És una fossa tectònica limitada principalment per dues falles normals, la de la Tet al N (que continua cap a l’W i determina les fosses del Conflent i de la Cerdanya) i la del Tec al S. La primera separa la fossa del Rosselló dels massissos de l’Aglí i de les Corberes; la segona la separa del «horst» del roc de Frausa i l’Albera, que és un gran bloc de materials del sòcol hercinià, basculat cap al S, entre les fosses del Rosselló i l’Empordà. A més, relacionades amb la fossa, hi ha un conjunt de fractures d’orientacions variades (NE-SW, NNE-SSW, NNW-SSE) que van generar, durant l’Oligocè superior (?) — Miocè inferior una fossa asimètrica reblerta per successions terrígenes molt gruixudes. L’inici de l’activitat d’aquestes falles devia produir-se durant el Miocè inferior i es va prolongar, atenuadament fins a l’actualitat.
Estructura i registre sedimentari de la fossa del Rosselló, formada entre l’Oligocè superior (?) i el Miocè inferior a conseqüència de l’activitat de les falles de la Tet i del Tec. La depressió conté potents successions de sediments que hom separa en dos grans conjunts pertanyents a l’Oligocè superior (?) o el Miocè, l’inferior, i al Pliocè, el superior. Ambdós conjunts són separats per la superfície erosiva formada durant el Messinià, amb un encaixament molt marcat de la xarxa de drenatge. Els nombres romans encerclats en l’esquema geològic assenyalen la situació dels sectors d’interès citats al text: I Néfiach, II el Voló, III Vives, IV Ceret.
Biopunt, a partir d’originals de G. Clauzon i altres autors.
L’estructuració miocena de la fossa és difícil de reconèixer, pel caràcter expansiu dels sediments pliocens posttectònics, que recobreixen les falles principals d’aquesta època. Hom dedueix a partir del gruix de materials neògens que el salt vertical de les falles que limiten la fossa arriba a 2 km. La continuació de l’activitat de les falles fins a l’actualitat o, almenys, fins a temps recents, es desprèn del fet que, als marges de la fossa, els materials al·luvials quaternaris són afectats per fractures paral·leles a les grans falles que la limiten. Un resultat d’aquesta activitat tectònica recent és el termalisme associat a les falles principals; per exemple, les fonts termals de Toès, Vernet i Senillers, al llarg de la falla de la Tet, o les dels Banys d’Arles a la falla del Tec. El gruix de les successions neògenes als diversos sectors de la depressió varia; els gruixos més importants han estat observats al llarg del marge meridional, al peu del «semihorst» de l’Albera. El sondatge de Canet (a la part E) travessa 1800 m de materials terrígens miocens i pliocens, i el d’Elna, 1150 m de materials de la mateixa edat. Cap als sectors occidentals el gruix màxim queda reduït a pocs centenars o desenes de metres. El registre sedimentan neogen aflora de manera accessible a causa de l’encaixament de les xarxes de drenatge dels cursos fluvials principals (el Tec i la Tet). Pot ésser subdividit en dos grans conjunts de materials diferenciables per l’edat ila significació evolutiva: les unitats de l’Oligocè superior (?) — Miocè i les unitats del Pliocè. El Pliocè inferior jeu discordantment damunt de dipòsits miocens més antics, i s’adapta a una superficie erosiva identificable fins a les àrees de plataforma continental del golf del Lleó, superfície formada durant l’etapa erosiva messiniana que, clarament, va afectar la depressió i va donar lloc a un encaixament marcat de la xarxa de drenatge. El paleorelleu que s’hi va formar va condicionar sensiblement la sedimentació durant el Pliocè.
Les unitats de l’Oligocè superior (?) — Miocè
La sedimentadó prepliocena al Rosselló fou controlada, inicialment, per una fracturació intensa relacionada amb la diferenciació de la conca. La sedimentació durant aquests primers estadis fou exclusivament continental i la datació imprecisa dels dipòsits impedeix establir-ne l’inici. Durant el Miocè mitjà (Languià), van desenvolupar-se medis de sedimentació marins i de transició marinocontinental als sectors orientals de la conca. L’evolució posterior de la sedimentació miocena no és ben coneguda, a causa de l’erosió, almenys parcial, del registre sedimentari experimentada durant el Messinià. El gruix dels dipòsits miocens és considerable, però només afloren apreciablement al llarg dels marges N i S de la conca, en cubetes perifèriques i, d’una manera més restringida, en alguns sectors de la vall de la Tet (Vinçà); els sondatges de Canet i d’Elna han travessat els dipòsits miocens i al primer han estat observats fins a 900 m.
