Els clupeïformes són aquells peixos amb aspecte semblant al de les sardines. Tenen el cos revestit d’escates cicloides que es desprenen amb una gran facilitat, si bé dins d’aquest grup també hi ha espècies de cos nu, i presenten una sola aleta dorsal constituïda per radis tous, que sol ocupar una posició central sobre l’eix longitudinal del cos. La cintura escapular és suspesa de l’esquelet cranial i disposen d’un opecle ben desenvolupat. La bufeta natatòria té conducte pneumàtic i els d’aigües profundes, com ara els estomiàtids, disposen de fotòfors que segueixen una distribució característica, a més de tenir una barba guiar, és a dir, sota el cap. L’estructura esquelètica respon a la de les espècies íctiques primitives. Aquest ordre de peixos es troba àmpliament difós per totes les mars; n’hi ha d’anàdroms, i només alguna de les espècies ha reeïxit a colonitzar les aigües dolces. La majoria de clupeïformes fan una vida pelàgica superficial; tanmateix, n’hi ha que són assidus de les aigües abissals i amb fortes migracions de caràcter vertical. Als Països Catalans n’hi ha tres famílies.
Els clupèids: sardines i afins
Clupèids: 1 sardina (Sardina pilchardus), 2 maleta (Sprattus sprattus), 3 saboga (Alosa fallax nilotica), 4 guerxa (Alosa alosa), 5 alatxa (Sardinella aurita) i 6 amploia (Sardinella maderensis). Tots els clupèids són típicament pelàgics i filtradors, i es poden reconèixer a cop d’ull per la posició centrada de la seva única aleta dorsal i pel fet de tenir tots els radis tous; són característiques també les seves escates cicloides, sovint fàcils de desprendre del cos. Noteu, a més, alguns dels trets característics de cada espècie: la taca negra de l’extrem de les mandíbules i la banda daurada del flanc en la maleta, que la distingeix de la sardina a l’època de la reproducció; les taques fosques del dors que distingeixen la saboga i la guerxa; i les tres taques negres (cua, aleta caudal i opercle) que distingeixen l’amploia de l’alatxa.
Juan A. Moreno i Carlos Moreno.
La família dels clupèids és formada per peixos de mida petita o mitjana, de cos allargat, generalment comprimit i amb una cresta ventral, a més d’una aresta aparent. El cos és recobert d’escates cicloides que solen disposar-se d’una manera molt seriada i que mostren diferents graus d’adherència, segons les espècies. La mida del cap respecte del cos és poc variable i no sol constituir-ne més d’una quarta o d’una cinquena part. Només en algunes espècies, la maxil·la inferior és lleugerament prominent i l’obertura bucal assoleix l’entorn de l’ull; tanmateix, aquest caràcter morfològic també presenta certa variabilitat, segons les espècies. Generalment es tracta de peixos mancats de dents o que, en cas de tenir-ne, són molt petites. Tenen un maxil·lar format per tres peces amb un premaxil·lar petit. Totes les aletes d’aquests peixos són constituïdes per radis tous; la dorsal, única, com en tots els clupeïformes, sol ocupar una posició més o menys central (només el gènere Sprattus la té més endarrerida), i se situa en oposició a les aletes pelvianes o bé en l’espai comprès entre aquestes darreres i l’aleta anal, que és allargada; l’aleta caudal és forcada i les pelvianes abdominals són constituïdes per un nombre de radis que oscil·la entre 6 i 11, mentre que les pelvianes toràciques s’implanten a la zona mitjana de cada flanc. El nombre de branquiospines, que per norma general són les responsables de la filtració, és força variable, però sempre són llargues i molt fines. Manquen de línia lateral i tenen una bufeta natatòria amb un conducte pneumàtic que la connecta amb l’estómac, que és de tipus sifonat i és dotat d’un elevat nombre de cecs pilòrics. El nombre de vèrtebres també és variable (entre 40 i 60) i algunes espècies presenten pseudobrànquies. La coloració d’aquests peixos és blava o verdosa al dors i argentina tant als flancs com al ventre; a més, també solen lluir taques fosques i bandes daurades.
