Els processos erosius i la conservació dels sòls als Països Catalans

És freqüent que després d’unes pluges els rierols i les rieres portin aigua marronosa, color que és causat per la càrrega sòlida transportada. L’aigua arrossega les partícules que es troben lliures a la superfície del terreny, que seran més susceptibles a l’erosió com menys coberta vegetal tingui el sòl i com més intensa sigui la pluja. En conservació de sòls es fan servir els conceptes d’erosionabilitat o erodibilitat del sòl i d’erosivitat de la pluja per a significar la susceptibilitat del sòl a ésser erosionat i l’activitat erosiva de la pluja, respectivament.

Malauradament, malgrat la importància dels processos erosius, als Països Catalans no s’hi para gaire atenció. Hi ha molt poques estacions pluviogràfiques que permetin conèixer la intensitat de les pluges i encara n’hi ha menys que mesurin les pèrdues reals de sòls. Cal destacar els treballs de Marqués i Julià (1983) i de Boixadera (1983), com els més recents, però, en general la manca de dades quantitatives fa que s’hagi de recórrer a avaluacions qualitatives, que en molts casos només són possibles allà on l’erosió es troba en un estat molt avançat.

L’interès d’estudiar l’erosió del sòl ha quedat palesa des de la dècada dels 30, en què als Estats Units es varen produir fenòmens d’erosió accelerada en posar en conreu zones que abans estaven protegides per una vegetació de pastures. En d’altres casos més propers l’erosió pot no ésser tan evident ni tan ràpida, però això no vol dir que no existeixi. El 1933 es creà als Estats Units el Soil Erosion Service, anomenat a partir del 1935 Soil Conservation Service. La preocupació pel tema i les recerques es generalitzen a molts estats, i a Espanya fou la llei de 20 de juliol de 1955 la que declarà d’utilitat pública i d’interès nacional la realització d’obres, plantacions, etc., per conservar els sòls i, al mateix temps, creà el Servicio de Conservación y Mejora de Suelos Agrícolas, que anys després s’integrà dintre de l’ICONA com a Sección de Conservación de Suelos (1971). En el moment en què es produí la transferència de l’ICONA a la Generalitat de Catalunya, la Conservació de Sòls queda a càrrec de la Direcció General del Medi Rural del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (1980). No obstant això, l’antiga Sección de Conservación de Suelos ha estat mantinguda dintre del marc de l’Estat, en espera que la integració a la Comunitat Econòmica Europea porti una homologació de les polítiques de subvenció, que són la base de les obres de conservació de sòls.

Avaluació de les pèrdues del sòl en funció de les unitats cartogràfiques (criteris aplicats al País Valencià)

Dades de Sánchez/Rubio, 1984

Per si no és prou clara la importància de l’erosió, uns exemples poden ajudar a fer més evident el problema. Fora dels Països Catalans, es pot citar el fet que l’antic estuari on es troben les maresmes del Guadalquivir s’ha reblert a causa de les desforestacions fetes el segle XVIII; per manca de mesures de control de l’erosió a la conca, el pantà d’Isabel II o pantà de Níjar va quedar totalment ple de terra en uns onze anys. Si es vol un exemple més proper, l’embassament de Tremp, amb una capacitat inicial de 232 milions de metres cúbics, s’ha vist disminuït considerablement per les aportacions sòlides que ha rebut. En tots aquests i a molts altres exemples, el material que ha emplenat estuaris o embassaments procedia de l’erosió dels sòls de les corresponents conques, és a dir, que s’ha produït una pèrdua d’un recurs no renovable a curt termini (el sòl), o com a mínim haurà disminuït la seva capacitat productiva.

Els pagesos han intuït el problema des de fa ja molts anys, i empíricament han realitzat obres realment admirables. De cap a cap dels Països Catalans es troben marges i feixes que no són sinó un mitjà de lluita contra l’erosió. Fou una tasca pacient, que feren els nostres avantpassats i que ara ni es valora suficientment ni se sap conservar, sinó que per un afany de mecanització es destrueix sense avaluar-ne les conseqüències.

