Els ambients litorals

La nostra franja litoral està sotmesa a les condicions climàtiques generals de la zona mediterrània, però es veu afectada, a més, per diversos factors ecològics especials. L’acció d’aquests factors impedeix la instal·lació de les comunitats mediterrànies convencionals terra endins i determina l’aparició d’un seguit de comunitats permanents, específicament litorals.

Efectivament, la immediatesa de la mar fa impossible la vida a la major part de les espècies de l’interior. D’això n’és responsable, en primer lloc, la sal que es fa present en els diversos ambients litorals, ja sigui salinitzant els sòls de la reraplatja, ja sigui dipositant-se sobre les plantes, havent estat transportada pel vent en forma de petits cristalls o de gotes d’aigua salada; o, encara, penetrant terra endins amb les ones de tempesta, que alimenten les llacunes litorals. Juntament amb la salinitat, el vent juga un paper de primer ordre en els ambients litorals, ja que a part la seva acció mecànica, aguditzada per la pols corrosiva de la sorra i els cristalls de la sal que arrossega, té una important acció fisiològica dessecant.

Sota aquests condicionants generals, els diferents ambients costaners presenten encara altres peculiaritats lligades al substrat, que determinen també en gran manera les comunitats que s’instal·len en cada un d’ells. Així, les platges i dunes sorrenques, els penya-segats rocosos, o les zones argiloses dels aiguamolls, sostenen agrupaments vegetals totalment diferents els uns dels altres, fent que el paisatge litoral sigui divers i contrastat.

La vegetació marina

Sense cap dubte, de tots els ambients litorals, el que ofereix unes condicions de vida més originals, és el subaquàtic. Dins l’aigua de la mar, la vegetació prospera sota aspectes ignots a terra ferma i configura un món de formes i colors que no té rèplica a cap altre ambient terrestre ni dulciaqúícola. Aquesta discordança entre la vegetació de les aigües marines i la resta es deu primordialment a la presència majoritària en el mar de plantes primitives i extremament variades: les algues.

Les comunitats d’algues

El medi aquàtic és essencialment favorable a la vida. Hi prosperen, des de temps remotíssims, vegetals que no han aconseguit de colonitzar la terra ferma perquè no poden resistir la dessecació. Totalment submergides, les algues, que no disposen d’un veritable sistema vascular, obtenen l’aigua i les substàncies minerals directament a través de la seva superfície i elaboren la matèria orgànica mitjançant fotosíntesis, de la mateixa manera que els vegetals terrestres. Les algues, però, a més de les clorofil·les, disposen també d’altres pigments que són els responsables de la vasta policromia que presenten: llurs coloracions van del negre brillant al roig intens o al blanquinós, passant per tot de tons ocres, torrats, verds, rosats i grisosos.

Encara que, en virtud de l’omnipresència de l’aigua, la mar es considera un medi més uniforme que la terra ferma, diversos factors determinen hàbitats diferents, ocupats per comunitats distintes, sobretot en la zona de contacte amb la terra ferma. Així, el tipus de substrat, la mobilitat de l’aigua, la seva temperatura i transparència, determinen agrupaments d’algues segons llur capacitat d’ancorament o llurs necessitats d’oxigen i de llum.

Les aigües més riques en algues són les superficials, les que reben llum en abundància. Això és cert sobretot en les costes rocoses, on les algues poden fixar-se de manera eficaç amb llurs sistemes basals adhesius. Allí, part de sota del nivell de l’aigua en calma i estenent-se fins allà on trenquen les ones, una bigarrada varietat d’algues de formes inusitades conflueix amb tota una sèrie d’animalons igualment multicolors i estrambòtics. En aquesta banda vacil·lant entre aire i aigua, morfologia animal i vegetal es confonen, i és francament difícil d’endevinar si els pinzellets, els tentacles, les estrelles i les làmines que l’aigua bressola corresponen a l’un o l’altre regne.

