Els sòls dels Països Catalans

Consideracions generals sobre els sòls dels Països Catalans

Els inventaris i la cartografia

Els inventaris i l’estudi de la distribució dels sòls en el paisatge són treballs encaminats a un millor coneixement del medi natural, els quals permeten determinar la seva potencialitat i serveixen de base per a la planificació del desenvolupament i l’ordenació del territori en general.

La importància atorgada per alguns països als mapes de sòls és elevada i ve d’antic. Així, la memòria que s’il·lustra (1924) duu un exordi que diu: "D’aquesta memòria se n’imprimiran 10 500 còpies, de les quals 1500 seran per al Senat, 3000 per al Congrés i 6000 per al Departament d’Agricultura; dels mapes se’n distribuiran 500, un per a cada Senador de l’Estat, 200 per als Congressistes del Districte, i 2000 per a l’ús del Departament d’Agricultura".

Jordi Vidal

Els mapes edàfics són representacions en una superfície plana de la distribució en el paisatge dels diferents sòls i ofereixen unes possibilitats molt variades d’utilització. Això depèn del grau a què es realitzi el treball, establert en base a l’aproximació al tema. Un primer grau, anomenat fonamental, proporciona només les grans línies, un esquema de la distribució dels diferents sòls; un segon grau és informatiu; i el tercer permet arribar a l’execució de plans concrets d’utilització del sòl. Els nivells d’intensitat d’aixecament es diferencien uns dels altres sobre la base de com es fa el treball, i només secundàriament sobre l’escala; així, el nivell esquemàtic no requereix una prospecció de camp i es basa en informació indirecta preexistent; a mesura que es va fent més i més necessària la prospecció es passa als nivells exploratori, generalitzat, de reconeixement, semidetallat, detallat i molt detallat. El grau i el nivell d’intensitat a què es treballi en cada ocasió dependrà de la finalitat de l’estudi i condicionarà la densitat d’observació, la relació entre el temps emprat en la prospecció de camp i en la fotointerpretació, el nombre de mostres i tipus d’anàlisi, etc. Tot això és en relació amb l’escala de treball i de publicació del mapa; com més petita és l’escala, menor serà la puresa de les unitats representades i la precisió amb la qual es podrà predir una propietat a partir d’aquest mapa. L’escala del mapa condiciona el mètode de treball, la homogeneïtat de les unitats i, per tant, les possibilitats d’utilització. El mapa pot proporcionar informació sobre el sòl en ell mateix i sobre el seu ús actual o potencial, i permet d’avaluar el capital sòl de què disposa el país. Aquest capital podrà ésser respectat, ordenant adequadament el territori, o bé destruït, si se’n fa un mal ús.

En cartografia de sòls hi ha tres axiomes d’acceptació general (Young, 1976): les unitats cartogràfiques homogènies són més útils que les heterogènies; les unitats amb variació regular i especificada són més útils que les que presenten variacions a l’atzar o no especificades; i en tercer lloc, les unitats dintre de les quals s’especifiquen les proporcions relatives del tipus de sòls continguts en elles són més útils que aquelles en les quals això no s’indica.

La superfície més petita representable en un mapa perquè pugui ésser llegida facilment és, com a mínim, de 4 mm2, cosa que representa 400 ha, si l’escala del mapa és 1:1 000 000, i 400 m2 en mapes a escala 1:10 000; en el primer cas es parla d’un mapa a petita escala i en el segon a gran escala. Per la dificultat de poder dibuixar superfícies massa petites, els mapes a escala petita o mitjana tindran representades unes unitats complexes, resultat d’associar unitats senzilles no cartografiables. Les unitats complexes són, per tant, unitats heterogènies, dintre de les quals s’han eliminat alguns límits entre unitats. La precisió amb la qual es pot predir una propietat a partir d’un mapa varia amb l’escala i el nivell de generalització.

El nivell inferior de classificació, és a dir, el de més detall, en els principals sistemes taxonòmics, és la sèrie, que és una unitat que agrupa sòls amb la mateixa seqüència d’horitzons, desenvolupats sobre material originar similar, que es troben en unes condicions externes semblants (Dent i col·laboradors, 1981). Els mapes de sèries són taxonòmicament detallats.

La "província" de Barcelona disposà el 1962 d’un "Mapa de Suelos" a escala 1:250 000 establert per Albareda i col·laboradors.

Jordi Vidal / Facultat de Farmàcia de Barcelona.

A mesura que augmenta la generalització, augmenta el coeficient de variació dels paràmetres considerats, cosa que fa que el mapa no sigui tan útil als usuaris. La informació realment continguda en els mapes de sòls a escala mitjana i petita és francament baixa. La generalització cartogràfica resulta d’eliminar límits entre sòls per disminuir el detall del mapa en definir i descriure les unitats repesentades. La simplificació pot afectar el nivell taxonòmic utilitzat en identificar i descriure les unitats del mapa. Si hom empra sèries, el nivell és detallat, mentre que, de família a ordre, el nivell taxonòmic és generalitzat, segons Buol i col·laboradors (1973). En els mapes detallats, la puresa de les taques representades és gran; en general s’accepta que en un mapa d’aquest tipus les àrees representades ocupin com a mínim de l’ordre del 85% de la superfície.

Els mapes de sòls

El mapa sobre els principals grups de sòls de l’Estat espanyol peninsular ("Mapa de los Suelos de España Peninsular") publicat (1957) per Tamés a escala 1:1000 000 representa una nova aportació cartogràfica en la línia iniciada per Huguet del Villar.

Jordi Vidal

Els sòls dels Països Catalans han estat cartografiats per diversos autors per encàrrec de l’administració pública o d’organismes internacionals. Els mapes elaborats han estat en diversos casos publicats. Aquest és el cas del mapa de sòls de la península luso-ibèrica, a escala 1:1 000 000, aixecat per Huguet del Villar i publicat l’any 1937. Anys més tard, el Ministerio de Agricultura espanyol publicà el mapa de l’Espanya peninsular, elaborat per Tamés, primer en edició monocolor, a escala 1:1 250 000 (1956), i a l’any següent en colors i a escala 1:1 000 000; ambdues edicions utilitzen el sistema de classificació de Baldwin-Thorp (1938-1949). Per encàrrec de la FAO s’elaborà el mapa de sòls d’Europa, a escala 1:5 000 000, publicat l’any 1974. El mapa d’Espanya establert per Guerra i col·laboradors (1968), a escala 1:1 000 000, utilitza un sistema de classificació que es basa en el de Kubiena i recull les propostes de la classificació d’Aubert i Duchaufour (1956).

Per a les illes, h. Klinge i A. Mella publicaren (1958), un "Mapa de los suelos de las lslas Baleares" a escala aproximada d’1:600 000, territori no cobert pel mapa de Tamés (1957).

Jordi Vidal

Les Illes foren cartografiades per Klinge i Mella; la Catalunya Nord ha estat cartògrafiada, a escala 1:1 000 000, dintre del mapa de sòls de França, pel Service d’Étude des Sols et de la Carte Pédologique de la France. La resta de mapes publicats són fragmentaris, si bé l’escala és més mitjana; així, els mapes de sòls d’Arge-Iers-Perpinyà i el del Rosselló en són exemples.

Al País Valencià, l’any 1982 s’encetà, per encàrrec de la Diputació Provincial de València, el projecte "Estudi dels sòls de la província de València. Avaluació com a recurs natural", amb una durada de quatre anys, encarregat al Departament d’Edafologia de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València i a l’Unitat de Fertilitat de Sòls i Nutrició Vegetal de l’Institut d’Agroquímica i Tecnologia d’Aliments del CSIC. La cartografia es realitza a escala 1:25 000, i la documentació consta d’un mapa de cartografia bàsica amb informació sobre sòls, litologia, erosió i capacitat d’ús i mapes temàtics que se’n deriven. La denominació dels sòls emprada és la de les Unitats de Sòls de la FAO (1974). S’han estudiat (1985) les comarques del Racó d’Ademús, dels Serrans, del Camp de Túria, del Camp de Morvedre, de la Foia de Bunyol, de Requena-Utiel i la Vall d’Aiora-Cofrents. La utilització de les Unitats de Sòls de la FAO es justifica perquè el sòl en aquest tipus d’estudis és un factor més del codi bàsic, per la qual cosa els mapes edafològics elaborats han de considerar-se com orientatius. Els sòls de la província de Castelló han estat estudiats per Jimenez Ballesta (1976), que ha preparat una cartografia a escala 1:200 000, utilitzant el Soil Taxonomy Sistem com a classificació. Aquests mapes han estat publicats a l’"Atlas de la Provincia de Castelló de la Plana" (Sancho, 1982).

