Els uropigis
Els uropigis constitueixen un grup d’aràcnids típicament tropical, de bones dimensions (d’1,8 a 6,5 cm de llargada) i d’hàbits nocturns, que, malgrat el seu aspecte agressiu, es poden considerar inofensius. Es distribueixen pel continent americà, des de Califòrnia fins al Brasil, i pel continent asiàtic (l’índia, SE de la Xina, Malàisia i el Japó). No tenen cap representant europeu ni africà, encara que s’ha citat la presència de dues espècies del gènere Hypoctonus a Gàmbia (continent africà), probablement arribats allà accidentalment, a través del comerç d’importació.
Es caracteritzen per l’ampla cintura que separa la part anterior del cos, i pel fet de tenir uns pedipalps curts i forts i un primer parell de potes llargues i de funció tàctil, acabades en un flagel curt.
Morfologia
Aspecte general d’un uropigi (Mastigoproctus, × 1,5). Noteu l’estructura segmentada de l’opistosoma, el flagel caudal, la forma allargada que prenen les primeres potes, de funció tàctil, i l’estructura quelada dels robusts pedipalps. Els uropigis, de distribució típicament tropical, viuen sota les pedres i són d’hàbits nocturns. Malgrat el seu aspecte ferotge estan desproveïts de glàndules de verí.
Servei de Fotografia/Román Montull.
Els uropigis tenen el cos dividit en dues regions, prosoma i opistosoma, separades per una ampla cintura.
El prosoma és insegmentat i, al davant, porta un parell d’ulls mitjans i un grup de tres ulls, laterals, a cada costat. A la cara dorsal porta un escut rectangular, lleugerament acuminat per davant, que representa la fusió dels sis primers segments del cos. La cara ventral és ocupada en bona part per les coxes dels pedipalps i de les potes; l’estèrnum és reduït i format per tres plaques, una d’anterior o tritotetrastèrnum, triangular i situada entre les coxes del primer parell de potes, una de central, o pentastèrnum, reduïda i situada entre les coxes del tercer parell de potes, i la darrera o metastèrnum, situada entre les coxes del quart parell de potes.
L’opistosoma és ovalat i format per 12 segments, dels quals el primer i els tres darrers són molts reduïts. Dorsalment s’hi distingeixen 9 tergites, totes semblants, que corresponen als 9 primers segments de l’opistosoma; els tres darrers són reduïts i formats per anells quitinosos continus, als quals no s’hi diferencien pleures i esternites. Al darrer, s’hi obren l’anus i els orificis de les glàndules anals, i porta un tèlson constituït per un flagel llarg i multiarticulat, que és homòleg del fibló dels escorpins o del flagel dels palpígrads. Ventralment, s’observen quatre esternites, la primera de les quals, reduïda i pràcticament inapreciable, serveix d’unió entre el prosoma i l’opistosoma. La segona és molt desenvolupada i constitueix la placa genital perquè al seu marge posterior s’obren l’orifici genital i els estigmes del primer parell de fil·lotràquees. Les dues esternites següents (tercera i quarta) són més estretes, i entre elles s’obren els estigmes del segon parell de fil·lotràquees. Les quatre esternites següents són ben desenvolupades i totes semblants, i la darrera, que correspon al novè segment opistosòmic, és reduïda.
Els apèndixs dels uropigis corresponen als sis parells característics dels aràcnids: un parell de quelícers, un parell de pedipalps i quatre parells de potes. Els quelícers són fets de dos artells, un de basal, lleugerament mòbil i articulat, i un d’apical, ganxut i articulat al basal; encara que morfològicament s’assemblen als dels aranèids, no tenen, en canvi, glàndules de verí. Els pedipalps són molt robusts, i constitueixen uns òrgans defensius i d’atac que l’animal utilitza per a capturar les preses i triturar-Íes, i també com a òrgans excavadors; són formats per 7 artells (coxa, trocànter, fèmur, tíbia, basitars i tars) amb les característiques següents: les coxes són fusionades formant la base de la cavitat bucal i no intervenen en la trituració de l’aliment; el trocànter presenta una apòfisi interna proveïda de dents nombroses que, juntament amb els quelícers, s’encarrega de la masticació; el fèmur i la tíbia porten fortes apòfisis internes molt esmolades; i els dos darrers artells, el basitars i el tars, formen pinça. La resta dels apèndixs dels uropigis corresponen als quatre parells de potes caminadores, formades per set artells (coxa, trocànter, fèmur, patel·la, tíbia, basitars i tars), però amb un caràcter peculiar: el primer parell és molt més llarg que els altres perquè té els artells més llargs i estilitzats, porta el tars format per nou artells i no té ungles terminals, i constitueix el parell de potes anteniformes que caracteritzen aquest grup i que té funció tàctil; els tres parells darrers de potes sí que són caminadores, i tenen les coxes soldades a les pleures del prosoma i els tarsos formats per tres artells, el darrer dels quals porta dues ungles.
