El paisatge vegetal dels altiplans i conques centrals catalans (territori auso-segàrric)

Dos conjunts d’altiplans i serralades es despengen dels contraforts dels Pre-pirineus orientals i, en direcció N-S, penetren profundament en àrees que, latitudinalment i altitudinalment, ja són plenament mediterrànies, tot abraçant entre ambdós la gran conca del Llobregat-Cardener. Aquests dos sistemes vertebren el territori anomenat auso-segàrric, el sector ausònic l’un, el més oriental, el sector segàrric l’altre, el més occidental. Els dos sectors són semblants i ben diferenciats dels territoris que els envolten, però una continentalitat netament més acusada de l’occidental hi introdueix marcats matisos en el mantell vegetal, fins al punt de permetre, i fins d’aconsellar, de tractar-los separadament. Això no obstant, farem una aproximació fisiogràfica i bioclimàtica conjunta.

Al N, el territori auso-segàrric queda delimitat per la isohipsa 500-600 m que marca el límit meridional del territori pre-pirinenc oriental, en el fragment Ponts-Solsona-Berga-Torelló, mentre que al S el delimiten els relleus travessers (NE-SW) de les Muntanyes Catalanídiques Pre-litorals (Montseny, Sant Llorenç del Munt, Montserrat, Ancosa i Prades), d’acord amb una línia virtual, de cota oscil·lant entre els 250 i els 550 m, que uneix la capçalera del riu Francolí amb el Pantà de Sau; el límit occidental és el marge de la Depressió Central catalana (Ponts-Cervera-Francolí naixent). El territori afecta la totalitat o la pràctica totalitat de les comarques d’Osona, del Bages, de l’Anoia i de la Conca de Barberà, la meitat meridional del Berguedà i del Solsonès, la meitat oriental de la Segarra i la meitat septentrional de l’Alt Camp, així com alguns petits fragments dels dos Vallès; Osona, els fragments berguedà i vallesà, i el Bages oriental constitueixen el sector ausònic, mentre que la resta de terres fan part del sector segàrric.

Fisiografia

Com acaba d’ésser dit, el territori auso-segàrric és constituït per dos grans sistemes d’altiplans i serralades disposats en direcció N-S, enmig dels quals se situa la gran conca Llobregat-Cardener. El sistema occidental, el més vigorós, arrenca de l’àrea de Solsona (660 m) i mor a l’extrem SW del territori, a l’àrea de Montblanc (350 m); en fan part un conjunt de serrats d’altitud modesta, sempre per sota dels 1000 m: Muntanyes del Miracle (Vilamòs, 915 m), Serres de Pinós (931 m), de Castelltallat (Turó de Boixadors, 848 m), de Rubió (835 m) i de Queralt (Agulla Grossa, 870 m) i, derivats devers ponent, els Tossals de Rocamora (774 m), de Suró (829 m) i de Cantallops (884 m), i la Serra del Tallat (Tossal Gros, 803 m). El sistema occidental, més alterós però alhora força desdibuixat, és constituït per un conjunt de turons i petites elevacions que neixen al Lluçanès i que acaben encastant-se, sense solució de continuïtat, en el relleu del Sistema Pre-litoral, al Moianès: els Munts (1060 m), Sant Salvador (821 m), el Puig Rodó (1056 m).

Els cursos mitjans del Llobregat i del Cardener —aquest tributari d’aquell, aigües avall de Manresa— recullen les aigües de la conca central, gràcies a nombrosos afluents d’entitat mitjana (rieres de Merola, de Merlès, Gavarresa i de Calders quant al Llobregat, i rieres d’Aigua d’Ora, d’Hortons i de Rajadell pel que fa al Cardener); les Serres de Queralt i de Rubió donen una conca pròpia a l’Anoia naixent, riu que acaba confluint amb el Llobregat ja fora del territori. A l’aiguavés oriental, cal esmentar el Mèder i el Gurri, afluents del Ter, i a l’aiguavés occidental, el Llobregós, que neix a Castelltallat i desguassa al Segre, la capçalera del Sió, i els cursos alts del Gaià i del Francolí, que acaben morint directament al mar.

