Els cipriniformes

Constitueixen un dels ordres de pisciformes que ha experimentat una radiació més gran: reuneix de 3000 a 3500 espècies que mostren tota mena d’adaptacions morfològiques, pertanyents a sis famílies, una de les quals, la dels ciprínids, en conté el 80%. El grup ha colonitzat les aigües d’Euràsia, Àfrica i l’Amèrica del Nord. Les característiques que els defineixen són les següents: en general, no tenen l’aleta adiposa que caracteritza els euteleostis primitius; tenen l’aparell de Weber, que relaciona la bufeta natatòria amb l’oïda, i mostren les vèrtebres tercera i quarta sense fusionar i altres modificacions que afecten els arcs neurals de les vèrtebres; generalment no tenen dents a les mandíbules, però en canvi en tenen de faríngies; solen tenir el cos cobert d’escates; la boca és protràctil; finalment, l’esquelet cranial i el caudal mostren algunes particularitats. Als Països Catalans són representats per dues famílies, la dels ciprínids i la dels cobítids, que constitueixen la fauna de peixos dominant a les aigües dolces.

Els ciprínids: barbs, madrilles, carpes i afins

Les espècies que integren aquesta família estan àmpliament distribuïdes a les aigües continentals d’Europa, Àsia, l’Amèrica del Nord i Àfrica, però manquen completament a l’Amèrica del Sud i en altres parts del món. Els caracteritza la falta d’un estómac veritable, i la presència, en canvi, d’un llarg intestí, en relació amb la ingestió d’una gran quantitat de materials poc digeribles i de valor alimentari escàs. Tenen el cos cobert d’escates cicloides. No tenen dents a la boca sinó a l’arc faringi, on formen d’una a tres fileres. Les aletes se sostenen per mitjà de radis segmentats, bé que en algunes espècies aquests radis estan transformats i són espiniformes. No tenen mai aleta adiposa. La bufeta natatòria és dividida en dos lòbuls que connecten amb l’esòfag per mitjà d’un conducte pneumàtic. La boca és de tipus protràctil. Generalment mostren un cert dimorfisme sexual durant el període de reproducció: els mascles desenvolupen tubercles nupcials al cap, al cos i a les aletes, de forma i disposició diferent en cada espècie. Una gran part de les espècies són de costums gregaris, i durant l’hivern o bé en època de reproducció formen grans agrupacions. Es mouen a diferents alçades de la columna d’aigua, però un gran nombre són bentòniques. A les aigües dolces dels Països Catalans, Balears excloses, se’n coneix un total de 10 gèneres i 18 espècies i subespècies.

Els barbs comuns

Àrea de distribució del barb comú (Barbus bocagei) als Països Catalans, en les seves tres subespècies: B. bocagei bocagei (en taronja), B. bocagei graellsii (en verd), i B. bocagei sclateri (en morat).

Carto-Tec, original dels autors.

Als Països Catalans hi ha tres subespècies de barbs grossos, pròpies de les zones mitjanes i baixes dels rius, que coneixem amb el nom de barb comú: Barbus bocagei bocagei, B. bocagei graellsii i B. bocagei sclateri.

La primera d’aquestes subespècies, Barbus bocagei bocagei, és la menys freqüent a les conques dels Països Catalans. És de mida considerable si la comparem amb els barbs de muntanya (B. haasi i B. meridionalis): pot atènyer talles de fins a 50 o 60 cm i pesos de 1600 a 1800 g, bé que la mitjana oscil·la entre 30 i 35 cm de llargada i 300 i 400 g de pes. Mostren un cap petit i un musell tirant a curt (una mica més curt que en la subespècie septentrional) i proveït de dues barbes curtes (les primeres no arriben al marge anterior de l’ull, i les segones no ho fan al posterior); el llavi superior és gruixut, però l’inferior sol ésser fi i retret, de manera que permet veure el dentari. L’aleta dorsal té el marge distal còncau, i el seu radi més llarg no ramificat és denticulat, bé que aquestes denticulacions es van reduint a mesura que augmenta de dimensions l’animal. Les nou dents faríngies se situen en tres files, i en els adults es disposen, de dins cap a fora, en files de 4, 3 i 2 (4.3.2). El nombre d’escates a la línia lateral és entre 46 i 53, i a la transversal, de 8 a 9 a la part dorsal i de 4 a 6 a la part ventral. El nombre de radis de les aletes és el següent: D 3–4+8–9, A 3–4+5, V 1+8 i P 16. El nombre de vèrtebres és de 43. La coloració del cos és groga verdosa, i els joves són tacats de negre. Presenta dimorfisme sexual, que es manifesta en les dimensions de les aletes i del cos en general: els mascles tenen l’aleta anal més curta i són més petits (comparant-los amb femelles de la mateixa edat); hi ha, també, un dimorfisme sexual secundari, que s’exterioritza en la presència de tubercles nupcials a diferents parts del cap dels mascles. Els mascles atenyen la maduresa sexual als 3 anys d’edat, quan fan entre 7 i 10 cm de llarg, mentre que les femelles no són madures fins als 5 o 6 anys, quan fan de 20 a 25 cm. La reproducció es duu a terme entre l’abril i el juliol, amb una producció de 10 000 a 20 000 ous per femella; espècie litòfila, fa la fresa als fons de roca, pedra o grava d’àrees ben oxigenades. La seva alimentació és molt variada, bé que menja preferentment larves d’insectes (especialment quironòmids) i restes vegetals. És bentònic i de rius de corrent moderat i té una certa tendència a formar agrupacions. Els joves mostren clarament costums gregaris. Es tracta d’una espècie endèmica de la península Ibèrica, on ocupa el centre i el sud. Als Països Catalans habita en la majoria dels rius meridionals, per sota de l’Ebre, i és especialment abundant al Millars, el Palància, el Túria, el Xúquer i el riu d’Alcoi, com també al riu Bullent i el Girona.

