Domènec Lloris.
Els anguil·liformes constitueixen un grup molt ampli d’espècies majoritàriament marines, però amb algunes formes migratòries, com ara els anguíl·lids. Els caracteritza el fet de tenir una larva comprimida i de forma acintada denominada larva leptocèfala, però externament queden ben definits: solen presentar un cos allargat i cilíndric, amb un gran nombre de vèrtebres i amb determinades modificacions al punt d’inserció de les aletes pectorals, que en determinats casos, fins i tot poden arribar a desaparèixer; paral·lelament, presenten modificacions als ossos que constitueixen part del crani, com ara la presència dels dos orbitosfenoides i la manca d’altres ossos. Gran part de les famílies que integren aquest ordre reuneixen espècies amb el cos nu d’escates i mancades d’aletes pelvianes. Presenten una aleta caudal modificada i unes obertures branquials reduïdes. Alguns representants no tenen bufeta natatòria, com per exemple els sacofaringoïdeus. Als Països Catalans aquest ordre és representat per sis famílies: els anguíl·lids, els murènids, els nemíctids, els xenocòngrids, els netastòmids, els còngrids i, finalment, els ofíctids.
Els anguíl·lids: anguiles
Els anguíl·lids es caracteritzen externament per la forma del cos, molt allargat i cilíndric, fora de la part posterior que es comprimeix lateralment, i perquè a més de no presentar aletes pelvianes, tant la dorsal com la caudal i l’anal formen una sola aleta contínua, que s’inicia a una determinada distància del cap. La pell és coberta d’un mucus abundant i sembla nua; de fet les escates són petites i molt incloses dins la pell. La mandíbula inferior sobresurt una mica respecte de la superior i ambdues són proveïdes de dents fines, com també el vòmer. Les obertures branquials són petites i tenen un emplaçament ínfer, sota l’aleta pectoral. Aquesta família és representada per una sola espècie a les nostres aigües: l’anguila.
L’anguila
Peter Parks / Oxford Scientific Films - Firo-Foto.
L’anguila (Anguilla anguilla) té un cos extraordinàriament allargat i cilíndric gairebé en tota la seva llargada, ja que prop de la cua es comprimeix lateralment. Té uns ulls petits i rodons, que s’hipertrofien en el moment de la maduració sexual, i unes obertures branquials curtes. L’aleta dorsal s’inicia lluny del cap però en un punt anterior a la perpendicular que passa per l’anus; tant l’anal com la dorsal són molt llargues i es fusionen en una de sola; les pectorals són ben desenvolupades, però en canvi no hi ha aletes pelvianes. Les aletes imparelles són constituïdes per una multitud de radis i en canvi les pectorals en tenen de 14 a 18. El nombre de vèrtebres només oscil·la entre 112 i 117. Tenen unes fileres de dents petites i molt fines a les mandíbules i al vòmer. Les escates minúscules que revesteixen el cos són allargades, ovalades i recobertes per la pell, de manera que són difícils de reconèixer abans dels 5 o 6 anys d’edat i, a més la pell és coberta per una gran abundància de mucus. La coloració de l’anguila és variable, talment que al dors pot oferir tonalitats negroses, grisoses, verdoses o groguenques, i la part ventral és blanquinosa o groguenca; tanmateix, a mesura que s’apropa el període de reproducció, la part dorsal s’enfosqueix i el ventre s’emblanqueix o pren uns colors argentins.
Colin Milkins / Oxford Scientifíc Films - Firo-Foto.
Carto-Tec, original dels autors.