Es nodreixen de minúsculs components del plàncton que filtren per mitjà de les branquiospines. La reproducció es realitza a l’hivern, a la primavera o a l’estiu, segons el lloc i segons cada espècie, però els uneix la característica comuna de fer una fresa d’ous pelàgics relativament abundant; en aquest sentit, però, cal fer referència a alguna espècie, com ara l’areng (Clupea harengus), que pon ous bentònics. Gran part dels membres d’aquesta família són marins, però mai de distribució oceànica; fonamentalment es tracta de peixos d’hàbits costaners, que en alguns casos poden penetrar als rius i que fins poden colonitzar les aigües dolces (Pollonula i Gonialosa). Colonitzen pràcticament totes les mars, des de les properes a l’Àrtic (Clupea pallasi) fins a les tropicals (Sardinella). Acostumen a formar moles nombrosíssimes que són objecte d’una intensa explotació pesquera amb arts d’encerclament. Pel que fa als Països Catalans, aquestes espècies s’engloben en dues subfamílies: la dels clupeïns i la dels alosins, amb un total de 6 espècies.
La sardina
La sardina (Sardina pilchardus) és el més abundant de tot el peix pelàgic petit de la nostra mar. Es reprodueix a la primavera, ja durant el seu primer any de vida, i deixa una posta abundant. Les larves es queden prop de la costa, fent moles nombrosíssimes. Típicament filtradora, s’alimenta del plàncton, que, havent entrat amb l’aigua per la boca, queda retingut a les branquiospines.
Jordi Vidal
La sardina (Sardina pilchardus) és un peix pelàgic de mida petita o mitjana, que no ultrapassa els 25 cm de llargada. Presenta un cos allargat i comprimit, amb el dors i l’abdomen lleugerament corbats. La inserció de l’aleta dorsal és central però lleugerament avançada. Com correspon als clupèids, l’aleta caudal és forcada, i pel que fa a les aletes pelvianes, constituïdes per 8 radis, se situen sota la part central o una mica més enrere de la dorsal. L’aleta anal, també amb tots els radis tous, presenta els dos últims radis una mica més llargs i amples que els altres. La boca d’aquests peixos té un maxil·lar inferior lleugerament prominent, l’escotadura del qual assoleix la meitat del diàmetre ocular. Les dents de la boca són molt petites i en cap cas revesteixen el vòmer. L’opercle, força aparent, mostra un seguit d’estries que arriben fins al preopercle. El globus ocular, de mida mitjana, és dotat d’unes parpelles adiposes. A la part central de l’obertura branquial no hi ha cap protuberància. Les escates cicloides que recobreixen el cos es disposen en sèries de 26 a 36, totes força decídues. La base de les aletes és esquamosa, la qual cosa és particularment aparent en l’aleta caudal, on es formen dos lòbuls a cada banda. La coloració general és blava verdosa, amb els flancs i el ventre argentins, i amb unes petites taques fosques que es disposen al llarg del cos, des de l’opercle fins a la zona de la cua on es desdibuixen; les aletes, en canvi, són transparents, fora de la dorsal, que adopta un mínim de coloració. El nombre de branquiospines oscil·la al voltant de les 60, però són més nombroses en les poblacions atlàntiques que no pas en les mediterrànies. Finalment, un altre dels trets morfològics de la sardina és el nombre de vèrtebres, que varia a l’entorn de les 52. La fórmula radial és D 4+13–14, A 2+15–19.
Igual que els arengs, les sardines (Sardina pilchardus) es poden comercialitzar premsades i conservades en salmorra, i per això hom les coneix comercialment amb el nom d’arengades.
Rafael Campillo / Zardoya Press.
