Els mictofiformes: peixos llanterna

Els mictofiformes constitueixen un grup de peixos molt ampli, que comprèn més de 400 espècies marines, totes pròpies dels ambients mesopelàgics. A més de fotòfors, tenen els radis de les aletes segmentats i usualment presenten aleta adiposa i les aletes ventrals inserides en posició abdominal. Hi ha diversos trets morfològics que els distingeixen dels salmoniformes i altres grups afins, entre els quals cal citar el desplaçament del maxil·lar, que fa que la mandíbula superior no sigui protràctil, i el tancament del conducte pneumàtic, que els transforma en peixos fisoclists; a més, presenten modificacions referides als esquelets branquial i caudal. Agrupen un conjunt d’espècies adaptades a la vida pelàgica, sovint mesopelàgiques i batipelàgiques. Malgrat llur mida, són capaços de realitzar migracions verticals. Són molt abundants i, en conseqüència, tenen un paper fonamental en les cadenes tròfiques pelàgiques; és a dir, converteixen el plàncton en una font d’aliment per a altres organismes situats en un nivell més alt de la cadena. A la mar catalana els mictofiformes són representats per espècies de la família dels mictòfids.

Els mictòfids

Mictòfids: 1 Lampanyctus pusillus, 2 L. crocodilus, 3 Diaphus rafinesquei, 4 D. metopoclampus, 5 D. holti, 6 Gonichthys coccoi, 7 Ceratoscopelus maderensis, 8 Myctophum punctatum, 9 Electrona rissoi, 10 Hygophum hygomii, 11 H. benoiti, 12 Notoscopelus elongatus, 13 N. bolini, 14 Lobianchia dofleini, 15 Symbolophorus veranyi, 16 Benthosema glaciale. En el dibuix, s’han marcat els fotòfors en vermell.

Román Montull.

Aquesta família, que caracteritza l’ordre dels mictofiformes, constitueix un grup de peixos d’una gran diversitat i abundància que s’estén per tots els oceans. Apareguts al Cretaci, actualment se’n coneixen uns 32 gèneres, representats per unes 240 espècies, aproximadament. Tenen un cos petit i comprimit, generalment ben ossificat i amb un sistema nerviós desenvolupat, sobretot les espècies d’hàbits mesopelàgics, que viuen entre els 100 i els 1000 m de profunditat. La boca, normalment llarga i de posició terminal, és proveïda de dents menudes. La majoria tenen bufeta natatòria, a les parets de la qual acumulen greix a mesura que creixen. Les escates són cicloides o ctenoides, segons les espècies, i tenen una aleta dorsal i una altra d’adiposa. Però les característiques més destacades d’aquests peixos es relacionen amb els òrgans de visió i els fotòfors, amb la reproducció i amb llur qualitat de peixos migradors nocturns.

Viure en ambients mesopelàgics, on la llum minva progressivament a mesura que augmenta la fondària, comporta sistemes de percepció adients a aquests hàbitats. En aquest sentit, els mictòfids en constitueixen un bon exemple: l’anàlisi dels seus ulls denota una densitat considerable de rodopsina a la retina. Aquesta peculiaritat els permet de percebre la llum entre 15 i 30 vegades més que l’home. L’anatomia de l’ull mostra una papil·la desenvolupada amb un cristal·lí concèntric o excèntric respecte a l’el·líptica de la llum, que els ofereix una visió binocular notable. Fins i tot en els estats larvals és possible de trobar espècies amb ulls rodons i d’altres, com el gènere Myctophum, amb ulls estrets i el·líptics. Hom creu actualment que els ulls el·líptics gaudeixen d’un 10% més de volum visual; el fet que normalment es trobin al marge extern del cap fa que tinguin una rotació més gran al voltant del seu eix. Si veure-hi és important, també ho és el fet d’ésser vist pels individus de la mateixa espècie i que això no comporti un risc gaire gran d’ésser vist pels depredadors. En aquest sentit, la presència de fotòfors facilita la relació social i alhora contribueix a difuminar la silueta del peix; és a dir, que també li proporciona l’avantatge de passar desapercebut davant dels seus enemics. La distribució d’aquests fotòfors al llarg del cos és característica de cada espècie i sexe, si bé solen situar-se a la zona ventral, al cap i al peduncle caudal. És possible que aquests fotòfors també serveixin per a veure-hi i que actuïn com a parany en la captura de l’aliment.