L’anguila és un peix catàdrom i d’activitat bàsicament nocturna. Es reprodueix a la mar i després els alevins (angules) penetren a les aigües dolces o salabroses; quan finalitzen el període de creixement tornen novament a la mar per a reproduir-s’hi. La maduració sexual de les anguiles és tardana; així, els mascles l’assoleixen entre els 6 i els 9 anys d’edat, quan amiden de 30 a 50 cm i pesen de 150 a 350 g. En canvi, les femelles maduren entre els 8 i els 13 anys d’edat, amb una llargada de 45 cm a 1 m i un pes que oscil·la entre els 500 i els 2500 g. Els exemplars que, per diferents circumstàncies, queden reclosos en espais tancats d’aigua i que, en conseqüència, no tenen la possibilitat de tornar a la mar per a reproduir-se, poden experimentar una hipertròfia que els acondueix a assolir mides considerables (sobretot les femelles) i pesos de més de 10 kg. Quan les anguiles abandonen les aigües continentals es dirigeixen cap a la regió occidental de l’Atlàntic, a la mar dels Sargassos i prop de les illes Bermudes, entre els 20° i els 30° de latitud. Aquest viatge té una durada d’alguns mesos i s’efectua en aigües profundes. La fresa és anual i es realitza al febrer, hom creu que a una fondària d’uns 400 m o més, entre dues aigües i a una temperatura d’uns 17 °C; després d’aquesta fresa els adults es moren. Els ous fecundats pugen cap a aigües més superficials i es desclouen passades 24 hores per a originar unes larves petites d’uns 5 mm de llargada, que es transformen gradualment en larves leptocèfales (transparents i amb una forma de fulla allargada) després d’ésser arrossegades fora de la mar dels Sargassos pel corrent del Golf en direcció N-W. Passats gairebé dos anys de viatge, arriben a la plataforma continental d’Europa i del nord d’Àfrica, generalment al novembre, per a transformar-se en petites angules que remunten les aigües continentals. L’entrada d’angules als rius es dóna de novembre a desembre, a les costes mediterrànies de la península Ibèrica. L’alimentació de les anguiles varia segons el medi on viuen. Així, en les aigües dolces bàsicament es nodreixen d’insectes aquàtics (quironòmids, efemeròpters i tricòpters), peixos, mol·luscs i algun crustaci. En les aigües salabroses, per ordre de preferència, els agrada menjar crustacis i peixos, si bé a la mar aquest ordre s’inverteix. Tant l’anguila com l’angula gaudeixen d’una importància econòmica considerable i es pesquen en nombrosos estuaris i llacunes litorals.
Els murènids: morenes
Dins d’aquesta família s’apleguen les denominades morenes, moltes d’elles habitants de les mars tropicals, si bé també n’hi ha algunes que són pròpies de les aigües temperades. Es tracta de peixos especialment peculiars pel seu cos cilíndric, més o menys comprimit lateralment, i cobert d’una abundant secreció mucosa per a contrarestar la manca d’escates. Ofereixen, en conseqüència, un aspecte serpentiforme que s’acusa amb la mancança d’aletes pectorals i ventrals. Les úniques aletes de què disposen, la dorsal i l’anal, són poc altes i estan unides entre elles. El cap és rabassut, amb una boca llarga, que de vegades arriba més enllà dels ulls i no es tanca del tot. Les dents són fortes, obtuses o agudes, i disposades en una o diverses rengleres a la maxil·la i al vòmer. Les obertures branquials són reduïdes i els orificis nasals són laterals, sovint d’estructura tubular. La coloració és força variada i sovint llampant. Viuen en els caus, les coves i les escletxes del litoral. Són molt agressives i la seva mossegada és verinosa a causa de les substàncies tòxiques que tenen a la mucosa bucal. Presenten un desenvolupament larval complex que s’inicia amb una larva pelàgica anomenada leptocèfala que té l’aspecte d’una fulla d’olivera molt llarga. Després se succeeixen diversos estadis larvals que poden tenir una durada de 2 o 3 anys abans no assoleix la morfologia adulta definitiva. Són uns carnívors força voraços que es nodreixen de peixos i crustacis. A la Mediterrània, hi conviuen dues espècies.
La morena vera
Juan C. Calvín.