Les comarques de la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya han estat cartografiades dintre dels mapes de sòls generals d’Espanya, a petita escala. L’any 1985 la Comunitat Econòmica Europea va publicar un mapa de sòls a escala 1:1 000 000. Els treballs de camp varen ésser encomanats a la Unitat Estructural d’Investigació d’Aula Dei, del CSIC a Saragossa.

A nivell semidetallat, a una escala 1:20 000, hom ha iniciat (1984) l’edició dels mapes del sòl de la "província" de Barcelona.

Jordi Vidal

A Catalunya, deixant de banda els mapes a petita escala ja citats, es poden esmentar com històrics els realitzats a escala 1:250 000, a nivell provincial, per Albareda i col·laboradors. Són mapes detallats a nivell taxonòmic, ja que es presenten com a mapes de sèries, si bé a nivell cartogràfic són generalitzats. La Diputació de Barcelona, l’any 1981, a travès de la seva Àrea d’Agricultura i Medi Natural, inicià un "Catàleg de sòls d’interès agrícola de la circumscripció de Barcelona". L’objecte és disposar d’una documentació cartogràfica en la qual es determini la ubicació dels millors sòls agrícoles. El treball té una projecció que va més enllà de l’interès purament agrícola i és orientat a la creació d’una infrastructura d’informació del medi físic per a l’ordenació territorial. El primer volum publicat i que té un caràcter pilot, correspon al terme municipal de Fogars de Tordera. L’estudi climàtic i de sòls ha estat realitzat pel Departament d’Edafologia de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Agrònoms de Lleida de la Universitat Politècnica de Catalunya. Les anàlisis han estat a cura del Laboratori Agrari de Cabrils i del de la Diputació de Barcelona. L’estudi geològic, a càrrec de l’Institut Jaume Almera d’Investigacions Geològiques del CSIC a Barcelona. Finalment, l’estudi de vegetació l’ha dut a terme el Departament de Botànica de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona. La col·lecció és plantejada per posar a l’abast els mapes litològic, geomorfològic, de vegetació, de pendents, de classificació i d’avaluació de sòls, tots ells a escala 1:20 000, que és suficientment detallada, tant per a arribar a un coneixement del medi com per a l’ús de la informació subministrada.

L’inventari dels sòls a nivell comarcal, a escales de l’ordre 1:100 000, bé que no és directament aplicable per al planificador, permet de conèixer amb rapidesa la tipologia dels sòls i endegar recerques conduents a la cartografia detallada. D'altra banda, la normalització en la descripció dels sòls és imprescindible per a un posterior tractament informàtic i per a la creació de bancs de dades edàfiques.

Jordi Vidal

Els estudis a nivell comarcal s’han encetat amb la col·lecció "Els sòls de Catalunya" de la qual ha aparegut un primer volum dedicat a l’estudi dels sòls de l’Àrea Meridional de Lleida (Porta i col·laboradors, 1983), treball que inclou els aspectes climàtics, litològics, geomorfològics i edàfics. A més, cal citar l’existència de mapes realitzats per consultors, encarregats per organismes de l’administració, no publicats, de difícil accés i dels quals no existeix un inventari.

Els sistemes d’informació de sòls

La utilització dels mapes de sòls canvia amb el tombant a la dècada dels 80, de manera que és possible preveure que el tractament amb ordinador ha de permetre treure’n més partit. La informació sobre els sòls és més accessible, si en lloc d’estar en forma de mapes és en una base de dades. Els Sistemes d’Informació de Sòls (SIS) permeten emmagatzemar informació i afegir-ne de nova a mesura que es fan noves mesures sobre les propietats dels sòls; posteriorment, la informació pot tractar-se automàticament i es poden comparar les qualitats dels sòls d’una determinada zona amb les exigències dels diferents usos, a fi i efecte de planificar millor l’ús del territori.

El Sistema de Información Edafológica y Agronómica de España (SINEDARES) es va desenvolupar a partir de 1981, amb l’objectiu primordial d’arribar a una normalització en l’obtenció de dades. Una Comissió creada pel Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación ha dut a terme la tasca de normalització. El SINEDARES s’organitza com una xarxa de bancs de dades territorials. A Catalunya, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca ha fet possible el desenvolupament del sistema, creant un Banc de Dades de Sòls, Aigües i Clima, dins la Unitat per l’Estudi dels Sòls de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària (IRTA), de l’Institut d’Investigació i Desenvolupament Agrari de Lleida.

La tipologia edàfica

Criteris i fonts d’informació

Els mapes de sòls de què hom disposa als Països Catalans són cartogràficament i taxonòmicament generalitzats. Treballar a nivell detallat és molt car per la densitat d’observacions i anàlisis necessàries, però és l’única manera de donar una informació útil, base d’interpretació per als diferents usos dels sòls que és la que interessa els usuaris potencials de mapes de sòls (agricultors, servei d’extensió agrària, investigadors, tècnics forestals, etc.).

La informació de sòls més detallada és la que s’ha començat a produir per iniciativa de la Diputació de València, treballs dirigits per Sánchez i Rubio (1983), de la Diputació de Barcelona, fets per Danès i col·laboradors (1983), i del Service d’Étude des Sols et de la Carte Pédologique de la France, a càrrec de Servant i col·laboradors (1970), valuosa, però fragmentària. La manca de l’antic Institut de Sòls de la Generalitat de Catalunya, fundat el 1932, ha deixat una llacuna important.

Distribució dels sòls als Països Catalans, segons el mapa de sòls d’Europa publicat (1985) per la CEE, a escala inicial 1:1 000 000, d’acord amb els criteris de classificació de la FAO-UNESCO. Entre altres, la informació relativa als Països Catalans ha estat aportada per Bech, Monturiol i Alberto.

Maber, redibuixat de Tavernier i Lonis, 1985)

La Comunitat Europea (1984) ha editat el mapa de sòls d’Europa a escala 1:1 000 000; la part corresponent als Països Catalans ha estat a cura de diversos autors, coordinats per Guerra. Lleida i la Franja de Ponent ha estat feta per Alberto i col·laboradors (1976); Tarragona ha estat cartografiada per Montoriol i col·laboradors (1976); Girona i Barcelona, per Bech i col·laboradors (1976). Per descriure la distribució de sòls als Països Catalans, baldament s’aporta el mapa a què s’acaba de fer esment, s’ha preferit utilitzar fonamentalment informació pròpia, generada al llarg dels nostres treballs al Maresme (Felipó, 1973), a l’Urgell (Danés, 1983), a Prades (Alcañiz, 1982), a Fogars de Tordera (Danés i col·laboradors, 1983), a la Segarra (Porta i col·laboradors, 1983), al Camp de Tarragona (Porta, 1982), a Valls (Danés, 1982), a l’Empordà (Teixidor, 1980 i Danés, 1981), a la Garrotxa (Roquero i col·laboradors, 1978), al Gironès (Castells, 1983), als aiguamolls de l’Empordà (Porta i col·laboradors, 1982), a l’Anoia (Danés, 1982), al delta de l’Ebre (Alcañiz, 1982 i Porta, 1979), al Vallès (Alcañiz, 1980), a la Cerdanya (Porta i col·laboradors, 1984), al País Valencià (Sánchez i col·laboradors, 1984), etc. Per no sobrecarregar el text s’ometran les citacions dels autors, quan aquests ho siguin del present treball.

Els Països Catalans presenten una gran diversitat en els factors que intervenen en la formació i diferenciació dels sòls. Així, tant en el clima com en els materials geològics, com en les diferents posicions geomorfològiques i en la vegetació es presenten grans diferències arreu de la seva geografia.