L’altra subespècie, Barbus bocagei graellsii, pot atènyer unes dimensions més grans que la subespècie precedent, amb talles màximes de 70 a 80 cm i un pes aproximat de 2,5 kg, bé que la mitjana de població se situa al voltant dels 30 cm de llargada. El cos és allargat i relativament esvelt, i el cap, més aviat petit, mostra un musell llarg i els llavis ben desenvolupats, l’inferior amb un lòbul mitjà. Els dos parells de barbes bucals són llargs: el primer sol arribar al marge anterior de l’ull, i el segon gairebé sempre sobrepassa el marge posterior. Les aletes presenten un bon desenvolupament; la dorsal se situa lleugerament endarrerida respecte de les ventrals, i en els exemplars adults no s’aprecien radis amb denticulacions. El nombre de dents faríngies és de 4.3.2. en els adults i de 5.3.2 en els joves. El nombre d’escates oscil·la entre 45 i 52 a la línia lateral, i entre 7 i 9 i entre 4 i 7 a la part dorsal i ventral, respectivament, de la línia transversal. El nombre de radis de les aletes és de D 3–4+8, A 3+5, V 1+8 i P 16. El color del cos és bru verdós, tacat en els joves. Els mascles viuen uns 11 o 12 anys, és a dir, menys que les femelles, que solen viure fins a 16 anys; d’altra banda, aquestes creixen més i més de pressa. Tant els uns com les altres atenyen la maduresa sexual a 4 anys (encara que alguns mascles ho fan a 3 anys), amb talles corporals de 15 a 20 cm. Cada femella pon de 5000 a 25 000 ous petits, de 1500 a 1600 microns de diàmetre. És una espècie litòfila, que fa la fresa sobre els fons pedregosos. L’època de la reproducció dura del maig a l’agost. Presenta una alimentació variada, segons la disponibilitat de recursos del medi: s’alimenta d’algues, d’invertebrats (especialment, larves de quironòmids, però també coleòpters aquàtics) i crustacis (especialment cladòcers). Viuen prop del fons i són de costums gregaris, per la qual cosa solen formar agrupacions, de vegades amb altres ciprínids, com bagres (Leuciscus cephalus) i madrilles (Chondrostoma toxostoma). Els joves formen grups nombrosos barrejats amb altres joves d’altres espècies, que se situen en aigües somes pròximes a les vores. Es considera una espècie endèmica de la península Ibèrica, on ocupa bàsicament la conca de l’Ebre. Als Països Catalans es troba en la majoria de trams mitjans i baixos de l’Ebre i els seus afluents, i també al Fluvià, el Cardener i el Llobregat, on probablement ha estat introduït per l’home. Fins els anys quaranta aproximadament fou objecte de pesca comercial, especialment a la zona baixa de l’Ebre (Tortosa i Amposta), on hi havia entre 20 i 30 barques dedicades a la seva pesca (juntament amb altres espècies); posteriorment, en pujar el nivell de vida i en variar l’educació gastronòmica, n’ha desaparegut la demanda i s’ha deixat d’explotar comercialment. En l’actualitat és motiu de pesca esportiva en alguns indrets.

Finalment, Barbus bocagei sclateri és d’aspecte semblant a les altres dues subespècies de barb comú, però amb el musell més prominent i el cap una mica més gros. Els mascles maduren sexualment a 3 o 4 anys, i les femelles a 6; l’època de reproducció és de març a juny. Cada femella, de 25 a 30 cm, produeix uns 1400 ous. S’alimenta d’algues i d’invertebrats. És la subespècie meridional, que viu en zones mitjanes i baixes dels rius i, per tant, als Països Catalans, només es troba en la conca del Segura i en alguna localitat pròxima.

