El paisatge vegetal dels Prepirineus (territori pirenaic perifèric)

Els Prepirineus centrals

El sollevament dels materials silícics antics i profunds que la tectònica alpina enlairà en l’eix pirinenc bàsic, féu rossolar, esqueixats, els sediments calcaris, més moderns, que tenien al damunt. Per això, a banda i banda dels Pirineus axials, silícics, hom troba aquests materials calcaris disposats en relleu en costes i fent cingleres característiques: són els Prepirineus. Al vessant meridional, que ens afecta de ple, el sistema prepirinenc és clarament desglossable en dos: un d’occidental o Prepirineus centrals, i un altre d’oriental o Prepirineus orientals, separats per la vall del Segre. La primera d’aquestes unitats, els Prepirineus centrals, queda així delimitada al N per la línia termenejadora amb els Pirineus centrals, ja comentada més amunt, que va de la Seu d’Urgell al Pont de Suert i ponent enllà seguint les cotes 700-800 m, a l’W per la vall de l’Essera i pels aiguavessos del Cinca, al S per la línia virtual que uneix Tamarit de la Llitera, Balaguer i Ponts seguint les cotes 300-400 m aproximadament, i a l’E pel riu Segre (que ja ve a coincidir amb el límit meridional en el tram Ponts-Balaguer). Fan part d’aquesta unitat la Baixa Ribagorça i el Pallars Jussà (excepte la Vall Fosca), la meitat septentrional de l’Alta Ribagorça, de la Llitera i de la Noguera, la meitat meridional del Pallars Sobirà i quasi la meitat ponentina de l’Alt Urgell.

Fisiografia

Dues grans cadenes de serralades pre-pirinenques se succeeixen paral·lelament, orientades d’E a W, sense solució de continuïtat entre els Prepirineus centrals i els orientals, i fragmentades en porcions nítides per una xarxa hidrogràfica que les secciona perpendicularment. En els Prepirineus centrals, la primera cadena queda així constituïda per les Serres de Jordal (1553 m) i del Cis (1793 m) a l’W de la Noguera Ribagorçana, per les Serres de Sant Gervàs (1839 m) i de Peracalç entre les dues Nogueres, i per les Serres del Boumort (2076 m), de Carreu (1850 m) i de Sant Joan (1745 m) entre la Noguera Pallaresa i el Segre; la segona cadena, més meridional i baixa, està integrada per la Serra de Montgai (1324 m) a ponent de la Noguera Ribagorçana, pel Montsec d’Ares  (1677 m) entre les dues Nogueres, i pel Montsec de Rúbies (1678 m) a llevant de la Noguera Pallaresa.

La xarxa hidrogràfica, ja al·ludida, es vertebra sobre tres rius principals, de capçalera pirinenca, que s’escolen de N a S: la Noguera Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, que rep per la dreta el Flamicell, igualment pirinenc, i el Segre, que rep també per la dreta el Rialb, precisament en el punt on pren orientació E-W i termeneja la unitat pel S; a l’extrem occidental de la unitat, l’Isàvena va a trobar l’Éssera, ja fora de l’àrea que considerem. L’acció afaiçonadora del relleu duta a terme per aquests rius ha estat molt important, fragmentant a través d’estrets congostos i passos (Escales i Mont-rebei a la Noguera Ribagorçana, Collegats i Tarradets a la Noguera Pallaresa, i Tresponts i Oliana al Segre) les dues cadenes de serralades.

Bioclima

La gran major part dels Prepirineus centrals gaudeixen d’un clima axeromèric de tipus submediterrani. Els hiverns, en efecte, hi són més o menys llargs i freds, sense resultar gèlids, mentre que a l’estiu s’instauren condicions subhumides, quasi àrides. Les condicions d’Adrall i de Solsona (vegeu-ne els diagrames ombrotèrmics a la p. 74), bé que situades fora de l’àrea considerada, hi resultarien aplicables. En determinades cubetes tancades, i molt concretament a la Conca de Tremp, es produeixen clares situacions d’inversió tèrmica, amb la reiterada presència de boira hivernal i amb fases estivals pròpies més aviat d’un clima xerotèric mediterrani. Bioclimes de tipus netament xerotèric continental imperen en els cursos mitjans del Segre, de la Noguera Ribagorçana i de l’Isàvena. Tots aquests fenòmens tenen una clara traducció en el mantell vegetal.

En termes absoluts, les precipitacions oscil·len entre els 500 i els 800 mm/any, bé que en punts alterosos del Boumort i de Sant Gervàs deuen ésser lleugerament superiors, de l’ordre dels 900 mm/any; a les àrees muntanyoses situades per sobre dels 1000 m rarament són inferiors a 600-700 mm/any. Al cor de l’hivern, les nevades no són rares, però la neu no sol mantenir-se gaire.

Dominis de vegetació

La meitat N dels Prepirineus centrals és un país submediterrani, de tendència continental. Aquesta aclaparadora dominància es veu apenes trencada per alguns claps aïllats de vegetació subalpina i medioeuropea en les cotes més enlairades i per les penetracions mediterrànies que, riu amunt, pugen per les valls del Segre i sobretot de la Noguera Ribagorçana. La meitat meridional, per contra, és un país netament mediterrani, ben connectat amb la vegetació zonal esperable en aquestes latituds.

El domini de les pinedes de pi negre ( Vaccinio-Piceeetalià) representa una petita àrea limitada a les parts culminals de les Serres del Boumort i de Carreu, i també de la Serra del Cis, bé que de fet es tracta d’una àrea encara poc estudiada sobre la qual cal opinar amb prudència, relacionable amb les comunitats més seques del Rhododendro-Vaccinion o fins de les més eixutes encara del Juniperion nanae. Precisament a la Serra del Cis, i subjecte a la mateixa circumspecció, apareix una àrea del domini de les pinedes boreals de pi roig (Pinetalia sylvestris). El Boumort sobretot és el domini dels prats d’ussona (Festucion gautieri).

Notable és la presència localitzadíssima del domini de la fageda (Buxo-Fagetum), estrictament localitzat en els raiguers obacs dels contraforts septentrionals de Sant Gervàs i a la Serra d’Aubenç.

Els dominis de les rouredes seques de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) i de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae) es troben, per contra, amplament difosos, com és ben d’esperar en una àrea calcària i de clima netament submediterrani, els dos vectors determinants per a aquestes rouredes. El domini de la roureda de roure martinenc abasta la faixa altitudinal compresa entre els 1000 i els 1600 m aproximadament, cosa que delimita una banda relativament contínua en el terç septentrional de l’àrea considerada, així com dos claps culminals importants en el Montsec d’Ares i en el Montsec de Rúbies. Al seu torn, el domini de la roureda de roure de fulla petita s’estén concèntricament i per sota de l’anterior, per territoris més secs, en altituds compreses entre els 600-700 i els 1000 m.