Distribució dels fotòfors, i nomenclatura emprada comunament per a la seva descripció, en els mictòfids. AO anals (AOA anteriors, AOP posteriors), BR branquiostegals, Dn dorsinasal, Gi gland lluminós infracaudal, Gs gland lluminós supracaudal, OP operculars, PLO suprapectorals, PO pectorals, POL posterolaterals, Prc precaudais, PVO subpectorals, SAO supraanals, SO suborbitals, VLO supraventrals, Vn ventrinasals, VO ventrals.

Román Montull, a partir de fonts diverses.

Un altre aspecte força característic d’aquests peixos és que realitzen migracions nocturnes, principalment les espècies que viuen als 500 primers metres de fondària; després d’assolir pràcticament la superfície, de matinada, tornen als seus hàbitats. Però no totes les espècies de mictòfids tenen el mateix comportament: n’hi ha que s’estabilitzen a unes desenes de metres de la superfície, mentre que d’altres ni tan sols arriben a efectuar migracions notables (per exemple les del gènere Electrona). Les migracions verticals estan força relacionades amb la presència d’aliment, bàsicament constituït pels components del zooplàncton (amfípodes, copèpodes, ostràcodes, eufausiacis i quetògnats, entre d’altres) i de l’ictioplàncton (ous i larves de peixos), que a la superfície solen trobar-se en grans quantitats. Aquest comportament migratori és força avantatjós perquè, d’una banda, és més difícil que de dia els mictòfids siguin detectats als fons marins pels depredadors; d’altra banda, però, romanen a les aigües fredes del fons, cosa que els permet d’aprofitar més l’energia obtinguda durant la nit. Estudis recents posen de manifest algun tipus de segregació vertical d’algunes espècies, fenomen que és de difícil explicació ecològica. Per exemple, no tots els individus d’una mateixa població migren cada nit i els que ho fan tampoc no pugen a ocupar la mateixa fondària: els individus més joves (de mida més petita) s’acosten més a la superfície, i és ben curiós que aquesta estratificació també es mantingui de dia, bé que a fondàries diferents. Les espècies de mictòfids que són d’hàbitats batipelàgics o epibentònics no experimenten migracions verticals.

El període de reproducció d’aquests peixos és força variable. S’ha comprovat l’existència de migracions relacionades amb aquest període, però, tanmateix, les femelles del gènere Diaphus no migren durant l’època de fresa. Normalment, les espècies que viuen en aigües temperades, com ara les nostres, solen reproduir-se des del final de l’hivern fins a les acaballes de l’estiu i assoleixen la maduresa sexual a partir de dos anys d’edat. Pel que fa a les formes ictioplantòniques, l’estructura i la morfologia dels ous encara és força desconeguda, però s’han esbrinat alguns aspectes relacionats amb el desenvolupament larval de diverses espècies, com Electrona rissoi, Hygophum benoiti i Benthosema glaciale, entre d’altres. Totes aquestes formes larvals presenten diferències en la pigmentació, en el nombre de fotòfors i en la forma dels ulls, quan són comparades amb els adults de la mateixa espècie. Les larves es troben en aigües superficials, que abandonen gradualment a mesura que creixen.

A causa de l’abundància i dels costums migratoris de la majoria d’espècies d’aquesta família, aquests peixos representen un flux energètic ecològicament molt important. La superfície capta aliments que són reciclats a la regió mesopelàgica pels depredadors dels mictòfids o pels filtradors de la matèria fecal (copèpodes principalment). També és cert que part d’aquesta energia torna als nivells superiors per l’activitat depredadora de cefalòpodes i altres grups epipelàgics, que troben llur aliment en aquestes fondàries. A les nostres costes la importància econòmica dels mictòfids és pràcticament nul·la, però, si més no, constitueixen una reserva de producció d’oli de peix i d’aliment molt notable, encara que, de moment, un tant inaccessible per a l’home.

