Crassulàcies. 1Sedum dasyphyllum, un menut crespinell molt freqüent a les fissures de roca: a planta sencera florida (x 0,5); b i b’ fulla, en visió plana i en secció, respectivament (x 3); c flor, que duu deu estams i cinc carpels lliures (x 3); d fruit, format per cinc fol·licles oberts en forma d’estrella (x 3). 2 Crassula tillaea: a aspecte general d’aquesta menuda planta anual, de fulletes carnoses i oposades (x 0,5); b flor, de verticils trímers (x 3). 3Umbilicus rupestris: a planta sencera, de curioses fulles orbiculars i peltades, anomenades vulgarment barretets, i llarga tija florífera (x 0,5); b flor seccionada longitudinalment, de corol·la simpètala i estams soldats a sobre (x 3).
Eugeni Sierra
La família de les crassulàcies comprèn uns 25 gèneres i vora un miler d’espècies, una trentena de les quals viuen al nostre país. El gruix de la família és propi de les terres eixutes de latituds subtropicals i tropicals, bé que n’hi ha representants en moltes altres regions. Una característica força general i vistent de les crassulàcies és el fet que són plantes crasses o carnoses, de fulles amb abundant parènquima aqüífer. En relació amb això, moltes són pròpies de zones àrides o, fora d’allí, d’ambients particularment eixuts: escletxes de roca, terraprims, pedrusques, etc. La majoria són perennes, de creixement lent i de dimensions no gaire grans. Algunes fan les fulles aglomerades en roseta basal, però altres les duen esparses o oposades. Fan flors actinomorfes més aviat petites, però agrupades en cimes sovint força atraients. Dominen les flors pentàmeres amb totes les peces lliures entre elles (cinc sèpals, cinc pètals, deu estams i cinc carpels), però hom pot trobar morfologies bastant diferents. En madurar, cada carpel dona un petit fol·licle amb nombroses llavoretes. Força crassulàcies, com ara els crespinells, romanen amb els fol·licles oberts mirant cap a dalt, tot esperant que les gotes de pluja que caiguin a sobre dispersin sobtadament les granes.
Els barretets, els matafocs i els crespinells
Hom anomena barretets a les curioses fulles d’Umbilicus rupestris, carnoses, orbiculars i peltades. A la primavera, aquestes fulles es veuen sobrepassades per una tija erecta, simple i sense fulles que duu nombroses floretes verdoses, poc vistents i, com a tret poc comú a la família, de pètals soldats. Es tracta d’una planta que es fa a les escletxes i als replans de roques molsoses, en indrets eixuts però no gaire assolellats. Viu a bona part de Catalunya, a la meitat meridional del País Valencià i a les Illes.
Entre les crassulàcies destaquen especialment les plantes del gènere Crassula pel seu port menut i delicat; són petites herbes efímeres, sovint de 3 o 4 cm d’alçada, de tiges fines i fulletes oposades. C. tillaea, la menys rara, es desenvolupa als sòls sorrencs, fent part de pradells terofítics, a les comarques marítimes septentrionals catalanes i de les Illes.
Mata d’un dels matafocs que viuen al nostre país, Sempervivum tectorum. Es tracta, en general, de plantes crasses que fan nombroses rosetes de fulles, aglomerades, i que floreixen en cimes força espectaculars al capdamunt de tiges de poca durada. Viuen, gairebé sense terra, als replans de roca i a les escletxes, en indrets assolellats de muntanya, on resisteixen acusats eixuts i temperatures considerablement contrastades.
Josep M. Barres
Els matafocs (Sempervivum) són plantes principalment pirinenques que formen denses rosetes de fulles gruixudes i tiges erectes terminades en nombroses flors de color porpra o rosat intens. Viuen fent grupets als replans de roca o a les escletxes amples, on resisteixen els períodes eixuts i els contrastos de temperatura. De les tres espècies que en tenim, S. tectorum és la més estesa; es fa als Pirineus i és rara a certes muntanyes catalanídiques valencianes i mallorquines.
Les plantes del gènere Sedum, conegudes genèricament com a crespinells, són una vintena d’espècies de la nostra flora, algunes de les quals molt esteses i comunes. Són plantes de tiges erectes i fulles esparses, que terminen en cimes de floretes blanques o grogues.
Els crespinells (Sedum) són les plantes crasses més esteses a casa nostra, pròpies d’escletxes i de llocs pedregosos en general, eixuts i assolellats. Un dels més aparents i estesos, S. sediforme, que veiem a la fotografia, fa inflorescències cimoses ben vistents, compostes d’un verticil de branques arquejades cap enfora que duen nombroses flors blanquinoses.
Josep Nuet
És molt freqüent a tot el país S. sediforme, que fa tiges altes fins d’un pam quan són sense flors i força més quan són florides, al principi de l’estiu; es reconeix, ultra pel port, perquè les fulles, cilíndriques, terminen en una petita seta. És propi d’indrets rocosos i pedregosos, quasi sense terra, i assolellats. També és molt estès S. album, planta més petita, d’inflorescències menys denses i vistoses. Com l’anterior, fa les flors blanques, però les seves fulles tenen l’àpex arrodonit. Viu sobretot als terraprims i codines, en companyia de menudes herbes anuals i d’algun altre congènere, com S. acre, planteta erecta i de flors bastant grans de color groc daurat. Aquests crespinells, ben adaptats al seu ambient, floreixen al principi de l’estiu i, perennes com són, suporten la sequera estiuenca, quan els teròfits fugaços que els acompanyaven a la primavera s’han assecat completament. Força crespinells són propis de muntanya, fins i tot de l’estatge alpí; és el cas de S. atratum, crespinell alt de pocs centímetres que duu menudes fulletes arrodonides i floretes blanquinoses i que viu als roquissars i als costers pedregallosos; o de S. alpestre, també força menut, que creix, ben entrat l’estiu, als sòls pedregosos on la neu roman fins tard. Ben diferent d’aquests petits crespinells és el S. telephium subespècie maximum, alt de dos o tres pams, o encara més, i de fulles oposades, carnoses i el·líptiques, de més de 5 cm de llargària; es fa a les codines i a les escletxes de roca de la muntanya mitjana, a la Catalunya humida, i, a més, es veu alguns cops cultivat com a planta d’ornament a causa del seu aspecte curiós.