El paisatge vegetal de les terres baixes litorals de l’Aglí al Ter (territori ruscínic)

El poderós sistema orogràfic constituït pels Pirineus i pels Prepirineus ateny la Mediterrània, ja molt afeblit, només en un sol punt: el cap de Creus, prolongació mar endins de l’Albera; les Corberes, tanmateix, també arriben, diluïdes, arran de mar. A banda i banda de la prolongació de l’Albera, dues dilatades planúries fluvials, les planes del Rosselló i de l’Empordà, tanquen el front litoral amb impensable suavitat, no gens premonitòria dels accidentats relleus de l’interior. Es configura d’aquesta manera un territori essencialment pla, constituït per dues unitats pràcticament independents, amb la interposició de la digitació pirinenca abans al·ludida: les terres baixes litorals de l’Aglí al Ter. El territori queda netament delimitat per la línia de costa a l’E, per les Corberes al N i les Gavarres al S, i a l’E per l’inici dels costers pirinencs i prepirinencs a l’àrea rossellonesa, per l’Albera pròpiament dita a l’àrea intermèdia, i pels costers de la Serralada Transversal i dels Prepirineus orientals a l’àrea empordanesa. Queden incloses en aquesta àrea la pràctica totalitat del Rosselló i del baix Vallespir, i la meitat oriental del Gironès, de l’Alt Empordà i del Baix Empordà.

Fisiografia

Són els baixos cursos dels rius del front oriental humit català els responsables principals de l’existència d’aquesta àrea. En efecte, els al·luvions de l’Aglí, de la Tet i del Tec (Rosselló), i de la Muga, del Fluvià, del Ter i del Daró (Empordà) han afaiçonat aquestes dues planes litorals, alhora que, fent avançar la línia de costa, ornen el litoral amb un rosari d’estanys i aiguamolls característics. D’aquesta manera, el paisatge global es configura con un seguit de terres rigorosament planes i/o de molt baixa cota (per sota dels 100 m) resseguides per diversos rius de curs mandrós i desembocadura marjalenca: estanys de Salses i de Canet a la rectilínia costa rossellonesa, i aiguamolls de Roses-Castelló, de Sant Pere Pescador i de Pals a la costa empordanesa.

Les Serres de la Balmeta i de Rodes, netament silícies i continuació de l’Albera enllà del coll de Banyuls (357 m), posen un contrapunt alterós a les planes (la Verdera, 670 m; el Pení, 613 m), alhora que engendren la poderosa i abrupta península del cap de Creus; semblantment s’esdevé amb el massís del Montgrí (309 m), al S del territori, entre el Fluvià i el Ter, que tanmateix és de natura calcària, com les Corberes, que tanquen la plana rossellonesa pel N. La línia de costa, baixa i arenosa en les àrees de desembocadura, pren un caràcter brau a les àrees muntanyoses, d’una bellesa singular.

Bioclima

Tot el territori considerat és afectat per un clima de tipus xerotèric mediterrani, particularment fred a l’hivern i més sec a l’estiu que no fóra d’esperar, atesa la latitud. En efecte, durant tres o quatre mesos hivernals les temperatures són molt baixes, sense arribar normalment, però, a mitjanes per sota de 5°C, mentre que, si més no durant un mes, al fort de l’estiu, s’instauren condicions d’ariditat extrema; períodes subàrids de dos o tres mesos més no són rars. Les precipitacions, que no sobrepassen mai, en termes absoluts, els 550-600 mm/ any, es concentren a la tardor i a l’hivern. Per a trobar condicions comparables, cal recaure sobre terres més meridionals, al S del Llobregat.

El vent es configura en aquest territori com un factor bioclimàtic de la màxima importància. En efecte, fortíssims i persistents vents de component N (tramuntana) escombren de manera proverbial aquestes terres litorals. Això provoca una dessecació real de l’ambient, que fa més baixes encara les taxes d’aigua realment disponible, trasllada continent endins quantitats no menyspreables de sal provinent de l’aigua marina polvoritzada, i actua mecànicament sobre la vegetació de forma ostensible.