Un dels elements més curiosos d’aquest complex el constitueixen les formacions calcàries que es desenvolupen a la línia on les ones baten més intensament, constituïdes per algues calcàries que fixen carbonat càlcic. Aquestes crostes blanquinoses, pètries i cerebriformes, les anomenades terrasses (en francès trottoirs), són l’hàbitat d’una gran quantitat de petits organismes.

D’altres conjunts d’algues apareixen per sota d’aquests, a les aigües més quietes i més fosques, aigües que s’empobreixen gradualment a mida que la fondària augmenta i les disponibilitats de llum disminueixen. Però tot el món de les algues és tractat més intensament en el volum dedicat a les plantes inferiors, on remetem el lector.

Els alguers

Els alguers (Posidonion) són poblaments vegetals submarins, no pas d’algues com el seu nom ens inclinaria a pensar, sinó de fanerògames adaptades secundàriament al medi marítim. Ocupen els fons fangosos, sorrencs o codolosos, on no troben la competència de les veritables algues, que no poden colonitzar aquests substrats per manca d’un sistema radical ben desenvolupat que els permeti d’ancorar-s’hi fortament. Habitualment, s’instal·len a.profunditats escasses, on reben bé la llum necessària per a la fotosíntesi, però poden arribar fins als 40 o 50 metres de fondària en aigües de netedat i transparència privilegiades.

Les espècies que constitueixen els alguers són poc nombroses. A la Mediterrània només n’hi ha quatre, totes elles d’aspecte molt semblant. Per un fenómen de convergència de formes, les diferents espècies tenen en comú diversos trets fonamentals: rizomes forts, adequats al substrat mòbil, fulles en forma de cinta estreta, que ofereixen poca resistència al moviment de les aigües, i flors verdoses, insignificants, sense un paper important en la reproducció, la qual sol efectuar-se de manera vegetativa (arrelament d’esqueixos o de fragments de fulla).

A les nostres costes, l’espècie més abundant és la posidònia (Posidònia oceanica), de fulles amples (1 cm), soca fibrosa i port més robust que la cimodocea (Cymodocea nodosa) i les zosteres (Zostera marina i Z. nana), les fulles de les quals són molt llargues i estretes (1 a 5 mm). Fent immersió, l’alguer de posidònia pot ésser observat a tot el nostre litoral, però també és possible d’endevinar-lo de terra o d’una barca estant, en indrets d’aigües ben transparents. Si més no, tothom qui s’ha passejat per la platja ha trepitjat algun cop les fulles seques de les posidònies, que s’acumulen prop de la línia d’aigua, de vegades en grans munts, o bé ha topat amb pilotes de fibres rogenques, simples fulles esmicolades que han estat densament aglomerades pel vaivé de les ones. Aquests amuntegaments poden tenir el seu origen en les fulles que es desprenen de manera natural a la tardor, però sovint també són produïts pels temporals, que arrenquen i fragmenten rabasses i fullatge.

Les masses vegetals que constitueixen els alguers serveixen de substrat o refugi a tot un seguit d’organismes que són la base de l’alimentació de la majoria dels peixos de la zona litoral, dels quals n’aixopluguen postes i cries, conjuntament amb una rica fauna de petites dimensions que cerca protecció dins l’atapeïda prada.

Els herbassars de rúpia

Als estanys litorals d’aigües salabroses i fons fangosos s’hi poden formar uns herbassars d’algues i plantes superiors, en els quals és característica la presència de rúpies (Ruppia marítima, R. cirrhosa) plantes de rabassa reptant i fulles filiformes. Esporàdicament, aquesta comunitat reapareix també en llacunes de terra endins, o fins i tot a les aigües de la mar, en tolls arrecerats i de poca fondària.