El barb de muntanya

Àrea de distribució del barb cua-roig (Barbus haasi, en verd) i del barb de muntaya (B. meridionalis, en taronja) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

A diferència de l’espècie anterior, el barb de muntanya (Barbus meridionalis) és un peix relativament petit, que rarament ateny els 30 cm de llargada total i pren una aparença cada vegada més robusta a mesura que es fa gran; té el cos curt i alt i el cap relativament petit. A la boca, els llavis solen ésser gruixuts i amb el lòbul mitjà visible. Les aletes són baixes i la dorsal mostra un perfil distal convex; l’anal, allargada, tendeix a sobrepassar la llargada del peduncle caudal, que és curt i alt. Les escates són petites i n’hi ha entre 49 i 54 a la línia lateral, i entre 9 a 11 i 6 a 8 en les parts dorsal i ventral, respectivament, de la línia transversal. El nombre de radis és D 3–4+8, A 3+5, V 2+7 i P 18. La coloració en els adults és bruna grisosa, amb taques negres abundants per tot el cos (tant en els adults com en els joves). Se sap que es reprodueix entre els mesos de maig i juny, i que s’alimenta bàsicament d’invertebrats, però es desconeixen moltes altres característiques de la seva biologia. És una espècie que viu als cursos fluvials de muntanya, d’aigües ràpides i oxigenades, sovint acompanyant la truita comuna (Salmo trutta). No obstant això, també abunda en els cursos mitjans d’alguns rius mediterranis curts del N del Principat. La subespècie B. meridionalis meridionalis es troba al migjorn francès i al NE del Principat, molt localitzada a les conques de la Muga, el Fluvià, el Ter, el Daró, la Tordera i el Besòs. És motiu de pesca esportiva i es consumeix localment.

El barb cua-roig

El barb cua-roig (Barbus haasi) és d’aspecte i costums semblants al barb de muntanya (B. meridionalis) i, de fet, llurs distribucions es complementen. És petit, de menys de 20 cm de llargada total, i pesa al voltant dels 100 g. Té el cap gros, amb unes barbes relativament llargues (la segona arriba al marge posterior de l’ull), i els llavis gruixuts, l’inferior proveït d’un lòbul mitjà ben desenvolupat. Les aletes anal i dorsal mostren els seus marges distals convexos, i en el cas de la dorsal, és tan baixa com en el barb de muntanya. El peduncle caudal és ample, bé que no tant com en l’espècie anterior. Les escates són petites i n’hi ha de 46 a 52 en la línia lateral, i de 8 a 11 i de 5 a 8 en les parts dorsal i ventral, respectivament, de la línia transversal. El nombre de radis és de D 3–4+7–8, A 3+5, V 1+8 i P 18; és característica la presència de denticulacions al darrer radi simple de l’aleta dorsal. La coloració del cos és semblant a la del barb de muntanya, especialment per la presència de petites taques negres, bé que no afecten totes les aletes, ni hi són tan abundants. No obstant això, es diferencia fàcilment perquè té l’aleta anal i part de la caudal, i fins i tot de les pelvianes, tenyides d’un color de rosa que, a l’època de zel, es torna més intens i s’acompanya d’altres caràcters sexuals secundaris, com els tubercles nupcials que exhibeix el mascle damunt el cap. Es reprodueix entre l’abril i el juny, i la femella pon entre 2000 i 7000 ous. Arriben a viure 5 i 6 anys. El mascle madura molt prematurament, quan té un any. S’alimenta bàsicament d’invertebrats bentònics, cosa que demostra una gran selectivitat per les preses, i, sobretot, de larves de quironòmids, efemeròpters i tricòpters d’indrets de corrent fort. És un barb típicament bentònic, que freqüenta els cursos fluvials alts, bé que també es pot trobar al curs mitjà de rius curts. Li agraden els llocs de corrent i d’aigües més aviat somes, on resta quiet sota les pedres o entre la vegetació, o també a l’interior de les petites coves que es formen a les vores. És de costums més solitaris que la resta dels barbs, encara que se’l veu sota les pedres acompanyat d’altres individus de la seva mateixa espècie. Durant l’estiu o al període de reproducció és més fàcil poder-lo veure en zones obertes del riu. És endèmic de la península Ibèrica i especialment abundant al Principat, el País Valencià i la conca de l’Ebre; a l’àrea dels Països Catalans, es troba des del Llobregat fins al Millars i el Palància. Es pesca esportivament i es consumeix localment, encara que cada vegada és menys apreciat.

