El paisatge vegetal a les illes de Mallorca i de Cabrera (territori mallorquí)

El territori mallorquí és constituït per les illes de Mallorca i de Cabrera, i encara per d’altres petites illes i illots immediats. Constitueix la part medul·lar i més extensa de l’arxipèlag balear, el gruix del conjunt gimnèsic. Per raons de substrat, i en part també de bioclima general, no ofereix la diversitat de Menorca. Per contra, la més gran superfície total i les possibilitats que es deriven d’un relleu incomparablement més vigorós incrementen la riquesa florística i, subsegüentment, les valors i varietat del paisatge vegetal.

Fisiografia

La Serra de Tramuntana, o simplement la Serra, és la gran dorsal orogràfica mallorquina, estesa de SW a NE al llarg del front septentrional de l’illa, tot constituint d’aquesta manera una mena de tancament envers les influències provinents del N, com es veurà en tractar el bioclima. Es tracta d’un conjunt de relleus molt enèrgics que superen en molts punts els 1000 m d’altitud: Serres des Pinotells, des Puntals i de Valldemossa (Puig de Galatzó, 1025 m; Puig des Teix, 1062 m) al sector occidental, Serra d’Alfàbia (Puig de Massanella, 1352 m; Puig Major, 1445 m) al sector central, i Serres de Tomir (1100 m) i de Sant Vicenç (Puig Gros de Ternelles, 838 m) al sector oriental. A l’altre extrem de l’illa de Mallorca, al front meridional, es disposa la Serra de Llevant, molt menys alterosa i més diluïda en ramificacions i subsistemes: Puigs de Ferrutx (520 m) i de Son Morei (562 m) a la banda oriental, Puig de Sant Salvador (510 m) a l’occidental, etc. Entre ambdues serralades es disposa la gran plana interior mallorquina, amb alguns relleus importants, com el Puig de Randa (543 m). Quasi tots els materials que integren l’illa, altrament prou extensa (3625 km2), són de natura calcària, a vegades fortament carstificats, com és el cas de part de la zona culminal de la Serra de Tramuntana; algun petitíssim aflorament silícic es produeix a la Serra de Tramuntana (Lluc) i a la de Llevant (Santueri).

El règim de pluges i la natura molt permeable del substrat fan que, malgrat el relleu, no hi hagi cursos d’aigua permanents a Mallorca, bé que la construcció d’embassaments al nucli medul·lar de la Serra (pantans de Cúber i del Gorg Blau) ha dut a una certa regularització de cabals dels torrents de què es nodreixen: el torrent de Pareis, a qui tributen les aigües provinents del Gorg Blau, fóra l’únic curs vagament qualifícable de riu. La costa —molt brava al N i força alta al S— és baixa a l’E i a l’W, cosa que permet, tanmateix, la formació de diversos marjals costaners importants: les albuferes de Pollença i d’Alcúdia, el salobrar de Campos i la platja des Trenc, l’estany de Ses Gambes, etc. La costa brava, en conjunt, és força retallada, amb diversos caps imponents, entre els quals els de Formentor i de Ferrutx, als extrems nord-orientals de les terres de Tramuntana i de Llevant, respectivament. A l’extrem sud-occidental de la primera se situa l’illa de Sa Dragonera, separada de Mallorca per un estret braç de mar.

Prou més allunyat es troba el petit arxipèlag de Cabrera, a una desena de milles al SW del Cap de Ses Salines, l’extrem meridional mallorquí. L’integren l’illa de Cabrera pròpiament dita (20 km2, 172 m al Puig de Na Picamosques) i els illots des Conills, de Na Redona, de Na Plana, de Na Pobra, de Na Foradada i de l’Esponja, ultra d’altres de menors. És un nucli també enterament calcari, prolongació geològica, mar endins, dels relleus de la Serra de Llevant.

Bioclima

A tot el territori imperen condicions bioclimàtiques de tipus xerotèric, o sia, un bioclima netament mediterrani, en variants litorals o de baixa muntanya marítima, és a dir no gens continentalitzades (estius i hiverns no extremosos, tèrmicament parlant). Els períodes més freds, que duren només d’un a tres mesos, són de tipus subhivernal (temperatures mitjanes entre 5 i 10°C), mentre que les condicions subestivals o estivals (temperatures mitjanes per sobre dels 15 o dels 20°C) poden arribar a instaurar-se durant cinc a vuit mesos, o sia, pràcticament durant tota la resta de l’any. L’ariditat, i fins la perariditat estival, impera durant tres o cinc mesos l’any.

