Els salmoniformes: salmons, truites i afins

Àrea de distribució de la tenca (Tinca tinca, en morat), el silur (Silurus glanis, en verd), i el lucioperca o sandra (Stizostedion lucioperca, en ratllat) i la perca (Perca fluviatilis, en taronja) que tenen àrees coincidents als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

Des del punt de vista sistemàtic l’ordre dels salmoniformes ha experimentat canvis molt notables durant els darrers anys: d’ésser un grup amb un nombre de famílies i d’espècies considerable, a partir dels treballs de D.E. Rosen (1973) i de W.L. Fink i S.H. Weitzman (1982) ha passat a tenir tres ordres més (els estomiformes, els aulopiformes i els mictofiformes). Es caracteritzen, sobretot, per la manca d’una sèrie de caràcters que presenten els teleostis més evolucionats (neoteleostis). Malgrat tot, tenen uns trets diferencials propis, com l’existència de determinades plaques òssies proveïdes de dents, relacionades amb els arcs branquials. D’altra banda, solen tenir aleta adiposa, com també unes aletes pelvianes en posició abdominal i situades a la zona ventral del cos. Les escates són de tipus cicloide. Són peixos fisòstoms i tenen radis segmentats a les aletes. N’hi ha de marins i d’aigua dolça, i fins i tot de migratoris anàdroms. A les nostres aigües és representat per les famílies dels esòcids, els salmònids (en concret les truites, perquè no hi ha salmons), els argentínids i els alepocefàlids.

Els esòcids: luci

Àrea de distribució del luci (Esox lucius) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

Constitueixen una família de peixos d’aigua dolça que es distribueixen tant per l’Amèrica del Nord com pel nord d’Euràsia i Austràlia. A les nostres aigües continentals n’hi ha un sol representant, el luci, que és d’origen forani. A diferència dels salmònids, els esòcids no presenten aleta adiposa. La mandíbula superior és formada pel premaxil·lar, amb dents, i el maxil·lar. Tenen encara unes altres modificacions relacionades amb l’esquelet cranial.

El luci o lluç de riu (Esox lucius) presenta un cos massís, que pot arribar a fer més d’1 m de llarg i fer un pes de 22 kg, si bé normalment fa entre 50 i 80 cm i no excedeix els 10 o 15 kg. El cap, que és gran, té un musell allargat, i la boca porta dents grans i esmolades. Les aletes dorsal i anal s’assemblen força quant a la mida i a la forma que adopten, i a més es disposen simètricament a la part posterior del cos; a diferència dels salmònids, no presenta aleta adiposa. Les escates que li revesteixen el cos són petites i nombroses (entre 110 i 130 a la línia lateral). El nombre de radis de les aletes és D 19–23, A 16–21, V 9–13, P 14–15 i C 19. De coloració variable, usualment el dors és marró verdós i amb bandes i taques més clares, sobretot en els exemplars joves. Aquest peix pot arribar a viure uns 20 anys, tot i que normalment no supera els 14 o 15 anys d’edat. Es reprodueix entre febrer i maig; els ous s’adhereixen a la vegetació en quantitats de 15 000 a 300 000 i fan de 2 a 2,9 mm de diàmetre. Al cap de 10 o 15 dies, segons la temperatura de l’aigua, es desclouen. És típicament ictiòfag, malgrat que els joves més petits de 20 cm capturen invertebrats, com ara larves d’insectes i crustacis. En canvi, els exemplars adults mengen peixos bàsicament, sobretot ciprínids, per bé que també puguin ingerir amfibis, petits mamífers i alguns ocells. Es desenvolupa amb una facilitat extraordinària als llacs i als embassaments, però, a més, es localitza a les zones baixes dels rius, on no assoleix pesos tan alts (entre 1 i 3 kg, rarament més de 5 kg). Viu als rabeigs i zones quietes amb vegetació abundant, on sol romandre immòbil durant llargs períodes de temps, àdhuc sobre el fons, i es llança sobtadament sobre les preses. A la península Ibèrica va ser introduït cap als anys cinquanta; tanmateix, la seva presència en determinades localitats ha resultat nefasta per a la fauna autòctona, atesa la seva condició depredadora. És una espècie apreciada en el món de la pesca esportiva, però no és tan valorada gastronòmicament, si més no als Països Catalans.