El carpí vermell

El carpí vermell (Carassius auratus) és una espècie que, bé que forma part de la nostra fauna íctica, ha estat introduïda artificialment al nostre país. Sol atènyer 35 cm de llargada, i un pes de fins a 500 g. És de cos curt i alt, amb un peduncle caudal també curt, i un cap petit, amb la boca subterminal i sense barbes. La forma i la longitud de les aletes són bastant variables, bé que els perfils solen ésser convexos i la base llarga, especialment en l’aleta dorsal. El nombre de branquiospines (de 35 a 48) permet de diferenciar-lo del carpí ver (Carassius carassius). El nombre de radis de les aletes és D 3–4+17–25, A 3–4+8–11, V 1+8–10 i P 13–14; i el nombre d’escates de la línia lateral, de 35 a 48, i el de la línia transversal, entre 4 i 5 i a la regió dorsal entre 6 i 7 a la regió ventral. El seu període de reproducció s’escau entre el maig i el juny, i la maduresa sexual s’ateny a 2 anys d’edat. Fan la posta entre la vegetació aquàtica: una quantitat d’ous enorme, que oscil·la entre 17 000 i 380 000. És característica la formació de poblacions gimnogenètiques, formades només per femelles, i sembla que poden passar de poblacions monosexuades a bisexuades en determinades condicions. El seu règim alimentari, amb un contingut elevat de detrits i de sorra o fang, indica que sol explotar materials d’origen bentònic, però segurament pot adoptar diferents estratègies i actuar també com a planctòfag. No és una espècie autòctona de la península Ibèrica, però s’hi ha escampat per un nombre considerable de conques fluvials i per llacs, basses i aljubs de regar. N’hi ha diverses varietats, algunes de colors diferents. Als Països Catalans es troba àmpliament distribuït a la conca de l’Ebre, i també se’l troba amb abundància en un gran nombre de masses d’aigua des de la Muga fins al Segura.

La carpa

Àrea de distribució de la carpa (Cyprinus carpio, en verd) i el carpí vermell (Carassius auratus, en ratllat) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

La carpa (Cyprinus carpio) és l’espècie introduïda de difusió més àmplia a la península Ibèrica. Es tracta d’un peix de dimensions considerables, que pot arribar a fer 1 m de llarg i uns 20 kg de pes. Té el cos alt i el cap gros, amb dos parells de barbes petites a la boca. Tant l’aleta dorsal, llarga, com l’anal, amb la base més curta, presenten un radi dur i fortament serrat; el nombre de radis és D 3–4+17–22, A 2–3+5, V 2+7–8 i P 15–18. Les escates són sempre grosses, però poden ésser de diferents menes, i llur presència i distribució caracteritza les diferents varietats de l’espècie: unes en tenen poques i molt grosses (varietat mirall), d’altres en tenen molt poques (varietat reial); i d’altres no en tenen cap (varietat cuir); el nombre d’escates oscil·la entre 35 i 40 en la línia lateral, i és de 5 a 6 i de 5 a 6 en la transversal, a les parts dorsal i ventral, respectivament. El nombre de vèrtebres és de 36 o 37. Les dents faríngies són 5 i es disposen en tres fileres (3.1.1). La coloració del cos, bruna verdosa al dors, es fa més groguenca cap a la resta. El període de reproducció de la carpa va de maig a juliol. Els mascles maduren a l’edat d’1 o 2 anys, que és quan se’ls desenvolupen els tubercles nupcials, i les femelles ho fan més tard, a 2 o 3 anys. Per fer la fresa se’n van cap a aigües poc profundes, en petits grups d’una o dues femelles i diversos mascles; deixen una quantitat d’ous enorme, d’uns quants centenars o milers, que queden adherits al fons i es desclouen al cap d’uns quants dies (entre 3 i 8 dies). La carpa és una espècie que menja al fons i mostra un règim típicament omnívor, a base de detrits i matèria vegetal, crustacis, mol·luscs i insectes bentònics. És generalista, en el sentit que s’adapta a diversos hàbitats i, a més, mostra una gran resistència a la temperatura, a la baixa concentració d’oxigen, a la turbidesa, a la salinitat i fins i tot a diversos tipus de contaminació. És molt abundant a les zones baixes i mitjanes dels rius, i té certs costums gregaris, especialment a l’hivern, en què forma agregacions al fons dels gorgs profunds dels rius. Als Països Catalans es distribueix per una gran part de les conques, des de la Muga fins al Segura, i també es coneix al torrent de Pareis, a Mallorca. La carn de la carpa és força apreciada a diferents països europeus, però no a casa nostra on, bàsicament, es fa servir per a fer farina de peix; no obstant això, és relativament apreciada localment a les comarques meridionals del Principat i al llevant, on ha entrat a formar part de la cuina més genuïnament popular.

