Les bosquines i els gramenets embosquinats mediterranis i submediterranis

Si prescindim de les terres conreades, el paisatge mediterrani actual és amplament dominat per les bosquines, és a dir, per poblaments vegetals presidits per arbusts. Moltes d’aquestes bosquines procedeixen de la degradació del bosc esclerofil·le, ja ha estat dit, però cal tenir present també que als llocs més ingrats de la regió mediterrània aquestes bosquines són exponents de la màxima exuberància que la vegetació pot arribar a atènyer en raó de les condicions ecològiques imperants, marcades per l’escassedat d’aigua i de sòl.

A l’àmbit submediterrani, la importància de les bosquines és menor, no pas perquè el bosc hagi estat més respectat, sinó perquè la degradació de les rouredes dóna, més que res, formacions herbàcies, formacions herbàcies especials, però, que no són del tot bosquines ni tampoc ben bé prats, sinó una forma de trànsit entre el món dels arbusts, pròpiament mediterrani, i el món de les herbes de l’estatge medioeuropeu: són les joncedes, gramenets embosquinats que, juntament amb les boixedes, principals formacions arbustives submediterrànies, dominen completament el paisatge.

Les màquies i els espinars

Una màquia és una comunitat arbustiva esclerofil·la alta (3-4 m), densa i ombrívola. El terme màquia, de l’italià i cors "macchia", sembla ésser una al·lusió a l’aspecte maculat del territori, cobert d’arbusts diversos i bigarrats, almenys en contraposició amb la uniforme aparença dels alzinars. La màquia és freqüent a tot el territori mediterrani com a conseqüència de l’explotació del bosc, del qual constitueix un estadi de degradació, però és molt probable que a les parts meridionals de la regió dels esclerofil·les (almenys a les contrades més àrides) correspongui a la vegetació zonal, adaptada-a una reserva d’aigua molt escassa.

En efecte, sobre l’extensió del domini climàcic de les màquies hi ha opinions diverses. Així, i limitant-nos al nostre territori, per a uns autors tota la terra baixa mediterrània (per dessota dels 300-400 m d’altitud) de les Illes i a partir del S del Llobregat correspon al domini de les màquies, mentre que per a d’altres aquest quedaria limitat als indrets francament àrids del sector meridional del País Valencià i del litoral de les Illes (mitjana de temperatura anual de 16°C, precipitacions de menys de 400 mm anuals). Uns i altres estan d’acord, en canvi, a considerar que el domini climàcic de les màquies s’estendria també a les terres interiors de continentalitat acusada (Segrià, Baix Cinca, Terra Alta).

Fos com fos originàriament, el cert és que actualment part d’avall del Llobregat i a les Illes, la terra baixa no conreada mostra escassíssims testimonis de vegetació forestal i no gaires més de màquia ben constituïda. Allò que abunda, sobretot, són les brolles, intercalades amb restes més o menys esclarissades de màquia. Al S d’Alacant (Baix Vinalopó, Baix Segura), el paisatge vegetal és encara més migrat; a l’estat actual, cobreixen el terreny timonedes i erms, entre els quals apareixen alguns arbusts espinosos; és per això que hom considera que la vegetació primitiva d’aquelles aridíssimes contrades deuria ésser un espinar.

Les màquies litorals

Al litoral català meridional i a la terra baixa valenciana els retalls esparsos de màquia de garric i margalló que resten (Querco-Lentiscetum) són bosquines denses, d’1 a 2 m d’alçària, dominades pel llentiscle (Pistacia lentiscus), el garric (Quercus coccifera) i el margalló (Chamaerops humilis), única palmera autòctona d’Europa, i sovint integrades també pel garrofer (Ceratonia siliqua), l’ullastre (Olea europaea var. sylvestris), l’arçot (Rhamnus lycioides) i d’altres arbusts perennifolis i esclerofil·les de fulla petita, sovint punxents.

En indrets on la màquia ha estat millor tractada que a casa nostra (a certs punts del Magrib, per exemple) aquest conjunt pot arribar a atènyer 4-6 m d’alçària: el garric, el llentiscle i el margalló hi presenten l’aspecte de veritables arbrets. Podem pensar, doncs, que la nostra màquia litoral de garric i margalló no és més que la degradació d’un bosquet que ja no es troba en el nostre país. Tal com existeix ara, presenta fonamentalment dues variants, l’una pròpia del Principat (subas. pistacietosum), rica en espècies corrents al país de l’alzinar (rogeta, arítjol, bruc d’hivern, etc.), i l’altra del País Valencià i d’Eivissa (subas. asparagetosum stipularis), portadora d’espècies meridionals com l’esparreguera marina (Asparagus stipularis), el ginestó valencià (Osyris quadripartità), el cugot (Arisarum vulgare), etc. A les Pitiüses es fa la màquia de garric i Olivella (Cneoro-Pistacietum lentisci, = Querco-Lentiscetum cneoretosum), que és molt semblant.

Les costes provençals arrecerades al S dels Alps, serralada que les protegeix dels vents freds del N, constitueixen l’extrem septentrional de l’àrea de les màquies. Allí es fa la màquia provençal d’ullastre i olivella (Oleo-Lentiscetum provinciale) o ullastrar provençal, integrat, a més de l’ullastre (Olea europea var. sylvestris) i el llentiscle (Pistacia lentiscus), per arbusts tan notables com la lleterassa (Euphorbia dendroides) i l’olivella (Cneorum tricoccon). Pel que fa als Països Catalans, aquesta màquia prospera només en certs indrets del litoral de la península del cap de Creus i del Rosselló, i, de manera menys típica, al Montgrí i a les illes Medes. Curiosament, doncs, la màquia litoral, que no fa acte de presència en tota la costa del N de Barcelona, reapareix a l’extrem septentrional del nostre territori.

A Mallorca i a Menorca es fan màquies molt emparentades amb aquesta. Tant la màquia mallorquina d’ullastre i olivella (Cneoro-Ceratonietum) o ullastrar mallorquí, com la màquia menorquina d’ullastre i olivella (Prasio-Oleetum) o ullastrar menorquí, porten també llentiscle, ullastre, lleterassa i olivella; presenten però, diverses particularitats.

A Mallorca destaca l’abundància de garrofer i la presència de diverses esparregueres (Asparagus stipularis, A. albus); hom en distingeix tres variants, l’una rica en margalló (subas, chamaeropetosum), l’altra sense margalló, però amb bufera arbustiva (Whitania frutescens) i molta olivella (subas. cneoretosum), i una tercera, que apareix a Cabrera (subas. rhamnetosum ludovici-salvatoris), caracteritzada per l’abundància de llampúdol bord (Rhamnus ludovici-salvatoris), arbust endèmic de les Balears, que a Mallorca es fa al domini de l’alzinar. A Menorca també abunden les esparregueres i el margalló, però la comunitat és personalitzada per dues espècies diferents, l’arangí bord (Prasium majus) i la vidalba baleàrica (Clematis cirrhosa var. balearica).

Entre aquesta màquia i les formacions litorals apareix, a les àrees més ventoses de Menorca, una màquia especial (Aro-Phillyreetum), dominada per l’aladern fals menorquí (Phillyrea latifolia var. rodriguezii) i el llentiscle, en la què troben refugi algunes espècies ben interessants, com és ara la rapa mosquera (Arum muscivorurrí), la rapa blava (A. pictum) o el dafne menorquí (Daphne rodriguezii). Es tracta d’una formació atapeïda, en forma de massa aplanada pels vents, que es comporta com a cintura protectora de la màquia d’ullastre i olivella.

Una altra màquia acantonada en un ambient molt particular, els repeus dels cingles calcaris obacs, apareix a l’àrea de Dénia. La comunitat en qüestió (Teucrio-Hippocrepidetum valentinae) atresora, com en el cas anterior, una sèrie d’espècies molt notables: el teucri groc (Teucrium flavum), una subespècie de la violeta roquera (Hippocrepis balearica ssp. valentina) i una lleteresa arbustiva endèmica (Euphorbia squamigera). S’hi fa també el ginestó valencià (Osyris quadripartita) i d’altres espècies més banals.

L ‘espinar d’arçot i margalló

Les dures condicions d’ariditat que imperen a les contrades del migjorn valencià (S d’Alacant) dificulten fortament la instal·lació d’una vegetació forestal, per modesta que sigui. Tal com ja ha estat dit, la cobertura vegetal és actualment molt migrada, i només petites extensions d’espinar que apareixen esparsament aquí i allà testimonien el que podria ésser la vegetació d’aquells indrets, si no hagués estat sotmesa als processos de degradació que l’han afectada.

L’espinar d’arçot i margalló (Chamaeropo-Rhamnetum lyciodis) és una formació dominada per arbusts espinosos i de fulla molt petita, com és ara l’arçot (Rhamnus lycioides), l’esparreguera marina (Asparagus stipularis) o la trompera fràgil (Ephedra fragilis), als quals fa costat el margalló, amb les seves fulles palmades eixarreïdes i dotades també de petites espines.

El conjunt, esclarissat i punxent, permet perfectament la vida a plantes heliòfiles com el llistó (Brachypodium retusum) o el malrubí hirsut (Ballota hirsuta), que poden constituir un estrat herbaci relativament important.

La màquia continental

A les terres de l’interior, l’escassedat de pluges (menys de 400 mm anuals) es combina amb hiverns crus i estius xardorosos. En aquestes condicions el bosc esclerofil·le no es pot desenvolupar, però tampoc pot ésser substituït per bosquines on dominin les plantes termòfiles, com és el cas de les màquies litorals o de l’espinar. S’hi fa, per contra, una altra comunitat, constituïda per espècies que suporten les limitacions imposades pel clima continental: la màquia de garric i arçot (Rhamno-Quercetum cocciferae), pròpia de les planes de l’Ebre i de les zones més continentals del País Valencià.

Es tracta d’una formació poc densa en la que predominen el garric (Quercus coccifera), la savina (Juníperasphoenicea), el llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’arçot (Rhamnus lycioides), i hi és present, de forma més o menys esparsa, el pi blanc (Pinus halepensis). A les zones extremament continentals (Serreta Negra o de Fraga), el llentiscle i el pi blanc pràcticament desapareixen, i es fa molt abundant el garric (subas. cocciferetosum). Al País Valencià, per contra, apareixen espècies de tendència marítima que constitueixen una variant molt propera a la màquia de garric i margalló litoral (subas. daphnetosum gnidii), amb la qual entra en contacte.

