Formen les mimosàcies unes 3000 espècies sobretot arbustives i arbòries, pròpies de les zones eixutes tropicals, dels continents australià, africà i sud-americà. Sovintegen les formes xerofítiques, amants d’ambients lluminosos i productores d’ombra poc densa. Moltes tenen un paper preponderant a les sabanes i als espinars tropicals i subtropicals. Solen fer les fulles pinnades o bipinnades, formades per menuts folíols allargats; algunes, però, les tenen reduïdes a un fil·lodi que correspon al pecíol aplanat. Les fulles s’acompanyen d’un parell d’estípules, molt sovint espinoses. Les flors de les mimosàcies són molt menudes però vistoses, agrupades com es troben en abundants glomèruls o en espiguetes. Són flors de simetria radiada, cadascuna amb cinc sèpals, cinc pètals, nombrosos estams i un sol carpel súper. El fruit, com a les papilionàcies, és un llegum.
Les mimoses o els aromers
La mimosa més estesa a casa nostra com a arbre de jardí és Acacia dealbata. Ultra ser de cultiu fàcil, floreix, de manera molt vistosa, a mig hivern. Fa nombrosíssims glomèruls globosos de floretes actinomorfes molt menudes.
Enric Curto
La mimosa més estesa a casa nostra com a arbre de jardí és Acacia dealbata. Ultra ser de cultiu fàcil, floreix, de manera molt vistosa, a mig hivern. Fa nombrosíssims glomèruls globosos de floretes actinomorfes molt menudes.
Enric Curto
Malgrat que cap mimosàcia és originària del continent europeu, al nostre país són força conegudes certes mimoses o aromers (Acacia) com a plantes de jardí. Es tracta d’arbres apreciats per l’esponerositat i la fragància de la seva floració hivernal i que toleren bé l’eixut estiuenc i els sòls pobres. Hom en veu sovint cultivades dues espècies de fulles bipinnades, A. farnesiana i à. dealbata; la primera de totes dues, molt espinosa a causa de les seves estípules, es planta per a fer tanques i sovint viu subespontània al migjorn valencià.