Els estomiformes: peixos abissals

Els peixos de l'ordre dels estomiformes són en conjunt els més abundants de totes les mars, si bé no ens són gens familiars a causa dels seus hàbitats generalment mesopelàgics: la majoria viuen entre els 200 i els 1.000 m de profunditat. La fotografia mostra les fileres de fotòfors que caracteritzen la petita destral d'argent (Argyropelecus hemigymnus), i també els seus ulls tubulars, en aquest cas dirigits cap amunt; fa migracions per la columna d'aigua, entre el dia i la nit, de vegades de diversos centenars de metres.

Jean-Georges Harmelin

Els estomiformes són considerats els neoteleostis més primitius, sobretot per la presència del múscul retractor dorsal, que denota la seva condició de peixos poc evolucionats, i perquè presenten un cartílag rostral cranial. Són peixos de mida petita, amb una boca molt llarga (ultrapassa l’extrem posterior de l’ull) i amb el cos i el cap proveïts de fotòfors. Són un grup relativament nombrós, integrat per unes 300 espècies marines que, comunament, mostren hàbits de tipus mesopelàgic. Colonitzen l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic. A les nostres aigües són representats per les famílies dels gonostomàtids, els esternoptíquids, els fotíctids, els astromèstids, els cauliodòntids, els estòmids i els melanostòmids.

Els gonostomàtids

Els gonostomàtids, juntament amb els mictòfids i els esternoptíquids, són els peixos marins més abundants i cosmopolites de tots els oceans. El fet que aquesta família aculli tant espècies mesopelàgiques com batipelàgiques, per tant, pròpies d’entre 200 i 3000 m de profunditat, fa difícil de poder-ne descriure un patró comú, atès que allò també comporta unes diferències anatòmiques morfològiques i comportamentals importants. Tanmateix, tots els gonostomàtids comparteixen una sèrie de característiques comunes. D’una banda, són peixos petits (generalment d’uns 5 cm) i amb una boca molt gran i dotada de nombroses dents petites que els permeten de capturar preses d’una mida relativament considerable; la presència de branquiospines ben desenvolupades assenyala també un bon aprofitament de tota mena d’aliments, especialment de preses més petites. Generalment tenen un cos allargat i sovint proveït de fotòfors amb la mateixa funció que els dels mictòfids. La majoria disposa d’una sola aleta dorsal i una altra d’anal, però també n’hi ha que tenen, a més, una aleta adiposa al dors. La tinença de bufeta natatòria no és freqüent en totes les espècies; moltes la presenten en procés típic de regressió i la converteixen en un òrgan adipós.

Estomiformes de les famílies gonostomàtids, esternoptíquids i fotíctids: 1 Ichthyococcus ovatus, 2 Maurolicus muelleri, 3 Gonostoma denudatum, 4 Vinciguerria attenuata, 5 Cyclothone pygmaea. La làmina evidencia els principals caràcters externs que permeten de reunir aquestes espècies en un mateix ordre: cos allargat i proveït de fotòfors (en vermell), una sola aleta dorsal i una d’anal (alguns amb aleta adiposa), i ulls adaptats a la visió en aigües profundes.

Román Montull.

Les espècies mesopelàgiques comparteixen amb els mictòfids moltes de les característiques morfològiques i anatòmiques, de manera que remetem el lector a aquell capítol. Les espècies batipelàgiques solen ésser de coloració més fosca que les mesopelàgiques, atès que la disminució de la llum és un factor que redueix la importància del contrast argentí del cos. Paral·lelament, mostren una regressió notable dels ulls i dels fotòfors i perden, en conseqüència, el sentit del reconeixement intraspecífic; en canvi, tenen millorat el sentit de l’olfacte, sobretot els mascles, que solen ésser més actius que les femelles. Pel que fa al sistema nerviós, el cervell sol ésser menys desenvolupat que en les espècies mesopelàgiques, tret dels centres acusticolaterals, que lògicament són d’una gran importància en un medi afòtic. La musculatura també és menys desenvolupada i, a més, hi ha una reducció de l’ossificació per tal d’aconseguir una flotació que fa innecessària la bufeta natatòria, altrament cara de mantenir; això explica que aquestes espècies no siguin de costums migratoris com les mesopelàgiques. En un medi pobre d’aliments, els peixos batipelàgics no poden menysprear cap possibilitat de capturar les preses; és per això que l’estructura dels ossos de la boca, que els permet d’obrir-la desmesuradament els facilita la deglució. El costum d’agrupar-se augmenta la probabilitat de localitzar zones on poder-se alimentar.