L’erosió i la pèrdua de sòls

L’erosió és la principal responsable dels processos que menen a la pèrdua irreparable de sòl. Per a poder disminuir els efectes devastadors de l’erosió cal conèixer els processos que l’originen i els factors que en controlen el desenvolupament. Clàssicament l’erosió s’estudia atenent a l’agent erosiu principal. Així, es diferencien l’erosió hídrica, la glacial, la de la neu durant l’època del desglaç, l’eòlica, la dels moviments en massa, la biològica i l’antròpica. A la natura, aquests tipus d’erosió es poden presentar aïlladament o no i, de tots ells, els que tenen més importància sobre l’economia són l’erosió hídrica i l’èolica. Als Països Catalans, és la primera d’elles la que més repercusió té per la gran superfície afectada, si bé no cal oblidar l’acció del vent (per exemple, les ruïnes d’Empúries van quedar colgades a causa d’aquesta acció).

L’erosió hídrica

L’aigua, com a agent erosiu, pot actuar des del moment en què arriba a la superfície del sòl en forma de gotes de pluja; pot, a més, transportar partícules d’un lloc a un altre en desplaçar-se al llarg d’un vessant, formant l’escolament superficial difús o originant cursos que s’aniran aprofundint, si el procés es continua (escolament superficial concentrat). A més d’aquesta erosió hídrica superficial, el fet d’infiltrar-se l’aigua en el sòl pot provocar una erosió subsuperficial.

Erosió per esquitx

Quan comença la pluja, el sòl està sec i les gotes colpegen directament el terreny. En el cas que la superfície no estigui protegida per vegetació, l’impacte de les gotes de pluja pot anar trencant els terrossos poc estables que, en desfer-se, alliberen les partícules que els formen i, per tant, hi ha una degradació del sòl per destrucció de l’estructura superficial.

Les gotes de pluja poden arribar al sòl a una velocitat d’uns 900 cm/s, cosa que explica que les partícules no tan sols siguin alliberades, sinó que, a més, siguin espargides a una certa distància, que pot arribar a ésser de 150 cm. Si es tracta d’un sòl de vessant, s’hi desencadena un moviment lent cap avall de partícules, anomenat "creep". Aquest procés es podria considerar poc important, si no fos perquè les partícules, un cop alliberades, poden ésser fàcilment transportades per l’aigua d’escolament superficial.

L’erosió per esquitx es produeix amb més intensitat a les parts culminants dels camps de conreu situats en vessants, principalment en sòls amb sorra fina, ja que la sorra grossa és més difícil de moure i els sòls de textura argilosa o franco-argilosa acostumen a tenir més bona estructura, cosa que fa més difícil l’alliberament de les partícules.

L’erosió per esquitx és molt poc aparent, si bé l’efecte més conegut pels pagesos és la formació de la crosta superficial. Les partícules poden ésser transportades dintre del propi sòl per l’aigua que s’infiltra i obturar els porus, donant lloc a una capa superficial molt poc porosa que, en assecar-se, forma una crosta superficial, tan típica a molts sòls pobres en matèria orgànica. La nascència es veurà dificultada, i així mateix disminuirà la velocitat d’infiltració, que pot arribar a ésser unes 2000 vegades menor que la inicial: per tant, a les properes pluges, l’escolament superficial augmentarà.

A la zona de Piera-Masquefa s’ha calculat que el sòl remogut per aquest tipus d’erosió pot arribar a ésser d’unes 300 t/ha i any, que si bé no es perden directament, són susceptibles d’ésser arrossegades posteriorment per l’aigua d’escolament superficial.

Erosió per escolament superficial difús

A mesura que el sòl es va amarant d’aigua, si la pluja continua, arriba un moment en què la velocitat d’infiltració no és suficient i apareix una làmina d’aigua al damunt de la superfície. En terreny pla es formaran tolls, mentre que en un vessant, l’aigua es posarà en moviment originant l’escolament superficial difús. La poca capacitat del sòl per a engolir l’aigua pot ésser causada per les característiques de la seva superfície: impermeabilització produïda per la compactació o per la formació d’una crosta superficial; o per la baixa conductivitat hidràulica del horitzons, etc. Per altra banda, el poder erosiu o erosivitat d’una pluja és funció de les seves característiques físiques (quantitat i durada, és a dir, la intensitat màxima) de la massa, diàmetre i velocitat de les gotes de pluja. Una pluja es considera erosiva quan la seva intensitat és superior a 50 mm/h, si bé alguns autors consideren que ja ho és a partir de 30 mm/h.