Els salmònids: truites de riu

Àrea de distribució de la truita comuna (Salmo trutta fario, en verd), la truita arc iris (S. gairdneri, ratllat blau) i la truita de rierol (Salvelinus fontinalis, ratllat vermell) als Països Catalans.

Carto-Tec, original dels autors.

Els salmònids constitueixen un grup d’espècies d’aigua dolça que són característicament migratòries i anàdromes; habiten l’hemisferi nord i colonitzen els dominis de les aigües fredes, tant els rius com els llacs de muntanya. Són molt bons nedadors, i per això tenen un cos robust i típicament fusiforme, proveït d’una aleta adiposa. Tenen un estómac amb nombrosos cecs pilòrics. Presenten un nombre considerable de radis branquiòstegs. En conjunt, és un grup d’una gran importància comercial i esportiva. A la península Ibèrica només conviuen dues espècies autòctones, el salmó (Salmo salar) i la truita (Salmo trutta), la qual té dues formes: una de confinada a les aigües dolces i una altra de migratòria i anàdroma. Als Països Catalans només trobaríem la truita comuna (Salmo trutta), però s’hi han introduït d’altres salmònids, com la truita arc iris (Salmo gairdneri) i la truita de rierol (Salvelinus fontinalis).

La truita comuna

La truita comuna autòctona (Salmo trutta fario) és un peix de mida mitjana, que als nostres rius no fa pas més de 60 cm de llargada, si bé als llacs i als embassaments pot fer-se una mica més gros. Té el cos allargat i robust, un cap gros amb una boca ben armada de dents i una aleta petita adiposa al peduncle caudal, que és característica de tots els salmònids. Les aletes pelvianes estan situades en posició abdominal i les pectorals estan a la part inferior del cos; la mida d’aquestes aletes és discreta i l’aleta caudal és lleugerament escotada. La coloració, bé que és variable (depèn molt de l’edat, de l’estat sexual dels individus i de les característiques ambientals), sol ésser de tonalitats grogues verdoses, amb taques fosques petites que s’alternen amb unes altres vermelles i una mica més grans; en canvi, les aletes no tenen cap taca. El nombre de radis a les aletes és D 12–15, A 10–13, P 13–14, V 7–9 i C 18–21. Té entre 56 i 61 vèrtebres, i de 105 a 125 escates a la línia lateral.

Es reprodueix entre novembre i gener, que és quan la temperatura de l’aigua és entre els 5 i els 10 °C. La truita pon cada vegada entre 1000 i 4000 ous, que fan 4 o 5 mm de diàmetre. Les postes són dipositades en nius o forats que excaven als cursos més alts dels rius, sobre fons de sorra o grava. Els mascles alliberen una gran quantitat d’esperma, capaç de contenir 1010 espermatozoides per mil·límetre cúbic. Després de la fresa i de la fecundació, cobreixen els ous amb els mateixos materials del riu. Els alevins, que fan entre 15 i 25 mm, neixen al cap de 6 o 8 setmanes (segons la temperatura de l’aigua), però romanen algunes setmanes més al fons abans no acaben de reabsorbir el sac vitel·lí. Tot i que l’alimentació canvia amb l’edat i l’època de l’any, generalment els joves es nodreixen de larves d’insectes, per exemple d’efemeròpters, quironòmids, plecòpters i tricòpters, entre d’altres; quan compleixen dos anys, l’alimentació es diversifica i s’amplia, de manera que comencen a consumir altres menes d’invertebrats, i també alguns peixos. Els joves mostren un comportament gregari i els adults són territorials. És sabut que la truita colonitza les aigües fredes i amb un contingut d’oxigen elevat. Realitza migracions dins del mateix riu, perquè a l’època de la reproducció va a la recerca de llocs apropiats per tal de realitzar la fresa. Té una distribució paleàrtica i gairebé colonitza totes les zones altes dels rius peninsulars. Als Països Catalans és freqüent a les capçaleres dels rius pirinencs, però no ho és tant als rius llevantins; la seva àrea de distribució és limitada per la isoterma de 22 °C. A casa nostra durant algunes dècades ha estat desplaçada per la truita arc iris (Salmo gairdneri) i més recentment s’han repoblat els rius amb tota mena de poblacions de truita comuna procedents de diversos països, fet que va provocant la desaparició de la majoria dels estocs de truita autòctona.