El dimorfisme sexual, en els uropigis, és molt poc marcat. Generalment és impossible diferenciar ambdós sexes a cop d’ull. En alguns casos, però, les femelles porten alguns dels artells dels tarsos de les potes anteniformes torçats i proveïts d’apèndixs i fossetes, on segurament es localitzen els òrgans sensorials (quimioceptors) que els permet identificar el mascle de la seva mateixa espècie i mitigar els seus instints agressius.
Biologia i ecologia
L’aparellament va precedit d’una curiosa dansa nupcial, semblant a la dels escorpins. El mascle, amb els quelícers, pren els darrers artells de les potes anteniformes de la femella i, enganxats així, fan un llarg i entretingut passeig nupcial, durant el qual s’acaricien mútuament; al cap d’unes hores, i fins i tot d’alguns dies, té lloc l’aparellament.
Abans de la posta, la femella cava un niu d’uns 40 cm de fondària, proveït d’una petita cambra final, i en camufla perfectament l’entrada amb terra i restes vegetals. Després hi deixa la posta, que consisteix en un grup d’ous grossos, reunits dins d’un sac o membrana transparent, que es queda adherida a la placa genital de la femella. La femella es manté unes quantes setmanes immòbil al fons del niu mentre dura el desenvolupament embrionari. No s’ha pogut conèixer la durada d’aquest desenvolupament, ja que les femelles en captivitat es mengen la posta.
Els petits que surten dels ous són d’aspecte ben diferent als adults. Són blancs o blanquinosos i, en lloc d’ungles tarsals, porten petits discs adhesius amb els quals s’enfilen pel cos de la mare, on resten fins que han passat les dues primeres mudes. Després d’això, el seu aspecte ja és com el dels adults, bé que són molt més petits, i abandonen la mare i es dispersen. La mare en surt en un estat deplorable, després del llarg període de dejuni, i es mor poc temps després. El creixement dels joves és lent. En general muden una vegada a l’any i triguen tres anys a arribar a adults.
Els uropigis són animals nocturns i, de dia, s’amaguen a dins d’un niu que ells mateixos caven amb els pedipalps. Al capvespre surten dels seus amagatalls i es desplacen lentament, amb el primer parell de potes esteses cap endavant i les pinces dels pedipalps obertes, cercant aliment. En cas d’algun perill, són capaços de desplaçar-se ràpidament.
La seva conducta probablement es regeix per la informació tàctil, atès que els ulls els serveixen exclusivament com a òrgans sensibles a les variacions de la intensitat de llum. Col·locant un objecte mòbil al seu davant, no modifiquen la conducta habitual, mentre que reaccionen enèrgicament a la més mínima sensació tàctil. Com a òrgans sensorials, fora dels ulls, únicament se’ls coneixen pèls tàctils i òrgans liriformes.
La dieta dels uropigis consisteix generalment en diferents artròpodes (llagosts, miriàpodes, blàtids, etc.) que atrapen amb les pinces dels pedipalps. Els pedipalps no només agafen les preses, sinó que els produeixen ferides i, quan la presa deixa de defensar-se, els quelícers s’encarreguen de triturar-la. La massa resultant d’aquesta trituració no se la mengen, sinó que la passen a la cavitat preoral, des d’on la xucla la faringe suctora. Al final de la cavitat bucal hi ha un replec quefiltra el líquid aspirat i en separa les partícules d’aliment massa grans per a ser engolides.
