Morfologia general dels gnatostòmuls: A Austrognathia (A’ detalls de la placa basal d’A. kirsteueuri i de les mandíbules d’A. boadeni); B Gnathostomula (B’ detall de les mandíbules i B" detall de la placa basal i de les mandíbukes de G. mediterránea); i C. Haplognathia simplex (C’ detall de la placa basal i les mandíbules). Hom ha indicat en el dibuix: 1 cilis sensorials, 2 boca, 3 faringe, 4 ovari, 5 vagina, 6 òrgan de la bossa o bursa, 7 testicles, 8 aparell copulador, 9 estilet.
Biopunt, a partir de fonts diverses
Els gnatostòmuls (Gnathostomula) o gnatostomúlids són un fílum de petits organismes en forma de cuc, que viuen entre els intersticis de les sorres marines. Tenen el cos recobert de cilis, com el platihelmints, però amb la particularitat que cada cèl·lula disposa d’un sol cili. La primera descripció d’un gnatostòmul fou publicada l’any 1956, per Ax, i actualment se’n coneixen més de 80 espècies, pertanyents a 18 gèneres. La tardança en el descobriment d’aquests organismes es pot atribuir fonamentalment a la poca atenció que havien rebut les sorres riques en detrits orgànics i a les seves petites dimensions. Originalment classificats com a platihelmints turbel·laris pel fet de presentar una epidermis ciliada i un intestí sense anus, els gnatostòmuls han estat considerats posteriorment com un fílum independent, perquè s’ha vist que tenen diferències prou importants des del punt de vista zoològic, com per exemple, l’epiteli monociliat, la faringe especialitzada (amb placa basal i mandíbules), el parènquima poc desenvolupat i estructures espermàtiques úniques.
Són organismes allargats, fins al punt que alguns semblen un petit fil, de 0,5 a 1 mm de llargada, i de cos transparent, més o menys cilíndric, en el qual es distingeix una regió anterior i una de posterior, més prima, que forma una petita cua. El rostre correspon a la regió preoral, una zona anterior a la boca. La boca té una posició ventral. L’epidermis és composta d’una sola capa de cèl·lules, portadores d’un sol cili. Aquests faciliten la locomoció, igual que les estructures musculars longitudinals i una petita musculatura circular. Hi ha parènquima solament en unes regions del cos molt determinades. En tots els gèneres, excepte en Pterognathia i Haplognathia, hi ha estructures sensorials en forma d’un o dos parells de setes simples, i de tres a cinc parells de setes compostes, que es disposen al davant i als costats de la regió del rostre. La boca s’associa a una placa basal i a un parell de mandíbules, proveïdes (excepte en Haplognathia simplex) d’una o dues fileres de dents; tant la placa basal (on també hi ha dents) com les mandíbules s’associen a una musculatura. La faringe continua cap a un intestí cec (per tant, no tenen anus). Tampoc no tenen òrgans respiratoris especials, per la qual cosa cal pensar que la respiració es fa per difusió a través de la superfície del cos. L’excreció es fa per uns grups parells de dos o tres protonefridis, que se situen en el parènquima lateral de la bossa i el penis. Són hermafrodites, i poden presentar un parell de testicles laterals o un sol testicle dorsal. L’òrgan copulador pot ésser simple (glandular) o bé complex (constituït per un penis musculós); algunes espècies, com Gnathostomula jenneri, presenten un estilet. Pel que fa a l’aparell genital femení, tenen un ovari dorsal, i solament en Onychognathia, Austrognathia i Austrognatharia hi ha una vagina permanent.
Pel que fa a la reproducció sexual, sembla que la fecundació interna per còpula (a vegades, per injecció hipodèrmica) es dóna en la majoria de les espècies; l’esperma és emmagatzemat a l’epiteli intestinal fins que els ous maduren i estan disponibles per a la fecundació. Hi ha tres tipus diferents d’espermatozoides: uns de llargs i filiformes, uns d’arrodonits o piriformes i uns altres en forma de con, els dos darrers dels quals no són mòbils. El desenvolupament és directe. Després de la posta, els ous romanen fixats en un substrat i es divideixen per segmentació espiral. Pel que fa a la reproducció asexual, s’ha observat sovint una fragmentació anterior.
Formen part de la meiofauna de les sorres marines, especialment de les sorres negres, en les quals no hi ha oxigen, i són capaços, per tant, de fer respiració anaeròbica. Es desplacen mitjançant els cilis que recobreixen la totalitat del cos, que condicionen un tipus de natació lent i ondulant, i poden contraure’s gràcies a tres o quatre parells de fibres longitudinals que constitueixen la musculatura de la paret. A diferència dels platihelmints, aquesta propulsió ciliar els permet de nedar cap enrere (Labidognathia longicollis). Pel que fa a l’alimentació, que cal relacionar amb la presència de mandíbules dentades, sembla que rasquen la pel·lícula orgànica que recobreix els grans de sorra; en els estudis fets fins ara, solament s’han trobat estructures clares en un 1% dels exemplars, corresponents a diatomees, cianofícies i hifes de fongs. S’ha observat un comportament gregari en Gnathostomula jenneri i encistament en Austrognatharia boadeni. Algunes espècies són capaces de viure en biò tops diferents, com Gnathostomula paradoxa; sembla que d’altres es limiten a sorres amb grans d’una mida determinada (com Austrognathia, Pterognathia, Mesognatharia i altres gèneres de la costa oriental de l’Àfrica del Nord). Gnathostomula mediterranea constitueix un cas especial, ja que viu a uns 30 m de profunditat, mentre que la majoria de les espècies es troben en sorres litorals. L’espècie Gnathostomaria lutheri s’ha trobat al fons d’un estany d’aigües salabroses pròxim a Banyuls de la Marenda (Vallespir).