La majoria d’aquests rius s’escolen sovint per cubetes d’erosió excavades per ells mateixos, o per planes reblertes de materials sedimentaris. És per això que hom troba moltes planúries petites o mitjanes en aquest territori, fins al punt que la subsegüent suavitat del relleu hi esdevé el tret geomorfològic més característic, unit a les nombroses formes d’erosió a què se sotmeten els materials, normalment tous, de l’àrea. En efecte, el substrat és constituït per roques carbonatades margoses i argilenques, blanes i erosionables, susceptibles de generar característiques formacions abarrancades, de tons grisos i ocres: els anomenats "bad-lands". És aquesta la configuració de la plana de Vic (400-500 m), dels altiplans del Moianès (700-900 m) i de la Segarra (400-600 m), del pla de Bages (200-400 m), o de les conques d’Odena (200-400 m) i de Barberà (300-500 m). A l’extrem NW, a les capçaleres del Sió i del Llobregós, afloren materials de natura guixenca, les conegudes gesses de la Segarra, que continuen devers ponent.

Bioclima

Tot el territori auso-segàrric està bioclimàticament sotmès a la progressiva preponderància, a mesura que hom avança devers ponent, de la continentalitat, és a dir de la contrastació tèrmica entre uns estius molt calorosos i uns hiverns francament freds. Altrament, les precipitacions totals són força baixes al sector segàrric, fins al punt que hom s’enfronta ja amb condicions de tipus subàrid general. Les terres situades per sota dels 300-500 m es veuen afectades per bioclimes de tipus xerotèric, és a dir, mediterrani, mentre que a les cotes superiors imperen condicions més aviat axeromèriques, submediterrànies.

La dorsal d’altiplans i relleus occidentals experimenta, en efecte, un bioclima submediterrani continental, relativament humit (650-800 mm/any), amb un o dos mesos estivals que arriben a ser subàrids; a la dorsal oriental, les condicions són comparables, però amb un cert assuajuament dels rigors estivals i també dels hivernals. Durant un parell de mesos hivernals, les mínimes mitjanes ronden els 5°C.

A les planes i cubetes, per contra, les condicions són netament xerotèriques, amb només un o dos mesos hivernals, sense que manquin mai un o dos mesos d’ariditat estival; a les planes de la Segarra, i també a la conca d’Odena, són tres els mesos àrids, un dels quals peràrid. Les precipitacions totals són molt més baixes, entre 450 i 600 mm/any; als altiplans de la Segarra, la zona més seca del territori, poden arribar a ésser només de 400 mm/any. Però hi ha excepcions notables a aquesta tònica en les cubetes tancades i sotmeses a inversió tèrmica, de les quals la plana de Vic fóra l’exponent més característic: malgrat els seus 500 m escassos, rep uns 600-700 mm/any (boires), a penes té un mes àrid a l’estiu, i són dos o tres els mesos hivernals a què fa front.

Els relleus orientals (sector ausònic)

Dominis de vegetació

Secans i margues aixeregallades constitueixen dos elements paisatgístics dominants en el paisatge ausònic, com en aquesta visió de la plana de Vic, a Tona (Osona).

J. Nuet i Badia

El domini de la roureda seca de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis) s’empara de la meitat oriental del sector. Hi pertanyen totes les serralades i elevacions de la dorsal ausònica per damunt dels 800 m aproximadament, així com les terres més baixes de la plana vigatana, on la inversió tèrmica imperant fa baixar el domini de la roureda fins al fons de la cubeta, a uns 500 m d’altitud només.