En general, els uropigis són animals tímids, que fugen espantats quan es troben amb animals de les seves mateixes dimensions. D’altra banda, són molt poc sociables i es mostren molt agressius amb la resta d’individus de la pròpia espècie; generalment aquests enfrontaments acaben amb una baralla que sol comportar la mutilació d’un dels dos combatents. Quan es veuen atacats per un depredador, aixequen l’abdomen i, gràcies a les glàndules anals, expulsen un líquid vaporitzat d’olor picant, fet d’àcid acètic i àcid fòrmic, amb un abast de més de 30 cm de distància. Encara que no porta verí, aquest líquid pot irritar fortament les mucoses, i és per això que a l’Amèrica llatina se’ls ha donat el nom de "vinagreras".
Sistemàtica
Els uropigis (Uropygi) formen un ordre dels aràcnids, típicament tropical i adaptat a un clima calorós i humit. Actualment se’n coneix un total de 85 espècies, repartides en dues famílies, la dels hipoctònids (Hypoctonidae) i la dels telifònids (Thelyphonidae), totes dues majoritàriament asiàtiques.
Els hipoctònids es localitzen a Malàisia, mentre que els telifònids es troben a ambdós continents, i se separen en tres subfamílies: la dels uroproctínids (Uroproctinae), és pròpia del nou món, mentre que les dels telifònids (Thelyphoninae) i tipopeltínids (Typopeltinae), es localitzen a l’índia i Oceania i a la Xina i Tailàndia, respectivament.
Els esquizòmids
Aspecte general d’un esquizòmid (Schizomus portoricensis, × 20). Noteu la semblança d’aquests aràcnids amb els uropigis, dels quals els diferencia, principalment, la presència de tres plaques dorsals al prosoma, ben visibles al dibuix, la manca d’ulls i l’estructura dels pedipalps. Els esquizòmids, de distribució tropical, viuen sota les pedres, entre la fullaraca i, sovint, a les cavitats subterrànies.
Eduardo Saiz.
Els esquizòmids constitueixen un grup d’aràcnids de petites dimensions, nocturns i higròfils, que es distribueixen per totes les regions tropicals del planeta.
Morfològicament, es tracta d’un grup pròxim al dels uropigis. Tenen els pedipalps curts i robusts i el primer parell de potes anteniforme, que actua d’òrgan tàctil; l’opistosoma acaba en un flagel curt.
Morfologia
El cos dels esquizòmids, de petites dimensions (de 2 a 7 mm de llargada), és clarament dividit en dues regions, l’anterior o prosoma, i la posterior o opistosoma, separades per una estreta zona d’unió o cintura.
El prosoma porta, dorsalment, una closca formada per tres plaques tergals. L’anterior, molt desenvolupada, és el propeltidi, que s’estén des del marge frontal, on es prolonga entre els quelícers i forma l’epistoma, fins el segon parell de potes. Les dues tergites restants, el mesopeltidi i el metapeltidi, són molt més petites i cobreixen la regió posterior del prosoma; el mesopeltidi és format per dues petites peces triangulars, posades transversalment; el metapeltidi pot dividir-se en dues peces rectangulars. La part ventral del prosoma és ocupada en bona part per les coxes de les potes i, com en els uropigis, porta un estèrnum segmentat format per tres peces, el tritotetrastèrnum (anterior), el pentastèrnum (la central, molt més petita) i el metastèrnum (la posterior).
L’opistosoma és oval i fet de dotze segments: el primer és reduït a un pedicel que uneix l’opistosoma al prosoma; els vuit segments següents porten les tergites i les esternites unides per una membrana pleural; els tres darrers són reduïts i formats per la fusió de les plaques tergals i esternais, sense membranes pleurals; al darrer s’obre l’anus i els orificis de les glàndules anals, i presenta un tèlson constituït per un flagel curt i de forma variable, fet de quatre artells o menys. A la cara ventral s’obre l’orifici genital i un parell de fíllotràquees, situats entre la segona i la tercera esternites.
