Els ambients aigualosos

De manera semblant a allò que succeeix a la franja litoral, els cursos d’aigua, aiguamolls i llacs generen condicions ecològiques locals que esdevenen tant o més determinants que el clima general. Els factors determinants són, en aquest cas, l’abundància, i fins l’excés, d’aigua i la relativa frescor ambiental que aquesta assegura.

A les ribes i rabeigs dels rius i rieres, dins l’aigua de les llacunes, als mulladius que s’estenen al voltant dels estanys, arrelen o suren diverses espècies vegetals particulars, amb un elevat grau de dependència del medi aquàtic. N’hi ha que viuen submergides totalment, indiferents per complet al clima general mentre aquest no posi en perill la persistència del toll d’aigua; d’altres, amb parts emergides, reben una influència més important de les condicions climàtiques generals, però estan lligades, més que a cap altre factor, a l’existència de la capa freática que alimenta les seves rels.

És clar que el manteniment del toll d’aigua o de la humitat edàfica sí que depèn del clima general imperant, de manera que en últim extrem ens cal admetre la influència indirecta que aquest té sobre les comunitats aquàtiques, però en un grau diferent del que exerceix damunt les comunitats terrestres que hem considerat fins ara. Efectivament, no és el mateix considerar les terres mediterrànies amb pluges escasses i irregulars, gairebé nul·les a l’estiu, que les àrees de muntanya plujosa, on la humitat és tot l’any assegurada. A tota l’àrea mediterrània, les oscil·lacions de nivell dels rius, dels estanys i de la mateixa capa freática, dificulten fortament la vida de les plantes aquàtiques més estrictes i només permeten la persistència de les espècies tolerants, capaces de fer front a períodes estivals eixuts. Ara bé, les que finalment s’hi instal·len, són generalment espècies ben diferents de les que constitueixen la flora mediterrània: herbes de fulles grosses i tendres, que evaporen grans quantitats d’aigua, o arbres caducifolis que no tenen res a veure amb l’eixut món mediterrani en què es troben immersos; només en alguns casos extrems, apareixen espècies alhora perennifòlies i de ribera (els baladres, per exemple). És per això que parlem de la prevalència d’unes condicions ambientals permanents, generades per la presència constant de l’aigua, sobre del clima general de la zona.

La vegetació de l’aigua dolça i dels llocs amarats es mostra forca homogènia als diferents dominis climàcis, i les principals diferències vénen determinades per la natura i qualitat de l’aigua. La quantitat de sals que porta dissoltes, el grau d’acidesa o d’alcalinitat, la transparència o la temperatura són, aquests sí, factors decisius en l’establiment d’un o altre tipus de comunitat vegetal. Els conjunts vegetals dels ambients aigualosos es poden classificar segons molts criteris (grau d’immersió de les plantes, formes vitals, mobilitat de les aigües, etc.). En els apartats que segueixen, figuren ordenats en tres grans grups, començant pels que viuen dins l’aigua, seguint pels que només hi tenen llurs bases, i finalitzant amb les comunitats forestals, que arrelen a terra ferma i troben l’aigua al mantell freàtic.

La vegetació d’estanys, fonts i rierols

Els agrupaments vegetals més francament lligats a l’aigua cerquen indrets banyats tot l’any o, si més no bona part, per les aigües fluents o embassades. Als estanys i llacs, fonts, recs i rierols que només excepcionalment s’assequen, trobem, doncs, comunitats caracteritzades per la presència de plantes molt tendres, sense òrgans llenyosos, que són sostingudes per la mateixa aigua i mostren formes extremament adaptades al medi aquàtic. Aquestes plantes reben genèricament el nom d’hidròfits, que no vol dir altra cosa que vegetals aquàtics (d’hydros = aigua, i phyton = vegetal), i poden viure arrelades al fons o bé, simplement, surant damunt les aigües.

Els poblaments de llentilles d’aigua

Les llentilles d’aigua (Lemna minor, L. gibba) són unes curioses plantetes minúscules, amb aspecte de paperets de confetti, que viuen surant sobre les aigües quietes de tolls i basses. Es tracta, de fet, de plantes fanerògames, amb flors veritables, que presenten un corm reduït a la petita làmina verda que veiem surar i a una arreleta simple que penja cap a l’aigua i que, a més d’absorbir els nutrients, serveix per a mantenir l’orientació de la planta en l’aigua en moviment.

Normalment, les poblacions de llentilles d’aigua del nostre país, que es poden trobar des de les terres litorals fins a la Vall d’Aran (Lemnion minoris), són integrades majoritàriament per L. minor, si les aigües són ben netes, o per L. gibba, si aquestes són riques en nitrats, però quan la comunitat està ben constituïda hi poden aparèixer també dues plantes inferiors, una falguera (Azolla caroliniana) i un briòfit (Riccia fluitans), que presenten una extraordinària semblança amb les llentilles d’aigua. És notable que els diferents grups que s’han adaptat a viure surant sobre les aigües hagin evolucionat cap a l’adquisició de caràcters comuns, de manera que, a primera vista, hom no pot fer-se cap idea de la diversitat taxonòmica que presenten.

És habitual que les llentilles d’aigua s’acumulin en gran quantitats i arribin a entapissar de verd tota la superfície de l’aigua. Quan les basses on s’instal·len aquests poblaments s’assequen, les llentilles queden encastades a terra formant un tel i així es poden mantenir fins que l’aigua retorna, si l’època de secada no es massa llarga.