Benthosema glaciale és una espècie petita (pot assolir uns 10 cm com a màxim, encara que generalment no passa dels 5) i de costums mesopelàgics, molt comuna a tota la Mediterrània i, per tant, a les nostres costes. Durant el dia pot viure entre els 150 i els 850 m de fondària (fins i tot a 1000 m); en canvi, de nit puja fins a 10 m de la superfície, tot i que és especialment abundant entre els 45 i els 70 m. Aquesta distribució vertical tan àmplia depèn sobretot de la temperatura; el punt òptim se situa entre els 4° i els 15 °C, tot i que se’n poden trobar a 18 °C. Té uns ulls molt grossos, un musell petit i una boca àmplia i obliqua que principalment li permet de menjar calanoides, eufausiacis i copèpodes. La fórmula de les aletes és la següent: D 12-14, A 17-19 i pel que fa als fotòfors, AO 6-7+6-8. Les femelles assoleixen la maduresa sexual quan fan 3 cm de llargada. A les nostres costes la fecundació es produeix al final de la primavera i durant tot l’estiu. Després, la majoria dels individus moren només havent viscut un o dos anys, però a l’Atlàntic poden arribar a viure uns 4 anys. Les larves, allargades i amb uns ulls grossos, solen localitzar-se prop de la superfície, tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic, des de prop del pol nord fins al cap Verd.

Ceratoscopelus maderensis, mesopelàgica com l’anterior, és molt abundant a la Mediterrània. Té una boca relativament gran, que arriba just fins darrere de l’ull; l’ull és molt gros, com correspon a la majoria de peixos mesopelàgics. Les dents palatines són darrere de les que hi ha a les mandíbules i a les maxil·les. Presenta una gran quantitat de fotòfors, tant a sobre com a sota de l’aleta caudal, i unes glàndules lluminoses en forma d’escates situades davant l’aleta dorsal i l’aleta adiposa. La diagnosi radial de l’espècie és 2 POL, 4 Prc; 5 PO (lleugerament aixecat); AO 5-7+5-7 respecte dels fotòfors; i D 13-14, A 13-15, pel que fa a les aletes. Fa uns 9 o 10 cm com a màxim, però generalment no sol passar de 8, i assoleix la maduresa sexual quan en fa 4. L’època de fresa se situa a la primavera i l’estiu i, concretament a la Mediterrània, s’observa una progressió est-oest molt marcada. Després de fresar també moren, com els altres mictòfids. Les formes larvals viuen als primers 50 m i després guanyen profunditat fins a completar la metamorfosi. Els adults solen menjar zooplàncton, especialment copèpodes. Viuen a fondàries compreses entre els 100 i els 1000 m, normalment al voltant dels 750 m; durant la nit pugen fins a la superfície, tot i que s’estimen més de quedar-se a una profunditat de 100 m aproximadament. La seva distribució és àmplia i arriba fins i tot a l’Atlàntic, des del Marroc fins més amunt de les illes Britàniques.

Diaphus holti, espècie mesopelàgica, viu a uns 675 m de fondària, almenys durant el dia, encara que també se’n poden trobar alguns exemplars a 100 m de la superfície. En canvi, de nit realitza migracions i pot arribar a 60 m de la superfície; a diferència del que passa amb altres espècies de mictòfids, efectuen aquestes migracions els individus preadults i adults, però no les femelles gràvides. Les larves solen trobar-se d’estiu a tardor i sempre prop de la superfície, és a dir, als 100 primers metres de profunditat. Els adults presenten un cap arrodonit i amb molts melanòfors dorni-nasals i ventro-nasals separats; aquests darrers tenen forma allargada i arriben fins i tot al marge de l’òrbita de l’ull. També tenen un melanòfor suprapectoral gran, però sense glàndules supracaudals ni intracaudals, com correspon a tots els individus d’aquest mateix gènere. La mida màxima d’aquesta espècie a les nostres costes pot arribar a ésser d’uns 6,5 cm. Ofereix una coloració blava fosca, especialment al dors, amb reflexos argentins als flancs. La descripció de les aletes és la següent: D 13-14, A 12-14, i la dels fotòfors, AO 4-6+3-5. És molt comuna a la Mediterrània, però també colonitza l’Atlàntic i l’Índic. Sol viure a temperatures compreses entre 12 i 16 °C i menja organismes del zooplàncton.