Els sis parells d’apèndixs dels esquizòmids són força semblants als dels uropigis. Els quelícers són fets de dues peces: una basal, grossa i amb una apòfisi multidentada, i una d’apical, mòbil i en forma de ganxo; no porten glàndules de verí, ja que la seva funció principal és triturar l’aliment. Els pedipalps són semblants a les potes caminadores, bé que més robusts i acabats en una ungla forta; són formats per sis artells (coxa, trocànter, fèmur, tíbia, basitars i tars). Els quatre parells de potes són formats per set artells (coxa, trocànter, fèmur, patel·la, tíbia, basitars i tars); el primer parell és anteniforme de funció tàctil, i es caracteritza per tenir els artells llargs i per no portar ungles terminals; la resta són apèndixs caminadors, i porten tres ungles terminals al tars.
Els esquizòmids no tenen ulls, de manera que són les informacions tàctils les que regulen bàsicament la seva conducta. No obstant això, el seu sistema sensorial no es coneix gaire bé, i únicament s’ha indicat la presència de pèls sensorials i òrgans liriformes.
Biologia i ecologia
Els esquizòmids són nocturs i higròfils i, per això, apareixen característicament en gran abundància després de les pluges, mentre que es mantenen enterrats al sòl durant els períodes secs. Viuen sota les pedres, entre la fullaraca, enterrats o, alguns, a l’interior de cavitats subterrànies. No tenen un refugi fix i, generalment, cerquen un lloc segur on passar el dia i l’abandonen a la nit. En general són de moviments lents, però són ràpids a fugir quan senten el perill. Són de comportament agressiu entre ells, però mai no arriben a agredir-se. Els esquizòmids són predadors de petits miniàpodes i col·lèmbols del sòl.
La parada nupcial és semblant a la dels uropigis: el mascle, amb els quelícers, agafa la femella per les potes anteniformes i, en aquesta posició, fan un llarg passeig amorós que culmina amb l’aparellament. Després, la femella cava un petit niu, d’uns 15 cm de fondària, que té, al final, una cambra on diposita la posta. Schizomus crassicaudatus hi diposita set ous, aglutinats fent una massa esfèrica, que queden enganxats a la seva regió genital, a l’abdomen. Mentre dura el desenvolupament embrionari, la femella es manté immòbil dins del refugi, amb l’opistosoma aixecat, fent un angle de 90°. Quan els ous eclosionen, els petits s’enfilen al dors de la mare, i s’hi queden fins que han passat les dues primeres mudes.
Sistemàtica
Els esquizòmids (Schizomida), també anomenats esquizopeltidis (Schizopeltidia), constitueixen un ordre d’aràcnids que reuneix una sola família, la dels esquizòmids (Schizomidae), formada per tres gèneres (Schizomus, Trithyreus i Stenochrus). En conjunt, se’n coneixen una trentena d’espècies. Els gèneres Schizomus i Trithyreus, els més abundants, són de distribució tròpico-equatorial, mentre que Stenochrus consta d’una sola espècie, trobada únicament a Puerto Rico.
Els amblipigis
Aspecte general d’un amblipigi (Acanthophrynus, × 1), que mostra les característiques principals d’aquest grup, especialment la forma flagel·lada del primer parell de potes, de funció sensorial, i les espines dels pedipalps, especialment desenvolupats í molt útils per a la captura de les preses. Malgrat el seu aspecte agressiu són totalment inofensius per a l’home. Són animals nocturns i higròfils, i viuen sovint dins de cavitats subterrànies, a les zones tropicals humides.
Eduardo Saiz.
Els amblipigis són aràcnids típics de zones tropicals plujoses, dels continents americà, asiàtic i africà. Tot i que el color fosc, el cos pla i la llargada dels apèndixs els dóna un aspecte agressiu, són totalment inofensius, atès que els quelícers i els pedipalps, llargs i espinosos, van desproveïts de glàndules de verí.
Són de mida variable entre 0,4 i 4,5 cm, i tenen l’opistosoma i el prosoma separats per una estreta cintura. Potser el seu caràcter més peculiar és la morfologia del primer parell de potes, que és molt més llarg que els altres i multiarticulat, i té funció tàctil.