Les successions continentals del Miocè, formades per conglomerats bretxoides, gresos i lutites de colors vermells intensos, arriben fins a 2000 m de gruix a les zones meridionals de la depressió (cubeta de Ceret). La datació no és gens precisa, per la manca de jaciments de vertebrats fòssils, però hom suposa la presència de materials del Miocè inferior per la similitud de les fàcies al·luvials amb les del Conflent. La composició dels clasts dels conglomerats al llarg del marge meridional de la depressió indica dues direccions de distribució dels materials, una de longitudinal i paral·lela al marge, i una de transversal i perpendicular a aquest; la falta evident de còdols de roques gnèissiques procedents del massís del Canigó indica que no hi va haver entrades significatives de clasts d’aquesta procedència fins en etapes posteriors. Els dipòsits al·luvials miocens que afloren a Vinçà són formats d’arenes arcòsiques i bretxes de còdols d’esquistos paleozoics d’origen local. Tot al llarg dels marges septentrionals de la conca hi ha bretxes col·luvials i al·luvials vermelles que han estat atribuïdes, temptativament, al Miocè (bretxes de Tuïr, dels barrancs de la Juliana i de Clarianes, entre Nefiac i Millars, d’Espirà de l’Aglí). Aquests materials es van dipositar en zones escassament subsidents i no assoliren gruixos tan considerables con els dels marges meridionals. Al massís de les Corberes, sotmès a processos de carstificació durant la major part del Neogen, el gruix dels dipòsits al·luvials i lacustres és de poca consideració.
Les successions marines del Miocè mitjà es formaren a conseqüència de la transgressió languiana que va afectar l’àmbit E de la depressió del Rosselló i, potser, el marge meridional de les Corberes. Aquests dipòsits poden correlacionar-se amb les successions de gran gruix de plataforma marina terrígena coneguts a la plataforma continental del golf del Lleó (sondatge Tramontane). Al subsol de la depressió del Rosselló (sondatges de Canet i Elna) hom ha trobat dipòsits de lutites i arenites marines i de transició marino-continental, d’edat languiana; el sondatge de Canet també va travessar el trànsit de les successions al·luvials del Miocè inferior a les marines i de transició del Miocè mitjà. Al massís de les Corberes (a Fitó, prop de l’aparcament de l’autopista A-9) apareixen dipòsits litorals i infralitorals d’arenites bioclàstiques que contenen gran quantitat d’ostrèids; hom els ha atribuït temptativament al Miocè mitjà, per la proximitat als materials que han fornit una associació de micromamífers fòssils d’aquesta edat.
La superfície d’erosió messiniana
L’etapa d’erosió messiniana apareix molt ben enregistrada a la depressió del Rosselló, on hom pot reconèixer !a mateixa superfície erosiva que hi ha a les zones submergides de la plataforma continental. A la vall de la Tet, als voltants de Nefiac, la superfície afecta materials paleozoics i configura paleorelleus sepultats sota els dipòsits pliocens. A la vall del Tec, són els dipòsits miocens els afectats per l’erosió i recoberts pels pliocens (a la pedrera de Borat, a Vivers, i al peatge del Voló, a l’autopista A-9). L’encaixament dels antics llits del Tec i la Tet va ésser considerable i donà lloc, de fet, a la configuració de dues valls profundes. Entre les divisòries intermèdies dels antics llits i llur fons hi ha un desnivell de centenars de metres. Els desnivells enregistrats tot al llarg dels perfils longitudinals d’aquests antics llits són d’uns 600 m, amb pendents d’un 15% a un 16%, és a dir de 4 a 5 vegades superiors als actuals.
Les unitats del Pliocè inferior
Vista aèria general dels terrers i els orgues d’Illa, a la ribera esquerra de la Tet. Formats per aixaragallament dels terrenys pliocens i vil·lafranquians, donen lloc a aquest paisatge tan pintoresc.
Jordi Vidal / ECSA
La sedimentació de les unitats del Pliocè inferior és estretament vinculada al desenvolupament de la important transgressió marina que afectà tot l’àmbit mediterrani i a la pulsació regressiva posterior, que va tancar un cicle seqüencial. L’atribució al Pliocè inferior d’aquestes unitats es basa en l’estudi de les associacions de microforaminífers planctònics i de nanoplàncton calcari que hi ha a les fàcies marines de la depressió; a més, les fàcies al·luvials contenen nombroses associacions de mamífers fòssils (jaciments de Vivers, Terrats i el Serrat d’en Vaquer). Tot i que en moltes zones de la depressió els materials pliocens basals són marins, localment hi ha dipòsits al·luvials i lacustres directament damunt la superfície erosiva messiniana. A Vivers hom ha observat dipòsits de sorres conglomeràtiques i lutites la sedimentació dels quals degué iniciar-se quan el nivell de base de la conca mediterrània va començar a ascendir. Més endavant, a conseqüència de la transgressió pliocena, va configurar-se una ria o golf profund que va experimentar una evolució sedimentària clarament condicionada pel paleorelleu heretat.