Diaphus rafinesquei és molt semblant a Diaphus holti. Té el cap massís i el cos revestit d’escates cicloides; com aquell, presenta dos fotòfors, un de dorsi-nasal i un altre de ventronasal, aquest darrer de morfologia allargada. Però l’escata lluminosa que es troba prop del fotòfor suprapectoral (PLO) és més gran i aquest és, precisament, un dels caràcters que en facilita la identificació. També és mesopelàgica. De dia viu a profunditats entre 400 i 675 m principalment, encara que també se’n troben exemplars a més fondària. Durant la nit els individus més joves migren vers la superfície i, en canvi, els més grossos (a partir de 5,5 cm) es mantenen entre els 300 i els 600 m. Assoleixen la maduresa sexual quan fan 5 cm de llarg. Les femelles gràvides no migren mai i fresen durant el període de tardor i hivern. Viu en ambients temperats i és força comuna a la Mediterrània, a més de trobar-se a l’Atlàntic nord-oriental.

Diaphus metopoclampus es caracteritza per la presència d’un fotòfor gran i de forma irregular a la part anterior de l’òrbita de l’ull, que s’hi estén tant per sobre com per sota. La seva descripció pel que fa a les aletes és D 15, A 15, P 10-11 i V 8, i respecte als fotòfors, AO 5-6+6-7. Aquest peix, de color molt fosc, també presenta fotòfors minúsculs i fa uns 11 cm com a màxim. És mesopelàgic com les altres espècies del mateix gènere i, segons alguns autors, a la Mediterrània també pot ser d’hàbits batipelàgics o epibentònics. Fins i tot arriba a viure a 800 m de profunditat, si bé de nit les abundàncies màximes es localitzen entre els 200 i els 250 m. És més comú al vessant occidental de la Mediterrània que no pas a l’oriental, tot i tractar-se d’una espècie poc abundant. També es troba per gairebé tot l’Atlàntic, l’Índic i el Pacífic.

Electrona rissoi és comuna a la Mediterrània, especialment al vessant occidental. Durant el dia viu entre 225 i 750 m de profunditat (per norma general, entre els 400 i els 550 m), però de nit els individus més joves es poden trobar entre 90 i 100 m de la superfície. Els exemplars més grossos generalment no passen de 4 cm de llarg, si bé se n’han arribats a capturar de més de 8 cm. El cos és petit, però també és alt i revestit d’escates grans. Els ulls són tan voluminosos que excedeixen la meitat de la llargada del cap. Ofereix una característica que no és usual entre els mictòfids: les femelles presenten uns òrgans lluminosos glandulars supracaudals i infracaudals alhora. La seva descripció és, pel que fa a les aletes: D 13-15, A 18-19, P13-16, C 24 i V 8; pel que fa als fotòfors: AO 11-12(10). La boca és àmplia i proveïda de nombroses dents petites, que li permeten d’alimentar-se a base de zooplàncton, especialment de crustacis. Assoleix la maduresa sexual quan fa 6 cm, si bé les glàndules sexuals ja apareixen quan en fa 3 o 4. Aparentment es reprodueix durant tot l’any, sobretot entre l’estiu i la tardor. La seva distribució geogràfica és molt àmplia i abasta tots els oceans d’aigües temperades (entre 10 i 15 °C de temperatura).