Els herbassars de potamogètons o de ranuncles

No deixa d’ésser sorprenent descobrir com, en alguns trams, els rierols o canals d’aigua es converteixen en una mena de prats verds bellugadissos on l’aigua en prou feines es veu. Les responsables d’aquesta metamorfosi són unes comunitats vegetals (Potamogetonion) constituïdes per plantes que viuen dins l’aigua, arrelades al fons, i que disposen les seves fulles superiors, laminars, planes damunt la superfície de l’aigua, mentre la part de la planta submergida presenta unes fulles pràcticament reduïdes a la nervadura, sovint finament dividides i pinnades. Aquesta peculiar morfologia és el resultat de la readaptació al medi aquàtic que han sofert aquestes plantes, moltes de les quals presenten caràcters propis de la vida terrestre, com són la pol·linització pel vent o pels insectes.

Acostumen a formar part d’aquests poblaments aquàtics diverses espècies de potamogéton (Potamogeton coloratus, P. densus, P. nodosus, P. crispus), el volantí (Ceratophyllum demersum), els cal·lítrics (Callitriche sp.), i diferents ranuncles aquàtics (Ranunculus aquatilis, R. pseudofluitans, etc.) que quan floreixen, a la primavera, omplen d’infinites taquetes blanques l’ondulada verdor sobrenadant. En algun indret privilegiat, pot fer acte de presència, encara, l’espècie més espectacular d’aquest grup, l’esplèndid nenúfar (Nimphaea alba). Aquesta mena d’herbassars no són gaire habituals a les nostres latituds, però apareixen de manera esparsa allà on s’hi donen condicions favorables, en estanyols permanents o cursos regulars d’esmunyida suau.

Els creixenars

Probablement perquè són menys exigents en la netedat de l’aigua, els creixenars (Glycerio-Sparganion) són herbassars molt més freqüents als rius i rieres d’aigües poc profundes de la nostra terra baixa. Viuen bé en aigües riques en substàncies nitrogenades, com és ara les dels rierols on xipolleja el bestiar, i solen formar masses atapeïdes de fins a mig metre d’alçària, constituïdes per plantes perennes, només semisubmergides, que s’anomenen genèricament créixens. Hi acostumen a dominar els créixens bords (Apium nodiflorum), ben fàcils de confondre, sobretot si no són florits, amb els créixens vers (Nasturtium officinale), recol.lectats molt freqüentment per a menjar en amanida, igual que els créixens de cavall (Veronica beccabunga) que són, però, menys apreciats. També poden formar part del creixenar altres plantes, com l’herba de folls (Veronica anagallisaquatica), la dolceta (Samolus valerandí), i principalment fora dels ambients mediterranis, la glicèria (Glyceria fluitans), planta de tiges flotants que arriba a constituir poblacions de densitat considerable als rierols de muntanya.

L’hàbitat preferit dels creixenars són els indrets on els rierols s’eixamplen i l’aigua s’escola lentament, acumulant materials fins (llims i sorres), sobretot si són llocs oberts i ben il·luminats. En certa manera, els creixenars entronquen amb les comunitats helofítiques (canyissars, jonqueres), ja que gran part de l’any les plantes romanen amb llurs parts superiors emergides, i fins i tot poden passar curts períodes d’eixugó total.

Les comunitats fontinals

Als cursos alts d’aigües ben pures, principalment si són àcides, els creixenars són desplaçats per d’altres comunitats (Cardamino-Montion).

Els rierols i fonts d’aigua fresca i tranquil·la solen aparèixer delicadament encatifats per coixinets, densos i amarats d’aigua, de molses o de plantes com l’amanida de gripau (Montia fontana), acolorits sovint per la presència de dues plantes superiors vistoses, la calta (Caltha palustris), de grans flors d’un groc brillant, i l’epilobi alsinifoli (Epilobium alsinifolium), culminat per una espiga de floretes de color rosa.

Si el corrent és més ràpid i cabalós, solen escortar el pas de l’aigua herbes més robustes que les molses, com és ara la magnífica saxífraga aquàtica (Saxífraga aquatica), o la cardàmine pirinenca (Cardamine raphanifolia), però no acostumen a mancar-hi tampoc ni la calta, ni l’epilobi alsinifoli. Tots aquests poblaments, especialment ben constituïts als Pirineus, d’on alguns són exclusius, es mostren esplendorosos a la primavera i a començaments d’estiu, però són capaços de mantenir-se verds tot l’any, fins i tot a l’hivern, als indrets on l’aigua no es glaça, gràcies a la protecció tèrmica de l’aigua corrent.

A Penyagolosa, en aigües també fredes però alcalines, apareix una comunitat fontinal amb molses i hepàtiques diferents de les que es fan a les aigües pirinenques, comunitats que hom atribueix a una altra aliança (Cratoneurion commutati). També pertanyen a un grup especial (Adiantion), relacionat amb les comunitats rupícoles, els poblaments de capillera (Adiantum capillus-veneris) i dolceta (Samolus valerandi) que, juntament amb diverses molses calcicoles, colonitzen les fonts i degotalls calcaris de la terra baixa i la muntanya mitjana mediterrànies.

Per cloure aquest apartat de vegetació fontinal, cal encara fer referència als conjunts de plantes (Calthion palustris) que envaeixen els sots i reguerons dels prats montans quan la inundació fa impossible la vida a les espècies que constitueixen la comunitat pratense habitual a l’indret. Amb la inevitable calta, apareixen en aquests llocs diverses plantes junciformes i la cardigassa palustre (Cirsium palustre), de manera que unes vistoses taques groc-morat denuncien des de lluny la presència de tolls humits enmig dels prats.