Dominis de vegetació

En funció del bioclima suara descrit, hom podria esperar un mantell vegetal magre i escàs, fet que només concorda amb la realitat per a les àrees muntanyoses de Rodes i Montgrí, i encara. Això és així a causa de la fertilitat extrema de les dues grans planes al·luvials, i de l’abundor d’aigua edàfïca provocada per la densa xarxa fluvial de rius pirinencs i pre-pirinencs, amb llurs nombrosos afluents.

Al domini de l’alzinar litoral típic (Quercetum ilicis galloprovinciale pistacietosum) pertany la major part del territori de la plana i de les muntanyes calcàries, mentre que el sistema Balmeta-Rodes és referible al domini de la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum). Per damunt dels 600 m, a la zona de la Verdera i de l’entroncament de les Serres de l’Albera amb la Balmeta, arriba a fer-se esperable el domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum). En conjunt, doncs, són els alzinars i les suredes —i per tant la vegetació esclerofil.la, en aquest cas silicícola— els grans denominadors de l’àrea.

Però no pas els únics. Cal considerar a més, en efecte, el domini de la màquia d-ullastrei olivella (Oleo-Lentiscetum provinciale), que fa una banda estreta, rigorosament litoral, en tota la costa rossellonesa no marjalenca, i que reapareix també a la costa alta del Montgrí i a les immediates Illes Medes, així com els considerables dominis dels boscos de ribera (Populetalia albae) i de la vegetació marjalenca (Phragmitetalia, Puccinellio-Salicornietea) i costanera (Crithmo-Limonietea, Ammophiletea). En el primer cas, es tracta d’una penetració provençal que recorda les màquies mallorquines i menorquines, efectuada a l’empara de les especials condicions bioclimàtiques de l’indret (al litoral català, les màquies no reapareixen fins passat el Llobregat); en el segon cas, es tracta d’un complex conjunt de comunitats costaneres i/o aigualoses, no pas climàciques, però sens dubte permanents, que singularitzen d’una manera clara la zona, tota ella filla, com ha estat dit, de la dinàmica fluvial.

Vegetació actual

El territori ruscínic no és, en l’actualitat, un espai forestal. A les zones planes, l’agricultura ha transformat completament el paisatge, i les àrees abruptes, inicialment cobertes de boscos, han experimentat, de primer, una explotació sistemàtica, i han patit, en segon lloc, el continuat flagell dels incendis forestals. Les àrees planes o els costers suaus s’ofereixen en l’actualitat com un verger feracíssim que ha engolit fins i tot, per bonificació, una part sensible dels antics marjals costaners, o si més no com una zona de secans prou productius, en explotació activa encara en molts llocs. En contrast amb això, la majoria de les àrees muntanyoses, sobretot a la península del cap de Creus, apareixen recobertes de bosquines magres i prats secs com a conseqüència dels reiterats incendis que, accidentalment o provocats tradicionalment pels pastors i més modernament per mans poc responsables, la tramuntana s’ocupa d’abrivar. La conseqüència d’aquests focs no és únicament la privació transitòria de la vegetació llenyosa, sinó també la pèrdua irreparable del sòl, fet que a la llarga acabarà impossibilitant fins el mateix pasturatge incitador del foc; en parlar dels prats, revindrem sobre el tema. Altrament, l’ocupació turística del litoral ha contribuït, per una banda a l’increment de risc d’incendi, i per una altra a la destrucció dels aiguamolls (ocupació física, dessecació per tal d’evitar molèsties, etc.). I tot això no obstant, la bellesa del paisatge agrícola i fins de les esquerpors de les muntanyes desforestades, la grandiositat de la costa alta o la suavitat de les immenses platges, i l’encís de les boscúries que malgrat tot encara resten, fan d’aquest territori una zona captivadora com poques altres en tot el país.