Els murtars

A cavall entre la sèrie de vegetació del país de la màquia litoral i la del país de l’alzinar, els murtars són poblaments arbustius alts (1, 5-3 m) i densos, que poden ésser considerats com una bosquina permanent dels ambients marítims calents i discretament subhumits.

La planta que caracteritza i dona nom als murtars, la murta (Myrtus communis), és un arbust aromàtic, de fulles coriàcies i lluents, impregnades d’olis essencials, i d’atractives flors blanques també oloroses. De fet, la murta és l’únic element exclusiu dels conjunts que presideix. Però la seva presència abundosa i localitzada els personalitza suficientment, malgrat que la resta d’arbusts i lianes que els conformen siguin espècies corrents a les comunitats vicinants: el llentiscle, l’argelaga negra, el margalló, el càrritx, l’arítjol, l’esparreguera, la vidiella, la rogeta, i d’altres plantes dels alzinars, les màquies o les brolles. Els murtars són comunitats mediterrànies litorals, pròpies dels ambients relativament humits, que a les nostres latituds cerquen refugi als fondals ombrejats on s’acumulen les aigües d’escorriment.

A les terres septentrionals del Principat, la murta s’instal·la amb preferència a les fondalades i raconades fresques, però apareix encara una mica per tot arreu en les comunitats de degradació de l’alzinar. El murtar septentrional (Calicotomo-Myrtetum calicotometosum) és ric en argelaga negra (Calicotome spinosa) i sol dur força espècies dels alzinars. Més cap al S, al migjorn català i al País Valencià, el murtar només es fa als fons de vall, sovint en contacte amb les comunitats de ribera de les rambles (baladrar, alocar), i es presenta sota una forma meridional (Calicotomo-Myrtetum chamaeropetosum) caracteritzada per la presència d’espècies de la máquia litoral, com és ara el margalló (Chamaerops humilis) i el càrritx (Ampelodesma mauritanicum).

El murtar baleàric (Clematido-Myrtetum) resulta força proper al septentrional. Se’n diferencia, però, perquè a més d’argelaga negra porta càrritx i certes espècies pròpies de les Illes, com és ara la vidalba baleárica (Clematis cirrhosa ssp. baleArica).

La garriga

La garriga (Quercetum cocciferae), comunitat secundària que procedeix de la degradació de l’alzinar litoral o del carrascar, és una formació arbustiva baixa, que rarament ateny un metre d’alçària, cosa que no li impedeix, però, arribar a fer-se realment intransitable. Es tracta d’una comunitat gairebé monospecífica i, si més no, absolutament dominada pel garric o coscoll (Quercus coccifera), mata rabassuda semblant a una petita alzina, de fulles menudes, glabres i punxents. Entreteixint els seus branquillons de fulles espinoses, el garric reïx a formar masses densíssimes i molt ombrívoles que, ultra impedir el pas, impossibiliten el desenvolupament d’un estrat herbaci ben constituït: l’única planta que s’hi fa en abundància és el llistó (Brachypodium retusum) i hi sol romandre estèril. Així doncs, garric i llistó omplen pràcticament l’espai, i només els acompanyen amb certa fidelitat la lleteresa vera (Euphorbia characias) i el matapoll (Daphne gnidium); altres plantes hi apareixen segons l’ambient on la garriga s’instal·la. Popularment hom designa sovint amb el terme "garriga" qualsevol bosquina. En aquesta obra, el terme "garriga" és sempre emprat en el sentit restringit que es desprèn del present apartat.

La garriga es fa generalment sobre substrats calcaris, i no és estrany que porti aleshores espècies de les brolles calcícoles, com el romaní (Rosmarinus officinalis), el bruc d’hivern (Erica multiflora) o la botja groga (Bupleurum fruticescens) (subas. rosmarinetosum), o que aixoplugui espècies dels prats secs, com és ara el salvió blener (Phlomis lychnitis) a les zones molt àrides (subas, brachypodietosum). Al veïnatge del matoll de ginestó, en indrets més aviat humits, sol dur el ginestó (Osyris alba), que caracteritza una altra variant (subas. osyriétosum), i a les zones continentals del país del carrascar puja fins als 1000 m d’altitud, molt enriquida en boix (Buxus sempervirens) i noguerola (Pistacia terebinthus), tot formant un conjunt (subas. buxo-terebinthetosum) que marca el trànsit cap a les boixedes submediterrànies. Sobre substrats silícics, la garriga és més rara, però arriba també a fer-se (subas. callunetosum), enriquida llavors en plantes silicícoles, com les estepes (Cistus monspeliensis, C. salviifolius), el bruc boal (Erica arborea), la bruguerola (Calluna vulgaris), etc.

Als Països Catalans la garriga s’estén per tota la zona de l’alzinar litoral i el carrascar del Principat i el País Valencià, però no existeix a les Balears. A Menorca el garric no hi és, i a Mallorca és molt rar; a Eivissa és abundant, però no constitueix garrigues, sinó que fa part de la màquia.

Les brolles de romaní

Distribució de les brolles calcícoles de romaní, de les timonedes calcícoles i de les timonedes gipsícoles als Països Catalans.

Maber, original dels autors

Les brolles de romaní, amplament difoses per tota la terra baixa calcària, són les formacions vegetals que aixopluguen les espècies més populars de la regió mediterrània: farigola i romaní, barballó i sajolida, maçanella, sàlvia i espernallac, i altres matetes fragants, indissociables de la nostra cuina i del nostre folklore.

Però si les plantes una per una són estimables, també els conjunts en què s’integren tenen mèrits per a ésser apreciats. Talment fetes a propòsit per assuaujar el paisatge de les terres eixarreïdes i els costers calcaris eixuts on s’instal·len, les brolles del romaní saben fer-nos-els amables posant-hi els hiverns més alegres i els estius més perfumats de tot el nostre territori. Quan els paisatges medioeuropeus són morts del tot, un cop perdut l’últim to torrat de la tardor, a les brolles calcícoles els primers freds porten blaus i violats de romaní, grocs llampants de gatosa, rosats i granats de bruc d’hivern, devessall de colors que encara es manté poc o molt quan el març arriba amb nous grocs i rosats, argelagues i farigola. I si l’hivern és el moment de la policromia exuberant, amb les primeres calors ve el temps de les penetrants olors de les essències de la brolla, que en l’atmosfera càlida s’escampen millor que mai. Això sí: aquest ambient estiuenc flairós va lligat al trist marciment empolsinat que s’empara dels solells vegetals, assotats tot el dia pel sol, a aquella prostració de fulles resseques i tiges colltortes que dura fins a les primeres pluges tardorals, si el foc —constant i greu amenaça— no hi posa fi abans d’hora.

L’ambient fresc i ombrívol de l’alzinar, àdhuc el d’altres bosquines de degradació més o menys denses, com la garriga, aquí ha desaparegut del tot. La llum del sol penetra perfectament a l’interior de la massa de vegetació sense que res li ho impedeixi, car les brolles de romaní són sempre poblacions esclarissades i poc altes (0,5-1 m). En aquestes condicions, les plantes d’ambients frescals, que requereixen un grau important d’humitat i protecció de l’ombra per a germinar o desenvolupar-se en llurs primeres fases de creixement, no hi poden prosperar. A les brolles, només reeixen a instal·lar-se les plantes heliòfïles, amants de la llum, que són precisament aquestes mates poc tendres, alhora volgudes i temudes. Per aquesta mateixa raó, les herbes hi són molt rares.

Des de Salses a Guardamar, i també a les Illes, les brolles de romaní s’estenen per tot el domini dels alzinars i les màquies ocupant ambients diversos, als quals corresponen comunitats diferents. En fem, per començar, dos grans grups: les brolles calcícoles litorals, de romaní i bruc d’hivern, i les brolles calcícoles continentals, de romaní i maleïda.

Les brolles de romaní i bruc d’hivern

A les àrees calcàries litorals del país de l’alzinar i de les màquies apareixen com a comunitats secundàries principals les brolles de romaní i bruc d’hivern. Amb aquesta denominació genèrica hom fa referència a un conjunt de comunitats arbustives calcícoles semblants que prosperen a les terres sotmeses a clima marítim, en les quals són sempre presents i sovint abundants el romaní (Rosmarinus officinalis) i el bruc d’hivern (Erica multiflora).

La brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaeetum tinctoriae) és la més difosa d’aquestes brolles al país de l’alzinar i penetra també al país de la màquia litoral, a l’àrea de Garraf. A més de romaní i bruc d’hivern, són hostes habituals de la comunitat la bufalaga tintòria (Thymelaea tinctoria), la foixarda (Globularia alypum), el barballó (Lavandula latifolia), les fumanes (Fumana ericoides ssp. spachii, F. thymifolia), la farigola (Thymus vulgaris), la botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el càdec (Juniperus oxycedrus), el garric (Quercus coccifera), l’argelaga (Genista scorpius), la gatosa (Ulex parviflorus) i encara d’altres arbusts i subarbusts perennifolis, de fulles petites i dures com les de tots els esmentats. Tal com denunda aquesta llarga llista encara incompleta, es tracta d’un conjunt molt ric, amb gran varietat d’espècies reunides en poca superfície, moltes d’elles aromàtiques, totes arbustives de mig a un metre d’alçària. Les herbes hi juguen un paper molt secundari: hi ha només de vegades llistó (Brachypodium retusum), sanadella (Stipa juncea) o farigola borda (Coris monspeliensis), i recobreixen molt poca superfíde.