La comunitat d’espargani muntanyenc i subulària

Les aigües dels estanys pirinencs, tant o més pures i fredes que les que ens ocupaven suara, són poblades freqüentment per plantes aquàtiques totalment submergides, o de fulles suradores, que constitueixen la comunitat d’espargani muntanyenc i subulària (Isoeto-Sparganietum borderei). Aquesta comunitat ocupa les zones dels estanys on l’aigua ateny una fondària d’un metre o metre i mig, sempre que el fons rocós no li impedeixi d’installar-s’hi, i està integrada bàsicament per dues espècies submergides, un isoet (Isoetes lacustris), raríssima falguera aquàtica considerada un fòssil vivent, i la subulària (Subulada aquatica), així com per una espècie d’estretes i llarguíssimes fulles suradores, l’espargani muntanyenc (Sparganium affine ssp. borderei).

La vegetació dels aiguals i mulladius

Menys depenents de l’existència d’aigua superficial abundant són les comunitats de plantes helofítiques o helòfits, és a dir, vegetals que arrelen dins l’aigua però que tenen parts aèries erectes i ben dreçades, com els canyissos. Aquesta mena de comunitats tenen un comportament que podríem qualificar d’"amfibi", ja que si bé en alguns moments viuen inundats, també poden suportar èpoques de total eixut superficial.

Els canyissars i bogars

Al món de les aigües quietes, resseguint les ribes fluvials tranquil·les, encerclant estanys, amagant arrossars, dibuixant canals i braços morts a les desembocadures dels rius, o simplement denunciant mulladius imprecisos, els canyissars constitueixen un element essencial del paisatge. Les incomptables canyetes fràgils, no gaire més gruixudes que un dit, que sorgeixen tremoloses de l’aigua, conformen un agrupament de fesomia molt particular, ben diferent d’un bosc, d’un prat o d’una brolla, que no es repeteix enlloc més i que caracteritza de manera inconfundible aquests ambients aigualosos.

Els canyissars i els bogars (Phragmition australis) són masses altes i denses, exuberants i alhora monòtones, integrades bàsicament per canyissos (Phragmites australis en subespècies diverses) i bogues (Typha angustifolia, T. latifolia), plantes invasores proveïdes de rizomes densos i superficials que rebroten activament i s’estenen ràpidament, imposant-se a les altres espècies; si entremig resta prou lloc, al canyissar també viuen plantes com la jonca d’estany (Schoenoplectus lacustris ssp. glaucus), el lliri groc (Iris pseudacorus), el plantatge d’aigua (Alisma plantago-aquatica), la salicaria (Ly-thrum salicaria), o d’altres espècies higròfiles. El més difós és el canyissar comú (Typho-Schoenoplectetum glauci), propi de les aigües dolces; hom parla més aviat de bogars (Typhetum latifoliae) quan la comunitat pren la composició d’un poblament quasi pur de bogues, amb poc canyís o no gens.

La majoria d’aquestes plantes disposen de conductes i cambres d’aire a la tija i a les fulles que els permeten de tenir l’oxigen suficient encara que ancorin les arrels en substrats inundats. D’altra banda, si el nivell de l’aigua baixa, saben acontentar-se amb menys humitat i resisteixen eixugons temporals. El cas d’amplitud ecològica més considerable el presenten el canyís i la jonca d’estany, que toleren la sal, i són capaços, per tant, de colonitzar les aigües salabroses dels maresmes costaners. En aquests indrets, el canyís presenta una forma gegantina (ssp. ruscinonensis) que pot fer 4 metres d’altura, i a més de la jonca d’estany, l’acompanyen espècies halòfiles com les jonques marítimes (Scirpus maritimus, Schoenoplectus littoralis), tots plegats integrants de l’anomenat canyissar amb jonca marítima (Scirpetum maritimi-littoralis).

Els canyissars, instal·lats a les depressions fangoses o inundades, salades de vegades, representen veritables illots de vida salvatge a la plana conreada i tenen una importància extraordinària com a lloc de cria i refugi de nombroses espècies animals, sobretot d’ocells.

Els herbassars alts d’aiguamoll dolç

Fent una cintura a la part externa dels canyissars, allà on el sòl ja no és inundat però manté encara un elevat grau d’humitat edàfïca, és corrent per tot Europa que s’hi facin uns herbassars frondosos, constituïts per plantes herbàcies de fulles grans i aspecte tendre, sempre molt robustes (un metre, o més).

Aquests tipus d’herbassars (Magnocaricion elatae), es troben al nostre país al límit de la seva àrea a causa de les sequeres estivals que fan baixar molt el nivell freàtic. És possible, però, trobar-ne alguns retalls, constituïts gairebé sempre per un conjunt d’espècies comunes, com el malví (Althaea officinalis), el lliri groc (Iris pseudacorus), la salicária (Lythrum salicaria), el malrubí d’aigua (Lycopus europaeus), el romàs (Rumex conglomeratus), i d’altres exclusives de determinades àrees, algunes d’elles ben notables, com la costelètsquia (Kosteletzkia pentacarpos) i les meravelles d’aigua (Ipomoea sagittata), dels herbassars alts de l’Albufera de València. En alguns llocs, com l’estany de Banyoles, abunda la xisca borda (Cladium mariscus), en una comunitat que té encara un cert aspecte de canyissar.

Un herbassar d’aquest tipus apareix també als llacs d’alta muntanya. Allí sol donar-se una zonació en aurèoles, en la qual, de dins cap a fora, després de l’herbassar d’espargani muntanyenc, ocupa la riba un poblament helofític dens i gairebé monospecífic de càrec inflat (Carex rostrata), espècie robusta i alta (50-70 cm) que configura el que podríem anomenar el canyissar dels estanys de muntanya (Caricetum rostrato-vesicariae).