Morfologia
El prosoma és ample, pla i gairebé circular, escotat pel darrere. Dorsalment va cobert d’un escut insegmentat, on se situen els ulls, dos de centrals pròxims al marge anterior, i tres de laterals situats a ambdós costats del marge frontal. A la cara ventral es reuneixen les coxes dels pedipalps i les potes caminadores, tot al voltant d’un epistèrnum resultant de la fusió d’uns trito-, tetra-, penta- i metasternites, que encara es poden identificar per la presència de plaques quitinoses, més o menys desenvolupades segons els gèneres. El tritostèrnum es perllonga entre les coxes dels pedipalps on forma el llavi inferior de la cavitat preoral.
L’opistosoma és format per dotze segments, amb les respectives tergites i esternites unides per pleures laterals. La primera tergita és molt reduïda i, amagada sota el marge posterior de l’escut prosòmic, forma la part superior del pedicel·le. La primera esternita, també molt reduïda, engloba la part ventral del pedicel·le, mentre que la segona, més ampla, forma la placa genital que recobreix l’orifici genital i el primer parell de fil·lotràquees. El segon parell d’estigmes fil·lotraqueals se situa al marge posterior de la tercera esternita. Els tres darrers segments de l’opistosoma són més petits i al dotzè s’obre l’anus.
Els apèndixs dels amblipigis es caracteritzen, exceptuant el cas dels quelícers, per la gran llargada dels seus artells, alguns dels quals són pluriarticulats. Els quelícers són semblants als dels aranèids, però sempre desproveïts de glàndules de verí, mentre que a la cara interna porten unes estructures quitinoses i rígides, com uns bastonets, que constitueixen un òrgan estridulador; són fets de dos artells: un de basal, gros i amb dos marges dentats entre els quals encaixa l’artell apical, que és més petit i ganxut. Els pedipalps són llargs i espinosos, molt aparents, especialment en els mascles i, encara que desproveïts de verí, constitueixen una arma eficaç de defensa o d’atac, capaç de travessar amb les seves espines el cos de les víctimes. Són fets de sis segments (coxa, trocànter, fèmur, tíbia, basitars i tars) amb les característiques següents: el fèmur i la tíbia són molt desenvolupats i porten, a la cara interna, espines llargues i fortes; el tars és transformat en un ganxo molt mòbil, agut i robust, capaç de formar una pinça amb les espines apicals de la tíbia, que l’animal utilitza per a capturar les preses. El primer parell de potes, extremament allargat i transformat en un òrgan tàctil, constitueix el caràcter més peculiar del grup. Aquestes potes, anomenades potes anteniformes, sempre dirigides cap endavant i cap als costats, van temptejant contínuament el terreny; de vegades fan fins a 30 cm de llargada, i són fetes, com els tres parells de potes caminadores, de set artells (coxa, trocànter, fèmur, patel·la, tíbia, basitars i tars), però amb la tíbia, el basitars i el tars extraordinàriament allargats i formats per nombrosos artells (fins a 20) que els donen una gran flexibilitat. Els tres parells de potes caminadores no són tan llargues, tot i que són força desenvolupades. Se situen en posició lateral, amb les tíbies formades per un, dos o tres artells, i el tars plurisegmentat i proveït de dues ungles i, de vegades (a la família dels caròntids), d’un òrgan tarsal adhesiu, l’anomenat pulvil·le, que els serveix per a enfilar-se per superfícies molt llises i córrer pels sostres de les cavitats subterrànies.
El dimorfisme sexual és molt poc accentuat. Mascles i femelles són de la mateixa grandària i del mateix color, i les diferències de forma són subtils: els mascles tenen els fèmurs i les tíbies dels pedipalps més llargs que les femelles, i hi ha també algunes diferències referents a l’ornamentació de la placa genital. Únicament es pot assegurar el sexe en el cas de les femelles gràvides, a les quals, per transparència, es poden observar els ous col·locats a l’interior de la cara ventral de l’opistosoma.
Biologia i ecologia
Es desconeix la conducta prenupcial i la de còpula. Les femelles expulsen un nombre variable d’ous (entre 6 i 60), juntament amb un líquid espès que coagula en contacte amb l’aire i forma un sac ovíger que queda adherit a la part ventral de l’opistosoma de la mare. La mare transporta la posta en aquesta posició fins que eclosionen els ous. Les cries, blanquinoses i petites, s’enfilen a l’opistosoma de la mare i viuen de les seves pròpies reserves fins que fan la primera muda. Després es dispersen i segueixen el seu creixement, generalment molt lent, durant tres anys, fins a convertir-se en adults.
