Els aulopiformes

Dins els aulopiformes, trobem espècies marines que viuen en la capa d’aigua pròxima al fons (demersals), de vegades en zones de molta fondària. En la làmina s’han representat, un peix trípode (1 Chlorophthalmus agassizii), i l’únic aulòpid de la nostra fauna, el lluert (2 Aulopus filamentosus).

Carlos Moreno.

Són un ordre de peixos relativament reduït i integrat per espècies marines de característiques especials relatives als esquelets cranial i branquial i a la musculatura del cap, que permeten diferenciar-les dels estomiformes; molts d’aquests peixos tenen aletes adiposes. A les nostres aigües són representats per les famílies dels aulopòdids, els cloroftàlmids, els sinodòntids, els evermannèl·lids i els paralepídids. N’hi ha alguns que habiten les aigües profundes.

Els aulòpids: lluert

Els aulòpids són peixos de mida mitjana, de cos allargat i revestit d’escates. Al cap, que és relativament gros, destaquen uns ulls grossos. La mandíbula superior assoleix el marge posterior de l’ull, i tant aquesta com la mandíbula inferior presenten nombroses dents. Una altra característica dels aulòpids és la de conservar la pseudobrànquia. Disposen d’una aleta dorsal molt ben desenvolupada i constituïda per radis segmentats, a més d’una altra de dorsal de tipus adipós. Són peixos bentònics que viuen a la plataforma i al talús continental. Aquesta família, altrament força cosmopolita, presenta diverses espècies que colonitzen aigües tan allunyades com les del Japó o d’Austràlia; en canvi a les nostres costes només n’hi ha un representant. Algunes espècies d’aquesta família són molt apreciades com a aliment en alguns països, com ara el Japó.

El lluert (Aulopus filamentosus) és un peix de mida mitjana (menys de 45 cm de llarg) i cos fusiforme i comprimit a la part posterior, revestit d’escates ctenoides i grans que arriben fins a l’opercle i la regió suborbital; a la línia lateral n’hi podem comptar entre 48 i 55. Té uns ulls el·líptics i grossos que a la part superior són limitats pel marge dorsal del cap, i a la inferior per la boca. Aquesta boca és ampla, i la mandíbula sobresurt lleugerament cap endavant; és plena de dents petites i esmolades, les més internes de les quals són inclinables. Si bé no hi ha dades precises, és probable que el seu règim alimentari es fonamenti en altres peixos i cefalòpodes. És de color marró clar al dors i argentí als flancs, amb tot de taques marronoses, rosades o bé grogues. És característica la taca fosca que figura entre els primers radis de l’aleta dorsal, com també les franges rosades o grogues (poc apreciables) de la resta de l’aleta. Té una aleta dorsal adiposada petita. Els primers radis de l’aleta dorsal dels mascles són llargs i semblen filaments. La descripció de les aletes és D 14–16, A 9–12. Es reprodueix gairebé tot l’any i els ous fan uns 1,4 mm de diàmetre. Les larves que en neixen són pelàgiques. Viu entre els 150 i els 1000 m de fondària; normalment és de costums demersals, però també és fàcil de localitzar-ne en ambients pelàgics. També viu a l’Atlàntic, a les costes africanes i a les Canàries.

Els cloroftàlmids: peixos trípode

Aquests peixos constitueixen una família força diversa, però tots els seus membres són demersals a la plataforma continental, al talús o bé als fons abissals (6000 m) i la majoria tenen una distribució molt restrictiva. Se’n consideren dos grans grups, que es diferencien morfològicament per la mida de l’ull: els uns (els cloroftalmins) el tenen gros i els altres (els ipnopins), molt reduït o gairebé inexistent. Les formes amb els ulls grossos tenen la capacitat de detectar la poca llum que arriba als bancs fangosos de la plataforma continental. En fondàries sense llum, com ara les abissals, els ulls no són necessaris, però en canvi sí que tenen una gran importància els òrgans olfactoris i la línia lateral, que en definitiva representen un bon mecanisme per a captar qualsevol turbulència originada per altres organismes; això explica que el cos d’aquests peixos sigui fusiforme, capaç d’acollir una línia lateral també llarga, i que tinguin un olfacte ben desenvolupat. El màxim exponent de regressió ocular és Inops murrayi: a la part dorsal del cap té un parell d’òrgans plans, cadascun proveït de 250 000 bastons retinians; això fa pensar en la possibilitat que aquest peix, propi dels fons abissals, pugui arribar a captar la bioluminiscència d’altres peixos.