D’altra banda, el contacte continu entre els individus de les espècies batipelàgiques assegura la reproducció, i el fet que hi hagi més proporció de mascles que de femelles (en Cyclothone hi ha 10 mascles per cada femella) la fa més efectiva. Però, curiosament, després de la metamorfosi els mascles també són més petits; l’única explicació avantatjosa d’aquest fet és que això disminueix les necessitats energètiques de la població i s’evita la competència per l’aliment en un medi tan inhòspit. Algunes espècies, per exemple dels gèneres Cyclothone o Gonostoma, són proteràndriques: durant els primers dos anys de vida són mascles i després es converteixen en femelles. Els ous solen ésser pelàgics i sense embolcall gelatinós, com en Gonostoma denudatum; són esfèrics, petits i amb poc espai previtel·lí. Les larves, pelàgiques, són pigmentades i no tenen els ulls pedunculats que tenen les dels mictòfids. La metamorfosi que experimenten pot ésser gradual (Cyclothone) o donar-se dins d’un espai curt de temps (Gonostoma).

Gonostoma denudatum és una espècie mesopelàgica, raríssima a les nostres costes, si bé a la Mediterrània oriental és força comuna. Es caracteritza pel seu cos allargat, de color argentí amb el ventre fosc i cobert d’escates grosses (a la línia lateral se’n compten entre 32 i 36), un cap bastant llarg i una boca gran proveïda de dents molt afilades i disposades en una sola filera sobre la maxil·la; el suspensori fa que la puguin obrir de manera considerable. La fórmula dels radis és D 14–15 i A 30–31; respecte als fotòfors: SO 1, IV 6+10, VAV 5(6) i AC (19)20. Té una glàndula supracaudal i dues d’infracaudals. Tant l’olfacte com els ulls, que són petits, i la musculatura del cos són ben desenvolupats. La presència d’una bufeta natatòria també força desenvolupada és un fet indicatiu que realitza migracions verticals; així, de dia acostuma a viure entre els 400 i els 700 m de fondària i de nit arriba fins als primers 100 o 200 m, quasi sempre prop de la plataforma continental. La mida màxima pot ésser de 22 cm, bé que normalment no excedeix dels 15. No hi ha gaires dades sobre l’alimentació, però hom pot dir que és zooplantònica. Els ous són envoltats per una massa gelatinosa i això constitueix una excepció dins dels gonostomàtids mediterranis.

Cyclothone braueri és un peix de costums mesopelàgics que mostra una clara estratificació segons la latitud i el grau de desenvolupament dels individus. No se’l pot considerar migrador. A les nostres costes n’apareixen exemplars joves i adults entre els 200 i els 1000 m de fondària, però les concentracions màximes es localitzen als 500 m; tanmateix, el fet que se n’hagin trobats a l’estómac d’alguns peixos bentònics que viuen més avall dels 2000 m assenyala que pot baixar a profunditats força considerables. El cos llarguer, sense escates i amb bufeta natatòria, ofereix una coloració blanquinosa on ressalta, per transparència, una taca fosca que correspon a les vísceres. La boca, molt gran, es pot obrir fins a un angle de 180°, i tant al vòmer com al premaxil·lar hi ha nombroses dents. El cap acaba en punta i conté uns ulls petits i els òrgans olfactoris. És una de les poques espècies mesopelàgiques que mostra un dimorfisme sexual ben clar, que es palesa en un desenvolupament més gran del bulb olfactori en els mascles (val a dir que les femelles solen secretar una sèrie de feromones que són captades pel mascle), però també en la mida dels exemplars: els mascles arriben fins als 2,5 cm i les femelles en poden fer 4, si bé aquest caràcter també depèn de la latitud i fins i tot de la productivitat de les aigües. Això explica que els exemplars que viuen a l’Atlàntic siguin més grossos. La diagnosi d’aquest gonostomàtid és D 12–15 i A 16–21 pel que fa als radis i BR 8–10, IV 3+10, VAV4, AC 13–14 (sense SO) per als fotòfors. A la costa catalana es reprodueix de l’abril a la tardor principalment, sobretot en aquelles àrees més productives, com ara la plataforma continental de la costa tarragonina. Els ous (entre 100 i 900 ous per fresa) són molt petits (d’uns 0,5–0,8 mm de diàmetre) i tenen una sola gota de greix i un vitel segmentat. La fertilització augmenta amb la latitud i amb la productivitat de les aigües. Les larves, que són allargades i amb uns ulls rodons, es distribueixen als primers 200 m de fondària, si bé les més desenvolupades són més a prop de la costa. Aquest peix s’alimenta de zooplàncton i bàsicament de copèpodes. De distribució molt àmplia, no solament és abundant a la Mediterrània, sinó que també habita les aigües temperades de l’Atlàntic.