Els amblipigis són animals lucífugs que, de dia, viuen sota les pedres o dins de petits amagatalls de les roques. A la nit surten a cercar aliment, desplaçant-se lentament cap endavant o de costat, tot explorant contínuament el terreny amb les llargues potes anteniformes. Davant de qualsevol indici de perill s’immobilitzen i resten quiets i plans sobre el terra. Generalment no fugen, però quan ho fan demostren una capacitat de córrer extraordinària. N’hi ha que viuen a les coves, preferentment a les parets i a la volta, i quan se’ls agafa, miren de defensar-se amb els pedipalps espinosos. Tot i que són totalment inofensius, les espècies més grosses poden produir una petita ferida si aconsegueixen travessar la pell dels dits amb una espina.
Tots són depredadors. S’alimenten principalment d’insectes petits (blàtids, ortòpters, tèrmits, etc.), als quals encalcen amb els pedipalps. Moltes vegades, abans d’acostar la presa als quelícers, la foraden amb el tars punxegut dels pedipalps. Els quelícers trituren les preses abans que la faringe n’absorbeixi els líquids interns, parcialment digerits.
Colonitzen les regions humides de les zones tropicals. Tret d’algunes excepcions, són animals condicionats per la humitat; sovint necessiten la presència d’aigua líquida, i se la beuen directament, submergint-hi els quelícers i la boca, o bé la recullen en forma de gotes amb els pedipalps i se les posen a la boca. Poques són les espècies capaces de resistir un temps en medis relativament secs. Possiblement estan capacitats per percebre la presència d’aigua i el grau d’humitat per mitjà d’algun tipus de seda sensorial.
Sistemàtica
Els amblipigis (Amblypygi) constitueixen un ordre de la classe dels aràcnids, que recull una seixantena d’espècies, reunides en dues famílies: la dels caròntids (Charontidae) i la dels tarantúlids (Tarantulidae).
La família dels caròntids comprèn espècies principalment cavernícoles i de petites dimensions (de 2,5 a 4 mm de llargada), que viuen a les zones tropicals d’Àsia i Àfrica. Un cas particular són les del gènere Paracharon, que són cegues i termitòfiles. La família dels tarantúlids reuneix tres subfamílies: la dels frinicins (Phrynicinae), formada per espècies del continent africà i l’índia; la dels damonins (Damoninae), de distribució típicament africana però amb un gènere al Brasil (Trichodamon); i la dels tarantulins (Tarantulinae), pròpia del continent americà.
Els ricinulis
Aspecte general d’un ricinuli (Cryptocellus osorioi, × 10), al qual s’aprecia la manca de cintura entre les parts anterior i posterior del cos, la visera anterior o cúculus, que cobreix els quelícers i el gran desenvolupament dels quatre primers segments de l’opistosoma, coberts d’uns curiosos escuts dorsals. L’exemplar del dibuix, un mascle, mostra els dos últims artells del tercer parell de potes transformats en òrgans copuladors.
Servei de Fotografia/Román Montull.
Els ricinulis constitueixen el grup més curiós i enigmàtic de tots els aràcnids. De fet, la seva biologia és poc coneguda, però la peculiaritat dels seus trets morfològics els dóna un atractiu especial. Es tracta d’organismes poc freqüents, dels quals se’n descobriren abans espècies fòssils que vivents. Es distribueixen per la zona tropical equatorial africana i americana, on troben condicions de temperatura i humitat favorables. Són animals de petites dimensions (de 5 a 10 mm de llargada) i de moviments lents, que es desplacen explorant el terreny amb el seu primer parell de potes, i al mínim senyal de perill s’immobilitzen durant molt temps. Són d’aspecte massís, de color marró fosc o vermellós i amb granulacions i relleus quitinosos als teguments, que els donen un aspecte peculiar. Tenen el prosoma i l’opistosoma units, sense presentar cintura.
L’escut del prosoma es prolonga per damunt dels quelícers fent com una mena de visera característica.