En les immediacions de Berga i a la zona del Moianès, a altituds més modestes, de l’ordre dels 600-800 m, en àrees sotmeses a un clima més continental, cedeix posicions davant del domini de la roureda seca de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae), tanmateix poc important en el sector. Molt important, per contra, resulta el domini del carrascar (Quercetum rodundifoliae), estès per tota la resta del territori, és a dir, els costers del Bages i del Berguedà que davallen devers el Llobregat, situats per sota dels 600-800 m. A una molt petita part de l’extrem oriental, a la zona de Sau i sobre les vores alteroses de la cubeta de Vic, arriba a fer-se present el domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum).

Atès això, el sector ausònic actua de frontissa entre tot el gruix de vegetació extramediterrània que impera als Pirineus, al front oriental humit del Principat i fins als Pre-pirineus, i la vegetació mediterrània que domina totalment la resta del país. Més encara: dins del propi món mediterrani, hom troba el domini del roure martinenc (subhumit, marítim) enfrontat als dominis del roure de fulla petita i de la carrasca (més secs, continentals), conjunt de circumstàncies que fan de la divisòria entre el sector ausònic i el segàrric —pràcticament la conca mitjana del Llobregat— la xarnera medul·lar del paisatge vegetal català: allò marítim a l’E, allò continental a l’W; allò eurosiberià al N, allò mediterrani al S.

Vegetació actual

El relleu trencat de totes les elevacions del sector ausònic resulta propici a una dedicació silvícola del territori, i és per això que en aquestes zones els boscos són encara abundants. Però les cubetes, les planes i les depressions han estat enterament dedicades a l’activitat agrícola. El conjunt del sector es presenta com un mosaic de conreus de plana i de boscos secundaris, normalment pinedes. Hi és de lamentar un creixent impacte dels incendis forestals. L’extrema erosionabilitat del substrat (margues, argiles, etc.) fa que les maltempsades tinguin efectes molt negatius sobre la vegetació del sector, incapaç sovint de refer-se a causa de la ràpida desaparició del sòl: avançats i imparables processos d’abarrancament afecten extensions considerables de les muntanyes vigatanes, entre d’altres.

Els boscos

La roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis buxo-cytisetosum sessilifoliae) i la pineda secundària de pi roig són les formacions forestals més corrents al sector, sobretot a la dorsal muntanyosa; la roureda també apareix, a retalls, a la plana de Vic, a les àrees baixes i boiroses afectades per la inversió tèrmica, normalment en una subassociació magra, pròpia dels sòls margosos, pobra en boix i altres arbusts (subas. coriario-cornetosum).

Molt menys difosa es troba la roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae coronillo-quercetosum fagineae), de la qual en queden restes al Moianès i a l’àrea de Berga, i tampoc no ocupen grans extensions els carrascars (Quercetum rotundifoliae), sigui el típic (subas. rhamnetosum infectoriae) a les parts baixes, sigui el carrascar amb boix (subas. buxetosum) a les zones altes de contacte amb les rouredes. En els seus dominis, en canvi, poden trobar-se bones pinedes de pi blanc, i fins de pinassa i de pi pinyer.

Les bosquines

Les boixedes i les joncedes ocupen l’espai forestal degradat, al domini de les rouredes, mentre que al domini del carrascar ho fan les brolles de romaní i també algunes joncedes.

La boixeda humida típica (Buxo-Quercetum pubescentis buxetosum) substitueix, en efecte, les rouredes de roure martinenc degradades, però molt més correntment hom troba la jonceda amb plantatge mitjà (Plantagini-Aphyllanthetum), que a les àrees occidentals seques, domini del carrascar o de la roureda de roure de fulla petita, es presenta sota una subassociació pobra (subas. onobrychido-brachypodietosum phoenicoidis) a la qual acompanyen sovint les pinasses, mentre que a l’àrea més humida del domini del roure martinenc apareix una altra variant més esponerosa, amb molt de llistó (subas. sideritido-brachypodietum retusí). A les àrees denudades, als xaragalls margosos i abarrancats, malda per tirar endavant la jonceda amb lluqueta (Thymo-Globularietum cordifoliae).

