Santalàcies. 1 Thesium divaricatum: a branca terminada en inflorescències (x 0,5); b fragment de la inflorescència, amb una flor i un fruit immatur que conserva el calze a la part apical (x 5). 2 Ginestó (Osyris alba): a branca fructífera d’aquest arbust de port genistoide (x 0,5); b brot florit, de flors trímeres (x 5); c fruit immatur (x 3).
Eugeni Sierra
Les santalàcies són herbes o arbusts, rarament arbrets, propis més aviat de les regions eixutes i àrides, dins de les zones tropicals i temperades; de les gairebé 400 espècies que se’n coneixen, la majoria són africanes, i només sis es fan als Països Catalans. Llurs fulles solen ser esparses, més aviat petites, linears o lanceolades, i sovint més o menys coriàcies. Formen flors inconspícues, en inflorescències poc o molt condensades, cadascuna amb tres, quatre o cinc tèpals, estams en igual nombre, i un gineceu d’ovari ínfer. Tot i que la seva aparença no és gens particular, es tracta d’organismes hemiparàsits que introdueixen llurs rels en les d’altres plantes per extreure’n la saba bruta, això és, aigua i nutrients minerals. Dona nom a la família el sàndal (Santalum album), sud-asiàtic, que és un arbret molt preuat per la seva fusta, aromàtica i molt bona per a ebenisteria, i per l’oli que se’n destil·la, l’oli de sàndal.
El ginestó i l’arraià
El ginestó (Osyris alba) és una de les espècies més freqüents d’aquesta família a casa nostra. És una mata que fa fins un metre d’alçada, de tiges llargues i primes, erectes, i amb fulles escasses, petites i lanceolades. Pel seu aspecte recorda una petita ginesta (de la llunyana família de les papilionàcies) bé que en flor se’n diferencia força. Fa part de matollars i boscos clars a les terres mediterrànies. Més robust que el seu congènere i també amb fulles més grans, l’arraià (O. quadripartita) es troba en indrets pedregosos, a les brolles i altres formacions obertes de les zones càlides del migjorn valencià i de les Pitiüses.
Les espècies del gènere Thesium, herbàcies, són força menys conegudes, tot i que es tracta de plantes ben freqüents. Creixen de forma decumbent, un xic ajagudes, i romanen poc aparents, tant pel seu aspecte general, petites d’un pam o poc més i amb fulles menudes, linears, com per la seva floració poc notable. T. divaricatum és freqüent per totes les contrades mediterrànies i submediterrànies, llevat de les més eixutes, on rareja, i és propi de brolles i joncedes, en terrenys calcinals. Cap a les comarques valencianes, com també a les Illes, és més comú T. humile, anual i tot ell més petit, que es fa als pradells eixuts i als camps.