Cyclothone pygmaea és una espècie endèmica de la Mediterrània i d’hàbits mesopelàgics o batipelàgics, d’acord amb l’estat de desenvolupament en què es troba i segons l’estació de l’any. Així, les formes larvals habiten als primers 200 m; en canvi, les més desenvolupades, abans d’arribar a la metamorfosi, colonitzen els 50 m i els joves i els adults es troben entre els 500 i els 1000 m de profunditat, malgrat que aquests darrers durant l’hivern realitzin petites migracions vers la superfície. Tanmateix, se n’han capturat exemplars a 2000 m de fondària. Com l’espècie anterior, té un cos llarguer i comprimit lateralment, recobert d’escates cicloides. Té els ulls petits i la boca molt gran i amb nombroses dents petites, algunes de les quals superen la mida mitjana de les altres; tant el vòmer com el palatí també estan revestits de dents. La descripció dels radis és D 12–15 i A 16–21, i la dels fotòfors BR 8–10, IV 13, VAV 4–5 i AC 14–15 (sense SO). La coloració és més fosca que en C. braueri, però, a l’igual d’aquest, es veu per transparència la taca fosca que correspon a les vísceres, a través de la pell. Els mascles (d’uns 2 cm) són més petits que les femelles (d’uns 3 cm). És reprodueix des de la primavera fins a la tardor, si bé l’estiu és l’època de màxima activitat; produeix uns 200 ous. Cal destacar que hi ha una espècie atlàntica molt semblant a la nostra, però de mida més grossa i d’una fertilitat més elevada (10 000 ous); cal cercar-ne l’explicació en el fet que les aigües de l’Atlàntic són més productives que les mediterrànies. Els ous i les larves són semblants als de l’espècie anterior, però les larves poden diferenciar-se principalment per la pigmentació. No se sap quina mena d’alimentació té, però molt probablement és zooplanctònica. És força abundant a les nostres costes.

Els esternoptíquids: destrals d’argent o peixos destral

Algunes de les espècies d’aquesta família tenen el cos molt comprimit lateralment, però també n’hi ha que el tenen fusiforme. Són molt abundants en segons quines àrees, potser tant com els gonostomàtids, i viuen entre els 200 i els 1500 m de profunditat. N’hi ha que són de costums bentopelàgics i d’hàbits migratoris. Morfològicament cal citar la disposició de la boca, que pot ésser obliqua o vertical, però sempre gran i amb dents petites per a capturar el zooplàncton que els serveix d’aliment. En el gènere Argyropelecus hi ha una aleta rígida i espinosa davant de l’aleta dorsal, com també uns ulls tubulars dirigits cap amunt. Gairebé totes les espècies d’aquesta família disposen d’una aleta adiposa llarga i de poca alçada. Tenen una bufeta natatòria ben desenvolupada. D’entre els fotòfors que revesteixen el cos, els ventrals són més grans que els dels mictòfids i tenen la mateixa funció. Els ous que produeixen aquestes espècies són pelàgics, esfèrics i llisos, tret dels del gènere Maurolicus, que ofereixen un dibuix hexagonal força característic a la seva superfície, i que no arriben a fer un mil·límetre de diàmetre. Les larves, que són pelàgiques, solen trobar-se per sota del nivell de la termoclina; són allargades i, en alguns casos, com en Argyropelecus, molt diferents dels adults.