Les madrilles

La madrilla (Chondrostoma toxostoma) és una de les espècies dominants als cursos mitjà i baix dels rius mediterranis. De talla mitjana (no sol superar els 30 cm de llargada), té el cos allargat i fusiforme, i el cap proporcionat, amb una boca ínfera i arquejada que mostra una làmina còrnia al llavi inferior que li permet de raspar les pedres i desprendre’n les diatomees bentòniques adherides, de les quals s’alimenta. Les aletes les té ben desenvolupades, especialment la dorsal i l’anal, que tenen una base molt àmplia; el nombre de radis és D 3+8–9, A 3+9–10, P 1+15–16, V 2+7–9, C 16–18. Presenta entre 5 i 7 dents faríngies, que formen una sola filera. A la península Ibèrica se n’han descrit tres subespècies, que es diferencien pel nombre de dents faríngies, com també pel nombre d’escates de la línia lateral.

Àrea de distribució de la madrilla vera (Chondrostoma toxostoma) als Països Catalans, en les seves tres subespècies: C. toxostoma miegii (en verd), C. toxostoma turiensis (en taronja) i C. toxostoma arrigonis (en morat).

Carto-Tec, original dels autors.

La primera, la més pròpiament dita madrilla, Chondrostoma toxostoma miegii, es coneix perquè té un nombre molt gran de dents faríngies, en combinacions de 7 i 6 o de 6 i 6; el nombre d’escates de la línia lateral també és més gran que en les altres subespècies, entree tre 44 i 53. Ateny una talla corporal d’uns 20 cm i un pes de fins a 150 g; les femelles, que arriben a viure entre 7 i 8 anys, assoleixen talles més grans que els mascles, que no viuen més enllà de 5 o 6 anys. Es reprodueixen entre l’abril i el juny i arriben a pondre entre 2000 i 14 000 ous, que fan de 1400 a 1600 microns de diàmetre. És una espècie típicament fitòfaga, amb una presència escassa de zoobentos en la seva alimentació, perquè més aviat menja algues diatomees i filamentoses. Sol viure entre dues aigües i és gregària: a l’hivern forma grups que poden arribar fins a 3000 individus, que es disposen d’una manera molt compacta en els gorgs més profunds dels rius. Als Països Catalans es troba a tota la conca de l’Ebre, com també a la del Llobregat (al Cardener), on probablement ha estat introduïda artificialment, i al riu de la Sènia. Encara es captura al tresmall en alguns rius per a menjar-la, però més que res es pesca per a fer-la servir com a esquer viu per a pescar lucis (Esox lucius).

Una altra de les subespècies de madrilla, Chondrostoma toxostoma turiensis, es troba localitzada al Millars i al Túria; es diferencia de les altres dues perquè té entre 44 i 51 escates a la línia lateral i 6 dents a cada arc faringi. La darrera, C. toxostoma arrigonis, presenta entre 44 i 53 escates a la línia lateral, i una combinació de 6 i 5, o bé de 5 i 5 dents faríngies a cada costat; als Països Catalans només es troba al Xúquer.

A més de les madrilles, s’ha citat una altra espècie del mateix gènere, la boga de riu (Chondrostoma polylepis), a la part alta del Xúquer, bé que deu ésser-hi molt poc abundant.

El gobi

Àrea de distribució del gobi (Gobio gobio, en verd) i el gardí (Scardinius erythrophthalmus, en ratllat) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

El gobi (Gobio gobio) és un ciprínid petit, que no sol atènyer els 15 cm de llargada i arriba a fer, com a màxim, 30 g de pes. Viu de 5 a 6 anys. Té el cap gros, proveït d’un parell de barbes bucals. El dors és d’un color bru verdós, bé que mostra tota una sèrie de taques al llarg de la línia mitjana dels flancs (entre 9 i 11)  i unes altres taques negres a la cara, a les galtes i a l’opercle. L’aleta dorsal, amb el marge distal còncau, es troba lleugerament avançada respecte de les ventrals. Té 8 dents faríngies lleugerament ganxudes a l’extrem i disposades en dues fileres, 5 a la interna i 3 a l’externa. El nombre de radis de les aletes és de D 3+7, A 3+6, V 2+6–8, P 13–17. Les escates sempre són grans i en té entre 38 i 40 a la línia lateral. Ateny la maduresa sexual als 2 anys de vida, i quan es reprodueix, entre maig i juliol, el mascle, mostra com a caràcter sexual secundari alguns tubercles nupcials al cap. La femella fa una posta abundant, entre 2000 i 10 000 ous, que deixa en fons sorrencs o en zones de grava fina, per la qual cosa és considerada una espècie psammòfila; els ous, adherents, es queden enganxats al fons o a les parts baixes de les plantes aquàtiques. S’alimenta bàsicament d’insectes bentònics (principalment quironòmids, hidroptílids, efemeròpters) i de crustacis (ostràcodes i copèpodes). És una espècie al·lòctona però que s’ha estès amb una gran facilitat per les conques on ha estat introduïda. Als Països Catalans es troba a les conques de l’Ebre, el Túria i el Xúquer. És molt apreciat més enllà dels Pirineus, més que res a França, però no als Països Catalans, on no se’n fa cap ús culinari.

