El paisatge vegetal dels Sistemes Litorals i Prelitorals del Ter al Millars (territori catalanídic)

Cap gran conjunt paisatgístic dels Països Catalans no té l’extensió i la coherència d’aquesta unitat, o agrupació d’unitats. En efecte, tot el gran Sistema Catalanídic, les serralades i cubetes SW-NE que recorren el Principat i el N del País Valencià paral·lelament a la costa, constitueixen un acabat i dilatat exponent de l’univers mediterrani, en les seves manifestacions paisatgístiques més genuïnes. La plana, la baixa muntanya i la muntanya mitjana mediterrànies, la vegetació silicícola i la calcícola, el mediterrani septentrional i el mediterrani meridional, el domini dels boscos i el domini de les màquies, les grans concentracions urbanes, seculars i de nou encuny, àdhuc els paisatges deltaics, tot hi és significativament present. I també, malauradament, l’impacte agudíssim d’un ús no sempre prou raonable.

Aquesta gran supraunitat queda netament delimitada al S pel baix curs del riu Millars, a l’E per la línia de costa, al N pels relleus que alimenten el curs mitjà i baix del Ter i a l’W i NW pel límit de l’àrea objecte d’estudi i per la línia virtual que tanca pel migjorn els territoris auso-segàrric i sicòric. Hi són clarament distingibles tres sectors o subunitats: els relleus septentrionals, els centrals i els meridionals.

Els relleus septentrionals

El sector septentrional del territori catalanídic queda comprès entre el Ter i el Llobregat. La divisòria del Llobregat és nítida, car és el mateix curs baix del riu qui la dibuixa, mentre que en el cas del Ter, la trajectòria mitjana i baixa del riu marca només aproximadament el límit del sector; per la banda de l’interior, el límit són les serralades pre-litorals, de Sant Llorenç del Munt a les Guilleries, fins a trobar el Ter a Susqueda i davallar-lo fins a Girona. El sector comprèn el Vallès Oriental i l’Occidental, el Barcelonès, el Maresme, la Selva i la meitat meridional del Baix Empordà, del Gironès i d’Osona; també afecta lleugerament el Baix Llobregat.

Fisiografia

Quatre unitats fisiogràfiques ben clares se succeeixen paral·lelament a la costa, en alternança de planes i muntanyes: la plana litoral, estreta de pocs quilòmetres i limitada a la meitat meridional del sector (del Llobregat a la Tordera, aproximadament); el Sistema Litoral, que s’inicia al N del sector amb les Gavarres (Puig d’Arques, 531 m) i el conjunt Cadiretes (519 m)— Puig Ventós (419 m), i continua a ponent de la Tordera amb les Serres de Montnegre (el Montnegre de Llevant, 757 m; el Corredor, 638 m), de Marina (Sant Mateu, 499 m) i de Collserola (Tibidabo, 512 m); la fossa prelitoral, sovint també impròpiament denominada depressió prelitoral, que es manté entre els 100 i els 200 m; i el Sistema Prelitoral, integrat pels grans massissos de les Guilleries (Puig de Solterra, 1204 m), del Montseny (Turó de l’Home, 1712 m; el Matagalls, 1700 m), el Bertí (Puiggraciós, 807 m), la Serra Superior del Vallès (el Farell, 816m), Sant Llorenç del Munt (la Mola, 1101 m), i la Serra de l’Obac (el Pou de Glaç, 944 m). La preponderància dels materials silícics és total: granitoides, sovint meteoritzats en sauló a la plana i muntanyes litorals, i granitoides i esquists a la resta, excepte els massissos de Sant Llorenç-Obac, Superior del Vallès i Bertí, que són integrats per conglomerats o per calcàries compactes, i zones de la depressió pre-litoral, on abunden llims i materials sedimentaris moderns de reacció clarament bàsica.

També quatre grans sistemes hidrográfics solquen el sector: el del riu Llobregat, en el seu curs baix, generador de la plana deltaica corresponent; el del Besòs, resultat de la confluència del Congost, del Mogent i del Ripoll, rius d’escàs cabal i de conca enterament compresa al si del sector; el de la Tordera, filla del Montseny; i el del Ter, en el seu curs mitjà i baix, engruixit per la dreta amb l’Onyar, que ve dels darrers contraforts de les Guilleries, i acompanyat arran de desembocadura pel Daró, que baixa de les Gavarres. Tret del Ter i del Llobregat, de capçalera pirinenca, es tracta de rius irregulars, de règim mediterrani, majorment el Daró i el Mogent, que neixen en les baixes altituds del Sistema Litoral.

Bioclima

El sector septentrional del territori catalanídic presenta en general bioclimes típicament mediterranis, xerotèrics per tant, en les seves modalitats marítimes, singularment suaus i relativament humides. És aquesta tònica dominant allò que personalitza més netament el sector, tònica de la qual s’aparten, només, les altes cotes, aproximadament per sobre dels 1000 m, de les muntanyes més interiors del Sistema Prelitoral.

Les planes i baixes elevacions litorals i prelitorals reben un total de precipitació de 500-600 mm/any, amb el clàssic mínim estival mediterrani, el qual instaura un període d’ariditat de tres mesos en les primeres i de dos mesos en les segones, essent de quatre en ambdós casos el nombre anual de mesos estivals; les temperatures mitjanes es mantenen sempre per sobre dels 5°C, de manera que no es dona mai cap període hivernal i molt menys glacial (vegeu diagrama ombrotèrmic de Barcelona). Excepció a la norma és la plana selvatana, que gaudeix d’unes condicions excepcionalment favorables, amb precipitacions totals de 700-800 mm/any. A les muntanyes superiors a 500 m i a la zona baixa més septentrional del sector, s’enregistren precipitacions totals de l’ordre dels 600-800 mm, i l’ariditat estival queda reduïda a un període curt de només un mes o fins d’encara menys; àdhuc arriba a passar que els mínims de precipitació no s’escauen a l’estiu, sinó a l’hivern (vegeu diagrama ombrotèrmic de Girona, a la fig. 58). L’accentuació d’aquesta tònica porta, només als grans nuclis muntanyosos del N que superen llargament els 1000 m (Guilleries-Montseny), a la gradual aparició de condicions submediterrànies i fins medioeuropees (zones de bioclima axeromèric), i fins a l’excepcional aparició d’un bioclima axèric subalpí a les cotes culminals del Montseny (de quatre a cinc mesos a l’any amb temperatures mitjanes per sota dels 5°C, un dels quals fins per sota dels 0°C, i períodes humits o perhumits instaurats al llarg de deu mesos, sense cap d’àrid, amb precipitacions totals de l’ordre dels 800-900 mm/any).

Dominis de vegetació

El bosc mediterrani silicícola i de tendència subhumida fóra l’element potencialment dominador, i per això mateix caracteritzador, d’aquest sector. S’apartarien d’aquesta norma les altes cotes del Sistema Prelitoral, que arribarien a dur boscos semicaducifolis o cabalment caducifolis, o bé les elevacions i planes del SW, regne de la vegetació calcicola; i també, és clar, les planes deltaiques recobertes d’aiguamolls i salsures.

Els dominis de l’alzinar litoral típic (Quercetum ilicis galloprovinciale pistacietosum) i de la sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum), comparteixen la possessió de la gran major part del territori, concretament de totes les terres situades per sota del 700-800 m, i més amunt i tot en les àrees calcinals; el domini de l’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), instaurat a les àrees silícies compreses entre els 700-800 i els 900-1000 m, completa la prepotència total dels boscos esclerofil·les, és a dir dels diversos alzinars, en aquest sector. La sureda s’empara de la meitat oriental del territori, aquella on predominen els substrats saulonosos o granítics, mentre l’alzinar típic ho fa de la meitat occidental, allà on els substrats són esquistosos o calcaris.

Les altes cotes que van de Sant Llorenç a les Guilleries solen pertànyer al domini de les rouredes seques de roure martinenc (Buxo-Quercenion pubescentis), excepte a les parts més alteroses del Montseny i de les Guilleries, que arriben a ésser domini de les fagedes (Fagion sylvaticae) i fins de les rouredes humides (Quercion robori-petraeae); aquest darrer és també el cas d’alguns enclavaments excepcionalment humits de l’obac del Montnegre i de l’afavorida plana selvatana. La reduïda àrea culminal del Montseny, de bioclima subalpí, pertany al domini dels matolls subalpins (Juniperion nanae). I és obligat encara, atès el seu pes paisatgístic a la zona, fer esment dels dominis dels boscos de ribera (Populetalia albae) i de la vegetació marjalenca (Phragmitetalia, Puccinellio-Salicornietea), localment molt estesos als deltes del Llobregat, del Besòs i de la Tordera.

Vegetació actual

Uns 4 000 000 d’habitants es concentren en aquest sector, el més poblat, de llarg, de tots els Països Catalans. La influència d’aquest contingent humà sobre la vegetació, naturalment, ha estat i és molt gran, tant per la necessària requesta de simple espai físic per a l’habitació, com per les imprescindibles àrees agrícoles de què té fretura, i com també per la pressió de freqüentació dels espais naturals. I tot això no obstant, el sector atresora encara grans superfícies d’espai forestal, paisatges vegetals de singulars valor i bellesa.

La població es concentra, de fet, a les planes litorals, i en grau menor a les prelitorals, de manera que els dos grans sistemes muntanyosos se n’han vist secularment estalvis. D’altra banda, es tracta en bona part de la població allòctona d’arribada recent i lligada a l’activitat industrial i de serveis, de manera que no cal pas imaginar una activitat agrícola ancestral —i, doncs, de rompuda i eixarmada— cóngrua amb semblant contingent humà, nodrit majorment amb productes vinguts d’altres àrees. En qualsevol cas, les zones planes estan enterament conreades o bé ocupades per les poblacions, i les muntanyoses experimenten una gran pressió de freqüentació i, d’uns anys ençà, una inquietant ocupació parcial per segona residència; en tractar tot seguit les superfícies forestals tindrem ocasió de referir-nos a aquest fenomen. Les àrees deltaiques han estat engolides per l’agricultura o per les edificacions en quasi llur absoluta totalitat, i de la vegetació estrictament litoral (platges, etc.) no en queda més que el record. Una important xarxa d’espais naturals protegits, vigents o en projecte (Sant Llorenç, Montseny, Montnegre, les Gavarres, etc.) malda per evitar la innecessària destrucció de tants valors com encara resten al sector.

Els boscos

Les unitats forestals més difoses al sector són les pinedes, totes o pràcticament totes com a formacions secundàries, comunitats de substitució d’alzinars i rouredes. En tot el Sistema Litoral abunden sobretot les pinedes de pi pinyer (Pinus pinea), instal·lades sobre els saulons de meteorització de les roques granítiques; el pi pinyer és, de fet, juntament amb la surera, l’arbre més característic del sector, fins al punt que enlloc més dels Països Catalans resulta tan abundant. Les pinedes de pi pinyer, amb llur típic aspecte floconat i tot l’any d’un verd maragdí inconfusible, resulten indissociables, en efecte, dels paisatges de la Serra de Marina, del Montnegre i de les Gavarres, dels contrastats panorames de la Costa Brava més conspicua. Les pinedes de pi blanc (P. halepensis), també prou abundants, prefereixen els esquists i les calcàries de Collserola o del Sistema Prelitoral, on també apareixen discretes formacions de pi roig (P. sylvestris). Petits bosquetons de pinastre (P. pinaster) són recognoscibles mesclats amb el pi pinyer.

Resten fragments importants de sureda (Quercetum ilicis galloprovinciale suberetosum) a tota la meitat oriental del sector, del Montnegre a les Gavarres i en els relleus pre-litorals, romanalla d’antigues boscúries particularment denses a les Gavarres (on en perviuen els millors testimonis), base d’una antiga indústria tapera explotadora del suro. Més escassos resulten els alzinars, desplaçats en llur major part per les pinedes, les bosquines o pels conreus.