Els boscos

Són rars els claps d’alzinar que hom pot trobar a la unitat considerada. Per contra, i dins del discret paper que, com ha estat dit, té la vegetació forestal en aquesta àrea, hom troba encara bones extensions de sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum) a l’Albera, a la Serra de la Balmeta, i fins a la Serra de Rodes; també és present la sureda a l’extrem meridional, en els contraforts de les Gavarres. Es tracta de suredes relictuals, normalment acantonades en llocs poc accessibles, testimonis d’allò que havien estat boscúries importants, majorment als dominis de l’imposant monestir de Sant Pere de Rodes. Les pinedes, de pi blanc i de pinyer, se situen sobretot terra endins, al Gironès i a l’Alt Empordà, bé que, esparsament, apareixen una mica pertot.

Un toc una mica inesperat, el dona l’alegre tornassol dels castanyers. Poblaments destacables de castanyer (Castanea sativa) apareixen, en efecte, en les darreres digitacions pirinenques, en obacs amb bon sòl, de preferència en el domini de l’alzinar muntanyenc.

Les bosquines

Ben poca cosa resta de la màquia d’ullastre i olivella (Oleo-Lentiscetum provinciale), si no són claps esparsos a la costa rossellonesa i alguns bosquetons al Montgrí i a les Medes. Per contra, les brolles silicícoles resulten abundants a les zones no conreades, sobretot la brolla d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici genistetosum triflorae), que és corrent al domini de la sureda; molt més localitzada resulta la bruguera d’escombres amb estepa borrera (Lavandulo-Ericetum scopariae), que apareix només als costers interiors de l’Alt Empordà, al domini dels alzinars. Són aquestes brolles, majorment la primera, les grans afavorides pels incendis, car una part considerable de les espècies que les integren són piròfits reconeguts. La freqüència dels focs (hi ha indrets que cremen un cop cada tres o quatre anys, i més sovint i tot) fa que àdhuc l’estructura relativament senzilla d’aquestes brolles sigui difícilment recognoscible, reduïdes com es troben a simples poblaments de brucs, d’estepes i de caps d’ase, de vegades quasi monospecífics. A les zones molt ventejades del cap de Creus, apareixen brolles d’estepes sota formes eòliques i enriquides amb alguns pulvínuls espinosos (Astragalus massiliensis), de significació fitosociològica encara no prou ben aclarida.

Les brolles calcícoles només apareixen a les planes empordanesa i rossellonesa, sobre sòls que s’han enriquit en bases, i naturalment a les àrees calcàries del Montgrí i de les Corberes. Sol tractar-se de la brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum), bé que a les Corberes, sobre sòls molt esquelètics, apareix la brolla de romaní i bruc d’hivern amb campanella lanuginosa (Convolvuletum lanuginosae). És en aquestes brolles que, al Montgrí, troba el margalló (Chamaerops humilis), la nostra única palmera autòctona, la seva localització més septentrional.

Finalment, cal referir-se a les bardisses. Al Baix Empordà encara apareix la bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum), però la bardissa que resulta corrent a tota la resta de les terres baixes del territori, fins a esdevenir-hi un dels elements paisatgístics més característics, és la bardissa amb espinavessa (Pyro-Paliuretum spinae-christi). La bardissa amb espinavessa, en efecte, és la tanca d’elecció en tots els conreus de les planes, la cleda espinosa natural que ressegueix tots els talussos i marges agrícoles de l’àrea.

Els prats

El territori ruscínic no és, evidentment, una àrea de prats. Això no obstant, hom troba prats secs silicícoles d’anuals (Helianthemetum guttatí), així com formacions herbàcies d’una certa entitat, entre les quals el prat sabanoide d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis), als solells dels costers i més aviat rar, i el fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis), als talussos agrícoles. Però cap d’aquests herbeis no té l’interès del llistonar amb trèvols (Trifolio-Brachypodietum retusi), que apareix als plans del sistema Balmeta-Rodes, i això perquè és el responsable d’una ancestral ramaderia bovina extensiva, altre temps bàsica en l’economia de la zona i fins suscitadora d’una activa transhumància de bestiar boví i oví provinent dels Pirineus (transhumància que encara es manté). És l’afany de manteniment d’aquests prats i el desig de rompre’ls noves terres allò que provocà tants incendis en principi i al principi controlats. Es tractava, efectivament, de petits focs fets a l’hivern i en zones propícies que permetien l’esclat primaveral d’herba tendra, havent destruït la vegetació llenyosa. Però els focs fets fora de temps i en qualsevol lloc, que és la trista situació actual, no menen a la instauració de cap prat, sinó a la destrucció del sòl i a la ruïna del país. A les àrees més humides del cap de Creus, arriben a fer-se prats molls, també pasturables.