El gardí

El gardí (Scardinius erythrophthalmus) és una espècie d’origen europeu que ha estat introduïda a la península Ibèrica i, concretament, també al Principat. Arriba a fer-se gros, fins a uns 30 cm, i pot arribar a pesar 500 g. La forma del cos és força comprimida i alta. El cos és argentí, amb el dors més fosc i les aletes d’un color vermell viu. Les escates són grosses; en té de 40 a 43 al llarg de la línia lateral. El nombre de radis de les aletes és D 3+8–9, A 3+9–12, V 2+7–8 i P 1+14–16. Als Països Catalans es distribueix per algunes zones de la conca de l’Ebre i en alguns punts aïllats de les principals conques del Principat.

Les bagres

Àrea de distribució de la bagra comuna (Leuciscus cephalus, en verd) i de la bagra ibèrica (L. pyrenaicus, en taronja) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

La bagra comuna (Leuciscus cephalus cephalus) pot atènyer una talla considerable, d’uns 50 cm i un pes de prop d’1 kg; arriba a viure fins a 13 anys (les femelles molt més que els mascles). Es caracteritza pel gran desenvolupament del cap, amb la boca terminal i uns ulls petits; el cos, allargat, és força alt en els exemplars més grossos. Les aletes tenen els marges distals convexos. El dors és de color fosc, de vegades amb tons brunencs blavosos, mentre que els costats i el ventre prenen un to gris argentat, però amb les escates molt visibles perquè tenen el contorn pigmentat. L’aleta dorsal i l’extrem de la caudal són pigmentades, mentre que l’anal i les ventrals prenen un to una mica rosat durant l’època de la reproducció, bé que en algunes poblacions aquest caràcter secundari no s’arriba a apreciar clarament. Les escates són grosses i n’hi ha de 42 a 48 a la línia lateral. El nombre de radis de les aletes és de D 3+8–9, A 3+8, P 17–18 i C 19. Les dents faríngies se situen fent dues fileres (5.2) i acaben en forma de ganxo a la punta. Es reprodueix entre maig i juny. Els mascles atenyen la maduresa sexual a 2 anys, i les femelles a 2 o 3. Arriben a pondre de 4500 a 60 000 ous, amb un diàmetre de 1200 microns. Litòfila, deixa els ous sobre fons pedregosos. El seu règim alimentari és molt ampli, gairebé omnívor, ja que tant s’alimenta de larves d’insectes aquàtics (quironòmids, efemeròpters) com d’algues, i a mesura que augmenta de talla es va tornant cada vegada més depredadora, de peixos i, a vegades, amfibis; fins i tot s’observa un canvi d’alimentació al llarg de l’any: un consum superior d’animals bentònics (larves d’insecte) durant l’hivern, i de deriva i terrestres la resta de l’any. A la península Ibèrica només es troba als Països Catalans i, específicament, a la conca de l’Ebre i a les conques situades més al nord.

La bagra ibèrica (Leuciscus pyrenaicus), a diferència de la comuna (L. cephalus cephalus), és de talla moderada: rarament supera els 15 o 20 cm de llarg, i els 50 g de pes; a més, té el cap gros i la boca terminal, i el gran desenvolupament dels ossos suborbitaris permet diferenciar-la clarament d’aquella. Les aletes són de mida mitjana i amb els marges distals convexos. Les escates són grosses i es disposen en un nombre comprès entre 39 i 44 a la línia lateral. El nombre de radis és: D 3+8, A 3–4+8, V 1+8 i P 15. Viu relativament pocs anys: uns 5 els mascles i fins a 7 les femelles. Es reprodueix a partir de 3 anys, entre maig i juny, amb una posta de 2500 a 6500 ous per femella. És una espècie endèmica de la península Ibèrica, que es distribueix àmpliament per la seva meitat meridional. Als Països Catalans es troba a les conques del Millars, el Túria, el Xúquer i el Segura, a més d’altres rius menors.

