Plantes superiors endèmiques

Són diverses les plantes superiors de distribució restringida als Països Catalans i, doncs, endèmiques de les nostres comarques, de vegades puntualment limitades a una raconada o bé a una petita zona, en altres casos esteses per tota una serralada o en localitats separades per moltes dotzenes de quilòmetres. No cal dir, però, que els endemismes representen només una part molt petita de la nostra flora, i que les plantes considerades endèmiques ho són sempre en relació amb el grau de coneixement de la flora dels nostres països i de les terres veïnes; així s’esdevé que Naufraga balearica, considerada endemisme mallorquí d’ençà del seu descobriment els anys seixanta, ha estat trobada recentment al litoral cors.

La formació dels endemismes és el resultat d’un procés evolutiu sovint llarguíssim i complex, les causes principals del qual solen ser l’isolament geogràfic de les poblacions i els canvis ecològics, sumats a l’acció de la selecció natural, de la radiació adaptativa i de la deriva genètica. Hi ha plantes endèmiques d’origen antic, anomenades també paleoendemismes, i d’altres més o menys recents que reben el nom de neoendemismes. Les particularitats de l’endemisme a les illes Balears ens ajudaran a entendre la diversitat de processos de diferenciació, d’àrees de distribució, etc. de les nostres plantes endèmiques.

Les Balears són illes de tipus continental, això és, formades per terres que en altre temps eren unides al continent i se’n separaren arran de diversos fenòmens tectònics i paleogeogràfics. L’isolament que n’ha resultat ha estat la causa fonamental, però no l’única, de la formació dels endemismes baleàrics, és a dir, que una part de les seves plantes (vora un 7 %), impossibilitades d’intercanviar el seu patrimoni genètic amb els tàxons continentals originaris, hagin evolucionat durant moltíssims anys separadament d’elles i hagin agafat entitat pròpia esdevenint tàxons nous. Es tracta, per aquestes raons, d’endemismes bàsicament paleògens, d’origen antic però d’edats i provinences diverses. Les Balears tenen, a més, endemismes neògens (és a dir, de formació més o menys recent) diferenciats a les mateixes illes gràcies a l’isolament existent entre elles i a la diversitat de condicions ecològiques que presenten. La flora de les Balears és emparentada amb la del NE de Catalunya, Provença, Còrsega i Sardenya perquè totes aquestes terres formaven part d’un vell massís hercinià que es fragmentà a la darreria del Secundari i al començament del Terciari. Al final de l’Oligocè, les Balears eren una terra única que se separà durant el Miocè en dos blocs: les Gimnèsies o Balears orientals —Mallorca, Menorca i Cabrera— i les Pitiüses o Balears occidentals —Eivissa i Formentera—. Posteriorment i durant diversos períodes, les terres baleàriques establiren connexions amb moltes de les terres veïnes, en general a causa de dessecacions periòdiques de la mar Mediterrània (ja com a resultat d’incomunicacions amb l’oceà, ja per raó de les glaciacions, etc.); aquestes connexions foren particularment intenses amb el País Valencià, a través de les Pitiüses. L’existència del massís hercinià explica la presència de quinze espècies comunes a les actuals Còrsega, Sardenya i Balears (sobretot a les Gimnèsies), a més d’unes quantes plantes endèmiques de Mallorca i/o Menorca estretament emparentades amb altres de Còrsega i/o Sardenya, i el fet que diverses endèmiques de la Serra de Tramuntana de Mallorca tinguin els parents més pròxims als Pirineus i altres muntanyes centreuropees. Les oscillacions del nivell de la Mediterrània, d’altra banda, justifiquen l’existència d’endemismes comuns a les Balears (sobretot a les Pitiüses), a l’E i SE de la península Ibèrica i al N d’àfrica, com també a Sicília i a altres territoris de la regió mediterrània, fins i tot l’oriental.

Els fenòmens d’isolament també es poden donar al continent (entre els estatges superiors de dues muntanyes allunyades, per exemple), de manera que podem traslladar al País Valencià i a Catalunya (amb tota mena de matisacions, certament), els raonaments sobre els endemismes baleàrics per entendre mínimament l’origen de les seves plantes endèmiques. La majoria dels endemismes es concentren a les àrees muntanyoses, que representen illes biogeogràfiques situades enmig de terres poc elevades; però també es comporten com a illes biogeogràfiques les depressions envoltades de muntanyes, etc.

Els territoris amb més riquesa d’endemismes són les illes Balears i, a les terres ibèriques, els Pirineus orientals, les serres Prepirinenques, les Serralades Litoral i Prelitoral (particularment la zona Ports-Cardó), la depressió de l’Ebre, la serra d’Espadà, la Canal de Navarrès-Vall de Cofrents, les serres litorals centrals del País Valencià (des del cap de Cullera fins al Penyal d’Ifac) i la zona alacantina meridional.

El quadre que segueix recull els endemismes actualment coneguts als Països Catalans, fins a nivell de subspècie, segons les dades proporcionades per M.A. Cardona (relatives a les Balears), per A. Aguilella i G. Mateo (relatives al País Valencià) i per A.M. Romo (relatives a les comarques situades al N del riu de la Sènia). Són agrupats en ordre alfabètic de famílies i, dins d’aquestes, de gèneres i d’espècies. Per a cadascun dels tàxons se n’indica la distribució, la freqüència (en escala que va des de molt comú CC, fins a molt rar RR) i el grau de vulnerabilitat (segons el codi que segueix: Ex: extingit; Ex (I): extingit però reintroduït; E: en perill d’extinció; V: vulnerable; Nt: no amenaçada; K: coneixement insuficient). En el cas dels tàxons presents a dos àmbits geogràfics alhora, les respectives freqüències i graus de vulnerabilitat s’indiquen separats per una barra en el mateix ordre que són explicitades les distribucions corresponents. Pel que fa a la distribució, hem pres com a unitats territorials de referència les zones fisiogràfiques proposades per O. de Bolòs el 1975.