingeix, en primer lloc, els cons al·luvials d’àrea font esquistosa o carbonàtica, en els quals les fraccions detrítiques dominants són la conglomeràtica i la lutítica, mentre que la fracció sorra n’és gairebé absent; un d’aquests cons és visible al llarg de la carretera N-116 entre la Guingueta i el coll Rigat (entre Sallagosa i Vià), on hom pot comprovar que són formats, en les parts proximals (en aquest cas a l’E de Sallagosa), per extensos llantions conglomeràtics massissos de còdols heteromètrics i angulosos amb nivells lutítics vermells intercalats, mentre que en les parts més distals dels cons (rodalies de la bòbila de Santa Llogaia) la fracció dominant és la lutítica, de color gris groguenc, en la qual es disposen lentícules individualitzades de conglomerats de còdols homomètrics i ben imbricats. En segon lloc, cons d’àrea font granítica, amb gran aportació de fraccions granulomètriques de mida sorra de composició arcòsica, en el qual els conglomerats i lutites es troben restringits respectivament a les parts més proximals i distals dels cons al·luvials. Hom pot observar una successió d’aquests dipòsits a la carretera d’Olià a Nas, on sota els materials vermells de la unitat neògena superior apareix un conjunt de sorres i conglomerats de color groc blanquinós. A diferència del tipus anterior, aquests cons són formats per sorres i sorres conglomeràtiques amb laminació encreuada que distalment passen a sorres amb intercalacions de lutites i lignits (mines de Santa Eugènia, Padró de Pi).
Cap al centre de la conca el conjunt dels materials d’aquests cons al·luvials passa a dipòsits fluvials més o menys desenvolupats, en progradació sobre els dipòsits lacustres. Tal com és visible a les mines de lignit, a cel obert, de Sanavastre i Sampsor, les successions fluvials presenten abundants indicis (la presència de nivells de lignits, restes de plantes subaquàtiques i localment, a Sampsor, de peixos) que indiquen l’existència d’àrees entollades. L’existència d’un llac profund, durant el Miocè superior, és un dels principals trets de la fossa de la Cerdanya. Aquest llac, desenvolupat a les àrees més meridionals (entre Prats i Santa Eugènia de Bellver), queda enregistrat per la deposició de successions terrígenes fines i diatomites d’origen lacustre, materials observables seguint el torrent de Tallò, al SW de Bellver, que mostren abundants restes vegetals ben conservades (fulles principalment) i nivells amb acumulació de fosfats (anapaïta) que es presenten en forma de nòduls de mida variable, de color verd.
La unitat neògena inferior és formada, principalment, per megaseqüències de caràcter granocreixent i de somerització, l’última de les quals reflecteix una progradació molt marcada dels cons al·luvials que va originar una disminució generalitzada de la profunditat del llac, i finalment, el rebliment.
La unitat neògena superior
Superposats a la unitat inferior, els materials de la unitat neògena superior que començaren a dipositar-se en el Turolià (Miocè terminal) només han estat reconeguts a les àrees més meridionals de la fossa de la Cerdanya. Aquesta unitat mostra un gruix bastant constant d’uns 250 m i és integrada per successions terrígenes de conglomerats, bretxes i lutites vermelles en progradació cap al centre de la conca a lutites grises amb intercalacions de conglomerats i algun nivell de lignits; n’hi ha exemples observables als xaragalls entre Olià i Nas (on predominen els materials vermells) o als del SW de Bor (on, per contra, dominen les lutites grises amb gasteròpodes d’aigua dolça).
La composició litològica dels còdols que forment part dels conglomerats i bretxes (fragments de roques d’edat devoniana, carbonífera, mesozoica o paleògena) indica que l’àrea font dels sediments d’aquesta unitat se situava al S. Les successions de la unitat superior corresponen a un sistema de cons al·luvials en progradació cap al N, adossats a les falles meridionals de la fossa. Aquest caràcter de progradació generaützada és reflectit per la superposició vertical de dipòsits conglomeràtics ben cimentats (àrees proximals dels cons al·luvials) sobre dipòsits essencialment lutítics d’àrees distals; així, els termes conglomeràtics més alts, que donen lloc a les terrasses morfològiques sobre les quals s’emplacen els pobles de Nas, Nèfol i Grus, enregistren el rebliment final de la fossa de la Cerdanya.