Són dotats d’una musculatura ben desenvolupada que els permet de cercar l’aliment entre els sediments malgrat l’escassesa. La boca és terminal i la mandíbula inferior és una mica més llarga que la superior; el fet de tenir dents nombroses i petites fa que no es puguin especialitzar en cap tipus d’aliment concret. Els del gènere Bathypterois presenten uns radis durs i llargs i uns filaments a les aletes pelvianes i caudals que els permeten de descansar sobre el fons per a cercar-hi l’aliment entre el fang o romandre immòbils mentre aguaiten les preses que neden molt a prop seu (d’aquí la denominació de «peixos trípode» que reben). Tots aquests peixos estan recoberts d’escates cicloides i la gran majoria també tenen aleta adiposa. La distribució de les espècies abissals és molt restringida, per raons històriques i ecològiques. Tanmateix, hi ha espècies, com ara Bathypterois phenax, que es distribueixen per totes les aigües tropicals i subtropicals.

Chlorophthalmus agassizii és una espècie de costums demersals que és assídua de les fondàries compreses entre els 50 i els 1000 m. De distribució circumglobal, és molt abundant a tota la Mediterrània, sempre en aigües temperades, entre els 4,5° i els 13 °C de temperatura. A les nostres costes apareix entre els 100 i els 500 m de profunditat i és apreciada comercialment a tota la Mediterrània. El seu musell una mica aplanat contrasta amb la resta del cos, que és fusiforme i curt; no sol depassar els 20 cm de longitud. Les escates que el revesteixen són cicloides i unes 50-55 formen la línia lateral. Ofereix una coloració bruna groguenca i presenta tot de taques fosques difoses sobre el dors, a més d’una taca petita a l’aleta adiposa. La diagnosi de les aletes dorsal i anal és D 10–11 i A 7–9. Al cap destaquen uns ulls grans, de pupil·la verdosa, que gairebé es toquen, el·líptics i disposats de manera que l’eix llarg és paral·lel al cos. La mandíbula inferior és més llarga que la superior i ambdues porten dents petites, uniformes i inclinables, que fins i tot s’estenen al vòmer i al paladar; la llengua també presenta petites dents. Si bé la seva biologia no és gaire coneguda, hom creu que forma moles reduïdes d’hàbits poc migratoris. S’han trobat larves pelàgiques però encara no s’ha pogut precisar la seva època de reproducció. Els adults es nodreixen d’invertebrats bentònics.

Bathypterois mediterraneus és una espècie endèmica de la Mediterrània, poc abundant, però que s’ha trobat algunes vegades a la nostra costa, des de Blanes fins a Mallorca. És de costums bentònics i viu sobre el talús continental en fondàries que oscil·len entre els 250 i els 3000 m, però mostra una preferència per aquelles àrees situades per sota dels 1000 m. L’adult no fa més de 20 cm, generalment, entre 9 i 13 cm. El cos és allargat i de color fosc grisenc, amb la base de les escates negres i l’inici de l’aleta caudal molt fosc. La fórmula de les aletes és D 15 i A 8–9, amb dos radis pectorals molt llargs, com també dos de caudals, i una aleta adiposa. Una línia lateral construïda per entre 54 i 57 escates li permet de copsar tot allò que s’esdevé al seu entorn sense necessitat dels ulls, que certament són molt petits. Té una boca àmplia i revestida de dents minúscules. D’altra banda, la presència de l’òrgan olfactori i d’una musculatura ben desenvolupada li faciliten la recerca d’aliment (poliquets, amfípodes i copèpodes, principalment). A aquest efecte es val també dels radis llargs de l’aleta pectoral i de la caudal, que li permeten de romandre immòbil sobre el fons, com un trípode, i capturar el zooplàncton que és arrossegat pels corrents sobre el fons o per la capa d’aigua més pròxima al fons. Els individus poden constituir agregacions poc nombroses o bé viure solitaris. Són hermafrodites proteràndrics.

Malgrat que a la Mediterrània hom ha descrit dues espècies més d’aquest gènere, Bathypterois dubius i B. grallator, cal dir que són molt rares a tota la conca; B. dubius només s’hi ha trobat una vegada.

