Reblerta principalment de materials miocens i quaternaris, s’obre cap a la Mediterrània entre Puçol i Cullera i queda tancada cap al N pels relleus de la serra de Portaceli, a ponent per les serres de la Cabrera, Malacara i de Los Bosques, i cap al S per la serra de Dosaigües, fins a la serra de les Agulles i Cullera. Hi afloren llindars de materials mesozoics i paleògens que constitueixen el substrat preneogen. Localment, per exemple entre Macastre i Montserrat d’Alcalà, els materials miocens jeuen sobre materials triàsics afectats per un diapirisme que en punts concrets (per exemple a Ninyerola i Iàtova) pot afectar també els materials neògens.
El rebliment neogen de la depressió costanera valenciana. La secció A-A’ mostra les dues parts principals en què hom la divideix: l’occidental, centrada en els materials de Xiva de Bunyol i constituïda per materials continentals, i l’oriental, a l’E de Ninyerola, caracteritzada per contenir materials marins.
Biopunt, a partir d’originals de J. Soubrier i altres.
El límit més nítid és l’occidental, que, entre Casinos i Bunyol (al N) i entre Picassent i Alberic, és d’orientació aproximadament N-S, gairebé rectilínia. Aquests dos marges occidentals de la depressió poden haver estat determinats per falles normals d’orientació N-S que devien enfonsar el llavi E durant el Miocè inferior, abans del Miocè mitjà-superior, que es disposa ben discordantment sobre el substrat mesozoic i paleogen a l’W d’aquests límits. Al S de la línia que uneix Alberic i Cullera, hi ha els encavalcaments de la zona prebètica, d’orientació ENE-WSW, que afecten fins els materials del Miocè inferior; durant el Miocè inferior, doncs, el S de la depressió litoral valenciana formava part de l’avantpaís bètic. Aquests fets mostren clarament que la depressió litoral valenciana no és un «graben» limitat per falles normals com els que hi ha des de les fosses del Baix Maestrat cap al N, sinó que ha experimentat una evolució més complexa, encara poc coneguda.
Pel que fa al rebliment neogen, hom en diferencia dues zones, l’occidental i l’oriental, a partir del tipus de successions estratigràfiques i de la paleogeografía. El límit entre ambdues zones coincideix amb l’alineació Riba-roja de Túria - Montserrat d’Alcalà, i correspon a la posició de la línia de costa assolida en el moment culminant de la transgressió del Tortonià superior.
La zona occidental
A l’W de l’alineació de Montserrat d’Alcalà i Riba-roja de Túria, els materials neògens són únicament d’origen continental. El coneixement de les relacions estratigràfiques entre les diverses unitats i de les edats respectives és bastant baix, en part per la manca de grans afloraments continus i per l’existència d’un sol nivell fossilífer conegut, a Bunyol. Al llarg de tot el marge septentrional de la conca hi ha nivells conglomeràtics, de còdols principalment calcaris, d’origen al·luvial que, cap a àrees més interiors de la conca (cap a la banda oriental) passen a successions predominantment lutítiques i margoses amb intercalacions de calcàries. Les successions de més gruix són a prop de Bunyol i Iàtova, i també a Xiva de Bunyol.
L’aflorament neogen de Bunyol-Iàtova
Els afloraments dels voltants de la carretera de Bunyol a Iàtova i de la rambla de Bosna permeten distingir tres unitats terciàries.
La unitat basal, que jeu discordant sobre els materials juràssics, és formada per dos conjunts conglomeràtics d’origen al·luvial separats per una discordança. El conjunt inferior, de 45 m de gruix, conté conglomerats de còdols heteromètrics, d’angulosos a subangulosos, d’un diàmetre màxim d’1 m; l’edat és probablement paleògena. El superior, de 70 m, és format de conglomerats de còdols subarrodonits a subangulosos, de materials mesozoics. amb intercalacions de lutites arenoses rogenques; és atribuïble a l’Oligocè superior - Miocè inferior.
La unitat intermèdia, de més de 100 m, és una alternança de lutites i gresos rogencs i de conglomerats de còdols carbonàtics. Cap a la meitat conté un tram de lutites i margues grises, lignitíferes, localment amb guixos, que ha donat les restes de mamífers fòssils del jaciment de Bunyol i en altres punts, abundants fulles fòssils. La fauna de Bunyol remunta al Miocè inferior (Orleanià mitjà o Burdigalià superior).
La unitat superior jeu en discordança sobre l’anterior, com és visible al barranc de Candel (SW de Bunyol) i a l’W de Iàtova. La formen un tram inferior conglomeràtic (fins a 30 m de gruix), un d’intermedi (20 m de gruix) de margues grises i marrons amb intercalacions de conglomerats, la qual passa progressivament a un de superior (fins a 60 m de gruix) de calcàries arenoses, margues i calcàries travertíniques. Aquesta unitat superior és més extensa que les infrajacents.