Els herbassars de riba llacosa

Uns herbassars del tot diferents d’aquests i molt menys esponerosos fan aparició, a la tardor, a les vores fangoses dels rius. Es tracta de comunitats de caràcter nitrohigròfil (Bidention tripartitae), dominades per l’herba presseguera (Polygonum persicaria) i el gram d’aigua (Paspalum distichum), que progressen en els fangs rics en compostos nitrogenats que emergeixen a les ribes dels rius en baixar el nivell de l’aigua al pic de l’estiu. Són comunitats mediterrànies que apareixen tant al Principat com al País Valencià.

Les jonqueres

A mida que hom s’allunya de l’aigua, la humitat del sòl disminueix progressivament fins que les espècies tendres dels herbassars alts no disposen de prou aigua per a mantenir-se. En aquests indrets, part de terra dels herbassars, apareixen les jonqueres de terra baixa (Molinio-Holoschoenion).

Les jonqueres són poblacions de joncs, és a dir, de plantes sense fulles (reduïdes a beines) o amb fulles cilíndriques sovint acabades en punxa, molt semblants a les tiges. De fet, hom anomena joncs diverses espècies, àdhuc de famílies diferents, que mostren una clara convergència de formes, dirigida, sens dubte, a explotar amb profit el medi on els toca viure. En efecte, totes elles són plantes estalviadores d’aigua, amb baixos nivells de transpiració, i per això mateix capaces de colonitzar els espais tan aviat humits com secs que fan la transició entre les comunitats pròpiament higròfiles i els agrupaments zonals de terra endins.

A més de les típiques plantes junciformes, com el jonc boval (Scirpus holoschoenus), el jonc negre (Schoenus nigricans) i d’altres petits joncs (Juncus articulatus, J. inflexus, etc.), integren els diferents tipus de jonqueres de les terres mediterrànies d’altres plantes com la menta borda (Mentha rotundifolia), el capferrat (Cirsium monspessulanus), l’herba de sant Roc (Pulicaria dysenterica), el ranuncle de fulla gran (Ranunculus macrophyllus) o el pericó mallorquí (Hypericum cambessedesii), endèmic de l’illa.

A l’estatge montà, aquestes jonqueres de tendència mediterrània queden relegades als sòls humits gairebé mai inundats, mentre que els llocs amarats són colonitzats per uns altres grups de jonqueres (Juncion acutiflori, Molinion coeruleae), de caràcter medioeuropeu, en les que no manca la molínia (Molinia coerulea), gramínia que apareix de manera esparsa a les jonqueres mediterrànies, i que aquí es fa molt abundant, al costat de les plantes junciformes.

A les basses temporànies de la terra baixa del Principat, del País Valencià i de Menorca, es fa una mena de petita jonquera quasi exclusivament integrada per eleocaris (Eleocharis palustris), jonc menut i test, que és en rigor una comunitat helofítica tractable conjuntament amb els canyissars; altrament, per l’aspecte i modestíssim port, mereixeria ésser qualificada de jonquerola.

Les jonqueroles

Amb el terme jonquerola hom designa les poblacions, generalment calcífugues, de petits joncs i planteles anuals que s’instal·len a les terres temporalment inundades aprofitant oportunament l’època favorable en què el sòl és humit, però no entollat ni ressec.

A les terres mediterrànies, aquest moment es dona a la primavera. Diverses comunitats integrades per petits geòfits i teròfits (Isoetion) comencen a instal·lar-se a finals d’hivern, formant una gespa més o menys densa d’isoet (Isoetes duriei), una notable falguera antiquíssima que forma rosetes de fulles linears, i de les plàntules poc desenvolupades d’altres espècies, com Pisolepis (Isolepis setacea), diversos joncs menuts (Juncus bufonius, J. capitatus), trèvols (Trifolium) i lotus (Lotus) de petites dimensions, que floreixen a la primavera i que han completat ja el seu cicle anual quan la terra s’eixarreeix a l’estiu. Aquests pradells solen ocuesfagnes (Sphagnum sp.) i bruc d’aiguamoll (Erica tetralix), a l’entrada del túnel de Viella (Vall d’Aran).par extensions reduïdes a les concavitats humides dels terrenys silicis, enmig de la brolla (Cistiori) o de la màquia (Oleo-Ceratonion), a les fondalades que recullen les aigües salvatges o als mulladius que es formen vora les basses, fonts i rierols. Se’n poden trobar en alguns indrets de l’Empordà, la Selva i el Vallès, i també a Menorca i a Mallorca.

A la muntanya mitjana plujosa, en canvi, les jonqueroles (Nanocyperion flavescentis) han de desenvolupar-se a l’estiu, quan finalment emergeixen les terres que són cobertes per l’aigua durant tota la resta de l’any. Els petits pradells d’herbes anuals de pocs centímetres d’alçària que es constitueixen llavors, estan presidits per l’isolepis i petits joncs (Juncus articulatus, J. bufonius), jónceres (Cyperus flavescens, C. fuscus, etc.) i càrexs (Carex distans, C. flacca). D’aquesta mena de jonqueroles, de tendència atlàntica, se’n troben aquí i allà, a les comarques silícies del Principat, i també a Penyagolosa.

Les mulleres i torberes

Les mulleres o prats molls són un tipus de vegetació força rara al nostre país, pròpia únicament dels ambients d’alta muntanya. Aquesta mena de prats s’instal·len en llocs on la capa freática ateny la superfície, de manera que l’aigua nega totalment el sòl. Això acostuma a succeir a les vores dels estanys o dels rierols d’aigües molt lentes i a les depressions on s’acumula l’aigua pluvial o de la fosa de les neus. Si bé mirades de lluny les mulleres fan l’efecte d’una verda catifa gemada, transitar-hi és un bon tros menys còmode, i no gens aconsellable, si hom no en vol sortir amb els peus molls. El microrelleu és irregular, amb sots plens d’aigua enmig de les mates totalment xopes, i amb petites prominències gairebé eixutes, de tant en tant.