El tema de l’ariditat està del tot relacionat, òbviament, amb el de les precipitacions, l’entitat de les quals no és del tot ben establerta encara. Hom disposa de dades convincents per a les cotes baixes i mitjanes, les situades per sota dels 1000 m, però no se’n tenen gaires de les altes, o bé les que es tenen resulten una mica desconcertants. Així, sabem que les cotes discretes reben entre 400 i 750 mm/any, cosa esperable atesa la latitud (vegeu el diagrama ombrotèrmic de Sóller a la figura 58), però sembla que les més altes en reben més de 800 i potser fins i tot més de 1000, xifres més aviat molt elevades i del tot discordants amb la vegetació que recobreix aquestes àrees. Potser cal pensar que es tracta de precipitacions molt concentrades en certs moments de l’any i mal regulades pels substrats càrstics, i/o que els vents del N en contrarresten els beneficis amb una dessecació enèrgica. Perquè els vents forts, en efecte, també arriben al litoral septentrional mallorquí, però són deturats per la banda de la Serra: l’illa se’n veu quasi del tot lliure, ben a l’inrevés d’allò que passa a Menorca; tal vegada aquest servei sigui pagat per les muntanyes amb una "mediterraneïtzació" dels seus efectius, altrament imaginables com a medioeuropeus amb semblants precipitacions (no cal sinó veure el cas de Còrsega, silícia i no tan ventejada, que té grans fagedes i fins avetoses).

Dominis de vegetació

Com a Menorca, dos grans dominis climàcics es reparteixen la majoria del territori, el de les màquies i el dels alzinars, però a Mallorca juga un paper important un tercer domini, d’ubicació imprecisa però d’alta significació fitosociològica, el corresponent a l’impròpiament anomenat estatge culminal baleàric.

El domini de la màquia d’ullastre i olivella (Cneoro-Ceratonietum) ocupa totes les terres baixes situades per sota dels 500-700 m aproximadament, que són les que reben precipitacions anuals inferiors als 600 mm; això vol dir que li correspon tota una sanefa perifèrica de Mallorca, estreta a la costa septentrional i molt ampla a les planes centrals, així com la totalitat de les illetes de l’arxipèlag de Cabrera. Es tracta d’un ullastrar lleugerament diferent del menorquí, més ric en garrofer, relativament pròxim a l’ullastrar provençal i força distint de la màquia de garric i margalló catalano-valentina o de la màquia de garric i Olivella pitiúsica. Per sobre de les cotes anteriorment esmentades s’estén el domini de l’alzinar baleàric (Cyclamini-Quercetum ilicis), el gran senyor dels sistemes orogràfics mallorquins, si exceptuem les zones culminals de la Serra.

En efecte, per sobre dels 1000-1100 m i fins a les màximes altituds es presenta el singular domini culminal baleàric (Hypericion balearici), fisiognòmicament semblant als estatges oromediterranis de l’alta muntanya mediterrània catalano-valentina, però de natura i significació fïtosociològica completament diferents, encara no prou ben aclarides. En efecte, no és clar si es tracta d’un autèntic domini climàcic o paraclimàcic, o bé si, ben al contrari, representen la fase final i irreversible, per raons edàfiques, de la degradació dels alzinars, de les màquies, o d’allò que hi havia als cims. En qualsevol cas, el substrat càrstic juga un paper decisiu, car sempre hi va associat fins al punt que, a l’empara de clapisses i pedruscalls, la majoria de les espècies culminals —totes diferents de les que integren les comunitats xeroacàntiques continentals— poden baixar fins a altituds baixíssimes (100 m, i menys i tot, a la península de Formentor); el vent, sens dubte, també hi influeix de forma decisiva. Ja es veu, doncs, que la locució "estatge culminal" no resulta del tot apropiada.