La vegetació de les roques costaneres

Les roques litorals presenten un tipus de vegetació particular, totalment diferent de la que viu al rocam de terra endins. A la qualitat del substrat, s’hi afegeixen aquí d’altres particularitats ambientals, com el vent i la salinitat, que contribueixen a crear les condicions extremes que caracteritzen el medi litoral.

En els ambients litorals, la natura química del substrat no és gaire determinant. Sovint, malgrat que la roca contingui una important proporció de sílice, els elements resultants de la descomposició, atacats pels aerosols marins, donen una reacció netament bàsica, cosa que uniformitza força els diferents substrats. D’altra banda, l’entitat de les comunitats rupícoles litorals està molt condicionada pel vent. La vegetació de les roques costaneres és rica i ocupa extensions importants en aquelles zones sotmeses regularment a vents violents que aixequen l’aigua salada fins a altituds considerables, però a les zones habitualment calmades, la influència de la mar es fa sentir poc i les comunitats de terra endins colonitzen sense problemes les àrees més properes a la costa, de manera que les comunitats pròpiament litorals apareixen molt empobrides, i sovint reduïdes a la mínima expressió. Al nostre país, les àrees més riques en vegetació rupícola litoral són les batudes per la tramuntana (Cap de Creus, litoral nord de Menorca).

Les comunitats d’armèries, limòniums i fonoll marí

A la banda immediata al nivell de la mar (20-30 m), al llarg de les nostres costes rocoses es fan un cert nombre de comunitats rupícoles litorals (Crithmo-Limonion), en totes les quals tenen un paper rellevant certes planes de la família de les plumbaginàcies (arméries i limòniums) i el fonoll marí (Crithmum maritimum).

Als penya-segats ben ventejats per la tramuntana de la costa septentrional, al Rosselló i a l’Empordà, la vegetació rupícola marina es disposa en dues bandes paral·leles, des de vora l’aigua cap a l’interior. La comunitat d’armeria marina (Armerietum ruscinonensis), que ocupa els blocs rocosos fortament inclinats, sotmesos directament a les influències marines, està constituïda per mates aïllades de dues espècies endèmiques (Armeria ruscinonensis i Limonium tremolsii), que creixen a les esquerdes i replanets de les roques acompanyades sovint pel plantatge marí (Plantago subulata), el policarp (Polycarpon polycarpoides), el fonoll marí, la pastanaga marina (Daucus gingidum), etc. Més allunyada de la mar, recobrint de manera discontínua els planells culminals dels penya-segats assíduament batuts pel vent, apareix la comunitat de plantatge marí (Thymelaeo-Plantaginetum subulati), presidida pel plantatge marí i la bufalaga hirsuta (Thymelaea hirsuta), que fa de transició entre la comunitat d’armèria, pròpiament litoral, i les brolles i prats de l’interior.

Passat el cap de Begur, la costa, més protegida de la tramuntana, i també més hostil a ésser colonitzada per les plantes a causa de les roques granítiques i meteoritzades que la conformen, presenta una vegetació rupícola molt pobra, en la qual ben poques espècies fan costat al fonoll marí. Més avall, al S de la Costa Brava, el litoral baix i sorrenc no ofereix tampoc indrets idonis per al desenvolupament d’aquesta mena de vegetació, fins al punt que cal arribar al massís de Garraf per a retrobar-la. A partir d’allí, els penya-segats apareixen en punts esparsos del litoral català i valencià. Aquestes àrees meridionals aixoplugen comunitats diferents de les del nord, pobres en espècies i caracteritzades per l’abundància de fonoll marí i la presència de limòniums diversos. Alguns d’ells són endèmics d’àrees molt reduïdes: Limonium gibertii ho és del cap de Salou, Limonium dufourei dels caps d’Orpesa i Cullera, etc.

També a les Balears, les roques litorals més exposades als efectes de la mar porten una comunitat de limòniums (Limonietum caprariensis), més rica que les vistes suara, ja que a més dels limòniums que la dominen (Limonium caprariensis, L. gougetianum, etc.), inclou plantes endèmiques de les illes, com Senecio rodriguezii.