Els sinodòntids

Bentònic, solitari i gran depredador, Synodus saurus és l’únic representant mediterrani de la seva família. A la nostra mar és especialment abundant prop de les Balears.

Juan A. Moreno.

Són peixos que presenten un cos moderadament llarg, aletes ben desenvolupades i altes (usualment amb aleta adiposa), boca molt fesa i armada amb nombroses dents llargues i afilades i ulls grossos i d’aspecte normal. Solen ésser demersals, d’hàbits solitaris i uns grans depredadors. Viuen en aigües càlides o temperades. Normalment no s’endinsen a més de 200 m de fondària, si bé hi ha espècies pròpies de les grans profunditats i d’altres de pelàgiques (per exemple, els harpadontins).

Synodus saurus és un peix de cos allargat, de 30 cm com a màxim i gairebé cilíndric, tot ell revestit d’escates grans i cicloides. Presenta aleta adiposa. El cap, aplanat i dorsalment protegit per unes plaques òssies molt rugoses, té el musell curt i acabat en una boca mitjanament llarga i proveïda de dents nombroses i petites, i uns ulls relativament petits. Està mancat de fotòfors. La coloració del cos és variable segons l’edat i, molt possiblement, segons l’àrea geogràfica. D’una banda, els joves llueixen 8 taques fosques que es distribueixen per tot el cos fins a l’aleta caudal. Els adults, en canvi, presenten una coloració grisa marronosa amb taques i ornaments de caràcter difós, també marronosos, al llarg del cos. Sobre la línia lateral, revestida d’escates (entre 54 i 60), hi destaca una línia de tonalitats clares, gairebé groguenca. Animal de costums solitaris, passa molt de temps quiet al fons per tal de sorprendre-hi les preses. Com els altres sinodòntids, és probable que també es colgui a la sorra i d’una sola vegada engoleixi el peix o el crustaci que li serveix d’aliment. Es reprodueix entre gener i novembre i els ous que produeixen les femelles presenten unes reticulacions hexagonals. Les larves que en neixen són d’hàbits pelàgics. Es distribueix per diversos indrets aïllats de l’Atlàntic, com ara el Marroc i les Bermudes, però també colonitza la Mediterrània, on gairebé sempre es captura als primers 20 m de fondària; és una espècie força abundant a les illes Balears.

Els evermannèl·lids

Els evermannèl·lids constitueixen una família de peixos de mida mitjana (entre 12 i 18 cm), amb el cos comprimit i un cap aparent. La morfologia i la posició dels ulls és molt variable, dins d’aquest grup. D’altra banda, tenen una boca gran on s’observen algunes dents força desenvolupades. Totes les aletes són constituïdes únicament per radis segmentats, i cap d’aquests peixos no presenta el cos revestit d’escates. Tots els representants són propis de la zona mesopelàgica. És una família que a la Mediterrània només és representada per una espècie (Evermannella balbo) que, d’altra banda, és poc abundant.

Evermannella balbo és un peix de costums mesopelàgics; els adults gairebé mai no baixen més enllà dels 400 m de fondària, si bé a la Mediterrània se n’han capturat a més de 1000 m. Les larves, en canvi, es troben entre els primers 50 m. El cos és relativament curt, allargat i comprimit i no fa més de 17 cm de llarg; ofereix tonalitats grises argentines més o menys rosades i taques petites i fosques. La pell, que és molt prima, deixa traslluir les vísceres, envoltades per un peritoneu negre. L’emplaçament i la forma dels ulls, tubulars, grossos i dirigits cap amunt, amb parpelles adiposes, el diferencien d’altres espècies de la seva família. Un altre tret morfològic que crida l’atenció, a més dels ulls, és la boca, enorme i amb una mandíbula prominent; porta unes dents petites, a més d’unes altres d’allargades, punxegudes i inclinables. Amb aquestes dents pot capturar organismes relativament grossos, especialment altres peixos. No té bufeta natatòria ni cecs pilòrics al tub digestiu. La diagnosi radial és la següent: D 12–13; A 33–35. A la Mediterrània no hi ha dades concretes sobre la seva reproducció, però a l’Atlàntic gairebé dura tot l’any, fora de l’hivern. És una espècie hermafrodita amb ovotestis funcional. És força cosmopolita i hom pot dir que colonitza gairebé tots els oceans: l’Atlàntic, el Pacífic i l’Índic, entre d’altres; a la Mediterrània, en canvi, és poc freqüent.