Les truites al·lòctones

Truites de riu: 1 truita arc iris (Salmo gairdneri), espècie exòtica, introduïda artificialment a les nostres aigües dolces, i 2 truita comuna (S. trutta fario), autòctona.

Carlos Moreno.

A més de la truita comuna, en alguns dels nostres rius podem trobar la truita arc iris (Salmo gairdneri [= Oncorhynchus mykiss]) que, si bé és d’un aspecte semblant, té un cap una mica més petit i difícilment sobrepassa els 50 cm als rius. El cos i les aletes són recoberts de taques petites i negres, en comptes de les taques vermelles de la truita comuna, i mostra una banda lateral irisada que recorre tot el cos. A la península Ibèrica es reprodueix en poquíssims indrets i als Països Catalans només se sap que ho fa al Matarranya. Viu en ambients semblants als de la truita comuna, bé que no és tan exigent pel que fa a la temperatura de l’aigua i a la concentració d’oxigen dissolt; en conseqüència, pot habitar zones més baixes de les conques fluvials i a latituds més grans. L’alimentació és integrada per invertebrats, principalment insectes (dípters, tricòpters, plecòpters i efemeròpters), però a partir de l’any d’edat ja es comença a nodrir de peixos i esdevé un gran depredador de ciprínids sobretot, si bé també és capaç d’ingerir truites i altres espècies; per tant, resulta més voraç que la truita comuna. La truita arc iris ha estat objecte d’introduccions massives i indiscriminades. Malgrat tot, avui dia la seva repoblació per a la pràctica de la pesca esportiva al nostre país ha estat limitada a poques conques i localitats; tanmateix, és fàcil de trobar-la de manera puntual en d’altres indrets perquè s’escapa de les piscifactories.

Una altra de les espècies al·lòctones de salmònids és la truita de rierol (Salvelinus fontinalis), que ha estat introduïda en alguns llacs i rius pirinencs, com per exemple a la capçalera de la Noguera Ribagorçana.

Els argentínids: peixos de plata

Els argentínids constitueixen un grup reduït de salmoniformes marins, d’aigües profundes. Es caracteritzen pel seu aspecte allargassat i esvelt i la coloració argentina. La boca, petita, consta d’un maxil·lar desproveït de dents que no assoleix l’extrem anterior de l’ull. Tenen una sola aleta dorsal de base curta situada davant de la meitat del cos (algunes espècies disposen també d’una aleta adiposa), les aletes pelvianes en posició abdominal i l’aleta anal curta i molt desplaçada cap a la caudal; els radis que les formen són de tipus segmentat. Tot el cos és revestit d’unes escates que cauen amb facilitat. Algunes espècies són d’hàbits bentopelàgics, però també n’hi ha de mesopelàgiques. Són peixos localment abundants i tant els ous com les larves són pelàgics. A les aigües de la mar catalana conviu un total de quatre espècies, pertanyents a quatre gèneres diferents.

Argentínids o peixos de plata de la mar catalana: 1 Argentina sphyraena, 2 Nansenia oblita, 3 Glossanodon leioglossus, 4 Microstoma microstoma. Destaca, d’aquesta família de salmoniformes, en primer lloc la coloració argentina que els és comuna, però també la forma allargassada del cos, el gran diàmetre dels ulls i la boca petita; a més, solen tenir aleta adiposa, igual que les truites de riu.

Carlos Moreno / Domènec Lloris.