És possible que algun punt obac i alterós de la Serra de Tramuntana pugui ésser adscrit a un hipotètic domini dels boscos semicaducifolis (Acerenion hispanici), però no pot afirmar-se categòricament. En rigor, a Mallorca no hi ha vegetació submediterrània —i moltíssim menys medioeüropea, naturalment—, malgrat les altes cotes existents i les precipitacions que, segons sembla, s’hi enregistren. Això potser és degut, en termes de bioclima actual, als efectes combinats del vent dessecador i del substrat càrstic, però segurament també deu haver-hi raons d’història biològica: els períodes càlids interglacials poden haver ocasionat l’extinció de les espècies mesòfiles, les quals ja no han pogut repoblar l’illa a causa de la barrera marina.

Vegetació actual

Paisatge interior mallorquí, de relleus relativament suaus sobre la gran plana central, vigilats per les muntanyes perifèriques. Hi predominen els conreus i les pinedes de pi blanc.

Jordi Vidal

El tractament rebut per la vegetació mallorquina coincideix amb el de qualsevol altra de les nostres zones mediterrànies. Un poblament secular, probablement més intens en èpoques reculades que el del litoral continental, ha romput totes les terres planes i ben drenades, i ha respectat per a la vegetació espontània només les àrees rostes i amb poc sòl, o bé els marenys salats. I encara, al si de les àrees marginals, ha practicat una explotació forestal tradicional o bé ha destinat els aulets com a singulars camps de pastura, segons que es veurà. Ni les cotes culminals s’han vist estàlvies d’aquesta pertinaç pressió, recorregudes per ramats de cabres sofertes. En conjunt el paisatge no és tan ajardinat com el menorquí, però no pas menys bell. L’illa de Cabrera, habitada circumstancialment només per destacaments estratègics, conserva quasi íntegre —bé que no pas intacte— el seu mantell vegetal espontani.

Els boscos

Dels hipotètics boscos semicaducifolis que, potser, dominarien en punts alterosos (1100-1200 m) i obacs de la Serra, no en resten sinó indicis, posat que mai n’hagi existit altra cosa. Es tracta, per una banda, de la boixeda baleàrica  (Aceri-Buxetum balearicae), entremig de matoll alt de boix baleàric i de bosquetó clarer de blada, que es fa als obacs alts del Puig de Massanella, i per una altra dels poblaments de roure de fulla petita (Quercus faginea) existents a Puigpunyent (sector occidental de la Serra), possiblement introduïts per la mà de l’home.

Per contra, els alzinars (Cyclamini-Quercetum ilicis) són encara ben presents, sobretot a la Serra (àrea de Lluc principalment) i als altres nuclis muntanyosos de l’illa. A les cotes més altes es tracta de l’alzinar baleàric muntanyenc (subas. pteridio-rhamnetosum), que duu tot d’espècies relativament mesòfiles i aimants de la frescor, mentre que a les àrees més immediates al domini de la màquia es tracta de l’alzinar baleàric litoral (subas. typicum), molt semblant o idèntic al menorquí, ple d’espècies termòfiles. En tots dos casos, però, els sotaboscs solen trobar-se molt malmesos, car és costum i tradició del camperol mallorquí d’aviar els ramats de porcs a pasturar pels alzinars, en cerca de glans i dels bulbs del delicat ciclament baleàric, no pas perquè sí anomenat localment pa porcí: el trànsit i la grufada del bestiar, altrament molt rústec, transformen aquests alzinars en una mena de boscanes òrfenes de sotabosc, baldament les alzines velles puguin ésser enormes i imposants.

La pineda de pi blanc (Pinus halepensis) és, de tota manera i com arreu, la formació forestal més important. Hom troba el pi blanc, en el seu estat més natural, emmascarant més o menys la màquia, i també fent una sanefa de trànsit entre l’alzinar baleàric muntanyenc i l’estatge culminal, allà on un sòl progressivament prim i pedregós ja no permet la instal·lació dels aulets. Però ultra aquests emplaçaments, el pi blanc s’ha estès arreu i hom en troba bosquetons una mica pertot.