Les madrilletes

Àrea de distribució de la madrilleta roja (Rutilus arcasi, en verd) i la madrilleta vera (R. rutilus, en ratllat) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

D’aspecte similar a les madrilles, bé que força més petita (rarament sobrepassa els 10 cm de llargada als rius del vessant mediterrani), la madrilleta roja (Rutilus arcasiï) és un peix de cos ben proporcionat, amb un cap petit proveït d’una boca subterminal i amb el peduncle caudal estret. La pigmentació és molt contrastada, perquè té el dors molt més fosc que la zona ventral i la base de les aletes parelles tenyida d’un vermell que encara es fa més intens a l’època de zel. Presenta de 45 a 48 escates a la línia lateral, molt visible. El nombre de dents faríngies és de 5.5 o bé 5.4. Presenta el següent nombre de radis a les aletes: D 2–3+7–8, A 2–3+6–7, V 1+7 i P 17. Es reprodueix entre els mesos d’abril i maig, i deixa els ous entre la vegetació. Viu en ambients molt diversos i en alguns rius de la península Ibèrica és molt abundant, bé que no tant a les conques que desguassen a la Mediterrània. És un peix bàsicament zoòfag, que consumeix preferentment efemeròpters, quironòmids i simúlids. La seva distribució als Països Catalans és molt fragmentada i, de fet, moltes poblacions s’han quedat aïllades en determinats afluents o seccions de riu, segurament perquè la zona mediterrània constitueix el seu límit de distribució, però també perquè no és gaire tolerant a la contaminació o als canvis ambientals, contràriament a allò que s’havia cregut.

La madrilleta vera (Rutilus rutilus) és de dimensions més grans que la roja (R. arcasii), ja que pot arribar a fer fins a 35 cm i a pesar gairebé 1 kg, bé que generalment no sobrepassa els 20 o 25 cm. Té un cos allargat però considerablement alt, en el qual destaquen molt les escates, grosses i aparents. El cap és petit i la boca terminal. La base de l’aleta dorsal és curta. La seva coloració és característicament argentina, però es fa més fosca al dors; hi destaquen també l’iris de l’ull, que és vermellós; les aletes pelvianes i l’anal, també vermelloses; i la caudal i les pectorals i la dorsal, que són més fosques. Presenta de 42 a 45 escates a la línia lateral. El nombre de radis és D 3+9–11, A 3+9–11, V 2+7–8, i P 1+15–18. Es reprodueix entre maig i juny i arriba a la maduresa sexual a 2 o 3 anys. Arriba a produir entre 1000 i 10 000 ous, que s’adhereixen a la vegetació. La seva alimentació és molt variada: menja tant diatomees com crustacis, mol·luscs, cucs i larves d’insecte. Arriba a viure entre 10 i 12 anys. És una espècie introduïda, que en l’actualitat només ha estat localitzada a l’àmbit geogràfic dels Països Catalans en el Llobregat i en el canal d’Urgell.

El barb roig

Àrea de distribució del barb roig (Phoxinus phoxinus) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

El barb roig (Phoxinus phoxinus) no sobrepassa els 10 cm de llargada i té un pes sempre inferior als 10 g. El cos, allargat, fusiforme i amb un cap proporcionat, es mostra cobert d’escates petites i abundants; n’hi ha de 80 a 90 en la línia lateral. La coloració és variable: el dors bru verdós i els costats argentins o groguencs. El nombre de radis de les aletes és el següent: D 3+7–8, A 3+7–8, V 2+6–8 i P 1+13–16. Es reprodueix entre maig i juliol, i cada femella arriba a pondre entre 200 i 1000 ous, d’1 mm de diàmetre aproximadament. Durant el període de reproducció presenta un clar dimorfisme sexual i el mascle es tenyeix de colors llampants i cridaners; el ventre i la part inferior del cap es tornen d’un color vermell viu, i el dors es fa brunenc i tacat; els opercles són argentats i amb una taca blanca i les aletes són groguenques. S’alimenta específicament de quironòmids, efemeròpters i petits crustacis. Es tracta d’una espècie gregària que arriba a formar densos grups que es desplacen ràpidament pels gorgs dels rius. Quan un individu és atacat i ferit secreta una substància d’alarma que alerta els altres individus del grup. A la península Ibèrica, excepte en algun riu del País Basc, no es considera autòctona. Als Països Catalans es troba repartida per alguns rius de la conca de l’Ebre, com també al Besòs, la Tordera, el Ter i la Muga.

La tenca

La tenca (Tinca tinca) és un peix que ateny una talla considerable, fins a uns 40 cm i presenta un cos robust i cobert de petites escates, lleugerament comprimit i amb un peduncle caudal ample. Els ulls són petits, com també ho és la boca, a l’extrem de la qual té un parell de barbes. Les aletes, d’un característic perfil arrodonit, són més grosses en els mascles que no en les femelles. El color del cos és típicament verd al dors i groguenc a la zona ventral, i destaca l’iris de l’ull, que és de color vermell viu. Les aletes presenten la combinació de radis següent: D 4+8–9, A 3–4+6–7, V 2+8–9 i P 1+15–16. És autòctona a la meitat meridional de la península Ibèrica, però s’ha de considerar al·lòctona als Països Catalans, on ha estat introduïda per l’home en alguns punts del Ter, la Tordera, el Llobregat i el Xúquer.