Segons les diferents condicions ambientals dels indrets on s’instal·la, aquesta brolla presenta diverses variants. A les zones fredes del país del carrascar hi manquen espècies termòfiles com la gatosa i la foixarda (subas. thymelaeetosum), mentre que aquestes espècies no solen mancar mai als indrets litorals més càlids (subas. ulicetosum parviflorï). Cap al migjorn català, on l’associació es refugia progressivament a la muntanya (per sobre dels 300-400 m), apareixen dues altres formes: l’una als indrets calents (subas. helianthemetosum marifolií), amb espècies termòfiles com la tufarola (Helianthemum marifolium) o la sajolida de bosc (Satureja montana), i l’altra als llocs més alterosos i freds (subas. arctostaphyletosum), amb boixerola (Arctostaphylos uva-ursi) i eriçó (Erinacea anthyllis). Encara d’altres variants apareixen als terrenys guixosos (subas. ononidetosum tridentatae), amb ruac (Ononis tridentatà) i trincola (Gypsophila hispanica), i a les zones més o menys sorrenques, prop de les platges (subas. aetheorrhizetosum bulbosae), amb un estrat herbaci més ric, en què es fa abundosament el calabruix (Aetheorrhiza bulbosa) i certes plantes psamòfiles. La subassociació de més entitat és, però, la que prospera al Garraf, al domini de la màquia litoral (subas. fumanetosum laevipedis); és una variant molt sensible al fred en la qual apareixen plantes no habituals en la resta de formes de l’associació, com és ara el margalló (Chamaerops humilis) i el càrritx (Ampelodesma mauritanicum).

La brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum) substitueix l’anterior en les àrees més septentrionals. Fisiognòmicament semblant, manquen en la seva composició algunes espècies meridionals que jugaven un paper fonamental en l’altra, com és ara la bufalaga tintòria, mentre que apareixen espècies noves, com la sanguinària (Lithospermum fruticosum), l’espernallac (Santolinachamaecyparissus), la llerca (Euphorbia nicaensis), la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), etc. Els límits meridionals de la seva distribució són el Pallars, el Solsonès, l’Osona i l’Empordà.

A la muntanya calcària valenciana, entre els 400 i els 1000 m d’altitud aproximadament, prospera una altra brolla calcicola, la brolla de romaní i bruc d’hivern amb pebrella (Helianthemo-Thymetum piperellae), que en alguns obacs de la zona litoral pot descendir fins al domini de la màquia de garric i margalló. Aquesta comunitat ve a ésser una versió meridional de la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria, i com a tal conserva la mateixa estructura i composició bàsiques, però s’enriqueix en espècies termòfiles com la pebrella (Thymus piperella), la tufarola (Helianthemum marifolium), el romer blanc (Helianthemum lavandulifolium), l’estepa groga (Fumana ericoides ssp. ericoides), etc.; als indrets més meridionals i eixuts arriba a portar espart (Stipa tenacissima). En general es presenta més baixa i clara que la brolla de bufalaga tintòria; algunes espècies d’aquella, com el barballó, el llentiscle o la botja d’escombres, hi manquen o hi són molt rares.

La brolla de romaní i bruc d’hivern amb lotus baleàric (Loto-Ericetum multiflorae) és la brolla calcicola litoral de Mallorca i Menorca. És la més baixa i esclarissada de tot el grup i presenta plantes pròpies de les Balears, en lloc de certes espècies ibèriques que hi manquen. Són especialment destacables el lotus baleàric (Lotus tetraphyllus), endèmic de les Illes, el tem bord (Satureja filiformis), el càrritx (Ampelodesma mauritanicum), etc. A Mallorca es fa òptimament al país de l’alzinar, per damunt dels 400 m (Serres de Tramuntana i de Llevant), i de vegades arriba a ésser força densa i a dur espècies de tendència silicícola, com la falguera comuna (Pteridium aquilinum), l’argelaga negra (Calicotome spinosa) o les estepes (Cistus salviifolius, C. albidus). A Menorca es fa tant al país de l’alzinar com al de la màquia, i sol portar d’altres espècies, com l’estepa menorquina (Cistus incanus) i l’eixorba-rates blanc (Teucrium marum).

La brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusií) és la principal bosquina secundària al país de la màquia de garric i margalló, així com la brolla amb bufalaga tintòria feia el paper principal al país de l’alzinar. Es tracta d’una brolla termòfila, amplament estesa des del S del Cap de la Nau fins al Garraf i encara, fragmentàriament, a les terres més septentrionals, ja en ple país de l’alzinar. Apareix, en general, com una comunitat poc compacta, clara, dominada pel romaní i per una planta molt semblant, l’esteperola (Cistus clusii), francament difícil d assodar amb la resta d’estepes, si no es troba florida. L’albada (Anthyllis cytisoides), una mena de ginesta grisosa, hi és també molt abundant, i hi són presents, com a la resta de brolles calcicoles litorals, el bruc d’hivern, la foixarda, la farigola, la botja d’escombres, la gatosa, les fumaries i un llarg etcètera de plantes arbustives.

En llur manifestació més típica (subas. anthyllidetosum cytisoidis), no és rar que hi entrin plantes de la màquia, com el garric (Quercuscoccifera), el margalló (Chamaerops humilis) o el llentiscle (Pistacia lentiscus), mentre que en d’altres variants de transició cap a les brolles del país de l’alzinar (subas. lavanduletosum latifoliae) o cap als dominis de l’espinar (subas. sideritetosum tragorigani) prosperen espècies característiques d’aquests ambients. La variant més destacable d’aquesta comunitat és la que es refugia als solells calents dels massissos silicios del N del Llobregat (subas. centaureetosum coerulescentis); aquesta forma és mancada d’esteperola i presidida per l’albada, a la qual fan costat diverses plantes calcífugues.

La brolla d’estepa d’arenal (Teucrio-Halimietum halimifolií), molt propera a la d’esteperola, és pròpia de les dunes interiors fixades de les platges tarragonines i valencianes. Per sobre de Pesteperola, del bruc d’hivern i del romaní, domina en aquesta comunitat l’estepa d’arenal (Halimium halimifolium).

La brolla de romaní i bruc d’hivern amb lledània (Anthyllido-Teucrietum majorici) és la comunitat més típica del domini de les màquies litorals a Mallorca, Cabrera i Eivissa, per sota dels 200 m d’altitud. És una comunitat força original dins el context de les brolles de romaní i bruc d’hivern, en la qual, al costat del bruc, dominen espècies meridionals, com l’albada (Anthyllis cytisoides), la garlanda (Lavandula dentata) i l’estepa groga (Fumana erocoides ssp. ericoides), mentre que el romaní no hi és o hi fa només un paper molt secundari. Les espècies de la màquia (ullastre, llentiscle) no solen mancar-hi. Ultra aquesta forma típica abundant en garlanda (subas, lavanduletosum dentatae) que es fa a Mallorca i a Eivissa, als indrets més humits de Mallorca se n’hi fa una altra en la qual manca la garlanda i és molt abundant la gatova (Genista tricuspidata var. lucida), planta semblant a la gatosa i endèmica de l’illa, i diverses orquídies (subas. genitetosum lucidae). A Cabrera es fa només una forma rica en estepa negra (Cistus monspeliensis), mancada tant de garlanda com de gatova (subas. cistetosum monspeliensis).

Altres brolles de romaní i bruc d’hivern apareixen de manera més localitzada. En sòls pobres i eixuts de les Corberes, Montserrat i Montsant es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern amb campanella lanuginosa (Convolvuletum lanuginosae). Duu campanella lanuginosa (Convolvulus lanuginosus) i sanadella (Stipa juncea), entre d’altres espècies. És una comunitat esclarissada i baixa, en la qual el romaní, el bruc d’hivern i d’altres arbusts habituals a les brolles litorals calcícoles hi són presents però poc abundants i mal desenvolupats. Igualment pròpia de sòls erosionats i pedregosos és la brolla de romaní i bruc d’hivern amb gitam (Dictamnetum hispanici), que prospera al migjorn català i a les muntanyes septentrionals valencianes. Es tracta d’un conjunt poc dens de romaní i bruc d’hivern, dominat pel gitam (Dictamas hispanicus); també hi abunden la farigola i la maçanella.

Només a les muntanyes de la Safor situades paral·lelament al mar, amb precipitacios més importants que la resta de la zona i boires freqüents fins i tot a l’estiu, apareix una brolla peculiar (Genisto-Anthyllidetum onobrychioidis), en la qual l’argelagó (Genista hispanica) i un cert antil·lis (Anthyilis onobrychioides) fan costat a les espècies usuals de les brolles de romaní i bruc d’hivern. També aprofiten enclavaments especialment favorables les brolles que porten bruc valencià (Erica terminalis). La brolla de romaní i bruc d’hivern amb bruc valencià (Ericetum multifloro-terminalis) apareix a les muntanyes mediterrànies meridionals, als fondals que recullen les aigües d’escorriment i que mantenen tot l’any el sòl humit, raó per la qual compta amb la presència d’algunes plantes junciformes higròfiles (Schoenus nigricans, Scirpus holoschoenus, Carex flacca, etc.). La brolla de romaní amb bruc valencià (Carici-Ericetum terminalis) es fa en certs indrets humits de la Serra de Mariola; és una associació molt pobra en espècies, en la qual el bruc d’hivern manca i és substituït pel bruc valencià, que caracteritza el conjunt juntament amb un càrex particular (Carex humilis).

Acantonades en petits enclavaments més o menys litorals del migjorn valencià, apareixen encara dues brolles de romaní i bruc d’hivern més. La brolla de romaní i bruc valencià amb garlanda (Erico-Lavanduletum dentatae) és pròpia de l’àrea del Montgó, i es caracteritza per la vistosa presència de la garlanda (Lavandula dentata), que també apareix a les Balears; la brolla de romaní i bruc d’hivern amb farigola d’Eivissa (Erico-Saturejetum barceloí), encara més meridional, presenta com a particularitat la farigola d’Eivissa (Satureja barceloi).

Les brolles de romaní i maleïda

Quan el clima es fa continental, les espècies més o menys termòfïles, com el mateix bruc d’hivern, que no poden suportar els freds rigorosos són desplaçades per d’altres espècies continentals, ben adaptades a les noves condicions. D’entre aquestes destaca la maleïda (Linum suffruticosum), que passa a ocupar un lloc rellevant en les brolles calcicoles continentals al costat del romaní, ferm arbust que tolera tant les condicions litorals com les de l’interior. Les brolles de romaní i maleïda presenten un desenvolupament màxim al país de la màquia continental i a les zones àrides de les planes de l’Ebre, però arriben també al domini del carrascar i, fins i tot, a certs punts del de l’alzinar litoral.