Les brolles tenen poca o cap importància en aquest sector, sens dubte a causa de la submediterraneïtat generalitzada, més propícia a les joncedes. Això no obstant, arriba a fer-se molt discretament present la brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum). Però, per la seva singularitat, i malgrat la seva nulla importància paisatgística, les més notables de les brolles del sector són la bruguera d’escombres amb estepa borrera (Lavandulo-Ericetum scopariae) i sobretot la landa de bruc vermell (Ericetum arboreo-cinereae), comunitats calcífugues que arriben a prosperar sobre sòls descarbonatats del Moianès i de l’extrem meridional d’Osona (cingles de Bertí), en el límit del sector considerat; si poc corrent és a Catalunya el bruc d’escombres (Erica scoparia), més rar resulta encara el bruc vermell (E. cinerea), i molt més en una zona calcinal com la tractada. Hi ha retalls de garriga (Quercetum cocciferae).

La bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum) és corrent a les fondalades.

Els prats

El rol dels prats en aquest sector és escàs. El fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis) apareix una mica pertot, especialment en l’espai agrícola, mentre que el llistonar (Phlomido-Brachypodietum retusí) a penes hi té una presència desdibuixada, i encara limitada, tanmateix, al domini del carrascar. A la plana de Vic, en llocs singularment humits, arriben les últimes manifestacions del prat de plantatge mitjà i eufrásia (Plantagini-Euphrasietum pectinatae), alhora que a les àrees denudades, tan típiques tant de la plana de Vic com del Moianès, apareixen uns singulars pradells anuals de nebulosa (Brachypodio-Stipetum mediterraneae), notables per la presència d’algunes rareses florístiques. Però tot plegat, en general, té escassa incidència paisatgística: són les joncedes qui dominen el paisatge desforestat del sector.

La vegetació aigualosa i de ribera

La vegetació aigualosa no troba condicions per a desenvolupar-se a pleret en aquest sector. Res a notar-hi, per tant, si no és la presència de les comunitats banals que qualsevol bassa o petit rabeig: creixenars, poblaments de llentilles d’aigua, algunes jonqueres, etc. La vegetació de ribera tampoc no és excessivament destacable: salzedes de sarga (Saponario-Salicetum purpureae) una mica pertot, algunes alberedes amb vinca (Vinco-Populetum albae) a les zones mediterrànies de més gran influència marítima, i, a les zones submediterrànies, retalls escassos d’omeda amb heura (Hedero-Ulmetum minoris), de gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae) i fins de verneda amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Els cereals al domini del carrascar, i els camps de farratges, de patates i de blat de moro al domini de la roureda, són els configuradors de l’activitat agrícola del sector, sense oblidar els petits horts i vergers de les zones irrigades intensament. En els secans arboris, també presents, apareixen les inevitables comunitats de ravenissa blanca (Diplotaxietum erucoidis diplotaxietosum), i en els regadius es fan les comunitats de cerreigs i panissoles (Panico-Setarion); els marges agrícoles es veuen poblats de fenassars (Brachypodietum phoenicoidis) i a les sèquies apareix el canyar (Arundini-Convolvuletum sepium). A son torn, els bleterars ruderals (Chenopodion muralis) i els herbassars i cardassars de vorada de camí (Hordeion leporini, Sylibo-Urticion) constitueixen el gruix de la vegetació ruderal.

Els relleus occidentals (sector segàrric)

Dominis de vegetació

Les condicions xerotèriques o molt discretament axeromèriques que imperen a l’W del Llobregat només permeten la instauració de dominis de característiques xèriques i continentalitzades. Són, en efecte, els carrascars i les més seques de les rouredes els grans dominadors del paisatge potencial.

