Notacantiformes de la mar catalana: 1 Notacanthus bonapartei, i 2 Polyacanthonotus rissoanus. Aquests osteïctis, sembla que pròxims als anguil·liformes (també tenen una fase larval leptocèfala), són depredadors de petits animals bentònics, que obtenen brostejant sobre el fons.
Domènec Lloris.
L’ordre dels notacantiformes és constituït per unes 25 espècies de peixos marins i batipelàgics que viuen entre 200 i 800 m de fondària als oceans Atlàntic, Índic i Indo-Pacífic, i també a la Mediterrània. Grup molt proper al dels anguil·liformes, la seva posició sistemàtica ha estat discutida. S’hi agrupen tres famílies, els halosàurids, els lipogènids i els notacàntids, totes elles integrades per peixos de cos allargat que s’aprima cap enrere fins a esdevenir afilat en el seu extrem posterior. Tenen el musell prominent, i un rostre que sobresurt per damunt d’una boca infera i petita. L’aleta dorsal normalment és formada per espines, i l’anal, que és llarga, s’aprima cap a la cua. En canvi, l’aleta caudal és rudimentària en cas d’haver-n’hi i les pelvianes ocupen una posició abdominal. Les escates, cicloides, fins i tot revesteixen la regió cefàlica. Un altre aspecte força peculiar d’aquests peixos és la manca de conducte pneumàtic a la bufeta natatòria; algunes vegades tenen òrgans lluminosos, també anomenats fotòfors. A la Mediterrània només conviuen dues espècies de notacantiformes que pertanyen a la família dels notacàntids.
Els notacàntids
Presenten un cos llarg que s’aprima cap a la cua, tot revestit de menudes escates cicloides, àdhuc sota el cap. Al cap també hi ha porus sensorials que es comuniquen amb la línia lateral. Posseeixen dents còniques, que, a més de les mandíbules, revesteixen el paladar. L’aleta dorsal és formada només per radis espinosos i l’anal també en presenta de segmentats; aquesta, que és molt llarga, s’uneix a l’aleta caudal, força petita. La cintura escapular és unida al crani per un lligament. Són peixos bentopelàgics que colonitzen fondàries superiors als 300 m i que sorprenentment poden viure fins als 3500 m. Es troben als fons fangosos, on es nodreixen a base dels invertebrats bentònics que obtenen gratant i brostejant, fet que també explica que tinguin dents renovables. En una de les fases del seu desenvolupament apareix la larva leptocèfala.
Les femelles són més grosses que els mascles i lleugerament diferents. La distribució geogràfica dels notacàntids abasta totes les mars i els oceans, des del pol nord fins als tròpics.
El notacant (Notacanthus bonapartei) es caracteritza pel fet de tenir un cos llarg i prim, comprimit lateralment i cobert de minúscules escates que també cobreixen el cap, cosa pròpia de tots els notacàntids. La línia lateral solament és visible als dos primers terços anteriors del cos. Els ulls són grossos, i les obertures branquials, àmplies. La boca, infera i inclinada, presenta dents pluriseriades i corbades que s’insereixen a les mandíbules i als palatins. Al cap hi ha dues sèries de porus sensorials. L’aleta dorsal és formada per radis espinosos separats i amb una petita membrana posterior, l’aleta anal és molt llarga, les pectorals són ben desenvolupades i les ventrals són molt properes entre elles. La fórmula dels radis de les aletes és D VI - VIII, A XI - XVII + 100-140, P 9-12, V II - IV + 5-8. La coloració general és grisa groguenca, però el dors és argentí i els flancs, blavosos, amb reflexos també argentins. El musell opercles també són blavosos, però aquests darrers són ribetejats de negre, semblantment als radis segmentats de l’aleta anal. El notacant, que pot viure entre els 300 i els 2000 m, s’estima més fondàries compreses entre els 350 i els 500 m, on és capturat amb més freqüència en petits grups mitjançant arts de ròssec. Fa uns 30 cm de llarg. Es reprodueix de juny a agost i sembla que en el seu desenvolupament larval, per ara poc conegut, hi ha la larva leptocèfala. L’alimentació d’aquesta espècie, força variada, inclou animals de molts grups zoològics diferents, com ara hidrozous, briozous, ofiuroïdeus, holotúries, crustacis (copèpodes i amfípodes) i esponges, tot i que dins del seu tub digestiu hom ha identificat també força detrits. Es troba a la Mediterrània, però no pas a les mars Adriàtíca i Jònica; també viu a l’Atlàntic, des d’Irlanda fins al cap Blanc.
Polyacanthonotus rissoanus també presenta un cos molt llarg i prim, gairebé cilíndric, que s’aprima i es comprimeix a la regió caudal i és tot cobert d’escates minúscules. Té el musell llarg i agut, els ulls petits, la boca infera i arquejada, amb una espina corbada al premaxil·lar. Tant les mandíbules com els palatins disposen de dents còniques i uniseriades. L’aleta dorsal, llarga, té nombroses espines aïllades; l’aleta anal, també molt llarga, s’uneix a una aleta caudal força reduïda; les aletes ventrals estan separades entre elles, a diferència del que succeeix amb l’altra espècie de notacàntid que també colonitza la Mediterrània. La fórmula de les aletes és D XXVI - XXXVII, A XXXII - XLV + 100-150, P 9-15, VI + 7-10 i C 3-6. La coloració general és blanca pàl·lida, però esdevé brunenca al dors, marró blavosa a la regió opercular i més clarament blavosa al ventre. Mostra un cert dimorfisme sexual: els mascles madurs poden ésser reconeguts fàcilment pel musell negre. Es tracta d’una espècie rara i pròpia de fondàries compreses entre els 500 i els 2800 m. Pot fer fins a 36 cm de llarg. Fonamentalment es nodreix de crustacis bentònics. N’hi ha per tota la Mediterrània occidental i l’Atlàntic, des d’Irlanda fins a les illes Açores.