Les plantes que viuen a les mulleres han d’ésser capaces de suportar condicions d’escassesa d’oxigen, ja que els espais buits del sòl estan plens d’aigua i no pas d’aire, com en els sòls convencionals. Aquesta manca d’oxigen en el substrat provoca, a més, que les restes mortes de les plantes es descomponguin molt lentament, i s’acumulin en grans quantitats sota de la vegetació viva, formant una capa, a vegades molt gruixuda, de materia orgànica semidegradada, l’anomenada torba.

La composició de les mulleres varia molt segons sigui el contingut de sals de l’aigua. A les aigües riques en sals minerals, sobretot carbonat càlcic, es desenvolupen les mulleres alcalines (Caricion davallianae), en les quals són abundants el càrex daval·lià (Carex davalliana), el càrex groc (C. flava) i una molsa (Drepanocladus intermedius). Hi apareixen també les vistoses cotoneres (Eriophorum augustifolium, E. latifolium), que criden l’atenció pels seus plomalls blancs cotonosos, i diverses plantetes de flors atractives, com la prímula farinosa (Prímula farinosa), les violes d’aigua (Pinguicola vulgaris, P. grandiflora) o la fetgera blanca (Parnassia palustris). Quan les aigües són pobres en sals dissoltes, es formen les mulleres àcides (Caricion nigrae), caracteritzades per la domináncia del càrex fosc (Carex fusca), que a més de la cotonera augustifòlia (Eriophorum augustifolium), sol anar acompanyat d’altres càrexs (Carex echinata, C. flava) i alguns joncs (Juncus alpinus, J. triglumis, J. filiformis). Si hi ha prou humitat, són també abundants les molses.

En aigües molt àcides, les mulleres es veuen substituïdes per les torberes d’esfagnes (Oxycocco-Ericion tetralicis). Les torberes ja no tenen l’aspecte de prat moll de les mulleres on predominen els joncs i els càrexs, sinó que presenten un aspecte amorf i esponjós, determinat per les tofes de molses que les constitueixen. Els esfagnes (Sphagnum) són unes molses molt especials, que formen grans masses xopes d’aigua, sota de les quals la torba s’acumula en grans quantitats. Als països molt humits d’Europa, a les anomenades "torberes altes", s’hi pot apilar per metres cúbics. Al nostre país, això no arriba a succeir mai, i les torberes que es formen als Pirineus són molt més modestes ("torberes baixes").

L’estrat muscinal composat per esfagne i altres molses (Hypnum, Mnium, Philonotis), totalment amarat com una esponja, fa un recobriment continu, entremig del qual viuen també diversos càrexs (Carex panicea, C. echinata, C. fusca), i no sòl mancar mai la drósera o herba de la gota (Drosera rotundifolia), curiosa planta carnívora de fulles enganxoses i rogenques; també pot fer-hi acte de presència una petita planta de caràcter atlàntic, el bruc d’aiguamoll (Erica tetralix). La presència de plantes carnívores és corrent a les torberes d’arreu, fins al punt que és el lloc on viuen la majoria de les espècies conegudes que tenen aquests hàbits; això s’explica per la gran pobresa en nitrogen de les torberes, filla de l’acidesa imperant i de la subsegüent ineficàcia del procés de formació química de sòl, pobresa que les esmentades espècies compensen atrapant i digerint insectes i altres petits animalons.

La vegetació forestal de ribera

Les comunitats d’arbres i arbusts de ribera segueixen fidelment els cursos dels rius i torrents o l’entorn dels llacs, cercant les faixes humides que aquestes generen en llurs vores en impregnar-les d’aigua a nivells més o menys profunds (aigua freática). La fondària, abundor i constància del mantell freàtic són factors decisius en la composició florística de la vegetació de ribera. La presència permanent d’aigua en el sòl possibilita l’existència de boscos caducifolis en els quals les espècies no mediterrànies fan un paper primordial, però aquest es redueix considerablement a mesura que l’aigua escasseja. El risc d’inundació de l’indret també és un factor important, car no totes les espècies estan adaptades a aguantar l’embat de les riuades ni a viure temporalment en sòls completament negats. Sota aquests condicionaments, la vegetació de ribera sol disposar-se en bandes paral·leles, al llarg dels cursos d’aigua, cada una de les quals bandes correspon a una comunitat diferent que selecciona el seu hàbitat en funció de la seva necessitat d’aigua, de la seva resistència davant l’empenta de les avingudes o de la seva capacitat de suportar inundacions periòdiques.

Les vernedes

Les riberes on els vegetals poden gaudir alhora d’aigua en abundància i d’un ambient frescal, constitueixen l’hàbitat propi de les vernedes. Aquestes condicions solen donar-se a la muntanya mitjana plujosa i també, excepcionalment, en alguns indrets privilegiats de la terra baixa.

Les vernedes poden aparèixer com a boscos en galeria típics, però també és possible que s’estenguin terra endins i ocupin grans superfícies, si l’existència d’un mantell freàtic continu ho permet; d’aquestes poblacions poques en queden, però, a hores d’ara, ja que aquests indrets plans i ben proveïts d’aigua han estat aprofitats per a instal·lar-hi conreus. L’estrat arbori de les vernedes és constituït quasi exclusivament per verns (Alnus glutinosa), arbres que amb llurs frondoses capçades creen un sotabosc ombrívol on troben refugi un conjunt d’espècies predominantment eurosiberianes.