El domini de la roureda seca de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae) s’estén per tots els altiplans segàrrics, per damunt dels 600-700 m, del Solsonès fins a la Conca de Barberà, dibuixant una arcada oberta sobre la Depressió Central catalana. Tota la resta del territori pertany al domini del carrascar (Quercetum rotundifoliae), excepte les zones més baixes i obertes a la influència marítima, en contacte amb la Serralada Pre-litoral, que pertanyen al domini de l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale). Localment, la presència de gesses limita la potencialitat real d’algunes àrees de NW a la vegetació gipsícola corresponent.

Vegetació actual

Les planes i altiplans segàrrics foren romputs molts segles enrera i dedicats intensament a l’agricultura. La vegetació espontània, per això, hi ha quedat prou reduïda, refugiada a l’empara dels relleus més trencats. La constitució margosa del substrat, comuna a tot el territori auso-segàrric com ja ha estat dit, no contribueix a una fàcil recuperació de les àrees desestimades agrícolament en l’actualitat, car els processos erosius dificulten les primeres fases de la successió secundària. Hom sent la continentalitat del sector, el fred hivernal i l’eixutesa de l’estiu, en la marcada esclerofília de les plantes i en l’aire auster de tot el mantell vegetal. Dilatades planes, amb petits relleus tabulars que en trenquen la monotonia, són l’escenari d’un paisatge agrícola de secà, interromput per filagarses de vegetació forestal o bosquines esclarissades.

Els boscos

No hi ha grans boscos al sector, certament. Això no obstant, hom pot trobar nombroses pinedes esparses, sobretot de pinassa, que tendeix a ocupar les àrees menys eixutes, i de pi blanc, més tolerant davant la sequedat; a la Serra del Tallat i altres relleus de la Conca de Barberà, són prou abundants les pinedes de pi roig. El foc forestal afecta sensiblement aquestes formacions, particularment les més xèriques, de pi blanc, fet que d’ençà dels anys setanta ha provocat la destrucció de moltes pinedes a les Serres de Queralt i Rubió.

Resten pocs fragments de carrascar, la majoria atribuïbles a la més característica de les seves variants, el carrascar amb espina cervina de fulla petita (Quercetum rotundifoliae rhamnetosum infectoriae); no és rar trobar-ne petitíssims retalls en els talussos agrícoles estalviats de les rompudes, o culminant tossalets de llaurada massa difícil. Tampoc no són gaire corrents les rouredes, que corresponen a la variant típica, rica en pinassa i fins en pi roig (Violo-Quercetum fagineae coronillo-quercetosum fagineae).

Les bosquines i els prats

Al domini del carrascar, a les àrees no agrícoles, les bosquines tenen un paper paisatgístic important. Fins i tot a les àrees agrícoles, és corrent de trobar-ne intercalades en els conreus, cobrint parcialment, esclarissades com són, els substrats margosos i pulverul·lents del sector. Es tracta sempre, òbviament, de bosquines basòfiles, sobretot de brolles de romaní. La més difosa és la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria, comunitat de vocació litoral que apareix en la meitat meridional del sector, en una forma ja lleugerament continentalitzada, pobra en espècies termòfiles (Erico-Thymelaeetum tinctoriae thymelaeetosum), mentre que a les zones septentrionals es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum); en ambdós casos es tracta de penetracions terra endins de comunitats que coneixen llur màxima puixança en territoris marítims, com la presència del bruc d’hivern posa de manifest. Per contra, la brolla de romaní i maleïda amb esteperola (Genisto-Cistetum clusii) és netament continental, sense o amb molt poques espècies termòfiles, fins al punt que a penes arriba a penetrar al sector segàrric, pel NW, com a final d’una àrea que creix i s’estén devers l’interior; es presenta en la variant més típica (subas. genistelosurri), només a ponent dels altiplans. Esparsament, hom troba també fragments de garriga amb romaní (Quercetum cocciferae rosmarinetosum).