La destral d’argent pròpiament dita (Argyropelecus hemigymnus) té una distribució geogràfica àmplia i circumglobal. És de costums més aviat mesopelàgics (entre 50 i 800 m de profunditat), bé que també hom n’ha trobades fins i tot a 3000 m. El cos és molt comprimit i elevat a la primera meitat, de manera que l’alçada disminueix bruscament a la meitat posterior. També disposa d’una aleta rígida, derivada dels ossos pterigòfors, que precedeix l’aleta dorsal normal. D’altra banda, l’aleta adiposa és relativament llarga i l’aleta caudal és bastant ampla. A cada costat del cap presenta dues espines preoperculars molt llargues i també en té una d’abdominal simple. La descripció de l’espècie pels radis és D 8 i A 6-5+5, i pels fotòfors, ORB 1, BR 6, OP 3, IP 6, PV 12, VAV 4, AC1 6, AC2 4 i OA 2+6. Els flancs del cos ofereixen una coloració argentina i el dors és fosc. Els ulls tubulars, sempre dirigits cap amunt, tenen una gran quantitat de bastons i de pigments retinians daurats capaços de captar l’espectre blau de la llum, que és el que arriba més al fons dels oceans. Segons observacions directes, sembla que es tracta d’un nedador actiu que, si no viu solitari, forma grups molt reduïts. L’adult realitza migracions verticals nocturnes vers la superfície on especialment es nodreix de zooplàncton (copèpodes, calanoides, ostràcodes i peixos petits, entre d’altres). En canvi, de dia sol trobar-se a uns 400 m de fondària. Per bé que es reprodueix a la Mediterrània durant tot l’any, se’n desconeix amb exactitud l’època de màxima fresa. Segons uns autors aquest període se situa entre l’hivern i la primavera; d’altres el fixen a la tardor. Els ous són petits (fan entre 0,9 i 1,1 mm de diàmetre), i les larves, pelàgiques, es troben entre els 50 i els 300 primers metres; abans de la metamorfosi són allargades i amb uns ulls el·líptics que, ni de bon tros, recorden la forma adulta, però després creixen ràpidament fins que fan entre 2 i 8 cm (els mascles) o 4 cm (les femelles). És una espècie moderadament abundant a les nostres costes.

Valenciennellus tripunctulatus, freqüent a les aigües càlides del Pacífic i de l’Atlàntic, només ha estat trobada una vegada dins l’àmbit de la Mediterrània. Té un cos fusiforme de color clar, proveït de nombrosos melanòfors distribuïts en un nombre variant de taques (entre 15 i 18). S’alimenta de zooplàncton i és de costums mesopelàgics (viu entre els 100 i els 550 m de profunditat). La mida màxima que assoleix el mascle (2,7 cm) és més petita que la de la femella (3,4 cm). La descripció de les aletes és D 7-8 i A 24–25, i la del fotòfors, ORB 1, BR 6, OP 3, VAV 5, AC 15 (en 5 grups ben separats), OA 2+3, IP 7 i PV 15–18.

Maurolicus muelleri és un peix molt cosmopolita, amb una distribució geogràfica ben àmplia i bastant comú al vessant occidental de la Mediterrània. Els adults són mesopelàgics i de dia són especialment abundants entre els 200 i els 400 m; durant la nit migren vers la superfície i arriben a ocupar els primers 100 m. És un peix de costums gregaris. Té un cos fusiforme, cobert d’escates grans i de color argentí, més fosc al dors, on ressalta una línia clara en forma de ziga-zaga que recorre des de la primera part del cos fins a l’inici de l’aleta dorsal, i que és més atenuada a la resta del dors. Les dimensions màximes són de 7,5 cm. Té bufeta natatòria. Com a tret més destacable i propi de l’espècie, posseeix un òrgan lluminós llarg emplaçat prop de l’inici de l’aleta anal. Els fotòfors, blaus o vermells, proporcionen una claror verda groga característica. La diagnosi radial és D 9–12, A 19–28. Per als fotòfors, ORB 1, OP 3, BR 6, IP 6, VAV 6, AC (en 3 grups) 23–27, PV 12–13 i OA (2)+5 (SO present). Té ulls grossos, i la boca, de disposició obliqua, és revestida de dents petites per a menjar zooplàncton (sobretot copèpodes i eufausiacis). És probable que a la Mediterrània es reprodueixi durant tot l’any, tot i que s’observen uns màxims d’activitat a la primavera. Els ous són pelàgics i d’una estructura hexagonal molt típica d’aquesta espècie; fan d’1,3 a 2 mm de diàmetre i la producció per ovari és calculada entre 100 i 250 ous. Les larves, allargades i amb uns ulls el·líptics, poden capturar-se als primers 500 m. És força comú a les nostres aigües i també colonitza tots els oceans.