El cos de la morena vera (Muraena helena) és llarg, gairebé cilíndric i comprimit a la regió caudal. L’alçada del cos només constitueix d’una desena a una dotzena part de la seva llargada, tenint present l’aspecte serpentiforme que ofereixen els murènids. El cap, en canvi, és alt, curt i rabassut amb uns ulls petits, davant els quals hi ha les obertures nasals posteriors; les anteriors són tubulars i més properes a l’extrem del musell. A cada mandíbula s’hi disposa una filera de dents llargues, agudes i corbades cap enrere que poden ésser substituïdes per unes altres de recanvi emmagatzemades sota la pell. El vòmer també està proveït de dents, en aquest cas petites i agudes. L’obertura branquial d’aquests peixos és petita i de morfologia oval. Les aletes dorsal i anal estan cobertes per la pell i s’uneixen a la regió caudal formant una falsa aleta caudal punxeguda. Un altre dels aspectes morfològics amb caràcter específic és el nombre de vèrtebres, que oscil·la entre 139 i 143. També és força variable la coloració, de marró molt fosca fins a tonalitats més vermelloses, però sempre ornada amb nombroses taques i franges irregulars grogues i blanquinoses.
El seu hàbitat són els caus i les escletxes de les roques, on viu solitària i sedentària. Sol treure el cap i el cos, però rarament descobreix la cua, que li serveix per a fixar-se aferrissadament a les parets de l’amagatall. Durant l’època estival s’acosta a zones més somes, on es reprodueix entre juliol i setembre. Els ous són pelàgics i grossos (5 mm). Al cap de pocs dies en neix la larva leptocèfala, d’entre 10 i 11 mm, de musell agut i aleta caudal arrodonida, que després de diversos estadis larvals adopta la morfologia adulta. Els adults, que sovint assoleixen 1,3 m de llargada, generalment es troben parasitats per copèpodes i trematodes. La morena és un animal força voraç que s’alimenta d’altres peixos, de crustacis i mol·luscs. Aquesta espècie és molt comuna a la Mediterrània, però també es distribueix per l’Atlàntic oriental, des del canal de la Mànega fins al cap Verd i es captura amb palangres de fons i nanses.
La morena negra
La morena negra (Gymnothorax unicolor) és de coloració més fosca. També té el cos allargat, cilíndric fins a l’anus i força comprimit a la regió caudal, com és propi dels murènids. El cap, rabassut, comprèn un musell curt, que es fa còncau damunt els ulls. A la maxil·la superior hi ha dents uniseriades en un sol grup a la símfisi mandibular i biseriades a la part anterior de la mandíbula. Les dents són caniniformes, afilades i corbades cap enrere; en el vòmer en trobem de corbades i d’obtuses. Les aletes dorsal i anal són poc altes i s’uneixen a la regió caudal, i no té aletes pectorals. El nombre de vèrtebres és més variable que en la morena vera i se n’hi troben de 136 a 146. La coloració és bruna fosca, però destaca una franja vertical ocre a la comissura bucal i les aletes, que són orlades de blanc o de groc.
Es reprodueix a l’estiu i els ous, que fan entre 2,3 i 3,4 mm, també són pelàgics. Al moment de néixer presenten unes aletes pectorals rudimentàries però desapareixen al llarg del complex desenvolupament larval, que també enclou la larva leptocèfala. La llargada màxima de la morena negra pot ésser d’1 m en l’estat adult i bàsicament es nodreix de mol·luscs i crustacis. Aquesta espècie viu als fons de roca i, si bé es troba a més profunditat que la morena vera, també aprofita els caus i les escletxes per a arrecerar-s’hi. És de vida bàsicament nocturna, sedentària, menys costanera, i majoritàriament colonitza les petites illes litorals. És poc freqüent a la Mediterrània però es tracta d’una espècie força comuna a l’Atlàntic oriental, on colonitza des de les illes Madeira fins a les Canàries.
Els nemíctids: agulla de fons
Peter Parks / Oxford Scientific Films - Firo-Foto.