Els cobítids: llopets de riu

Els cobítids són peixos de petites dimensions que es distribueixen per Euràsia i Àfrica. Els caracteritza la forma del cos, allargada i moltes vegades lleugerament comprimida, la posició subterminal de la boca i la presència de tres o quatre parells de barbes. A més, no tenen dents a les mandíbules, però presenten, com els ciprínids, dents faríngies, bé que més reduïdes i disposades formant una sola filera. Tenen una sola aleta dorsal, de base estreta i situada característicament al centre del cos; les aletes pelvianes s’emplacen en posició abdominal, i les pectorals ho fan a la part ventral. Els radis de les aletes són fins i segmentats, i les escates, molt petites o fins i tot absents. Són espècies clarament bentòniques, que tenen la bufeta natatòria tancada dins d’una càpsula òssia i sense cap funció hidrostàtica. A la península Ibèrica se’n coneixen dos gèneres i tres espècies. Actualment, alguns autors consideren que el gènere Noemacheilus pertany a la família dels homaloptèrids.

El llop de riu

Àrea de distribució del llop de riu (Noemacheilus barbatulus) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

El llop de riu (Noemacheilus barbatulus) té un cos allargat i subeilíndric, bé que lleugerament comprimit a la regió caudal. És petit (difícilment sobrepassa els 10 o 12 cm de llargada i els 25 g de pes), i pot viure uns 5 o 6 anys. El cap és allargat i la boca típicament infera i proveïda de tres parells de barbes. Els ulls, petits, no presenten cap espina a la seva part inferior, cosa que el separa clarament de les espècies pròximes, del gènere Cobitis. Té les aletes petites, amb els marges distals convexos. És d’un color bru groguenc, amb certs tons vermellosos i unes taquetes o bandes molt característiques. El nombre de radis de les aletes és D 3+6–7, A 3+5–6, P 1+10. Es reprodueix entre l’abril i el juny i arriba a pondre un nombre d’ous considerable, que deixa al fons o entre la vegetació submergida. Presenta dimorfisme sexual: els mascles tenen les aletes pectorals més llargues i proveïdes de petits tubercles nupcials. Prefereix llocs d’aigües corrents somes i clares, com també fons de pedra i grava o sorra. S’alimenta preferentment de larves i nimfes de quironòmids, d’efemeròpters, ostràcodes i restes vegetals. Al nostre país es distribueix per la conca de l’Ebre.

Els llopets

Àrea de distribució del llopet comú (Cobitis maroccana, en verd) i del llopet ibèric (C. calderoni, en taronja) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

D’una mida semblant a l’espècie anterior, el llopet comú (Cobitis maroccana [= C. paludicola]) presenta un cos típicament comprimit, amb les aletes petites, el cap i els ulls també petits i quatre parells de petites barbetes. En totes les espècies del seu gènere, és molt característica la presència d’una petita espina a la fosseta que hi ha sota l’ull, que es pot projectar cap enfora per a defensar-se dels seus depredadors. Les escates són poc visibles i la línia lateral és incompleta. És d’un color groguenc amb 10 o 12 taques brunes o negres que el recorren longitudinalment, i unes altres taques que tendeixen també a formar bandes, especialment en els mascles. Es reprodueix entre maig i juliol, i arriba a fer entre 400 i 2000 ous, en dues tongades. Viu uns 5 o 6 anys, i presenta un dimorfisme sexual molt acusat: els mascles són més petits i desenvolupen a l’axil·la de l’aleta pectoral una excrescència molt típica. Habita aigües tranquil·les i fons de sorra, llim o pedres, sempre amb vegetació. S’alimenta preferentment de detrits i larves d’insectes i d’altres invertebrats. Als Països Catalans, el llopet comú es distribueix per alguns rius, com l’Ebre, el Xúquer i el riu Bullent, i també en algunes llacunes litorals.

El llopet ibèric (Cobitis calderoni) encara és de dimensions més petites que l’espècie anterior. Presenta unes característiques similars, però amb el cos més fi i estilitzat i el peduncle caudal molt llarg i tacat a l’extrem; al contrari d’aquell, no mostra un dimorfisme sexual evident. Habita en aigües clares i prefereix fons de grava i sorra, on sovint s’amaga entre les pedres. Hom desconeix encara una gran part de les seves característiques biològiques. Se sap que és un peix endèmic de la península Ibèrica, i que només viu a les conques del Duero, el Tajo i l’Ebre. Al nostre país, es localitza a la zona baixa del Cinca.