Juan A. Moreno.
L’ordre dels lamniformes és conformat per esquals de mida mitjana i gran. Tots són de cos allargat i fusiforme. Mostren cinc parells de fenedures branquials, generalment davant les aletes pectorals, i sempre presenten aleta anal; si bé les pectorals són ben desenvolupades i de morfologia allargada, les ventrals són reduïdes. Fora d’alguna excepció, es tracta d’un grup de predadors actius i ràpids nedadors que colonitzen les àrees pelàgiques. Es distingeixen dels carcariniformes per l’absència de parpella inferior als ulls, però també perquè presenten una vàlvula intestinal en forma d’anell (no espiral) i per diversos caràcters esquelètics. La reproducció és ovo-vivípara, acompanyada de processos d’oofàgia i d’embriofàgia. Aquest ordre és integrat per 7 famílies i 14 espècies, 7 de les quals han estat registrades a la mar catalana.
Els odontaspídids: taurons de sorra
Els odontaspídids són lamniformes de grans dimensions, musell no gaire prominent i orificis nasals completament separats de la boca. Els ulls no tenen membrana nictitant i la boca és grossa, amb unes dents que tenen una sola cúspide central, llarga i tallant; les dents més grosses se situen a la part central de les mandíbules. Presenten cinc fenedures branquials a cada costat, situades just al davant del punt d’origen de les aletes pectorals. Tenen dues aletes dorsals, la primera emplaçada al davant de les aletes pelvianes, i una aleta anal. Són espècies de costums epipelàgics o bentònics.
Els solraigs (Odontaspis i Eugomphodus) són taurons de sorra d’uns 2,5 m de llargada, rarament capturats, de cos fusiforme, musell cònic i dents molt llargues i agudes proveïdes de cúspides accessòries; pel que fa a les aletes, l’anal i la segona dorsal són grans, en oposició amb la resta d’espècies d’aquest grup, i les pectorals són relativament curtes. El solraig clapejat (Eugomphodus taurus), que habita els fons arenosos de la plataforma continental de l’Atlàntic i de la Mediterrània, és de coloració bruna i amb clapes fosques; abans del diastema mandibular superior mostra un espai amb dents petites o sense dents, a més de tres dents grosses amb una cúspide accessòria a cada costat. El solraig llis (Odontaspis ferox) no presenta taques fosques i només té dues dents per davant del diastema, les quals tenen dues o tres cúspides accessòries a cada costat.
Els alòpids: peix guilla
Aquests són taurons de grans dimensions, que poden arribar a 6 m de llarg, i de musell més aviat curt, amb uns ulls sense membrana nictitant i amb l’espiracle molt reduït. Tenen 5 fenedures branquials a cada costat del cos, que s’estenen fins més enllà del punt d’origen de les aletes pectorals. Presenten dues aletes dorsals extremament diferents, perquè la segona és diminuta, i també l’aleta anal és molt petita; la caudal és marcadament asimètrica i mostra el lòbul dorsal molt més desenvolupat. Són de costums pelàgics i de reproducció ovo-vivípara.
El peix guilla (Alopias vulpinus) és un esqual inconfusible per la seva cua llarga i estreta, de longitud similar a la de la resta del cos. Té el musell cònic i curt, els ulls grossos i les dents petites, unicuspidades i inclinades. La segona aleta dorsal i l’aleta anal són petites mentre que les pectorals són llargues i d’aspecte falciforme. El peduncle caudal és alt i comprimit. El dors presenta una coloració grisa blavosa força intensa, però el ventre i la base de les aletes parelles són blancs. Aquesta espècie, que ateny els 5,5 m de llargada, és força cosmopolita (només manca a les zones molt fredes) i és un bon nedador que s’alimenta de peixos pelàgics. Es reprodueix ovo-vivíparament i pareix d’entre 2 i 4 joves, que poden assolir fins 1,5 m de llargada. La seva carn, relativament apreciada, es ven sota diverses denominacions.
Els cetorínids: pelegrí
Richard Price / Marine Conservation Society.
Els lamniformes d’aquesta família atenyen grans dimensions, fins prop de 10 m de llarg, i tenen la boca grossa i proveïda de dents diminutes, a més de cinc fenedures branquials molt amples, que s’estenen des de la regió dorsal fins a la ventral; tenen dues aletes dorsals i una aleta anal. Són pelàgics i planctònics i de reproducció vivípara.