Són peixos amb un cos extraordinàriament allargat i fi, i amb una cua filiforme. La llargada preanal és molt curta, i la llengua s’adhereix a la base bucal. Tenen aletes pectorals i línia lateral aparent. Els mascles adults tenen unes mandíbules molt curtes i sense dents; en canvi, en els exemplars joves d’ambdós sexes i en les femelles adultes, les mandíbules són molt allargades i cobertes de dents petites disposades en carda. Tradicionalment, eren dividits en dues subfamílies: l’una, agrupava els gèneres de musell llarg i l’altra, els de musell curt. Tanmateix, s’ha comprovat que tots els exemplars de musell curt són mascles adults. Després d’examinar diversos centenars d’exemplars de musell llarg, es va deduir que en més del 50% dels casos era impossible de determinar-ne el sexe, a causa de l’escàs desenvolupament de les gònades (hi havia alguns mascles, femelles immatures i algunes femelles adultes). Els mascles, abans de madurar sexualment passen per una segona metamorfosi que els fa perdre les llargues mandíbules i se’ls atrofien les dents. Els nemíctids solament inclouen tres gèneres, dels quals únicament Nemichthys és present a les nostres aigües.
L’agulla de fons (Nemichthys scolopaceus) té un cos comprimit i allargat, la part terminal i filiforme del qual normalment apareix trencada quan és pescada. No té escates i la línia lateral és de tres fileres. El musell, llevat del dels mascles adults que el perden, fa més de la meitat de la llargada cefàlica i té les puntes divergents. L’aleta dorsal s’insereix davant de la pectoral, la qual té de 9 a 12 radis i és més baixa que l’aleta pelviana. Aquest peix fa 1,5 m i la seva coloració és bruna al dors i negra al ventre. L’ull fa uns reflexos verdosos. Els mascles adults són d’un color negrós gairebé uniforme. El seu desenvolupament es caracteritza per la successió de quatre fases; les larves poden arribar a tenir més de 40 cm. S’alimenta de petits crustacis que s’empassa mentre neda amb la boca oberta. Viu entre la superfície i 1000 m de profunditat o més. Hom suposava que es reproduïa en alguna zona de l’Atlàntic septentrional, i mai a la Mediterrània, però la captura recent d’un mascle adult amb espermatozoides a les aigües italianes ha permès de demostrar la seva reproducció a la Mediterrània. És força cosmopolita.
Els xenocòngrids
Es caracteritzen pel fet de tenir els ossos frontals separats, l’anus a la part anterior del cos i la llengua adherida a la base bucal; les aletes pectorals poden ésser-hi o no. En conjunt són uns 7 gèneres, però a la nostra fauna només n’hi ha una espècie, el clopsis (Chlopsis bicolor).
El clopsis té el cos subcilíndric i sense aletes pectorals. El nom li ve de la coloració clarament separada en una zona laterodorsal bruna i una altra de ventral blanca; la part final del cos també és de color bru. El cap representa una desena part de la llargada total. Les mandíbules són subiguals i duen dues fileres de dents a cada maxil·lar, al vòmer i encara a la part anterior de la mandíbula inferior. L’orifici branquial és petit i la distància preanal és un terç de la del cos. Aquest peix pot tenir més de 40 cm. Es reprodueix durant l’estiu. Els ous fan de 2,7 a 3 mm de diàmetre i contenen unes 30 gotes d’oli. La prelarva fa uns 7 mm de longitud i no és gens pigmentada. Habita els fons de la plataforma continental i és capturat esporàdicament. A les nostres aigües es coneix de fa poc (1976). La seva distribució abasta la Mediterrània, l’Atlàntic oriental fins a Angola i l’Atlàntic occidental tropical.
Els netastomàtids
Aquests peixos tenen un musell llarg i l’obertura nasal posterior en una posició súpera o lateral, però en cap cas se situa sobre el llavi superior; la llengua s’adhereix a la base bucal i les aletes pectorals són petites o bé hi manquen. Són formes mesopelàgiques poc conegudes. Pel que sembla, s’agrupen en 7 gèneres, dos dels quals (Nettastoma i Facciolella) es troben a la Mediterrània. Hi ha, encara, el cas de la presència de Saurenchelys cancrivora a la nostra mar, que és incerta, i hom pensa que probablement ha estat confosa amb F. oxyrhyncha.