Les comunitats de socarrells

Als llocs del litoral fortament batuts pel vent i no immediatament afectats pels ruixims d’aigua salada, apareixen unes curioses poblacions de subarbusts amb aspecte de coixinets espinosos densos o pulvínuls. El creixement pulvinular els assegura una protecció eficaç, perquè el port aplanat i compacte disminueix la superfície exposada al vent, alhora que l’espinescència, o bé l’empetitiment del limbe foliar, impedeixen que es realitzi la intensa transpiració que, d’altra manera, es produiria. És així com espècies de famílies diverses, al llarg de la seva evolució, han adoptat una morfologia aerodinàmica semblant, que les ha fet capaces de suportar amb eficàcia la violència dels vents.

Als Països Catalans, el paisatge de coixinets es-. pinosos litorals és ben conegut a les Balears, on aquests pulvínuls reben el nom de socarrells. Tots els socarrells tenen un aspecte molt semblant, de manera que és difícil de distingir-los entre ells, i per això no disposen de noms individualitzats (Launaea cervicornis, Dorycnium pentaphyllum ssp. fulgurans, Centaurea balearica, etc.). Però n’hi ha de més identificables, com els que reben l’eloqüent nom d’eixorba-rates: l’eixorba-rates blanc (Teucrium marum ssp. subspinosum var. balearicum), el negre (Astragalus balearicus) i el gros (Astragalus massiliensis). A la costa de Tramuntana de l’illa de Menorca, i també en punts de la de Mallorca, prosperen de manera extraordinària.

La comunitat de socarrells (Launaeetum cervicornis) s’hi instal·la en indrets afectats pels vents salabrosos, però lluny dels esquitxos de les ones, formant una banda intercalada entre la comunitat halófila de limòniums (Limonietum caprariensis) i la màquia de l’interior. Els socarrells es troben més o menys separats els uns dels altres per espais buits, de manera que l’aspecte que ofereix l’agrupament és el d’un conjunt de boles espinoses escampades sobre el pendent rocós. Juntament amb els socarrells, es troben també d’altres espècies que habitualment tenen port normal, però que aquí adopten formes especials a conseqüència de l’acció continuada del vent, el qual desseca els brots joves i les fulles de la superfície, tot donant a la planta un aspecte retallat.

A la península, aquesta mena de formació vegetal manca a gairebé tot el litoral. Només a l’àrea septentrional de la Costa Brava, als caps de Creus i de Begur, apareixen uns poblaments similars, que corresponen a comunitats vicariants de les de les Illes, però més pobres. L’únic representant d’aquests conjunts vegetals que té forma pròpia de socarrell és l’eixorba-rates gros, anomenat també coixí de monja (Astragalus massiliensis).

La vegetació dels sorrals costaners

Les platges on s’acumulen sorres fines constitueixen un hàbitat peculiar en el qual les condicions generals dels medis litorals es veuen complementades amb l’existència d’un substrat molt difícil de colonitzar per les plantes, car l’aigua de pluja s’hi filtra sense quedar-hi retinguda, de manera que la superfície resta completament seca: les plantes han de suportar condicions d’ariditat permanent. Per altra banda, en no quedar tampoc retinguda l’aigua salada, la salinitat edàfica és sorprenentment baixa, o fins nul·la, circumstància inesperadament favorable. Altrament, una tercera característica d’aquest tipus d’hàbitat deriva de l’estructura solta, sense cap mena de cimentació, de les arenes litorals, que combinada amb la presència sovintejada de vents violents, dona com a resultat la configuració d’un substrat mòbil, remodelat a cada gropada, on les plantes són tan aviat desarrelades com colgades de sorres, i sotmeses sempre a l’acció abrasiva del vent i de l’arena.