El domini de l’alzinar continental (Quercetum rotundifoliae) completa el panorama, ocupant la totalitat de les terres baixes, situades per sota dels 600-700 m i sotmeses a un clima mediterrani de tendència continental (hiverns remarcablement freds i estius secs i calorosos). S’estén pel terç inferior de la unitat i puja valls del Segre i Noguera Ribagorçana amunt. Un clap aïllat ocupa la vall de la Noguera Pallaresa, aigües amunt dels Collegats.

Vegetació actual

Els Prepirineus centrals són el país dels espadats calcaris, de la pinassa i del roure de fulla petita. Als nuclis muntanyosos, res no domina tant en el paisatge com algun d’aquests tres elements, sense que hi manqui el paper del roure martinenc o el de la carrasca. La gran abundor d’afloraments calcaris, sovint juràssics, configura un paisatge característic i condiciona el mantell vegetal, que sovint ha d’enfrontar-se amb problemes derivats de l’escassesa del sòl. Altrament, l’acció de l’home sobre els boscos, o n’ha provocat la desaparició, o bé la substitució parcial de les rouredes per pinedes de pinassa sobretot, en el ben entès que la pinassa és espontània a la contrada i poc o molt present, ja de natural, al si de les rouredes. El fenomen de l’incendi forestal, tan lligat a la vegetació mediterrània, no era important antigament als Prepirineus, però d’uns quants anys ençà s’ha emparat de carrascars i pinedes amb singular violència, fet que amenaça de transformar en poc temps l’aspecte de l’àrea, tanmateix prou feréstega i poc humanitzada. L’activitat agrícola s’ha limitat als fons de vall i a alguns pendissos practicables, bé que es molt més accentuada al domini de l’alzinar continental.

Els boscos

El bosc semicaducifoli més difós és la roureda de roure de fulla petita, que es presenta en la seva variant més típica (Violo-Quercetumfagineae coronillo-quercetosum fagineae); hi és molt abundant la pinassa, a vegades preponderant sobre els roures fins i tot. També està molt difosa, naturalment, la roureda de roure martinenc, en la seva variant més rica en boix (Buxo-Quercetum pubescentis buxo-cytisetosum sessilifoliae). Ambdues rouredes, però, han sofert explotacions seculars, de manera que no arriben mai a cobrir extensions gaire considerables. Però molt més exigües són encara les extensions que ocupen les fagedes, l’únic bosc plenament caducifoli de la unitat; es tracta, naturalment, d’una fageda calcícola, la fageda amb boix (Buxo-Fagetum), de vegades d’una simple mixtura de roureda de roure martinenc amb faig (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum), que queda limitada a la zona de Sant Gervàs (l’anomenada Faiada de Malpàs en fóra un exemple rellevant) i de la Serra d’Aubenç.

Les pinedes, per contra, tenen un paper més considerable, sobretot la pineda de pinassa, que abunda, espontània, afavorida per l’home o simplement reforestada, en tot el domini de la roureda de roure de fulla petita. La pineda de pi roig també és amplament present, més que res al territori de la roureda de roure martinenc, o fins constituint comunitats permanents (Hylocomio-Pinetum catalaunicae). La pineda de pi negre, plenament climàcica, només apareix als punts culminals del Boumort i, reforestada, a la Serra del Cis.

Finalment, cal esmentar la presència de l’alzinar continental o carrascar, recobrint extensions a vegades prou notables. A les zones més altes, en contacte amb les rouredes, o proper a aquestes, pot presentar-se sota la forma de carrascar amb boix (Quercetum rotundifoliae buxetosum), mentre que a les parts més baixes ja apareixen les variants típiques (Quercetum rotundifoliae rhamnetosum infectoriae).

Les bosquines

Cap bosquina no juga un paper més important als Prepirineus centrals que la boixeda, les diferents menes de boixeda per a ésser exactes. En efecte, els terrenys calcaris, rocosos, freds i subhumits són el lloc d’elecció del boix, sigui fent part de les rouredes seques, sigui predominant ell tot sol en el mantell vegetal i caracteritzant-lo. No cal estranyar-se, doncs, que la gradació de les rouredes, o la simple migradesa del sòl que les impedeix de constituir-se, hagin determinat una tal extensió de les boixedes pre-pirinenques. Al domini de la roureda de roure de fulla petita, concretament, hom troba boixedes seques, sigui la boixeda amb gavó fruticós (Ononido-Buxetum) de l’Isàvena al Rialb, sigui la boixeda típica (Violo-Quercetum fagineae buxetosum), simple roureda empobrida, a les conques del Rialb i del Segre; al domini de la roureda de roure martinenc, apareix sobretot la boixeda humida típica (Buxo-Quercetum pubescentis buxetosum), que també és una variant empobrida de la rovira. Als relleixos rocosos del Montsec, es fa la boixeda amb savina (Buxo-Juniperetum phoeniceae), que hi juga un paper de vegetació permanent, mentre que, finalment, al país del carrascar apareix la garriga amb boix (Quercetum cocciferae buxo-tere-binthetosum), que no deixa de tenir el port d’una boixeda.

Les brolles són també importants a l’àrea, sobretot al domini del carrascar, bé que penetren prou al domini de la roureda de roure de fulla petita. Hi predomina una brolla caldcola continental, ben mediterrània, la brolla de romaní i maleïda amb esteperola (Genisto-Cistetum clusii) a les valls de les Nogueres, i també una brolla calcí cola de caràcter més litoral, la brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum), que és la que també es fa en territori submediterrani, a les valls del Segre i de la Noguera Pallaresa; els rasos culminals calcaris i ventejats de la Serra d’Aubenç, del Montsec, etc., porten les singulars brolles espinoses d’eriçó i comunitats afins (Erinaceo-Anthyllidetum montanae, Ononido-Anthyllidetum montanae). Finalment, cal destacar que en enclavaments silícics de l’Alt Urgell, a l’àrea de Castellbò i del coll de Cantó, apareix la brolla d’estepa muntanyenca (Trifolio-Cistetum laurifolii) i en àrees gresoses de la Serra d’Aubenç arriben a fer-se landes de bruguerola i boixerola (Violo-Callunetum arctostaphyletosum).

Els afloraments guixosos en tota una banda que travessa la Llitera, la Noguera i fins la Segarra, recorrent el límit meridional de la unitat, permeten la instauració de la timoneda de ruac i trincola (Ononidetum tridentatae sideritetosum), bosquina gipsícola prou singular i denunciadora d’uns nivells avançats d’aridesa. Més cap al N, en gesses del Pallars Jussa, apareix una altra variant d’aquesta timoneda (Ononidetum tridentatae edentuletosum).