L’alzinar típic o amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale pistacietosum) és una pura raresa, i més aviat hom troba una forma esclarissada, rica en arboç (subas. arbutetosum), majorment sobre esquists, però també a les calcàries de Sant Llorenç-Obac; a les obagues de Collserola i del Sistema Prelitoral, s’enriqueix en roures i altres espècies higròfiles, cosa que el converteix en un bosc parcialment semicaducifoli (subas. cerrioidetosum). D’alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum), n’hi ha mostres representatives a tota l’orla altimediterrània del Sistema Prelitoral, sobretot a les Guilleries i al Montseny; una part sensible del seu territori potencial, però, especialment a les Guilleries, és ocupat per castanyers (Castanea sativa) artificialment introduïts per a satisfer les necessitats de la indústria botera.

Molt remarcables resulten les extensions de fageda que apareixen al Montseny oriental i també a les Guilleries, entre els 1100-1200 i els 1500-1600 m. Corresponen sobretot a fageda amb el·lèbor verd (Helleboro-Fagetum), però també a fageda amb descàmpsia (Luzulo niveae-Fagetum, sobre sòls àcids) o a la fageda amb boix (Buxo-Fagetum, sobre calcàries). Es tracta de boscos medioeuropeus que viuen ja al límit de llurs possibilitats, com s’evidencia per l’extrema pobresa del sotabosc: les delicades plantes herbàcies que hi foren esperables manquen quasi absolutament; altrament, és segur que l’interès fustaner del faig mogué els bosquerols de la zona a extendre’n la seva difusió a àrees que ja no li eren del tot pròpies, fet que ha incrementat el fenomen de la pobresa del sotabosc en espècies mesòfiles. En punts obacs del Montseny, la fageda s’enriqueix amb avets (Luzulo niveae-Fagetum abietosum), els més meridionals del nostre país. Finalment, cal dir que pertanyen també al cercle de la vegetació caducifòlia més clàssica dues rouredes humides que apareixen en aquesta meitat oriental del sector: la roureda de roure de fulla gran (Teucrio-Quercetum petraeae), present al Montseny, al Montnegre i a les Guilleries, i la roureda de roure africà (Carici-Quercetum canariensis), que apareix a baixes altituds, però en llocs excepcionalment humits, d’aquestes mateixes unitats i també de la plana selvatana, sempre ocupant extensions reduïdes.

En córrecs i fondals apareixen, també al Montseny, a les Guilleries i d’altres punts, retalls de freixeneda (Brachypodio-Fraxinetum excelsioris) i d’avellanosa amb falgueres (Polysticho-Coryletum), sovint al domini de les rouredes seques, de les quals també en resten bones mostres. La més difosa, òbviament, és la roureda de roure martinenc amb falguera aquilina (Pteridio-Quercetum pubescentis), bosc silicícola present, ça com lla, en les cotes situades entre els 600-800 i els 900-1000 m, al Sistema Prelitoral superior; en resten poques mostres, víctima d’una explotació forta i d’una parcial substitució per castanyers. Però la sèrie de les rouredes seques de roure martinenc ofereix encara d’altres representants: la roureda de roure martinenc típica o amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis, en diverses subassociacions), calcicola, que es fa també entre els 800-900 i els 1100-1200 m, entre el Montseny i Sant Llorenç del Munt; la roureda de roures martinenc i de fulla gran (Querco-Aceretum opali), de trànsit cap a les rovires humides i present al Montseny; i la roureda de roures martinenc i africà (Sorbo-Quercetum canariensis), que apareix a molt baixa altitud (100-300 m) a la Selva i al Vallès Oriental.

Hom s’adona de la remarcable diversitat forestal del sector, en bona part deguda a la presència dels alterosos relleus del Montseny i de les Guilleries, a les condicions bioclimàtiques excepcionals de la plana selvatana, i també a la bona representació de les pinedes. En efecte, acabem d’esmentar tres tipus diferents de pineda, quatre de bosc esclerofil·le i quatre més de roureda seca (vegetació mediterrània o submediterrània), ultra tres menes diferents de fageda, una d’avetosa, dues de roureda humida i encara alguns altres boscos caducifolis (vegetació extramediterrània). Això fa una vintena d’unitats forestals, totes ben o molt ben representades: hom no espera en principi això d’una àrea tan poblada. Però els problemes d’aquest espai forestal no són pas petits: una pressió de freqüentació excessiva, amb manifestacions singularment nocives (motorisme de muntanya, etc.), i un subsegüent increment dels incendis en les estacions seques en són els més clàssics, als quals cal sumar certes reconversions silvícoles, de pertinència si més no discutible (plantacions d’eucaliptus o de pi insigne), i especialment la parcel·lació i ocupació parcial per segones residències.

Les bosquines

Malgrat la importància actual dels boscos en el sector, dilatades extensions es troben recobertes per bosquines secundàries, la majoria silicícoles, resultat d’incendis i degradacions diverses. En bon nombre de casos, en efecte, es tracta de vegetació pirofítica, filla del foc i procliu a inflamar-se novament. No cal dir que el fenomen es dóna, sobretot, en el cas de les bosquines mediterrànies, les mateixes que prou sovint fan de sotabosc venturer de les pinedes secundàries.

No és aquesta la situació, tanmateix, del matoll de ginebró (Genisto-Arctostaphyletum stachyetosum officinalis), comunitat final de les més altes carenes del Montseny, situades per sobre dels 1650 m, darrera penetració subalpina en les nostres muntanyes extrapirinenques, ni tampoc la de les landes silicícoles extramediterrànies, de les quals al sector n’apareixen tres, circumscrites als massissos del Montseny, de les Guilleries i del Montnegre, i a la plana selvatana. Es tracta de la landa o matoll de gódua i falguera (Prunello-Sarothamnetum), de la landa de bruguerola (Violo-Callunetum), que només apareix a les Guilleries i al Montseny, en aquest darrer cas cobrint extensions altimontanes (1200-1500 m) de sòl àcid on cal considerarla com a vegetació estabilitzada final, i de la landa de falguera amb rèvola prima (Stellario-Pteridietum aquilini), exclusiva del Montseny.

Sí que es relacionen poc o molt amb els incendis, per contra, totes les bosquines mediterrànies, siguin calcícoles o silicícoles. Les calcícoles es limiten als raiguers i planes osòniques del Montseny, on apareix la brolla de romaní i bruc d’hivern amb sanguinària (Rosmarino-Lithospermetum), i als relleus i planes situats a ponent del riu Congost-Besòs, on es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaeetum tinctoriae ulicetosum parviflorae). Les silicícoles presenten un gran ventall d’opcions, relacionable amb la puixança i diversitat de substrats silícics del sector. Es tracta sempre de brolles d’estepes i brucs, de la qual la més difosa per tot el territori és la brolla d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici, que es presenta en la subas. callunetosum en els llocs àcids o neutres, i en la subas, rosmarinetosum en els que resulten més aviat bàsics); més localitzadament es fan presents la bruguera d’escombres amb estepa borrera (Lavandulo-Ericetum scopariae), corrent en llocs plans i humits de la Selva, del Vallès Oriental i del Montseny, la brolla d’estepa crespa (Calicotomo-Cistetum crispi), que prospera sobretot a les planes marítimes del Baix Empordà i també a la Selva i al Vallès Oriental, la bruguera arbòria amb estepa borrera (Centaureo-Ericetum arboreae), muntanyenca i limitada al Montseny, i encara la landa de bruc vermell (Ericetum arboreo-cinereae), molt notable i localitzada a la Serra Superior del Vallès i a la plana selvatana. Als costers de la Serra de Marina apareix la brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusií), en una remarcable variant silicícola (subas. centaureetosum coerulescentis), que es beneficia de les temperatures singularment elevades que hi regnen al solell (es tracta, de fet, d’una brolla del país de la màquia). La garriga (Quercetum cocciferae) apareix als indrets silícics en la seva variant amb estepes (subas. callunetosum), i als calcaris en la variant amb romaní (subas. rosmarinetosum).

Les joncedes no tenen gaire importància en un territori on la vegetació submediterrània, en general, tampoc no la té. Resseguint més que res el domini de les rouredes seques, apareixen sobretot al quadrant NW del sector. Es tracta de la jonceda típica (Brachypodio-Aphyllanthetum), de la jonceda amb plantatge mitjà (Plantagini-Aphyllanthetum) i, en comptats indrets de l’alt Congost, de la jonceda amb lluqueta (Thymo-Globularietum cordifoliae).

Les fondalades humides són el lloc d’elecció de les bardisses, quan el bosc ha estat destruït. Al sector considerat, predomina la bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum, en la subas. pterídietosum als llocs àcids, i en la subas. clematido-rubetosum a la resta), corrent pertot. Al domini medioeuropeu del Montseny, apareix la bardissa atlàntica (Lamio-Rubetum), i també el matoll de saüc racemós i gerdera (Sambuco-Rubetum idaei); un paper semblant al d’aquest matoll, és a dir de vorada de bosc i de trànsit cap a les bardisses, el fa, al país dels alzinars, el matoll de ginestó (Clematido-Osyrietum albae).

Els prats i grans herbassars

A les zones més seques del domini dels alzinars, apareixen llistonars, el llistonar típic (Phlomido-Brachypodietum retusi) sobre substrats calcaris, i el llistonar amb trèvols (Trifolio-Brachypodietum retusi) sobre substrats silicis; és també als replanets i terraprims silícics on apareix l’efímer pradell d’aira i heliantem (Helianthemetum guttatí). Però revesteix molt més interès i vistositat el prat sabanoide d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis lathyretosum articulatae), que tenyeix d’ocres, grocs i torrats els costers pasturats o desforestats dels solells del país de l’alzinar, sobretot entre el Llobregat i la Tordera, tant sobre calcàries com sobre materials silícics; els prats d’albellatge del Maresme i de Collserola són un dels elements paisatgístics més definidors del sector on, pel seu caràcter termòfil i el seu aspecte sabanoide, actuen d’avantguarda de la vegetació meridional instal·lada sud enllà. Es retroba pertot i en recorda l’aspecte el fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis), més banal, o també el fenassar amb polígala gironina (Polygalo-Ononidetum spinosae).

Els prats pasturables i de caràcter mesòfil es refugien a les zones més humides del Montseny i rodalia. És allà on arriben a aparèixer prats de plantatge mitjà (Plantagini-Euphrasietum pectinatae) i fins gramenets de festuques (Aveno-Potentilletum montanae, Helianthemo-Festucetum ovinae), aquests darrers entre els 800 i els 1500 m únicament, és a dir en ple estatge montà. I és més amunt encara (1500-1700 m), naturalment només al Montseny, on arriben a constituir-se prats rasos de tipus subalpí, comparables a les gespes de pèl caní, les gespes de festuques (Luzulo-Festucetum gautieri, Antennario-Festucetum commutatae).

A les Guilleries, al baix Montseny i fins a la plana selvatana, tanmateix a base d’irrigació i per tant mig artificialment, com sempre és el cas, prosperen extensos prats de dall, fet destacable i força sorprenent en una àrea mediterrània o submediterrània a tot estirar. Es tracta del prat de fromental amb gaudínia (Gaudinio-Arrhenatheretum), esplèndid i gemmat. És aquest també el cas d’una comunitat de significació molt diferent, la comunitat de falguera mascle i all victorial (Dryopterido-Allietum victorialis), herbassar megafòrbic dels córrecs altimontans del Montseny; més modestament, també prenen aquest aspecte les comunitats d’orenga i espunyideres (Geranion sanguineí) i de valeriana i maduixera (Trifolion mediae) que fan la vorada del bosc caducifoli.