Els paralepídids

Aulopiformes de la família dels paralepídids: 1 Lestidiops sphyrenoides, 2 Sudis hyalina, 3 Paralepis speciosa, 4 P. coregonoides coregonoides, 5 Notolepis rissoi. Cal notar els caràcters comuns d’aquestes espècies mesopelàgiques o batipelàgiques: cos allargassat i resseguit per una línia lateral molt visible d’escudéis ossis, ulls mig coberts per una parpella adiposa, boca grossa i ben proveïda de dents, aleta adiposa al dors, etc. Destaca, també, la seva manera de desplaçar-se, sempre en posició vertical, i el fet que són hermafrodites.

Román Montull.

Són peixos de costums mesopelàgics o batipelàgics i de mida petita o mitjana, que no solen ultrapassar els 50 cm de llargada. Tenen un cos allargat i afilat, una mica comprimit lateralment. Dins la boca, que és gran, hi ha unes dents estretes i llargues com ullals; les dents fixes s’alternen amb les inclinables, sobretot a l’os dentari i al palatí. Els ulls són recoberts parcialment per una parpella adiposa. També tenen una aleta adiposa al dors, que en algunes espècies pot aparèixer al ventre. En cas de tenir el cos revestit d’escates, són cicloides i la línia lateral és resseguida per una sèrie d’escudets. No presenten ni bufeta natatòria ni fotòfors, si més no les espècies mediterrànies (Lestidium i Lestrolepis, que no es troben a les nostres costes, no compleixen aquesta segona condició). La coloració és, generalment, argentina amb el dors fosc. Poden viure a grans fondàries, fins i tot a més de 3000 m, i neden en posició vertical de manera que el cap sempre mira cap amunt o cap avall. Són peixos hermafrodites i presenten taques de pigments al llarg de l’intestí. Aquests depredadors d’altres peixos i organismes són apreciats comercialment en algunes àrees, però no pas a les nostres costes.

Sudis hyalina és l’espècie de paralepídid més grossa de la Mediterrània, on arriba a fer 40 cm de llarg (en altres zones pot assolir el metre de llargada), però hi és molt poc abundant. Té un cos allargat, com també ho és el musell, uns ulls circulars amb la nineta ovalada i una parpella adiposa, característica d’aquesta família. La boca és gran i porta unes dents punxegudes que tenen forma de serra; n’hi ha algunes que són inclinables, aptes per a capturar cefalòpodes i peixos. Aquests peixos tenen el cos nu, sense escates; tanmateix, sobre la línia lateral se n’hi troben unes de grans, de morfologia ròmbica i ben imbricades entre elles. L’aleta pectoral és molt llarga i falciforme, que contrasta força amb la resta de les aletes. La fórmula de les aletes dorsal i anal és D 13-15 i A 21-24. La coloració del cos és argentina i de tonalitats rosades, però el peritoneu, que és negre, es pot veure per transparència; sovint, a l’aleta pectoral dels adults figura una taca fosca. Principalment viu a fondàries que oscil·len entre els 300 i els 900 m. No hi ha dades precises sobre l’època de reproducció dins l’àmbit de la Mediterrània.

Morfològicament, Paralepis speciosa s’assembla força a P. coregonoides. També té el cos allargat, però té el cap més gros i la boca també més grossa i copiosament revestida de dents robustes i desenvolupades prop de l’extrem del premaxil·lar. L’exemplar més gros que s’ha trobat és de 12 cm. La combinació de radis de les aletes que el caracteritzen és D 10-11 i A 22-27. Es tot ell argentat, una mica més fosc al dors, i els joves es reconeixen perquè tenen set o vuit taques fosques al ventre. Hom sap que es nodreix de zooplàncton, especialment d’eufausiacis, però la reproducció és bastant desconeguda. Aquesta espècie, pelàgica i endèmica de la Mediterrània, és probable que efectui migracions verticals, si bé encara no se’n té un coneixement prou precís.

