Esqualiformes pertanyents a diverses famílies: 1 porc marí (Ocynotus centrina), 2 agullat ver (Squalus acanthias), 3 agullat xato (S. blainvillei), 4 gutxo brut (Centrophorus granulosus) i 5 agullat negre (Etmopterus spinax). Aquest ordre comprèn els esquals típics, de dimensions moderades, mancats d’aleta anal i sovint amb una espina a les aletes dorsals. Quan són joves són difícils de distingir. D’adults, els tipus de dents, els denticles dèrmics que els recobreixen la pell (molt característics, per exemple, en l’agullat negre), el nombre d’espines que duu cada aleta dorsal, i de vegades determinades taques al cos (per exemple, noteu les taquetes blanques del dors de l’agullat ver, que el distingeix de l’agullat xato) ajuden a reconèixer-los. Aquests elasmobranquis són ovo-vivípars, és a dir, incuben els ous dins el cos de la mare, i alliberen al medi els alevins ja desenvolupats; la mare, però, no subministra cap aliment durant el desenvolupament embrionari.
Juan A. Moreno.
L’ordre dels esqualiformes consta de 75 espècies de cos allargat i generalment fusiforme, mancades d’aleta anal i sovint amb espines davant de les aletes dorsals; la boca acostuma a ésser transversal, poc corbada, i les dents en general són de substitució simultània, per la qual cosa només una de les fileres (la més externa) és funcional en un moment determinat. Es tracta d’espècies demersals de mida petita o mitjana que rarament sobrepassen els 1,5 m, però també hi figuren algunes formes mesopelàgiques i epipelàgiques. Colonitzen des de la zona litoral fins a fondàries superiors als 3500 m i constitueixen el grup d’elasmobranquis més ben representat del talús continental. Són més freqüents a les regions fredes, però tampoc no manquen a les zones tropicals. N’hi ha unes quantes famílies a les nostres aigües, però citem només les més importants: els equinorínids, els oxinòtids i els esquàlids. Les dues primeres, amb una sola espècie en cada cas, presenten unes característiques peculiars, que comentarem més endavant; la dels esquàlids constitueix una extensa família, que potser caldrà desmembrar en un futur, amb característiques que s’ajusten a les generals citades per l’ordre.
Els equinorínids: peix clavellat
Són taurons de dimensions moderadament grans, amb dues aletes dorsals desplaçades cap enrere i mancades d’espines. Les dents, semblants en totes dues mandíbules, tenen diverses cúspides de les quals la central és la més grossa. L’aleta caudal té el lòbul dorsal punxegut i no mostra escotadura apical. És característica la presència d’uns denticles dèrmics tallants, de mida variable i proveïts d’una sola espina central, que es disposen irregularment al llarg del cos.
El peix clavellat (Echinorhinus brucus) és un tauró inconfusible, perquè és tot recobert (excepte les aletes) d’uns denticles grossos (1 cm) i en forma de clau que el fan impossible de manipular sense una adequada protecció. És de color molt fosc o negre, i té el cap ben diferent del d’altres esqualiformes: tant el musell, llarg i deprimit, com la boca, àmplia i arquejada, recorden més aviat l’aspecte d’alguns carcariniformes. Les aletes pectorals, curtes i arrodonides, són d’una mida similar a les pelvianes, mentre que les dorsals són petites i situades molt enrere del cos; la caudal és llarga i acabada en punta. Pot fer 3 m de llarg i assoleix la maduresa sexual a partir d’1,5 m (mascles) o de 2 m (femelles). La reproducció d’aquest tauró és poc coneguda. Habita un ampli espai batimètric que abasta des de les zones costaneres fins els 900 m de profunditat, però és una espècie bastant rara. Ha estat capturada a l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic occidental. És d’escassa importància pesquera, però l’oli que s’extreu del fetge s’ha usat amb propòsits medicinals.