La vegetació aigualosa i de ribera

Tres zones deltaiques d’una certa entitat fan part del sector: la del Besòs, la de la Tordera i, parcialment, la del Llobregat. La del Besòs i la de la Tordera han perdut totalment, però, llurs comunitats aigualoses o de riberal, la primera en ésser totalment urbanitzada, la segona engolida per l’activitat agrícola: noms de barriades barcelonines com la Verneda, la Llacuna, etc. revelen a través de la toponímia, en efecte, l’antiga natura d’àrees actualment del tot urbanes. El delta del Llobregat, també agrícola en bona part, conserva zones d’aiguamoll, però situades a ponent del riu, de manera que són tractades al sector central del territori catalanídic. En resum, doncs, poc o no res pot dir-se a propòsit de la vegetació higròfila dels deltes del sector septentrional.

Ben diferent és el cas dels riberals dels cursos que el solquen, fins al punt que pràcticament tots els grans boscos de ribera hi són representats. Així, la verneda típica (Alnetum catalaunicum) i fins la verneda amb càrex remot (Carici-Alnetum) apareixen al Montseny i, aquesta segona, fins al Montnegre, mentre que la verneda amb consolda (Lamio-Alnetum) es fa a la Selva i al Vallès Oriental, per sota dels 800 m, i als sots del Massís de Cadiretes apareix la lloreda (Osmundo-Lauretum), bosc riberenc de verns i llorers; al Vallès Occidental (ribes del Llobregat i afluents), apareixen encara verns més o menys esparsos. L’omeda amb mill gruà (Lithospermo-Ulmetum minoris) i la gatelleda (Caríci-Salicetum catalaunicae) apareixen més correntment per tots els fondals del sector, majorment els obacs, a vegades lligades als cursos d’aigua o a les torrenteres, a vegades fent la transició de la ribera cap a la vegetació zonal; llur destrucció, ben habitual, mena a la instal·lació de bardisses impenetrables. A la plana, s’imposa Palbereda litoral (Vinco-Populetum albae) o bé, a les terres selvatanes, més frescals, Palbereda septentrional (Iridi-Populetum albae), que hi troba el seu límit de penetració envers les terres del sud; també a la plana, i semblantment en els rierols de muntanya, no deixa d’ésser corrent, a les lleres o a primera línia d’embat, la salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae). Als riberals plans de la Selva, del Vallès Oriental i del Gironès, hom ha estès enormement la plantació artificial d’arbres de ribera (pollancres, àlbers, plàtans, etc.) amb finalitat fustanera. Finalment, cal esmentar el cas dels rials eixuts i saulonosos del Maresme i de les Gavarres, on prospera l’alocar (Vinco-Viticetum agni-casti), bosquetó o matoll netament mediterrani.

La vegetació aigualosa, o si més no higròfila, compta també amb un ventall important de representants. En primer lloc destaca la presència relictual i excepcional de vestigis de torbera amb esfagnes al Montseny (Santa Fe), avui en dia pràcticament destruïda per efectes de la freqüentació. També al Montseny hi ha petits enclavaments amb comunitats de móntia (Montietum) i de crisospleni (Cardamino-Chrysosplenietum), i amb creixenars de glicèria (Glycerietum plicatae), però es tracta de presències excepcionals: allò que abunda per tots els rabeigs del sector són els creixenars típics (Apietum nodiflori) i les comunitats de llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum i, al Montseny, Lemnetum minoris). Els canyissars (Typho-Schoenoplectetum glauci) i bogars (Typhetum latifoliae) fan també acte de presència, així com diverses menes de jonqueres amb capferrat o amb molínia (Molinio-Holoschoenion, Molinion coeruleae).

Al Vallès i a la Selva, en prats molls temporàniament dessecats, apareix la raríssima comunitat d’isoets (Isoetetum duriei).

La vegetació rupícola

El sector septentrional del territori catalanídic ofereix afloraments rocosos d’una certa importància, aptes per a sustentar vegetació rupícola. No és el cas de les roques granítiques, molt meteoritzables, del Maresme i del Baix Empordà, però sí dels esquists de les Guilleries i el Montseny, i de les calcàries compactes i dels conglomerats de la resta del Sistema Prelitoral (Bertí, Sant Llorenç del Munt, etc.).

Els massissos calcaris, fins als 1000-1200 m, acullen en les fissures el Jasonio-Linarietum cadevalli i el Saxifragetum catalaunicae, comunitats amb te de roca i amb saxífragues (Asplenion petrarchae i Saxifragion mediae), mentre que els replanets i les codines són poblats per l’Anomodonto-Polypodietum cambrici, comunitat de molses i falgueres (Polypodion cambrici); als degotalls mediterranis apareix una altra comunitat comparable, especialitzada a poblar llocs calcaris regalimants, l’Eucladio-Adiantetum (Adiantion). A altituds superiors, a les fissures, arriba a aparèixer la comunitat d’altimira i orella d’ós (Saxífrago-Ramondetum myconii).

A les clapisses, poc corrents, es fa el Lactuco-Silenetum inapertae, tant sobre calcari com sobre silici (Pimpinello-Gouffeion), mentre que el Galeopsietum brevifoliae, comunitat dominada pels galeopsis, se situa específicament a les pedrusques silícies del Montseny (Galeopsion). També clarament silicícoles són el Sedo-Polypodietum cambrici, comunitat comofítica de falgueres i crespinells (Bartramio-Polypodion cambrici), que apareix a Collserola, al Montseny, etc., als estatges mediterranis, i l’Anomodonto-Moehringietum muscosae, també comofítica, però de les altes cotes del Montseny (Anomodontion). A les fissures d’aquestes altes cotes del Montseny, es fa una comunitat endèmica, el Saxifragetum vayredanae (Anthirrhinion assarinae), amb la molt notable herba de sant Segimon (Saxífraga vayredana).

Una darrera menció especial mereix la boixeda amb savina (Buxo-Juniperetum phoeniceae), característica dels relleixos calcaris amb poc de sòl. La seva imatge és indissociable dels rocallisos de Sant Llorenç del Munt, per exemple, que entreviren d’un verd fosc, esgrogueït per efecte del boix.

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Les planes litorals i prelitorals són territoris agrícoles des d’èpoques molt reculades. Al Maresme (planes litorals), hom dessecà marjals i instaurà conreus d’horta, més modernament decantats cap a la floricultura, o cap a fruticultures singulars (cítrics temps enrera, maduixes actualment), mentre que els dos Vallès eren, i encara són, domini de la terra campa, dels olivets, dels ametllerars i fins dels vinyets, sense oblidar els nombrosos horts de riberal. Els deltes del Llobregat i de la Tordera han esdevingut vergers i conreus d’hortalisses, en règim d’una gran productivitat; al Llobregat, hom troba conreu d’arbres fruiters (presseguers, pereres, pruneres, etc.) sobretot a les terrasses anteriors al delta, horta al delta pròpiament dit, i arròs (actualment abandonat) als terrenys salats immediats al mar. A la Selva i al Gironès, hom troba pertot hortes, conreus de farratges (alfals, trepadella, blat de moro), grans plantacions d’arbres de ribera, i esteses prou grans de prats de dall, com ha estat ja dit. El Baix Empordà, finalment, més montuós, és una terra agrícola molt diversificada, amb mostres de tots els conreus més amunt esmentats; l’explotació del suro, tradicional a les Gavarres, ha d’ésser entesa com una activitat silvícola de característiques paraagràries (que també fóra el cas de l’explotació de les castanyes a les Guilleries i al Montnegre, o de les pinyes pinyoneres al Sistema Litoral).

Una àmplia gamma de comunitats segetals acompanya els bladars del sector: les comunitats de roselles (Centaureo-Galietum valantiae, a la terra baixa calcària; Airo-Papaveretum, a la terra baixa silícia; Violo-Legousietum hybridae, a les planes d’Osona; Polycnemo-Linarietum spuriae, sobre sòls calcaris i argilosos del Montseny), la comunitat d’apegalós menut i cua de guineu (Alopecuro-Galietum spurii, a la terra baixa irrigada del Vallès Oriental, de la Selva, etc.), i la comunitat d’espèrgules i esclerants (Scleranthetum annui, als camps sorrencs, silícics i pobres de la Selva, Gironès, etc.). Als olivets i altres secans, no falta la comunitat de ravenissa (Diplotaxietum erucoidis diploiaxietosum), mentre que als vinyets saulonosos es fa la comunitat d’eragrostis i bolitx (Eragrostio-Chenopodietum). Als regadius de tot el sector, apareix la comunitat de cerreigs i panissoles (Setario-Echinochloetum colonae), i concretament als del Montseny, per sobre dels 700-800 m, prospera un bleterar d’hort (Veronico-Chenopodietum hybridi), i per sota una altra comunitat de panissoles i cerreigs, de tendència més septentrional (Euphorbio-Digitarietum sanguinalis). Cal esmentar, finalment, els inevitables fenassars de marge agrícola i el canyar (Arundi-Convolvuletum sepium), especialment corrent en totes les sèquies i regalis de les planes i costers agrícoles mediterranis.

La vegetació ruderal està amplament representada al sector, com no pot ésser altrament en una àrea tan poblada, farcida d’espais periurbans, camins, ermots i deixius. El bleterar típic (Chenopodietum muralis), els herbassars de margall (Carduo-Hordeetum leporini, Asphodelo-Hordeetum), i els cardassars i ortigoses (Silybo-Urticetum, Urtico-Sambucetum ebuli) apareixen pertot, als runams i abocadors suburbans, també a les vores de camí de la terra baixa; a l’estatge montà, és més corrent un altre cardassar (Dipsaco-Cirsietum criniti), unes altres comunitats de margall (Bromo-Hordeetum muriní) i l’ortigosa amb repalassa (Arctio-Urticetum dioicae). Els deixius del Barcelonès i del Vallès, sobretot, són ocupats per la comunitat de ripoll i olivarda (Inulo-Oryzopsietum miliaceae) i pel calcidar (Bromo-Galactitetum tomentosae). Les zones molt calcigades duen les típiques gespes rases de l’aliança Trifolio-Cynodontion.

Recorregut Blanes-Collformic

La diversitat paisatgística és molt gran en aquest sector, fet que unit a l’abundor de carreteres permet el disseny de moltes rutes representatives, però atès que la resta del territori catalanídic és fonamentalment calcària, hom ha escollit una ruta per terres silícies, sens dubte de les més característiques d’entre les d’aquesta natura de tota la nostra zona mediterrània. En línies generals, la ruta remunta el curs de la Tordera, des de la seva desembocadura, entre Malgrat i Blanes, fins a la seva capçalera del Montseny, fet que porta a salvar el desnivell existent entre la cota més baixa (altitud nul·la, arran de mar) fins als 1145 m de Collformic.

De Blanes fins a Hostalric (SE-NW) hom travessa insensiblement el Sistema Litoral gràcies a la solució de continuïtat que l’ampla vall del riu imposa entre el Montnegre i el Massís de Cadiretes. Es tracta d’una àrea al·luvial (delta i terrasses del curs baix del riu) enterament conreada, oberta al si del nucli granític del sistema. Les suredes i les pinedes de pi pinyer, tan característiques d’aquesta zona septentrional i marítima del sector, prosperen amb puixança pertot, bé que hom les ha destruïdes en part, fets tots els quals que queden recollits a l’adjunta visió esquematizada, presa des de Blanes.