Paralepis coregonoides coregonoides és una subspècie endèmica de la Mediterrània, una de les dues en què es divideix P. coregonoides; l’altra és atlàntica (P. coregonoides borealis); alguns autors descriuen també a l’Atlàntic, concretament a les costes dels Estats Units, una tercera subspècie: P. coregonoides barracudina. Externament són indistingibles i només es diferencien pel nombre de vèrtebres i de miòtoms. Tenen costums mesopelàgics i batipelàgics, ja que les larves viuen en profunditats que oscil·len entre els 25 m i els 200 m, i els adults entre 700 i més de 1000 m. No hi ha constància que efectuin migracions nocturnes; fins i tot alguns autors apunten la possibilitat que durant la nit assoleixin àrees de més fondària. El cos és allargat i recobert d’escates cicloides; les de la línia lateral es troben perforades per un parell de línies de porus. És d’un color castany, que esdevé més clar al ventre. La boca, gran i àmplia, és revestida de dents petites a més d’unes altres de més grosses, però mai tan robustes com les de P. speciosa. La descripció dels radis de les aletes és D 9-11 i A 22-24. S’alimenta de peixos i organismes planctònics, i es reprodueix durant tot l’any, especialment entre març i setembre. La mida màxima que assoleix és de 30 cm.

Notolepis rissoi és un peix bastant freqüent a la Mediterrània, d’uns 30 cm com a màxim i de costums mesopelàgics, que arriba a fondàries de fins 1300 m. Pot formar moles d’alguns centenars d’individus. Té un cos allargat i molt afilat, amb una aleta dorsal molt petita, a més d’una altra d’adiposa, i només parcialment recobert d’escates petites. La descripció dels radis de les aletes és D 10-11 i A 29-32. És de color argentí, i al dors figuren uns melanòfors que li confereixen una tonalitat fosca; a la base de l’aleta caudal hi ha una taca negra molt visible. La boca, àmplia, conté algunes dents molt llargues i unes altres de petites i punxegudes, però sempre més desenvolupades que les del gènere Paralepis. L’alimentació, com en totes les espècies d’aquesta família, es fonamenta en peixos, larves de peixos i crustacis. Es reprodueix al llarg de tot l’any, principalment a partir de juny, i en indrets de fondària considerable. De distribució geogràfica àmplia, a l’Atlàntic arriba des de l’Àrtic fins a l’Antàrtic.

L’espècie Lestidiops jayakari és representada, segons alguns autors per la subspècie L. jayakari pseudosphyrenoides, que hom pot trobar en aigües càlides o temperades, mai a més de 20 °C de temperatura, i en fondàries compreses entre els 200 i els 2000 m, però principalment entre els 300 i els 600 m; en canvi, les larves i els joves freqüenten les àrees de menys de 200 m. De tota manera, no és gaire freqüent a les nostres costes. Té un cos allargat i molt comprimit, desproveït d’escates fora de la línia lateral, que, d’altra banda, no arriba fins a l’aleta caudal. És de color molt clar, gairebé translúcid, i tant la punta del musell com la part superior del cap i la inferior de l’ull són pigmentades. La fórmula de les aletes és D 9-10 i A 28-33: la dorsal és petita, i prop de la caudal n’hi ha una d’adiposa. El ventre presenta una mena de carena formada per teixit adipós. A la boca, força gran, hi ha unes dents de mida molt variable que li deuen permetre una alimentació carnívora, si bé encara no hi ha dades que ho confirmin. Es reprodueix tot l’any i les larves es troben des de la primavera fins a la tardor. A l’Atlàntic hi ha una altra subspècie, L. jayakari jayakari, però, tanmateix, cal una revisió de l’espècie o potser del gènere. Hom pot dir que aquest peix té una distribució cosmopolita i que la mida màxima que assoleix és d’uns 17 cm.

Lestidiops sphyrenoides també té el cos nu d’escates, fora de la línia lateral on apareixen en forma d’escudets ossis petits i en un nombre variable entre 60 i 70, però no assoleixen l’aleta caudal. Les semblances amb l’espècie anterior són moltes. Fa uns 30 cm com a molt i és allargat, de color argentí i lleugerament fosc al dors. La boca és àmplia i amb unes dents molt variables pel que fa a la mida i a la fortalesa. També presenta una aleta adiposa en forma de quilla al ventre i uns ulls amb parpella adiposa. La descripció de les aletes és D 9-11 i A 28-32. De dia viu entre els 150 i els 300 m, però de nit es troba a més fondària, entre els 700 i els 800 m. L’alimentació probablement és carnívora i el període de reproducció s’estén a tot l’any. Les larves, gairebé iguals que les de L. jayakari, només es poden identificar per la pigmentació. Colonitza la Mediterrània occidental i l’Atlàntic, si bé és menys comuna que l’espècie anterior.