La escassesa d’observatoris amb pluviògraf de sèries llargues dificulta poder conèixer amb precisió la intensitat de les pluges; no obstant això, es pot afirmar en base a les dades existents que els ruixats d’intensitat superior als 50 mm/h són habituals cada any a la zona mediterrània. Com a exemple es poden citar intensitats de 90 mm/30 min a Masquefa, 180 mm/h a Igualada, etc. La combinació durada-intensitat fa que pluges menys intenses, però de més durada, puguin arribar a ésser erosives.

Sortosament, l’àrea afectada per una pluja determinada és inversament proporcional a la seva intensitat. Així, segons l’expressió proposada per Hofbauer, una pluja de 66 mm/h, que es pot presentar a l’àrea Piera-Masquefa, afecta una superfície de 1000 ha, mentre que un ruixat de 4,7 mm/h afectaria més de 2000 ha, encara que en ambdós casos la quantitat final de pluja sigui la mateixa. Aquests fets expliquen la gran variabilitat de la pluja d’unes contrades a d’altres i, per consegüent, dels processos erosius. L’erosió laminar es considera intensa, si la pèrdua de sòl és de l’ordre de 15 a 30 m3 per ha i any; pel damunt d’aquests valors l’erosió és molt intensa i pot arribar a ésser fins i tot catastròfica.

Erosió per escolament superficial concentrat

L’aigua que circula pel damunt dels camps de forma difusa pot embassar-se a causa de les irregularitats de la superfície del terreny. En trencar-se una d’aquestes micropreses, la petita concentració de flux superficial origina un rierol que anirà augmentant de cabal vessant avall. Aquest escolament superficial concentrat és molt eficaç per a erosionar el sòl, a causa de la seva elevada capacitat de transport.

La pèrdua de materials es produeix d’una manera localitzada i origina solcs molt visibles després d’una pluja intensa. En els camps conreats, el pagès en llaurar esborra els solcs, cosa que emmascara la importància del problema. Per contra, quan es tracta de terrenys no conreats, els solcs s’aniran fent més i més profunds, es transformaran en xaragalls i, finalment, en barrancs. Els xaragalls són ja cursos d’aigua que suporten fluxos fulgurants i intermitents. Aquests xaragalls creixen ràpidament quan augmenta la quantitat d’aigua a transportar, per exemple perquè canvia l’ús del sòl o bé perquè es concentren aigües en construir una carretera que modifica el model de drenatge natural de la zona.

El resultat del procés és la dissecció del terreny afectat; l’accés als camps es va fent cada cop més difícil i fins i tot perillós, les parcel·les van quedant aïllades, deixen d’ésser conreables i la morfologia final és la de "bad-lands". Com exemples d’aquest procés amb diferents intensitats es poden citar les zones de Piera-Masquefa, Igualada, Sant Martí de Tous (Anoia), els vessants d’All (Baixa Cerdanya), la plana de Vic, entre altres indrets, on coincideix amb la presència de roques no consolidades de tipus lutites i argiles, principalment. D’acord amb els treballs de Boon i col·laboradors (1980) es pot produir erosió en solcs amb pluges d’intensitats entre 5 i 10 mm/h, amb pendents inferiors al 20%, si el vessant té una longitud de 60 a 100 m, circumstàncies que es donen a molts indrets dels Països Catalans. Quan els xaragalls són visibles es pot afirmar que l’erosió ha estat molt intensa, que el procés està molt avançat, i que és pràcticament irreversible.

Subfusió

Les parcel·les limitades per un desnivell poden presentar un tipus especial d’erosió anomenat subfusió. Es caracteritza per un arrossegament de partícules de la superfície cap a la part inferior, generalment amb sortida per una cavitat del talús. L’existència de caus o galeries que afavoreixen la circulació de l’aigua fa que els forats es vagin engrandint i que, finalment, la paret del talús acabi per caure. A la zona de Masquefa-Piera n’hi ha exemples molt clars.

