Sota el concepte de pseudocelomat hom inclou els antics asquihelmints, organismes vermiformes que, internament, no tenen un celoma ben desenvolupat. Hi ha, però, moltes diferències externes entre tots els fílums que hom agrupa en aquest col·lectiu. L’exemplar de la fotografia, un rotífer de l’espècie Keratella tropica, no té pas un aspecte vermiforme, ja que externament és proveït d’una lloriga.
Jordi de Manuel
La major part dels fílums que hom reuneix en aquest segon bloc de verms han estat considerats durant molt de temps classes diferents de l’ara desaparegut fílum dels asquihelmints (Aschelmintha) o cucs cilíndrics. Són verms no segmentats, d’estructura senzilla i sense un sistema de vasos sanguinis ni celoma; l’espai que separa l’intestí de la paret del cos sol constituir una cavitat general reblerta de líquid (pseudoceloma). Tenen un intestí proveït d’un anus terminal i una faringe, formada a partir de cèl·lules no mesodèrmiques, característiques que els separen dels platihelmints. Sovint tenen protonefridis. El desenvolupament és directe, sense larva primària, i només en els paràsits o les espècies que menen una vida sèssil apareixen larves secundàries. Comparteixen també el fenomen de l’eutèlia, és a dir, la fertilització i la copulació internes, i el fet de no reproduir-se mai asexualment, com també la tendència a formar síncits, masses plasmàtiques plurinucleades a partir de cèl·lules que es fusionen.
Els asquihelmints (Aschelmintha) (ascos, cavitat, helminth, cuc) foren encabuts dins els ordres dels intestins (Intestina) i els infusoris (Infusorio), del fílum dels verms (Vermes) creat per Carl von Linné, al segle XVIII. Georges Cuvier, al final d’aquest mateix segle va fer dos grans grups dels intestinals: els cucs buits i arrodonits, que anomenà intestinals cavitaris, i els cucs sòlids i plans o intestinals parenquimàtics; no va donar, però, una idea precisa del que englobaven aquests dos grups. Rudolphi, (1808) va distingir clarament els diferents tipus de cucs o entozous (Entozoa), i va delimitar els grups dels nematoïdeus (Nematoidea), els acantocèfals (Acanthocephala), els trematodes (Trematoda) i els cestoïdeus (Cestoidea). El 1851 Carl Vogt va unir els verms i els nemertins sota el nom de platihelms (Platyelmia), i les gregarines, els acantocèfals i els gordiacis sota el nom de nemathelms (Nematelmia). Ben aviat (1859) Gegenbaur va canviar el nom de nemathelms pel de nematohelmints (Nemathelminthes) i en va separar les gregarines. Aquesta associació de nematodes, acantocèfals i gordiacis sota el nom de fílum de nematohelmints s’ha mantingut durant molt de temps. D’altra banda, els rotífers havien estat classificats com a infusoris (Infusorio) però aviat van ésser considerats com un grup natural i a part dels protozous, especialment gràcies a Dutrochet (1812). Els gastròtrics es van considerar rotífers fins que Metschnikoff (1864) els donà el nom que tenen ara. Zelinka (1889) va suggerir que rotífers i gastròtrics s’havien d’incloure junts dins el fílum dels troquihelmints (Trochelminthes). L’animal Echinoderes, descobert el 1851, fou primer considerat relacionat amb els artròpodes, després amb els anèl·lids, posteriorment amb els nematodes i, finalment, considerat dins una classe a part, la dels cinorincs, per Reinhard (1887). Però separar els verms en els fílums dels troquihelmints i els nematohelmints crea una dificultat en la interpretació de les relacions filètiques existents entre ells. Actualment es tendeix més aviat a considerar tots aquests grups de verms com a fílums independents, opció que hom seguirà en aquesta obra.
Els grups que hom reuneix sota aquest concepte són els següents: els rotífers (Rotifera), els gastròtrics (Gastrotricha), els cinorincs (Kinorhyncha), els acantocèfals (Acanthocephala), els nematodes (Nematoda), els nematomorfs (Nematomorpha) o gordiacis i els priàpuls (Priapula). Pel que sembla, es pot pensar que tots aquests grups han derivat d’uns avantpassats més o menys relacionats amb els cucs plans. Hom relaciona els rotífers amb els gastròtrics, els cinorincs amb els nematodes, etc., però no hi ha cap via filètica clara entre ells. D’altra banda, els priàpuls van considerar-se durant molt de temps pròxims als equiürs (Echiura) i als sipúnculs (Sipuncula): Quatrefages creà el 1847 el grup dels gefíreus (Gephyrea), que va tenir una gran acceptació, per reunir aquests tres grups; distingia els gefíreus armats (Chaetifera), que comprenien únicament els equiürs (armats de quetes) i els gefíreus inermes (Achaeta), que comprenien els sipúnculs i els priàpuls (desproveïts de quetes).
Loricífer en estat larval (A) i adult (A’), de l’espècie Nanaloricus mysticus, que fou trobat per primer cop en sediments marins profunds, el 1961. Les característiques d’aquest organisme diminut, especialment el tub bucal evaginable, han obligat a crear un nou fílum animal. La larva fa menys de 200 µm de llargada i és proveïda d’apèndixs nedadors. L’adult fa uns 230 µm i és sedentari.
Biopunt, original de Kristensen i Higgins
Hi ha encara dos petits grups, l’estudi dels quals no ha estat abordat encara al nostre país, de consideració zoològica recent i posició taxonòmica molt debatuda. D’una banda, els gnatostòmuls (Gnathostomula), que hom relaciona de vegades amb els gastròtrics, tenen l’estructura general del cos semblant a la del cuc ancestral pla, bé que únicament tenen un sol cili per cada cèl·lula epidèrmica; petits com els gastròtrics (sovint de menys de 2 mm), s’han especialitzat a viure als espais intersticials, entre els grans de sediment, i es mouen gràcies als cilis epidèrmics. S’alimenten de bacteris i protists i de detrits. D’altra banda, els anomenats loricífers (Loricifera), que hom ha situat pròxims als priàpuls i els cinorincs, tenen, com aquests, un gran esquelet hidrostàtic pseudocelomàtic i el cos cobert per una cutícula sotmesa a mudes periòdiques, però en aquest cas la cutícula és quitinosa i hi ha músculs circulars tot al voltant de la paret del cos. Tenen l’extrem del cos eversible i amb espines, però els adults poden ésser comensals o ectoparàsits d’altres animals intersticials. Aquest és el fílum animal de descobriment més recent de tots (van ser descrits el 1983).