La verneda típica

La verneda típica (Alnetum catalaunicum) és el bosc de ribera més difós a les zones muntanyoses de la Catalunya humida, per sobre dels 600-800 metres. Juntament amb el vern, solen aparèixer el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) a l’estrat arbori, i l’avellaner (Coryius avellana), el saüc (Sambucas nigra) i el sanguinyol (Cornus sanguínea) a l’estrat arbustiu. L’estrat herbaci s’hi presenta molt ben desenvolupat, alt i dens, i comporta nombroses espècies: l’herba de les encantades (Circaea lutetiana), l’herba de sant Benet (Geum urbanum), la maduixera (Fragaria vesca), la poa nemoral (Poa nemoralis), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), l’herba de sant Robert (Geranium robertianum ssp. robertianum) i un llarg etcètera d’herbes tendres.

La verneda amb consolda

La verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae) apareix a més baixa altitud i cerca amb preferència les zones planes. Pot suportar sòls menys humits que la verneda típica, i per això arriba a penetrar en àrees de la terra baixa, a les comarques de la Selva, la Garrotxa, l’Empordà i el Vallès Oriental. Antigament arribava al delta del Besòs, avui totalment urbanit-zat (la Verneda de Sant Martí), però pel litoral no s’estén més cap al Sud. Per 1’interior, en canvi, baixa fins a l’Ebre, resseguint els seus afluents i, encara que gairebé reduïda als verns, apareix també als regadius de l’Urgell i el Segrià, d’ençà que s’hi construïren els canals.

La composició de l’estrat herbaci és allò que bàsicament distingeix aquesta verneda de la típica. Aquí el sotabosc es caracteritza per la presència d’espècies com l’ortiga morta (Lamium flexuosum), la consolda (Symphytum tuberosurri), el dorònic (Doronicum pardalianches) i el marcòlic (Lilium martagon), i pot ésser ric en plantes de fageda, com el buixol (Anemone nemorosa), la viola boscana (Viola sylvestris) o fins el lliri de neu (Galanthus nivalis), que troben en aquests riberals una humitat semblant a la de l’hàbitat propi.

La verneda amb càrexs

En sòls més humits que els que ocupa la verneda típica, allà on el nivell freàtic es troba com a màxim a un pam de fondària, apareix la verneda amb càrexs (Carici-Alnetum), de tendència atlàntica. L’estrat herbaci d’aquesta verneda és dominat pels càrexs (Carex remota, C. pendula), però també hi són abundants l’angèlica borda (Angelica sylvestris) i la lisimàquia (Lysimachia nemorum). Aquesta variant prospera al Baix Aran i a les terres orientals humides del Principat (Conflent, Garrotxa), des d’on s’estén fins al Montseny i al Montnegre.

La gatelleda

La gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae) és un bosquetó arbustiu que viu arran mateix del curs d’aigua. Generalment es troba als petits torrents dels obacs de les muntanyes mediterrànies, humits però no prou per a suportar una verneda, però pot ocupar també la banda de l’aigua de les vernedes, formant una vorada allà on la inundació freqüent no deixa progressar els grans arbres.

En uns i altres indrets, el gatell (Salix atrocinerea ssp. catalaunica) forma poblacions estretes i allargassades, farcides d’un estrat herbaci dens i ufanós on no manquen mai els càrexs (Carex pendula, C. remota), ni l’equiset (Equisetum telmateia), acompanyats sovint per altres grans herbes com la canabassa (Eupatorium cannabinum), la sarriassa (Arum italicum), el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum), etc. Els verns (Alnus glutinosa) i els oms (Ulmus minor) hi poden aparèixer de manera més o menys aïllada, escapats de les comunitats veïnes.

La gatelleda és una comunitat de caràcter septentrional, d’àrea restringida gairebé exclusivament a les zones silícies del Principat.

La lloreda

La gatelleda és substituïda per la lloreda (Osmundo-Lauretum) a les raconades calentes de les valls enclotades de les muntanyes mediterrànies, concretament de la zona de les Gavarres. Com aquella, forma una estreta cintura vora els rierols, pero se’n diferencia bàsicament per la presència de perennifolis com el llorer (Laurus nobilis), que presideix la comunitat al costat de verns (Alnus glutinosa) i gatells (Salix atrocinerea ssp. catalaunica), o els arbusts dels alzinars, que no hi solen mancar (Viburnum tinus, Smilax aspera, Ruscus aculeatus). La planta més notable d’aquest bosquet en galeria, descrit dels sots de la Serralada Litoral, és la gran falguera reial (Osmunda regalis), que pot atènyer dos metres d’alçària.

Les alberedes

Les alberedes ocupen la primera línia vora les aigües plàcides dels rius de les planes, arran mateix de la llera, allà on el nivell freàtic és sempre prou elevat (1-2 m). A més de l’arbre que dona nom a la comunitat, l’àlber (Populus alba), tan característic per les seves capçades argentades, a l’estrat arbori sol haver-hi també oms (Ulmus minor), freixes (Fraxinus angustifolia) i pollancres (Populus nigra), aquests darrers gairebé sempre introduïts per l’home. Sota d’ells, l’estrat d’herbes i arbusts és distint segons les regions i caracteritza tres tipus d’albereda ben diferents; altrament, i atès que les alberedes ocupen un hàbitat trasbalsat sovint per les revingudes, no és rar trobar-hi espècies banals, sovint nitròfiles, que tenen el seu origen en les llavors portades per les riuades.