Les sardines viuen formant moles molt denses que ingereixen plàncton a prop de la superfície, si bé en determinades èpoques de l’any (especialment durant el període de reproducció) prefereixen aigües més fondes, sempre, però, per sobre de la termoclina. Experimenten un creixement ràpid i ja es reprodueixen durant el primer any de vida; el nombre total d’ous que ponen oscil·la entre els 600 000 i els 700 000. L’època de reproducció varia segons les zones i, fins a cert punt, pot considerar-se que depèn de la temperatura de l’aigua. Així, tenim que al sud de les illes Britàniques es reprodueixen de març a juny, mentre que a la Mediterrània ho fan de novembre a juny i a la costa occidental del Marroc, els primers mesos de l’any. Durant l’època de la fresa la temperatura de l’aigua només oscil·la entre els 13 i els 15 °C. Els ous són esfèrics i fan entre 1,5 i 1,7 mm de diàmetre. Sembla que la proximitat d’abundoses aportacions d’aigua dolça, com ara les desembocadures dels rius, n’afavoreix força la fresa. Per posar un exemple, als Països Catalans aquest fet es palesa a les desembocadures de l’Ebre i del Segura. Les larves solen viure a prop de la costa i assoleixen la morfologia adulta definitiva quan fan de 35 a 45 mm de llarg. Per a l’estudi del creixement de la sardina, d’una gran importància pesquera, s’utilitzen les marques de les escates corresponents als períodes de creixement anual. La distribució de la sardina coincideix amb la de les espècies d’aigües temperades; segons aquest criteri, al nord no passa del canal de la Mànega i al sud s’estén més enllà del cap Blanc. També colonitza tota la Mediterrània, si bé prefereix la part nord central i occidental de la conca. El fet que la sardina constitueixi una presa fàcil per a molts depredadors (cetacis i peixos grossos) és afavorit pel costum de formar moles tan denses. Les diverses poblacions es poden diferenciar entre elles pel nombre de vèrtebres i de branquiospines; aquests dos caràcters, típicament fenotípics, són el resultat del diferent ritme de creixement en les diverses àrees geogràfiques. Com és sabut, la seva importància pesquera és força considerable; els indrets de pesca més intensiva dels Països Catalans són prop de Vinaròs i de Castelló, a la zona del golf de Roses i a la desembocadura del Segura. No cal dir que la pesca d’aquesta espècie es practica, des de temps immemorials, arreu de les nostres costes.
L’alatxa i l’amploia
L’anomenada alatxa (Sardinella aurita) i altres espècies pròximes es caracteritzen pel fet de tenir una única estria a l’opercle, que, juntament amb l’obertura branquial, defineix un angle recte o agut. L’aleta caudal és força escotada i els dos últims radis de l’anal són més llargs que la resta; l’aleta ventral és formada per 6 radis tous. Dins la boca només són revestits de dents l’os glossohial i la part superoanterior de la llengua; en aquest darrer lloc són més menudes i s’insereixen sobre una placa. El nombre de branquiospines oscil·la entre 100 i 120, força més nombroses, doncs que en la sardina. La coloració de les aletes és groguenca, amb els marges més foscos, i sobre l’opercle hi ha una taca fosca, a més d’una banda daurada longitudinal. La fórmula dels radis és D 4+13–17, A 16–18. Les alatxes, que es nodreixen de plàncton, arriben a fer uns 28 cm i viuen uns quatre anys. Són peixos que prefereixen les aigües càlides i que es reprodueixen a l’estiu, quan la temperatura de l’aigua és d’uns 25 °C. Formen moles molt denses. La seva distribució geogràfica gràfica és amplísima i abasta totes les aigües tropicals del planeta. Colonitza particularment el sud de la Mediterrània, i als Països Catalans només se’n captura a la part més meridional, especialment a les illes Balears. Tot i considerar-se de baixa qualitat gastronòmica, es pesca intensivament.
L’amploia (Sardinella maderensis) es diferencia de l’alatxa perquè té el cos una mica més alt i comprimit i mostra unes taques característiques: una taca negra prop de l’aleta dorsal, una altra prop de la part superior de l’obertura branquial i una altra propera als extrems dels lòbuls caudals. L’os glossohial de l’amploia ofereix l’aspecte d’una cresta finament denticulada. Un altre tret morfològic peculiar és que té un marge de variació força ampli pel que fa al nombre de branquiospines (entre 90 i 166) i que les escates són força adherents. Generalment assoleix els 30 cm de llargada. El color del cos és blavós i, així com passa amb les altres espècies, els flancs i el ventre són argentins; la banda daurada tan típica de l’alatxa en aquest cas és menys aparent, però pot tenir-ne d’altres menys marcades. La distribució geogràfica d’aquesta espècie, menys abundant que l’anterior, està lligada a les aigües intertropicals. Penetra a la Mediterrània, però és particularment rara als Països Catalans.
La maleta
De dimensions més aviat petites (d’uns 10 a uns 15 cm), la maleta (Sprattus sprattus) presenta un cos allargat i comprimit, recobert d’escates cates adherents. Les aletes pelvianes solament són constituïdes per 7 radis i s’insereixen poc abans de l’inici de l’aleta dorsal, la qual, com en totes aquestes espècies, ocupa una posició central, bé que una mica endarrerida, al llarg de l’eix longitudinal del cos. El preopercle és més estret que l’opercle i el nombre de branquiospines és bastant reduït (entre 34 i 41). El nombre de radis és D 5+11–14 i A 3+15–20. El vòmer és dentat i el rostre és de dimensions semblants a les del diàmetre de l’ull. Són peixos amb el dors de color blau verdós i amb la resta del cos argentí; com a tret característic, cal assenyalar que la punta de les dues mandíbules és de color negre i que una banda daurada, especialment aparent durant el període de fresa, embelleix els flancs de l’animal. Fa la reproducció a l’estiu. També es tracta d’un peix que forma moles, però en cap cas no arriben a ésser tan denses com les de la sardina. És una espècie pròpia de l’Atlàntic boreal que també colonitza la Mediterrània, especialment la mar Negra i l’alta Adriàtica. Només es considera relativament abundant a les illes Balears i, en general, rara a l’àmbit geogràfic dels Països Catalans.
