Els Miliobatiformes són semblants a les rajades, però tenen a la base de la cua, que s’acaba en un filament, un o dos fiblons verinosos. S’han representat: 1 l’escurçana comuna (Myliobatis aquila), i 2 la milana comuna (Dasyatis pastinaca).
Juan A. Moreno.
L’ordre dels miliobatiformes reuneix els elasmobranquis de forma similar a la de les rajades, amb el disc subquadrangular o ròmbic, però amb la cua molt reduïda i acabada en un filament. No tenen aleta caudal i en cas d’haver-n’hi de dorsal, sempre és petita i reclosa a la base. Generalment porten un o dos fiblons verinosos a la base de la cua capaços d’ocasionar ferides greus, raó per la qual la majoria dels espècimens apareixen amb la cua tallada a les llotges i els mercats.
Els exemplars d’aquests ordre representen una tendència de retorn a la vida pelàgica. Si bé el model de batoïdeu comportava una adaptació a les condicions de vida sobre el fons, alguns gèneres aprofiten els avantatges de tenir unes aletes pectorals ben desenvolupades i les utilitzen de manera anàloga a les ales dels ocells, cosa especialment evident en les mantes, grans planctòfags que arriben a independitzar-se totalment del fons marí.
Els dasiàtids: escurçanes
Les escurçanes (Dasyatis) són miliobatiformes de rostre angulós i disc subquadrangular amb els marges anteriors rectes i els posteriors arrodonits. No tenen aletes dorsals i la cua és molt llarga i filamentosa; el fibló que hi ha a la base és llarg, dentat i especialment tòxic, i l’utilitzen només com a sistema de defensa. Arriben a fer 3 m de llargada, un dels quals ja correspon al disc. Són propis d’hàbitats bentònics i sublitorals de fons arenosos. La reproducció és ovo-vivípara i els embrions es nodreixen de secrecions uterines. L’alimentació dels adults és integrada per peixos i crustacis. Són comercialitzats com les rajades però no gaudeixen de la mateixa acceptació. L’escurçana comuna (Dasyatis pastinaca) és d’una coloració groguenca verdosa i constitueix l’espècie més comuna de les nostres costes. Viu al litoral, fins als 200 m de fondària; el seu període de gestació té una durada d’uns 4 mesos i produeix un escàs nombre de joves (entre 4 i 7). L’escurçana clavellada (D. centroura) es pot identificar per les plaques espinoses sobre el dors dels seus exemplars adults; viu als fons de la plataforma continental i produeix de 2 a 4 joves una sola vegada a l’any. L’escurçana violeta (D. violacea) és inconfusible pel seu color violeta fosc i, com l’escurçana clavellada, és escassa a les mars catalanes; prefereix els fons no gaire profunds, fins a uns 120 m, i sembla que s’alimenta d’invertebrats.
Els miliobàtids i els gimnúrids: milanes
La milana comuna (Myliobatis aquila), típicament pelàgica, avança mitjançant el moviment de les grans aletes pectorals fusionades al cos, d’una manera semblant al vol dels ocells. En la fotografia s’arriba a distingir, a l’aleta caudal, els agullons verinosos.
Pere López Alegret.
Les milanes (Myliobatis i Pteromylaeus) són miliobatiformes que han explotat les possibilitats de natació que els ofereixen les seves amples aletes pectorals, però que encara continuen obtenint l’aliment del fons marí. El seu cap té una forma peculiar: prominent sobre el disc, amb els ulls laterals i amb un replegament carnós especial anomenat aleta cefàlica; les dents, molt amples i aixafades, s’han unit entre elles per a formar una placa trituradora a cada mandíbula. El disc, més ample que llarg i amb els apèndixs pectorals que defineixen un angle agut, mostra justament davant el fibló caudal una petita aleta dorsal. La cua és molt llarga i filamentosa. El dors és tot de color fosc i el ventre és blanc al cos i negre a la cua. Les milanes habiten zones sublitorals i neden pausadament prop del fons. S’alimenten de mol·luscs i crustacis que trituren amb les plaques dentàries que els caracteritzen. Es reprodueixen ovo-vivíparament i les femelles tenen prolongacions uterines secretores de fluids nutricis. La milana comuna (Myliobatis aquila) és pròpia de l’Atlàntic oriental i de la Mediterrània; assoleix 1,5 m de llargada, dels quals 70 cm corresponen al disc. La milana grossa (Pteromylaeus bovinus), de distribució geogràfica semblant, es distingeix per l’aleta cefàlica, extraordinàriament llarga i ogival (en la milana comuna és curta i arrodonida) i per les dimensions, que superen clarament les d’aquella.
Una altra espècie que comparteix els mateixos hàbits, però que pertany a una altra família (els gimnúrids), és la milana cuacurta (Gymnura altavela) que es caracteritza pel fet de tenir un disc força més ample que llarg, d’aspecte ogival però amb els extrems més arrodonits i el musell obtús. També es pot diferenciar de les altres mantes pel fet de tenir la cua curta.
Els mobúlids: mantes
Són elasmobranquis amb un aspecte que recorda una rajada de grans dimensions: arriben a fer més de 9 m de diàmetre de disc. El disc, format per les aletes pectorals, és més ample que llarg, i el cap es prolonga pel seu davant formant a l’extrem les característiques banyes cefàliques o expansions d’aspecte espiraliforme. La boca, terminal o lleugerament ínfera, és proveïda de petites dents que formen diverses fileres. L’aleta dorsal és petita i s’emplaça davant d’una espina. No tenen aleta caudal. Són semipelàgics o pelàgics i de reproducció ovo-vivípara.
La manta (Mobula mobular) és el batoïdeu més gran de les nostres costes: el disc pot arribar a fer 5 m d’amplada i el pes pot aproximar-se als 400 kg. El disc és més ample que llarg i d’àpexs pectorals força aguts. La boca, àmplia i subterminal, se situa entre dues llargues aletes cefàliques projectades cap endavant, i tanca nombroses i petites dents. La cua és curta i filamentosa i per davant del llarg fibló en forma de serra s’hi troba una petita aleta dorsal. Mentre que el dors és molt fosc i llis, gairebé negre, el ventre és blanc. Aquesta espècie representa l’etapa més avançada del retorn a la vida pelàgica. Obté l’aliment a base de filtrar grans quantitats d’aigua per tal d’engolir-ne els organismes planctònics, petits peixos i crustacis nedadors. És de reproducció ovo-vivípara i té una única cria, que pot fer fins a 1 m d’amplada. Colonitza les aigües de l’Atlàntic tropical i subtropical i les de la Mediterrània. És d’escassa importància comercial per la seva raresa, però, d’altra banda, sembla prou apreciada a les costes tropicals.