Cal dedicar un mot a les joncedes (Aphyllanthion), gramenets embosquinats típicament submediterranis que apareixen en la porció nordoriental de la unitat, a les valls del Segre i de la Noguera Pallaresa: jonceda típica (Brachypodio-Aphyllanthetum onobrychido-brachypo-dietosum phoenicoidis) al domini de la roureda de roure de fulla petita, jonceda amb serpoll blanc (Teucrio-Thymetum fontqueri) exclusiva de la Conca de Tremp, jonceda amb espígol (Aphyllantho-Lavanduletum pyrenaici) als obacs del domini del roure martinenc a la zona de Boumort-Carreu, i la jonceda amb lluqueta (Thymo-Globularietum cordifoliae), al Pallars Jussà. I cal també esmentar, finalment, les bardisses (Rubo-Coriarietum, al país de la roureda de roure de fulla petita, Buxo-Rubetum, al domini de la roureda de roure martinenc).

La vegetació aigualosa i de ribera

Els boscos de ribera de la unitat estan constituïts per la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae) i per la verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae); isoladament, al domini del carrascar, pot aparèixer l’omeda amb heura (Hedero-Ulmetum minoris).

La sequedat relativa fa que la vegetació aigualosa no hi tingui cap gran paper. Caldria destacar, però, la presència de canyissars (Typho-Schoenoplectetum glauci) a les vores d’estanys i aigües més o menys embassades, com fóra el ben representatiu cas de l’estany de Montcortès i d’algunes cues dels nombrosos embassaments artificials de l’àrea.

La vegetació rupícola

L’abundor de cingleres i roques calcàries aflorants afavoreix la implantació d’excel·lents mostres de vegetació rupícola, sobretot a la zona de les rouredes seques. És el cas de la magnífica comunitat fissurícola d’altimira i orella d’ós (Saxifrago-Ramondetum myconii) o de les comunitats glareícoles de badola i sanadella de pedrusca (Stipion calamagrostis), que no deixen d’ornar el rocam pre-pirinenc; tanmateix, la boixeda amb savina comentada a propòsit de les bosquines no deixa d’ésser una comunitat en certa manera rupícola, també. A les cingleres i parets del domini del carrascar, a son torn, a la Noguera i a la Conca de Tremp, apareix la comunitat de petrocoptis i gatolins (Petrocoptido-Antirrhinetum mollis), tan bella com botànicament interessant.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

L’activitat agrícola, tant als fons de vall com a les planes conreables (Conca de Tremp, per exemple), pren ja una certa volada. Apareixen extensions prou considerables de bladars i altres camps de cereals, i també olivets i ametllerars, on no sol faltar la comunitat arvense de ravenissa blanca (Diplotaxietum erucoidis diplotaxietosum).

Res d’especialment notable no pot dir-se a propòsit de la vegetació ruderal.

Recorregut Tremp-Oliana

A favor dels rius, la xarxa viària dels Prepirineus centrals facilita el desplaçament de N a S i a l’inrevés, però no pas de llevant a ponent o viceversa. Però hom es fa més el càrrec de la unitat, si assaja aquest moviment transversal, vorejant les grans cadenes calcàries, cosa que es pot fer anant de Benavarri fins a Coll de Nargó, deixant el sistema Cis-Sant Gervàs-Carreu/ Boumort al N i el sistema Montgai-Montsec d’Ares-Montsec de Rúbies al S. Hem escollit un fragment d’aquesta ruta, el que va de Tremp (470 m) fins a Coll de Nargó (570 m), passant pels colls de la Faidella (1250 m) i Bóixols (1380 m), i l’hem completat amb una curta davallada Segre avall fins a Oliana (469 m).

De Tremp fins al coll de la Faidella, hom recorre i abandona progressivament la Conca de Tremp, cubeta tancada sotmesa a una inversió tèrmica típica: boires continuades s’ensenyoreixen de l’indret, majorment a l’hivern, cosa que explica el domini que s’hi instaura de la roureda de roure de fulla petita, malgrat l’escassa altitud; Noguera Pallaresa amunt, els grans carrascars s’aturen al Montsec, bé que reapareixen després, passada la inversió, aigües amunt de la Pobla de Segur (això no passa a les més obertes valls del Segre i de la Noguera Ribagorçana, encara domini del carrascar a la mateixa latitud que Tremp: embassament d’Oliana, el Pont de Muntanyana). Però de rouredes en queden poques a la Conca, car la majoria de l’espai ha estat transformat en ametllerars i altres conreus, a son torn influenciats per la inversió tèrmica. Més amunt d’Isona, el relleu esdevé progressivament dur, els conreus minven fins a desaparèixer i alguns carrascars s’imposen sobre les rouredes; l’impressionant rocam de la Serra de Carreu, amb les seves calcàries d’un gris virat de rosa, presideix netament el paisatge. L’adjunta, visió esquematitzada de la Conca, correspon a tota aquesta àrea. A les parts més altes, vora la Faidella, es disposen extenses pinedes de pinassa i de pi roig, fruit en part de reforestació; als obacs, els sotaboscs i les bosquines de corner i boixerola, i fins de bruguerola en alguns punts, ens recorden que a aquestes altituds som ja al domini de la roureda de roure martinenc.

Panoràmica esquematitzada de la vall d’Abella de la Conca (Pallars Jussà), pujant a coll de la Faidella, 1200: 1 roureda de roure de fulla petita, 2 carrascar típic, 3 pineda de pinassa, 4 garriga, 5 garriga/brolla de romaní, 6 sembrat, 7 ametllerar, 8 camps afeixats.  

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la vall de Valldarques (Alt Urgell), 930 metres: 1 roureda de roure de fulla petita, 2 carrascar típic, 3 pineda de pinassa, 4 bosc esclarissat i mixt de pineda/ roureda/carrascar, 5 roureda de roure de fulla petita/jonceda, 6 boixeda. 

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

De la Faidella a Bóixols el paisatge esdevé més sec, bé que la capçalera de l’esquerpa vall del Rialb, a tocar del poble de Bóixols, és encara densament poblada de pinedes de pi roig i de pinassa, i també de carrascars. Entre el poble de Bóixols i el coll a què dona nom, el paisatge esdevé brutalment desforestat: boixedes i joncedes s’imposen pertot. Però la davallada ve seguida d’un increment de la biomassa vegetal que torna a ser notable a l’alçada de Gavarra i Valldarques, amb pinedes de pi roig i de pinassa a l’obac i carrascars amb boix al solell; per dessota, com a resultat de l’efecte de fons de vall, apareixen a les fondalades rouredes, casos tots aquests ben recollits a la visió esquematitzada de Valldarques, que adjuntem. Hom ateny Coll de Nargó havent travessat encara algunes rouredes i grans pinedes de pinassa molt atacades per la processionària, i una zona margosa i aixaregallada corresponent a l’últim tram del riu Sallent, abans de l’aiguabarreig amb el Segre.

