Els àgnats que colonitzen les aigües dels Països Catalans a penes estan representats per la classe dels cefalaspidomorfs. No hi ha cap evidència que a la nostra mar s’hagin capturat mixínids (Myxine glutinosa), i els únics registres que n’hi ha de la Mediterrània es refereixen a algunes captures esporàdiques del nord d’Àfrica.
Els cefalaspidomorfs actuals es caracteritzen pel seu esquelet cartilaginós i per la manca tant d’aletes parelles com d’escates i de plaques que revesteixin el cos. La boca és formada per un disc oval sostingut per un anell cartilaginós. El cos ofereix un aspecte anguil·liforme molt típic; els ulls se situen a ambdós costats del cap i a la part superior només hi ha una sola obertura nasohipofisària. D’altra banda, tenen diverses obertures branquials externes. A les nostres aigües aquest grup d’animals és representat per l’ordre dels petromizontiformes.
Els petromizontiformes
Juan A. Moreno.
El cos dels petromizontiformes, típicament d’estructura allargada i cilíndrica, oscil·la (segons els diferents gèneres) entre els 8 i els 100 cm de llargada. La pell és nua i proveïda de glàndules mucoses que els confereix una textura bastant peculiar. Tenen dues aletes dorsals de forma més o menys triangular, sostingudes per radis cartilaginosos. La boca, que ocupa una posició subterminal, és proveïda d’un embut bucal de morfologia més o menys circular; aquest embut és envoltat d’una membrana a l’extrem de la qual hi ha les fibres orals i els cirrus sensorials. La part interna de l’embut és entapissada de dents còrnies, que també es troben a la superfície de la llengua. A la part superior del cap hi apareix una obertura nasal única, anomenada obertura nasohipofisària. Darrere els ulls hi ha un total de set obertures branquials. A la zona posterior de la part ventral del cos hi ha una obertura anal, a més d’una papil·la amb una obertura uro-genital que se situa a l’extrem. La musculatura del cos és formada per miòtoms d’una estructura típica i disposats en forma de lletra W. Les llamprees es caracteritzen pel fet de tenir un estadi larval llarg, la durada del qual varia segons que siguin formes paràsites o no. El dimorfisme sexual es manifesta durant el període de reproducció. L’aspecte de la larva, que rep la denominació d’«ammocet», és diferent al de l’adult, i també té un règim alimentari diferent.
L’ordre dels petromizontiformes comprèn tres famílies: els geòtrids, els mordàcids i els petromizòntids. Aquests darrers són els únics que es troben a l’hemisferi nord; als Països Catalans són representats per una sola espècie, la llamprea de mar (Petromyzon marinus), ja que el gènere Lampetra, tot i haver estat citat per Gibert (1913), no colonitza les aigües continentals de Catalunya; de fet sembla que Lampetra planeri només es localitza al nord d’Espanya (al vessant cantàbric), mentre que Lampetra fluviatilis (que es creia fora de la península Ibèrica), ha estat vista a Portugal.
La llamprea o llampresa de mar (Petromyzon marinus) és una espècie anàdroma i paràsita que s’endinsa als rius de l’hemisferi nord, especialment al vessant atlàntic, però que ocasionalment també es troba als estuaris dels grans rius mediterranis, com ara l’Ebre. Pot arribar a fer 1,5 m de llarg i assolir un pes màxim de 2,3 kg. Es distingeix clarament dels altres gèneres de petromizòntids tant pel nombre de dents infraorals (de 7 a 8) com per la forma que adquireixen. Presenta dimorfisme sexual, que en el mascle es manifesta per la presència d’una papil·la uro-genital. Té una durada de vida de 9 a 11 anys, incloent-hi el període larval –molt llarg– que pot ésser de 6 a 8 anys. És anàdroma i passa una fase de la seva vida a la mar; malgrat tot, no hi ha gaire informació sobre aquest estadi i només n’han estat capturats alguns individus entre els 280 i els 4100 m de profunditat. L’entrada d’aquesta espècie als rius europeus és bastant sincrònica i es produeix entre març i juny. Tanmateix, a causa del seu caràcter esporàdic hom no disposa de gaires dades a la Mediterrània; la majoria de captures efectuades a l’Ebre corresponen a la primavera o a l’estiu. El període de fresa s’estén de juny a juliol. Preferentment els mascles construeixen un niu de pedra on les femelles dipositen entre 150 000 i 300 000 ous d’un diàmetre al voltant d’1 mm. A una temperatura de 15 °C, les larves neixen al cap d’11 dies, però no surten del niu fins passades unes 3 o 4 setmanes. Aquestes larves són filtradores i es nodreixen a base d’algues i detríts. Els adults, en canvi, es nodreixen de la sang i dels fluids corporals d’altres peixos. A aquests efectes, es valen del seu disc oral per a adherir-se al cos de diversos peixos ossis i elasmobranquis (com Alosa, Salmo, Gadus, Acipenser i Cetorhinus, entre d’altres), fins que els foraden la pell i els teixits amb les dents de la llengua. Són força apreciats en alguns països europeus; així, a la península Ibèrica es valoren especialment a Galícia i a Astúries. En canvi, als Països Catalans els escassos exemplars que es capturen són menyspreats.