Panoràmica esquematitzada del litoral selvatà des de Sant Joan de Blanes: 1 sureda, 2 pineda de pi pinyer, 3 pineda de pi pinyer/ pi blanc parcialment urbanitzada, 4 brolla d’estepes i brucs amb pi pinyer, 5 plantació d’eucaliptus, 6 canyar, 7 vinyet.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada del curs mitjà de la Tordera (Selva) des d’Hostalric, 170 m: 1 alzinar amb roures i pi pinyer, 2 brolla d’estepes i brucs amb alzines i pi pinyer, 3 salzeda, 4 ermots de riba fluvial, 5 plantacions d’arbres de ribera, 6 camps i horts.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

D’Hostalric a Sant Celoni, el recorregut segueix a través de la Depressió Prelitoral (NE-SW). Hi esdevenen especialment significatives les di latades plantacions d’arbres de ribera, així com els horts i conreus de farratges que aprofiten les òptimes condicions edàfiques i hídriques de la zona. Des d’Hostalric, hom constata aquesta situació i precisa les impressions ja hagudes anteriorment a propòsit de la vegetació del Montnegre.

La direcció SE-NW és represa a partir de Sant Celoni. Significatius canvis en el substrat (aparició progressiva d’esquists, substituïdors dels materials granítics) determinen el canvi de la sureda per l’alzinar, concretament per l’alzinar litoral fins al poble del Montseny, i de l’alzinar muntanyenc a partir d’aleshores. Tanmateix, abunden les àrees conreades fins a tocar del poble, són encara importants les pinedes de pi pinyer i hom té bones visions sobre un gran clap de sureda que s’empara dels costers del raiguer de la riba esquerra; a son torn, els claps d’alzinar són importants, i també els de castanyers i de trèmols al raiguer esquerre (la visió esquematitzada presa des del poble del Montseny recull aquesta situació ben clarament).

Panoràmica esquematitzada de la capçalera de la Tordera (Vallès Oriental, Osona), prop de Montseny, 750 m: 1 alzinar muntanyenc (1’) alzinar amb roures i trèmols, 2 pineda de pi pinyer, 3 castanyeda, 4 sosc de ribera, 5 horts.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de Collformic (Vallès Oriental, Osona) i l'alta vall de l’Avencó, des de la creu de Collformic, 1150 m (a baix): 1 fageda, 2 boixeda amb ginebrons, 3 matoll de bàlec i prat, 4 falguerar, 5 alzinar muntanyenc o (5’) litoral.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Hom no abandona el domini de l’alzinar muntanyenc fins arribar a Collformic, cada vegada més ben constituït a mesura que hom ascendeix. Però en atènyer el coll, coincideix el canvi d’exposició amb les altes cotes que limiten les possibilitats d’expansió de l’alzinar, fet que determina un canvi sobtat del mantell vegetal. Efectivament, hom troba en exposició NE un bon clap de fageda amb boix, en contacte directe amb els alzinars de l’altre vessant, i en exposició SW una gran extensió pertanyent al domini de la roureda de roures martinenc i de fulla gran, que cedeixen llurs places a les landa de bruguerola i de gódua devers la Calma; importants falguerars apareixen allà on la degradació del bosc ha progressat fortament (la visió presa des de Collformic recull amb justesa aquesta situació).

Els relleus centrals i meridionals

Del Llobregat a l’Ebre i de l’Ebre al Millars, el territori catalanídic pren un caràcter més meridional, incrementat per la natura calcària dels substrats, edàficament accentuadors de la cada cop més gran sequedat climàtica imperant. És per això que tractem conjuntament tota aquesta dilatada zona, bé que hom pot distingir prou bé encara un sector central, del Llobregat a l’Ebre, on predomina el domini de l’alzinar, d’un sector meridional, de l’Ebre al Millars, on predominen els dominis del carrascar i de la màquia litoral. Delimiten aquests sectors els rius esmentats, la línia de costa, el front segàrric i sicòric (Depressió Central catalana), i els confins aragonesos del territori considerat. Del sector central fan part enterament o quasi les comarques de l’Alt i Baix Penedès, el Garraf, l’Alt i el Baix Camp, el Tarragonès i el Priorat; per la banda del Llobregat, s’hi integren fragments importants de l’Anoia i del Baix Llobregat, mentre que l’Ebre migparteix la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre. El sector meridional és constituït per la meitat corresponent d’aquestes dues darreres comarques i de la Terra Alta, i per la totalitat del Matarranya, del Montsià, de l’Alt i Baix Maestrat, dels Ports, de l’Alcalatèn i de la Plana Alta.

Fisiografia

Tot al llarg del territori es mantenen les quatre unitats fisiogràfiques vistes per al sector septentrional, bé que perden nitidesa i a vegades fan de mal identificar. En el sector central, els relleus continuen netament orientats de NE a SW, però el Sistema Litoral perd entitat fins a desaparèixer, fet que provoca la instauració d’una gran única plana, més o menys accidentada, que fon la litoral amb la prelitoral; al sector meridional, per contra, es recuperen les quatre unitats, però les muntanyes ibèriques, orientades de NW a SE, s’interfereixen a la part terminal del territori i provoquen un cert "desordre" morfològic en els arrengleraments catalanídics. Els materials litològics dominants en ambdós sectors són els calcinals, amb escasses però intenses presències de materials silícics a les Muntanyes de Prades i al Priorat (esquists i gresos sobretot), i també a Penyagolosa i al Desert de les Palmes (gresos especialment).

El Sistema Litoral, passat el Llobregat, es reconstitueix amb les Muntanyes de Garraf-Ordal (la Morella, 595 m; el Montcau, 643 m), i acaba morint al Baix Penedès (Puig de l’Àliga, 464 m). Molt més robust i clar resulta el Sistema Prelitoral, que ençà del Llobregat continua amb els vigorosos massissos del Montserrat (Sant Jeroni, 1236 m), Serres d’Ancosa (Puig de Formigosa, 995 m; Montagut, 963 m), de Montmell-Albinyana (la Talaia, 861 m) i de Miramar (Tossal Gros, 864 m), i els molt notables massissos de Prades-la Mussara (Tossal de la Baltassana, 1201 m), del Montsant (la Roca Corbatera, 1166 m), de Llaberia-Colldejou (la Mola, 912 m) i de Cardó (Creu dels Sants, 941 m). La plana litoral és pràcticament inexistent, si no és a partir del moment en què es fon amb la pre-litoral (cubeta del Penedès) per a formar el Camp de Tarragona; aigües amunt de l’Ebre, a ponent del Montsant, apareix una altra zona de relleu suau, la cubeta de Móra, a part el mateix delta i les terrasses finals del riu, que en rigor constitueixen la més conspicua i extensa de les nostres planes.

A migjorn de l’Ebre, es reconstitueixen les quatre unitats. La plana litoral és més aviat estreta, mentre que la cubeta prelitoral resulta prou important: plans de la Galera, de Sant Mateu i de l’Arc. Les elevacions litorals són d’entitat escassa, però clara: Serres de Montsià (Pic de Montsià, 762 m), d’Irta (Campanilles, 573 m) i d’Orpesa-les Palmes (Puig de Bartolo, 728 m; la Penya, 729 m), separades entre elles per planes al luvials. Les elevacions pre-litorals resulten molt més enèrgiques, integrades per un conjunt de muntanyes i altiplans vigorosos: Ports de Beseit (Caro, 1447 m) i de Morella (Mola d’Ares, 1318 m), i Serres d’En Galceran-Esparreguera (Tossal de Saragossa, 1081 m), d’En Segures i de Batalla (Penyagolosa, 1814 m, el cim culminant del País Valencià; en rigor, el punt culminant és el pic de Calderón (1839 m), el qual termeneja amb Terol —i en fa, per tant, parcialment, part—, a la Sierra de Javalambre -Racó d’Ademús)

La direcció dominant dels rius és NW-SE, de manera que fracturen perpendicularment les quatre unitats fisiogràfiques característiques, tot creant planes al·luvials de connexió, entre les litorals i les prelitorals. Excepte el Llobregat i l’Ebre, en bona part alimentats per fonts pirinenques, es tracta de rius o rambles de règim mediterrani, normalment nascuts o quasi dins del territori: el Foix, el Gaià i el Francolí, més l’Anoia que tributa al Llobregat i el Montsant-Siurana que ho fan a l’Ebre, quant al sector central, i la Sénia, la rambla de les Coves i el Millars-Llucena, més les capçaleres del Bergantes i l’Algars-Matarfanya, tributaris de l’Ebre, quant al sector meridional.

Bioclima

Els bioclimes xerotèrics, clarament mediterranis, dominen en la pràctica totalitat dels dos sectors, en totes les terres situades per sota 1100 m, que són evidentment la majoria. Només a les màximes altituds, a les altes cotes de Prades-Montsant i de Beseit-Penyagolosa, arriben a imperar condicions discretament axeromèriques, de tipus submediterrani. En qualsevol cas, però, mai no s’instauren condicions d’ariditat accentuada o de continentalitat.

Aquests bioclimes submediterranis de muntanya comporten precipitacions totals de l’ordre dels 650-750 mm/any, quantitats més aviat baixes dins de les matrius axeromèriques. A les muntanyes interiors valencianes, per sobre dels 1200 m, s’enregistren períodes hivernals (temperatures mitjanes per sota de 5°C) de tres a cinc mesos de durada, mentre que a les muntanyes del migjorn català, més suavitzades per la influència marítima, a penes si s’enregistra un mes anual amb característiques hivernals (però sí de quatre a cinc de subhivernals, amb temperatures per sota de 10°C). En aquestes àrees submediterrànies de muntanya no es detecta, lògicament, cap període estival àrid, però un de subàrid que dura de dos a tres mesos. El diagrama ombrotèrmic de Penyagolosa recull aquestes condicions climàtiques.

En tota la gran resta xerotèrica d’ambdós sectors, les precipitacions totals oscil·len entre els 350 i els 550 mm/any a la terra baixa, mentre que a les àrees de muntanya (per sobre dels 500-600 m) s’incrementen fins a valors de l’ordre dels 700 mm/any; en el sector central, rarament baixen per sota dels 400-450 mm/any, mentre que al S de l’Ebre (sector meridional) rarament resulten més elevades. Tret de l’àrea muntanyosa de Morella —que marca el trànsit cap als bioclimes axeromèrics, amb tres mesos hivernals i només un mes estival àrid—, no es presenten períodes hivernals en tot el territori, i sí, per contra, eixuts estivals molt accentuats (de dos a quatre mesos àrids o fins i tot peràrids, i de dos a quatre mesos més de característiques subàrides, tot plegat més eixut com més litoral i meridional). Els diagrames ombrotèrmics de Morella i de Montserrat (fig. 58) il·lustren la situació bioclimàtica a la muntanya xerotèrica; els de Barcelona i de València, bé que es tracta de localitats situades fora dels sectors que ara considerem, són exponents vàlids de la situació, a la terra baixa, dels sectors central i meridional respectivament.

Dominis de vegetació

Si el litoral situat al N del Llobregat és el domini dels alzinars silicícoles i de la sureda, l’emplaçat al S és l’imperi dels alzinars calcícoles, dels carrascars i de la màquia. Altrament, l’alta muntanya mediterrània fa acte de presència amb puixança. La vegetació esclerofil·la predomina sobre qualsevol altra, a la vegada que els nostres rius més cabalosos hi generen els deltes més conspicus i fan possible també, per tant, l’existència d’extenses zones de mulladius i riberals.