La vegetació de ribera, aigualosa i litoral

Els rius són nombrosos en aquest territori i per tant és lògic que la vegetació de ribera també hi prengui importància. De fet, moltes de les formacions arbòries que hi ressegueixen els cursos d’aigua, o bé que fan aparents boscanes en llurs proximitats, no són sinó plantacions artificials, fetes amb finalitat fustanera, de pollancres, plàtans, etc., però, això no obstant, hom troba també restes importants de boscos de ribera espontanis. Sobretot al Rosselló, i menys a l’Empordà, es fa l’albereda amb lliri fètid (Iridi-Populetum albae), mentre que la situació inversa és oferta per la verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae). A l’Alt Empordà, sobretot als costers interiors, arriba a fer-se la gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae), i una mica pertot, a les illetes fluvials i ribes batudes per les revingudes, prospera la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae). En els indrets nitrificats, majorment prop de les desembocadures, es troben tamarigars (Tamaricetum canariensis).

De tota manera, la màxima varietat en comunitats aigualoses es produeix en els estanys i marenys litorals, allà on l’aigua dolça s’embassa solament o bé, mesclada amb aigua salada provinent del mar, esdevé salabrosa en tots els graus de salinitat imaginables. Aquestes salsures i aiguamolls permeten la instauració de vegetació helofítica i halòfila, de tota mena de canyissars (Schenoplecto-Phragmitetum mediterraneum, al Rosselló; Typho-Schoenoplectetum glauci, arreu), espartinars (Spartino-Juncetum maritimi, sobretot a l’Empordà), prats molls, jonqueres halòfiles (Junco-Triglochinetum maritimi, al Rosselló; Schoeno-Plantagineium crassifoliae, arreu), comunitats de limòniums i donzell marí (Artemisio-Limonietum virgati, Arthrocnemetum glauci) i salicornars (Arthrocnemetum fruticosi, Suaedo-Salsoletum sodae), ben característics del litoral baix de l’àrea.

Hom diferencia un nucli rossellonès (estanys de Canet i de Salses, fills de l’Aglí i de la Tet) i dos nuclis empordanesos (aiguamolls de les desembocadures de la Muga i del Fluvià, a la badia de Roses, i del Ter i del Daró, a la platja de Pals); la Muga genera encara d’altres mulladius, com l’estany de Vilaüt o el desaparegut estany de Castelló. Els estanys rosellonesos, sobretot el de Canet, han sofert molt a causa de l’impacte industrial i turístic, mentre que els aiguamolls empordanesos, més petits i sense cap gran pla d’aigua, encara es conserven prou bé, particularment els de la Muga-Fluvià, esdevinguts paratge protegit (una part, però, ha estat urbanitzada). Des del punt de vista botànic i zoològic, aquests aiguamolls són molt interessants, car els canals de reg que els alimenten en part els confereixen una variadíssima gradació de salinitats, amb la consegüent diversitat d’ambients ecològics. D’altra banda, els ocells migradors hi troben una base de repòs fonamental, cas que les condicions meteorològiques els impedeixin d’emprendre la travessa dels Pirineus.