L’albereda septentrional

L’albereda que presenta un sotabosc més ric és l’albereda septentrional o albereda amb lliri fètid (Irido-Populetum albae). A l’ombra dels arbres es fa un estrat herbaci exuberant, amb espècies medioeuropees de fulla ampla i tendra, com el lliri fètid (Iris foetidissima), la viola d’olor (Viola odorata), l’espunyidella blanca (Galium mollugo ssp. dumetorum) o l’herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer), que s’emparen en l’ambient general relativament humit de les terres empordaneses i selvatanes.

L’albereda continental

L’albereda continental o albereda amb granza (Rubio-Populetum albae), que prospera en alguns punts de les riberes del curs baix del Segre i dels seus afluents, presenta, per contra, un sotabosc pobre, caracteritzat per la presència de la granza (Rubia tinctoria) i dominat per espècies punxoses, com els esbarzers (Rubus ulmifolius, R. caesius) i l’arç blanc (Crataegus monogyna), al costat de les quals aparéixen de manera inconstant gramínies i espècies de fulla petita pròpies de les terres de clima sec on es fa aquesta comunitat.

L’albereda litoral

L’albereda més típica és l’albereda litoral o albereda amb vinca (Vinco-Populetum albae), que s’estén per tot el pafs de l’alzinar, a les Balears, al País Valencià i al Principat (exceptuant les terres del nord, on la substitueix l’albereda septentrional), encara que els fragments més ben constituïts es localitzen a la meitat meridional dels Sistemes Litoral i Prelitoral.

El sotabosc d’aquesta albereda presenta caràcters intermedis entre els de les altres dues, tal com correspon a la regió interjacent que ocupa: solen ésser-hi presents els esbarzers i l’arç blanc, però també plantes tendrals com la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) i la sarriassa (Arum italicum). La planta més particular de l’albereda litoral és la vinca (Vinca difformis), que a la primavera acostuma a envair-ho tot amb les seves fulles d’un verd lluent, i les seves innombrables floretes blaves estrellades.

Les omedes

A la banda exterior de les alberedes apareixen sovint retalls d’omeda. Els boscos d’oms són poc exigents quant a la humitat edàfica, de manera que poden fer-se en sòls d’aigua freática profunda (3 m) i oscil·lant, àdhuc relativament eixuts a l’estiu. Per això el seu lloc òptim es troba als fondals humits, rarament inundats, o a les franges més allunyades de l’aigua, als últims indrets on encara és possible gaudir poc o molt de les condicions permanents d’humitat que genera el curs del riu i on el risc de riuada és més petit. En aquesta situació, es comprèn que la major part d’omedes hagin estat substituïdes pels conreus, o degradades a una bardissa intercalar que se situa entre els camps i la vegetació de ribera romanent (limitada sovint a un simple rengle d’arbres arran del riu, els justos per a afeblir l’efecte de les avingudes).

L’omeda típica i l’omeda amb heura

Les omedes, allà on encara en resten fragments significatius, es presenten com típics bosquetons caducifolis —tendres i ombrívols a l’estiu, totalment despullats a l’hivern— per tal com l’om (Ulmus minor), que domina l’estrat dels arbres, i els arbusts que més sovint l’acompanyen (arç blanc, sanguinyol) perden la fulla a l’hivern. Als indrets de clima prou humit, el sòl apareix encatifat per un estrat herbaci dens i tendre, en el qual, al costat de diverses plantes de caràcter medioeuropeu, apareix com a espècie més abundant i vistosa el mill gruá (Lithospermum purpureo-coeruleum), que caracteritza l’omeda més típica (Lithospermo-Ulmetum minoris). Aquesta espècie no apareix mai, en canvi, a les terres massa eixutes, on l’omeda (Hedero-Ulmetum minoris) presenta el sotabosc constituït gairebé exclusivament per heura (Hedera helix).

Les salzedes

Les salzedes són bosquetons arbustius integrats per diferents salzes (Salix), capaços de colonitzar els terrenys codolosos i sorrencs de les lleres dels rius i dels riberals immediats a l’aigua. Ja es comprèn que aquests indrets no ofereixen unes condicions gaire acollidores, car són les àrees directament afectades per les avingudes, sota l’empenta de les quals les plantes poden patir lesions mecàniques importants o fins i tot ésser arrabassades i endutes pel corrent. Però la rusticitat de les salzedes és molt gran. No sols resisteixen en aquesta situació, sinó que juguen un paper fonamental com a reguladores dels efectes de les riuades: esmorteeixen l’empenta de les aigües, retenen la terra amb les seves rels i el llot amb el seu brancatge atapeït, arribant a formar illetes al bell mig de la llera, i protegeixen els altres boscos riberencs de l’embat directe de les aigües. No és estrany, per tant, que a les salzedes hi abundin les espècies accidentals, arribades amb l’aigua des de qualsevol lloc, la major part nitròfiles, com l’ortiga gran (Urtica dioica) o l’herba berruguera (Chelidonium majus), degut que les riuades aporten matèria orgànica que nitrifica els fangs on aquestes arrelen.

La salzeda de sarga i la salzeda subalpina

La salzeda més comuna és la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae), estructurada fonamentalment pel brancatge atapeït de les sargues (Salix elaeagnos) i saulics (S. purpurea), enmig del qual troben refugi més o menys eventual herbes com la dolçamara (Solanum dulcamara), el llúpol (Humulus lupulus), la carbassina (Bryonia dioica), l’herba sabonera (Saponaria officinalis), la menta borda (Mentha rotundifolia), i tot un sens fi d’aquelles espècies atzaroses que esmentàvem suara; també hi pot fer acte de presència algun arbre escadusser (oms, pollancres, etc.). Aquesta salzeda s’estén pel N del País Valencià i pel Principat i, tot i que perd entitat a mida que es fa muntanyenca, es pot trobar des de la terra baixa fins a l’estatge subalpí. Allí és substituïda per una altra mena de salzeda (Salicion pentandrae), emparentada amb la vegetació megafòrbica, en la qual els salzes arbustius (Salix pentandra, S. phylicifolia, S. aurita) abriguen moltes de les grans plantes dels herbassars amants de sòls profunds i humits.