El domini de l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale) impera en la gran major part del sector central, excepte en les àrees costaneres i les més interiors, i també als costers d’altitud mitjana, entre 100-200 i 500-600 m al S de l’Ebre, fins als raiguers litorals dels Ports de Morella; es presenta sota un nombre considerable de variants, més enriquides en carrasca com més cap a migjorn i cap a l’interior hom el troba. A la cubeta de Móra i a les comarques interiors del sector meridional, en efecte, s’imposa el domini dels carrascars (Quercenion rotundifoliae), també sota diverses variants; de fet, a partir de la latitud 40° 30’ N, el carrascar envaeix els costers i les planes prelitorals, en una varietat diferent de la típica a les àrees continentals, i entra en contacte directament amb el domini de la màquia litoral. Però la migradesa del sòl en moltes zones, sovint edificat esquelèticament sobre un substrat carstificat, fa que aquestes potencialitats dels boscos esclerofil·les siguin prou hipotètiques i que més aviat calgui veure en les pinedes de pi blanc les úniques formacions forestals esperables. El domini de la màquia de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) abasta tota una àrea costanera que arrenca passat el Llobregat, al Massís de Garraf, i cobreix les planes i costers litorals de baixa cota, per sota dels 100-200 m normalment.

La prepotència d’aquests tres dominis mediterranis és total. Però els massissos muntanyosos més importants (Prades, Montsant, Llaberia-Colldejou, Beseit-Morella, Maestrat i Penyagolosa), per damunt dels 900-1000 m arriben a portar considerables mostres de vegetació submediterrània: és el domini dela roureda seca de roure de fulla petita o de la pineda rovirosa de pi roig (Violo-Quercetum fagineae, Geo-Pinetum sylvestris, a les àrees calcàries, la pineda a les muntanyes del S de l’Ebre) i de la roureda de roure reboll (Cephalanthero-Quercetum pyrenaicae, a les àrees silícies de Prades i Penyagolosa). És en aquestes mateixes muntanyes, sobretot a les Valentines, on apareix el domini de les brolles d’eriçó (Xeracantho-Erinacion) i dels savinars de muntanya (Pino-Juniperion sabinae, només a Penyagolosa), a les parts culminals. Molt localitzadament, als massissos més elevats, es troben encara d’altres dominis, com el domini de la roureda seca de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis, a Prades), el domini de les pinedes subhumides de pi roig (Deschampsio-Pinion i Asperulo Fagenion, a Prades, Beseit i Penyagolosa), i fins i tot el domini de les fagedes (Cephalanthero-Fagenion, a Beseit exclusivament).

Cal esmentar, finalment, els molt destacables dominis dels boscos de ribera (Populetalia albae) i de la vegetació marjalenca (Phragmitetalia, Puccinellio-Salicornietea) i costanera (Ammophiletea) que s’ensenyoreixen de les dilades planes al·luvials constituïdes pels deltes de l’Ebre i del Llobregat.

Vegetació actual

L’agricultura ha transformat a consciència aquesta dilatada àrea, de manera que cap plana o coster mitjanament accessible no ha estat estalviat; només les zones molt muntanyoses i/o interiors ofereixen encara superfícies forestals o de bosquina remarcables. Altrament el litoral ha esperimentat un desenvolupament fortíssim de l’activitat turística, amb una urbanització sovint caòtica i desordenada, escampada una mica pertot. Cal considerar, a més, l’existència de nuclis molt importants de població i d’indústria, d’entre els quals destaquen el triangle Tarragona-Reus-Valls, al sector central, i la zona de Castelló de la Plana, al sector meridional. És la vegetació de la banda costanera, òbviament, qui més ha acusat tots aquests impactes, fins al punt que la màquia de garric i margalló, baldament disposi d’un domini potencial ampli, resulta introbable a la pràctica.

Un altre element destructor de la màxima importància ha estat i és el foc forestal. En efecte, sobretot a partir de la dècada dels setanta, el nombre i la intensitat dels incendis han crescut exponencialment, fins al punt que quasi totes les àrees forestals, de bosc o de bosquina, situades per sota dels 1000 m n’han resultat poc o molt danyades, potser amb l’única excepció de les més interiors. La situació és profundament inquietant, car sovint es tracta o tractava de masses forestals precàries, que vivien al límit de les seves possibilitats, i per a les quals no és augurable cap restauració senzilla.

Els boscos

La pineda de pi blanc (Pinus halepensis) és la formació forestal més important als dos sectors, i també la més atacada pel foc. Se la troba, fent boscos secundaris, a qualsevol dels tres dominis mediterranis, tant sobre calcari, com sobre silici. Hi constitueix des de masses denses que són veritables boscos mixts de pi i alzina o de pi i carrasca, fins a poblaments esclarissats que a penes arriben a recobrir tota la superfície del sòl; el cas més corrent, però, és trobar brolles calcícoles portadores d’un estrat arbori de pi blanc poc atapeït. La interpretació fitosociològica tradicional ha estat precisament aquesta, però més modernament hom tendeix a creure que bona part d’aquestes pinedes són boscos permanents —bosquines arbrades permanents—, que ja han atès el grau màxim de complexitat estructural esperable en les eixutes i edàficament mal dotades terres en què prosperen. La pineda de pi blanc és molt comuna a tot el sector central; al meridional apareix sobretot a les conques interiors que desguassen a l’Ebre.

Les pinedes de pi roig (P. sylvestris) tenen menys importància paisatgística, car es limiten a les altes cotes dels grans massissos, sempre per sobre dels 1000-1200 m d’altitud. Es presenten sovint com a boscos secundaris, resultat de la degradació de les rouredes seques, al sector central, però al sector meridional és més corrent que constitueixin formacions forestals primàries. És el cas de la pineda rovirosa de pi roig amb gèum boscà (Geo-Pinetum sylvestris), que ocupa extensions prou notables als Ports de Beseit i de Morella, al Maestrat a Penyagolosa, entre els 1200 i els 1400 m, i també de les pinedes de pi roig amb boixerola (Arctostaphylo-Pinetum catalaunicae), que es fan a les Muntanyes de Prades i als Ports de Beseit, entre 1100 i 1200 m, amb bruguerola (Deschampsio-Pinetum valentinum), pròpia de la Penyagolosa silícia (1300-1500 m), i amb buixol (Anemono-Crataegetum pinetosum), també pròpia de la mateixa zona de Penyagolosa, però d’indrets molt obacs i ombrívols; en aquests mateixos darrers llocs també apareix l’arceda amb buixol (Anemono-Crataegetum typicum), comunitat semblant, però sense pi roig. Fet i fet, el pi roig caracteritza el submediterrani del sector meridional en comptes dels tradicionals roures secs, com el pi blanc tipifica el mediterrani del sector central, en lloc de les habituals alzines.

Resten, encara, les pinedes de pinassa i de pinastre. Les pinedes de pinassa (P. nigra) espurnegen tímidament el domini del roure de fulla petita: Prades, Llaberia-Colldejou, Cardó, i també Beseit-Morella i Maestrat. Les pinedes de pinastre (P. pinaster) només revesteixen una certa importància a les àrees gresoses i/o sorrenques del Desert de les Palmes i de la baixa conca del Millars, així com a Penyagolosa; n’apareixen algunes, fruit de reforestació, a Prades. I un mot final, quant a la vegetació de coníferes, cal dedicar al savinar de savina de muntanya (Pino-Juniperetum sabinae), bosquetó oromediterrani que arriba a aparèixer, a Penyagolosa, procedent del Sistema Ibèric, per sobre dels 1500 m.

Els boscos planifolis tenen un paper molt menys destacat que els aciculifolis acabats de tractar. Això no obstant, hom en troba encara belles mostres, sobretot de forestes esclerofil·les, és a dir alzinars i carrascars. De les diverses variants de l’alzinar litoral (Quercetum ilicis galloprovinciale), n’apareixen restes importants: alzinar amb marfull (subas, pistacietosum) a les parts baixes de Montserrat, del Penedès, de Prades i de les muntanyes de Tivissa i Vandellòs; alzinar amb roure de fulla petita (subas, quercetosum fagineae) a les muntanyes calcàries de Beseit-Morella i del Maestrat, entre 500 i 1000 m; alzinar amb boix (subas, viburnetosum lantanae) a les muntanyes calcàries centrals, de Prades a Montserrat, entre els 600 i els 1200 m; i l’alzinar amb carrasca (subas, junípero-quercetosum rotundifoliae) a les planes situades al S del Penedès. En general els alzinars del sector es refugien a les muntanyes o als llocs poc accessibles, i es mesclen bastant amb els carrascars. D’aquests (Quercetum rotundifoliae), el carrascar amb espina cervina de fulla petita (subas, rhamnetosum infectoriae) és encara ben present a la Terra Alta i a la cubeta de Móra; a la resta del territori apareixen mostres del carrascar amb gatosa (subas, ulicetosum), més eixut, mentre que les zones més tèrmiques, vicinants amb la màquia litoral, es fa el carrascar amb margalló (Rubio-Quercetum rotundifoliae). L’àrea corresponent al domini d’aquest carrascar i al de la màquia no es troben clarament establertes encara. És possible que certes zones litorals que nosaltres atribuïm a la màquia resultin potencialment ocupables pel carrascar amb margalló, sobretot a les fondalades i llocs obacs.

Els boscos planocaducifolis ocupen extensions molt reduïdes. A les muntanyes de Prades i a Penyagolosa, sobre gresos i granits, entre 950 i 1450 m, es fan rouredes de roure reboll (Cephalanthero-Quercetum pyerenaicae), molt malmeses en l’actualitat, i només a Montserrat i a Prades, sobre calcàries, arriben a aparèixer petites restes de la roureda de roure martinenc amb boix, en una variant molt emparentada ja amb els alzinars (Buxo-Quercetum pubescentis rusco-hederetosum). La roureda de roure de fulla petita (Violo-Quercetum fagineae) es presenta a les muntanyes del sector central (Prades, Montsant, Llaberia-Colldejou, Cardó) en una variant amb poc boix i força pinassa (subas. paeonietosum), entre 950 i 1200 m, mentre que al Maestrat i a Penyagolosa és en gran part desplaçada per la pineda rovirosa de pi roig a les cotes més altes, i a les més baixes, per sota dels 1200-1300 m, s’enriqueix molt en carrasques (subas, quercetosum rotundifoliae).

Un especial comentari mereixen les excepcionals, per llur ubicació geogràfica, fagedes dels Ports de Beseit, situades a la Vallcanera i rodalia, als obacs rostos que ronden els 1200 m, en ple context de la pineda rovirosa; es tracta de la fageda amb boix (Buxo-Fagetum), molt empobrida, i de la fageda amb prímula acaule (Primulo-Fagetum), exclusiva de l’indret. I finalment cal esmentar el cas de la teixeda (Saniculo-Taxetum), singular bosc del grup de les fagedes, però dominat per un arbre aciculoperennifoli, el teix, hoste habitual de portells i grans esvorancs rocosos de les cingleres calcàries de la majoria de les muntanyes dels dos sectors, des de Montserrat fins a Penyagolosa, entre els 800 i els 1100 m normalment.

Les bosquines

Hom podria decidir de tractar la màquia litoral com un darrer exemple de vegetació forestal, especialment si es té en compte que sol dur un cert dosser arbori, bé que molt esclarissat, de pi blanc, però en resten tan poques mostres i aquestes es troben tan malmeses que qualificar-les de boscos fóra manifestament exagerat. En efecte, la màquia litoral de garric i margalló (Querco-Lentiscetum) ha quasi desaparegut del territori considerat, substituïda per brolles de romaní, per prats secs o simplement per conreus o edificacions. Això no obstant, esparsament tot al llarg del litoral de Garraf a la Plana Alta, en queden relictes. Els del sector central, rics en llentiscle i plantes dels alzinars, són assimilats a la subas, pistacietosum, mentre que els del sector meridional, dominats pel garrofer i amb espècies més meridionals, ho són a la subas, aspargetosum stipularis.