L’erosió eòlica

L’erosió eòlica està localitzada al litoral dels Països Catalans. L’existència de vents d’elevada intensitat, per exemple a l’Empordà, explica el moviment de les partícules de sorra i la formació de dunes, a l’igual que a altres indrets com al delta de l’Ebre, Canet (Plana Baixa), el Saler (Horta de València), i Guardamar (Baix Vinalopó). L’acció del vent sobre els materials consolidats produeix una abrasió, a causa que les partícules que transporta van llimant les superfícies amb les quals entren en contacte. A les roques de la costa hi ha molts exemples d’aquest treball del vent, entre els quals es poden esmentar els del litoral a l’Ampolla (Baix Ebre).

A les terres de l’interior hi ha arrossegament de partícules per l’acció del vent, però no es disposa de dades per a avaluar-ne la importància que, no obstant això, no es considera gran.

Els moviments en massa

Un altre grup de processos modelen les formes del paisatge als Països Catalans: es denominen moviments en massa. En aquest cas els materials són transportats per moviments descendents induïts per la força de la gravetat. El volum de sòl afectat pot ésser molt important, com és el cas de les esllavissades, que tenen lloc d’una manera ràpida i catastròfica. En d’altres casos, el mantell edàfic d’un vessant es mou lentament quan es satura d’aigua i origina arrugues a la superfície del terreny: és el procés anomenat solifluxió.

Els corrents de fang circulen per línies de drenatge preexistents en vessants de materials no consolidats, mentre que en vessants amb roques dures poden produir-se caigudes de blocs. Aquests processos expliquen perquè en vessants molt actius hi ha sòls joves de poc gruix. Així, els processos de meteorització poden no ésser suficientment ràpids per a compensar les pèrdues per transport en massa i els sòls queden en un estadi d’entisòls. Com exemple es poden citar els vessants formats per roques calcàries. En canvi, en vessants controlats per transport i amb meteorització ràpida, es poden desenvolupar sòls més profunds: és el cas de vessants sobre roques no coherents. Per tant, la forma del vessant serà el resultat de la velocitat de meteorització i de transport a cada un dels seus punts.

Segons el tipus de procés, doncs, les pèrdues de sòl seran tan intenses que afectaran l’agricultura, els espais naturals o les obres públiques.

L’avaluació de les pèrdues

Les pèrdues de sòl (Ps) es poden mesurar mitjançant la utilització de trampes que recullin els materials transportats per l’escolament. Alguns treballs han estat encetats l’any 1981 per obtenir dades reals (Marqués, 1985).

En aquells indrets en els quals no es disposi de mesures, les pèrdues de sòl es poden avaluar d’una forma orientativa aplicant l’equació universal de pèrdua de sòl (USLE) assajada per Wischmeier i col·laboradors (1965). L’expressió és de tipus factorial i ha estat proposada per avaluar l’erosió per esquitx, la laminar difusa i l’erosió per solcs. Els factors que té en compte són l’agressivitat de la pluja (R), l’erosionabilitat del sòl (K), la longitud del pendent (L), el pendent (S), el conreu (C) i les pràctiques de conservació (P). Les pèrdues de sòl en t/ha i any resulten de multiplicar el valor de cadascun dels factors. L’expressió és factorial:Ps = R·K·L·S·C·P.

La dificultat en l’aplicació de l’equació es troba en la quantifícació real dels factors per a cada àrea geogràfica concreta. Alguns treballs han estat endegats per poder-hi arribar (Aguiló, 1982), i l’aplicació de la USLE a la zona de Piera-Masquefa ha donat valors entre 50 i 90 t/ha−1 i any de sòl perdut per erosió (Boixadera, 1983).

Aquest mètode s’aplica al País Valencià perquè l’erosió és un factor del codi de la "Cartografía Básica" (Sánchez i col·laboradors, 1984), modificat per Rubio i col·laboradors (1984). Aquests autors estableixen sis graus d’erosió. S’introdueix el valor 0 de grau d’erosió en les unitats les característiques de les quals no permeten l’aplicació de la USLE (litosòls). A més a més, en cadascuna de les unitats cartogràfiques bàsiques s’assenyala qualitativament el tipus d’erosió: laminar (L), solcs (S), xaragalls (C), abancalaments (B) i moviments en massa (D), en una escala d’1 (part), 2 (freqüent) i 3 (general) de l’àrea que ocupa cadascun dels processos. Així, la unitat assenyalada amb L3 Cl indica que existeix erosió laminar generalitzada i aixaragallament localitzat. Un problema que presenta la utilització de la USLE és el baix valor que dona al factor K (erosionabilitat del sòl). Rubio i col·laboradors (1984) varen idear un simulador de pluges i estudiaren el comportament dels diferents sòls, on observaren una gran correlació entre la tipologia i la seva erosionabilitat.