La salzeda de vimetera

Anàlogament, a l’altre extrem, a les terres planes i àrides continentals, les vores dels rius (curs baix del Segre) són colonitzades per una salzeda d’aspecte semblant a la de sarga, però prou diferent quant a la seva composició: la salzeda de vimetera (Atriplici-Saücetum). Els salzes que hi dominen són la vimetera (Salix fragilis ssp. neotricha), el salze triandre (S. triandra) i el salze blanc (5. alba), sota dels quals es manté un estrat herbaci pobre, caracteritzat només pels àtriplexs (A triplex hastata, A. tatarica), i envaït sovint per una colla de plantes nitròfiles banals. Juntament amb els salzes, és important a vegades la presència de tamarius i d’algunes plantes no halòfiles dels tamarigars; tampoc no és estrany de trobar-hi algun àlber o pollancre aïllat.

El tamarigar

Vora determinats cursos d’aigua de les àrees mediterrànies, les salzedes cedeixen el seu lloc al tamarigar (Tamaricetum canariensis). Això succeeix en zones prou nitrificades, quan els sòls de l’indret presenten una concentració en sals més elevada de l’habitual, sigui perquè el substrat geològic és ric en clorurs, sigui perquè la proximitat del mar fa possible les penetracions d’aigua salada.

En aquestes condicions, els tamarius (Tamarix gallica, T. africana), arbusts lleugerament halòfils, que excreten sals, s’instal·len als riberals i hi constitueixen un bosquetó d’uns 2-3 m d’alçada en el qual no solen mancar mai dues grans gramínies, tan o més altes que ells: la canya (Arundo donax) i la sesquera (Erianthus ravennae). Com a les salzedes, el nombre d’espècies de l’estrat herbaci és gran i variable; s’hi acostumen a trobar l’olivarda (Inula viscosa), el jonc boval (Scirpus holoschoenus), l’àster (Aster squamatus), i segons sigui el contingut de sals del substrat, un nombre més o menys important d’espècies halòfiles.

Els tamarigars són presents a tota la regió mediterrània dels Països Catalans, sobretot a les desembocadures dels rius, a l’aiguabarreig d’aquests amb el mar, i també a les terres salades de les àrees continentals (planes de l’Ebre). Cal destacar que aquesta distribució tan netament mediterrània té un reflex inequívoc en la composició florística, i subsegüentment en l’aspecte de la comunitat: les espècies perennifòlies i de fulla menuda resulten predominants. El fenomen s’accentua en els matolls de rambla, que veurem tot seguit.

Els matolls de les rambles mediterrànies

El subsol dels cursos intermitents de les terres eixutes no arriba mai a emmagatzemar prou aigua per assegurar l’existència dels esponerosos boscos caducifolis, veritables dilapidadors hídrics, que ombregen els riberals sempre amarats dels països humits. A les lleres seques durant la major part de l’any, l’aigua que forneixen les inundacions autumnals només pot donar vida a un tipus de vegetació, certament permanent i lligada a la poca o molta humitat disponible, però molt més parca en el consum d’aigua. És per això que les rambles de la regió mediterrània duen comunitats de ribera dominades pels perennifolis, com ja ha estat apuntat.

El baladrar

El baladrar (Rubo-Nerietum oleandri), que pobla les rambles del País Valencià i d’Eivissa (només passa l’Ebre per a poblar esparsament el riu Gaià), és un matoll constituït bàsicament pel baladre (Nerium oleander), un arbust de fulla lanceolada, sempre verda i coriàcia, prodigiosament ornat de grans flors rosades quan n’és l’època. Entre els baladres, escampats aquí i allà, no hi solen mancar el ginestó (Osyris alba) ni el magraner (Punica granatum), l’únic caducifoli de la comunitat, i també és corrent la presència de colonitzadors habituals de les riberes mediterrànies, com la canya (Arundo donax), l’esbarzer (Rubus ulmifolius), l’olivarda (Inula viscosa), el jonc boval (Scirpus holoschoenus), etc., i d’espècies de les màquies veïnes, que en aquests indrets relativament humits troben un ambient favorable.

Els alocars

A les terres més septentrionals, el baladre desapareix, i es fa cada vegada més preponderant l’aloc (Vitex agnus-castus), un arbust de fulles palmades i vistoses inflorescències de color lilós, que també acompanya a vegades les plantes del baladrar.

A les rieres seques de part damunt de l’Ebre, l’aloc apareix ja sigui tot sol o bé formant part d’una comunitat (Vinco-Viticetum agni-casti) caracteritzada pel propi aloc, la vinca grossa (Vinca major), l’òlbia (Lavatera olbia) i la barretera (Petasites fragrans), en la que també són presents freqüentment canyes i magraners. A les desembocadures dels torrents mallorquins i menorquins, es fa un altre tipus d’alocar (Leucojo-Viticetum), en el qual l’aloc va associat amb els tamarius (Tamarix gallica, T. africana) i amb una delicada planteta endèmica de les illes del Mediterrani occidental, l’assa (Leucojum aestivum ssp. pulchellum). En un i altre tipus d’alocar, poden ésser-hi abundants les espècies banals.