Però no tota la vegetació litoral fa part dels mulladius costaners. Cal dedicar si més no un mot a les diverses comunitats de platja (Ammophiletea) que encara resulten abundants en els sorrals rossellonesos, i especialment de la platja de Pals i també del golf de Roses, així com a la vegetació dels roquissars costaners (Armerietum ruscinonensis, Thymelaeo-Plantaginetum subulati), abundant a la costa alta de la Marenda, del cap de Creus i del Montgrí. Al cap de Creus, resten encara fragments de cadequer litoral (Asparago-Juniperetum macrocarpae), bé que força malmesos.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

L’activitat agrícola és molt important a les planes i als costers suaus, àdhuc en certs pendissos ben orientats. Tret de les àrees fortament muntanyoses i d’algunes zones marjalenques —i encara, car hom ha practicat moltes bonificacions al llarg dels segles— tot el territori és dedicat als conreus de secà o, sobretot, de regadiu. I això per no parlar de les explotacions sureres, que fan de les suredes boscos amb un cert tractament entre silvícola i agrari.

Els dos conreus més importants al secà són la vinya i l’olivera, bé que també es troben cereals. Els olivets, en bona part abandonats d’uns quants anys ençà, se situen als costers del baix Vallespir i en punts bastants esparsos de la resta del territori, sempre en costers o àrees ingrates. La vinya, molt més estesa, ocupa dues àrees ben diferenciades: els pendissos suaus de l’Alt Empordà, al raiguer del sistema Albera-Balmeta-Rodes, i els secans de la plana rossellonesa, així com certs costers del Vallespir. La vinya, emparada per prestigioses denominacions d’origen que en valoren el vi, és objecte de conreu actiu a la zona, fins i tot en àrees rostes (Vallespir), on cal margenar el terreny en feixes molt estretes.

El regadiu, propi de les planes, és dedicat als fruiters i a l’horta, i també als farratges (blat de moro i alfals), en camps de producció intensiva i força sofisticada: instal·lacions de reg permanents, espatlleres per als fruiters, etc.; a destacar la presència localitzada d’alguns conreus meridionals, com els tarongers. L’arròs, altre temps molt conreat a les zones marjalenques, es fa ara quasi només a l’àrea de Pals, on constitueix un element paisatgístic d’una certa singularitat.

Quant a la vegetació espontània lligada a l’activitat agrícola, caldria parlar de la comunitat de ravenissa blanca (Diplotaxietum erucoidis diplotaxietosum) per als olivets i secans en general, i de les comunitats de cerreigs (Panico-Setarion) per als regadius. En certa manera, també cal associar als conreus les bardisses d’espinavessa i els fenassars, tractats als apartats corresponents, però inseparables de tanques agrícoles i vorades de camps. I encara els arrengleraments de xiprers, certament plantats, per tal d’actuar de densos trencavents contra la tramuntana, que compartimenten la plana empordanesa a tall d’envans de vegetació, així com el canyars (Arundini-Convolvuletum sepium), mig plantats, mig naturalitzats, resseguidors de sèquies i regalis.

La intensa humanització de l’àrea fa que la vegetació ruderal hi sigui ben present, sigui en runams suburbans i vorades de camí, com en el cas dels bleterars (Chenopodietum muralis), dels herbassars de margall (Hordeion leporini) o dels cardassars (Silybo-Urticetum), sigui en deixius i ermots pasturats, com en el cas de l’herbassar de ripoll i olivarda (Inulo-Oryzopsietum miliaceae) o del calcidar (Galactito-Echietum plantaginei). A les ribes fluvials més sovintejades del Gironès i de l’Empordà, cada dia s’estén més l’herbassar d’àster lanceolat i enotera (Oenothero-Asteretum lanceolatae).

Recorregut Figueres-Perpinyà

Tant la plana rossellonesa com l’empordanesa són creuades per nombroses carreteres, però només dues vies regulars, ultra la fèrria, travessen el sistema Albera-Balmeta-Rodes: el sistema paral·lel de carretera general i autopista que ho fa pel coll del Portús, fora de l’àrea que considerem, i la carretera que ho fa arran de la costa. La ruta escollida pren aquest pas, partint de la capital empordanesa, Figueres (30 m), i arribant a la capital del Rosselló, Perpinyà (35 m).