Els oxinòtids: porc marí
Són elasmobranquis de talla moderada, de cos alt, comprimit i de secció triangular, que mostren les aletes dorsals molt altes, subtriangulars i proveïdes cadascuna d’una llarga espina que emergeix pel seu extrem anterior; en canvi, no tenen aleta anal. De costums bentònics, viuen a la plataforma i el talús continental, en fons sorrencs.
El porc marí (Oxynotus centrina) és un petit esqual de cos gros i de secció triangular: el ventre és pla i a ambdós costats figuren carenes gruixudes. El cap és molt curt, amb una boca petita i proveïda de llavis carnosos. Les aletes dorsals, altes i triangulars, consten d’una gruixuda espina embotida al tegument de la que només és visible la punta; a diferència d’altres esqualiformes, l’espina anterior es dirigeix cap endavant. Les dents de la mandíbula superior són triangulars i grosses. Els denticles dèrmics també són força grossos i esmolats, fet pel qual la pell ofereix un aspecte espinós. La coloració és uniformement fosca. Es troba als ambients sublitorals i moderadament profunds de la Mediterrània i de les costes subtropicals i temperades de l’Atlàntic oriental. La reproducció és ovo-vivípara, però poc coneguda. Assoleix 1 m de llargada i noté cap importància pesquera. Segons diuen alguns pescadors, escarbota el fons mitjançant la seva espina dorsal anterior i, posat de panxa enlaire, va capturant els petits invertebrats a mesura que els desenterra.
Els esquàlids: agullats i gutxos
Són taurons de dimensions molt variables, entre 15 cm i 7 m de llargada, de cos subcilíndric, amb el cap lleugerament deprimit i el musell més aviat cònic. Els ulls no tenen membrana nictitant i la boca és moderadament curta i transversal. Presenten dues aletes dorsals proveïdes d’espines, la segona de les quals se situa per darrere del punt d’origen de les aletes pelvianes; no tenen aleta anal. El cos és recobert de petits denticles dèrmics, i algunes espècies tenen òrgans lluminosos. En general són bentònics, però n’hi ha algunes espècies que són mesopelàgiques o batipelàgiques. Són tots ovo-vivípars.
Els agullats comprenen totes aquelles espècies de taurons del gènere Squalus que tenen les dents d’ambues mandíbules aproximadament iguals, amb les cúspides abatudes vers les comissures, i amb marges tallants i plans. A més, tenen el cos allargat i esvelt, amb el musell moderadament llarg, i el dors de color gris plom i el ventre blanc. Les aletes dorsals són mitjanes, amb les vores llises i amb espines ben desenvolupades, que justifiquen el seu nom genèric popular; les aletes pectorals són curtes i triangulars; i les ventrals, baixes. L’aleta caudal presenta el lòbul superior curt i arrodonit; a cada costat del peduncle caudal hi ha una forta carena. La llargada del cos oscilla entorn del metre. Totes aquestes espècies s’alimenten de peixos, cefalòpodes i crustacis. Són de reproducció ovo-vivípara i d’hàbitat generalment sublitoral (fins els 400 m). L’agullat ver (Squalus acanthias) presenta taques blanques simètriques al dors, el musell més agut que els altres agullats i un lòbul nasal senzill. Possiblement es tracta de l’espècie d’elasmobranqui de més importància pesquera, que forma extensos bancs en àrees fredes de l’Atlàntic i del Pacífic septentrional, però a les nostres latituds és força menys abundant. En canvi, l’agullat xato (S. blainvillei) és més freqüent a la Mediterrània i se’l pot diferenciar de l’anterior perquè no té les taques blanques i perquè mostra el musell ogival i les vàlvules nasals bilobulades. Un altre agullat, fins fa poc confós amb el darrer, és l’agullat petit (Squalus megalops), que mostra les aletes més grans i l’angle intern que formen les aletes pectorals més agut i no pas arrodonit; és de mida més petita, especialment els mascles, que maduren a partir dels 40 cm i no ultrapassen els 70.