Establert això quant a la màquia, resulta obligat referir-se en segon lloc a les bosquines oromediterrànies, a les brolles xeroacàntiques d’eriçó, sens dubte les comunitats més singulars dels dos sectors, i molt sovint permanents en les altes carenes ventoses i calcàries que els són pròpies. A les muntanyes del migjorn català (Prades, Llaberia-Colldejou, Cardó i Beseit), en crestalls situats entre 900 i 1400 m, es fa la brolla d’eriçó amb antil·lis de muntanya (Erinaceo-Anthyllidetum montanae), acompanyada d’un gramenet d’anyol i festuques (Conopodio-Festucetum gautieri), comunitat tanmateix herbàcia però igualment oromediterrània septentrional (Ononidetalia striatae). A les muntanyes valencianes, la vegetació oromediterrània està més ben constituïda i presenta espècies de tirat meridional, iberico-margribines algunes d’elles (Erinacetalia). Així, als Ports de Morella, al Maestrat i a Penyagolosa, per sobre dels 1000 m i fins als 1600 m, com a comunitat secundària al domini de les pinedes de pi roig i de les rouredes seques, es fa la brolla d’eriçó amb argelagó (Genisto hispanicae-Erinaceetum), i al crestall de Penyagolosa, entre 1600 i 1800 m, es troba permanentment instal·lada la brolla d’eriçó amb serpoll (Erodio-Erinaceetum).

Tanmateix, però, res no domina tant en el paisatge com les brolles calcicoles de romaní. En tot el domini de la màquia litoral, sobre calcàries sovint carstificades i sòls ben magres, abunda la brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola (Anthyllido-Cistetum clusii anthyllidetosum cytisoidis), que devers l’interior s’enriqueix en espècies pròpies de les brolles del país de l’alzinar (subas, lavanduletosum latifoliae); a les àrees saulonoses dels raiguers litorals de les Muntanyes de Prades, incorpora espècies silicícoles (subas, ononidetosum pubescente). En les terres interiors, al domini de l’alzinar sobretot (sector central), es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern amb bufalaga tintòria (Erico-Thymelaeetum tinctoriae ulicetosum parviflorí), brolla que troba en el sector el cor de la seva àrea de distribució; a les terres del migjorn català, no apareix ja per sota dels 300-400 m, és a dir que es fa progressivament muntanyenca i s’enriqueix amb espècies montanes (subas. arctostaphyletosum) o, per l’altre cap, participa de la flora termòfíla (subas, helianthemetosum marifolii). Al sector meridional, al domini del carrascar i de l’alzinar, és substituida per una altra comunitat d’apetències continentals, la brolla de romaní i maleïda amb esteperola (Genisto-Cistetum clusii genistetosum); als Ports de Beseit, a les muntanyes del Maestrat, etc., per sobre dels 300-400 m, perd adustesa per raó de la minva de continentalitat climàtica, i pren l’aspecte quasi sempre d’una pineda de blanc (subas, pinetosum halepensis), mentre que a les zones de contacte amb la màquia litoral, a la conca de la rambla de les Coves, incorpora moltes espècies termòfiles i fins algunes de silicícoles, car es tracta d’una zona de gresos (subas, centaureetosum tenuifoliae).

A més d’aquestes tres brolles calcícoles dominants, d’altres bosquines comparables apareixen al territori considerat, bé que amb menys prepotència. Així, l’Alt Millars, l’Alcalatèn i la Plana Alta (front meridional del sector, conca del Millars), per sobre dels 400 m, ja no porten la brolla de romaní i maleïda amb esteperola, sinó la brolla de romaní i bruc d’hivern amb pebrella (Helianthemo-Thymetum piperellae thymetosum piperellae), comunitat que pren importància cap a les terres més meridionals. Altrament, als sòls molt pedregosos del domini del carrascar, en hàbitats quasi rupestres, es fa la brolla de romaní i bruc d’hivern amb gitam (Dictamnetum hispanicí), hàbitat semblant a l’ocupat, al Montsant i a Montserrat, per la brolla de romaní i bruc d’hivern amb campanella lanuginosa (Convolvuletum lanuginosï).

Les brolles silicícoles són quantitativament poc importants als territoris que considerem, limitades com es troben a les escasses zones silícies. En termes relatius, les més difoses són la brolla d’estepes i bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunicae), que apareix a les zones gresoses i esquistoses del conflent Anoia-Llobregat i del Priorat-Conca de Barberà (Muntanyes de Prades i rodalia), i la brolla d’estepes i brucs amb estepa crespa (Cisto-Pinetum pinastrí), que constitueix el sotabosc de les pinedes de pinastre, amb les que s’integra plenament, al Desert de les Palmes (subas, ericetosum scoparíae, rica amb espècies termòfíles, com el margalló) o a les cotes mitjanes de Penyagolosa, fins als 1000-1100 m, aleshores ja molt empobrida. Un àmbit molt més reduït encara, i més muntanyenc, tenen la brolla d’estepa muntanyenca (Pteridio-Lavanduletum pedunculatae), que apareix només a les Muntanyes de Prades, entorn dels 1000-1200 m (subas, lavanduletosum pedunculatae) i als relleus del Priorat, entre els 400 i el 500 m (subas, cistetosum laurifolii), i la bruguera amb estepa populifòlia (Erico-Cistetum populifoliae), acantonada a les altes cotes de Penyagolosa (1400 m més o menys), amb alguna irradació molt empobrida als raiguers de les Serres de la Mussara-Argentera (Baix Camp). A Penyagolosa, més amunt encara que l’anterior, en dominis extramediterranis, són trobables mostres de vegetació realment de muntanya, concretament la landa de bruguerola amb avena (Aveno-Callunetum), lligada a les pinedes secundàries de pi roig que substitueixen la roureda de roure reboll (1300-1400 m), i la brolla d’estepa muntanyenca i bruguerola (Hypochoerido-Cistetum laurifolii).

A la zona dels alzinars, esparsament, hom troba garrigues (Quercetum cocciferae), en subassociacions diverses segons els hàbitats, i boixedes a la zona submediterrània de les rouredes: boixeda típica (Violo-Quercetum fagineae buxetosum) a Prades, Montsant, Beseit, Morella i Maestrat, i boixeda amb heura (Buxo-Quercetum pubescentis rusco-hederetosum) únicament a Prades.

I finalment, quant a les bardisses, cal dir que al sector central, al domini de l’alzinar, és comuna la bardissa amb roldor (Rubo-Coriarietum), mentre que al sector meridional, precisament a l’àrea de la màquia litoral, es fa la bardissa amb arç blanc d’espina curta (Rubo-Crataegetum brevispinae). Localitzadament, a muntanya (1000 m i més), apareix la bardissa de coralet (Berberidetum aragonense) al Montsant, Morella, el Maestrat i Penyagolosa, comunitat que ve de l’interior ibèric, i la bardissa de gavarrera de flor petita (Rubo-Rosetum micranthae), també a Penyagolosa, al Maestrat i a Morella.

Els prats i gramenets embosquinats

Les joncedes ressegueixen les àrees submediterrànies i s’instal·len també en prou zones del domini de l’alzinar, i fins del carrascar al Sistema Prelitoral, aleshores sempre per sobre dels 200-300 m i encara en racons frescals. La més difosa en tota aquesta àrea és la jonceda típica (Brachypodio-Aphyllanthetum), que es presenta en subassociacions diverses i arriba fins als Ports de Beseit. A les muntanyes del migjorn català (Prades, Montsant, Llaberia) i a les més alteroses del sector meridional (Morella, Maestrat, Penyagolosa) s’hi fa una jonceda especial que hi és exclusiva, la jonceda amb sàlvia (Salvio-Aphyllanthetum), també en nombroses variants. Finalment cal esmentar el cas de la jonceda amb plantatge mitjà (Plantagini-Aphyllanthetum), pròpia del Principat humit, que apareix excepcionalment en punts de l’Anoia (la Llacuna).

Més corrents resulten els prats secs, especialment els llistonars i fenassars. D’entre els primers, abunda sobretot el llistonar típic (Phlomido-Brachypodietum retusi), caldcola i present en tot el domini de l’alzinar i de la màquia litoral; a les muntanyes silícies, també al domini de l’alzinar, se’n presenta un altre, el llistonar amb trèvols (Trifolio-Brachypodietum retusi). El fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis) no manca als talussos subhumits, sigui al país de l’alzinar litoral (subas, convolvuletosum althaeoidis), sigui al de la roureda seca (subas, typicum). El prat d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis) clou la sèrie fent-se present als solells calents i desforestats de tot el territori, als dominis mediterranis. Només caldria afegir encara un mot per a l’erm d’agulles i escil·la obtusifòlia (Scillo-Erodietum sanguis-christï), comunitat eixarreïda i esclarissada que pobla els replanets pedregosos litorals, del Baix Camp devers el S.

A muntanya es fan comunitats de signe distint, sovint amb aspecte de prat arranat. Caldria començar esmentant els gramenets oromediterranis, companys de les brolles xeroacàntiques: els gramenets d’anyols i festuques de les muntanyes del migjorn català (Conopodio-Festucetum gautieri, a Prades, Llaberia, Cardó i Beseit) i de Montserrat (Conopodio-Seslerietum), i el gramenet d’eriçó i ussona (Lavandulo-Festucetum gautieri), de Penyagolosa. Més singulars són les gespes i pradells silicícoles, propis de les més altes cotes del territori, ben relacionables fisiognòmicament amb els rasos de l’alta muntanya pirinenca: la gesta de pèl caní amb sieglíngia (Nardetum gudaricum, només a Penyagolosa, entre 1400 i 1550 m), o els pradells d’aires i esclerants (Agrostio-Sedetum forsteriani, a Prades, sobre els 1000 m, i Sclerantho-Corynephoretum, a Penyagolosa, entre 1150 i 1500 m).

També a Penyagolosa, però només a les àrees calcàries, es fan els pradells anuals de nebulosa amb llistó (Thero-Stipetum, 1200-1300 m), i de poa ligulada i festuca hístrix (Poo-Festucetum hystricis, per sobre dels 1500 m), aquest darrer molt difós per tota la zona alta, fins a ésser-hi el prat més característic.

A Penyagolosa, als Ports de Beseit i a les Muntanyes de Prades poden trobar-se les mostres més meridionals de prat dallador, comunitats ben inesperables en aquestes latituds. És el cas del prat de fromental amb cua de rata (Galio-Arrhenatheretum gudaricum) dels Ports (900-1250 m) i de Penyagolosa (1000-1450 m, sobre silici), i del prat de cua de gos (Cynosuretum pradense) de Prades (entorn dels 1000 m, sobre silici). No tenen, és clar, la gemor dels pirinencs, però són veritables prats de dall.

La vegetació de ribera, aigualosa i litoral

A la muntanya submediterrània, la vegetació higrofítica no té gaire importància paisatgística en els sectors considerats. A la terra baixa, i a l’empara dels grans cursos fluvials, adquireix ja un més gran relleu, però és a les planes deltaiques (Ebre i Llobregat) i en els aiguamolls costaners encara existents on pren un paper de primeríssim ordre. En aquests indrets s’interpenetra amb la vegetació halòfila i psamòfila lligada als ambients marins, fins al punt que hi esdevé indestriable, i és per això que totes aquestes formacions seran tractades correlativament, de manera agrupada; a més, l’avançada degradació de les platges convencionals fa que aquests ambients marjalencs resultin l’últim gran reducte de la vegetació arenícola, cosa que n’acaba d’accentuar l’interès.