Les bosquines

Més encara que a Menorca, la màquia d’ullastre i olivella (Cneoro-Ceratonietum) ha desaparegut de la gran part del domini que li és propi, bé que se’n troben retalls esparsos, sobretot prop del litoral. Sempre hi abunden, més que cap altra cosa, l’ullastre i el llentiscle, però a les zones més altes els fan dignament costat l’olivella i diverses esparregueres (subas. cneoretosum), mentre que a les més baixes l’olivella s’enrareix, el garrofer es fa més escàs, les esparregueres quasi que desapareixen i, per contra, esdevé abundant el margalló (subas. chamaeropetosunï), inexistent a la primera variant. A Cabrera, la màquia d’ullastre i olivella no duu ni margalló, ni esparregueres, però en canvi és molt rica en llampúdol bord (subas. rhamnetosum ludovici-salvatoris), espècie que a Mallorca apareix a l’estatge de l’alzinar.

La vegetació de l’anomenat estatge culminal baleàric a penes reïx a fer verdejar les calcàries més o menys carstificades, com recull aquesta imatge del Massanella, per darrera de les pinedes esclarissades de Solleric (a dalt); les mates de càrritx abunden més que cap altra cosa en aquest paisatge (a baix).

Jordi Carreras i Jordi Vidal

A les zones càrstiques culminals, i també a més baixa alçada, la brolla d’eixorba-rates blanc i càrritx (Teucrietum subspinosí) es manté sense aparent competència. Els coixinets espinosos dels eixorba-rates i dels arítjols baleàrics i les grans tofes del càrritx —empedreït, mai més ben dit, poblador de costers calents, mai tant si són càrstics, amb Garraf per altre exemple— semblen els hostes òptims, i únics, d’aquests rasclers: les Serres de Valldemossa (Puig del Teix) i d’Alfàbia (Puigs Major i de Massanella) per sobre dels 1000-1100 m, la península de Formentor per sota dels 100 m. Hom en diferencia dues variants, una pròpia d’àrees especialment ventoses i carstificades, molt pedregoses, pobra en càrritx i rica en eixorba-rates (subas. sedo-smilacetosum), i una altra que representa la situació inversa (subas. ampelodesmo-juniperetosum). Pertany també a aquest món del carst baleàric, bé que lligada a les pedrusques soltes, la comunitat de carnassa (Pastinacetum lucidae), acompanyant de la brolla d’eixorba-rates en les clapisses mòbils.

Però no totes les bosquines, òbviament, tenen el caràcter estable dels ullastrars o de les brolles d’eixorba-rates. Les més corrents i familiars són les secundàries brolles de romaní, inveterades protagonistes al nostre país de totes les successions de degradació sobre terrenys calcaris. La brolla de romaní i bruc d’hivern amb lotus baleàric (Loto-Ericetum multiflorae) resulta subsegüent a la destrucció dels alzinars, per sobre dels 400 m, bé que pot arribar a baixar més i entrar en ple domini de la màquia; és prou corrent a muntanya, tant a la Serra de Tramuntana com a la de Llevant. Però al domini de la màquia és habitual que es faci una altra brolla, la brolla de romaní i bruc d’hivern amb lledània (Anthyllido-Teucrietum majorici), la més típicament mallorquina, pobra en romaní; hom en distingeix diverses variants, concretament la subas. lavanduletosum dentatae, xeròfila, la subas. genistetosum lucidae, mesòfila i amb l’endèmica gatova (Genisla tricuspidata var. lucida), i la subas. cistetosum monspeliensis, amb molta estepa, pròpia de Cabrera. A les escassíssimes àrees amb afloraments silícics (Lluc, Santueri) arriba a fer-se la brolla d’estepes i brucs amb càrritx, en una variant especialment pobra (Ampelodesmo-Erieetum scopariae calicotometosum spinosae).

Mereixen una darrera menció dues bosquines més, encara. Per una banda el murtar amb vidalba baleàrica (Clematido-Myrtetum), comunitat de fondalada frescal, hoste corrent de torrenteres i barrancs, majorment al domini de la màquia, i per una altra la bardissa amb arç blanc d’espina curta (Rubo-Crataegetum brevispinae), que prefereix més aviat el domini dels alzinars, a la Serra, en indrets comparables.