La brolla de romaní i maleïda amb esteperola (Genisto-Cistetum clusii) és una comunitat només moderadament continental que prospera amb plena puixança al domini del carrascar, però que arriba també tant als extrems continentals del domini de l’alzinar litoral com a les àrees de trànsit entre el carrascar i la màquia de garric i arçot. Ja es comprèn que en aquesta situació, a més de resistir els freds hivernals, li cal suportar també temperatures elevades a l’estiu.

Es tracta, de fet, d’una comunitat que en el seu límit oriental conflueix, per una banda, amb la brolla de romaní amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaeetum) que baixa del N per les terres litorals, i per l’altra amb la brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola (Anthyllido-Cistetum) que puja de les àrees litorals meridionals; amb totes dues es relaciona poc o molt quan hi entra en contacte. Així, a les muntanyes meridionals del Principat i a les del Maestrat, ja al país de l’alzinar litoral, solen serhi presents encara espècies litorals com és ara el bruc d’hivern, i és també corrent de trobarhi el pi blanc (subas. pinetosum halepensis); en alguns racons del País Valencià (la Plana Alta), el fenomen encara és més accentuat, i la gatosa (Ulex parviflorus), el margalló (Chamaerops humilis) i d’altres espècies clarament litorals i termòfiles poden arribar a dominar-hi (subas. centaureetosum tenuifoliae). És en ple país del carrascar, però, on la brolla de romaní i maleïda amb esteperola es constitueix de manera típica (subas. genistetosum). Les quatre espècies dominants són el romaní, la maleïda, l’esteperola i la ginesta biflora (Genista biflora), les quals formen masses potser menys denses que les brolles litorals, però tant o més esplèndides arribada la blanca floració de la maleïda i l’esteperola. Aquesta forma típica arriba també a les àrees de clima més benigne del’ domini de la màquia de garric i arçot.

A les planes interiors del Principat, on el clima es fa rigorosament continental, la brolla substitutòria de la màquia de garric i arçot climàcica és la de romaní i maleïda amb perdiguera (Rosmarino-Linetum suffruticosi), una comunitat d’altiplà que no puja dels 500 m d’altitud i que es troba molt difosa a les valls de l’Ebre, fora del territori que estudiem. El seu desenvolupament màxim al nostre país el té al domini de la màquia continental i només arriba tímidament al país del carrascar als relleus occidentals del Montsant. Es tracta d’una brolla poc densa de romaní, maleïda i perdiguera (Helianthemum appeninum ssp. pilosum), amb d’altres arbusts que formen la cohort habitual de les brolles calcicoles (tufarola, sanguinària, farigola, bufalaga tintòria, etc.), però clarament individualitzada per l’existència d’un estrat intermedi entre l’herbaci i l’arbustiu constituït essencialment per estaca-rossí (Hedysarum humile ssp. fontanesi) i sàlvia (Salvia officinalis). De fet, aquesta brolla, dominada per arbusts baixos d’aspecte monòton i trist, representa una fase avançada de degradació en àrees de sòls pedregosos i pobres.

Als màxims nivells de continentalitat, això és, d’aridesa extrema i de fred intens, correspon la brolla de romaní i maleïda amb espart (Fumano-Stipetum tenacissimae) que es fa a l’interior de les planes de l’Ebre (Aragó) i que només penetra al nostre país a les terres valencianes més occidentals (Plana d’Utiel, Vall de Cofrents, Valls del Vinalopó). Hi abunden el romaní, la farigola, l’esteperola i la tufarola, però sobretot les tofes de certes gramínies xerofítiques, com els esparts (Stipa tenacissima, S. offneri), el cerrell (Avena filifolia) i el llistó (Brachypodium retusum).

En els casos més extrems de domináncia de les gramínies seques, l’aspecte de brolla es desdibuixa, i el conjunt pren més aviat l’aire de prat estèpic. Això és el que succeeix als sòls calcaris esquelètics, molt prims i eixuts, dels altiplans més occidentals del Principat, i fins al Montsant, sobretot si els incendis destrueixen reiteradament la brolla de romaní i maleïda amb esteperola. En aquests indrets predominen llavors la sanadella (Stipa juncea), la nebulosa (S. pennata ssp. mediterranea), el llistó (Brachypodium retusum), l’avena de brolla (Avena bromoides) i altres gramínies de port més discret, tot i que no hi manquen el romaní, la maleïda i d’altres arbusts, raó per la qual parlem encara d’una brolla esclarissada de romaní i maleïda amb sanadella (Euphorbio-Stipetum junceae), i no tot simplement d’un prat.

Les brolles d’estepes i brucs

Les bosquines silicícoles als Països Catalans. Distribució de les brolles mediterrànies i montanes d’estepes i brucs, i de les landes i matolls montans als Països Catalans.

Maber, original dels autors

A primer cop d’ull és perceptible que les brolles dels terrenys silícics tenen un aire diferent de les que s’instal·len en sòls rics en carbonats. La vegetació un xic més alta i densa, els colors més foscos, les fragàncies més balsàmiques, són els primers símptomes d’una composició florística bàsicament diferent. En efecte, tot i que les brolles calcicoles i les silicícoles tenen algunes espècies en comú —àdhuc el mateix romaní— la domináncia correspon en aquestes darreres a un lot d’espècies absents del tot als terrenys calcinals, dins el qual destaquen les estepes (Cistus) i els brucs (Erica), excepció feta del d’hivern.

Estepes i brucs són, doncs, els protagonistes d’una colla de brolles nítidament diferents de les que hem comentat fins ara. Es tracta encara de comunitats arbustives amb un pobre estrat herbaci, car les espècies que les integren són també mates heliòfiles només discretament denses i altes. Però, si els brucs mostren aquelles fulles estretes, resseques i menudes que tant abundaven a les brolles calcícoles (fulles anomenades precisament ericoides, d’Erica), les estepes n’exhibeixen unes d’amples, blanes i grans, que només tenen el recurs de migpansir-se a les èpoques eixutes per tal de disminuir la transpiració (malacofil·les). En general, les brolles d’estepes i brucs gaudeixen d’un grau d’humitat més elevat que no pas les que prosperen en indrets comparables de natura calcària, car el substrat, menys permeable, reté millor l’aigua de la pluja. Probablement per això les brolles silicícoles són més riques en plantes anuals i, sobretot, en molses i líquens.

La florida de les plantes de les brolles silicícoles és generosa i repartida al llarg de l’any. A la tardor la bruguerola posa un núvol rosat entre les tofes, la gatosa atapeeix de groc els darrers i primers mesos de l’any, pel març apareixen per milions les diminutes campanetes blanques del bruc boal, i tot seguit els vessants es taquen del blau violad del cap d’ase. Sense cap dubte, però, l’esplendor correspon als tebis dies primaverals, quan esclaten les incomptables corol·les blanques o rosades que constel·len les masses d’estepes, i les olors dels nèctars es barregen amb aquell penetrant perfum de làudanum que desprenen les fulles resinoses de les estepes fosques.

Només al Principat les brolles silicícoles ocupen un lloc respectable al costat de les calcicoles, car al País Valencià i a les Balears els substrats silícics escassegen. Al llarg de tot el territori, dues menes de brucs i mitja dotzena d’estepes es combinen de totes les maneres possibles i s’acompanyen d’espècies diferents per a donar diverses comunitats que corresponen als distints àmbits geogràfics i ecològics. En distingirem dos grans grups: les brolles litorals i les brolles muntanyenques.

Les brolles litorals d’estepes i brucs

La brolla comuna d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunicï) és la més difosa al Principat. S’estén per totes les àrees silícies litorals, des del Rosselló al Priorat, i és caracteritzada per un nucli d’espècies més o menys silicícoles, entre les quals podem esmentar l’estepa borrera (Cistus salviifolius), l’estepa negra (C. monspeliensis), l’estepa blanca (C. albidus), el bruc boal (Erica arborea), l’argelaga negra (Calicotome spinosa), el cap d’ase (Lavandula stoechas), la bruguerola (Calluna vulgaris), la godua arbòria (Sarothamnus arboreus ssp. catalaunicus), la ginesta (Spartium junceum), etc.

De fet, aquest conjunt, força regular, pot presentar formes molt diferents segons les condicions ambientals a què es trobi sotmès. Sovint es tracta d’una brolla alta i espessa, que crea un cert ambient nemoral al seu interior, de manera que poden arribar a fer-s’hi plantes de l’alzinar, com la rogeta (Rubia peregrina), el lligabosc (Lonicera implexa), l’arboç (Arbutus unedo), el matapoll (Daphne gnidium) o fins plançons d’alzina (Quercus ilex); sembla llavors que la restauració de l’alzinar no queda gaire lluny. En ocasions, però, l’aspecte és tot un altre. Quan els incendis s’hi donen repetidament, la brolla d’estepes i bruc boal esdevé baixa i molt esclarissada, sovint reduïda a poblaments d’estepes que, foc rera foc, germinen de nou i es fan mestresses de l’indret; també l’argelaga negra, que treu vigorosos rebrots, pot resultarhi especialment abundant. De manera semblant, pot aparèixer sota formes gairebé pures de cap d’ase als sòls molt pobres d’antics conreus, o totalment dominada per la gatosa als solells massa secs i calents. En tots aquests casos hom parla de variacions de la subas. callunetosum. Als indrets lleugerament bàsics, poden fer-s’hi importants el romaní i d’altres espècies de les brolles calcicoles (subas. rosmarinetosum).

Al País Valencià aquesta comunitat és substituïda per la brolla comuna d’estepes i brucs amb estepa crespa (Cisto-Pinetum pinastrï), que es fa generalment per sota dels 800 m d’altitud, del Maestrat a la ribera del Xúquer. Se sol presentar associada amb un estrat arbori clar de pinastre (Pintis pinaster) i enriquida amb estepa crespa (Cistus crispus) i bruc d’escombres (Erica scoparia); per la resta, és molt semblant a l’anterior. A les planes litorals és freqüent que hi entrin el margalló (Chamaerops humilis) i plantes de les brolles calcicoles, com és ara la pebrella (Thymus piperella); a la Serra d’Espadà es fa una variant particular (subas. quercetosum suberis) sense bruc d’escombres ni estepa crespa, però amb surera (Quercussuber), La comunitat arriba a 1100 m d’altitud a Penyagolosa (Alcalatén) sota una altra forma (subas. carlinetosum vulgaris), rica en espècies montanes.