Penyagolosa, amb el seu substrat en part calcinal i en part silici, i amb les seves molt altes cotes, acapara la majoria de comunitats higròfiles submediterrànies del sector. S’hi troben, en efecte, des de veritables mulleres (Caricetum fuscae valentinum, silicícola 1300-1500 m), comunitats fontinals de molses i hepàtiques (Aulacomnietum valentinum, acidòfila, i Cratoneurion commutati, basòfila) i creixenars amb glicèria (Glycerio-Sparganietum), fins a jonqueres i feners amb molínia (Cirsio-Juncetum ïnflexi, Deschampsio-Molinietum gudaricum) o petites jonqueroles d’anuals (Nanojuncetum valentinum, 1300-1450 m). A la resta de l’estatge submediterrani no hi ha gran cosa, tret d’algun fener amb molínia (els Ports), dels inevitables poblaments de llentilles d’aigua i creixenars típics (Lemno-Azolletum, Apietum nodiflori) i d’algunes penetracions d’omeda amb mill grua i salzeda de sarga.

La salzeda de sarga (Saponario-Salicetum purpureae) i l’omeda amb mill gruà (Lithospermo-Ulmetum minoris) ressegueixen també i sobretot els cursos d’aigua del domini de l’alzinar, bé que el bosc de ribera més típic hi és l’albereda litoral (Vinco-Populetum albae), com Palbereda de Santes Creus, sobre el Gaià; als fondals dels sistemes muntanyosos, del Llobregat a Colldejou, apareixen retalls de gatelleda (Carici-Salicetum catalaunicae). És obvi que una part molt important de les àrees deltaiques i terrasses corresponents deurien dur antigament esplèndids boscs riparis, però en l’actualitat han estat quasi del tot desplaçats pels conreus.

En el sector meridional, al domini de la màquia i del carrascar, no prosperen totes aquestes comunitats de ribera, darrera penetració de la vegetació caducifòlia en l’àmbit mediterrani. Les rambles, eixutes quasi tot l’any, són aquí la seu de comunitats ripàries perennifòlies, especialment el baladrar (Rubo-Nerietum oleandri), que al N de l’Ebre només apareix en punts comptats del Gaià, i també el murtar amb margalló (Calicotomo-Myrtetum chamaeropetosum). A les ribes fangoses, nitrificades i fins una mica salades, prospera el tamarigar (Tamaricetum canariensis), del qual l’Ebre en conserva mostres ben imposants.

Les comunitats higròfiles de port herbaci no es troben gaire difoses als dominis mediterranis, naturalment, excepte a les zones deltaiques. Una mica pertot, apareixen la comunitat de llentilles d’aigua i el creixenar típic, mentre que només en els cursos més o menys permanents i d’esmunyida suau es localitzen els herbassars aquàtics de potamogètons (Potametum denso-nodosí). En basses temporànies dels sistemes muntanyosos es fa la jonquera d’eleocaris (Acrocladio-Eleocharitetum palustris) i en els escassos sòls ocasionalment amarats prosperen les jonqueres típiques: entre el Llobregat i l’Ebre, la jonquera amb capferrat (Cirsio-Holoschoenetum), i al S del Gaià, les jonqueres amb lletsó d’aigua (Mentho-Caricetum loscosi, a Prades, Beseit, Penyagolosa, etc., i Peucedano-Sonchetum aquatilis, a les parts baixes); sobre sòls molt carbonatats arriba a fer-se trobable una jonquera amb molínia (Inulo-Schoeneturrí).

A les planes deltaiques el panorama canvia. Els sòls sempre o quasi sempre humits, i fins i tot inundats, són la norma, fet que permet la instal·lació de tota mena de jonqueres (com les vistes), herbassars alts, i comunitats fistuloses, sobretot després que l’acció humana destruís els boscos de ribera primitius: herbassar alt de lliri groc (Irido-Polygonetum salicifoli, al delta de l’Ebre), o de càrexs i jónceres (Cypero-Caricetum otrubae, al delta del Llobregat), i especialment canyissars i bogars. És així com quilòmetres de sèquies i regalis, hectàrees d’aiguamolls dolços, es veuen envaïts pel canyissar comú (Typho-Schoenoplectetum glauci typho-phragmitetosum australis) o pel bogar (Typhetum latifoliae), mentre que en marenys salabrosos apareix una altra variant del canyissar comú, alta de 4 m i més (subas, phragmitetosum ruscinonensis), sobretot al delta del Llobregat, o pel canyissar amb jonca marítima (Scirpetum maritimi-littoralis), sobretot al delta de l’Ebre. Altrament, els salicornars herbacis (Salicornietum emerici) i els subarbustius (Arthrocnemetum fruticosi) són els principals protagonistes dels salobrars dels dos deltes, bé que apareixen també en els altres petits aiguamolls litorals de tota la zona (Calafell, Torredembarra, l’Hospitalet de l’Infant, Torreblanca, etc.); el remarcable Zygophyllo-Limonietum del delta de l’Ebre i les jonqueres halòfiles (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae, Spartino-Juncetum maritimae) completen el panorama de la vegetació halòfila.

Allà on les penetracions de l’aigua salada topen amb l’èmbol dolç empès pels rius es produeix el trànsit entre els paisatges preponderantment fistulosos dels deltes (subratllats en el de l’Ebre per l’aclaparadora presència dels conreus d’arròs) i la vegetació halòfila que hi apareix en el front marítim. Les grans transformacions agrícoles hagudes —algunes de les quals, per bombeigs i rentats, han estat molt fortes—, desdibuixen el fenomen, però no arriben a eliminar-lo. Així, en el delta de l’Ebre, canyissars i horta, aplaçats al riu i al continent, indiquen el subsol dolç, mentre que canyissars i arròs indiquen el salabrós i, ja a la perifèria, salsures diverses denuncien la prepotència del salat; al delta del Llobregat, l’horta i els canyissars —que substitueixen els vergers de les terrasses al·luvials— són directament desplaçats per les salsures, car hom hi ha abandonat ja el conreu de l’arròs, això sense comptar les nombroses instal·lacions urbanes i industrials efectuades. En ambdós deltes, malgrat la bonificació agrícola resten marjals i basses importants, fruit dels aiguadeixos continuats del riu, on la vegetació helofítica i halòfila prospera encara amb puixança: l’Encanyissada, la Tancada, el Canal Vell, els Calaixos de l’illa de Buda, les Olles, etc. a l’Ebre (parcialment protegits per disposicions diverses), i la Ricarda, el Remolar i la Murta al Llobregat, en un estat menys presentable. Tanmateix, la dinàmica fluvial varia inexorablement la configuració dels deltes, de manera que el panorama canviarà, en qualsevol cas, anys a venir.

Les salsures, assentades sempre sobre llims més o menys embassables, desapareixen davant les molt permeables arenes de les platges. A les dunes encara en contacte amb cursos fluvials és trobable el gramenet alt de sesquera i sisca (Equiseto-Erianthetum), mentre que a les sorres argiloses de les reraplatges es fan les clàssiques comunitats de crucianeHa marina (Crucianelletum maritimae) i de cascall marí (Hypochoerido-Glaucietum flaví) o la jonquera amb sesquera (Eriantho-Holoschoenetum australis). Si el substrat no admet la formació de salsures, la vegetació de reraplatja entra en contacte directe amb el mantell forestal costaner, sovint transformat en una brolla d’estepa d’arenal (Teucrio-Halimietum halimifoli) o simplement en una brolla de romaní i bruc d’hivern (Anthyllido-Cistetum clusii). Part de mar de les dunes, allà on la freqüentació humana no ho impedeix, hom troba les comunitats de borró (Ammophiletum arundinaceae) i de jull de platja (Agropyretum mediterraneum); a les dunes altes de la Illeta (delta de l’Ebre), prosperen els tamarius.

La vegetació de les roques litorals, escasses, no revesteix cap singular importància. Apareixen comunitats de limòniums i de fonoll marí a les costes de Garraf i penya-segats costaners del migjorn català (Reichardio-Crithmetum maritimi, Crithmo-Limonietum gibertii), i als caps d’Irta (Crithmo-Limonietum girardiani) i d’Orpesa (Crithmo-Limonietum dufourei), al País Valencià.

La vegetació rupícola

Les cingleres i roquissars resulten freqüents en tota la muntanya calcària, prou menys en la silícia, dels dos sectors considerats. Això fa que la vegetació rupestre hi atenyi un cert desenvolupament. Es tracta en qualsevol cas de comunitats mediterrànies, ben diferents de les que poblen les roques pirinenques i pre-pirinenques.

Sigui una primera referència per a la vegetació oromediterrània de coixinets espinosos, tota ella ubicada en indrets amb abundants afloraments de roca, molt especialment els gramenets d’anyol i festuques i les comunitats de caragola (Ononidetalia striatae) de les muntanyes calcàries del Principat. La brolla de romaní i bruc d’hivern amb gitam (Dictamnetum hispanici), també té un tirat rupícola força accentuat.

Són, però, les comunitats de fissures i relleixos les més conspícues als dos sectors que considerem. De Prades al Maestrat, entre 400-600 i 1400 m, la muntanya calcària duu el singular Hieracio-Salicetum tarraconensis, comunitat posseïdora de diverses espècies notables, algunes endèmiques; més al S, a Penyagolosa, es veu substituïda per l’espinós i pulvinular Hieracio-Alyssetum spinosi. Als indrets més eixuts de tot aquest territori, també apareixen el Jasonio-Linarietum cadevallii i el Meiico-Saturejetumfruticosi. A les fissures dels escassos roquissars silicis (el Bruc de Montserrat, Prades, Penyagolosa) es fan comunitats de falgueres i crespinells (Cheilanthetum fragrantis-marantae).

A les codines calcàries es fa l’Anomodonto-Polypodietum cambrici, i a les silícies el Sedo-Polypodietum cambrici (Brugués, Prades), comunitats ambdues de petits crespinells i falgueres també. Als degotalls calcinals apareix, del Llobregat als Ports de Beseit, l’Eucladio-Adiantetum, substituït cap al S pel Trachelio-Adiantetum. L’Erodio-Arenarietum conimbricensis és un pradell d’anuals que prospera a les codines calcàries del centre i migjorn català.

Finalment, cal referir-se a la vegetació glareícola, poc destacable a la zona, bé que als codolars fluvials, tanmateix, és comú l’Andryaletum ragusinae. Diverses comunitats de clapers i pedrusques (Pimpinello-Gouffeion) apareixen ça com lla; a Penyagolosa, arriben a penetrar comunitats glareícoles de procedència ibèrica (Hieracio-Rumicetum scutati).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Totes les planes i costers suaus del territori pertanyen a l’espai agrícola. En èpoques de fretura, o d’especial demanda de certs conreus (la vinya durant el segle passat), fins i tot els vessants rostos foren afeixats. Hom s’esmerça en els cultius mediterranis típics, bé que àmplies zones irrigades a la banda litoral, sobretot als deltes, permeten la presència d’hortes i vergers de gran qualitat.

Sens dubte, el sector septentrional, coneix una gran expansió la vinya, sobretot al domini de l’alzinar (Penedès, Alt i Baix Camp, Priorat, etc.), però hom troba una mica pertot olivets i ametllerars, especialment a les terres de l’Ebre, i alguns garroferars en reculada a la zona de la màquia litoral; al Camp de Tarragona destaca el singular i tradicional conreu de l’avellaner, en règim de regadiu normalment. Són també irrigades les planes deltaiques del Llobregat i de l’Ebre, les àrees agrícoles més ufanes del sector, dedicades a l’horta i als fruiters; al delta de l’Ebre, té molta importància el conreu de l’arròs, antigament també efectuat al del Llobregat. Al sector meridional s’enrareix la vinya i s’incrementen, al domini dels boscos esclerofiHes, olivets i ametllerars; al domini de la màquia també hi són presents, fent costat als garroferars i, singularment, als conreus irrigats litorals de cítrics. Les messes no tenen gaire importància en cap dels dos sectors.