Els fotíctids

Les espècies d’aquesta família acostumen a ésser mesopelàgiques i la majoria realitzen migracions nocturnes, des de fondàries que oscil·len entre els 200 i els 800 m fins als 100 m o encara més a prop de la superfície. També n’hi ha que no són migradors o bé ho són molt poc; d’altres són d’hàbits bentopelàgics. Són peixos de mida petita i de cos allargat amb molts fotòfors ventrals, ben arrenglerats i separats entre ells de manera uniforme. Els sexes estan separats. La immensa majoria disposen d’una aleta adiposa. Antigament eren inclosos entre els gonostomàtids, perquè morfològicament se’ls assemblen força.

Ichthyococcus ovatus, bé que és rara a les nostres aigües, es considera una espècie comuna a la resta de la Mediterrània, on els joves i els adults són assidus de les profunditats compreses entre els 200 i els 500 m; les larves se situen per sobre dels 100 m i fins poden arribar als 750 m després de la metamorfosi. No realitza migracions. Té el cos relativament alt i comprimit, revestit d’escates grans. Al cap hi ha uns ulls tubulars que se situen dorsalment i mostren un espai intraorbital molt curt. La boca és petita i té moltes dents minúscules que segurament li permeten de nodrir-se d’organismes zooplanctònics. És de coloració argentina, molt translúcida als flancs i lleugerament pigmentada a la base de les aletes caudal i dorsal; el dors és una mica més fosc. Els fotòfors proporcionen una claror rosada. Aquests peixos tenen una aleta adiposa. La diagnosi de l’espècie és, per a les aletes, D 11, A 15–17; per als fotòfors, ORB 2, BR 11–12, OP 3, IV 24–26, VAV+AC 21–24 i OA 24–25. L’individu adult no fa més de 6 cm. Es reprodueix tot l’any, principalment entre gener i el començament d’estiu. Les larves són allargades i amb l’última part del tub digestiu que es despenja del cos. Aquestes larves, que són d’hàbits pelàgics, són d’aspecte completament diferents de l’adult. Aquesta espècie de fotíctid també colonitza l’Atlàntic subtropical.

Vinciguerria attenuata, de menys de 5 cm de llarg, s’assembla molt a V. poweria i és d’hàbits mesopelàgics; els adults viuen en fondàries compreses entre 100 i 700 m (bé que a les nostres costes només se l’ha trobat entre 50 i 200 m). Té un cos allargat i comprimit lateralment, tot revestit d’escates cicloides. Té uns ulls quasi tubulars, cosa que es fa més palesa en les fases anteriors a l’adult. La boca és àmplia i guarnida de dents minúscules tant a les maxil·les com als premaxil·lars, que els permeten de capturar petits crustacis i d’altres organismes del zooplàncton. El color del cos és argentí i gairebé transparent, fora del dors, que mostra una banda estreta pigmentada a la base de l’aleta caudal. Té una aleta adiposa i tot de fotòfors a la part ventral del cos, que formen una doble línia des del cap fins a l’aleta anal. La diagnosi d’aquesta espècie per als radis és D 13–15 i A 13–16, i per als fotòfors, ORB 2, BR 8, IV 22–24, VAV 7–10, AC 12–14 i OA 21–23. Es comença a reproduir a partir dels 3 cm i ho pot fer a qualsevol època de l’any, especialment en el període de primavera i estiu; durant el període de tardor i hivern no hi ha tanta activitat sexual, i després de la fresa tots els individus moren. Els ous, que són pelàgics, fan entre 0,34 i 0,92 mm de diàmetre i no tenen cap espai previtel·lí. Les larves són allargades i tenen uns ulls rodons que, després de la desclosa, van esdevenint tubulars amb el creixement de l’individu. Just abans de la metamorfosi apareixen els fotòfors tots de cop. Presenta una distribució circumglobal i és una espècie pròpia d’aigües càlides o temperades.