La brolla comuna d’estepes i bruc amb càrritx (Ampelodesmo-Ericetum scopariaè) es fa a les terres menorquines no carbonatades de l’entorn de s’Enclusa. Hi dominen el bruc boal (Erica arborea), el bruc d’escombres (E. scoparia) i també les estepes (Cistus salviifolius, C. monspeliensis), l’arboç (Arbutus unedo), la murta (Myrtus communis) i, especialment, el càrritx (Ampelodesma mauritanicum). També hi és present la ginesta linifòlia (Teline linifolia), que als Països Catalans només reapareix a la Selva i al Baix Empordà (Costa Brava).

Als terrenys profunds i poc inclinats de les àrees silícies septentrionals del Principat apareix la bruguera d’escombres amb estepa borrera (Lavandulo-Ericetum scopariae), totalment dominada pel bruc d’escombres (Erica scoparia), que pot arribar a atènyer 1,5 i fins 2 m d’alçària. L’acompanyen més o menys fidelment la bruguerola (Calluna vulgaris), l’estepa borrera (Cistus salviifolius), el cap d’ase (Lavandula stoechas) i, cosa més destacable, diverses espècies septentrionals, estranyes en una bosquina mediterrània, com és ara la betónica (Stachys officinalis), el ginebre (Juniperus communis), algunes orquídies (Cephalanthera longifolia, Orchis morio ssp. picta), el lliri rosa de sant Bru (Anthericum planifolium), etc.; també hi fan un paper important les molses. Aquesta bruguera mostra la màxima esplendor a la plana de la Selva, però s’estén fins als altiplans i muntanyes del Cabrerés, de les Guilleries, del Montseny i del Moianès, entre 600 i 1100 m d’altitud aproximadament, sota una forma muntanyenca (subas. centaureetosum pectinatae) rica en espècies montanes com el te de bosc (Galium vernum) i la centaurea (Centaurea pectinata), usualment ombrejada per arbres com la pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii), el pinastre (P. pinaster) o el trèmol (Populus tremula). Reapareix també al NE del Principat, als Pirineus orientals, en una variant una mica més seca, amb bruc boal abundant (subas, anarrhinetosum).

Una notable comunitat d’aquest grup, molt rara al nostre país, és la landa de bruc vermell (Ericetum arboreo-cinereae), coneguda només d’alguns indrets de la Selva, el Vallès i el Vallespir. El bruc vermell (Erica cinerea) és una espècie atlàntica i la seva presència a les brolles mediterrànies és de difícil interpretació. Solen acompanyar-lo el bruc boal (Erica arborea) i la bruguerola (Calluna vulgaris), i és freqüent que el conjunt aparegui cobert per un estrat més o menys clar de pinassa (Pinus nigra ssp. salzmanii), de sureres (Quercus suber) o de roures (Quercus canariensis).

Un xic menys localitzada és la brolla d’estepa crespa (Calicotomo-Cistetum crispi), que es fa als terrenys saulonosos ben assolellats de l’Empordà i en alguns punts de la Selva, el Vallès i el Barcelonès. Es tracta d’una brolla esclarissada i baixa, presidida per l’estepa crespa (Cistus crispus) i en la qual són també presents l’estepa borrera (Cistus salviifolius), l’estepa negra (C. monspeliensis), l’argelaga negra (Calicotome spinosa), el cap d’ase (Lavandula stoechas) i una colla d’altres espècies.

Fent transició cap a les brolles silicícoles muntanyenques, trobem dues associacions més, l’una al Montseny i altres muntanyes del NE de Catalunya (Centaureo-Ericetum arboreae) i l’altra acantonada a Penyagolosa i altres muntanyes interiors valencianes (Erico-Cistetum populifolii). La primera és una bruguera de bruc boal (Erica arborea) amb estepa borrera (Cistus salviifolius), especialment rica en gódua (Sarothamnus scoparius) i espècies muntanyenques, i que pot dur fins i tot estepa muntanyenca (Cistus laurifolius). La segona és també una bruguera amb bruc d’escombres (Erica scoparia) i bruc boal (E. arborea), caracteritzada per la presència de l’estepa populifòlia (Cistus populifolius), que es fa entre els 800 i els 1400 m d’altitud; es tracta, doncs, d’una comunitat ben poc litoral, tot i que l’estepa muntanyenca només hi apareix ocasionalment.

Les brolles muntanyenques d’estepes i brucs

Les brolles silicícoles muntanyenques tenen llur centre principal a les àrees silícies de l’interior de la península Ibèrica i només arriben als Països Catalans de forma marginal i empobrida. Podem distingir diverses comunitats, totes elles pròpies de les terres muntanyenques continentals (entorn dels 1000 m d’altitud aproximadament).

La brolla d’estepa muntanyenca típica (Trifolio - Cistetum laurifolii) es fa a les valls continentals dels Pirineus (Alt Urgell, Conflent). Es tracta d’un estepar relativament alt (1-1,5 m) d’estepa muntanyenca (Cistus laurifolius), molt pobre, en el qual amb prou feines hi arriben a entrar, a les àrees de continentalitat menys accentuada, d’altres estepes (C. monspeliensis, C. salviifolius) i el cap d’ase (Lavandula stoechas).

A la part superior de les muntanyes de Prades, principalment al domini del roure reboll, es fa la brolla d’estepa muntanyenca i tamborino (Pteridio-Lavanduletum pedunculatae), integrada per estepa muntanyenca (C. laurifolius), altres estepes (C. albidus, C. salviifolius), falguera comuna (Pteridium aquilinum), bruc boal (Erica arborea) i tamborino (Lavandula pedunculata), bàsicament. Tot i que el seu aspecte de conjunt recorda més una brolla litoral que no pas una típica bosquina silicícola muntanyenca, la caracteritzen clarament com a tal la presència de l’estepa muntanyenca i el tamborino, espècie iberomagribina molt rara als Països Catalans. Una forma molt empobrida d’aquesta comunitat (subas. cistetosum laurifolii), que recorda la brolla d’estepa muntanyenca típica, apareix a les muntanyes saulonoses i esquistoses del Priorat.

Als sòls pobres, arenosos o pedregosos, del domini del rebollar (1350-1400 m d’altitud) apareix a Penyagolosa la brolla d’estepa muntanyenca amb bruguerola (Hypochoerido-Cistetum laurifolii). Sota un estrat arbori clar de pinastre (Pinus pinaster) i de pi roig (P. sylvestris) es fa un poblament força dens d’estepa muntanyenca (Cistus laurifolius) i bruguerola (Calluna vulgaris) que cobreix un mantell herbaci dominat per plantes muntanyenques (Stachys officinalis, Geum sylvaticum, Centaurea jacea ssp. amara, etc.). A les obagues relativament fresques (1200-1400 m) de les muntanyes occidentals dels Serrans (Serra de Mira-Utiel) prosperen poblacions molt semblants, en el sotabosc de les quals predomina la boixerola (Arctostaphylos uva-ursi ssp. crassifolia) i que han estat descrites com una comunitat especial, la brolla d’estepa muntanyenca i boixerola (Erico-Arctostaphyletum crassifoliae). També cal relacionar amb aquestes brolles els poblaments d’estepa muntanyenca i boixerola que apareixen a la Serra del Carxe (1200 m), ja als límits entre el País Valencià i Múrcia, amb un estrat arbori esclarissat de carrasques (Quercus rotundifolia) i de pi blanc (Pinus halepensis).

En indrets més baixos i assolellats, a l’àrea muntanyosa dels Serrans que limita amb Castella, s’instaura la brolla d’estepa ladanífera (Thymo-Cistetum ladaniferi), integrada per un estrat arbustiu alt (1-1,5 m) d’estepa ladanífera (Cistus ladaniferus) —arbust aromàtic i enganxós, proveït de flors grosses (10 cm de diàmetre)—, bruc d’escombres (Erica scoparia) i bruguerola (Calluna vulgaris), per sota del qual se’n fa un altre de baix, on predominen labiades fragants (Thymus leptophyllus, T. mastichina, Lavandula pedunculata, etc.); no és rar, tampoc, que dugui un estrat arbori de pinastre (Pinus pinaster).

Les timonedes

Distribució de les brolles calcícoles de romaní, de les timonedes calcícoles i de les timonedes gipsícoles als Països Catalans.

Maber, original dels autors

Les timonedes són comunitats dominades per petits arbusts baixos semblants a la farigola o timó —d’on els ve el nom— que creixen de manera esparsa formant conjunts molt esclarissats a les àrees més eixutes i ingrates del nostre territori. En concret, apareixen en dos grans tipus d’ambients: a les àrees calcàries molt eixarreïdes del migjorn valencià i a les àrees guixoses, també eixutes, de les planes interiors del Principat.

Les timonedes calcícoles

Com a resultat de la degradació de la vegetació primitiva (presumiblement l’espinar d’arçot i margalló), als turons calcaris i assolellats del migjorn valencià, actualment s’hi fan només timonedes, úniques formacions vegetals que els migrats sòls residuals semblen capaços de sostenir.

La timoneda d’esparbonella blanca (Stipo-Sideritetum leucanthae), que apareix per sota dels 150 m d’altitud a molts punts de l’Alacantí i del Baix Vinalopó, és la més representativa. La constitueixen petits subarbusts de poc més d’un pam, com Pesparbonella blanca (Sideritis leucantha), el teucri pumile (Teucrium pumilum ssp. carolipaui), les farigoles o timons (Thymus vulgaris, T. longiflorus), el timó blanc (Teucrium polium ssp. capitatum), etc., entremig dels quals es forma un prat sec amb sanadella parviflora (Stipa parviflora), llistó (Brachypodium retusum), albellatge (Hyparrhenia hirta ssp. pubescens), i d’altres herbes xeròfiles. Tot plegat, la vegetació no arriba a cobrir el 50% de la superfície, és a dir, que el sòl ressec aflora per tot arreu, incapaç de sostenir un mantell vegetal continu.