La guerxa
La guerxa (Alosa alosa) és un clupèid de cos allargat, però també alt i estret, de mida méis grossa que la sardina, ja que pot ultrapassar els 50 cm. L’única aleta dorsal d’aquest peix ocupa una posició central més aviat avançada; també presenta unes arestes a l’opercle, que assoleixen el preopercle. Les mandíbules fan que la boca tingui una obertura més gran que, a diferència de les altres espècies, arriba fins a la part posterior de l’ull. Els dos radis de l’aleta anal són iguals que els altres. Les dents de la boca són petites, en cas d’haver-n’hi, i tampoc no es troba la protuberància tan típica de les sardines que se situa al marge superior de l’opercle. El nombre de branquiospines, entre 40 i 60, és més reduït que en les altres espècies de clupèids i són llargues, molt fines. Les escates, si bé són força decídues, no estan seriades sinó que revesteixen la superfície corporal d’una forma desordenada. La combinació de radis és D 4+14–17, A 3+17–24. La coloració de l’animal és blavosa amb els costats i el ventre argentins, pel que fa als individus que viuen a mar; en canvi, els que viuen als rius adopten les mateixes tonalitats però força més esvanides; poden lluir una taca petita a la part alta anterior del cos que als exemplars joves pot anar seguida d’unes altres taques poc aparents. Com totes les espècies del gènere Alosa, la guerxa alterna entre les aigües fluvials on neix, com ara l’Ebre, i les marines, on passa la vida adulta. Durant la primavera, quan s’acosta l’època de reproducció, es dirigeix a la desembocadura dels rius i hi penetra, estimulada per l’aiguabarreig d’aigua dolça. Els ous fan uns 2 mm i són pesants; normalment ponen sobre el fons, a una temperatura de 17-18 °C. És freqüent que gran part de les femelles morin a causa de l’esforç de la fresa, cosa que passa als 6 anys de vida, que és quan assoleixen la maduresa sexual; els mascles, en canvi, es comencen a reproduir més joves, entre els 3 i els 4 anys. Després de l’eclosió dels ous, les cries tornen a la mar durant la tardor i, fins a la primavera següent viuen a les zones estuarianes. Aquesta espècie, freqüent a l’Atlàntic, és més aviat escassa a la Mediterrània i en alguna ocasió s’ha localitzat en les aigües allunyades de la desembocadura de l’Ebre.
La saboga
La saboga (Alosa fallax nilotica) és més petita que la guerxa (A. alosa), però també és més robusta. A la part lateral superior del cos hi té unes taques negres que disminueixen de mida al llarg del cos. El nombre de branquiospines, que són curtes i gruixudes, oscil·la entre 40 i 60. El nombre de radis de les aletes és D 4–5+14–16, A 3+19–20. El comportament d’aquest peix s’assembla força al de la guerxa, però no s’allunya tant de les aigües costaneres. Les femelles, més grosses que els mascles, poden assolir els 40 cm de llargada. És més abundant al sud de la Mediterrània i a la part més oriental, d’on prové la denominació de nilotica que rep la subespècie. Als Països Catalans, si bé hi és molt abundant, es troba solament als rius cabalosos i en zones d’aiguabarreig, com ara al delta de l’Ebre; si més no, per causa dels diferents impactes humans, la seva presència als rius tendeix a ésser progressivament més rara.
