La depressió de l’Empordà

La depressió de l’Empordà és determinada per falles d’edat neògena que la superposaren a l’edifici orogènic pirinenc, però la seva evolució és clarament relacionada amb la del marge oriental peninsular. L’inici de l’activitat d’aquestes falles és difícil de precisar; només és segura a partir del Miocè superior, quan s’enregistra, a l’entorn de la conca, la presència de successions sedimentàries importants i de formacions volcàniques. El gruix de les successions neògenes encara no és conegut amb tota seguretat; les dades de sondatges i de sísmica de reflexió indiquen que pot arribar als 1000 m. Les dades gravimètriques i de sondatges mostren l’existència de dos depocentres principals (a Fallines i a Riumors, amb 600 i 900 m de sediments respectivament) separats pel llindar de Colomers-Vilopriu.

L’estructura

Esquemes geològics i talls estructurals de la fossa de l’Alt Empordà (cubeta de Riumors), amb indicació dels punts de sondatge. Noteu la falla d’Albanyà, que en forma el límit occidental, i els blocs interiors que la fossa conté, com el de Colomers, i el conjunt format per l’Albera i el cap de Creus, que de fet separa aquesta fossa de la del Rosselló. La diferenciació dels materials continentals miocens i pliocens es fa a vegades difícil, tal com succeeix al S de la vall del Fluvià, a Banyoles, a Maià del Montcal, Mata i Cornellà de Terri.

Biopunt, a partir d’originals de J. Fleta i J. Escuer.

El sistema de falles més important que va determinar l’origen de la fossa és d’orientació NW-SE; aquestes falles tenen una gran continuïtat cartogràfica (de 30 a 40 km) i salts verticals de l’ordre del quilòmetre. Aquesta orientació (i el seu component normal) ha ocasionat que, des del bloc del Montseny-Guilleries cap al NE, s’individualitzin un conjunt de blocs que s’enfonsen progressivament cap a l’Empordà. La falla d’Albanyà i la seva prolongació cap al SE és el límit W de la depressió. Els estudis de gravimetria mostren que interiorment la depressió es divideix en diversos blocs, entre els quals el «horst» de Colomers ocupa una posició central. El límit de la depressió amb els Pirineus també és determinat per falles normals d’orientació NW-SE; de fet, el conjunt format per l’Albera i el cap de Creus pot ésser considerat un «horst» que separa la depressió del l’Empordà de la del Rosselló.

L’evolució quaternària i actual de l’Empordà sembla indicar la continuació de la tendència subsident i el moviment normal d’algunes falles. A la vora N del massís de Montgrí, que limita l’Empordà pel S, hom ha identificat encavalcaments de materials mesozoics que afecten conglomerats poligènics amb còdols de basalts; tenint en compte que el vulcanisme regional més antic és de 10 milions d’anys, el massís de Montgrí va experimentar desplaçaments horitzontals posteriors.

Les deformacions de les superfícies d’erosió, principalment les que tallen els vessants pirinencs, mostren també aspectes de l’evolució tectònica més recent. Un bon exemple n’és la falla de la Jonquera, d’orientació NW-SE. Al bloc SW limitat per la falla hom constata que una superfície d’aplanament als voltants de Figueres (200 m) trunca els sediments paleògens prop de Llers, al Pla dels Estanys (200 m), i continua ascendint suaument cap a Agullana (270 m). Al bloc E la superfície se situa uns 200 m al peu de Cantallops, emplaçament gairebé equivalent al d’Agullana; aquest desnivell (de l’ordre de 70 m entre un costat i l’altre de la falla) indica el joc posterior a la fase d’aplanament.

L’enfonsament del bloc NE de la falla de la Jonquera, esdevingut en etapes relativament recents, podria ésser, en part, responsable de la subsidència i de la gran extensió d’àrees deprimides i inundables que ocupen una posició molt interna a la depressió, com Cabanes, a 15 m sobre el nivell de la mar.