L’aflorament neogen de Xiva de Bunyol
Forma una successió de 170 m de materials d’origen continental més allunyada de la vora de la conca que la successió de Bunyol. La componen tres trams predominantment carbonàtics separats per dos trams de lutites i margues de to rogenc i ataronjat (que afloren molt malament). Els trams carbonàtics tenen un gruix màxim de 20 m i contenen calcàries travertíniques i calcirudites de fragments travertínics, amb alguna intercalació de conglomerats de còdols calcaris d’un gruix màxim d’1 m i de lutites rogenques. La correlació d’aquesta successió fluviolacustre amb altres punts de la conca és difícil de precisar; els nivells superiors potser corresponen als més alts de la sèrie de Bunyol, però la manca de continuïtat cartogràfica i de fòssils característics no permet confirmarho; la part inferior potser correspon als trams orleanians de l’àrea de Bunyol.
La zona oriental
A l’E de l’alineació de Riba-roja de Túria i Montserrat d’Alcalà la successió neògena de la depressió litoral valenciana es caracteritza per la presència de materials tortonians d’origen marí. Es divideix en tres nivells: els guixos de Ninyerola a la base; damunt, discordantment, els materials d’origen marí litoral, els quals suporten una successió carbonàtica lagunar i lacustre, que aflora extensament a tota l’àrea entre València i Llíria.
Els guixos de Ninyerola
La unitat descrita amb el nom de Guixos de Ninyerola és formada per més de 130 m de guixos i calcàries amb petites intercalacions de lutites, margues i lignits. Els guixos són generalment nodulars, alabastrins, però també hi ha nivells de guix laminat. Els nivells de margues i calcàries contenen restes fòssils d’ostracodes. gasteròpodes lacustres i caròfites. Les lutites, els fangs carbonàtics i els guixos laminats van originar-se en un medi lacustre d’una certa fondària; en fases de retracció del sistema es formaren guixos (anhidrita) nodulars en franges de tipus «sabkha». Malgrat la presència de nivells abundants de guix, la fauna de gasteròpodes (Lymnaea, Gyraulus, Valvata, etc.) sovint indica un medi d’aigua dolça. Hom en desconeix l’edat precisa, però, atesa la fauna de mol·luscs i la posició estratigràfica que presenta, corresponen probablement al Miocè inferior o mitjà (pretortonià).
Els dipòsits marins
La base de la unitat de dipòsits marins és visible a l’àrea de Montserrat d’Alcalà. Ninyerola i Picassent, on jeuen en discordança sobre la unitat anterior: aquí presenta un tram conglomeràtic que. a la part superior, conté nombrosos ostrèids. En altres punts (a la serra de Parentxisa), la base de la unitat reposa sobre calcàries mesozoiques o nivells detrítics paleògens. Les successions visibles en superfície dels materials d’aquesta unitat solen atènyer només uns quants metres de gruix i rarament ultrapassen els 40 m. Les formen gresos (localment conglomeràtics) amb intercalacions de lutites. margues i calcàries. La fauna que contenen és típica de zones litorals (ostrèids com Gryphaea crassissima, Ostraea gingensis; pectínids com Chlamys multistriata, C. costa; i foraminífers com Ammonia beccarii, Elphidium, Bolivina, Bolivinoides, etc.). Només a Picassent i zones més meridionals hi ha nivells margosos amb fauna planctónica abundant, principalment foraminífers (Globigerinoides obliquus, Globorotalia incompleta, G. menardi). Els materials d’aquesta unitat han estat atribuïts al Tortonià (Miocè superior) i són els dipòsits d’un cicle transgressiu en què les fàcies més profundes i més antigues que afloren són més al S de la depressió costanera valenciana; aquesta transgressió tortoniana no va ultrapassar l’alineació Riba-roja - Montserrat d’Alcalà, i els materials marins que s’hi van sedimentar deuen ser correlatius als fluviolacustres de la successió de Xiva de Bunyol. La regressió fou bastant ràpida i va comportar l’expansió cap a llevant de les zones fluviolacustres, de manera que damunt els dipòsits tortonians marins jeu una successió predominantment carbonàtica d’origen lacustre-lagunar a la basc, que evoluciona cap al sostre cap a dipòsits lacustres amb influències fluvials.
Les calcàries i margues del Miocè superior
Afloren principalment entre Llíria i Paterna, on jeuen damunt els gresos amb ostrèids de la unitat anterior. Són calcàries generalment micrítiques, però sovint neomorfitzades en calcària esparítica i, localment, dolomitzades. Contenen intercalacions margoses. Els trams inferiors, a la part E de la depressió, tenen encara fauna marina litoral o lagunar, mentre que els superiors (i el conjunt de la unitat cap a l’W) són sediments fluviolacustres amb presència de gasteròpodes límnics i traces de pedificació en nombrosos nivells carbonàtics. A les zones més pròximes als relleus mesozoics del marge de la depressió (entre Pedralba i Xest, per exemple), la unitat passa a nivells conglomeràtics d’origen al·luvial. Tenint-ne en compte la posició estratigràfica, hom pot atribuir aquesta unitat al Miocè superior; deu correspondre, en edat, als nivells més alts de les successions de Xiva de Bunyol i de Bunyol.