Pel que fa referència al clima, la gamma va des dels ambients marítims més secs i càlids del País Valencià i les Illes fins als més continentals, també secs i càlids, de les planes interiors de Lleida, i als més húmids i temperats dels Pirineus. Ara bé, la manca de dades referents als règims d’humitat dels sòls planteja problemes importants d’imprecisió en voler classificar els sòls d’algunes contrades segons el Soil Taxonomy System. Així, per exemple, a l’hora de definir un mollisòl, l’epipedió mòllic que caracteritza aquest ordre ha d’estar humit en alguna part, tres mesos o més a l’any, acumulats, quan la temperatura a una fondària de 50 cm és de 5°C o més, és a dir, al període de creixement de les plantes. Als anys 80 no es disposa encara de mesures sobre els règims d’humitat dels sòls, si bé hi ha algunes recerques encetades. L’altre problema és la delimitació de l’àrea amb règim d’humitat arídic, problema que afecta la classificació dels possibles aridisòls climàtics. Cal, doncs, ésser prudents a l’hora de definir mollisòls i aridisòls i, en tot cas, no oblidar que la definició de l’epipedió mòllic del Soil Taxonomy System no és coincident amb la donada per la FAO, precisament en el fet que el Soil Taxonomy System exigeix unes condicions d’humitat i la FAO no.

Quant al material geològic també hi ha una gran varietat, des dels materials silícics de certes zones dels Pirineus i el Sistema Litoral català, fins els bàsics carbonatats, que dominen la major part dels Països Catalans, a més dels que són producte de l’activitat volcànica, així com els dipòsits recents de granulometria molt heterogènia. La posició geomorfològica també és molt diversa, des dels pendents més abruptes dels sistemes muntanyosos, fins als més suaus de les planes (Segrià, Urgell, Empordà, l’Horta del País Valencià, plana central a l’illa de Mallorca, etc.), les valls dels rius i les formacions deltaiques (Llobregat, Ebre, etc.), etc.

La vegetació també és molt variada. Hom pot trobar des d’associacions d’espècies eurosiberianes i bòreo-alpines fins a subdesèrtiques, passant per la diversitat de comunitats mediterrànies.

És per això que els sòls que es desenvolupen als Països Catalans presenten una gran diversitat, i s’hi troben representats quasi bé tots els ordres del Soil Taxonomy System (1975). Els ultisòls i els oxisòls, per raó del clima, no hi són presents, i els vertisòls, si hi són, és d’una forma molt localitzada.

A continuació es donaran exemples corrents dels diferents tipus de sòls presents als Països Catalans, fent un repàs dels ordres del Soil Taxonomy System que tenen una representació significativa (anb dades de Roquero i col·laboradors, 1981.

Presència i freqüència dels principals grups de sòls segons el Soil Taxonomy System a Espanya (° presents, · freqüents) i als Països Catalans (Δ presents, ▲ freqüents)

▲ · Entisols
▲ · Aquents	Cryaquents
· Fluvaquents
· Haplaquents
Hydraquents
· Psammaquents
° Sulfaquents
Tropaquents
▲ · Arents	· Arents
▲ · Fluvents	° Cryofluvents
° Torrifluvents
Tropofluvents
· Udifluvents
Ustifluvents
· Xerofluvents
▲ · Orthents	· Cryorthents
· Torriorthents
Troporthents
° Udorthents
Ustorthents
· Xerorthents
▲ · Psamments	Cryopsamments
· Quartzipsamments
· Torripsamments
Tropopsamments
° Udipsamments
Ustipsamments
· Xeropsamments
▲ · Inceptisols
∆ · Andepts	Cryandepts
° Durandepts
° Dystrandepts
° Eutrandepts
Hydrandepts
Placandepts
· Vitrandepts
∆ · Aquepts	Andaquepts
Cryaquepts
Fragiaquepts
° Halaquepts
· Haplaquepts
° Humaquepts
Placaquepts
Plinthaquepts
Sulfaquepts
Tropaquepts
▲ · Ochrepts	· Cryochrepts
Durochrepts
· Dystrochrepts
· Eutrochrepts
° Fragiochrepts
Ustochrepts
· Xerochrepts
Plaggepts	Plaggepts
° Tropepts	Dystropepts
° Eutropepts
Humitropepts
Sombritropepts
Ustropepts
∆ · Umbrepts	· Cryumbrepts
Fragiumbrepts
· Haplumbrepts
· Xerumbrepts
∆ · Mollisols
Albolls	Argialbolls
Natralbolls
· Aquolls	Argiaquolls
Calciaquolls
° Cryaquolls
Duraquolls
· Haplaquolls
Natraquolls
· Borolls	Argiborolls
Calciborolls
Cryciborolls
· Haploborolls
Natríborolls
Paleborolls
Vermiborolls
∆ · Rendolls	· Rendolls
∆ · Ustolls	° Argiustolls
· Haplusdolls
Paleudolls
Vermudolls
Ustolls	Argiustolls
Calciustolls
Durustolls
Haplustolls
Natrustolls
Paleustolls
Vermustolls
∆ · Xerolls	Argixerolls
· Calcixerolls
Durixerolls
· Haploxerolls
Natrixerolls
Palexerolls
∆ · Alfisols
· Aqualfs	° Albaqualfs
Duraqualfs
Fragiaqualfs
Glossaqualfs
° Natraqualfs
· Ochraqualfs
Plinthaqualfs
Tropaqualfs
° Umbraqualfs
° Boralfs	Cryboralfs
° Eutroboralfs
Fragiboralfs
Glossoboralfs
Natriboralfs
Paleboralfs
∆ · Udalfs	Agrudalfs
Ferrudalfs
Fraglossudalfs
Glossudalfs
· Hapludalfs
Natrudalfs
° Paleudalfs
Rhodudalfs
Tropudalfs
Ustalfs	Durustalfs
Haplustalfs
Natrustalfs
Paleustralfs
Plinthustalfs
Rhodustalfs
∆ · Xeralfs	Durixeralfs
· Haploxeralfs
· Natrixeralfs
· Palexeralfs
Plinthoxeralfs
· Rhodoxeralfs
∆ · Spodosols
Aquods	Cryaquods
Duraquods
Fragiaquods
Haploquods
Placaquods
Sideraquods
° Ferrods	° Ferrods
∆ ° Humods	° Cryohunods
Fragiorthods
· Haplorthods
Placorthods
Troporthods
▲ · Aridisols
° Argids	Durargids
° Haplargids
Nadurargids
Natrargids
° Paleargids
∆ · Orthids	· Calciorthids
· Camborthoids
Durorthids
· Gypsiorthids
· Paleorthids
· Salorthids
° Histosols
∆ ° Fibrists	° Borofibrists
Cryofribrists
Luvifibrists
° Medifibrists
Sphagnofibrists
Tropofibrists
∆ Folists	Borofolists
Cryofolists
Tropofolists
° Hemists	Borohemists
Cryohemists
Luvihemists
° Medihemists
Sulfibemists
Sulfohemists
Tropohemists
∆ Saprists	Borosaprists
Cryosaprists
Medisaprists
Troposaprists
· Vertisols
° Torrerts	° Torrerts
Uderts	Chromuderts
Pelluderts
· Xererts	· Chromoxererts
° Polloxererts
° Ultisols
Aquults	Albaquults
Fragiaquults
Ochraquualts
Paleaquults
Plinthaquults
Tropaquults
Umbraquults
° Humults	Haplohumults
° Palehumults
Plinthohumults
Sombrihumults
Tropohumults
udults	Fragiudults
Hapludults
Paleudults
Plinthudults
Rhodudults
Tropudults
Ustults	Haplustults
Paleustults
Plinthustults
Rhodustults
° Xerults	° haploxerults
° Palexerults
Oxisols
Aquox	Gibbsiquox
Ochraquox
Plinthaquox
Umbraquox
Humox	Acrohumox
Gibbsihumox
Haplohumox
Sombrihumox
Orthox	Acrorthox
Eutrorthox
Gibbsiorthox
Haplorthox
Sombriorthox
Umbriorthox
Torrox	Torrox
Ustox	Acrustox
Eutrustox
Sombriustox
Haplustox

Els entisòls

L’ordre dels entisòls (Entisols) agrupa sòls que no tenen un perfil diferenciat, bé de tipus AR o AC i variants. Aquest lleuger o nul desenvolupament d’hortizons pot explicar-se, bé perquè el temps de formació del sòl ha estat massa curt, bé perquè el sòl es troba en posicions geomorfològiques que afavoreixen l’erosió i el rejoveniment continuat del perfil per pèrdua de materials, bé perquè la posició permet el dipòsit d’aportacions freqüents de materials al·luvials o col·luvials, que enterren els materials preexistents en fase d’edafització; o en altres casos, perquè el material és inert i no té possibilitat d’alterar-se per a originar productes que provoquin una diferenciació del perfil.