Morfologia
El prosoma és recobert dorsalment per un escut continu que es prolonga cap endavant fent una visera mòbil anomenada cúculus, que quan es tanca, tapa i protegeix els quelícers i l’orifici bucal. Aquesta estructura, mancada d’ulls, ha estat interpretada com un caràcter ancestral i homologada al camerostoma d’alguns opilions. La cara ventral del prosoma és ocupada per les coxes dels pedipalps i de les potes. L’estèrnum, que generalment no és visible perquè queda recobert per les coxes del tercer parell de potes, és format per una petita peça quitinosa allargada.
L’opistosoma és format originalment per deu segments, dels quals n’ha desaparegut el primer, com passa en els escorpins; els segments segon i tercer es troben molt reduïts i únicament es poden apreciar per la seva cara dorsal; entre ells se situa l’orifici genital. Els quatre segments següents són grossos i constitueixen pràcticament ells sols tot l’opistosoma. Finalment, els quatre darrers formen un tubercle caudal rudimentari, constituït per quatre esclerites anul·lars telescopitzades, a la darrera de les quals s’obre l’orifici anal. Les quatre tergites opistosòmiques estan dividides longitudinalment, i cadascuna presenta una placa central ampla i dues plaques laterals més petites, separades per una membrana; cada placa porta uns relleus quitinosos característics, que van augmentant de gruixària amb l’edat de l’individu.
Els apèndixs dels ricinulis són característics. Els quelícers, situats per davant de la cavitat bucal, són fets de dos artells, un de basal, robust i proveït d’una apòfisi dentada, i un d’apical, més petit i ganxut, que forma pinça amb el primer; els quelícers queden protegits pel cúculus, que cobreix la part anterior del prosoma. Els pedipalps són fets de sis artells (coxa, primer trocànter, segon trocànter, fèmur, tíbia i tars), amb les coxes soldades pel mig i la tíbia molt llarga i proveïda d’una apòfisi apical espinosa, que forma pinça amb el tars; allò més remarcable dels pedipalps és la gran mobilitat que els dóna la presència de dos trocànters, el primer per al moviment vertical i el segon per a la rotació de fins a 180°. Les potes són fetes de set artells, homòlegs als dels aranèids (coxa, trocànter, fèmur, patel·la, tíbia, basitars i tars), però poden tenir alguns dels artells plurisegmentats: per exemple, el tars dels tres darrers parells de potes té quatre artells (a la tercera pota) o cinc artells (a les potes segona i quarta), i els trocànters d’aquestes dues últimes potes són dobles; les coxes dels tres primers parells de potes són soldades, mentre que les del darrer parell són lleugerament mòbils.
El dimorfisme sexual es manifesta en lleugeres variacions de la forma dels apèndixs o de la concavitat del cúculus. No obstant això, la característica que permet distingir clarament els mascles és la presència del tercer parell de potes transformat en òrgan copulador, amb el basitars i els dos primers artells tarsals allargats i proveïts d’excavacions i apòfisis, i de membranes i peces mòbils; aquest curiós aparell copulador, característic del grup, no sembla capacitat per allotjar el líquid seminal (com fa el bulb copulador dels arenèids), de manera que hom pensa que té la funció de transportar els espermatòfors.
Sistemàtica
Els ricinulis (Ricinulei), amb la categoria taxonòmica d’ordre, constitueixen un grup d’aràcnids fet d’una sola família, la dels ricinòidids (Ricinoididae), dins de la qual s’inclouen els dos únics gèneres vivents: Ricinoides, propi del continent africà, i Gryptocellus, que colonitza les terres del nou món. En conjunt se’n coneixen una trentena d’espècies a tot el món.
Hi ha, però, l’existència d’uns fòssils trobats en terrenys carbonífers dels Estats Units i d’Anglaterra. Es tracta d’exemplars més grossos que els seus representants actuals, que porten un petit estèrnum triangular entre les coxes del tercer parell de potes. Aquests fòssils constitueixen dos gèneres diferents, que se separen per la segmentació de l’opistosoma: el gènere Poliochera porta l’opistosoma netament segmentat, mentre que a Curculioides, l’opistosoma queda cobert per un escut continu, mancat de restes de segmentació. La resta dels caràcters d’aquests gèneres fòssils coincideixen amb els dels gèneres actuals.