El descens de la vall del Segre fins a Oliana resulta en força aspectes comparable a la remuntada de la Noguera Pallaresa des de Sort, objecte de comentari a propòsit dels Pirineus centrals: grans parets rocoses (aquí calcàries, naturalment), amb un vessant solell pedregós i poblat de carrasques i un vessant obac cobert de pinedes i rouredes (aquí de roure de fulla petita, és clar); de tota manera la vall és més ampla i l’oposició de vessants no tan accentuada. Hom entra de seguida en domini mediterrani, cosa que es tradueix en la minva de les boixedes i en l’aparició de les brolles de romaní. La vegetació de ribera és inexistent a causa de les oscil·lacions de nivell imposades per l’embassament; passada la presa, quan s’obre la vall d’Oliana, una bona verneda i algunes plantacions d’arbres de ribera ressegueixen el riu, enmig dels dilatats conreus.

Els Prepirineus orientals

A llevant del Segre continuen els sistemes calcaris pre-pirinencs, enrobustits al N i més atenuats al S. Hom pot distingir així una segona unitat, la dels Prepirineus orientals, progressivament estretida devers l’E. Això fa que la unitat dels Prepirineus orientals, prou menys ampla que la dels centrals, prengui forma allargassada, delimitada a ponent per la vall del Segre, al N per la mateixa vall del Segre (que a la Seu d’Urgell deixa d’anar de N a S per córrer d’E a W) i per una línia virtual que uniria Puigcerdà amb el pantà de la Boadella, saltant la collada de Toses i deixant fora les altes valls del Ter i del Freser, a llevant per la plana empordanesa, i al S per una línia virtual que uniria Ponts, Solsona, Berga, Torelló i Besalú, resseguint les cotes 500-600 m aproximadament. Els Prepirineus orientals comprenen una part de l’Alt Urgell, la meitat septentrional del Solsonès, del Berguedà i de la Garrotxa, i la meitat meridional del Ripollès.

Fisiografia

Els materials predominants als Prepirineus orientals continuen essent, òbviament, de natura calcària. Hom arriba a trobar fins i tot àrees de modelat càrstic d’una certa importància a l’alta Garrotxa, en punts del Ripollès (Serra de Mogrony), i en zones del Berguedà (Serra d’Ensija-Peguera) i de l’Alt Urgell (Serra de Cadí). En conjunt, els relleus no són tan enèrgics —la qual cosa no vol pas dir que no resultin alterosos—, d’estructura més tabular i amb afloraments rocosos més discrets. Com en els Prepirineus centrals, existeix una cadena muntanyosa septentrional i una altra, en aquest cas menys enèrgica i més desdibuixada, de meridional.

La cadena muntanyosa septentrional, continuació morfològica del sistema Cis-Sant Gervàs-Boumort, està constituïda pel poderós conjunt Cadí-Moixeró, el nucli prepirinenc més robust, amb cims llargament ultrapassadors dels 2000 m: la Torre de Cadí (2618 m), el Pedraforca (2497 m), el Comabona (2530 m), la Tosa d’Alp (2537 m), el Puigllançada (2406 m), etc.; a partir del Puigllançada, el sistema es bifurca, pirinenc devers el NE (Puigmal-Canigó, després de la collada de Toses) i continua vers l’E amb relleus calcaris prepirinecs menys alterosos: Serra de Mogrony (Costa Pubilla i Coma Ermada, 2045 m) i Serra Cavallera (el Taga, 2093 m). No hi ha una continuació morfològica clara de la Serra del Montsec devers llevant, però sí que existeixen relleus importants al S del sistema Cadí-Moixeró: Serres de Port del Comte (Pedró dels Quatre Batlles, 2383 m), del Verd (Cap d’Ordet, 2241 m), d’Ensija i Peguera (Serrat del Voltor, 2271 m, Peguera, 1990 m), i del Catllaràs-Sant Marc, que ja va a trobar la Serra Cavallera; a l’E del riu Ter, els relleus es fan ja suaus, al voltant dels 1000-1500 m o menys: Serres de Santa Magdalena (1547 m) i de Milany (1533 m), Serres de Bellmunt (1246 m) i del Puigsacalm (1515 m), muntanyes de l’alta Garrotxa (Puig de Bassegoda, 1367 m, el Mont, 1115 m).

Al cor de la unitat (Port del Comte i Mogrony) neixen els rius Cardener i Llobregat, i en els relleus orientals de l’alta Garrotxa la Muga té les seves fonts; les conques altes del Ter i del Freser, capçaleres excloses, fan part d’aquesta unitat, com també aiguavessos importants del Segre, a ponent (riu de la Vansa, Ribera Salada), i del Fluvià, a llevant (riu Llierca).

Bioclima

La situació bioclimàtica dels Prepirineus orientals és força comparable a la dels Pirineus orientals, bé que accentuant els trets de submediterraneïtat. Hom troba, en efecte, una ampla gamma de situacions que van dels climes axèrics freds a les altes cotes del sistema Cadí-Moixeró, amb subtipus bioclimàtics de característiques alpines fins i tot, fins als bioclimes clarament xerotèrics mediterranis en el front oriental de la unitat. Però la major part del territori és netament axeromèrica, amb predomini dels bioclimes submediterranis en la majoria d’indrets situats per sota dels 1000-1300 m i amb algunes penetracions medioeuropees en el front oriental humit.

Les precipitacions absolutes són de l’ordre dels 800-1000 mm/any en la quasi totalitat de l’àrea, però ofereixen una zona de màxima intensitat, de l’ordre dels 1100 mm/any, en el nucli muntanyós sud-oriental (Milany-Santa Magdalena). En conjunt, hom detecta una prou més notable humitat que als Prepirineus centrals i unes temperatures més suaus; els períodes de subaridesa estival són pràcticament inexistents.

Dominis de vegetació

Així com els Prepirineus centrals representen el món submediterrani sec, els Prepirineus orientals constitueixen el món submediterrani humit o subhumit. La vegetació semicaducifòlia domina en profunditat el paisatge, amb excepció del nucli Cadí-Moixeró, presidit pels boscos aciculifolis subalpins i altimontans i per la vegetació alpina; a llevant, hi ha reductes importants de vegetació medioeuropea netament caducifòlia a muntanya, i de vegetació esclerofil·la a les parts baixes o a les muntanyes càrstiques.