Els entisòls més freqüents als Països Catalans són sòls de vessant on predominen els processos erosius. Pertanyen al subordre dels ortents (Orthents). També hi ha els que es caracteritzen per un règim d’humitat àqüic, els aqüents (Aquents), els que presenten textures sorrenques, els psamments (Psamments), i els que tenen una distribució irregular de la matèria orgànica en profunditat, els fluvents (Fluvents), sòls formats al damunt d’aportacions al·luvials recents.

Els entisòls es presenten a nombrosos indrets dels Països Catalans, sota condicions de l’entorn molt diverses, atès que es tracta de sòls clímax estacionals.

Els aqüents

Els psammaqüents es caracteritzen per llur textura sorrenca i llurs colors grisos o clapats de gris, alhora que tenen una capa freàtica prop de la superfície durant llargs períodes de l’any, com és el cas de l’exemple (delta de l’Ebre).

Josep M. Alcañiz

Els aqüents (Aquents) són els entisòls que, o bé estan saturats d’aigua permanentment al llarg de l’any, o presenten símptomes d’anòxia que es tradueixen en color gris verdós, clapejat de color de rovell, pisòlits de ferro i manganès, etc. Corresponen a la unitat dels gleïsòls de la FAO. Són sòls de perfil ACg o, fins i tot, AgCg. Els aqüents es troben a les zones humides, a prop dels cursos dels rius, per exemple, a les zones d’aiguamolls com a l’Empordà o a la franja litoral de la plana del Rosselló, i també al delta de l’Ebre, a les zones més properes a la mar, on hi ha reducció dels sulfats a sulfurs que tenyeixen de color negrós una part del perfil, cosa que pot fer pensar erròniament en la presència d’humus; aquests sòls poden pertànyer al grup dels psammaqüents típics (Typic Psamm aquents).

En planes al·luvials i deltes es presenten sòls que s’inclouen en el grup dels fluvaqüents (Fluvaquents), que són aqüents que, a més de l’hidromorfisme, presenten un caràcter fluvèntic, atès que han sofert aportacions de materials al llarg del temps, per exemple per successives inundacions. Aquest és el cas dels sòls que es troben a Abrera, a la plana d’inundació del riu Llobregat, als aiguamolls de l’Empordà, prop de l’Ebre i al seu delta, i a l’albufera de València, entre altres indrets.

Els psamments

Els psamments (Psamments) són els entisòls típics de les zones litorals on la granulometria dels materials és sorrenca. La textura dels sòls és franco-arenosa grossa o més grossa, la mineralogia pot ésser quarsosa, com a la plana al·luvial de la Tordera (Vallès Oriental), on s’han cartografiat xeropsamments (Xeropsamments), o bé calcària i quarsosa, com al delta de l’Ebre o als aiguamolls de l’Empordà. Aquest subordre es correlaciona amb els arenosòls de la FAO i amb els regosòls d’altres classificacions; són els sòls que s’utilitzen per a conrear espàrrecs a l’àrea de Gavà i Castelldefels. Si hi ha un cert període en el qual el pedió està saturat, es pot trobar el subgrup dels xeropsamments àqüics (Aquic Xeropsamments), en els quals l’hidromorfisme és molt menys intens que en els aqüents.

A la zona de l’interior, els psamments són presents allà on hi ha dipòsits sorrencs, com és el cas d’origen fluvial del riu Llobregós a Biosca (Segarra), o de la Tordera, a Fogars (Vallès Oriental), o bé allà on afloren materials de textura grossa, com és el cas de les sorres de l’Albens, a Villar del Arzobispo, dels gresos del Buntsandstein a Alcublas, a la serra de la Calderona, etc. En alguns casos la riquesa en elements quarsítics d’aquests materials fa que la saturació en bases sigui molt baixa en aquests sòls.

Al delta de l’Ebre i a molts altres indrets del litoral també se’n poden trobar, com per exemple a Borriana (Plana Baixa). Els psamments són sòls que ocupen poca extensió als Països Catalans.

Els fluvents

Hom pot trobar fluvents a la plana al·luvial de la Noguera Pallaresa, com l’il·lustrat (rodalia de Rialb), on la capa de graves és a més de 25 cm de fondària, sòls ben favorables a l’activitat agrícola; als vessants, es desenvolupen xerortents lítics, a causa dels processos erosius.

Jaume Porta

Els fluvents (Fluvents), a causa de la seva posició geomorfològica, han rebut successivament aportacions de materials al·luvials o col·luvials. Això pot donar lloc a la presència de capes ben diferenciades, les quals capes, però no són pròpiament horitzons. Cada una d’aquestes capes pot correspondre a un dipòsit en el qual la laminació pot ésser molt patent. Els materials dipositats provenen, en la majoria dels casos, de l’erosió dels horitzons A d’altres sòls d’aigües amunt, per la qual cosa els fluvents contenen una certa quantitat de matèria orgànica tot al llarg del seu perfil, amb continguts alts en profunditat, o bé amb una distribució irregular (caràcter fulvèntic).

Aquests sòls de perfils A 2C 3C o bé A 2C Ab 3C ..., corresponen als fluvisòls de la FAO, i es presenten a les planes al·luvials i fons de vall, per la qual cosa, si bé la seva superfície total no és gran, se’n troben a moltes voreres de rius, concretament en zones inundables. Ocupen una gran extensió al País Valencià. Així, per exemple, a les hortes baixes del Segura, a les planes del Xúquer i del Túria, a l’Horta, a la Ribera, etc.; a Catalunya, n’hi ha al delta de l’Ebre, a la plana al·luvial de diversos rius, com la Tordera, i als aiguamolls de l’Empordà o del Rosselló, etc.

Les característiques morfològiques, físiques i químiques són molt favorables per al creixement de les plantes, per la qual cosa són sòls d’ús agrícola intensiu, i de gran importància econòmica. Alguns presenten símptomes d’hidromorfisme i pertanyen al subgrup dels xerofluvents àqüics (Aquic Xerofluvents), per la qual cosa són menys favorables per a l’agricultura.

Al delta del Llobregat, a Sant Boi (Baix Llobregat), concretament, els fluvents inicials han evolucionat, tot originant-se horitzons B de tipus càmbic, per la qual cosa actualment hom hi troba inceptisòls, si bé amb caràcter fluvèntic, però no fluvents, és a dir que, dipòsit alluvial no és sinònim de fluvent. Aquesta circumstància es repeteix en altres indrets, a Sagunt, a l’Horta i la Ribera Baixa, dominats per aportacions al·luvials evolucionades a cambisòls cròmics i càlcics, és a dir, inceptisòls amb caràcter fluvèntic. A la classificació de la CPCS (1965) els fluvents són els sòls al·luvials, mentre que els més evolucionats, els inceptisòls amb caràcter fluvèntic, són els sòls bruns al·luvials.

Els ortents

Els xerortents formats sobre roca calcària dura o rendzines no tenen interès agrícola a causa de llur poca fondària i elevada pedregositat, baldament les arrels de les plantes puguin penetrar a fons aprofitant les fissures de la roca; si la roca mare és a menys de 50 cm, hom parla de xerortents lítics (cas de la il·lustració, corresponent a uns sòls de Tarrés, a les Garrigues).

Jaume Porta

Els ortents (Orthents) són el subordre dels entisòls que té una representació més extensa als Països Catalans. Són els sòls de vessants de pendent accentuat, on predominen els processos erosius. En part corresponen als regosòls de la FAO, als rànkers d’erosió o a les rendzines menys desenvolupades. Als Pirineus són freqüents, sobre diferents tipus de roques, al igual que a les altres zones accidentades, ja sigui al Garraf sobre roca calcària, o a Prades sobre esquists o granit.

Sobre material consolidat càlcico-magnèsic i en vessants de pendents accentuats que afavoreixen els processos erosius, com és freqüent a la zona interior del País Valencià, es presenten rendzines, és a dir, xerortents (Xerorthents). Els factors altitud i orientació afavoreixen la formació de sòls d’aquesta categoria, amb epipedions que tenen una certa tendència a mòllic. En general, es tracta de xerortents a les contrades amb règim d’humitat xèric, com al Garraf, a l’Alt Camp, a la Terra Alta, al Garbí (Camp de Morvedre), a Serra Grossa, etc. Als llocs més freds, com a la part alta de la vall Ferrera, per exemple, hi ha criortents (Cryorthents); en condicions més favorables i règim údic es poden trobar udortents (Udorthents), com a la Cerdanya.