Els gutxos (Centrophorus) són taurons similars als agullats per l’aspecte i la mida (especialment quan són joves), però se’ls pot diferenciar per les cúspides triangulars i erectes de les dents superiors; per les espines predorsals, menors i proveïdes d’un solc longitudinal a cada costat; i pels denticles dèrmics dels adults, que són gruixuts i visibles a primer cop d’ull. La reproducció i l’alimentació són semblants a les dels agullats. Viuen a la zona del talús continental i habitualment se’ls troba en fons durs compresos entre els 200 i els 1400 m de profunditat. El gutxo brut (C. granulosus) es distingeix per l’aleta pectoral, que es prolonga cap enrere amb un llarg filament. Els individus joves són força diferents dels adults, tant que per les seves proporcions i coloració foren descrits com una altra espècie (C. uyato). Potencialment tenen una certa importància comercial pel gran contingut de triterpens del seu fetge voluminós; d’altra banda, la pell és adobada i utilitzada en alguns països. Aquest peix passa del metre de llargada.
En canvi, el gutxo aspre (C. squamosus), una espècie rara de les nostres aigües, és més gros (assoleix els 1,5 m de llarg); a més, les seves aletes pectorals no tenen filament i els denticles dèrmics són pedunculats, en forma de fulla. La coloració general és bruna fosca, uniforme.
L’agullat negre (Etmopterus spinax) rarament supera els 40 cm de llargada: probablement es tracta de l’elasmobranqui més petit de la mar catalana. El cos és allargat i més gros en la seva porció anterior. El musell és ample i llarg, però la boca és petita i amb fenedures branquials molt reduïdes. La primera aleta dorsal és força més petita que la segona; ambdues espines predorsals són ben desenvolupades i no tenen solcs laterals. Les aletes pectorals són molt curtes. Les dents de les dues mandíbules són agudes i erectes, amb una quantitat més o menys gran de cúspides accessòries. Els denticles dèrmics són llargs i d’aspecte filiforme. La coloració general és fosca, però hi destaquen zones encara més enfosquides al ventre i sobre les aletes pelvianes. Colonitza un àmbit força extens de profunditats compreses entre els 100 m i els 1200 m, tot i que el més freqüent és entre els 200 i els 500 m. És d’hàbits més nedadors i mesopelàgics que altres esquàlids, però les seves preses romanen al fons principalment (petits peixos, cefalòpodes i crustacis). Es distribueix per tot l’Atlàntic i la Mediterrània. Es reprodueix ovo-vivíparament i pareix una dotzena de cries de 8 cm de llargada. Tot i la seva abundància, no té cap interès pesquer i per això és molt rar trobar-lo als mercats i a les llotges.
El negret (Dalatias [= Scymnorhinus] licha) és l’únic representant de la família dels esquàlids de la nostra ictiofauna mancat d’espines predorsals. A més d’aquest caràcter, que el fa clarament identificable, té el cos allargat i més o menys gruixut en la seva porció mitjana, el cap llarg, amb un musell curt i arrodonit i uns ulls grossos amb intensos reflexos verdosos. Pel que fa a les aletes, té la segona dorsal més gran que la primera, les pectorals curtes i arrodonides, les ventrals grans i la caudal, també gran, proveïda d’un lòbul inferior ben marcat. El color és uniformement marró molt fosc. Quant a les dents, també força característiques, les superiors són estretes i agudes i les inferiors, grans, triangulars i en forma de serra. Pot arribar a fer 1,5 m de llarg. Habita els fons del talús continental i supera els 1000 m de fondària a l’Atlàntic oriental, a l’Índic i al Pacífic occidental. De reproducció ovovivípara, pareix de 10 a 15 cries de 30 cm de llargada. L’alimentació és molt variada, però inclou especialment peixos i crustacis. Se’l pot trobar freqüentment a les llotges, tot i no ésser gaire apreciat gastronòmicament.