Els terrers i els orgues d’Illa, a l’esquerra de la Tet, són formats per sorres i conglomerats que constitueixen un exemple dels dipòsits pliocens que rebliren la fossa del Rosselló, un conjunt de dipòsits detrítics grollers d’ambients al·luvials i litorals que, adossats al marge de la fossa, passen cap al centre de la conca a lutites grises pròpies d’ambients marins poc profunds. La fotografia mostra també una falla normal d’orientació NE-NW (paral·lela a la falla principal) que va afectar la sèrie pliocena; el salt mínim vertical és de 15 m.
Eduard Roca.
Durant el Pliocè inferior la sedimentació fou exclusivament terrígena i relacionada amb l’actuació de sistemes al·luvials-fluvials de disposició axial (els antics cursos de la Tet i del Tec) o transversal, en relació amb l’eix de la depressió; la interacció d’aquests sistemes amb el medi de badia provocà la formació de dispositius deltaics i de ventalls litorals que evolucionaren fins a produir una varietat àmplia de medis al·luvials, lacustres, deltaics, lacunars i de badia-plataforma terrígena. Les dades que proporcionà el sondatge de Canet, efectuat al sector E de la conca, mostren la implantació dels medis marins i la progradació posterior dels sistemes deltaics damunt d’aquests: en aquest sector, els primers dipòsits marins contenen fòssils d’organismes propis de zones epibatials profundes, i una proporció elevada de restes de foraminífers planctònics, la qual minva progressivament cap als trams superiors de la sèrie, fins que romanen solament foraminífers marins bentònics; els dipòsits al·luvials subaeris recobreixen, finalment, el sostre dels trams marins. Als sectors occidentals de la conca, el Pliocè inferior marí només aflora a les valls dels cursos fluvials; els dipòsits transgressius, que poden contenir fòssils marins, jeuen directament sobre el substrat paleozoic a la ribera N de la Tet, i en canvi, a la vall del Tec jeuen sobre el substrat miocè (a la pedrera de Borat de Vivers; al peatge de l’autopista A-9 del Voló; al viaducte de Marbre Blanc, a la vall de Vallmanya, prop del Voló).
Damunt els primers dipòsits transgressius hi ha les successions marines i de transició marino-continental. A la base tenen lutites blaves amb intercalacions de nivells sorrencs de freqüència i gruix creixent cap al sostre, i confereixen a les successions unes tonalitats ocres i groguenques. L’estudi del variat contingut paleontològic d’aquestes fàcies de lutites blaves i sorres permet precisarne les condicions de sedimentació: les paleobiocenosis de mol·luscs fòssils i l’extrema escassetat de foraminífers planctònics mostren un caràcter francament marí i som. Finalment, les successions lutítico-arenoses són sovint coronades per trams de conglomerats bretxoides al·luvials, dipositats en condicions subaèries. Aquestes seqüències són observables en diversos afloraments (tall de Venta Farina, a l’àrea de Nefiac i Millars; barranc de Vilallonga, a la vall de Vallmanya, prop del Voló) i enregistren la progradació de sistemes deltaics i de ventalls litorals sobre els sectors submergits de la ria.
La progradació dels sistemes deltaics i dels ventalls litorals fou ràpida i, cap al final el Zanclià (Pliocè inferior), la major part de la depressió era ocupada pels medis subaeris relacionats amb els sistemes al·luvials. La distribució general dels dipòsits a partir dels dispositius de xarxes fluvials axials procedents de l’W ocasionà el predomini dels dipòsits de sorres arcòsiques i de conglomerats amb còdols de gneis i de granit (per exemple a la vall de la Tet, entre Illa i Millars, i a la vall del Tec, entre Vivers i el Voló) cap als sectors occidentals. Cap a l’E, contràriament, es dona un desenvolupament gradualment més gran dels dipòsits de sorres arcòsiques i de lutites. D’altra banda, les contribucions terrígenes relacionades amb els sistemes de ventalls al·luvials, que s’estenien des dels marges S i N de la depressió, ocasionaren dipòsits conglomeràtics i bretxoides amb una composició de clasts variable segons les litologies de cada àrea font local (calcàries, esquists, granits).
La sedimentació pliocena inferior va culminar amb la formació d’un nivell de rebliment terminal relacionat, essencialment, amb les aportacions dels sistemes fluvials d’orientació axial.