A la Noguera i a la Segarra, sobre guixos, hi ha torriortents (Torriorthents), que són els ortents amb una conductivitat elèctrica de l’extracte de pasta saturada superior a 2 mS/cm a 25°C, la qual cosa, juntament amb la presència de guix, afavoreix la presència de comunitats vegetals de tipus gipsòfil. A la zona climàtica de règim arídic (tòrric) els sòls de perfil A C són torriortents.

En unes altres condicions, com a conseqüència d’explotacions fetes per l’home, es troben ortents, com en zones properes a poblacions industrials, com per exemple el Vallès Occidental. El mateix pot succeir, a causa d’una forta antropització sobre materials calcaris consolidats, cretacis i terciaris, com es el cas de la zona de contacte amb els ventalls al·luvials del Túria i del Xúquer.

Els inceptisòls

Els inceptisòls (Inceptisols) són àmpliament representats als Països Catalans, bé que amb una gran monotonia pel que fa a les categories presents. En un percentatge molt elevat es tracta de xerocrepts calcixeròl·lics (Calcixerollic Xerochrepts); són els sòls amb endopedió càlcic o bé petrocàlcic (Petrocàlcic Xerocherepts) que es troben des del migjorn valencià fins al Rosselló, prop de la costa o a l’interior, així com a les Illes. Els inceptisòls són més desenvolupats que els entisòls, de perfil AB2C, o bé A úmbric C.

Els ocrepts

Xerocrept calcixeròl·lic a les proximitats de Cinctorres (Ports); aquests sòls amb acumulació de carbonats són molt freqüents arreu dels Països Catalans.

C. Roquero

Els ocrepts (Ochrepts) són sòls de colors clars, amb un epipedió òcric o, fins i tot, amb un epipedió úmbric, o un de tendència mòl·lica insuficientment desenvolupat. Són sòls ben drenats, que es troben en posicions geomorfològiques diverses. Corresponen als cambisòls de la FAO. Aquest tipus de sòls es presenten amb molta freqüència a comarques com les Garrigues, la Segarra, el Camp de Tarragona, el Baix Ebre i, en dominància, a l’interior del País Valencià, en posicions geomorfològiques de vessants i fons de vall, sobre materials carbonatats, lutites i calcàries, fonamentalment sota règim d’humitat xèric.

En uns casos, sota un epipedió pobre en matèria orgànica de color clar i de tipus òcric, es forma un horitzó d’alteració de tipus càmbic més o menys ben desenvolupat (xerocrepts típics). En d’altres, es troben acumulacions de carbonats que presenten formes diverses, des de pseudo-micelis i nòduls (xerocrepts calcixeròllic) fins a crostes calcàries fortament cementades (xerocrepts petrocàlcic) que són els més abundants a les comarques esmentades. A la Plana Baixa també s’han descrit xerocrepts calcixeròl·lics a Xilxes, sobre sediments terciario-quaternaris carbonatats, i xerocrepts petrocàlcics amb crosta calcària, a l’Alcora (Alcalatèn). A vegades, l’epipedió és més fosc, però no té suficient gruix per a ésser un mòl·lic, classificant-se el sòl aleshores com xerocrepts mòl·lic lític, com per exemple a les Alcubles (Alt Palància). Aquests sòls també es desenvolupen sobre els materials granítics i granodiorítics de la comarca del Maresme. És el cas d’alguns sòls descrits a Cabrils, classificats com a xerocrepts. Són presents, així mateix, a altres comarques, com al Penedès i l’Anoia, sobre dipòsits colluvials, amb horitzons càlcics.

Els ocrepts desenvolupats sobre materials d’aportació a les planes al·luvials dels rius presenten característiques especials, a causa de la seva dinàmica. A vegades presenten un caràcter fluvèntic (xerocrepts fluvèntics); en són exemples alguns sòls desenvolupats a la plana alluvial de la Tordera, als aiguamolls de l’Empordà, al delta de l’Ebre, i a petits fons de vall a la Segarra i al Baix Camp. En d’altres ocasions presenten un caràcter àqüic, a causa de l’existència d’una capa freàtica subsuperficial (xerocrepts àqüics). D’altres ocrepts situats a climes més humits, amb un règim d’humitat údic, presenten un perfil sense carbonats i amb un percentatge de saturació de bases del complex d’intercanvi catiònic, inferior al 60 %, Es el cas dels distrocrepts (Dystrochrepts) descrits a la part alta de Montseny, sota alzinars i a alguns indrets del Cabrerès, sota rouredes, i a pinedes de pi roig, a la serra de Prades.

Els umbrepts

A les zones humides, es poden desenvolupar sòls amb epipedió úmbric, amb o sense horitzó B d’alteració de tipus càmbic. Són els umbrepts (Umbrepts). Se’n troben a les muntanyes de Prades, desenvolupats sobre roques granítiques i sota una roureda de roure reboll (xerumbrepts), al Turó de l’Home (Montseny) sobre esquists i sota un prat mesòfil (haplumbrepts èntico-lítics), a Santa Fe (Montseny) sobre granit, amb règim d’humitat údic i sota una fageda (haplumbretps típics). També se’n troben als Pirineus. En són exemples els de Sant Joan de Toran, terme municipal de Canejan, sobre esquists amb règim d’humitat údic i sota vegetació de prat de dall, i el del bosc de la Baricauba (Vall d’Aran), en les mateixes condicions que abans, però sota una avetosa; en ambdós casos són classificats com a haplumbrepts (Haplumbrepts).

Amb un règim de temperatura críic, aquests sòls es classifiquen com a criumbrepts (Cryumbrepts). Se’n troben als voltants dels 2000 m d’altitud en l’estatge alpí, al coll de Varradòs (Vall d’Aran), constituïts per un epipedió úmbric que reposa directament sobre esquists (rànker alpí, criumbrepts lítics). També al voltant dels 2000 m se’n troben a Andorra, concretament al coll d’Envalira i al camí del Grau Roig, en ambdós casos sobre esquists (criumbrepts lítics). Son molt freqüents a l’estatge alpí, arreu dels Pirineus.

Sobre materials silícics o en zones de pluviometria abundant es troben sòls desaturats, en general de textures grolleres i sota vegetació forestal, que responen a les característiques de distrocrepts com per exemple a la Vall d’Aran i a la vall de Toses, entre altres indrets. Als Prepirineus la dessaturació del sòl no és tan intensa i poden trobar-se eutrocrepts sota pinedes de pi roig o rouredes de roure martinenc.

Els aqüepts

Els aqüepts (Aquepts) són sòls desfavorables des d’un punt de vista d’ús agrícola del territori, car, o bé estan saturats d’aigua durant un llarg període de l’any, cosa que fa que tinguin caràcter àqüic, o bé han d’ésser drenats artificialment.

Els aqüepts i els aqüents poden ésser propers en el seu emplaçament i són semblants en la morfologia del seu perfil. Cal buscar les diferències en què els aqüepts tenen un horitzó Bg hidromorf, i en què els colors verds grisosos dels aqüents són causats pel ferro Fe2+, mentre que en els aqüepts es tracta, en molts casos, d’una descoloració per migració del ferro Fe2+ en condicions reductores.

És a les planes al·luvials, com a la de la Tordera o a la Sèquia de la Raia (Plana Baixa), entre d’altres, on s’han descrit aquests sòls. Al delta de l’Ebre, concretament als arrossars, són ben representats. No obstant això, són sòls que a nivell dels Països Catalans ocupen poca superfície.

Els andepts

Els andosòls arriben a aparèixer en les escasses àrees volcàniques dels Països Catalans, com aquest distrandept, format sobre basanites i en condicions microclimàtiques d’humitat molt elevada, a la Fageda d’en Jordà (Garrotxa).

Jaume Porta

La presència de materials volcànics i la humitat que caracteritza zones com la cubeta d’Olot (Garrotxa), permeten la formació d’andepts (Andepts), inceptisòls que equivalen als andosòls d’altres classificacions. A causa de les peculiaritats d’aquests sòls, Smith (1978) proposà la creació d’un ordre per agrupar-los independentment dels inceptisòls. Com a localització més coneguda cal citar els de la fageda d’en Jordà a Olot, estudiats per diversos autors (Bech, 1978), (Roquero i col·laboradors, 1980), entre altres.