Gonichthys coccoi, ben poc freqüent a les nostres costes, té un cos allargat, d’uns 6 cm com a màxim, i amb un peduncle caudal estret. La forma del maxil·lar superior, molt prominent, permet d’identificar-lo. Però la seva característica més significativa és la presència d’una sèrie nombrosa de fotòfors anals, uns 18 o 19 en total. Si bé és de colors molt argentins, també presenta uns reflexos iridescents i que contrasten força amb la part interna de la boca, que és negra. La descripció de l’espècie, pel que fa a les aletes, és D 11-12, A 20-23; els fotòfors dels mascles són 6Gs i els de les femelles 4-6 Gi i AO 4-8+10-14. Es reprodueix bàsicament durant el període de primavera i estiu. S’estén per l’Atlàntic, entre els 50 °N i 30 °S, fora del Carib i de pocs altres indrets. En canvi, és molt abundant al vessant oriental de la conca mediterrània. Aquest peix mesopelàgic viu a fondàries compreses entre les 500 i els 700 m però, per ser també nictoepipelàgic, pot trobar-se prop de la superfície.

Hygophum benoiti és una espècie mesopelàgica típica d’aigües temperades i, per tant, molt freqüent a la Mediterrània. De dia, presenta una distribució vertical molt àmplia, que comprèn dels 100 als 1000 m, tot i que es troba amb una abundància màxima per sota dels 700 m; en canvi, de nit puja fins als 12 m, com les larves, que també se situen molt a prop de la superfície. El cos ofereix una coloració general argentina, amb el dors de tonalitats més fosques. És robust i amb uns ulls grossos. Les femelles presenten 2 o 3 glàndules infracaudals i els mascles, una de supracaudal que pot arribar a fer 5 mm. Té la fórmula AO 5-7+5-7 per als fotòfors, i D 12-14, A 19-21 per a les aletes. La mida màxima que assoleix és de 6 cm. Es reprodueix durant tot l’any, però sobretot a la primavera i a l’estiu. Colonitza tota la Mediterrània, i a l’Atlàntic es troba entre els 48° i els 30 °N, entre els 20° i 16 °N (a l’est) o entre els 28° i 43 °N (a l’oest), sempre associat a àrees d’aflorament.

Hygophum hygomii és una espècie molt semblant a l’anterior, també d’hàbits mesopelàgics i, si bé de dia sol trobar-se entre 600 i 750 m, de nit s’està entre la superfície i els 235 m de fondària. A les nostres costes es reprodueix tot l’any, però té una activitat màxima al final de l’estiu i al principi de la tardor. Mascles i femelles presenten un creixement aparentment diferencial. La seva diagnosi, pel que fa a les aletes és: D 13-15 i A 20-22; i per als fotòfors, AO 6-8+5-7, Gs en els mascles i Gi en les femelles. Repartida per tota la Mediterrània i l’Atlàntic, és un exemple clar de distribució bipolar antitropical, atès que es localitza per sobre i per sota de la regió tropical; també colonitza el Pacífic i el SE de l’Índic. Hom suposa que l’alimentació d’aquestes dues espècies del gènere Hygophum es fonamenta en la ingestió d’organismes del zooplàncton.