Els prats secs

Els prats no constitueixen cap gran element paisatgístic a Mallorca. El règim bioclimàtic, distint del menorquí, no permet la ufana primaveral de les pastures, altrament escasses. Això no obstant, hom troba un cert nombre de formacions herbàcies, sobretot al domini de l’alzinar en el cas dels fenassars, i al de la màquia en els altres.

Les formacions de gramínies altes escassegen. Hom troba el fenassar típic (Brachypodietum phoenicoidis) i el prat d’albellatge (Hyparrhenietum hirto-pubescentis) en punts esparsos dels raiguers de les Serres de Tramuntana i de Llevant, fent un paper discretíssim, en absolut comparable al que aquestes mateixes comunitats fan al continent; aquest rol és assumit, quant als fenassars dels marges agrícoles, pel fenassar amb pericó perfoliat (Hyperico-Brachypodietum phoenocoidis), a la banda occidental de l’illa, i pel fenassar d’estaca-rossí groc (Brachypodio-Kundmannietum siculae), a la banda oriental, més seca. A Mallorca i a Cabrera, tant al domini de l’alzinar com al de la màquia, s’arriba a fer un llistonar singular, als llocs secs: el llistonar amb herba plana (Hypochoerido-Brachypodietum retusi).

En condicions més extremes, per manca de sòl, per calcigament, etc., apareixen d’altres formacions herbàcies. És el cas del pradell d’estepa blenera i poa bulbosa (Poo-Phlomidetum italici) de les jaces de la Serra, del Saxifrago-Sedetum stellati, pradell terofític de les codines, del pradell d’herba-fam (Salvio-Plantaginetum albicantis), propi dels talussos secs, o també de l’erm de romp-sac amb herba plana (Irido-Stipetum capensis), que es fa sobre terraprims del domini de la màquia, i de l’erm d’all menut i romp-sac (Allietum chamaemoly), menys exigent encara, capaç de viure sobre substrats sorrencs i molt eixuts a l’estiu; aquests dos darrers erms, tanmateix, són exclusius de les Balears, bé que a la península del cap de Creus n’apareixen de semblants.

La vegetació aigualosa, de ribera i litoral

Mal poden existir boscos de ribera a Mallorca, si ni els semicaducifolis submediterranis poden instaurar-s’hi. No hi ha, en efecte, veritables forestes de riberal, bé que hom pot trobar alguns poblaments d’àlbers (Populus alba) i d’oms (Ulmus minor), sens dubte introduïts, en rambles de Lluc, de Puigpunyent i de Sant Telm. Com a Menorca, els torrents, especialment prop de les desembocadures, duen, a tot estirar, claps d’alocar amb assa (Leucojo-Viticetum), o bé, en els ambients nitrificats i poc o molt salats, de tamarigar (Tamaricetum canariensis).

La vegetació herbàcia higròfila tampoc no és, còngruament, especialment destacable. En rabeigs i petites basses apareixen, rarament, els poblaments de llentilles d’aigua (Lemno-Azolletum) i el creixenar (Apietum nodiflori), així com l’herbassar aquàtic de potamogètons (Potametum colorati) ja esmentat també de Menorca; en els escorrancs immediats a aquests tolls o rabeigs, semblantment com a Menorca, pot fer acte de presència l’Isoetetum duriei. Les diverses jonqueres, no gaire abundants, resulten, per contra, d’interès: en primer lloc l’esplèndida jonquera amb ranuncle de fulla gran (Geranio-Ranunculetum macrophylli), exclusiva de les Balears i pròpia de fondals força humits, i en segon lloc les més convencionals jonquera amb capferrat (Cirsio-Holoschoenetum), que és la més vulgar i corrent a la plana, jonquera amb molínia (Inulo-Schoenetum), que es fa als sòls de la Serra amarats d’aigua fortament carbonatada, i jonquera amb pericó mallorquí (Hypericetum cambessedesii), exclusiva dels torrents secs de la Serra.

Vegetació marjalenca, de caràcter halòfil. a la zona del Salobrar de Campos.

