La depressió de la Seu d’Urgell és la fossa neògena més occidental dels Pirineus orientals. És una petita i complexa semifossa d’orientació E-W que se situa a l’extrem N de l’extens sistema de fractures que es desenvolupa al N de la serra de Cadí. A diferència de les fosses de la Cerdanya i el Conflent, el caràcter asimètric de la conca entre els marges S i N és molt menys marcat, encara que al S, les falles E-W que l’estructuren mostren un desenvolupament més gran.
Estructura i sedimentació de la fossa de la Seu d’Urgell. La fossa de la Seu d’Urgell, al N del Cadí, és limitada al S per una falla E-W. Cal també destacar la traça força irregular del contacte discordant entre els materials miocens i el sòcol hercinià. Els sediments que l’omplen són principalment terrígens provinents, predominantment del N. Hom hi ha descrit dues unitats: la formació de Bellestar i la formació de Piedra.
Biopunt, original de J. Agustí, J. Gibert, S. Moyà i L. Cabrera.
L’estructura de la fossa de la Seu d’Urgell és fruit, principalment, del moviment normal de les falles E-W que resulten de l’esmorteïment del moviment destre de la falla de la Tet. Aquestes falles, difícils de reconèixer a la superfície, són més desenvolupades al S de la fossa, cosa que li confereix una certa asimetria. A conseqüència del petit salt de les falles E-W a les zones N, de la forta erosió i de l’existència de nombrosos paleorelleus prevallesians, la morfologia actual de la fossa de la Seu d’Urgell és molt complexa. En el rebliment neogen de la fossa de la Seu d’Urgell, format per successions terrígenes, hom distingeix dues unitats litostratigràfiques: la formació de Bellestar i la formació de Piedra. No ha estat possible determinar amb claredat la relació geomètrica entre ambdues unitats, a causa de la mala qualitat dels afloraments. Ara bé, a partir de les restes mastològiques trobades a Bellestar, can Petit i la Bastida, hom ha determinat que els nivells inferiors de la formació de Bellestar són anteriors (Vallesià inferior) als nivells observables a la superfície de la formació de Piedra (Vallesià superior).
La formació de Bellestar és constituïda per successions terrígenes (conglomerats, bretxes, gresos i lutites) que afloren al sector N de la conca. Es divideix en dos trams: l’inferior, de gruix variable entre 1 i 10 m, que es disposa sobre un sòcol paleozoic de morfologia molt irregular; i el superior, de gruix variable entre 70 i 100 m. Als talussos de la carretera C-1313. Entre la Valira i Castellciutat, hom pot comprovar que el tram inferior és constituït per successions de lutites i bretxes vermelles interpretades com a dipòsits al·luvials d’àmbit molt local. El tram superior és format per associacions també al·luvials que presenten, a l’igual que a la fossa de la Cerdanya, una composició litològica i unes característiques sedimentològiques diferents segons el tipus d’àrea font. Així, hom distingeix dipòsits d’àrea font granítica i d’àrea font esquistosa. Al llarg del barranc de la Verge Trobada (carretera de Bellestar) hom pot reconèixer diferents successions, de color gris, de conglomerats bastant quarsítics, sorres arcòsiques i ocasionalment lutites, corresponents a dipòsits al·luvials d’àrea font granítica. En canvi, els d’àrea font esquistosa, ben desenvolupats únicament a les parts més occidentals de la conca, són lutites vermelles amb intercalacions conglomeràtiques massisses; un bon exemple d’aquests materials pot ésser observat als xaragalls a l’W de Bellestar. De la distribució de les fàcies, de la composició dels còdols i dels paleocorrents, hom dedueix que aquests dipòsits se sedimentaren en diversos cons al·luvials adossats al marge N i W de la fossa de la Seu d’Urgell, primer d’àmbit molt local i després de caràcter expansiu, integrant-se en una megaseqüència de tipus granocreixent.
La formació de Piedra ha estat indentificada únicament a les zones més meridionals i orientals de la conca, i concretament aflora en bones condicions a la Bastida (S de la Seu d’Urgell); en aquest barranc hom constata que és formada per successions terrígenes de gresos i lutites de tons entre vermells i grisos, que localment poden presentar intercalacions conglomeràtiques i de lignits. Del trets sedimentològics es desprèn que aquests dipòsits corresponen a zones molt distals o marginals de ventalls al·luvials. Del conjunt de les característiques d’aquesta formació, hom pot suposar que aquests dipòsits potser corresponen a les parts més distals dels nivells superiors de la formació de Bellestar.