A la mateixa àrea, però aprofitant els obacs menys xardorosos i un xic més humits, es fa la timoneda de cerrell amb estepa groga (Elaeoselino-Avenetum filifoliae), dominada per plantes herbàcies com el cerrell (Avena filifolia), el llistó i l’albellatge, que arriben a cobrir gairebé totalment el sòl. Les mates hi fan, en canvi, un paper molt més secundari.

La timoneda de farigola meridional (Sideritido-Thymetum hyemalis) prospera a les muntanyes de la ratlla de Múrcia, al Baix Segura (200 m d’altitud). És una comunitat més densa que no pas les anteriors, dominada i caracteritzada per una espècie que no apareix més al nord: la farigola meridional (Thymus hyemalis). Formen part del conjunt, a més, l’esparbonella blanca (Sideritis leucantha), l’estepa groga (Fumana ericoides ssp. ericoides), la perdiguera (Helianthemum apenninum), el timó blanc (Teucrium polium ssp. capitatum), el llistó, etc.

Encara al migjorn valencià, a les codines i superficies erosionades, amb sòl extremament prim, prospera una timoneda d’afinitats rupícoles, la timoneda d’hipèric pinzell (Fumano-Hypericetum ericoidis), integrada per espècies habituals als ambients rocosos meridionals. Ultra l’hipèric pinzell (Hypericum ericoides), solen trobar-s’hi el te de roca (Jasonia glutinosa) i el teucri buxifoli (Teucrium buxifolium). El recobriment d’aquesta comunitat és baixíssim (10-20%).

Les timonedes gipsícoles

A les àrees mediterrànies continentals eixutes (planes de l’Ebre, altiplà central català), les zones guixoses es detecten ràpidament en el paisatge a causa de la peculiar vegetació que presenten: en lloc de les brolles habituals, mostren només timonedes clares dominades per la constant presència de la trincola (Gypsophila hispanica) i d’altres plantes capaces d’adaptar-se a les condicions edàfiques que imposen els afloraments de guix (espècies gipsícoles).

La timoneda de ruac i trincola (Ononidetum tridentatae), la més vigorosa d’aquestes comunitats, exigeix sòls relativament profunds i estructurats per a fer-se. Es tracta d’un conjunt molt notable, florísticament parlant, dominat per tres espècies gipsícoles: el ruac (Ononis tridentata), la trincola (Gypsophila hispanica) i la herniària fruticosa (Herniaria fruticosa), acompanyades sovint per espècies de les brolles, com el romaní o la maleïda. Al país del carrascar (Noguera, Urgell i Segarra), l’abundància d’aquestes espècies de la brolla pot fer la comunitat especialment densa, i acostar-la significativament a la subas. ononidetosum tridentatae de la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintória. En les formes més típiques, pròpies del domini de la màquina continental, els recobriments són, en canvi, molt baixos (20-50%).

Si el sòl esdevé esquelètic i el guix aflora a la superfície, aquesta comunitat és substituïda per una altra en què manca el ruac i es fa predominant una petita mata de rels fondes, l’heliantem esquamós (Helianthemum squamatum). Es tracta de la timoneda d’heliantem esquamós i trincola (Helianthemetum squamati), més pobra i esclarissada que l’anterior tot i que, fora del ruac, les altres espècies hi continuen fent acte de presència. Apareix al Baix Cinca, al Segrià i a l’Urgell.

Allà on el sòl manca del tot i les plantes han d’instal·lar-se directament sobre un polsim de guix, reïx a instaurar-se la magra timoneda de morritort guixenc i trincola (Lepidietum subulati), amb morritort guixenc (Lepidium subulatum), botja pudent (Artemisia herba-alba), trincola i romaní. Apareix només en comptats punts de les contrades més occidentals de l’altiplà.

Un cas també ben extrem és el de les gesses de l’Alacantí i de les Valls del Vinalopó, on se sumen les exigències del guix amb l’aridesa del clima. En aquestes condicions es fa la timoneda de teucri verticil·lat (Helianthemo-Teucrietum verticillati), amb ruac, heliantem esquamós i diversos teucris (Teucrium verticillatum, T. pumilum, etc.).

Les bardisses

Les bardisses són denses bosquines inextricables, bolics d’arbusts i lianes fortament espinosos; una mena de barricada vegetal capaç de barrar el pas al més agosarat. Impedir el trànsit i la mossegada dels animals salvatges deuria ésser, precisament, la principal raó d’existir de tot aquest aparat vulnerant de les bardisses, quan ocupaven llurs hàbitats primitius als marges del bosc, a la banda fronterera entre la massa forestal i l’espai obert on abundaven els grans herbívors: només les plantes que disposaven d’arguments dissuasoris prou contundents davant la insaciable dent d’aquests animals podien sobreviure; les altres havien de sucumbir forçosament. Com a resultat d’aquest procés de selecció es constituïren molt probablement les bardisses, que tenen llur desenvolupament òptim vora els boscos caducifolis medioeuropeus, bé que arriben també al nostre paisatge mediterrani. D’entre les plantes punxoses que les integren, caducifòlies en la seva major part, destaquen per la seva abundància les de la família de les rosàcies: els esbarzers o romegueres (Rubus sp.), els rosers silvestres, englantines o gavarreres (Rosa sp.) i els arços (Crataegus sp. Prunus spinosa, etc.). L’estrat herbaci és gairebé sempre molt poc desenvolupat, a causa de l’atapeïment de tiges i soques i la manca de llum.

Actualment les bardisses són comunitats molt esteses. L’explotació intensa dels boscos ha facilitat la seva difusió, en provocar l’aparició de clarianes que han estat ràpidament envaïdes pels arbusts i lianes heliòfils que les integren. La destrucció dels bosquets de ribera ha representat una altra empenta extraordinària per a la seva expansió.

Les bardisses de terra baixa

La bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum) és la més comuna de les bardisses de terra baixa. Prospera bé als fondals humits de la regió submediterrània (excepte els indrets massa alts i freds) i de la regió mediterrània, al domini dels alzinars; al país del carrascar és poc freqüent, i al S de l’Ebre es troba només a les àrees muntanyenques relativament humides. Al costat de l’esbarzer (Rubus ulmifolius), l’aranyoner (Prunus spinosa) i l’arç blanc (Crataegus monogyna), hi dominen el roldor (Coriaria myrtifolia) i la vidalba (Clematis vitalba); s’hi poden fer també abundants certes plantes de l’alzinar, com l’heura, l’englantina, l’arítjol o la rogeta.

En la forma més característica i exuberant de bardissa amb roldor (subas. clematidorubetosum) domina l’esbarzer i abunda la vidalba. Però si la influència humana és intensa, o bé l’indret resulta més eixut, el roldor es fa dominant i la bardissa s’aclareix, de manera que permet el desenvolupament d’algunes plantes de l’estrat herbaci, com són el fenàs de marge (Brachypòdium phoenicoides), l’orenga (Origanum vulgare), etc. (subas. origano-coriarietosum). Quan, per contra, els sòls són ben humits i el subsol és àcid, dominen molt l’aranyoner i la falguera comuna (Pteridium aquilinum) i hi penetren espècies amants de la humitat, com el lligabosc atlàntic (Lonicera peryclimenum) i la betónica (Stachys officinalis); aquesta variant (subas. pteridietosum) apareix al NE del Principat.

La bardissa amb espinavessa (Pyro-Paliuretum spinae-christi) no es tan higròfila com la bardissa amb roldor, i per això pot viure a les planes al·luvials obertes, més eixutes que no pas els fondals humits que ocupa l’altra, sobretot a les àrees septentrionals del Principat, ventejades per la tramuntana; hi té un paper paisatgístic destacat, havent estat aprofitada com a tanca natural, encledadora de camps i pasturatges. El caràcter més destacable d’aquesta bardissa és la gran abundància d’espinavessa (Paliurus spina-christi) i l’absència del roldor. Al costat de l’espinavessa pot haver-hi aranyoner (Prunus spinosa), arç blanc (Crataegus monogyna), sanguinyol (Cornus sanguínea), rosers (Rosa canina, R. micrantha) i esbarzer (Rubus ulmifolius), aquest darrer abundant, però no pas tant com a la bardissa amb roldor.

A les àrees seques del País Valencià i les Balears es fa la bardissa amb arç blanc d’espina curta (Rubo-Crataegetum brevispinae), una bardissa pobra que ocupa sempre petites extensions. Hi dominen totalment l’esbarzer (Rubus ulmifolius) i l’arç blanc d’espina curta (Crataegus monogyna var. brevispina) o l’aranyoner (Prunus spinosa). A les Balears hi apareix també la vidalba baleárica (Clematis cirrhosa var. balearica).

Les bardisses muntanyenques

Al país de la roureda de roure martinenc, i també en indrets molt humits i enlairats del país de l’alzinar, quan el fred hivernal augmenta, la bardissa amb roldor no pot prosperar i és substituïda per la bardissa amb boix (Buxo-Rubetum ulmifolií), comunitat rica en boix (Buxus sempervirens) i en arbusts caducifolis d’origen medioeuropeu. L’esbarzer típic és substituït per d’altres espècies septentrionals i es fan molt abundants l’aranyoner (Prunusspinosa) i els rosers silvestres, entre els quals predomina la gavarrera canina (Rosa canina). El roldor i altres espècies mediterrànies hi manquen totalment.

A Penyagolosa i altres muntanyes del Maestrat, al domini de les rouredes (1250-1350 m d’altitud), es fa la bardissa amb gavarrera de flor petita (Rubo-Rosetum micranthae), dominada per l’aranyoner (Prunus spinosa), l’arç blanc (Crataegus monogyna) i un determinat esbarzer (Rubus bifrons) que substitueix l’esbarzer comú. Destaca, entre d’altres rosers, la gavarrera de flor petita (Rosa micrantha).

Només a les muntanyes del Maestrat, Penyagolosa i el Montsant arriba una altra bardissa pròpia de les terres fredes i eixutes de l’interior de la península Ibèrica, la bardissa de coralet (Berberidetum aragonensé), mancada completament d’esbarzers i dominada per gavarreres i coralet (Berberís vulgaris), un arbust extraordinàriament punxós.