Lampanyctus crocodilus és el més gros dels mictòfids de costums mesopelàgics que colonitzen les nostres costes. Generalment fa fins uns 15 cm, però, malgrat tot, a la Mediterrània se n’han vist exemplars d’uns 30 cm. Té un cos comprimit i allargat, recobert d’escates cicloides (de 38 a 39 a la línia lateral). Els adults mostren una coloració fosca i els flancs argentins. El cap és allargat i acabat en punta; els ulls no són gaire grossos, però en canvi la boca és enorme i plena de moltes dents petites. Si bé no hi ha gaires dades sobre el seu règim alimentari, sembla que és constituït per invertebrats i petits peixos batipelàgics o bentònics, bàsicament. Un altre tret morfològic que el caracteritza és una aleta pectoral molt llarga, i una aleta caudal àmpliament escotada. La seva diagnosi, pel que fa a les aletes és: D 13-15 i A 17-18; respecte als fotòfors: AOP en sèrie contínua, amb Prc AO 5-7+7-9, i presència de glàndula lluminosa a l’aleta dorsal adiposa. Viu en fondàries compreses entre els 100 i els 500 m o bé entre els 700 i els 1000 m, durant el dia; de nit torna a mostrar aquesta bipolarització vertical, però entre els 45 i els 250 m i entre els 400 i els 1000 m. Un fet força curiós dels individus joves d’aquesta espècie és que presenten un comportament migratori quan encara no fan els 3,3 cm, mentre que això no s’observa en les postlarves i en els joves de més de 3,3 cm, que s’estableixen a una fondària entre 45 i 150 m. Els subadults tampoc no migren i se situen entre els 700 i els 1000 m. D’aquí, doncs, que es mantingui la bipolarització vertical. Si bé no es coneix l’època de fresa, les màximes concentracions de larves es troben a la primavera i a l’estiu, sempre prop de la superfície; aquestes, són més costaneres que les altres larves de mictòfids. Es distribueix per tota la Mediterrània, però a les nostres costes és molt abundant prop de les illes Balears. A l’Atlàntic septentrional és especialment freqüent en llocs d’aflorament, com ara el de Mauritània. Hom pot dir que és típic de les aigües temperades i càlides.

Lampanyctus pusillus s’assembla morfològicament a L. crocodilus, però bàsicament es pot distingir per la gran quantitat de fotòfors petits que mostra a la membrana branquiostegal, entre els radis branquiostegals; a més, també es caracteritza per l’absència de glàndula lluminosa a l’aleta adiposa, perquè els fotòfors precaudals (Prc) no són seguits pels de la sèrie anal posterior (AOP) i perquè té fotòfors secundaris al llarg de tot el cos. La fórmula de les aletes és D 12-13, A 14-15, i la dels fotòfors AO 4-6+5-7. La mida màxima que assoleix és d’uns 5 cm. De dia acostuma a viure entre els 500 i els 1000 m, essencialment entre els 600 i els 700; en canvi, de nit prefereix les fondàries compreses entre els 50 i els 150 m. Als 3,6 cm ja és madur sexualment. Les larves, a les nostres aigües, es localitzen per sobre dels 200 m. Típic d’aigües temperades (entre 10 °C i 16 °C de temperatura), es reprodueix al llarg de tot l’any, si més no a la Mediterrània, però la millor època és des del final de l’estiu fins a la tardor. La seva distribució geogràfica és extensa; abasta des de l’oceà Índic i el Pacífic meridional fins a l’Atlàntic, on mostra una clara distribució bisubtropical. També és comuna a les nostres costes i, en general, a tota la Mediterrània, bé que és més difícil de capturar que el seu congènere L. crocodilus.

Lobianchia dofleini és una espècie mesopelàgica molt freqüent a la Mediterrània, sobretot a l’occidental, que sol viure a fondàries entre 300 i 600 m, tot i que a les nostres costes se n’han trobat exemplars per sota dels 1000 m. També es troba àmpliament distribuïda als tres oceans. Presenta un cos robust i petit, d’uns 5 cm com a màxim, uns ulls no gaire grossos i una boca àmplia. A la línia lateral, força desenvolupada, té de 34 a 36 escates. També presenta una glàndula caudal formada per 7 o 8 escates lluminoses, envoltades d’unes altres de més petites. La fórmula de les aletes és D 15-17, A 13-15, i la dels fotòfors, AO 4-6+4-6, Gs en els mascles i Gi en les femelles; Dn petit i sense Vn. La glàndula infracaudal de les femelles és més petita que la supracaudal dels mascles. La coloració general del cos és molt fosca, gairebé negra, i les escates de la línia lateral li confereixen una tonalitat verdosa violàcia. Té bufeta natatòria, que li permet d’efectuar migracions verticals importants, diürnes o nocturnes. S’alimenta essencialment de copèpodes i d’ostràcodes. L’aparició de les glàndules supracaudal i infracaudal coincideix amb l’adquisició de la maduresa sexual, que en els mascles sol ésser a partir dels 2 cm i en les femelles a partir dels 2,5. El període de reproducció abasta tot l’any, sobretot l’hivern. Les larves es troben prop de la superfície i les més grosses se situen per sota dels 50 m, tenen els ulls allargats, i una gran abundància de teixit coloidal, a més d’una aleta pectoral molt desenvolupada i pigmentada.