El domini dels prats calcícoles alpins i subalpins (Seslerietalia coeruleae) s’instaura per damunt dels 1700-1900 m als massissos alterosos del nucli septentrional, parcialment compartit amb el domini de la pineda calcícola de pi negre (Seslerio-Pinenion). Es tracta del nucli de vegetació alpina i subalpina de caràcter caldcóla més important del nostre país, continuat després, més modestament, en les penetracions a la zona axial que representa el sistema Puigmal-Canigó, parcialment calcari també. Tanmateix, certes zones descalcificades arriben a pertànyer al domini dels prats silicícoles alpins (Caricetalia curvulae).

El domini de les pinedes boreals de pi roig (Pinetalia sylvestris) i el domini de l’avellanosa (Fraxino-Carpinion) fa una orla entre els 1300 i els 1700 m, aproximadament, tot al voltant del sistema Cadí-Moixeró i muntanyes immediates (Port del Comte, Ensija, etc.), bé que la determinació del seu exacte abast no és fàcil de fer. De fet, tota la vegetació subalpina i altimontana d’aquesta àrea ha d’ésser estudiada amb més profunditat —cosa que hom s’esmerça a fer actualment—, car el seu caràcter calcari, les seves singulars condicions pluviomètriques i el tradicional impacte de l’explotació forestal no fan fàcil una explicació de les potencialitats, alhora que és poc aconsellable una transposició automàtica dels principis vàlids per als Pirineus silícics i/o axials. Semblantment s’esdevé amb el domini de les fagedes (Fagion sylvaticae, Tilio-Acerion), relativament clar en les àrees humides orientals de Puigsacalm, Milany i Bassegoda, però molt menys ben establert en la zona de l’alta conca del Cardener; en tot cas, se situa entre els 1100-1200 m i els 1600 m.

El domini de la roureda seca de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) és sens dubte el més difós a l’àrea, fins al punt que potser hi resulta assimilable una gran part del domini de les pinedes boreals de pi roig. Si exceptuem el nucli Cadí-Moixeró, s’estén d’occident a orient recobrint quasi totes les terres situades per sota dels 1300-1400 (potser dels 1500-1600 m), tret de les de clima més continental del front occidental i sud-occidental, que pertanyen al domini de la roureda seca de roure de fulla petita(Violo-Quercetum fagineae), i les de clima xerotèric del front oriental, que pertanyen al domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanurri).

Vegetació actual

Els Prepirineus orientals són el país del roure martinenc, del pi roig i del cingle blanc espars, així com els centrals ho són del roure de fulla petita, de la pinassa i dels grans espadats calcaris. Existeix, doncs, una analogia manifesta (un roure semicaducifoli, un pi muntanyenc, una roca calcària), però també una diferència clara, la derivada de la pèrdua gradual de continentalitat i de l’augment d’humitat ambiental. Altrament, es tracta d’una zona força humanitzada, explotada forestalment des de molt antic, amb una important activitat ramadera i amb espais d’una certa entitat dedicats a l’agricultura.

Els prats

El ras per antonomàsia en aquesta unitat és la gespa d’ussona (Festucetum gautieri i altres comunitats afins), que recobreix grans extensions als solells alpins i subalpins del Cadí-Moixeró, de Port del Comte, de Peguera, de Mogrony, de la Serra Cavallera, etc., però hom hi pot trobar d’altres prats alpins menys xeròfils i més pasturables, com el prat de prímula gran i genciana acaule (Gentiano-Primuletum intricatae) que prefereix les exposicions més obagues o, a les altes carenes ventejades, el prat d’elina (Elyno-Oxytropietum)*. Tots aquests prats són, naturalment, calcícoles, però no és rar que sobre substrats calcinals sotmesos a un rentat actiu de les bases contingudes en el sòl —cosa no pas rara en àrees força plujoses, com la que tractem —arribin a instal·lar-se espècies més aviat calcífugues, o calcífugues del tot, i que, en conseqüència, acabin constituint-se prats del tot comparables als silicícoles dels Pirineus axials, especialment gespes de pèl caní (Nardion strictae). A les congestes, apareixen comunitats de salenques (Carici-Salicetum retusae), però molt rarament.

* És als prats d’elina de Peguera i del Catllaràs on viu el famós edelweis o flor de neu (Leontopodium alpinum), bé que també reapareix, molt més escàs, a d’altres indrets de l’Alta Ribagorça, de la Vall d’Aran, del Capcir, etc.

No són rars els prats mesòfils (Mesobromion erecti) subsegüents a la destrucció de les rouredes, sobretot els prats de plantatge mitjà (Alchemillo-Festucetum, Plantagini-Seslerietum, de 1200-1300 a 1800 m, a l’alt Ripollès, fent el trànsit cap als prats de prímula gran; Euphrasio-Plantaginetum mediae, fins als 1200 m, a la Garrotxa i al Ripollès) o els gramenets de festuca rogenca (Astragalo-Poetum alpinae, al Cadí, entre 1900 i 2100 m). Són ben presents els prats xeròfils (Xerobromion erecti), igualment subsegüents a la destrucció de les rouredes, o el fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis). Els prats de dall i de pastura montans (Arrhenatherion elatioris, Cynosurion cristati) són encara abundants a l’alta conca del Cardener, del Freser i del Ter, i també al front humit que va del Bassegoda al Puigsacalm.

Els boscos

Hom troba pinedes de pi negre amb seslèria (Pulsatillo-Pinetum uncinatae) als obacs del Cadí-Moixeró i de les muntanyes calcàries de la Vall de Ribes. A l’alta conca del Cardener (Ensija, Peguera, Port del Comte) també apareixen boscos de pi negre, però són més aviat referibles a la pineda de pi negre amb ussona i fins a la pineda de pi negre amb neret (Juniperion nanae, Rhododendro-Vaccinenion), comunitats normalment silicícoles que poden fer-se també sobre sòls calcinals rentats de bases, majorment la pineda de pi negre amb ussona; alguna d’aquestes pinedes es presenta mesclada amb pi roig, del bosc boreal del qual no és sinó una variant (Hylocomio-Pinetum catalaunicae pinetosum uncinatae). De fet, són les pinedes boreals de pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunicae en sentit ampli), situades entre els 1300-1400 m i els 1700 m, i les pinedes secundàries de pi roig, subsegüents a la destrucció de la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis hylocomio-pinetosum sylvestris), ubicades per sota dels 1300-1400 m, els boscos aciculifolis més abundants a la unitat, acompanyats de pinedes de pinassa, prou menys corrents. Als obacs de Cadí-Moixeró, a Ensija-Peguera i a la vall de Ribes, entre 1500 i 1800 m, hom troba també bones avetoses calcicoles, l’avetosa amb boix (Buxo-Abietetum albae).