El netàstoma (Nettastoma melanurum), la denominació científica del qual vol dir literalment «boca d’ànec de cua negra», té el cap triangular amb la part dorsal plana, i les dents disposades en carda (no n’hi ha de palatines). No té aletes pectorals i la dorsal s’inicia just damunt de l’obertura branquial. Fa 80 cm i és de color bru fosc amb el ventre gris i reflexos argentins, però les aletes dorsal i pelvianes són ribetejades de negre en la seva part posterior. Aquesta espècie ha estat trobada als fons fangosos d’entre 80 i 1000 m, malgrat que és força més freqüent entre els 300 i els 1000 m. És cosmopolita i s’alimenta de mictòfids i d’altres espècies mesopelàgiques. A la Mediterrània, possiblement s’hi reprodueix durant tot l’any. Una femella capturada a Blanes al juny (entre els 650 i els 800 m) tenia òvuls totalment formats i lliures de teixit conjuntiu ovàric; no s’hi va notar cap símptoma de degeneració óssia i això fa suposar que es reprodueix més d’una vegada, contràriament al que es diu dels anguil·liformes. Els ous fan de 2,4 a 3 mm de diàmetre i la prelarva, que surt al cap d’una setmana, fa uns 7 mm. La larva leptocèfala, en canvi, pot arribar als 13 cm i té aletes pectorals.
Facciolella oxyrhyncha, també coneguda com F. physonema, presenta unes dents palatines i l’aleta dorsal s’inicia darrere el nivell de les obertures branquials. És tot ell argentí, amb la part posterior de les aletes negra. Arriba als 70 cm. Ha estat trobada als fons del talús continental de la Mediterrània i de l’Atlàntic oriental, des de Portugal fins a Angola. No ha estat registrada a les nostres aigües i, tanmateix, la seva presència hi és molt probable.
Els còngrids: congres
Aquesta és una de les famílies més diversificades dels anguil·liformes, àmpliament distribuïda per les aigües tropicals i temperades. Una gran part habiten aigües poc o moderadament profundes i no gaire allunyades de la costa. Tenen una vida larval llarga i la dispersió de les larves és afavorida pels corrents oceànics. En algunes espècies s’ha descrit un cert dimorfisme sexual, que afecta la mida del cos; d’altra banda, mascles i femelles ocupen hàbitats distints. Els caracteritza el fet que la mandíbula superior és sortint i els ossos frontals dels exemplars adults són fusionats; i que tenen aletes pectorals, però en canvi estan desproveïts d’escates, llevat les de la línia lateral, que són sota la pell. A la Mediterrània, hi conviuen tres espècies.
El congre ver
Miquel Pons.
El congre ver (Conger conger) té un cos allargat i subcilíndric, però cap a la zona anal esdevé progressivament més comprimit. El cap, ogival i lleugerament deprimit damunt dels ulls, constitueix una sisena o una vuitena part de la llargada total del cos. Els llavis són gruixuts; la comissura bucal és just darrere l’ull. Les dents maxil·lars i mandibulars se situen en dues fileres: les dents de l’externa són incisiviformes, les de la interna, més curta, són còniques i separades. La forma del cap canvia segons el sexe: les femelles tenen un perfil dorsal arcat, còncau, el musell agut i unes galtes obliqües. En canvi, el perfil dorsal dels mascles, al marge del grau de maduresa sexual, és absolutament recte; el musell és més obtús i les galtes són perpendiculars al pla horitzontal. L’aleta dorsal pot començar un xic abans del final de l’aleta pectoral o un xic per darrere. A l’aleta pectoral hi ha de 17 a 20 radis i a la regió preanal de la línia lateral s’hi troben de 44 a 47 porus orlats de blanc. Les femelles arriben als 3 m de llargària i els 60 o 70 kg de pes; en canvi els mascles poques vegades arriben al metre i mai no superen els 500 g (hom n’ha pogut observar molts d’adults, alguns d’ells amb líquid espermàtic, amb una mida mitjana de mig metre). La seva coloració és canviant. El ventre sovint és blanc i les aletes imparelles són orlades de fosc. El dors és brunenc en els exemplars joves, quasi negre en els individus grossos que habiten els fons rocallosos i sovint cendrós en les femelles adultes de les fondalades del talús continental (com ara una d’observada a Blanes, de més de 2 m i 56 kg). Els mascles són més foscos, gairebé negres, però quan maduren sexualment els minva la intensitat de la coloració al ventre i a les aletes parelles.
