Els teleostis aglutinen el nombre més gran d’ordres i d’espècies de peixos (prop de 400) que colonitzen les aigües dolces i marines dels Països Catalans. Això no és gens sorprenent si tenim en compte que constitueixen el grup més diversificat de peixos i que hi podem trobar una gran varietat de formes i adaptacions.
Dins d’aquest conjunt modern de peixos ossis podem distingir dues categories: la de les formes més primitives, com ara els osteoglossomorfs, i una altra de constituïda per tres grans subgrups (els elopomorfs, els clupeomorfs i els euteleostis), caracteritzats sobretot pels dos ossos uro-neurals que presenten a l’esquelet caudal. Els elopomorfs també es distingeixen pel seu primitivisme, mentre que els clupeomorfs i els euteleostis són grups més moderns, especialment els darrers que són la major part de les formes més evolucionades de teleostis. Moltes de les característiques pròpies dels teleostis fan referència a la pèrdua de determinats trets morfològics que presentaven els actinopterigis primitius, al mateix temps que n’hi ha que també es refereixen a l’adquisició de noves estructures.
D’entre els caràcters que han desaparegut o bé que s’han modificat, cal citar l’absència de vàlvula espiral i d’espiracle, la reducció de la bufeta natatòria (de funció hidrostàtica i secundàriament relacionada amb la producció de sons), la presència del con arterial reduït i la carència d’escates ganoides. D’altra banda, a la mandíbula inferior tenen tres ossos: el dentari, l’angular i l’articular. L’esquelet cranial està modificat i, finalment, la cintura escapular no té clavícula.
Entre els caràcters nous que han adquirit els teleostis cal esmentar l’aleta homocerca, si més no externament, i també l’ossificació de l’esquelet, un crani molt modificat i d’una estructura variable segons els grups, les vèrtebres amficèliques i d’ossos intermusculars, uns òrgans genitals ben especialitzats i, finalment, un cervell evolucionat i un cos revestit d’escates elasmoides.