Com a cosa singular, cal esmentar l’aparició de bons representants de la timoneda de ruac i trincola, en la seva forma típica (Ononidetum tridentatae sideritetosum), comunitat gipsícola que pobla les gesses de les valls dels rius Sió i Llobregós; com la brolla de romaní i maleïda, és una comunitat continental que tot just s’insinua en aquest sector, l’extrem nord-occidental del qual tenyeix amb el seu caràcter singularment àrid i eixorc. Situació diametralment oposada, per cert, a la de la bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum), que entra també poc al territori, però per raons contràries: només apareix als fondals i indrets frescals, tant del domini del carrascar, com del de la roureda.

Al domini de la roureda, hom troba sobretot boixedes i joncedes com a comunitats de substitució. Les boixedes, que solen ésser simples empobriments de la roureda, és a dir, les boixedes seques típiques (Violo-Quercetum fagineae buxetosum), sovintegen als altiplans. Les joncedes són sempre referibles a la jonceda típica, en la seva forma més continental i pobra (Brachypodio-Aphyllanthetum onobrychido-brachypodietosum phoenicoidis); aquesta jonceda troba en els substrats margosos del sector un àmbit òptim per al seu desenvolupament, i per això apareix una mica pertot, en qualsevol dels dominis.

Els prats tenen un paper molt discret, més encara que al sector ausònic. Només el fenassar i el llistonar, ja comentats aleshores, arriben a resultar significatius en el paisatge.

La vegetació aigualosa i de ribera

Diversos rius d’una certa entitat solquen el sector, com ha estat exposat. Això fa que la vegetació de ribera tingui la seva importància, bé que la pressió humana en limita molt el paper i molts dels cursos fluvials, a més, tenen un règim irregular, incapaç de mantenir comunitats gaire esponeroses. Com en el sector ausònic, són les salzedes de sarga, les alberedes amb vinca, les gatelledes, les omedes amb heura i fins les vernedes amb consolda, les comunitats forestals existents, sobretot al sistema Anoia-Cardener-Llobregat, i als cursos alts del Francolí i del Gaià; sobre el Gaià, precisament, existeix la famosa albereda de Santes Creus, mig natural, mig artifïcialitzada, però extensa i notable en qualsevol cas. Les comunitats aigualoses, escasses, són les mateixes que al sector ausònic.

En qualsevol cas, l’ariditat general, més intensa com més hom penetra devers l’occident, no és gens propícia a la vegetació higròfila.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

El sector segàrric és un país de secans dilatats, especialment a ponent del Cardener. L’espai agrícola representa un molt alt percentatge del total del sector, de l’ordre del 50% o més; en zones planes, com la Segarra, aquest percentatge és encara més alt. Però es tracta d’un espai agrícola parcialment desassistit a causa de la rendabilitat escassa dels secans. Els cereals, i molt concretament el blat, són presents pertot, especialment a ponent (Segarra, Conca de Barberà), fet concordant amb la continentalització climàtica general. El país de la carrasca i del roure de fulla petita, en efecte, sol ésser sempre també el país del blat, i en segon terme el país de l’olivera i de l’ametller. La vinya va més associada, bioclimàticament, amb l’alzinar, i és per això que els vinyets segàrrics apareixen sobretot a la banda meridional del sector, la més oberta a la influència marítima. En qualsevol cas, el sector és país de blat, d’olivera-ametller, i de vinya, i molt poc de conreus d’horta.

La vegetació arvense i ruderal és comparable a la del sector ausònic. A destacar, però, el més gran vol de la vegetació segetal (Secalion mediterraneum).

Recorregut Vic-Manresa-Cervera

La disposició N-S del relleu i dels cursos d’aigua més importants del territori aconsellen l’adopció d’un itinerari E-W que seccioni transversalment la seqüència de fenòmens paisatgístics. El recorregut escollit parteix dels fons de la cubeta de Vic (484 m), remunta la dorsal ausònica pel coll de la Pollosa (918 m) fins a atènyer els altiplans del Moianès (700-800 m), i va a trobar el Llobregat i el Cardener a Manresa (205 m); aquest trajecte correspon al sector ausònic. El sector segàrric és resseguit mitjançant la travessa de la Serra de Castelltallat —remuntant la riera de Fonollosa (505 m) i arribant fins a Calaf (680 m)—, i de la zona d’altiplans, especialment significativa a Sant Ramon (648 m) i Cervera (565 m).