La roureda de roure martinenc es constitueix als Prepirineus orientals en la més típica, al nostre país, de les seves variants (Buxo-Quercetum pubescetis buxo-cytisetosum sessilifoliae), bé que ha estat en gran part destruida i substituïda per pinedes de pi roig i/o pinassa, per boixedes, per joncedes i per camps; en la zona de contacte amb les fagedes presenta un aspecte singular, amb espècies d’aquestes (Buxo-Quercetum pubescentis fagetosum). La roureda de roure de fulla petita, limitada a la zona nord-occidental i substituïda en gran part per boixedes, joncedes o pinedes de pinassa, és també present a la unitat (Violo-Quercetum fagineae coronillo-quercetosum fagineae).

Els boscos més clarament caducifolis dels Prepirineus orientals són les fagedes típiques, que es fan a claps, entre els 1100 i els 1600 m. Al front oriental humit (Puigsacalm) i també a la vall de Ribes, apareixen les variants calcicoles en la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum buxetosum), mentre que les de la fageda amb ellèbor verd (Helleboro-Fagetum caricetosum digitatae) són pròpies de l’alt Ter, del Bassegoda, del Puigsacalm i de Peguera; la fageda amb boix (Buxo-Fagetum) es constitueix a les muntanyes de l’alt Cardener, a l’alt Ter, al Catllaràs i també al Puigsacalm i a la Serra de Milany. En sots obacs de Santa Magdalena, Puig Estela i rodalia, entre els 700 i els 950 m, es fa la fageda amb heura (Geranio-Fagetutm). Freixenedes esparses (Brachypodio-Fraxinetum excelsioris, Hedero-Tilietum platyphylli) i algunes avellanoses (Hepatico-Coryletum) completen el panorama dels boscos caducifolis típics.

Molts extensos alzinars muntanyencs (Quercetum mediterraneo-montanum) i carrascars amb boix (Quercetum rotundifoliae buxetosum) són encara trobables a l’alta Garrotxa.

Les bosquines

A l’estatge subalpí no deixen d’aparèixer landes i matolls de ginebró (Juniperion nanae), i en certs llocs descalcificáis de l’alta conca del Cardener, fins i tot matolls de neret (Rhododendro-Vaccinion). Però les boixedes són la bosquina més corrent, sobretot a l’estatge monta. Pot tractar-se de boixedes humides (Buxo-Quercetum pubescentis buxetosum), pròpies del domini de la roureda de roure martinenc —on a vegades fan de vegetació permanent, a l’orla del bosc—, o bé de boixedes seques (Violo-Quercetum fagineae buxetosum) al domini de la roureda de roure de fulla petita; en relleixos de la Serra de Queralt (Berguedà), ha estat identificada la boixeda amb savina (Buxo-Juniperetum phoeniceae). La degradació de les fagedes sol dur, directament, a la instauració de prats subhumits, sense bosquines intermèdies. Per contra, al front oriental humit, en àrees descalcificades, apareixen landes. de bruguerola (Cytiso-Callunetum, a l’alta Garrotxa) i de gódua i falguera (Prunello-Sarothamnetum scoparii, també a l’alta Garrotxa, al domini de l’alzinar muntanyenc); sobre substrats netament silícics, arriben a fer-se bones brugueres (Centaureo-Ericetum arboreae, a l’alta Garrotxa, al domini de l’alzinar muntanyenc).

Les bardisses no són rares al domini submediterrani, normalment la bardissa amb boix (Buxo-Rubetum ulmifoliae), però també, a les parts més baixes, la bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum). Però molt més abundants resulten les joncedes a l’àrea submediterrània i mediterrània: a ponent (Berguedà, Solsonès i Alt Urgell), es tracta de la jonceda típica (Brachypodio-Aphyllanthetum), a llevant (Solsonès, Ripollès, Garrotxa), de la jonceda amb plantatge mitjà (Plantagini-Aphyllanthetum), i fent de pont entre les dues (alt Berguedà), de la jonceda amb espígol (Aphyllantho-Seslerietum calcareae); en llocs denudats del Berguedà, apareixen la jonceda amb lluqueta (Thymo-Globularietum cordifoliae) i la jonceda d’ungla de gat (Ononido-Santoiinetum benthamianae). Prats embosquinats oromediterranis (Ononidetalia striataé) apareixen als cims calcaris de l’alta conca del Cardener.

La vegetació aigualosa i de ribera

Com a tot l’estatge montà pirinenc i pre-pirinenc, són la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae) i la verneda típica (Alnetum catalaunicum, que si més no al llarg del Segre, es presenta en una variant particular, de tendència més mediterrània, la subas, rubetosum caesii) els boscos de ribera dominants, i pràcticament únics. Si de cas, en el front oriental humit, arriba a aparèixer la verneda amb càrex remot (Carici-Alnetum).

La vegetació aigualosa té poca importància, i bàsicament queda limitada a feners i jonqueres de molínia (Molinio-Holoschoenion) i als inevitables canyissars (Typho-Schoenoplectetum glauci).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Entre el Segre i el Llobregat, el panorama és semblant al comentat per als Prepirineus centrals. A l’E del Llobregat, amb l’increment dels ambients humits, apareixen conreus de farratges (naps, alfals, etc.) i camps de patates i de blat de moro, a part que es dona una intensa activitat ramadera suportada per les pastures altimontanes i subalpines, i pels prats dalladors.

La vegetació rupícola

Són vàlides les consideracions fetes a propòsit dels Prepirineus centrals, on remetem el lector; tanmateix, no apareix als Prepirineus orientals la comunitat de petrocoptis i gatolins.

La presència de pedrusques ben constituïdes als obacs del sistema Cadí-Moixeró fa que s’hi trobin belles mostres de vegetació glareícola calcinal, entre les que destaca la comunitat de julivert d’isard i comiol hirsut (Aquilegio-Xatardietum scabrae). Als costers pedregosos del Cadí oriental, es fa el gramenet embosquinat de gavó pirinenc amb boix (Buxo-Ononidetum aragonensis), comunitat pràcticament rupícola, identificada només en aquesta zona.