Les comunitats de les platges i les dunes

Malgrat les dificultats, han reeixit a instal·lar-se poc o molt en aquest ambient diverses espècies, força més de les que ens podria fer pensar la nostra coneixença estiuenca de les platges del país, en franc procés de degradació. Així, la vegetació psamòfïla (psammos = sorra) comprèn nombroses espècies de diverses famílies, totes elles caracteritzades per un port rígid o espinós, per l’aspecte glauc o blanquinós de les fulles, i pel gran desenvolupament del sistema radical. Els poblaments herbacis a què donen lloc aquestes plantes són oberts, sense estratificació, i generalment poc densos. Clàssicament es descriuen dues associacions vicinants, l’una tocant l’aigua i l’altra més a l’interior, sobre les sorres seques que s’acumulen formant dunes.

Després d’una primera banda enterament desproveïda de vegetació, a partir d’allà on les ones només arriben en cas de tempesta, apareix l’agrupament vegetal davanter: la comunitat de jull de platja (Agropyretum mediterraneum). Es tracta d’una formació discontínua en la qual dominen dues gramínies de potents rizomes horitzontals que les asseguren amb fermesa a l’inestable substrat: Pesporobolus (Sporobolus pungens) i el jull de platja (Agropyrum junceum ssp. mediterraneum). Són també característiques de l’associació d’altres plantes, com el polígonum marí (Polygonum maritimum) i la mansega marina (Cyperus capitatus).

Veritable pionera de valuosa funció edificadora i consolidadora dels pujols de sorra és la comunitat de borró (Ammophiletum arundinaceae), que s'instaura al capdamunt de les dunes resultat de l’amuntegament eòlic d’arena fina. Junt amb el borró (Ammophila arenaria ssp. arundinacea), robusta gramínia que hi té un paper preponderant, és característica la presència del melgó marí (Medicago marina) i de l’equinòfora (Echinophora spinosa). Tot un seguit d’espècies típiques de les sorres poden acompanyar les plantes característiques en ambdues associacions: la corretjola marina (Convolvulus soldanella), el panical marí (Eryngium maritimum), la lleteresa marina (Euphorbia paralias), l’esplèndid lliri de mar (Pancratium maritimum), etc.

A la majoria de les nostres platges aquests agrupaments resten actualment molt empobrits, i sovint apareixen barrejats amb la vegetació pròpia d’ambients arenosos ruderalitzats, és a dir de les sorres riques en elements nitrogenats, que tenen el seu origen en l’impacte humà sobre el medi (deixalles, excrements, etc.). Aquesta està constituïda per les comunitats de cascall marí (Glaucio-Cakilion), en les quals dominen dues plantes atractives: el cascall marí (Glaucium flavum), de grans flors grogues i fruits molt llargs i estrets, i el rave de mar (Cakile marítima) de flors blavoses i fruits esponjosos, inflats.

Les comunitats de reraduna

A mesura que la distància devers el mar augmenta, les sorres s’estabilitzen d’una manera progressiva. Les dunes de la primera línia serveixen de protecció contra el vent marí, i al seu darrera, en condicions més favorables, el complex sòl-vegetació evoluciona gradualment i adquireix un aspecte més usual. Juntament amb l’arena, es van acumulant materials fins argilosos, que donen al substrat una granulació més apta per a la colonització de la vegetació, la qual s’hi instal·la més copiosament. En conseqüència, una petita capa d’humus va recobrint la superfície del sòl, fet que facilita la fixació definitiva del sorral.

En aquest ambient de transició, s’estableix la comunitat de crucianel·la marina (Crucianelletum maritimae), que forma un tapís dens, alt de 30-40 cm, on predominen els arbusts nans i les herbes perennes. Fent costat a l’espècie que dona nom a l’associació, la crucianel·la marina (Crucianella marítima), apareixen plantes de l’interior que han diferenciat races particulars, adaptades a aquest hàbitat, com el timó marí (Teucrium polium var. maritimum), les varietats marítimes de la maçanella (Helichrysum stoechas var. maritimum) i de l’escabiosa (Scabiosa atropurpurea ssp. marítima var. marítima), una subespècie costanera de l’ungla de gat (Ononis natrix ssp. ramosissima), etc., així com algunes de les espècies psamòfiles ja dites.