El registre sedimentari

Successions estratigràfiques sintètiques dels sediments neògens que omplen la fossa de l’Alt Empordà (cubeta de Riumors) als sectors de Navata, Vilacolum (sondatge «Geot-1») i Castelló d’Empúries.

Biopunt, a partir d’originals modificats de J. Fleta i J. Escuer.

El poc encaixament de la xarxa de drenatge i l’acumulació de dipòsits recents dificulten l’estudi detallat del rebliment sedimentari de la depressió, perquè aquests dipòsits al·luvials quaternaris s’assemblen sovint als neògens i no hi han estat trobats fòssils característics.

Hom subdivideix el rebliment sedimentari de la conca en tres conjunts de materials, que es distingeixen per l’edat i la significació evolutiva: les unitats del Miocè superior, les successions del Pliocè i els dipòsits del Pliocè superior més alt, en trànsit al Plistocè inferior; per damunt de tots aquests materials jeuen els sediments quaternaris més recents. Les successions pliocenes inferiors recobreixen discordantment els dipòsits del Miocè superior, damunt d’una superfície erosiva assimilable a l’etapa erosiva messiniana. Les superfícies erosives d’aquesta etapa han estat clarament identificades a la plataforma continental pròxima a la depressió de l’Empordà, on continuen fins als voltants de les zones actualment emergides.

Les unitats del Miocè superior

Principals unitats sedimentàres neògenes descrites en la depressió de l’Alt Empordà, episodis de vulcanisme (en marró fort) i influència de les falles més importants. Els sistemes al·luvials (1 Esponellà-Navata, 2 Garriguella, 3 Cistella-Llers, 4 Sant Climent-Perelada) van reblir la conca amb materials terrígens (en groc). Les influències marines (en blau) van donar lloc durant el Miocè i el Pliocè a la formació de medis litorals i transicionals de tipus deltaic. La datació poc precisa dels materials reconeguts en el subsòl i la falta d’afloraments que permetin reconèixer amb claredat les relacions geomètriques entre els diversos conjunts litològics, donen lloc a algunes imprecisions i incerteses.

Biopunt, a partir d’originals modificats de J. Fleta i J. Escuer.

La possible existència de dipòsits marins miocens en el subsol de la conca de l’Empordà ha estat demostrada amb prou seguretat amb les dades del sondatge de Vilacolum. Els materials miocens superiors d’origen continental sí que han estat ben identificats, bé que d’una manera puntual (a la carretera N-2 entre el Ter i el Fluvià). Són successions de conglomerats, arenites i lutites dipositats en sistemes de ventalls al·luvials desenvolupats al peu del massís de les Gavarres. Les successions al·luvials properes als marges de la conca (determinats per falles) mostren una proporció més gran de bretxes, conglomerats i arenites de colors rogencs i no contenen estructures sedimentàries. Les associacions terrígenes que s’originaren en àrees de planes lutítiques més distals, són formades per dipòsits de lutites ocres i de color rogenc i terrós, que contenen intercalacions de paleocanals conglomeràtics i sorrencs. Dins aquestes successions hi ha sovint horitzons de nòduls carbonàtics formats en paleosòls i nivells lacustres argilosos grisos que contenen mol·luscs (Testacella, Hydrobia, Succinia, Anisus, Melanopsis, Theodoxus i Pisidium) i ostracodes límnics (Candona i Cypris), com per exemple als voltants de les Olives, Camallera, can Maret i Bàscara (a les antigues explotacions situades entre aquest poble i Sant Mori).

Les successions al·luvials miocenes han pogut ésser datades per la troballa de diverses associacions de mamífers fòssils des del Miocè superior baix (Vallesià inferior) fins al Miocè superior (Turolià superior). El Vallesià ha estat identificat al sector de la Bisbal mitjançant restes fòssils de macromamífers (entre els quals, Hipparion, proboscidis i súids) i micromamífers (rosegadors i insectívors) recollits a les successions al·luvials fines. El Turolià inferior i mitjà ha estat identificat a les Olives i Camallera a partir de sengles associacions de rosegadors i lagomorfs fòssils. Finalment, hom ha trobat a Bàscara una fauna de rosegadors del Turolià superior, que apunta la possibilitat de l’existència de dipòsits al·luvials messinians a la conca.