Recorregut Berga-Camprodon

Panoràmica esquematitzada de la vall de Demetge, prop del pantà de la Baells, 800 m (a dalt): 1 fageda, 2 roureda de roure martinenc/pineda de pi roig (als vessants obacs), 3 pineda de pi roig, 4 carrascar (als solells), 5 jonceda, 6 garriga/jonceda, 7 bosc de ribera, 8 bardissa.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la vall del Mergançol (Berguedà) des de Borredà, 850 m (a baix): 1 roureda de roure martinenc, 2 pineda de pi roig, 3 pineda esclarissada de pi roig en cingleres, 4 carrascar, 5 jonceda, 6 camps amb tanques de roures i pins, 7 sembrats.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Encara que atenuadament, el sistema fluvial N-S, tan marcat als Prepirineus centrals, es manté als orientals, entre d’altres raons perquè les muntanyes meridionals de la unitat no tenen la continuïtat del Montsec. En qualsevol cas, a favor del Segre, del Cardener i del Llobregat les carreteres també són més aviat descendents, però hem insistit en el recorregut transversal per les mateixes raons que als Prepirineus centrals. De tota manera, la recolzada que fa el Ter a Ripoll facilita les coses, tot permeten de remuntar la vall sense abandonar el curs SW-NE desitjat: Berga (715 m), les Llosses (1000 m), Ripoll (682 m) i Camprodon (950 m). Es tracta d’un recorregut netament montà, amb visions sobre l’alta muntanya calcària (Serra Cavallera).

Panoràmica esquematitzada de la vall de les Llosses, prop de les Llosses, 980 m (a dalt): 1 fageda, 2 roureda de roure martinenc, mesclada (2’) amb pastures, 3 pineda de pi roig, 4 bardissa amb caducifolis, 5 bardissa, 6 verneda, 7 camps, 8 conreus afeixats.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de l’alta vall del Ter (Ripollès), prop de Sant Joan de les Abadesses, 790 m (a baix): 1 rasos subalpins, 2 roureda de roure martinenc, 3 prats de pastura amb claps de roureda, 4 pineda de pi roig, 5 boixeda, 6 prats, 7 conreus.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Berga es troba en ple domini de la roureda de roure de fulla petita. En iniciar el recorregut, hom pot veure, devers el migjorn, el domini del carrascar, riu Llobregat avall (i fora de la unitat considerada), i també els turmentats relleus de Queralt, coberts de boixedes i retalls de rouredes i pinedes. Però de seguida hom abandona la vall del Llobregat per a prendre la del Margançol, afluent que li arriba per l’esquerra en direcció E-W. Fins a Borredà, hom travessa, remuntant la riba dreta del riu (Serra del Catllaràs), extenses pinedes de pi roig, amb claps de rouredes de roure martinenc; a la part baixa de la riba esquerra (Serra de Picancel), abunden les fagedes amb boix i, per sobre, les pinedes de pi roig, constituint tot plegat un paisatge montà característic de la unitat. La visió esquematitzada adjunta, presa immediatament abans del pantà de la Baells (aiguabarreig Llobregat-Margançol) il·lustra aquesta situació, en una àrea parcialment degradada i amb llepades de carrascar als solells. La vegetació de ribera, aigües amunt de la presa, és inexistent, com és habitual en aquests casos (oscil·lacions del nivell). A partir de Borredà, hom abandona el Margançol i s’enfila, fins a les Llosses, pels contraforts meridionals de la Serra de Sant Marc, sempre enmig de conreus i grans pinedes de pi roig, tal com recull la visió esquematitzada corresponent.

En descendir per la riera de les Llosses devers el Ter, reapareixen les fagedes, i en general els caducifolis comencen de predominar en el paisatge: els inevitables roures martinencs i els faigs, però també els avellaners, els aurons, els oms, les bardisses i les vernedes a la ribera. Tot el paisatge pren un aire d’humitat creixent, com correspon al tombant oriental de la unitat; els conreus de farratges comencen d’ésser importants. Això queda ben recollit a la visió esquematitzada corresponent a la vall de les Llosses. Aquest caràcter s’anirà acentuant a mesura que hom remuntarà l’alt curs del Ter, aigües amunt de Ripoll, fins al punt que entre Sant Joan de les Abadesses i Camprodon els bedolls aniran prenent el seu lloc en el paisatge fins a esdevenirhi els caducifolis més abundosos, alhora que les fagedes abunden des de Sant Pau de Segúries; la pastura de vaques als camps de farratges recol·lectats, esdevé norma. Altrament, hom té aleshores una esplèndida vista sobre la vegetació subalpina i alpina de la Serra Cavallera, fets tots aquests recollits en la visió esquematitzada de l’alta vall del Ter.

Els Prepirineus septentrionals

La gran serralada de les Corberes constitueix el contrapunt septentrional de les muntanyes prepirinenques meridionals que acabem de considerar i, com elles mateixes, és resultat del corriment produït pels sollevaments alpins. Un cert fragment d’aquesta serralada, més alguns contraforts dels Pirineus axials, constitueixen el petit sector prepirinenc septentrional del nostre territori, delimitat a l’W i al N pel segment de línia fronterera comprès entre la Serra d’Escales i la confluència del riu Verdoble amb el Terrassac, a l’E per la vall del Verdoble fins al seu aiguabarreig amb l’Aglí, i al S per l’alta carena que dissenya l’aiguavés de la Tet. El conjunt configura una petita àrea que coincideix sensiblement amb la comarca de la Fenolleda, del tot distal, doncs, en el context general dels Països Catalans. La Fenolleda, en efecte, passà a la corona francesa a mitjan segle XIII (tractat de Corbeil, 1258) i, com la vall d’Aran, pertany al domini lingüístic occità. El 1790 fou incorporada al departament dels Pirineus Orientals, restablint en certa manera la situació anterior a Corbeil.

Fisiografía

El riu Aglí, que rep per la dreta la Bolzana i l’Adasig, vertebra la unitat, a la qual accedeix pel N en travessar les Corberes per les gorges de Galamús, i abandona per l’E en rebre per l’esquerra el riu de Mauri i el Verdoble. Aquesta xarxa fluvial drena un discret sistema orogràfic que ultrapassa de poc els 1000 m a la Serra d’Escales i contraforts: Roc de Boixavila (1310 m), Roc del Rosselló (1314 m), aquest darrer ja sobre l’aiguavés mateix de la Tet; al N, a les Corberes, no ateny però el miler de metres: Roc Paradet (900 m), Pla de Sant Pau (915 m). Es tracta, tanmateix, d’un país molt trencat, amb predomini dels materials calcaris i amb una discreta presència de roques esquistoses antigues.

Bioclima

Són vàlides per a aquesta unitat les consideracions bioclimàtiques fetes a propòsit dels Pirineus orientals, si hom exclou enterament els bioclimes axèrics freds d’alta muntanya. Les altes conques de la Bolzana i de l’Adasig corresponen a àrees de clima axeromèric, mentre que l’Aglí i el riu de Mauri travessen terres xerotèriques, de clima clarament mediterrani.