Les boixedes

El terme boixeda és aplicat a comunitats diverses que presenten un aspecte molt semblant a causa de la dominant presència del boix (Buxus sempervirens). Es tracta sempre de bosquines perennifòlies —com és sabut, el boix no perd la fulla a l’hivern—, més o menys denses, que ocupen grans extensions a les àrees calcàries de la regió submediterrània i, fins i tot, de la mediterrània. En llur majoria són filles de la destrucció dels boscos de roures submediterranis, dels quals representen estadis degradats: atès el mal tracte rebut per les rouredes seques, no pot estranyar-nos que les boixedes s’estenguin amplament per tot llur domini climàcic.

Cal aclarir, però, que no sempre són el resultat d’una degradació. Una boixeda pot ésser, senzillament, una comunitat forestal ben constituïda, en la qual únicament l’estrat arbori dels roures és substituït per un d’arbustiu —sovint prou alt— de boixos. Pot ésser, també, una comunitat permanent, sobretot a les àrees massa eixutes per a sostenir vegetació forestal.

Les boixedes mediterrànies catalano-valentines

En conjunt, les boixedes de la regió mediterrània són comunitats d’escassa importància en el paisatge, notables, però, per la sorprenent presència del boix —espècie netament submediterrània— en aquest context.

La boixeda amb galzeran (Buxo-Ruscetum hypophyllï) es troba acantonada a determinats indrets del Montgó (la Marina Septentrional), al domini del carrascar amb gatosa, el qual reemplaça secundàriament. És un matoll baix constituït per boix i galzerans (Ruscus hypophyllus, R. aculeatus) bàsicament.

La boixeda amb savina (Buxo-Juniperetum phoeniceae) és, per contra, una comunitat permanent que es fa als sòls esquelètics dels massissos calcaris del Principat, entre els 700 i els 1100 m, allà on el bosc no pot instaurar-se. Hi predominen el boix, la savina (Juniperus phoeniceà) i el càdec (J. oxycedrus).

La boixeda amb llessamí groc (Jasmino-Buxetum sempervirentis) representa la penetració més agosarada dels poblaments de boix al món mediterrani, car es fa a les aridíssimes terres interiors, a la Serreta Negra de Fraga (200-300 m d’altitud). Emparada en la relativa frescor dels obacs, arriba a constituir una bosquina de 3 a 4 metres d’alçària presidida pel boix i pel llessamí groc (Jasminum fruticans), que solen anar acompanyats de garric, llentiscle, arçot, i fins i tot d’auró negre (Acer monspessulanum) i de noguerola (Pistacia terebinthus). Es tracta també d’una comunitat permanent.

La boixeda baleàrica

Tot i ésser molt pobra en espècies submediterrànies —gairebé només duu boix i blada de fulla petita (Acer opalus ssp. granatense)— la boixeda baleárica (Aceri-Buxetum balearicae) representa l’única comunitat extramediterrània dins el poblament vegetal de les Illes, i encara; apareix només en comptadíssims indrets humits de la Serra de Mallorca, entorn dels 1200 m.

Probablement permanent, la boixeda mallorquina és una població densa de boix baleàric (Buxus balearica), espècie endèmica de Mallorca, Cabrera, el sud de la península Ibèrica i l’àrea magribina. Amb el boix i la ja esmentada blada de fulla petita, que posa l’únic toc de color tardoral al sempreverd paisatge baleàric, apareixen només algunes plantes mediterrànies, com l’heura, l’arítjol baleàric o la vidalba baleárica.

Les boixedes submediterrànies

Les boixedes que apareixen a la regió submediterrània poden separar-se en dos grans grups: les boixedes seques, relacionades amb la degradació de la roureda de roure de fulla petita, i les boixedes humides, corresponents a l’alteració de la roureda de roure martinenc.

La boixeda seca típica (Violo-Quercetum fagineae buxetosum) és un agrupament subsegüent a la degradació de la roureda de roure de fulla petita, de la qual, des d’un punt de vista fitocenològic, n’és només una subassociació. La seva distribució i composició florística és bàsicament la mateixa que la de la roureda de fulla petita, substituït l’estrat de roure pel de boixos, i sovint pot presentar-se com una autèntica comunitat forestal, si hi abunda la blada de fulla petita (Acer opalus ssp. granatense). Aquesta boixeda pot interpretar-se com a comunitat permanent als llocs rocosos del domini de la roureda de fulla petita, des dels quals s’ha difós com a conseqüència de la degradació dels boscos. Actualment es troba molt estesa.

A la zona pre-pirinenca continental (Pre-pirineus centrals), freda i eixuta, en desaparèixer la roureda de roure de fulla petita no s’instaura la boixeda seca típica, sinó la boixeda seca amb gavó fruticós (Ononido-Buxetum). Es tracta d’una comunitat densa, d’un parell de metres d’alçària, constituïda bàsicament pel boix, el corner (Amelanchier ovalis) i el gavó fruticós (Ononis fruticosa), en la qual juguen un paper secundari algunes plantes mediterrànies, com la rogeta o el camedris. El garric (Quercus coccifera) pot ésser-hi abundant, especialment als solells i a les parts més baixes (per dessota els 600 m), on la boixeda es transforma insensiblement en la garriga amb boix.

Al domini de la roureda de roure martinenc, prosperen boixedes més humides, les quals, semblantment a les que acabem de comentar, no solen ésser sinó etapes més o menys avançades de la degradació del bosc de roures climàcic. La boixeda humida típica (Buxo-Quercetumpubescentis buxetosum) s’estén per tots els Pre-pirineus calcaris, on constitueix un element primordial del paisatge. A les muntanyes més meridionals (Montserrat, Prades), és substituïda per la boixeda humida amb heura (Buxo-Quercetum pubescentis rusco-hederetosum), que porta força espècies mediterrànies.

Les joncedes

Distribució de les joncedes mediterrànies i submediterrànies als Països Catalans.

Maber, original dels autors

Les joncedes pertanyen al grup de comunitats que anomenem gramenets embosquinats, és a dir, formacions que resulten de la combinació d’un prat sec de gramínies i plantes graminoides (gramenet), i d’una bosquina subarbustiva esclarissada. Una jonceda és, doncs, un gramenet embosquinat calcicola, baix (20-40 cm) i dens generalment. La jonça (Aphyllanthes monspeliensis) hi juga sovint un paper important, raó per la qual dona nom a aquests poblaments, tant científicament (Aphyllanthion) com vulgarment. Segons els casos, li fan costat unes o altres gramínies (fenàs, llistó, avenes, etc.), i no solen mancar-hi mai certes mates llenyoses com la farigola i l’argelaga. Les joncedes corresponen a les darreres etapes de la degradació dels alzinars o, sobretot, de les rouredes submediterrànies, i actualment s’estenen per tot el domini submediterrani i les parts humides i alteroses del mediterrani.

La jonceda típica i la jonceda amb serpoll blanc es troben molt esteses al Principat, al domini de la roureda de roure de fulla petita i de l’alzinar (600-1200 m d’altitud). La jonceda típica (Brachypodio-Aphyllanthetum) és la més difosa de totes i apareix des dels Pre-pirineus calcaris fins a les muntanyes del Baix Ebre i del Maestrat, passant per l’altiplà central català. Les espècies que la integren constitueixen un nucli bàsic que es va repetint, almenys en part, en altres joncedes: la jonça (Aphyllanthes monspeliensis), el fenàs de marge (Brachypodium phoenicoides), la farigola (Thymus vulgaris), 1’avena de brolla (Avena pratensis ssp. iberica), l’argelaga (Genista scorpius), la coronil·la mínima (Coronilla mínima ssp. mínima), la botja d’escombres (Dorycnium pentaphyllum), el panical (Eryngium campestre), el barballó (Lavandula latifolia), la festuca ovina (Festuca ovina), etc. A causa de la seva gran àrea de distribució presenta nombroses variants. La jonceda amb serpoll blanc (Teucrio-Thymetum fontqueri) presenta una àrea reduïda a la Conca de Tremp i rodalia, però resulta una de les joncedes més remarcables per la seva composició florística, car, a més de fenàs de marge, jonça i argelaga, porta espècies continentals endèmiques de la zona, com el serpoll blanc (Thymus serpyllum ssp. fontqueri), un timó particular (Teucrium polium ssp. aragonense), una centaurea notable (Centaurea emigrantis), etc.

Més higròfiles que aquestes, i difoses exclusivament pels Pre-pirineus i les contrades orientals humides del N del Principat, són la jonceda amb plantatge mitjà, les joncedes amb espígol i la jonceda amb astràgal. La jonceda amb plantatge mitjà (Plantagini-Aphyllanthetum) és própia del domini de la roureda de roure martinenc i de l’alzinar muntanyenc (400-1000 m d’altitud); malgrat la presència, encara abundant, de moltes plantes mediterrànies, el plantatge mitjà (Plantago media) i d’altres espècies tendres, com la potentil·la vernal (Potentilla verná), la prunel·la blanca (Prunella laciniata) o els angelins (Teucrium pyrenaicum) donen a aquesta jonceda un aspecte més gemmat. Les joncedes amb espígol (Aphyllantho-Seslerietum calcareae i Aphyllantho-Lavanduletum pyrenaicae) són pròpies de les zones obagues i alteroses dels Pre-pirineus (900-1000 m), al domini de la roureda de roure martinenc, i es caracteritzen per l’abundància d’espígol (Lavandula angustifolia) i per la manca o raresa d’espècies que no suporten el fred, com el fenàs de marge o l’argelaga. Finalment, la jonceda amb astràgal (Astragalo-Linetum narbonensis), la més eixuta del grup i rica en farigola, llistó i astràgal (Astragalus monspessulanus ssp. monspessulanus), apareix localitzada en punts del Conflent i les Corberes, sempre al domini del roure martinenc (600-900 m); a la Fenolleda, ateny àrees del domini dels alzinars (300 m).

Un tercer nucli de joncedes pot fer-se amb les de caràcter mediterrani: la jonceda amb sàlvia, la jonceda amb manxiuleta i la jonceda de llistó amb sàlvia. La jonceda amb sàlvia (Salvio-Aphyllanthetum) apareix a les muntanyes mediterrànies meridionals, del Montsant a Penyagolosa, al domini de la roureda de roure de fulla petita, i fins i tot del carrascar (900-1450 m). És una comunitat muntanyenca i meridionalitzada, integrada per jonça, fenàs de marge, argelagó (Genista hispanica), estaca-rossí (Onobrychis supina), avena de brolla (Avena pratensis ssp. iberica), sàlvia (Salvia officinalis ssp. lavandulifolia) i d’altres espècies, d’entre les quals són especialment destacables les mediterraneo-muntanyenques, com és ara la tulipa (Tulipa australis) o la fritil·lària (Fritillaria pyrenaica).