Els engràulids: seitó
La família dels seitons és integrada per més de cent espècies de peixos de mida discreta, que es caracteritzen pel fet de tenir una boca molt grossa, que tancada ultrapassa llargament la part posterior de l’ull. A causa d’aquesta disposició estructural, els seitons tenen la facultat d’obrir la boca d’una manera espectacular i en forma d’un embut ampli que els permet de filtrar l’aigua per retenir-ne el plàncton del qual s’alimenten. Aquest sistema de filtració es fa gràcies a un gran nombre de branquiospines (50 o més), que se situen a la cara interna de les brànquies, on és retingut l’aliment. Tenen un musell prominent, com també un cos més estilitzat i estret que el dels clupèids. Les aletes tenen tots els radis segmentats; tenen una sola aleta dorsal, que és curta, i l’aleta caudal, que és forcada. El cos és revestit d’escates, que es desprenen amb facilitat. No presenten línia lateral. Són espècies pelàgiques que viuen prop de la costa, però n’hi ha que entren a les aigües dolces. De gran interès comercial, són objecte de pesca intensiva en diferents indrets del món i hom en consumeix la carn fresca, com a producte transformat en farina –cas de l’anxoveta (Engraulis ringens), del Perú i el nord de Xile– o bé en salaó o en conserva, com ara el seitó (Engraulis encrasicolus), que és l’espècie que colonitza les nostres costes.
El seitó
Pelàgic per excel·lència, el seitó (Engraulis encrasicolus) pot exemplificar la típica coloració dels peixos pelàgic -dors fosc i costats i ventre argentats–, que es mouen en grans moles de moviments coordinats. El seitó, espècie prou abundant als Països Catalans, és molt apreciat des del punt de vista comercial. És de vida més curta que no la sardina (viu uns 2 anys), però en algunes anyades, l’arriba a superar en producció.
Ernest Costa.
El seitó o anxova (Engraulis encrasicolus) és un peix que té un cos esvelt i fusiforme, com correspon als peixos bons nedadors. És de mida mitjana o petita, però no sol ultrapassar els 20 cm. Té un cap ben proporcionat en què destaca la boca, molt llarga i en posició subterminal; el musell és prominent i camús. Els ulls no tenen parpelles adiposes. Presenta una sola aleta dorsal centrada en el cos i aletes pelvianes en posició abdominal. No té quilla abdominal i presenta escates llargues a la base de l’aleta caudal. Les escates són molt primes i decídues, de les quals entre 44 i 50 se situen sobre la línia lateral. El nombre de vèrtebres oscil·la entre 44 i 49 i la fórmula dels radis que conformen les aletes és D 15–18, A 15–18, P 14–18 i V 7. Ofereix una coloració argentina als flancs i al ventre, que esdevé bruna verdosa al dors; en canvi les aletes són pràcticament transparents.
Les conserves de seitó (Engraulis encrasicolus), que tanmateix es consumeix també fresc, són molt apreciades, sigui per a adobatge en salmorra, que, en aquest cas, es comercialitzen amb el nom d’anxova (a dalt), o bé per a conservació en vinagre (a baix), tècnica que en descoloreix la carn.
Josep Loaso.
Assoleix la maduresa sexual al final del primer any de vida, quan fa uns 9 o 10 cm, i té una vida bastant efímera: rarament supera els 3 anys d’edat. El període de reproducció se situa entre abril i setembre, i produeix una gran quantitat d’ous de mida petita (d’1 a 1,5 mm), que són de tipus pelàgic. Espècie de costums gregaris, realitza migracions i forma unes moles grans que s’apropen a la costa durant la primavera, coincidint amb l’inici del període reproductiu. Finalitzada la reproducció, torna a allunyar-se i baixen fins a profunditats de 100 a 150 m. No és gens estrany de trobar individus joves que utilitzen els estuaris i les llacunes litorals, com ara el delta de l’Ebre, com a llocs de refugi; d’altra banda, cal assenyalar que això requereix una gran tolerància als canvis de salinitat i de temperatura. El seu règim alimentari és micròfag, constituït pel plàncton que captura mitjançant la filtració d’aigua, principalment copèpodes, larves de cirrípedes i mol·luscs, misidacis, larves de decàpodes i, finalment, ous i larves d’altres peixos; en el règim alimentari hivernal també apareixen organismes bentònics i, fins i tot, peixos. Es distribueix per l’Atlàntic i la Mediterrània, on és força abundant i objecte d’una pesca important. Es captura amb arts d’encerclament, com la sardina, però és força més apreciat i adquireix un valor econòmic més elevat. Es consumeix fresc, en salaó (i és només sota aquesta forma, marinat després en oli o no, que en molts llocs rep el nom d’anxova, la carn de la qual té aleshores un vermellós característic), adobat en vinagre (en el qual cas la carn es decolora fins a esdevenir ben blanca) i, fins i tot, fumat.