Sobre dunes poc mòbils, allunyades de la mar, la comunitat de crucianel·la marina és substituïda a Menorca per la comunitat d’escrofulària marina (Ononido-Scrophularietum minoricensis). Es tracta d’un agrupament vegetal dens, de mig metre d’alçària, que fa la transició entre les comunitats de les sorres i la màquia de l’interior. La seva composició florística és força variable, però les espècies més significatives són l’escrofulària marina (Scrophularia canina ssp. ramosissima var. minoricensis) i una altra subespècie d’ungla de gat (Ononis natrix ssp. crispa).

Rera les acumulacions de sorra de les platges existeixen sovint llacunes litorals més o menys efímeres, generades per l’aigua marina que hi penetra per via subterrània, o que hi arriba amb les ones de tempesta. És en el trànsit entre els sorrals costaners i aquestes llacunes salabroses que s’estableix la jonquera amb sesquera (Eriantho-Holoschoenetum australis), comunitat de joncs i grans gramínies que pot colonitzar aquesta mena de sòls lleugerament humits i salins, encara sorrencs. La comunitat està caracteritzada per la gran sesquera (Erianthus ravennae), que també es fa als sorrals fluvials, i el jonc boval (Scirpus holoschoenus). Tanmateix, hi penetren el plantatge crassifoli (Plantago crassifolia) i el jonc negre (Schoenus nigricans), plantes característiques de la comunitat que inicia la sèrie de vegetació dels sòls salins, amb la qual sol trobar-se en contacte.

La vegetació dels salobrars

La vegetació dels sòls salins litorals presenta molt poques afinitats amb les comunitats dels sorrals, que acabem de descriure. A les basses salabroses que es formen a la reraplatja, el contingut en clorurs del sòl és el factor que determina la distribució de les espècies i comunitats vegetals. La majoria de plantes no disposen de prou força osmótica per absorbir l’aigua dels sòls que tenen dissolucions de clorurs molt concentrades i, per tant, no poden viure en indrets salins. Les plantes que es fan als salobrars, anomenades halòfits, superen aquest problema acumulant sals als teixits, de manera que el seu suc cel·lular ateny uns valors osmòtics extremament elevats. Gràcies a aquesta estratègia, les cèl·lules radicals tenen capacitat de succió suficient per a absorbir aigua carregada de sals, l’única que tenen a la seva disposició.

Molts dels halòfits presenten òrgans suculents, perquè l’acumulació de clorurs determina inflamem de les cèl·lules, però n’hi ha d’altres que no són carnosos, o que ho són molt poc, i això és perquè acumulen també d’altres sals que contrarresten l’efecte del ió clorur. Hi ha espècies, generalment no suculentes, que tenen glàndules excretores per on les cèl·lules eliminen l’excés de sal que els podria resultar perjudicial (els limòniums, per exemple).

Les jonqueres halòfiles

La concentració de sal augmenta a mida que el sòl es fa més argilós i compacte, ja que la major proporció de llims dona al sòl una textura menys grollera capaç d’embassar els aports d’aigua salada i de retenir-ne els clorurs. Mentre la fracció sorrenca del sòl encara és important, la salinitat edàfica es manté baixa. En aquestes condicions, apareixen comunitats riques en joncs o plantes junciformes halòfiles que, tanmateix, poden comptar ja amb la presència d’alguna planta suculenta, com el plantatge crassifoli (Plantago crassifolia). Aquesta mena de comunitats entronquen la vegetació d’indrets salabrosos amb la vegetació no halófila.