El congre habita els fons rocallosos costaners, com també els de la plataforma i el talús continental, fins als 1000 m de fondària, pel cap baix. Mai no s’ha capturat cap mascle a la mar catalana per sobre dels 500 m i això fa pensar que hi ha alguna influència ambiental que afecta la diferenciació de la gònada. A les aigües catalanes, el congre es comporta com a depredador eurífag i ingereix decàpodes nedadors (com ara Alpheus i Processa, principalment), decàpodes marxadors (Goneplax) i peixos (Antonogadus i Gadiculus); els decàpodes nedadors són les preses que prefereixen els congres més petits de 40 cm; els més grossos s’estimen més els decàpodes marxadors i els peixos. El congre es reprodueix una sola vegada i tot seguit, es mor. En captivitat, pateix tot un seguit de canvis quan arriba a la maduresa sexual: descalcificació dels ossos, pèrdua de les dents i, en els mascles, un eixamplament dels ulls que fa que esdevinguin tumefactes. La femella pon entre 3 i 6 milions d’ous. L’espècie fresa en una àrea que abasta des de la mar dels Sargassos fins a la Mediterrània oriental, encara que no es coneix prou bé a quina profunditat ni a quin indret concret ho fa. A la Mediterrània catalana s’hi reprodueix de juny a juliol i per sota dels 800 m. La semilarva arriba a fer uns 15 cm de llargària i la leptocèfala, entre 10 i 13 cm. La metamorfosi s’inicia abans d’acabar el creixement larval i és característica perquè el cos s’escurça fins als 8 cm i s’engruixeix. El cap, en canvi, s’allarga. És un peix molt apreciat i, segons les dades de la FAO, l’any 1978 se’n pescaren 2000 tones, principalment a l’estat espanyol i al Marroc.
El congre dolç
El congre dolç (Gnathophis mystax) és l’única espècie mediterrània d’un gènere que en té diverses d’índico-pacífiques, i dues només d’atlàntiques. Té el cap cònic i d’una llargada equivalent a una sisena o una setena part de la llargada total, i unes dues vegades la preanal; al musell, marcadament agut, la boca ocupa una posició clarament infera, i la comissura bucal se situa sota el centre de l’ull. És d’un color gris clar al cap i a les aletes i menys intens al ventre, i la part posterior de l’aleta dorsal i de l’anal són orlades de fosc. Bentònic, s’enterra al fons i probablement té hàbits nocturns. Sembla que viu entre els 30 i els 800 m de profunditat; tanmateix, a la mar catalana mai no ha estat capturat per sota dels 200 m. S’alimenta bàsicament de decàpodes (Alpheus glaber i Calocaris macandreae, especialment els exemplars menors de 30 cm, perquè els més grossos també consumeixen Goneplax rhomboides).
El congre roig
El cap del congre roig (Ariosoma balearicum), cònic i poc agut, fa un terç de la distància preanal, que és una mica menor que la caudal; la comissura bucal mai ultrapassa el centre de l’ull i els replecs labials són menys desenvolupats que els d’altres espècies de la família. Pot arribar a tenir 50 cm de llargada total; el seu color és ocre clar, però la part caudal és negra. Es reprodueix durant l’estiu i la prelarva, de 4 mm, es desclou al cap de tres dies; la larva pot superar els 20 cm de llargada i és la més gran de totes les leptocèfales de la Mediterrània. Els joves, ja amb l’aspecte definitiu, fan entre 8 i 9 cm. El seu hàbitat és similar al d’altres anguil·liformes i ha estat registrat fins als 3000 m de fondària a l’Atlàntic. A les nostres costes se l’ha trobat a les fondàries de la plataforma i a la part elevada del talús continental. La distribució d’aquesta espècie abasta la part nord-occidental de l’oceà Índic, la mar Roja, la mar Mediterrània i l’Atlàntic oriental fins a Angola, però també ha estat registrada a les Antilles.