Les pràctiques de conservació de sòls

La susceptibilitat del sòl a l’erosió és el que s’anomena erosionabilitat; com més gran és aquesta més ho seran els efectes de les pluges, la desagregació i el transport de partícules. La USLE permet avaluar les pèrdues de sòl en funció d’un conjunt de factors, sobre els quals s’haurà d’actuar quan es plantegin pràctiques per conservar el sòl. L’acció sobre alguns d’ells serà tècnicament possible, sobre d’altres serà a més a més econòmicament interessant, i sobre d’altres ni una cosa ni l’altra.

Les possibilitats d’actuar sobre la pluja per disminuir-ne l’erosivitat són mínimes; en tots els casos, les pràctiques de conservació van encaminades a modificar les característiques del sòl o la forma del territori. Es pot modificar la superfície del terreny perquè els efectes dels impactes de les gotes de pluja siguin més petits. La millora de l’estructura de l’epipedió, la presència d’una massa vegetal o d’un "mulch", esmorteiran aquest efecte desagregador. La desforestació provocada per l’home o pels incendis forestals accelera els processos erosius; per contra, mantenir el sòl amb vegetació els frena: cal, doncs, escollir conreus que donin un elevat recobriment, si el risc d’erosió és alt.

Com més aigua s’infiltri, menor serà l’escolament; per consegüent, millorar la infiltració i la permeabilitat disminuirà el risc d’erosió. Per fer més gran la infiltració es pot augmentar el temps de contacte entre l’aigua i la superfície del sòl; això s’aconsegueix llaurant segons les corbes de nivell, en comptes de fer-ho segons el màxim pendent. Malauradament no hi ha una conscienciació suficient sobre la transcendència d’aquesta manera de fer. Actuar sobre la forma del territori té per objecte disminuir el pendent dels vessants o la longitud del camí que pot recórrer l’aigua. Aquesta ha estat la pràctica de conservació més seguida arreu dels Països Catalans des de molt antic. Es poden observar feixes i marges amb parets de pedra seca que han fet possible el que es podria anomenar l’agricultura de vessants, que tanta importància ha tingut als Països Catalans en conservar el sòl i augmentar la capacitat de retenció d’humitat. L’únic inconvenient d’aquestes estructures de defensa contra l’erosió és que poden suposar un obstacle a l’hora de llaurar o de mecanitzar la collita. Això fa que en molts casos s’eliminin els marges, sense avaluar-ne massa les conseqüències.

Una agricultura tecnificada, però que rebi un assessorament adequat, i que els qui la practiquin sàpiguen valorar la capacitat productiva dels sòls poc erosionats, buscarà solucions que evitin que l’ús del sòl es converteixi en una pràctica destructiva. La construcció de terrasses és aconsellable allà on el pendent es superior al 15% i els sòls profunds. Són estructures de defensa que consisteixen en un solc i el seu llom. Actuen com a cursos superficials o com a drens que serveixen per a canalitzar l’aigua d’escolament. Segons quina sigui la seva funció es poden diferenciar les terrasses d’absorció i les de desguàs. Un altre criteri per a agrupar-les és segons el seu perfil transversal; així poden ésser de perfil suau o americanes, de perfil triangular o granadines i de perfil trapezial o algerianes. La construcció de qualssevol d’aquestes estructures eixigeix un estudi previ del sòl, de la pluviometria, i els càlculs adients per a determinar l’espaiament i la separació entre terrasses, la capacitat i el pendent dels canals de desguàs, etc.

La lluita contra els xaragalls és una batalla bastant perduda. El que cal és evitar que es formin solcs i que aquests es converteixin en xaragalls. Ja s’ha indicat la manera de controlar la circulació de l’aigua al damunt dels camps: si es deixa que els processos avancin, s’arriba a un estat irreversible, el de xaragalls i barrancs. Es podrà intentar que aquests no avancin més, però el terreny perdut pel conreu és ja irrecuperable.