Els aridisòls

Als Països Catalans hi ha diverses raons per les quals es pot explicar la presència d’aridisòls (Aridisols). D’una banda, el règim d’humitat arídic, característic dels sòls del migjorn valencià, d’una part de les Garrigues, del Segrià i de la seva prolongació cap a les terres del Baix Cinca. Els límits de l’àrea de règim arídic no han estat establerts amb precisió, tal com s’ha comentat en tractar dels règims d’humitat. Per altra banda, l’existència d’aquest ordre és també justificada per la presència de sals solubles, que origina els aridisols afectats per salinitat. Els afloraments de guixos i la redistribució del guix en el paisatge també permeten la formació d’aridisòls i, en ambdós casos, salinitat o guix, es tracta de sòls clímax estacionals.

El fet genèric de tots els aridisols és que no tenen aigua disponible per a les plantes mesofítiques durant llargs períodes de l’any. Això pot ésser causat per l’absència real d’aigua, o bé pel fet que la que hi ha es troba a uns nivells energètics tals que les plantes no tenen capacitat per a absorbir-la, cosa que provoca una sequera fisiològica, com en el cas dels aridisols amb salinitat.

Dintre de l’ordre dels aridisols s’estableixen dos subordres, segons que el perfil presenti un endopedió argílic o un nàtric: el dels àrgids, o si té altres endopedions, el dels òrtids.

Els àrgids

Els àrgids (Argids) tenen una escassa representació als Països Catalans. Són sòls amb règim arídic i amb un endopedió d’acumulació d’argila, segurament format en un període climàtic anterior, més humit. Sota de l’argílic pot haverhi un horitzó càlcic, K, o un petrocàlcic, Km.

Han estat inventariats, a la zona que va de Càlig a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat), sòls que es classifiquen com a paleàrgids, si presenten crosta calcària, o com a haplàrgids, en el cas contrari.

Els solonetzs, que corresponen al grup dels natràrgids del Soil Taxonomy System, han estat descrits per alguns autors que els han citat a Maials (les Garrigues, administrativament el Segrià), si bé no els hem pogut localitzar sobre el terreny; no sembla que els factors de medi d’aquells indrets siguin els favorables per a la formació de l’horitzó nàtric que s’exigeix per a definir-los. El nivell a què es troba la prospecció de sòls l’any 1984 permet d’afirmar que no hi ha solonetzs als Països Catalans.

Els òrtids

Els salòrtids són sòls extremament desfavorables per al conreu; en superfície presenten eflorescències blanques i llur estructura és destruïda, com mostren aquests d’Albatera (Baix Segura).

C. Roquero

Els òrtids (Orthids) són sòls molt més freqüents als Països Catalans. Són sòls amb endopedió de diagnòstic que pot ésser un càmbic (cambòrtids), un càlcic (calciòrtids), un petrocàlcic (paleòrtids), un gípsic (gipsiòrtids), o un sàlic (salòrtids). Ordenant-los amb un criteri d’ús agrícola, hom considera que els més desfavorables són els salòrtids; a continuació vénen els paleòrtids, gipsiòrtids, calciòrtids, i els més favorables són els cambòrtids, ja que són els que menys factors condicionants tenen, si no són fases salines.

La presència de sals solubles en grans quantitats condiciona el comportament del sòl i la resposta de les plantes que intenten installar-s’hi. Un contingut del 2% o més de sals, i el producte del gruix pel percentatge de sal superior a 60, fan que l’horitzó es denomini sàlic i el sòl sigui un salòrtid (Salorthid). Als Països Catalans aquests sòls es localitzen gairebé exclusivament a les plantes litorals, a proximitat de la mar. Ocupen antics aiguamolls salats, reblerts per dipòsits fluvials o fluviolagunars: litoral del Rosselló, entre les Corberes i els Pirineus, i a molts altres indrets, fins a Alacant, i a la badia d’Alcúdia, a Mallorca. En general aquests sòls presenten una capa freàtica hipersalina prop de la superfície, i estan mal drenats. La inundació per aigua salada accentua el procés de salinització, que pot incloure’s en el cicle marí dels establerts per Kovda. Els salòrtids es corresponen a una part dels solontxacs de la FAO o altres sistemes taxonòmics clàssics, o als sòls saltsòdics salins blancs de la CPCS (1967). Els termes "sòl halomorf", "sòl salí" o "solontxac" són menys precisos i inclouen també altres sòls afectats per salinitat, però que no tenen un horitzó sàlic.

A les zones de l’interior, la salinitat pot ésser menys accentuada, si bé una conductivitat elèctrica de l’extracte de pasta saturada superior a 2 mS/cm a 25°C fa que el sòl sigui un aridisòl, un cambòrtid (Camborthid), si té un endopedió càmbic, com és el cas d’alguns pedions de les Garrigues, la Segarra o molts indrets d’Alacant. Si hi ha un altre endopedió de diagnòstic, la salinitat pot expresar-se com una "fase salina"; per contra, si el perfil no presenta cap endopedió, el sòl salí passa a ésser un torriortent (entisòl).

Els calciòrtids (Calciorthids) i els paleòrtids (Paleorthids) són sòls que a menys d’un metre de profunditat presenten un horitzó d’acumulació de carbonats, un càlcic en el primer cas, i un petrocàlcic o crosta calcària en el segon. No poden tenir un règim xèric, ja que en aquest cas serien inceptisòls, xerocrepts calcixeròllics o xerocrepts petrocàlcics, respectivament, que són més favorables pel que fa al subministrament d’aigua per a les plantes.

A les comarques del Baix Ebre i el Montsià s’han descrit paleòrtids que es situen als glacis, i calciòrtids (Santolaya, 1977). En molts casos es tracta de sòls policíclics amb superposició de diversos nivells de crosta junt amb antics horitzons argílics recalcificats. Al S de Tàrrega s’han descrit calciòrtids (Ontañon i col·laboradors, 1978) seguint la classificació teòrica indicada a la publicació "Regímenes de humedad de los Suelos de España Peninsular" (Lazaro i col·laboradors, 1978), que és una publicació objecte actualment de revisió que més aviat ha d’ésser emprada com a orientativa. Ontañon i col·laboradors (1978) assenyalen ja aquesta circumstància, parlant d’un predomini del règim aridic, molt proper al seu límit amb el xèric.

Es poden citar calciòrtids i paleòrtids a molts altres indrets, com a les Garrigues, al Baix Cinca, al Montsià i a Alacant, però una classificació rigorosa no serà possible fins que no es disposarà de dades sobre els règims d’humitat. No es tracta d’una disquisició acadèmica, sinó que té transcendència pel que fa a l’ús del sòl. Així, per exemple, sòls del Tarragonès, del Baix Camp o del Baix Ebre poden ésser conreats o no en funció de la profunditat a la qual aparegui una crosta calcària. Si aquesta està molt a prop de la superfície, els camps no es conreen o tenen garrofers, arbres que en viuen molts anys, i les seves arrels aconsegueixen de travessar la crosta, aprofitant punts de debilitat i fractures. Aquests sòls, que en molts casos ocupen glacis de pendent suau, no tenen altre ús agrícola possible, són paleòrtids típics. Si fossin inceptisòls amb crosta, xerocrepts petrocàlcics, podrien suportar conreus més productius que el garrofer. Aquesta problemàtica taxonòmica també es presenta en d’altres classificacions: així, el límit entre els sòls bruns amb crosta calcària i els sòls marrons amb crosta calcària resulta més fàcil d’establir teòricament que sobre el terreny.

Els gipsiòrtids (Gypsiorthids) es formen pel procés que s’ha anomenat de gipsificació, que origina l’acumulació de guix en el perfil. En les etapes inicials, l’endopedió pot ésser un càmbic amb presència de petites quantitats de guix vermiforme, petits cilindres que s’assemblen a petits cucs de color blanc, per la qual cosa al camp són molt aparents per contrast amb el color marró del conjunt de l’horitzó. Aquests sòls són els cambòrtids gípsics. Si el procés s’accentua, l’acumulació es fa més important, l’enriquiment secundari de guix pot assolir un gruix de 15 cm o més, i si el gruix pel percentatge de guix és de com a mínim 150, l’endopedió es gípsic: el sòl es ja un gipsiòrtid típic (Typic Gypsiorthid), si el producte del percentatge de guix pel gruix en cm fins a 1,5 m és de, com a mínim, 3000; si no s’hi arriba, es tracta d’un gipsiòrtid càmbic (Cambic Gypsiorthid). La zona de predomini dels gipsiòrtids als Països Catalans és la de l’anticlinal que va de Sanaüja-Torà cap a l’W, passant per Balaguer i el Campell, tot prolongant-se cap a Barbastre fins a

Peraltilla, zona estudiada per Porta i Herrero (1982, 1985). També han estat descrits a les Garrigues i al migjorn valencià.