El més pròpiament anomenat peix de plata (Argentina sphyraena), és de cos allargat i fusiforme, una mica comprimit lateralment, i revestit d’unes escates sensiblement espinoses i primes, força caduques. Adopta una coloració general grisa argentina, que tira cap a un verd olivaci a la part dorsal. Si bé pot arribar a fer uns 32 cm, la majoria d’exemplars no en fan més de 20. El cap és ben proporcionat i hi figuren uns ulls grossos que abasten un terç de la longitud cefàlica. La boca és petita i sense dents a la maxil·la, però en canvi en té de palatines i vomerianes, com també en té a la llengua, en aquest cas llargues i corbades. Té una sola aleta dorsal, alta i de base curta, i una aleta adiposa. L’aleta anal és completament desplaçada cap a la part posterior del cos i la caudal és forcada. El nombre de radis de les aletes és D 9–11, A 10–13, V 9–12, P 12–15. Presenta entre 50 i 54 escates a la línia lateral, de 7 a 10 branquiospines i, finalment, 6 radis branquiostegals. El període de reproducció és de febrer a abril, i tant els ous com les larves fan vida pelàgica. Es nodreix de crustacis (copèpodes i decàpodes), mol·luscs, poliquets i peixos, per exemple sardines (Sardina pilchardus) i de mòlleres (Trisopterus minutus). Habita les profunditats del talús continental, entre 400 i 600 m, sobretot les zones pròximes al fons; encara que també ha estat capturat en aigües més superficials, a uns 100 m de profunditat. És probable que sigui de costums gregaris. Es tracta d’una espècie relativament comuna a l’Atlàntic i a la Mediterrània, si bé no sol capturar-se massivament i per això és difícil de trobar-ne als mercats; la seva carn és força apreciada pels entesos.

Glossanodon leioglossus s’assembla força al peix de plata (Argentina sphyraena) i és de cos igualment allargat, però una mica més curt amb relació al cap, que es veu més llarg. També ofereix unes tonalitats grises argentines, però en aquest cas hi ressalten tres línies longitudinals fosques: una a la part superior i una a cadascun dels flancs. Com a màxim fa uns 15 o 16 cm. Al cap té uns ulls grossos i una boca petita. La mandíbula superior és proveïda de dents, però també n’hi ha unes altres de més petites a la part anterior de la llengua i algunes d’aïllades al vòmer. L’aleta dorsal és de base curta, les pectorals són baixes i l’anal s’emplaça prop de la caudal; la diagnosi dels radis és D 12–14, A 13–14, V 12–14 i P 19–22. A més, hi ha una aleta adiposa. La línia lateral és resseguida per entre 40 i 50 escates. Només hi ha 5 radis branquiostegals. Aquesta espècie es reprodueix de novembre a març i es nodreix de crustacis pelàgics. Colonitza la plataforma continental a les proximitats del talús i en profunditats compreses entre els 150 i els 250 m. A diferència de l’espècie anterior, no és gaire habitual a les nostres aigües.

Microstoma microstoma es caracteritza per la forma del cos, gràcil i allargat, gairebé cilíndric, però sobretot perquè té una boca exageradament petita i uns ulls exageradament grossos. L’aleta dorsal, que és única i de base curta, s’emplaça a la meitat posterior del cos, ben a prop de les aletes pelvianes, que ocupen una posició abdominal, per davant de l’aleta dorsal i de l’anal, que és petita; les aletes pectorals es troben a mitja alçada del cos. A diferència dels altres argentínids, aquest està mancat d’aleta adiposa. És blanc argentí uniforme i llueix una franja pigmentada a cada costat del cos. Pot assolir una mida de 21 cm com a màxim, i té la línia lateral formada per unes 50 escates. Els radis de les aletes són D 11–12, A 9, V 9 i P 8. El nombre de vèrtebres oscil·la entre 45 i 47. Es tracta d’una espècie mesopelàgica de costums solitaris. Segurament es nodreix de zooplàncton. Hom creu que el període de reproducció és llarg i que s’estén de desembre a juliol, però la màxima activitat s’observa durant l’hivern. Es distribueix per tota la Mediterrània, tot i que la seva presència és molt rara a les nostres aigües.