En aquestes escasses messes hom troba les clàssiques comunitats de roselles (Centaureo-Galietum valantiae, a la terra baixa, i Androsaco-Iberidetum amarae, per damunt dels 800 m, a Prades, Beseit, Penyagolosa, etc.) i fins comunitats d’espèrgules i esclerants (Myosotido-Spergularietum segetalis, a Penyagolosa, sobre sòls sorrencs). Als secans —excepte als vinyets i camps silícics de sòl pobre, al sector central, que duen la comunitat d’eragostris i bolitx (Eragrostio-Chenopodietum)— domina sobretot el Diplotaxietum erucoidis, sigui sota l’aspecte de comunitat de ravenissa blanca (subas, diplotaxietosum, al sector central) o de comunitat de lleteresa de camp (subas, euphorbietosum segetalis, al sector meridional i migjorn del Principat en general); als camps amb pedruscall esquistós, es fa la subas, ptychotidetosum, i als tarongerats poc regats, la subas, silenetosum rubellae. La majoria dels camps de cítrics, però, duen la vistent comunitat de pa-de-cucut (Citro-Oxalidetum pes-caprae), mentre que a la resta dels regadius predominen les comunitats de cerreigs i panissoles (Setario-Echinochloetum colonae arreu, Digitario-Galinsogetum parviflorae al Baix Camp).

Als arrossars, apareix la comunitat de jóncera i ammània (Cypero-Ammanietum coccineae), molt afeblida pels tractaments herbicides. Com a tota la terra baixa mediterrània, són companys inseparables de l’espai agrícola el canyar (Arundini-Convolvuletum sepium) i, als llocs menys secs, el fenassar (Brachypodietum phoenicoidis).

Les àrees ruderalitzades, és clar, abunden. En els casos de màxima nitrificació es fan, com pertot, els bleterars (Chenopodietum muralis, al país de l’alzinar, i Amarantho-Chenopodietum ambrosioidis al de la màquia), mentre que les vores dels camins duen herbassars, ortigoses i cardassars (Asphodelo-Hordeetum, Urtico-Smyrnietum olusatri, Urtico-Sambucetum ebuli, Silybo-Urticetum, i fins, al submediterrani del sector meridional, Chaerophyllo-Chelidonietum, Salvio-Marrubietum supini i Anthrisco-Geranietum lucidí); les àrees calcigades es veuen sovint cobertes per gespes magres, adaptades al trepig: Eleusino-Euphorbietum prostratae (sector central), Schismo-Filaginetum congestae (una mica pertot, als llocs més secs), Lolio-Plantaginetum majoris (Prades i Penyagolosa, per sobre dels 900-1000 m). Els deixius suburbans són envaïts pels herbassars de ripoll (Inulo-Oryzopsietum miliaceae, Oryzopsio-Ballotetum hirsutae, més meridional i xeròfil). Condicions extremes en l’economia hídrica porten a la tímida aparició d’herbassars nitrohalòfils singularment secs (Moricandio-Carrichteretum, al Priorat, i Salsolo-Peganetum harmalae, a les terres interiors de l’Ebre) o, ben al contrari, a gespes calcigades i herbassars higròfils als deltes del Llobregat i/o Ebre (Paspalo-Polypogonion semiverticillati, Ecliption albae, etc.); la ruderalització dels salobrars litorals mena a la instal·lació del Plantagini-Hordeetum maritimi o del Suaedetum fruticosae.

Recorregut Vilafranca del Penedès - cubeta de Móra

La carretera que uneix Vilafranca del Penedès amb Tarragona, i la que des de Tarragona mena a Móra permeten a qui les recorre de fer-se una idea cabal del paisatge d’aquest sector central del territori catalanídic, tant litoral com interior. El recorregut discorre per les planes prelitoral i litoral de primer (Vilafranca, 223 m; Tarragona, 50 m), per a travessar després el Sistema Prelitoral (Serres de l’Argentera i Pradell) pels colls de la Teixeta (546 m) i de Falset (528 m) i acabar endinsant-se a la cubeta de Móra, fins a atènyer l’Ebre a Móra la Nova (35 m).

Panoràmica esquematitzada del Penedès (Baix Penedès), des de les Casetes de Llopart, 250 m: 1 pineda de pi blanc, 2 albereda / canyar, 3 vinyet, 4 sembrats, 5 deixius amb comunitats d’olivarda.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada del litoral tarragoni (Camp de Tarragona), des de la Torre dels Escipions: 1 retalls de màquia de garric i margalló/cadequer litoral, 2 pineda de pi pinyer/pi blanc, 3 vegetació de marjal costaner, 4 garroferar envaït per prats d’albellatge, 5 olivet, 6 canyar.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

Entre Vilafranca i el Vendrell, el recorregut travessa una plana agrícola, dedicada al conreu de vinya, migpartida entre els dominis de l’alzinar i de la màquia. A banda i banda, els relleus del Sistema Litoral (Garraf) i Prelitoral (Montmell), es presenten coberts de pinedes de pi blanc i brolles caldcóles. És aquest el paisatge que recull la visió esquematitzada presa des de les Casetes de Llopard. Però la vinya es rarifica a mesura que hom penetra al país de la màquia, substituïda per garroferars, olivets, ametllerars, i fins per algun tarongerar escadusser; els prats d’albellatge abunden pertot. A la ratlla del mar, apareixen retalls de màquia (com la del Castell de Tamarit) i algunes salsures, tal com queda recollit a la visió del litoral de la Punta de la Mora. La destrucció del paisatge litoral es fa palesa arreu.

El Camp de Tarragona, sobretot a la zona de Reus, que és domini de l’alzinar, és enterament conreat, en bona part d’avellaners. Hom el travessa i, gradualment, s’enfila Serra de l’Argentera amunt a través de conreus de coster, de pinedes de pi blanc i de pi pinyer, i de brolles silicícoles d’estepes i brucs. El substrat, en efecte ha esdevingut silícic (entre Reus i les Borges hom divisa netament el canvi —gresos rojos, calcàries blanques— a la Serra de la Mussara, que continua la de l’Argentera), de primer esquistos i gresos en arribar a la Teixeta. Els alzinars i les petites penetracions de roureda apareixen amb puixança (vegeu visió corresponent).

Panoràmica esquematitzada de la vall de Duesaigües (Baix Camp) des del coll de la Teixeta, 540 m (a dalt): 1 alzinar litoral amb caducifolis esparsos o (1’) amb pinastres, 2 pineda de pi pinyer, 3 pineda de pi blanc, 4 brolla d’estepes i brucs amb alzines o (5) amb pi pinyer, 6 albereda, 7 conreus d’avellaner.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la cubeta de Móra (Ribera d’Ebre), al barranc de l’Ull de l’Asma. 150 m (a baix): 1 carrascar amb pi blanc, 2 pineda de pi blanc, 3 talussos denudats, 4 llera amb canyissars i tamarigars, 5 vinyet, 6 olivet, 7 sembrats, 8 ametllerar.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala originals dels autors

Fins al Masroig, dominen els esquists (i els gresos) en un paisatge agrícola d’avellaners i vinya, esquitxat encara d’alzinars i pinedes de pi blanc. Després, hom entra a la cubeta de Móra: apareixen retalls de carrascar i brolles calcícoles de romaní, entremig d’olivets i ametllerars. Hom sent la continentalitat pertot, en un paisatge més adust que el precedent, avisada inequívocament per la presència ostensible de les grans mates de la ginesta vimenera (Retama sphaerocarpa). La visió adjunta del Barranc de l’Ull de l’Asma n’és un bon exemple.

Recorregut Ports de Morella-Castelló de la Plana

El sector meridional és igualment ben resseguit mitjançant aquest altre recorregut, que parteix de les altes cotes de Torre Miró (1250 m) i en davallada pràcticament ininterrompuda passa per Morella (984 m) i Querol (784 m), i ateny la plana pre-litoral a Sant Mateu del Maestrat (325 m), plana que ja no abandona fins a Castelló (30 m). Des de Castelló es fa una petita incursió fins al Puig del Desert de les Palmes (729 m), sobre Benicàssim.

Panoràmica esquematitzada de la vall de la Vallivana (Ports de Morella), des del coll de Querol, a 1000 metres (a baix): 1 carrascar amb gatosa, 2 garriga, 3 garriga amb càdecs, 4 plantació de pi blanc.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la vall de Torre Miró (Ports de Morella), pujant al port, 1100 m (a dalt): 1 brolla d’eriçó amb argelagó, 2 roureda de roure de fulla petita, 3 carrascar amb gatosa, mesclada (4’) amb pi roig, 5 feixes abandonades.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Entre els colls de Torre Miró i Querol s’estén una dilatada zona oromediterrània, parcialment submediterrània també, del màxim interès. Tret de les àrees agrícoles centrades entorn de Morella, amb olivets i ametllerars afeixats amb marges de pedra seca molt característics, el paisatge és dominat per les brolles d’eriçó. Entre Torre Miró i Morella es tracta de brolles més o menys pures, i després de Morella de brolles molt interpenetrades de grans càdecs i alguns pins, fets que són recollits en la corresponent visió esquematitzada. Cal dir que les muntanyes adjacents, sobretot les de la banda del Matarranya, duen importants carrascars, pinedes de pinassa i fins rouredes i/o pinedes roviroses de pi roig.

El pas del coll de Querol, obert sobre la Vallivana, representa el trànsit brusc cap a la vegetació mediterrània convencional: s’hi troben dilatades extensions recobertes d’alzinar amb carrasques o bé de garrigues, però cap brolla xeroacàntica. Aquests alzinars estan notablement ben constituïts i són una bona mostra del límit d’àrea de l’alzinar litoral, sobre calcàries càrstiques que anuncien la màquia litoral. Les parts baixes de la vall es veuen progressivament ocupades per brolles de romaní i bruc d’hivern, singularment riques en gatosa; al raiguer, apareixen olivets i ametllerars.

Panoràmica esquematitzada de la Foia de les Coves (Plana Alta), a la vall de les Coves de Vinromà, 200 m: 1 brolla de romaní amb esteperola i margalló, 2 baladrar (la llera sol romandre seca), 3 ametllerar, 4 olivet, 5 camps.

Eugeni Sierra / Marisa Réndala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la serra de les Santes (Plana Alta) i plana de Castelló des del Desert de les Palmes, 600 m: 1 pineda de pi blanc, barrejada (V) amb pi pinyer, 2 pineda de pi blanc i de pinastre recentment cremada (incipient brolla de romaní i margallons), 3 brolla de romaní i bruc d’hivern amb esteperola, 4 brolla d’estepes i brucs amb estepa crespa, 5 horta i tarongerar. Noti’s el canvi brusc entre 3 i 4, a causa d’una variació en el substrat.

Eugeni Sierra / Marisa Réndala, originals dels autors

Entre Sant Mateu a Cabanes de l’Arc hom travessa territori de la màquia litoral dedicat als secans o cobert de brolles molt eixarreïdes, completament òrfenes d’arbres; la rambla de les Coves acompanya la carretera i ofereix bones mostres de baladrar, tal com és recollit en la visió corresponent. Però passat Cabanes, es reprèn el territori dels boscos esclerofil·les, alguns retalls del qual apareixen pertot. La Serra de les Santes, a la Pobla Tornesa, ofereix afloraments de gresos triàsics, els mateixos en què, pel vessant litoral, s’assenta el monestir del Desert de les Palmes; és una àrea interessant, poblada de pinastres i de brolles d’estepes i brucs amb estepa crespa, tot plegat prou afectat pels incendis forestals (vegeu visió adjunta). Borriol, a les envistes de Castelló, retorna el recorregut al domini de la màquia, en aquest cas en plena plana litoral, conreada de tarongers.