Els cambòrtids (Camborthids) són aquells sòls que presenten un endopedió càmbric i tenen una conductivitat elèctrica de l’extracte de pasta saturada de, com a mínim, 2 mS/cm a 25°C, o tenen règim arídic. Els cambòrtids salins són identificables sense problemes. Han estat citats a les Garrigues i a la Segarra. Reuneixen des dels sòls lleugerament afectats per salinitat, fins a aquells que tenen un endopedió sàlic, que ja són salòrtids (Salorthids). La identificació de cambòrtids pel règim arídic presenta les dificultats ja esmentades. Les àrees més representatives són la del migjorn valencià i la de la Franja de Ponent.

Els alfisòls

Antic endopedió argílic recalcificat, horitzó Bt amb nòduls calcaris, sota una crosta també calcària, al Baix Segura.

C. Roquero

Els alfisòls (Alfisols) són aquells sòls que presenten un horitzó Bt d’acumulació d’argila, és a dir, un endopedió argílic. Es troben en una area geogratica més humida que els àrgids, que són els aridisòls amb argílic. Són, en general, sòls més vells, o si més no més evolucionats, que els inceptisòls. No seria massa exageració afirmar que una gran part dels Països Catalans fou un immens alfisòl que en alguns indrets va quedar enterrat per dipòsits posteriors i va ésser recarbonatat, que en d’altres va ésser erosionat i va desaparèixer, i que en d’altres va servir de material originari de sòls posteriors. Els emplaçaments que actualment encara conserven, o els que presenten formació d’alfisòls, es caracteritzen per tenir règim d’humitat xèric (xeralfs) o údic (udalfs). Es corresponen als luvisòls de la FAO (1974), als sòls fersialítics i sòls bruns il·luviats de la CPCS (1967) i als sòls vermells mediterranis d’altres classificacions. El subordre dels udalfs es correspon, en part, als luvisòls òrtics de la FAO. Són presents a indrets humits com a la Garrotxa i la Serralada Transversal i, d’una forma molt localitzada, a la Cerdanya.

Per a identificar un alfisòl rigorosament, cal realitzar estudis micromorfològics: els diagnòstics de camp són poc fiables a l’hora de reconéixer els "clayskins" o recobriments d’argila il·luviada.

Els xeralfs

Bosquina sobre un haploxeralf a les muntanyes de la rodalia de Llíria (Camp de Túria).

J. Sánchez

Els xeralfs (Xeralfs) són els luvisòls cròmics de la FAO i una part dels luvisòls òrtics; els antigament anomenats sòls vermells mediterranis s’inclouen en el grup dels rodoxeralfs (Rhodoxeralfs). Sobre els al·luvions antics que formen les terrasses situades al N de la Tet, a una i altra banda de l’Aglí, es troben haploxeralfs (Haploxeralfs), sòls fersialítics illuviats (Servant, 1970). El color de l’horitzó Bt té un matís de 2,5 YR. és a dir, no és prou vermell per a tenir el caràcter ròdic típic dels rodoxeralfs. Al S de la Tet, a la regió de Cabestany o al sector d’Ortafà, es troben palexeralfs (Palexeralf), que són sòls fersialítics il·luviats, àcids, de terrasses altes, formats sobre capes de graves sovint de poc gruix, sobre Pliocè (Servant, 1970). Els palexeralfs presenten un contacte textural abrupte entre l’horitzó argílic i l’horitzó superior.

Sòls d’aquesta categoria han estat estudiats a la Selva (Bech i col·laboradors, 1982), on presenten un horitzó A2 el·luvial molt evident. És possible que siguin sòls relictes heretats d’unes condicions paleoclimàtiques. A la serra de les Gavarres i altres indrets es poden identificar xeralfs sobre granodiorites, arcoses o esquists. En alguns casos es troben en vessants que han estat erosionats i una part del perfil ha desaparegut. Altrament, també s’esdevé que en indrets d’erosió molt accentuada, el sòl passa a ésser un xerortent àlfic (Alfic Xerorthent) en el qual l’horitzó de superfície, o bé el C, presenta restes d’un antic argílic de colors vermells. Sòls d’aquestes característiques han estat descrits a Fogars de-Tordera (Danés i col·laboradors, 1984).

Sobre calcàries, com per exemple les del Garraf o les de les Illes, la descarbonatació i posterior il·luviació de l’argila han originat les denominades clàssicament terra rossa. Aquests sòls vermells no acostumen a formar un tapís continu, sinó que es troben reblint esquerdes i forats de la roca carstificada. El color és causat per un procés de rubefacció, i si el matís és més vermell que 5 YR, es poden classificar com a rodoxeralfs. Al País Valencià, sobre materials calcimagnèsics, calcàries i dolomies consolidades, i en zones amb poc pendent, es desenvolupen rodoxeralfs i haploxeralfs que, en alguns indrets, han sofert processos de recarbonatació secundària que han originat un horitzó càlcic.

A la serra d’Espadà, en posició de plataforma, es troben haploxeralfs. Es poden destacar també els xeralfs desenvolupats sobre argiles terciàries en posició de plataforma a la comarca de Requena-Utiel. Són sòls majoritariament poligenètics, haploxeralfs i palexeralfs. Altres emplaçaments típics de xeralfs són Boqueres (Alacantí), Requena, Mondúver (Safor), Montgó (Marina Alta) i Serra de Bèrnia. També han estat descrits rodoxeralfs a Dénia (Pons i col·laboradors, 1984).

En el cas dels sòls desenvolupats sobre material silicatat, gresos del Buntsandstein i sorres de l’Albià, es pot desenvolupar un horitzó argílic. La classificació d’aquests sòls presenta problemes. La pobresa en bases del material originari es manifesta en els sòls; l’horitzó argílic pot presentar saturacions de bases del 35%, límit entre els alfisòls i els ultisòls. Classificar aquests sòls com a alfisòls pot no resultar correcte, però associar-los a una edafogenèsi de tipus subtropical i dir que són ultisòls, quan el caràcter és heretat del material originari, tampoc no resulta massa ortodox per a uns sòls situats al País Valencià.

Els mol·lisòls

Sòl format sobre un col·luvi calcari, amb una incorporació de matèria orgànica en profunditat (isohumisme); presenta un horitzó A1 mòl·lic, un K càlcic i un Km petrocàlcic (Vallibona, Ports).

J. Sánchez

La classificació de sòls de determinats indrets dels Països Catalans com a mol·lisòls (Mol·lisols) ha d’ésser realitzada amb cautela i rigor, guiant-se per dades de mesures realitzades i no pas per correlacions amb d’altres sistemes taxonòmics, o bé en hipòtesis de treball. Si aquestes són necessàries, caldrà fer-ho constar i no perdre-ho de vista. Els problemes provenen de la manca de la informació requerida per a definir l’epipedió mòl·lic, cosa que ja ha estat comentada anteriorment. La definició de mol·lisòl (SSS, 1975) diu que principalment són els sòls molt foscos de les estepes i que gairebé tots ells tenen un epipediò mòl·lic. En general es formen sota una vegetació perenne de gramínies, bé que alguns es poden trobar sota una vegetació de bosc caducifoli i sobre una roca calcària.

Els borolls i els ustolls

La zona de possibles borolls (Borolls) que correspon parcialment als txernozems d’altres classificacions, només es podria localitzar allà on la temperatura mitjana anual del sòl (tmas), és inferior a 8°C, per la qual cosa és molt poc probable que als Països Catalans n’hi hagi. A més, cal que el règim d’humitat no sigui xèric, excepte si el règim de temperatura és críic, és a dir, la tmas es trobi entre 0 i 8°C. En el cas dels txernozems correlacionables amb els ustolls (Ustolls), el règim de temperatura ha d’ésser més càlid que el frígid, és a dir, la tmas superior a 8°C, i no poden tenir un règim d’humitat xèric. Aquestes exigències fan difícil que hom pugui trobar txernozems als Països Catalans.

La presència de sòls amb epipedió mòl·lic als Països Catalans resta limitada a determinats emplaçaments que constitueixen clímaxs estacionals, amb clima que va des de l’húmid al xèric.