Vinciguerria poweriae és més freqüent a la Mediterrània oriental que no pas a les nostres aigües. Morfològicament s’assembla molt a V. attenuata, però es pot identificar pel fet de tenir un cos més allargat, a més de presentar uns ulls normals i separats per un espai interorbital ampli; la boca és gran i conté unes dents petites, possiblement per a capturar els organismes del zooplàncton. La descripció d’aquesta espècie és, per a les aletes D 13–15 i A 12–14, i per als fotòfors, OA 23–24; la resta és igual que l’espècie anterior. La coloració també és semblant: argentina, amb el dors fosc i amb les vísceres que es veuen per transparència; tant a la símfisi mandibular com al premaxil·lar hi ha una banda pigmentada molt tènue. Com en l’espècie anterior, la seva biologia és poc coneguda. De dia viu a fondàries d’entre 300 i 600 m, i al vespre efectua migracions vers la superfície. El significat ecològic d’aquestes migracions en les espècies mesopelàgiques, tal i com s’especificava en el cas dels mictòfids, és que constitueixen un flux energètic important des de les capes superiors fins a les inferiors. Això representa un guany energètic per a les espècies que de dia viuen a tanta fondària. Aquest fet també es palesa en la fecunditat d’alguns peixos, com ara els del gènere Vinciguerria o d’altres, que colonitzen aigües més càlides i poc profundes però produeixen menys ous que les que viuen a més fondària. Es reprodueix durant tot l’any, sobretot entre la primavera i l’estiu. Els ous són gairebé iguals als de l’espècie anterior i, en canvi, les larves són diferents a causa de la pigmentació, que en V. attenuata és força més intensa. Al segon any de vida ja adquireixen la maduresa sexual i després de la fresa també moren. La distribució d’aquest peix és circumglobal i subtropical.

Els astronèstids

L’astronèstid Borostomias antarcticus és, com la majoria dels estomiformes, d’hàbits mesopelàgics (així ho demostren les fileres de fotòfors que li recorren els costats del cos, marcats en vermell en el dibuix) i un bon predador: té una boca enorme i, a més, una barba mentoniana proveïda d’un òrgan lluminós i un filament pescador que utilitza d’esquer per a capturar les preses.

Román Montull.

Els astronèstids no presenten escates. Són peixos que generalment no sobrepassen els 40 cm de llargària, i tenen una aleta dorsal amb 9-20 radis col·locada totalment davant de l’aleta anal i, generalment, una aleta dorsal adiposa situada sobre la base de l’anal. Tenen dues fileres de fotòfors lateroventrals distribuïts sobretot a la zona ventral del cos.

Disposen d’un òrgan lluminós postorbitari i, sovint, d’un altre de situat a l’extrem de la barba mentoniana. Habiten les mars tropicals i temperades i són d’hàbits mesopelàgics. No se’n coneix gaire l’alimentació, que probablement és carnívora, a base de peixos mesopelàgics i de crustacis. Fins avui, solament Borostomias antarcticus ha estat capturat a la Mediterrània.

Borostomias antarcticus es diferencia de les altres espècies del seu mateix gènere perquè té l’òrgan lluminós postorbitari doble, format per una part anterior més petita, sovint oculta, i per una altra de posterior de mida similar a l’ull. El cos, de color negre intens, és llarg i comprimit i sol passar dels 30 cm de llargada. Té un cap gros i una boca que gairebé s’estén fins al final del cap. La barba del mentó creix amb l’edat i s’acaba en un bulb que duu un fotòfor a cada costat, a més d’un parell de filaments desiguals tant pel que fa a la llargada com al gruix. La diagnosi de les aletes és D 10–13, A 14–10, V 7 i P 7–9; la dorsal i les ventrals s’originen gairebé al mateix nivell. La barba mentoniana sembla tenir una funció tàctil, lluminosa i com a parany per a pescar, com també ho és el filament pescador o il·lici (illicium) d’altres grups de peixos. És un peix d’aigües subpolars i temperades. La seva distribució és antitropical i també ha estat reconegut a les nostres costes.