Jordi Vidal

L'abundància de carbonats que solen presentar les aigües mallorquines fa que els canyissars típics prenguin més aviat el caràcter d’herbassars alts de xisca borda i de canyís (Soncho-Cladietum mariscí), desplaçats als marenys costaners pels canyissars amb jonca marítima (Scirpetum maritimi-littoralis). Comparteixen l’espai, en aquests marenys (Pollença, Alcúdia, Campos, Santa Ponça, etc.), amb els clàssics salicornars (Arthrocnemetum fruticosi) i jonqueres halòfiles (Schoeno-Plantaginetum crassifoliae), així com amb les comunitats nitrohalòfiles subsegüents als processos de ruderalització (Plantagini-Hordeetum marítim i, Suadetum fruticosae, Soncho-Salsoletum vermiculatae).

A les platges fa la seva aparició el clàssic polinomi de la vegetació de duna i reraduna (Agropyretum mediterraneum, Ammophiletum arundinaceae, Crucianelletum maritimae, Hypochoerido-Glaucietum flavi), del qual cal destacar la subas. thymelaeetosum velutinae de la comunitat de crucianel·la marina, variant que presenta bufalaga velutina i tot d’altres espècies llenyoses, com estepes, pins i savines, que marquen ja el trànsit cap a les comunitats del mantell forestal costaner. (La bufalaga velutina (Thymelaea myrtifolia, = T. velutina) és un arbust endèmic de les Gimnèsies, de distribució singular: apareix a les reradunes de les badies de Palma i d’Alcúdia, i a les altes cotes càrstiques dels Puigs Major i de Massanella.) El mantell forestal costaner, en efecte, apareix o apareixeria comunament a les costes baixes mallorquines, constituït sobretot pel savinar litoral (Juniperetum lyciae), i més localitzadament, al NE de l’illa, pel cadequer litoral (Asparago-Juniperetum macrocarpae). Si la costa és rocosa i alta (península de Formentor, litoral septentrional, cap de Sant Feliu, Santanyí, etc.) es constitueixen les comunitats de socarrells (Launaeetum cervicornis) i de limòniums i fonoll marí (Limonietum caprariensis), però amb menys espectacularitat que a Menorca; a Cabrera existeix aquesta darrera, però els socarrells són rars.

La vegetació rupícola

Les comunitats rupícoles mallorquines són, al costat de les brolles d’eixorba-rates blanc, allò que de més remarcable ofereix l’illa, des del punt de vista fitosociològic. Una part d’aquestes comunitats fissurícoles, les englobades en l’aliança Brassico-Helichrysion rupestris, atresoren un molt bon nombre de les espècies endèmiques balears, àdhuc mallorquines, estructurades en col·lectius fortament personalitzats. Aquest fet, unit a l’hàbitat petrós que colonitzen, dugué a relacionar-les antigament amb el famós estatge culminal baleàric —que ja hem vist que no és, de fet, cap estatge, ni tampoc només culminal—, cosa que acabà d’emboirar l’assumpte. Més modernament quedà ben establerta la independència dels dos conjunts i la desvinculació d’ambdós, especialment del que ara ens ocupa, en tota zona necessàriament culminal. Però ultra les comunitats rupestres d’aquesta aliança singular, Mallorca ofereix d’altres associacions pròpies de les roques, també prou remarcables.

Tres són les comunitats, genuïnament balears, del Brassico-Helichysion rupestris, disposades successivament en els penyals per ordre de gradient altitudinal. Per sota dels 200-300 m, als penyals assolellats i eixuts, es fa la comunitat de tem bord i falgueres (Saturejo-Asplenietum petrarchae), rica en crespinells i petites falgueres, fàcilment relacionable, encara, amb d’altres comunitats semblants del continent. Per contra, és radicalment baleàrica —i més exactament gimnèsica, i gairebé només mallorquina— la comunitat de violeta roquera i ginestell cineri mallorquí (Hippocrepidetum balearicae), riquíssima en endemismes i pròpia dels penyals no gaire assolellats de la Serra, i també de les muntanyes meridionals de l’illa, fins als 600-700 m d’altitud. I finalment hi ha la comunitat de te de soqueta i pimpinel·la de penyal (Potentillo-Pimpinelletum balearicae), prou rica en endemismes i pròpia de les parets obagues i culminals de la Serra, per sobre dels 1200 m.