De Figueres al castell de Quermançó, hom travessa un fragment significatiu de la plana empordanesa, amb els dilatats conreus de fruiters, blat de moro, etc., les tanques de xiprers i espinavessa, les sèquies d’irrigació, i la permanent presència, en regalis i cursos d’aigua, de canyissars, tamarius, arbres de ribera, etc.; no són rares les plantacions fustaneres (pollancres), ni els retalls d’alzinar, amb alguns roures esparsos, tot plegat sota la vigilant mirada de les Serres de l’Albera, de la Balmeta i de Rodes, i fins del llunyà, però ben visible, Canigó. A l’alçada de Quermançó (120 m), tanmateix, els horts són ja substituïts per olivets i vinyes, i comença a dominar la vegetació espontània. És aquesta la situació recollida en la visió esquematitzada adjunta.

Panoràmica esquematitzada de la plana empordanesa (Alt Empordà) des de Quermançó, 120 metres: 1 brolla d’estepes i brucs, 2 pineda de pi blanc, 3 ermot, 4 salzeda de sarga i bardissar, 5 olivet, 6 vinyet, 7 camps.

Eugeni Serra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de l’Albera i el Rosselló, des de la torre Madeloc, 650 metres: 1 sureda, 2 brolla d’estepes i brucs, 3 castanyeda, 4 fageda amb ellèbor verd, 5 prat ras, 6 vinyet, 7 horta i vergers, 8 plantacions d’arbres de ribera (les unitats 4 i 5 cauen fora del territori ruscínic: vegeu figura 219; a la zona de l’estany de Canet hi ha una banda important de vegetació d’aiguamoll, no recollible en la panoràmica).

Eugeni Serra / Marisa Bendala, originals dels autors

Aquest predomini es manté durant la travessa de l’Albera-Balmeta, és a dir fins a arribar a Argelers. Es tracta, en general, de brolles d’estepes i brucs subsegüents als nombrosos incendis que fuetegen la zona, o bé de vegetació herbàcia que recupera gradualment els secans abandonats —nombrosos fins a Portbou—; la riera de la Valleta, tanmateix, s’orna d’una verneda remarcable, i els vessants obacs de Cervera i de Banyuls de la Marenda porten pinedes, alzinars i sobretot suredes. De fet, la zona de Quermançó marca el trànsit entre el domini de l’alzinar i el de la sureda, situació que es reinverteix a l’alçada d’Argelers. La vegetació halófila de les roques litorals és ben present de Llançà a Cotlliure, i entre Portbou i Cervera no deixa la carretera fins quan aquesta s’enfila algunes dotzenes de metres sobre el nivell del mar (vegeu la visió esquematitzada adjunta, corresponent al litoral de la Marenda). Des de Banyuls, hom pot fer una incursió a la Torre Madeloc (652 m), cosa que dona bones visions sobre les suredes i les vinyes, molt ben entretingudes, i una ampla panoràmica sobre la plana del Rosselló, tal com recullen les dues visions adjuntes, una de les quals desborda amplament el marc de l’àrea considerada.

Panoràmica esquematitzada del litoral de la Marenda (Vallespir), entre Cervera i Banyuls: 1 sureda, 2 brolla d’estepes i brucs, 3 pineda de pi blanc, 4 comunitats de limòniums i fonoll marí, 5 vinyet.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala. originals dels autors

Panoràmica esquematitzada del litoral de la Marenda (Vallespir), Costers de Banyuls, pujant a la torre de Madeloc, 400 m (a baix): 1 sureda, 2 pineda de pi blanc, 3 brolla d’estepes i brucs, 4 bosc de ribera, 5 vinyet.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala. originals dels autors

La plana, en efecte, comença a Argelers, i s’ofereix com un mosaic de fruiterars i vinya, amb plantacions de ribera. Des d’Elna, el recorregut abandona la ruta principal per a emprendre la costa baixa de l’estany de Canet, cosa que permet de posar-se en contacte amb la vegetació marjalenca, tan característica d’aquestes planes al·luvials. Si hom continua fins a l’estany de Salses, troba salsures en menys mal estat i fins s’aproxima als rocams calcaris de les Corberes. Arran de mar, en qualsevol cas, pot trobar-se vegetació de platja i minúscules restes de la màquia d’ullastre i Olivella.