Els cauliodòntids

Un dels principals caràcters que separen els cauliodòntids dels altres estomiformes és l’aleta dorsal, que s’insereix per davant de la base de les aletes pelvianes i té el segon radi filamentós; a més, tenen els premaxil·lars no protràctils. El cos, que és llarg i comprimit, és revestit d’unes escates hexagonals proveïdes de fotòfors i cobertes de mucus. Tenen una aleta dorsal i una altra d’anal adiposes. Les mandíbules disposen d’unes dents molt llargues, i la barba, que s’insereix sota el mentó, arriba a desaparèixer amb l’edat. També tenen dues fileres lateroventrals de fotòfors a cada costat del cos. Les diferents espècies del gènere Chauliodus, l’únic de la família, són mesopelàgiques i batipelàgiques; n’hi ha a totes les mars, bé que a la Mediterrània solament es troba C. sloani. És rar que sobrepassin els 30 cm. S’alimenten de peixos i de crustacis. No se’ls atribueix cap valor comercial.

Chauliodus sloani té el cos llarg i comprimit (la seva alçada màxima cabria entre 7 i 12 vegades en la seva llargada) i duu 5 fileres d’escates hexagonals caduques a cada flanc. L’aleta dorsal comença entre el cinquè i el vuitè fotòfor de la sèrie lateral, i hi ha un fotòfor més gran que els altres sota la part posterior de l’ull. També té una segona aleta dorsal adiposa en oposició a l’aleta anal, la qual al seu torn va precedida d’una altra aleta adiposa més petita que la dorsal. La descripció de les aletes és D 5–7, A 10–13, V 6–8 i P 11–14. Pot superar els 30 cm de llargada i la coloració és grisa negrosa, més fosca a la part ventral i més clara a les aletes. Habita fondàries per sota dels 1000 m, a totes les mars tropicals i temperades del planeta, però de nit s’apropa a la superfície. Pot bascular el cap cap amunt i obrir la boca desmesuradament gràcies a la morfologia de les primeres vèrtebres de la seva columna, cosa que li permet d’engolir preses molt grosses, (particularment, mictòfids), que atreu mitjançant el moviment del radi dorsal filamentós, que actua com a parany. Fresa durant tot l’any, sobretot al final de l’hivern. Els ous fan 2,5 mm de diàmetre i els estadis larvals es caracteritzen per experimentar un creixement ràpid fins que arriben a ultrapassar els 4 cm, en què arriben a l’estadi semilarval i la mida es redueix a la meitat però prenen les característiques de l’adult; llavors recomença el creixement i en arribar als 3,4 cm ja tenen, íntegrament, l’aspecte dels adults.

Els estòmids

Els estòmids mostren el premaxil·lar protràctil. L’aleta dorsal s’insereix en la darrera quarta part del cos, en oposició a l’anal. En canvi, no disposen d’aletes adiposes. El cos és llarg i comprimit, amb 5 o 6 fileres d’escates hexagonals pigmentades; tot ell és recobert d’una membrana gelatinosa. La mandíbula inferior, que és sobresortint, porta una barba. El fotòfor posterior és molt visible, a l’igual dels de les dues línies lateroventrals de cada costat. Poden sobrepassar els 40 cm de llargada. Es troben des de la mateixa superfície fins als 2000 m de fondària de totes les mars i oceans situats entre els 50° S i 65° N. N’hi ha dos gèneres, dels quals solament una espècie habita les nostres aigües.