A les codines ombrejades s’imposen les comunitas d’una altra aliança també balear, l’Arenarion balearicae. Es tracta, concretament, de les delicades catifes, riques en endemismes, del Sibthorpio-Arenarietum balearicae, que es fan al domini de l’alzinar, a la Serra; al domini de la màquia, prou més eixut, la comunitat és substituïda per una altra que també apareix al continent, l’Anomodonto-Polypodietum cambrici. Als degotalls amb aigua carregada de carbonat càlcic, apareix l’Eucladio-Adiantetum, a la Serra.

Els afloraments de roques silícies, com ha quedat dit, són raríssims a Mallorca. Als escassos punts on es produeixen (immediacions de Lluc i del Gorg Blau, etc.), prospera el Selaginello-Anogrammetum leptophyllae, comunitat de selaginel·les i petites falgueres, destacable per la seva raresa en el conjunt mallorquí.

Finalment, cal dir que les parets viàries poden dur la clàssica comunitat de morella roquera i picardia (Parietarietum murale), o bé, a les zones litorals singularment assolellades, la de taparera (Capparietum inermis).

L’activitat agrícola i la vegetació ruderal

Quasi un 60% de la superfície de Mallorca, és a dir uns 2000 km2, ha estat rompuda i dedicada al conreu. Això significa que quasi totes les terres planes i els costers suaus tenen aquesta dedicació; en èpoques de fretura, hom afeixà laboriosament molts costers rostos, titànica arquitectura popular de marges de pedra seca que resta encara en molts punts de la Serra com a testimoni d’esforços i angúnies pretèrits. La gran major part del camp són conreats en règim de secà, dedicats als cereals, a l’olivera —conreu tradicional, avui en davallada, de sòlida lida història recordada pels famosos i mítics vells olivers retorts, símbol de l’illa— i molt especialment a l’ametller, fet aquest darrer que ha encunyat un clixé ja tòpic d’una illa hivernalment tenyida de blanc, no pas per cap quasi inconeguda nevada, sinó per l’esclat dels ametllers en flor. Els escassos regadius —amb aigua pouada fins fa ben poc mitjançant bombes accionades pels molins de vent, tan indissociables dels camps de Ciutat— són dedicats a l’horta o als arbres fruiters (cítrics a Sóller). La vinya, la figuera i el garrofer, antany importants, han reculat molt d’un temps ençà. La pastura, esporàdica i de bestiar oví o cabrum, no té la importància de la menorquina, ni de bon tros.

Als sembrats, especialment abundants al centre de l’illa, es fa la comunitat de coloma (Ridolfio-Linarietum triphyllae). La vegetació arvense dels camps, tanmateix, espera encara un estudi en profunditat; versemblantment ha d’estar relacionada amb la comunitat de ravenissa blanca i/o de lleteresa de camp (Diplotaxietum erucoidis). Els marges agrícoles duen fenassars, com ha estat ja comentat a propòsit dels prats (Hyperico-Brachypodietum phoenicoidis, Brachypodio-Kundmannietum siculae). Els deixius abandonats de poc es veuen poblats, a vegades, per l’herbassar de ripoll i olivarda (Inulo-Oryzopsietum miliaceae).

La vegetació viària està esplèndidament representada, com a Menorca, per la comunitat d’ull de bou (Resedo-Chrysanthemetum coronarii), així com pels cardassars i ortigoses (Hyoscyamo-Silybetum mariani, Urtico-Solanetum sodomaei) o, als llocs singularment frescals i humits, per l’exuberant comunitat d’aleixandri (Urtico-Smyrnietum olusatri). Als llocs especialment nitrificats, és a dir, runams suburbans, dipòsits de deixalles, etc., apareixen els inevitables bleterars (Chenopodietum muralis) en els casos de màxima ruderalització, i les comunitats de margalls i de malves (Asphodelo-Hordeetum leporini, Lavateretum ruderale) si la nitrificació es més moderada. Els llocs sovintejats i alhora calcigats, duen les gespes del Trifolio-Cynodontetum, mentre que els indrets nitrificats i a l’ensems salats, ja tractats a propòsit de la vegetació litoral, porten el Plantagini-Hordeetum maritimi, si el sòl és relativament humit, o l’embosquinat Soncho-Salsoletum vermiculatae, si és assolellat i sec.