A les Cruïlles, prop de la Bisbal, els materials vallesians contenen una associació paleoflorística que suggereix condicions climàtiques entre càlides i temperades, atesa la coexistència de formes termòfiles amb restes de caducifolis.

Les unitats del Pliocè

Després de les etapes erosives del Miocè superior, la sedimentació miocena es reinicià amb la implantació de dispositus sedimentaris continentals i marins de transició a continentals, que es van interrelacionar al llarg del Pliocè inferior. Les successions pliocenes són formades per fàcies al·luvials, lacustres i marines de transició. L’edat d’aquests materials ha estat determinada com a pliocena inferior a partir de l’estudi dels microforaminífers i el nanoplàncton calcari, que suggereix que els trams marins argilosos inferiors són del Zanclià inferior.

Les fàcies pliocenes continentals han estat reconegudes a tota la conca, però les fàcies marines són restringides a l’Alt Empordà oriental, i el límit W pot ésser situat a la línia de Figueres a Bellcarie. Als sondatges realitzats al Baix Empordà no han estat observats els dipòsits marins pliocens, ni tan sols al delta del Ter, on han arribat al substrat granític preneogen. Els trets paleotopogràfics, heretats de l’etapa erosiva messiniana, i la subsidència del substrat van controlar l’evolució sedimentària pliocena.

Els dipòsits dels sistemes al·luvials pliocens foren similars als miocens superiors. Les fàcies conglomeràtiques proximals afloren als marges occidentals de la conca, amb les capes fortament inclinades, mentre que cap al centre de la conca passen a lutites roges amb intercalacions de sorres de planes lutítiques marginals i distals de ventalls al·luvials; en aquestes fàcies lutítiques, als sectors occidentals de la conca (Banyoles, Maià de Montcalm, Mata, Cornellà de Terri), hom hi ha trobat fòssils de tapirs, rinoceronts, èquids i proboscidis característics del Policè de la Mediterrània occidental (Tapirus arvernensis, Dicerorhinus megarhinchus, Hipparion crassum, Anancus arvernensis i Zigolophodon borsoni). A Vilafant, en dipòsits al·luvials lutítics i sorrencs situats sobre nivells marins pliocens, ha estat trobada una associació de rosegadors i lagomorfs fòssils característics del Ruscinià (Pliocè inferior).

A l’Alt Empordà van succeir-se episodis de transgressió marina, estabilització del nivell de la mar i posterior regressió. Durant l’etapa de màxim nivell de la mar, en aquest sector de la conca va configurar-se una zona de badia amb profunditats màximes de 50 m, on els sistemes al·luvials formaven ventalls litorals en progradació sobre les zones de badia; en aquest dispositiu deposicional s’establiren diversos paleoambients en què es formaren diferents tipus de dipòsits.

Als voltants d’alguns dels afloraments del substrat prepliocè hi ha dipòsits litorals de zones d’espadats costaners, formats de bretxes i conglomerats bretxoides amb un percentatge elevat de matriu arenosa, amb una bona quantitat de bioclasts: al Palau de Santa Eulàlia els materials pliocens cobreixen un penya-segat basàltic; a Vilacolum, en unes petites pedreres abandonades, hom pot observar els dipòsits arenosos pliocens, amb un bon nombre d’ostrèids i cirrípedes, sobre els materials volcànics traquiandesítics del Miocè superior; al sector de Sant Mori i Sant Miquel de Fluvià, sobre un substrat calcari intensament perforat per organismes litòfags, van dipositar-se materials arenosos i conglomeràtics. El desenvolupament de processos bioerosius, efectuats per organismes litorals, és molt comú als llocs on el substrat prepliocè és de composició carbonàtica. Allà on les zones mitjanes i distals dels ventalls al·luvials pliocens entraven en contacte amb els mitjans de badia, es van formar dipòsits de fronts de ventalls litorals, caracteritzats pel desenvolupament de laminacions inclinades «foresets», característiques dels processos de progradació. Aquests materials són sorrencs i conglomeràtics a les zones més pròximes a les zones de desembocadura i esdevenen més llimosos i argilosos a les zones més allunyades. A Viladamat, els dipòsits conglomeràtics i arenosos de ventall litoral, que s’observen a les explotacions d’àrids, atenyen un gruix màxim de 40 m. En aquests afloraments, també és observa de la bioerosió intensa que afecta el substrat carbonàtic paleogen i, més limitadament, els còdols carbonàtics dels conglomerats.