Stomias boa té una barba de color rosaci, que normalment és de la mateixa llargada que el cap i fineix en un bulb amb tres filaments curts i negrosos. El cos és allargassat, d’alçada gairebé uniforme fins a l’inici de l’aleta dorsal i comprès unes 13 vegades en la llargada total. Les aletes dorsal i anal són oposades i se situen al final del peduncle caudal; la caudal és bilobulada. La fórmula de les aletes és D 17–18, A 18–23, P 6 i V 5. Sol ultrapassar els 30 cm de llarg i és d’un color gris blavós, llevat del ventre que és fosc. No se’n coneix l’alimentació, si bé dels seus trets anatòmics es dedueix que pot consistir en peixos i decàpodes nedadors. Fresa principalment a la primavera, i les larves, com les d’altres espècies d’aquest grup, després de superar una etapa de creixement en què atenyen 40 mm, fan la metamorfosi durant l’estiu i esdevenen adultes. Durant aquest procés, la seva mida es redueix gairebé a la meitat. Els joves d’aquesta espècie s’acosten a la superfície durant la nit. A la Mediterrània és freqüent entre els 400 i 800 m de fondària, bé que a les nostres aigües fins ara només s’ha localitzat entre els 400 i els 600 m. La seva distribució abasta la Mediterrània (tret de la part més oriental), les costes atlàntiques africanes i els oceans Índic i Pacífic, per sota dels 20° S.

Els melanostòmids

El cos dels melanostòmids generalment és allargat i comprimit, sense escates, i amb les aletes dorsals i l’anal oposades prop del peduncle caudal; és cobert per moltíssims fotòfors de diferent calibre, entre els quals destaquen dues fileres de lateroventrals a cada flanc. Són peixos d’entre 15 i 30 cm. Presenten una barba sensorial al mentó i un fotòfor prou desenvolupat rere cada ull. Són peixos mesopelàgics comuns a les mars tropicals i subtropicals. Modernament són agrupats en 17 gèneres. Dos d’aquests gèneres, amb dues espècies, habiten les nostres aigües.

Bathophilus nigerrimus, té el cos fusiforme, no gaire comprimit i relativament curt, amb nombrosos fotòfors, dels quals els de les sèries lateroventrals són petits i difícils de localitzar. Les aletes pelvianes prenen una posició molt alta als costats del cos. Com totes les espècies de Bathophilus, té una dent anterior fixa seguida d’una dent llarga i inclinable i d’una tercera també fixa que, finalment, precedeix una sèrie irregular de dents inclinables sobre la mandíbula inferior. Disposa de dos cecs pilòrics. El color és bru fosc o negre i l’exemplar més gran que s’ha capturat fa 12 cm. És una espècie mesopelàgica i se la troba fins als 500 m de profunditat, tant a l’Atlàntic septentrional com a la Mediterrània, i també a les nostres aigües. Pon uns ous d’1 mm de diàmetre, que són capturats amb xarxes d’ictioplàncton pel maig. Quan la larva assoleix els 8 mm ja disposa d’aletes pelvianes; les aletes dorsal i anal es desenvolupen simultàniament quan ja fa 14 mm, l’aleta pectoral apareix quan en fa 22, i finalment apareix la barba sensorial, al final del desenvolupament. Pel que fa a l’alimentació, el fet que l’estómac ompli gairebé tota la cavitat abdominal fa suposar que pot engolir preses d’una mida considerable.

La descripció del gènere Parabathophilus es correspon força amb la de Bathophilus, tal com ho indica la denominació. Tanmateix, Parabathophilus gloriae es diferencia clarament per la dent inclinable que es troba a la base del vòmer, just a tocar del parasfenoides; també disposa de 2 o 3 dents inclinables a la mandíbula inferior, entre les dues fixes i dos grups de dents faringobranquials; té un únic cec pilòric. És completament negre, i té tot el cos cobert de fotòfors de dues mides diferents (llevat del postopercular, que és més gran, i dels d’ambdues sèries lateroventrals), cadascun situat sobre un peduncle curt que neix en una depressió cutània on també pot quedar amagat. En una femella de 10,2 cm de llargada estàndard, capturada durant l’agost a Blanes, els ovaris ocupaven tota la llargària de la cavitat abdominal i eren plens d’ovòcits de mides diferents (els de diàmetre més gros feien 0,4 mm). Fins ara, a les nostres aigües aquesta espècie solament ha estat trobada entre els 400 i els 600 m de profunditat.