Recorregut Ciutat de Mallorca-Sóller-badia d’Alcúdia

És evident que no pot fer-se un recorregut realment representatiu del paisatge vegetal mallorquí sense afectar poc o molt la Serra de Tramuntana. A la Serra, en efecte, es concentren la majoria de les singularitats fitosociològiques de l’illa, i en general la majoria de les singularitats paisatgístiques mallorquines. El mar, i en el nostre cas la costa, tampoc no poden resultar bandejats. Per això el recorregut dissenyat defuig les fàcils vies de comunicació de la plana i pren les més incòmodes de la Serra.

Panoràmica esquematitzada de la serra d’Alcúdia (Mallorca): pujada al coll de Sóller, 600 m: 1 alzinar baleàric, 2 pineda de pi pinyer, esclarissada (2’) i amb roques aflorants, 3 clap d’omeda, 4 camp de llimoners.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors

Panoràmica esquematitzada de la serra d’Alcúdia (Mallorca): solell del Puig Major, al trencall de sa Calobra, 500 m: 1 brolla d’eixorba-rates blanc i càrritx o bé (1’) simple clapissa, 2 alzinar baleàric, 3 bardissa.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

Hom parteix de Ciutat devers Sóller (54 m), tot travessant la Serra precisament pel coll de Sóller (900 m), que deixa a ponent la Serra de Valldemossa i a llevant la d’Alfàbia, per passar a frec del puig Major i del Puig de Massanella en travessar el Pla de Cúber i el Gorg Blau, des d’on es fa una incursió fins a Sa Calobra, a la desembocadura del torrent de Pareis. Hom continua després per Lluc (525 m) i davalla devers Inca (121 m), ja en plena plana, la qual és resseguida fins a Alcúdia (20 m) i els aiguamolls de la seva badia.

La pujada fins al coll de Sóller, de primer suau i després enèrgica, coincideix en gran part amb el domini de la màquia, a través de terres conreades en règim de secà (olivets, ametllerars, sembrats i garroferars). La davallada, per contra, representa una certa incursió en el món dels alzinars, dels quals en queden bones restes, amb alzines imposants; pertot hi ha pinedes de pi blanc i afloraments rocosos amb vegetació rupestre. La vall de Sóller apareix esplèndidament conreada de tarongers i llimoners, i també d’oliveres i ametllers; als fondals, hi ha oms introduïts.

El tram de Sóller fins a Lluc correspon al nucli medul·lar de la Serra de Tramuntana. És aquí on apareixen els alzinars i les pinedes més ben constituïts i també on hom entra en contacte amb les brolles d’eixorba-rates blanc i càrritx, majorment a l’àrea del Pla de Cúber i del Gorg Blau, en la variant rica en càrritx; les vistes de què es disposa sobre el Puig Major i el Puig de Massanella permeten d’apreciar les dilatades extensions que aquesta formació culminal pot arribar a recobrir. Dues de les visions esquematitzades adjuntes corresponen, precisament, a aquest estat de coses. La incursió fins a Sa Calobra permet l’observació d’una remarcable conca cárstica, amb rasclers espectaculars, i la descoberta dels alocars de la desembocadura del torrent de Pareis.

Panoràmica esquematitzada de les planes d’Alcúdia (Mallorca) des dels turons de Son Fe, 240 m: 1 brolla d’eixorbarates blanc i càrritx amb (1’) moltes roques aflorants, 2 pineda de pi blanc, 3 cadequer litoral/pineda de pi blanc, 4 canyissar/salicornar, 5 canyissar, 6 camps.

Eugeni Sierra / Marisa Bendala, originals dels autors.

La davallada devers Inca posa en contacte amb magnífics alzinars i amb pinedes de pi blanc molt considerables, tot encara al domini de l’alzinar. La plana conreada, de fet, també hi pertany, bé que es troba actualment coberta d’ametllerars, olivets, camps de figueres i sembrats, a part petites hortes irrigades. El domini de la màquia és atès ben a prop d’Alcúdia, en una zona igualment agrícola de secà, amb turons poblats de brolles, pòrtic de la vegetació marjalenca de l’albufera, parcialment dessecada o transformada en una urbanització. Una àmplia panoràmica d’aquesta zona és, precisament, la que queda recollida en la visió esquematizada que adjuntem.