El pelegrí (Cetorhinus maximus) és l’esqual més gran de les nostres costes, ja que pot arribar a fer 10 m de llargada. A més, és inconfusible perquè les seves fenedures branquials envolten pràcticament tot el cap. El cos és fusiforme i gruixut, i en els exemplars joves el musell es prolonga en forma de cilindre cap endavant. La boca és àmplia, amb nombroses i petites dents, i els arcs branquials, proveïts de llargs filaments que es deriven de denticles dèrmics, actuen d’aparell filtrador. Pel que fa a les aletes, la segona dorsal i l’anal són petites i a la caudal destaca un lòbul inferior ben desenvolupat, que ofereix un aspecte general de creixent lunar. A cada costat del peduncle caudal hi ha una quilla molt llarga. El pelegrí colonitza les zones pelàgiques temperades i fredes de tots els oceans. S’ha calculat que un exemplar adult nedant a una velocitat de dos nusos pot arribar a filtrar 2000 t d’aigua per hora; d’aquesta manera, obté grans quantitats de zooplàncton, que constitueix el seu aliment bàsic. És de reproducció ovo-vivípara i probablement els embrions practiquen el canibalisme intrauterí. Els joves acabats de néixer són els més grossos d’entre tots els peixos: 1,7 m de llargada. Malgrat que en un passat aquest peix fou objecte de pesca intensiva per la gran quantitat de greix del seu fetge gairebé gegantí, actualment només és capturat a les nostres costes d’una manera ocasional.
Els làmnids: taurons blancs i afins
Juan C. Calvín.
Els taurons d’aquesta família tenen el cos gros, massís i fusiforme, però també els caracteritza el fet que a la boca tenen dents llargues, d’una sola cúspide i ben grosses. Presenten cinc fenedures branquials, que s’obren just al davant de les aletes pectorals. La segona aleta dorsal és molt més petita que la primera i l’aleta caudal és semilunar. Són epipelàgics o pelàgics. Algunes de les espècies són ovo-vivípares.
El tauró blanc (Carcharodon carcharías), el solraig ver (Isurus oxyrinchus) i el marraix (Lamna nasus) són els representants de la família dels làmnids que colonitzen les aigües catalanes. Es tracta, sens dubte, dels nedadors més ràpids i els predadors més potents d’entre tots els elasmobranquis. Com a característiques comunes presenten el cos fusiforme i el musell cònic, i per davant de les aletes pectorals, llargues i falciformes, hi ha les enormes fenedures branquials. Tots tres manifesten la primera aleta dorsal alta i triangular, la segona dorsal i l’anal molt petites, i la caudal en forma de creixent lunar; a cada costat del peduncle caudal tenen marcada una forta quilla. El tauró blanc (C. carcharías) es diferencia per les dents, triangulars i en forma de serra, i per la coloració, grisa més o menys fosca al dors i blanca al ventre. A la mar catalana hi ha pocs registres d’aquesta espècie, però cal destacar-ne un de l’any 1878, segons el qual fou capturat un exemplar de 6 m de llargada davant dels Columbrets. El solraig ver (I. oxyrinchus) és força més abundant que l’anterior i la seva carn, bastant apreciada, pot ésser d’un cost econòmic més elevat que d’altres espècies similars. Se’l reconeix per les dents anteriors, que són estretes, llargues, corbades cap enrere i de marges llisos; pel color del dors, gris blavós o blau fosc amb una franja argentina als flancs, que es destaca amb el ventre blanc; i perquè pot excedir els 3,5 m de llargada. El marraix (L. nasus), de cos més gros i de musell més curt, és capturat i comercialitzat freqüentment a l’Atlàntic septentrional; les seves dents consten de cúspides accessòries als costats de la cúspide principal, que és molt aguda, i la coloració general és grisa blavosa, fosca al dors i més groguenca al ventre. Són tots tres de reproducció ovo-vivípara, amb intervenció de processos d’oofàgia i embriofàgia, del qual fet resulta un reduït nombre de descendents ben desenvolupats i grans. Es nodreixen a base de peixos pelàgics (verats i tonyines), d’altres taurons i batoïdeus, de cefalòpodes i mamífers marins (dofins, foques, etc.). Gaudeixen d’una àmplia distribució geogràfica: el tauró blanc és cosmopolita, el solraig ver viu a les aigües temperades i càlides, i el marraix prefereix les aigües fredes de gairebé tot el planeta.