Panoràmica esquematitzada dels costers de Collsuspina (Osona), prop del coll de la Pollosa. 900 m (a dalt): 1 alzinar típic o (1) amb roures, 2 roureda de roure martinenc amb pins, 3 margues aixeragallades amb brolles de romaní esparses, 4 conreus.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada dels altiplans del Moianès (Bages), prop de Moià, 750 m: 1 roureda de roure de fulla petita, mesclada (V) amb carrasques, 2 carrascar, 3 pineda de pi blanc, 4 pollancreda, 5 bardissa, 6 fenassar, 7 sembrats.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

De Vic als confins del Moianès, hom es mou sempre dins del domini de les rouredes. Tota la plana, fins a la pujada de la Pollosa, és dedicada al conreu de patates, farratges i cereals, en un paisatge presidit pels "bad-lands" i els retalls de roureda de roure martinenc; apareixen retalls d’alzinar a les parts altes, degut a la inversió tèrmica, tal i com recull la visió esquematitzada adjunta. Fins a Moià, abunden les rouredes de roure martinenc i els conreus (fet que és constatat també en una adjunta visió esquematitzada), però els boscos passen a ésser aviat de pi blanc quan hom s’endinsa al petit domini de la roureda de roure de fulla petita; aquestes pinedes de pi blanc de l’àrea de Calders resulten esponeroses i denses.

Panoràmica esquematitzada dels altiplans segàrrics (Segarra), des de Montfalcó Murallat, 600 m: 1 carrascar amb roure de fulla petita, 2 carrascar/garriga, 3 pineda de pi blanc amb roure de fulla petita, 4 bosc de ribera, 5 sembrats, 6 ametllerar, 7 conreus afeixats.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

Totes les terres baixes que conflueixen devers Manresa i el conflent Llobregat-Cardener pertanyen al domini del carrascar i es troben quasi enterament conreades, fins al punt que els boscos són molt rars o inexistents: el blat, els ametllers i els camps de gira-sol, així com l’horta de Manresa, ho dominen tot; la vegetació de ribera és discreta sobre les vores d’aquests rius. Però la travessa de Castelltallat ens retorna al món de les pinedes de pi blanc i als conreus de secà instal·lats a la perifèria dels petits nuclis rurals (vegeu visió esquematitzada corresponent a la vall de Fonollosa). El decrement de la humitat ambiental, copsable des que hom abandona el Moianès, es fa més i més sensible, i es tradueix en una reducció de la massa vegetal i en una creixent austeritat de les formes biològiques (fulles més petites, plantes més menudes, etc.).

Panoràmica esquematitzada dels altiplans segàrrics (Segarra), prop de Mirambell, 650 m: 1 roureda de roure de fulla petita, 2 brolles i joncedes, 3 garriga, 4 sembrats.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

Panoràmica esquematitzada de la vall de Fonollosa (Bages), prop de Fonollosa, 500 m: 1 pineda de pi blanc, 2 roureda de roure de fulla petita, 3 brolla de romaní i bruc d’hivern, 4 bosc de ribera, 5 conreus, 6 deixius més o menys envaïts pels pins.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

De Calaf a Sant Ramon, aproximadament, hom travessa el domini de la roureda de roure de fulla petita, per a passar després, novament, al domini del carrascar. Es tracta d’una zona típicament segàrrica, dominada pels bladars i secundàriament pels ametllerars, tal i com recullen les visions adjuntes corresponents a Mirambell i a Montfalcó, la primera en ple domini de la roureda, en una zona netament Madera, i la segona al domini del carrascar, en una àrea mixta de secans, amb talussos margosos portadors de vegetació natural.

">