La jonquera amb plantatge crassifoli (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae) és una comunitat subhalòfila en la qual abunden espècies de sòls humits i una mica sorrencs, lleugerament salabrosos, formant un prat molt particular d’espècies carnoses o junciformes. Hi predominen el plantatge crassifoli (Plantago crassifolià), un àster suculent (Aster tripolium) i diversos joncs (Juncus maritimus, J. acutus, Scirpus holoschoenus). Apareix al llarg de tot el nostre litoral, en diverses variants. A les terres més septentrionals, el lloc d’aquesta comunitat pot ésser ocupat per la jonquera amb jonc bord (Junco-Triglochinetum maritimi), en la qual apareix el jonc bord (Triglochin maritimum), molt semblant als veritables joncs, encara que pertanyi a una altra família de plantes. Continua essent-hi presents l’àster suculent i diversos joncs marítims (Juncus maritimus, J. gerardi, Scirpus maritimus).

La jonquera amb espartina o espartinar (Spartino-Juncetum maritimi) substitueix les anteriors quan el sòl resta inundat durant llargues temporades, de manera que la humitat és forta i la salinitat dèbil. Les espècies predominants són el jonc marí (Juncus maritimus) i l’espartina (Spartina patens), una gramínia alta, amb aspecte de jonc. Als marjals costaners de l’Empordà, dels deltes del Llobregat i de l’Ebre, i de l’Albufera de València, aquesta comunitat es localitza vora les llacunes litorals, en contacte amb el canyissar halòfil, entorn del qual forma una densa cintura d’un metre d’alçària, en què l’espartina té un paper preponderant (subas. spartinetosum), mentre que en els punts més argilosos i secs l’espartina es fa rara i la comunitat resta reduïda a un poblament de joncs, de menys entitat (subas. juncetosum maritimi); aquesta darrera variant apareix en diversos indrets, a tot el litoral dels Països Catalans.

Els salicornars

Quan els sòls dels aiguamolls costaners es fan més argilosos, esdevenen compactes i impermeables, i l’aigua salada hi queda entollada i els impregna de clorurs. Les comunitats que es fan en aquestes condicions estan dominades per plantes suculentes, com les salicòrnies o cirialeres, els salats, etc., totes elles halòfits autèntics, que poden bombar l’aigua del sòl gràcies a les elevades concentracions dels seus sucs cel·lulars, que acumulen sals.

Els fons de les depressions on s’entolla l’aigua salada durant tot l’hivern és l’hàbitat ocupat pels salicomars herbacis (Thero-Salicornion). Es tracta de comunitats constituïdes per espècies anuals, que aprofiten l’època estival eixuta per germinar i completar llur cicle biològic. Entre elles predomina de manera absoluta la cirialera herbàcia (Salicornia herbacea), que de vegades forma poblacions completament pures; és freqüent en aquestes poblacions que el sòl estigui cobert d’un tel de cianofícies. Els salicornars herbacis són propis dels marjals costaners, i solen ocupar superfícies petites, molt salades, entre les crostes de sal, mancades de vegetació, i els salicomars subarbustius a què ens referirem a continuació.

Els salicomars subarbustius (Arthrocnemion fruticosi) presenten l’aspecte d’una brolla constituïda per plantes crasses de mig metre d’alçària, que cobreixen més o menys densament les planes argilenques i salades, properes a la mar. Aquestes poblacions estan dominades per cirialeres (Arthrocnemum fruticosum, A. glaucum), salsones (Inula crithmoides) i salats (Atriplex portulacoides); tampoc no hi sol mancar la capa de cianofícies entapissant el sòl, el qual es manté humit la major part de l’any, tot i que la inundació per aigua salada no és tan persistent com en els indrets on progressen els salicornars herbacis, i sovint l’embassament és produït per l’aigua de la pluja.