Els rendolls i els xerolls

Haploxeroll àndic, a la Selva, amb una patent presència d’un epipedió mòl·lic, fosc i ric en matèria orgànica.

Robert Cruañas

Les rendzines poden distribuir-se en dos ordres del Soil Taxonomy System, segons el desenvolupament del pedió. Els ortents, dels quals ja s’ha parlat al tractar dels entisòls, i una part dels rendolls (Rendolls) i xerolls (Xerolls) que pertanyen als mollisòls. En tots els casos, la roca mare és una calcària i el pedió conté carbonat càlcic. El nivell actual de coneixement dels sòls dels Països Catalans permet indicar que sobre materials càlcico-magnèsics dels Prepirineus es poden trobar rendolls i xerolls; cal destacar la importància de l’altitud i de l’orientació sobre la formació d’aquests sòls. En efecte, en contrades de règim xèric no massa extrem, és possible trobar xerolls; a Maçanet de la Selva, sota alzinars, s’han inventariat haploxerolls (Haploxerolls). A vegades aquests sòls poden presentar un horitzó d’acumulació de carbonats, cosa que dona lloc a un endopedió càlcic; són els calcixerolls (Calcixerolls) de l’Anoia. A Morella, sobre lutites i calcàries s’han inventariat haploxerolls típics, i a Peníscola, sobre calcàries cretàcies dolomititzades, hi ha haploxerolls lítics.

Els udolls

Els subordre dels udolls (Udolls) és també present als Països Catalans. Es caracteritza per tenir un règim d’humitat údic. Hi ha exemples d’aquests sòls als Pirineus. Presenten un horitzó càmbic sota l’epipedió mòl·lic (hapludolls), i es desenvolupen sobre calcàries paleozoiques en una fageda a l’Artiga de Lin (Vall d’Aran), o sota un bosc mixt d’avets i pi roig, com és el cas dels voltants d’Espot (Pallars Sobirà), el Pla de l’Orri a la serra de Catllaràs (Berguedà), així com a altres indrets dels Prepirineus calcaris. A Vistavella del Maestrat, també han estat inventariats a 1100 m, sota condicions humides i amb una vegetació de gramínies. A Torre Miró (Ports de Morella) s’han descrit hapludolls sobre materials tipus terra fusca procedents de la descarbonatació de calcàries.

Els espodosòls

Exemple d’espodosól, concretament de podzol, a Ratera (Vall d’Aran), grup edàfic que, als Països Catalans, resta confinat als Pirineus.

Robert Cruañas

Els espodosòls (Spodosols) corresponen a la gran part dels sòls anomenats podzols a d’altres sistemes taxonòmics (pod en rus significa a sota, i zola vol dir cendra). Muir (1961) assennyala que "pod" podria interpretar-se com un nom rus antic equivalent a πεδιoς en grec, és a dir, sòl. Presenten un horitzó diagnòstic espòdic, que és un horitzó en el qual s’ha produït una acumulació de materials amorfs de matèria orgànica i alumini, amb o sense ferro. En sòls no pertorbats, sobre l’endopedió espòdic pot existir un horitzó il·luvial de color generalment gris clar; en alguns espodosòls aquest horitzó és molt prim o ni tan sols no existeix, que és el cas més freqüent en els espodosòls dels Països Catalans. A les zones boreals, aquests sòls són clímaxs climàtics, mentre que als Pirineus, únic indret dels Països Catalans on es poden formar, són clímaxs estacionals. Les condicions de clima molt humit i vegetació acidificant, generalment de coníferes, són factors favorables, però seran les roques molt permeables, pobres en minerals molt alterables i en argila, així com en bases, les que acceleraran el procés de podzolització. Aquestes circumstàncies es donen en pocs indrets als Països Catalans, per la qual cosa els espodosòls són sòls molt poc freqüents. Acostumen a tenir un epipedió úmbric.

Els subordres presents als Països Catalans es caracteritzen per la presència d’un horitzó espòdic ric en carboni orgànic (humods) o per tenir un horitzó espòdic en el qual no domina el contingut de carboni orgànic, de ferro o d’alumini (ortods).

Els humods

Els humods (Humods) tenen un horitzó espòdic en el qual la relació ferro a carboni orgànic és inferior a 0,2 en alguns subhoritzons, els quals han de presentar més de la meitat de l’horitzó. Es corresponen als podzols húmics.

Els ortods

L’equilibri entre els continguts de ferro, alumini i carboni orgànic en l’horitzó on s’acumulen dona lloc al subordre dels ortods (Orthods) o podzols òrtics de la FAO.

S’han inventariat aquests sòls al Serrat d’Andorra, a l’estatge subalpí, sota una vegetació de resinoses i ericàcies, amb pluviometria elevada i sobre dipòsits morrènics de materials esquistosos, granítics o de pissarres quarsítiques. Es tracta de criortods (Cryorthods), a causa del règim de temperatura del sòl. També han estat descrits a Ratera (Vall d’Aran) (Cardús i col·laboradors, 1984), així com a d’altres contrades dels Pirineus, com a Prats de Molló i Montlluís. A la cresta del massís de les Alberes centrals, sota una vegetació de Calluna vulgaris, Daphne cneorum, Deschampia flexuosa, Festuca ovina, etc., i sobre esquists, s’han descrit sòls cripto-podzòlics humífers (Servant, 1970).

Els histosòls

L’ordre dels histosòls (Histosols) inclou les torbes o sòls hidromorfs orgànics de la classificació de la CPCS, i els sòls orgànics en general.

En el cas dels histosòls saturats d’aigua, els materials orgànics tenen entre el 12 i el 18% (en pes) de carboni orgànic, segons quin sigui el contingut d’argila de la fracció mineral. Els histosòls no saturats han de presentar un contingut mínim de carboni orgànic del 20%. En ambdós casos els percentatges indicats s’han de complir en més del 50% dels 80 cm superiors del perfil, sempre que els materials orgànics no reposin directament sobre la roca dura. D’acord amb les condicions ecològiques es diferencien clàssicament les torbes àcides, que són les que es formen als Països Catalans en condicions d’alta muntanya, als Pirineus, i les torbes bàsiques. En qualsevol cas els histosòls són sòls que ocupen petites extensions als Països Catalans.

Els hemists

Als Pirineus, a les zones de mulleres i als voltants dels estanys glacials, es poden desenvolupar comunitats muscinals on abunden els Sphagnum, juntament amb ciperàcies diverses. L’hidromorfisme, l’acidesa del medi i les condicions fredes afavoreixen l’acumulació de les restes d’aquestes plantes, que són l’origen de capes orgàniques o torbes àcides que es poden classificar com a fibrists (Fibrists) o com a hemists (Hemists). Allà on la temperatura mitjana anual del sòl és inferior a 8°C, el règim de temperatura serà críic i es formen criohemists (Cryohemist), com per exemple als estanys de Ratera, Rosari, Pla de la Llana, etc.

Els folists

En alguns indrets molt localitzats dels Pirineus, a l’estatge subalpí, on les precipitacions són elevades, es poden trobar sòls orgànics no hidromorfs, com a conseqüència de l’acumulació de restes d’ericàcies, molses, pi negre, etc., que es dipositen directament al damunt de roques granítiques i originen un horitzó orgànic fibròs. El sòl resultant és un criofolist (Cryofolist). Com a exemple es poden citar els que es troben a prop de l’estany d’Airoto, al Pallars Sobirà.

Els saprísts

En algunes mulleres dels Pirineus hi ha fluctuacions importants del nivell d’aigua, cosa que fa que la matèria orgànica es descompongui parcialment, la consistència fibrosa es perdi i en resulti una massa uniforme de color negre. La proporció de fracció mineral és més important que en d’altres sòls orgànics, i fa que la massa sigui fangosa. Aquestes condicions donen lloc a la formació de saprists; amb el règim críic que caracteritza aquestes zones, esdevenen criosaprists (Cryosaprists ),corresponents a torbes mesotròfiques.

Les torberes del litoral es formen a partir de les restes d’una vegetació totalment diferent, principalment Phragmites, Carex i Typha entre d’altres. El medi hidromorf és ric en bases, la matèria orgànica evoluciona poc i origina medisaprists. Els emplaçaments més importants són els de Torreblanca (Plana Alta), de Pego (Marina Alta) i del delta de l’Ebre.