Els ofíctids: serps de mar i afins
En els ofíctids, el nariu anterior, normalment tubular, s’obre a la punta del musell; el posterior, en canvi, mira cap avall i és damunt del llavi superior. També es caracteritzen sovint per la manca de totes les aletes (de fet, la caudal només apareix en els gèneres primitius, com ara Echelus), i perquè tenen la llengua adherida a la base bucal. Presenten certes peculiaritats osteològiques, com, per exemple, els frontals, que són fusionats en els adults, i la manca de palatins. Aquesta familia de peixos comparteix un ancessor comú amb els còngrids. Agrupa uns 50 gèneres i més de 90 espècies que habiten preferentment les mars càlides i, més concretament, els fons tous, on es colguen de dia tot clavant-hi la cua. Sis de les set espècies conegudes a la Mediterrània es troben a les nostres aigües.
L’anomenat congre pintat (Echelus myrus) sovint ha estat considerat de la família dels equèlids, però tant els seus estadis larvals com la seva osteologia denoten que es tracta d’un ofíctid primitiu. Es caracteritza per l’absència de porus temporals, postorbitals i interorbitals. El cap és unes 9 o 10 vegades més petit que la llargària total, que pot assolir els 80 cm. L’aleta dorsal comença just darrere del nivell posterior de les aletes pectorals (aquestes, amb 10 o 12 radis); i té entre 49 i 52 porus a la part preanal de la línia lateral. El dors d’aquest peix és de color gris verdós, al igual de la part dorsal del cap, on a més apareixen línies blanquinoses que fan destacar la xarxa de porus mucosos; el ventre és més clar i les aletes dorsal i ventral són blanquinoses i amb el marge negre. Viu entre els 5 i els 150 m de fondària, semienterrat i amb el cap a fora, però davant de qualsevol amenaça de perill s’amaga completament. La reproducció s’esdevé entre juliol i setembre; els ous, que fan 3 o 4 mm de diàmetre, es desclouen passats 4 o 5 dies i en surt la prelarva, ja proveïda de dents i pigmentada. La seva distribució abasta la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des del golf de Biscaia fins a Angola.
Ophichthus rufus, una de les anomenades serps de mar, és l’única espècie mediterrània d’un gènere circumtropical molt diversificat, que agrupa 55 espècies. El seu cos és quasi cilíndric i molt dur, amb la part posterior cònica i el musell, al davant, curt i obtús. El cap és 10 o 11 vegades més petit que la llargada total i 5 o 6 vegades que la distància preanal. Els ulls són coberts pel tegument i fan entre 1,8 i 2,2 vegades la llargada del musell; la distància preanal és un xic menor que la caudal, i l’aleta pectoral té de 10 a 12 radis. La mida total pot arribar als 60 cm. El seu color és bru clar o groguenc, amb nombrosos melanòfors distribuïts pel dors i els costats; la zona ventral és més clara i les aletes són incolores. El seu tipus d’alimentació ens és desconegut, però és probable que sigui a base de crustacis (misidacis, els petits decàpodes nedadors i petits peixos bentònics). Es reprodueix entre juliol i setembre. L’ou fa entre 2,1 i 2,4 mm de diàmetre i duu diverses gotes d’oli. La prelarva és despigmentada, tot i que la leptocèfala pot portar unes 21 taques pigmentàries al llarg del budell. Habita les zones sorrenques i fangoses, entre els 25 i 150 m. Se soterra mitjançant la cua i, probablement, solament surt durant la nit per menjar. Per aquesta raó no és freqüent de trobar-ne en col·leccions i és considerat com a rar. A les nostres costes se’l troba en fons fangosos d’entre els 50 i 150 m i se’l captura amb èxit en absència de llum. Els seus costums són semblants als d’Ophidion barbatum, amb el qual conviu als fons de la plataforma continental. Se’l troba a la Mediterrània occidental, i algunes de les citacions fetes a l’Atlàntic oriental són dubtoses.