Les comunitats de limòniums i donzell marí

Sobre sòls també molt salins i argilosos, però secs, la vida de les plantes és encara més difícil, car a més de la forta concentració de sals, han de suportar la manca d’aigua. Les plantes que viuen en aquests ambients s’anomenen xerohalòfits, en contraposició amb les que acabem de descriure, que viuen en els sòls humits de les depressions salades, i que anomenem higrohalòfits. Els xerohalòfits no solen ésser suculents, i és freqüent que a l’època eixuta perdin les fulles i els brots joves, per tal de disminuir la superfície de transpiració.

Les comunitats de limòniums i donzell marí (Limonietalia) són generalment veïnes dels salicornars, i la presència d’un o altre tipus de comunitat ve condicionada per petits accidents geogràfics que determinen un contingut d’aigua edàfica més o menys elevat. En totes aquestes comunitats tenen un paper preponderant els limòniums, la variabilitat dels quals és fabulosa, i el donzell marí (Artemisia gallica); hi apareixen també el salat portulacoide (Atriplexportulacoides), algunes cirialeses i, al delta de l’Ebre, dues plantes raríssimes, de procedència meridional (Limoniastrum monopetalum i Zygophyllum album). Les comunitats d’aquest grup solen presentar aspecte de prat, i poden assolir recobriments importants.

La vegetació llenyosa de transició

El terme final de l’evolució de la vegetació sobre sorres és un estadi forestal que fa el trànsit entre les comunitats psamòfiles i halòfiles, que acabem de descriure, i l’espai forestal de l’interior, sigui la màquia o l’alzinar. Dit d’una altra manera, els bosquetons litorals representen l’avantguarda de la vegetació forestal, capaç d’enfrontar-se directament amb els rigors del vent i la salabror del litoral.

El cadequer litoral

Al país de l’alzinar, aquest espai fronterer l’ocupa un bosquetó de càdec de fruit gros (Juniperus oxycedrus ssp. macrocarpa), barrejat sovint amb pi blanc (Pinus halepensis) i llentiscle (Pistacia lentiscus); al sotabosc, poden aparèixer algunes plantes poc exigents de l’alzinar i algunes plantes psamòfiles. Del cadequer litoral (Asparago-Juniperetum macrocarpae) en queden poques restes, localitzades a les costes catalana i mallorquina.

El savinar litoral

El savinar litoral (Juniperetum lyciae) substitueix el cadaquer en els llocs més àrids; la seva àrea és més meridional i més extensa. Actualment el trobem encara ben constituït a les platges d’Eivissa i Formentera, i en alguns indrets del litoral mallorquí i menorquí, mentre que a Catalunya i al País Valencià en queden només fragments relictuals.

A les costes balears, les savines (Juniperus phoenicea ssp. lycia) formen bosquets considerables, de 3-5 metres d’alçària, moltes vegades també acompanyades del pi blanc i del llentiscle. Aquest conjunt d’arbres es desenvolupa molt bé damunt les dunes, les quals fixa, probablement perquè al subsol troba una reserva d’aigua suficient. Per contra, les plantes herbàcies que arrelen als horitzons superiors secs, escassegen.

Les pinedes de pi blanc i pi pinyer

Malmesos en gran part els savinars i cadequers litorals, han restat a les nostres costes els pins, capaços de resistir en condicions del tot precàries. No hi ha dubte que la imatge de la mar blava va lligada al verd dels pins, que sovint es mantenen com per miracle enmig dels penya-segats costaners, tortuosament arrelats a les esquerdes. Segurament aquest tipus de localitats del pi blanc (Pinus halepensis), que a partir d’aquí i d’altres llocs no gaire grassos, ha anat estenent-se fins a constituir actualment l’espècie forestal més habitual al nostre territori.

El pi pinyer (Pinus pinea), arbre probablement introduït en èpoques històriques, mostra una perfecta adaptació als ambients litorals sorrencs, i és capaç de colonitzar els sorrals de les platges i les dunes. Per això, sovint ha estat plantat amb aquesta finalitat (Guardamar, Castelldefels, Empordà, etc.).