La jonceda amb manxiuleta (Veronico-Avenetum ibericae) és la més xeròfila de totes les joncedes; penetra agosaradament al domini de la màquia continental (Segrià, Baix Cinca), a l’empar dels obacs (300-400 m), i porta, juntament amb la jonça, avena de brolla, llistó, farigoles, manxiuleta (Digitalis obscura), una verònica (Veronica tenuifolia), l’herba de la pulmonia (Sideritis ilicifolia) i d’altres espècies xeròfiles. La participació d’espècies de caràcter xeròfil és encara més important a la jonceda de llistó amb sàlvia (Bufonio-Salvietum lavandulifoliae), que es fa a les muntanyes del migjorn valencià al domini de l’alzinar (per damunt dels 900 m); el llistó, l’avena de brolla, la sàlvia i la farigola arriben a desplaçar completament el fenàs de marge i fins la jonça.

Un darrer grup de joncedes, pròpies de superfícies totalment erosionades, inclou dues comunitats força atípiques, en esguard de la resta: la jonceda amb lluqueta (Thymo-Globularietum cordifoliae), que porta jonça, farigola i lluqueta (Globularia cordifolia), i la jonceda d’ungla de gat i espernallc pirinenc (Ononido-Santolinetum benthamianae), mancada de jonça i caracteritzada per l’ungla de gat (Ononis natrix ssp. pyrenaica) i l’espernallac pirinenc (Santolina chamaecyparissus ssp. benthamiana). Ambdues apareixen esparsament als Pre-pirineus submediterranis, a les àrees de sòls denudats, on es comporten com comunitas pioneres.

Les brolles xeroacàntiques

Les comunitats oromediterrànies als Països Catalans. Distribució de les brolles i bosquines xeroacàntiques i de les altres comunitats de l’alta muntanya mediterrània, o dels estatges culminals mediterranis, als Països Catalans.

Maber, original dels autors

Les parts culminals de les altes muntanyes mediterrànies (estatge oromediterrani) apareixen dominades per un tipus de bosquina molt particular, integrada per arbusts en forma de pulvínuls espinosos (brolles xeroacàntiques). El creixement pulvinular representa una important protecció contra el vent, tant per la morfologia aerodinàmica, com pel xerofitisme que comporta (vegeu les comunitats de socarrells), i alhora disminueix la sensibilitat de la planta a les oscil·lacions tèrmiques i a la radiació intensa, raons per les quals el port de coixinet espinós resulta molt apropiat per a colonitzar els ambients de les altes muntanyes eixutes.

Aquesta mena de formacions s’estenen de manera espontània, o com a resultat d’un procés de degradació, per certes àrees muntanyoses del país submediterrani. Totes aquestes brolles de coixinets espinosos tenen característiques semblants i poden qualificar-se de brolles xeroacàntiques continentals. A les Balears prosperen també les brolles d’arbusts pulvinulars espinosos, però la seva significació ecològica i composició florística és ben diferent de les peninsulars; seran tractades, per tant, en un altre apartat.

Les brolles continentals d’eriçó

Als cims del País Valencià meridional, tots ells calcaris, es fan les més notables d’aquestes formacions, dominades per espècies d’afinitat bètica o magribina (Xeracantho-Erinacion) i riques en endemismes i plantes notables.

La brolla d’eriçó amb argelaga pubescent (Erinaceo-Genistetum longipedis) és una comunitat permanent de les carenes ventoses de les muntanyes diàniques (Serres d’Aitana i de Mariola), per damunt dels 1000 m. A més de l’eriçó (Erinacea anthyllis), coixinet espinós que recorda efectivament l’aspecte d’un eriçó, hi destaca l’abundància d’un altre pulvínul endèmic del SE ibèric, l’eriçó groc (Vella spinosa) i d’una subespècie, també endèmica de l’àrea, de l’espinosa argelaga pubescent (Genista lobelii ssp. longipes). Als indrets més baixos (domini del carrascar) es fa una variant completament dominada per l’eriçó típic i rica en sàlvia (Salvia officinalis ssp. lavandulifolia) en la qual manquen tant l’eriçó groc com l’argelaga pubescent (subas, salvietosum).

La brolla d’eriçó amb serpoll (Erodio-Erinaceetum) prospera com a comunitat permanent al cim de Penyagolosa (1600-1800 m) i es caracteritza perquè al costat de l’eriçó i d’altres espècies iberomagribines duu plantes dels Pirineus i altres muntanyes septentrionals, com el serpoll (Thymus serpyllum ssp. leptophyllus), la potentil·la cinèria (Potentilla cinerea), la campaneta de fulla rodona (Campanula rotundifolia), etc.

Una altra comunitat d’aquest grup, la brolla d’eriçó amb argelagó (Genisto hispanicae-Erinaceetum), apareix a les muntanyes del Maestrat, per sobre dels 1000 m. Resulta ja força pobra en espècies meridionals, i en porta, en canvi, d’altres de dispersió ibèrica, com l’argelagó (Genista hispanica).

A l’àrea catalano-provençal, les brolles de coixinets espinosos porten espècies de caràcter septentrional i s’agrupen en una altra aliança (Genistion lobelii). A les carenes de les muntanyes del migjorn català (Ports de Beseit, Cardó, Prades, Colldejou, etc.) i dels Pre-pirineus calcaris (Montsec, Aubenç, etc.), per damunt dels 900 m, prospera la brolla d’eriçó amb antil·lis de muntanya (Erinaceo-Anthyllidetum montanae), que conserva encara l’eriçó, tot i que no té ja caràcter dominant; hi són presents també l’antil·lis de muntanya (Anthyllis montana), el timó groc (Teucrium polium ssp. luteum), diverses plantes graminoides (Carex humilis, Koelleria vallesiana, Brachypodium retusum, Stipa juncea, etc.), la jonça (Aphyllanthes monspeliensis) i d’altres espècies corrents a les brolles de terra baixa. Més al N, en indrets calcaris dels Pirineus orientals, es constitueix la brolla de ginestola peluda (Genistetum villarsií), que ja no duu eriçó; el substitueixen les mates de ginestola peluda (Genista villarsií).

Les brolles baleàriques d’eixorba-rates

Als cims de les illes de Mallorca i Menorca apareix, com a les muntanyes peninsulars, una vegetació presidida pels pulvínuls espinosos, però, contràriament a allò que succeeix al Principat i al País Valencià, aquestes comunitats poden fer-se també perfectament en d’altres punts situats a baixa altitud. Sembla que poden instal·lar-se a tot arreu on el vent o la migradesa del sòl no deixen viure l’alzinar o la màquia. Les brolles xeroacàntiques balears són fisiognòmicament molt semblants a les oromediterrànies, però constitueixen tot un altre món des del punt de vista florístic.

La brolla d’eixorba-rates blanc i càrritx (Teucrietum subspinosí) és el principal representant d’aquestes brolles de coixinets espinosos. La constitueixen espècies notables, àdhuc endèmiques, com l’eixorba-rates blanc (Teucrium marum ssp. subspinosum var. balearicum), l’estepa-joana (Hypericum balearicum), l’arítjol baleàric (Smilax aspera var. balearica), i també nombroses plantes comunes a les brolles calcicoles de la terra baixa, com el llistó, el càrritx, el romaní, Pespernellac, etc. Quan el sòl és relativament profund, el càrritx es fa predominant (subas. ampelodesmo-juniperetosum) i el conjunt perd l’aspecte aerodinàmic propi de la resta de brolles xeroacàntiques. Els pulvínuls són molt abundants, en canvi, sobre sòls prims i pedregosos, on el càrritx fa només un paper secundari (subas. sedo-smilacetosum). Els hàbitats preferits per aquesta brolla són les àrees de rascler. A Mallorca domina completament a la Serra de Tramuntana, per damunt dels 1100 m, i a Menorca es troba al Toro i alguns indrets pedregosos.

Els gramenets embosquinats oromediterranis

Als indrets més arrecerats dels cims i carenes de les altes muntanyes seques, allà on l’embat del vent no és tan intens, poden prosperar comunitats oromediterrànies on dominen, o com a mínim són abundants, les gramínies.

Són molt típics els gramenets embosquinats amb eriçó, que tenen l’aspecte de prat sec amb pulvínuls. El gramenet embosquinat d’eriçó amb festuca capil·lifòlia (Daphno-Festucetum capillifoliae), dominat per la festuca capil·lifòlia (Festuca capillifolia) i l’eriçó, es fa als relleixos ombrívols de les muntanyes del migjorn valencià (1000-1400 m), mentre que el gramenet embosquinat d’eriçó amb ussona (Lavandulo-Festucetum gautieri), on predomina la ussona (Festuca gautieri), apareix al repeu dels cingles calcaris obacs, a Penyagolosa (1400 m). A les muntanyes diàniques (800-1400 m) apareix el gramenet embosquinat de cerrell amb eriçó (Festuco-Avenetum filifoliae), comunitat intermèdia entre les timonedes de terra baixa i la vegetació xeroacàntica culminal.

Resulta molt afí a aquestes comunitats, tot i que ja no duu eriçó, el gramenet embosquinat de gavó pirinenc amb boix (Buxo-Ononidetum aragonensis), que es fa als vessants pedregosos obacs del Cadí (1200 m). Es tracta d’un gramenet dominat per l’avena ibèrica (Avena pratensis ssp. iberica) i la ussona (Festuca gautieri) embosquinat amb matolls de boix, espígol i gavó pirinenc (Ononis aragonensis).

Els gramenets d’anyol i festuques (Conopodio-Seslerietum elegantissimae i Conopodio-Festucetum gautieri), que es fan a les muntanyes mediterrànies meridionals catalanes (Montsant, Montserrat, Prades, Llaberia, Cardó, Ports, etc.), no porten tampoc eriçó i tenen més accentuat l’aspecte de gramenet dens. No hi manquen mai l’anyol (Conopodium ramosum) ni les festuques (Festuca).