Nansenia oblita és un peix que, malgrat ésser de cos allargat, no ho és tan com els altres argentínids; pot fer 18 cm, però els exemplars que es capturen normalment en fan uns 10. També té una boca petita i uns ulls grossos. L’aleta dorsal és emplaçada al centre del cos, les aletes pectorals s’insereixen a una alçada mitjana del cos i les pelvianes se situen per darrera de l’aleta dorsal; a més, té aleta adiposa. El cos és revestit d’escates; les de la línia lateral s’estenen fins a la pròpia base de l’aleta caudal. El nombre de radis de les aletes és D 11–12, A 10–11, V 11-12 i P 12. Es tracta d’una espècie mesopelàgica que es reprodueix al llarg del període hivernal. Colonitza la Mediterrània occidental i és poc freqüent a la mar catalana, on només ha estat citada a les illes Balears.

Els alepocefàlids

L’únic alepocefàlid de la nostra fauna és Alepocephalus rostratus, un peix brunenc, d’uns 30 cm de longitud mitjana, que viu formant petites moles en aigües força profundes, al voltant dels 500 m de fondària. S’alimenta fonamentalment de plàncton gelatinós.

Domènec Lloris.

Els alepocefàlids són de cos comprimit, cap gros separat del cos per un opercle força desenvolupat i ganyes àmplies. No tenen escates però en cas d’haver-n’hi, són cicloides i caduques. Les dents de la boca són petites i les aletes dorsal i anal ocupen una posició molt endarrerida i més o menys oposada entre elles. D’altra banda, aquests peixos no tenen bufeta gasosa. Es tracta de peixos marins propis d’aigües profundes, que poden arribar a fer 1 m de llarg. No se’ls dona cap valor comercial. Les seves relacions filogenètiques amb els argentínids, suggerides de fa poc, sembla que s’han de refusar perquè no comparteixen una sèrie d’especialitzacions en el seu desenvolupament embrionari. La família agrupa una vintena de gèneres, dels quals solament Alepocephalus, amb A. rostratus, habita les aigües mediterrànies catalanes.

Alepocephalus rostratus té el cos comparativament més alt que la resta d’espècies del mateix gènere; l’altura màxima és entre les aletes dorsal i anal, que són oposades, i és de 5 a 7 vegades la llargada estàndard del cos. El musell és lleugerament més curt que el diàmetre orbital i porta dents curtes al premaxil·lar, el dentari i els palatins. La línia lateral té de 53 a 57 escates. Les fórmules de les aletes són D 16–20, A 17–21, P 9–10 i V 7–8. El cos adquireix una coloració bruna uniforme, si bé l’extrem de les aletes, i especialment del cap, és més fosc. L’esquelet és força descalcificat i els teixits contenen una alta proporció d’aigua (88-90%). Arriba als 50 cm de llarg, i les femelles són més grosses que els mascles. El coneixement de la seva biologia és recent (1980). A les aigües atlàntiques el seu hàbitat es restringeix als nivells superiors de la zona batial, entre els 500 i els 1250 m. Amb tot, normalment se’l captura per sota dels 900 m, on predominen les femelles. Formen agregacions allà on hi ha concentracions de microplàncton, perquè se n’alimenten (principalment de celenterats, com ara la medusa Atalla, de ctenòfors i també de pirosòmids com Pyrosoma, que constitueixen el 70% de les seves preses). Arriben a la maduresa sexual amb una mida de 35 cm, fresen a l’hivern i la seva fecunditat, al igual d’altres espècies de la família, és baixa. A les nostres costes, es pesca amb freqüència entre els 600 i els 800 m i un bon nombre dels exemplars no arriben als 15 cm. Són rars els més grossos de 25 cm en aquestes profunditats i, probablement, se situen a més fondària. Es distribueix per l’Atlàntic nord-oriental, des d’Irlanda al cap Verd, com també a la part meridional de l’Atlàntic sud-oriental i a la Mediterrània.