Dominis de vegetació

Els Prepirineus septentrionals són un país eixut en tota la seva meitat oriental, allà on el clima mediterrani impera sobre terres calcàries i carstificades; devers l’occident, per contra, esdevenen gradualment més humits, fins a convertir-se en el pòrtic esponerós de la gemmada vegetación medioeuropea del País de Foix.

A l’extrem SW, s’imposa netament el domini de la fageda (Fagion sylvaticae), que juntament amb el domini de la roureda seca de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) constitueixen l’exponent caducifoli, o semicaducifoli, d’aquesta àrea, en les seves zones més occidentals i alteroses. Les més orientals són feu del domini de l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale), mentre que l’àrea intermèdia pertany al domini de l'alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) a les zones de natura silícia, i al domini del carrascar amb boix (Quercetum rotundifoliae buxetosum) a les zones calcàries. Però aquesta visió esquemàtica potser resulta excessivament simplificada, i tant com de l’objectiva modèstia del territori és filla del coneixement encara parcial que en tenim: ulteriors estudis han de completar la nostra actual visió de les coses.

Vegetació actual

L’acció de l’home sobre la vegetació dels Prepirineus septentrionals ha estat molt severa. Hom ha desforestat extenses àrees amb finalitats agrícoles, o ha destruït quasi totalment els boscos restants, devastats per incendis o explotacions intensíssimes. En un territori en bona part de natura cárstica, aquesta dràstica intervenció humana no ha deixat de tenir conseqüències profundes per a la vegetació.

Els boscos

Fageda penetrada d’avets al bosc de Boixavila (Fenolleda), les més septentrionals de les nostres fagedes.

Rambol

Si exceptuem les zones forestals de Boixavila i de la vall de l’Aglí, hom s’enfronta a la Fenolleda amb boscos més aviat discrets. A Boixarila resten extensions importants de fageda (Scillo-Fagetum), espurnejades d’avets (Abies alba), i a la resta de zones alteroses també es troben rouredes de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), potser més relacionables amb les variants típiques llenguadocianes que no pas amb les que predominen a la resta del nostre país, i bons representants de carrascar amb boix (Quercetum rotundifoliae buxetosum), bé que la carstifïcació del territori n’empobreix especialment el sotabosc; les restes d’alzinar litoral són més aviat escasses, i tampoc no abunden les pinedes.

Les bosquines

La brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum) es troba amplament difosa per tot el domini mediterrani, mentre que les àrees submediterrànies es veuen sovint embosquinades per boixedes (Buxo-Quercetum pubescentis buxetosum), en les quals tenen un paper destacat les savines; en els enclavaments esquistosos, no deixen d’aparèixer brolles d’estepes i brucs, singularment enriquides per la presència de l’estepa muntanyenca (Cisto-Sarothamnetum catalaunici callunetosum, variant amb Cistus laurifolius).

Fases més avançades de la degradació porten a la instauració de la jonceda amb astràgal (Astragalo-Linetum narbonensis), bosquina prou magra que apareix per tot el territori calcari, dels 300 als 900 m.

La vegetació de ribera

La relativa regularitat dels cursos d’aigua propicia la bona instal·lació de vegetació de ribera. La situació és la mateixa que la comentada a propòsit dels rius rossellonesos dels Pirineus orientals.

L’activitat agrícola

Tanques de xiprer i vinyes als plans de la Fenolleda. El recurs d’emprar xiprers com a tallavents protectors és molt comú a totes les comarques nordorientals catalanes.

Rambol

Els Prepirineus septentrionals, si més no en llur segment mediterrani, són país de vinya. Els vinyets, en efecte, ocupen totes les planes conreables, sobre sòls sovint pedregosos, i no són desplaçats per altres conreus, normalment horta i farratges, més que a les zones submediterrànies, al sector occidental del territori, o bé en els fondals particularment fèrtils i irrigables. A les zones més marginals, hom conrea cereals i patates.

Recorregut Estagell-Cauders (Caudiès)

Dos eixos viaris principals creuen de N a S (Vall de l’Aglí) i d’E a W (valls de la Bolzana i del Maurí) la Fenolleda, en la intersecció dels quals es troba Sant Pau de Fenollet (Sant Pau de Fenolhet). El recorregut escollit ressegueix l’eix transversal, partint d’Estagell (77 m), al conflent dels rius Aglí i Mauri, i a les portes mateixes de la unitat, i morint a Cauders de Fenollet (Caudiès de Fenolhet, 328 m), passant per Sant Pau.

D’Estagell a Sant Pau, la ruta remunta la vall del riu de Mauri, sempre en ple país mediterrani i a través d’un paisatge agrícola de vinyes: és el domini de l’alzinar litoral i del carrascar amb boix. La severa eixutesa edàfica, filla del procés càrstic, i fins l’escassesa de sòl en els vessants inclinats, uniformitza obacs i solells, recoberts de brolles de romaní, joncedes i claps d’alzinars i carrascars. En determinats indrets, afloren esquists, cosa que comporta l’aparició de brolles d’estepes i brucs. A les parts altes de la serralada (Pla de Sant Pau, Castell de Queribús, etc.), hom albira grans extensions de roca nua, poblada a les fissures i replanets per boixedes, savinoses i brolles. La vegetació de ribera arriba a estar prou ben constituïda. Aquesta situació de conjunt és la que queda recollida a la visió esquemàtica adjunta, corresponent al Pla de Sant Pau.

Panoràmica esquematitzada del pla de Sant Pau, a Mauri, 170 m: 1 boixedes seques i savines, 2 brolles d’estepes i brucs i pineda de pi blanc, 3 bosc de ribera, 4 vinyet (totes les comunitats de la plana són siliclcoles, mentre que a muntanya (1) són calcicoles).

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

Panoràmica esquematitzada l’alta vall de l’Agli (Fenolleda), a la gorja de la Fou, camí de Centernac, 300 m: 1 carrascar amb boix, 2 garriga i carrascar, 3 garriga, 4 boixedes seques i savines, 5 bosc de ribera, 6 vinyet.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

De Sant Pau als confins de la Fenolleda, hom remunta la Bolzana a través d’un paisatge que esdevé gradualment submediterrani, bé que dominat encara, agrícolament, per la vinya. Els obacs s’enriqueixen de manera progressiva de roures i altres caducifolis, mentre que els solells, més ben dotats de sòl, ofereixen un mantell continu de carrascar muntanyenc. Si, des de Sant Pau, hom decideix de davallar per l’Aglí, cal travessar les muntanyes de l’Esquerda pel congost de la Fou, equivalent a les gorges de Galamús ja excavades pel riu a fi de passar les Corberes meridionals. Hom retroba aleshores un paisatge prou imposant, tal com l’esquematitzat en l’altra visió adjunta.