La serp de mar Ophisurus serpens té el cos cilíndric i molt llarg. De cap cònic, té unes mandíbules molt allargassades, acabades en punta. Les dents són fortes, particularment les de l’àpex d’ambdues mandíbules i, especialment, les 3 o 4 vomerianes. El cap fa entre una desena i una setzena part de la llargada total i la comissura bucal arriba ben bé per darrere del marge posterior de l’òrbita. Aquesta és arrodonida, però cal tenir present que apareix clarament ovalada en els exemplars morts. La llargada preanal és un terç de la total. Les aletes dorsal i anal tenen els marges negres i són més altes en la seva part terminal. L’àpex caudal és en forma de llanceta i l’aleta pectoral disposa de 14 o 16 radis. Arriba a fer 2,5 m de llarg i presenta una coloració ocre groguenca, més fosca al dors, daurada als costats i blanca argentina al ventre; els porus de la línia lateral són voltats de negre. Els seus costums són similars als de la resta d’anguil·liformes. Tenint en compte la seva mida i l’aspecte de la boca, cal suposar que es nodreix de grans crustacis i de peixos. Es reprodueix durant l’estiu; els ous fan de 3,4 a 4 mm de diàmetre i duen diverses gotes d’oli grogues. La prelarva arriba als 8 mm i quan es transforma en leptocèfala pot atènyer els 13 mm; abans d’esdevenir juvenil encara es transforma en semilarva i es redueix a 8 mm de llargada.
Dalophis imberbis, l’única espècie mediterrània d’aquest gènere (les altres quatre són distribuïdes per l’Atlàntic oriental), té el cos cilíndric i lleugerament comprimit a la part posterior. La punta de la mandíbula inferior es troba més a prop de l’extrem del musell, que és subcònic, que no pas de l’òrbita. Les dents són biseriades al premaxil·lar i uniseriades tant al maxil·lar com al vòmer i a la mandíbula inferior. L’òrbita d’aquests peixos és deprimida. La llargada preanal és més petita que la caudal. Les aletes dorsal i anal són molt baixes, especialment en la seva part anterior; pel que fa a les aletes pectorals, són rudimentàries o bé hi manquen, particularment en els individus adults. Pot arribar als 65 cm de llarg. El dors és gris violat, finament puntejat de negre; en canvi, el ventre és blanc groguenc i les aletes, de color crema. Aquesta serp de mar, de vegades anomenada serp de platja, habita els fons entre 20 i 80 m i se’n desconeix l’alimentació. Se la pot trobar a la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental, on es reprodueix durant l’estiu. Els ous fan entre 2,2 i 2,4 mm i duen una gota d’oli; al cap de quatre dies, quan es desclouen, en surt la prelarva, que fa uns 7 mm i encara no té dents; la larva leptocèfala sobrepassa els 11 mm i la semilarva s’escurça uns 3 mm fins que, finalment, pren l’aspecte definitiu de l’adult.
El gènere Apterichthus comprèn una dotzena d’espècies pròpies de les mars tropicals i temperades de tot el globus. A la Mediterrània solament n’hi ha dues, que han estat confoses en una de sola i, encara, anomenada de diferents maneres, raó per la qual les dades referides a la seva biologia són força dubtoses. La primera, Apterichthus anguiformis, és gairebé uniformement groguenca, té el musell força agut i l’ull minúscul (del 4% al 7 de la llargada cefàlica); la porció preanal, amb uns 71 o 72 porus, representa entre el 48 i el 51% de la llargada del cos (uns 50 cm). Té entre 148 i 159 vèrtebres. Viu als fons, entre 10 i 40 m, de la Mediterrània i de l’Atlàntic oriental temperat. A les nostres costes, hom suposa que s’hi reprodueix entre maig i octubre, i passats 7 dies neix la prelarva, que és bastant llarga; les semilarves fan entre 7 i 9 cm. L’altra espècie, A. caecus, és un peix roig groguenc amb taques brunes. Té el cap ogival, i el musell més curt, i mostra uns 54 o 55 porus preanals a la línia lateral (vuit dels quals són davant del nivell anterior de l’obertura branquial); la llargada preanal representa entre el 40 i el 42% de la total. Arriba als 50 cm i té de 135 a 138 vèrtebres. Habita les fondàries litorals de la Mediterrània i de l’Atlàntic oriental fins al sud del cap Blanc, i també ha estat registrada a la Mediterrània catalana.