A les parts de la conca on la influència terrígena grollera i l’entrada d’aigües continentals eren menors, es van formar dipòsits de badia, que inclouen, principalment, lutites de colors gris i gris blavós i que tenen un contingut més baix de nivells sorrencs a mesura que la influència de les zones de ventalls litorals és menor. Hom pot observar afloraments d’aquest tipus als voltants de Sant Mori (la Feixa Torta) i del cementiri de Siurana d’Empordà. Els dipòsits de badia contenen una fauna variada en què es distingeixen diverses associacions taxonòmiques característiques, que mostren el caràcter som dels dipòsits marins de l’Empordà i la implantació d’una gran varietat de biòtops dins l’antiga badia pliocena. En aquesta diferenciació ambiental van influir els diversos tipus de substrat, salinitat, agitació i grau de terbolesa de l’aigua, i les diverses classes de vegetació submarina.

Les unitats del Pliocè terminal - Pleistocè inferior

Proposta de l’evolució paleogeogràfica de la fossa de l’Empordà des del Miocè superior (A Turolià-Messinià) i al llarg del Zanclià (B i C Pliocè inferior). La regressió messiniana (que possiblement va donar lloc a una etapa erosiva) va ésser seguida per la transgressió pliocena inferior, durant la qual es varen desenvolupar medis sedimentaris marins (badies) i transicionals (sistemes deltaics).

Biopunt, original modificat de J. Fleta i J. Escuer.

Com a resultat final del rebliment de les zones de badia, es formaren extensos glacis de ventalls al·luvials, que s’inclinaven suaument cap a la mar. A les parts occidentals de la conca (àrea de Banyoles i Besalú), s’implantaren sistemes lacustres que, durant les etapes d’extensió màxima, van atènyer una extensió de 90 km2. Aquests sistemes van formar-se per l’erosió dels materials blans del substrat eocè, i llur evolució s’inicià possiblement durant el Pliocè terminal i es prolongà durant el Quaternari. A la pedrera d’Incarcal, a l’W de Besalú, hi ha dipòsits d’argiles sorrenques de colors gris i terrós amb restes de gasteròpodes i d’ostracodes límnics, que recobreixen discordantment el substrat de gresos eocens. Sobre aquests nivells hi ha fins a 70 m de calcarenites i lutites calcàries lacustres, amb intercalacions de nivells bioclàstics, resultat de l’acumulació de restes de caròfits. Hom hi ha trobat una flora abundant atribuïda al Plistocè inferior. Els dipòsits carbonàtics de la pedrera són afectats de carstificació i, a l’interior de les dolines formades per dissolució, hi ha rebliments detrítics que han fornit una associació de proboscidis (Archidiskodon meridionalis). hipopòtams (Hippopotamus incognitus), bisons (Bison). cèrvids (Dama?), rinoceronts (Dicerorhinus etruscus), hienes (Pachycrocuta brevirostris) i fèlids (Homotherium etruscus), i restes de rosegadors (Apodemus mystacinus) i lagomorfs (Oryctolagus lacosti). El conjunt de la fauna permet atribuir a aquests materials una edat bihariana, és a dir quaternària.