Comprenen 13 gèneres i unes 300 espècies distribuïdes per tot el món de les quals poc més d’una dotzena són presents als Països Catalans. Les linàcies són, en general, plantes herbàcies i presenten les fulles esparses, petites i simples. Les flors se solen disposar en inflorescències cimoses i són regulars, hermafrodites i pentàmeres. Tenen els sèpals i els pètals lliures, cinc estams i un ovari superformat de dos a cinc carpels. El fruit és capsular i presenta falsos septes.
Aspecte d’una mateta de maleïda (Linum suffruticosum) ben florida que mostra les flors d’un blanc puríssim. Observeu els pètals apiculats, amb l’ungla corbada.
Carles Arnal / Lligabosc
Linàcies. 1 Linum strictum: a port general (x 0,5); b flor seccionada longitudinalment (x 2). 2 Linum narbonense: a fragment d’una branca florida (x 0,5); b detall d’un sèpal amb el marge amplament escariós i tres nervis ben marcats (x 2); c detall del fruit (x 2).
Eugeni Sierra
Linum narbonense és una herba de 0,5 m d’alçada i fulles linears. Els sèpals tenen el marge serrat i els pètals són grossos, d’un color blau pur. Prefereix els terrenys calcinals i es troba des d’arran de mar fins a l’estatge subalpí. Les poblacions que es fan a més altitud solen tenir les flors més grosses i d’un blau més fosc. La maleïda (L. suffruticosum) té la base poc o molt llenyosa, les branques molt ramificades i les fulles estretes i més aviat curtes. Les poncelles són groguenques i donen unes flors d’un blanc de neu d’uns 3 o 4 cm de diàmetre. Es troba estesa per bona part de les terres catalanes i es fa principalment als prats de jonça i a les brolles calcícoles.
Linum strictum, herba anual més gràcil i més petita que la precedent, té els marges de les fulles serrats amb unes dents tan menudes que, per a veure-les, cal utilitzar una lupa. Les flors són grogues i petites. Es tracta d’una planta mediterrània, principalment dels prats secs terofítics tan estesos en aquesta regió. El lli (L. usitanissimum) herba anual, glabre, de tiges no ramificades que atenyen 50 cm i fulles linears o lanceolades, fa les flors de color blau clar, d’1 cm de diàmetre. S’havia cultivat força al nostre país per a extreure’n una fibra que es pot teixir i l’oli de llinosa de les llavors, però avui en dia el seu conreu es troba en clara regressió. A l’Orient Mitjà es cultivava ja als temps antics. Actualment no es coneix espontani d’enlloc i, tot i que el seu origen és incert, se suposa que podria haver derivat de L. bienne, espècie molt propera, biennal o perenne, més ramosa, pròpia dels prats mesòfils dels països del S i de l’E d’Europa. Per últim citarem L. viscosum, força diferent de les altres espècies de la família, de flors rosades o violàcies. Gairebé tota la planta està recoberta de pèls glandulosos que la fan fortament enganxosa al tacte. S’estén pel S d’Europa i al nostre país és una planta muntanyenca pròpia dels prats més aviat xeròfils.