Lobianchia gemellarii, també d’hàbits mesopelàgics, és un peix poc abundant a la Mediterrània i, en tot cas, només en colonitza el vessant occidental. Viu a fondàries compreses entre 300 i 800 m durant el dia, però és possible que pugui arribar a més profunditat; també migra durant la nit. Els joves es troben entre 25 i 100 m i els adults entre els 200 i els 300 m. Morfològicament s’assembla molt a L. dofleini, però principalment se’l pot diferenciar perquè té més radis a l’aleta dorsal i per la disposició dels fotòfors: AO 4-6+5-6, Gs en els mascles i Gi en les femelles (encara que poden mancar en els exemplars fora de les latituds 40 °N i 39 °S de l’Atlàntic) Dn petit i poc diferenciat i Vn absent. La fórmula de les aletes és D 16-18 i A 13-15. La coloració general del cos és gairebé la mateixa que la de L. dofleini. Es reprodueix principalment durant l’hivern i es nodreix d’organismes del zooplàncton. Cal destacar que la seva distribució a l’Atlàntic se situa entre els 40° de latitud N i els 39° de latitud S, és a dir, a les aigües càlides i temperades. Però així com és abundant en l’aflorament maurità, al front del Brasil té una presència mínima i ja no la trobem fora de la zona tropical. El que sobta més és que els individus que es troben per sobre dels límits dels 40 °N són de mida més grossa (10 cm) i mai no arriben a la maduresa sexual. Això fa pensar que la temperatura potser és un factor important que condiciona aquest fet. També colonitza l’Índic i el Pacífic.

Myctophum punctatum, espècie també mesopelàgica com la majoria de mictòfids, és endèmica de la Mediterrània i de l’Atlàntic i molt abundant a les nostres costes. Presenta costums gregaris. Durant el dia viu a fondàries entre 700 i 1000 m; de nit migra i se situa entre la superfície i els 200 m, però alguns exemplars de mida petita (d’uns 2,5 cm) poden romandre a les fondàries diürnes. No sol passar de 10 cm de llarg i presenta el cos revestit d’escates cicloides, amb una línia lateral formada per entre 41 i 45 escates. El cap és petit i amb un espai preorbital relativament curt. La boca és àmplia i proveïda de dents petites. El color general del cos és argentí, però es fa més fosc al dors. La descripció de les aletes és: D 13-14, A 20-22; i la dels fotòfors: 1-3 Gs petits i 2-6 Gi a les femelles; AO 7-8+8-9. Es nodreix de zooplàncton i especialment de copèpodes, d’eufausiacis, de zoes de crustacis braquiürs i de larves i d’individus joves de peixos. A la Mediterrània es reprodueix tot l’any, i tant els mascles com les femelles assoleixen la maduresa sexual als 5 cm de llargada. Les larves, amb ulls pedunculats, tenen unes aletes pectorals molt desenvolupades, el cos allargat, el cap aplanat i el musell punxegut; es poden localitzar prop de la superfície, entre els primers 200 m. A l’Atlàntic colonitza des de les costes de Grenlàndia fins a l’aflorament de Mauritània, bé que no mostra una distribució totalment contínua entre els paral·lels de 35 °N i 20 °N, on només se’n capturen exemplars aïllats.

Notoscopelus bolini probablement ocupa fondàries superiors als 1000 m a la Mediterrània. Durant la nit migra vers els primers 200 m de la superfície, preferentment a l’entorn dels 50 m. És una espècie bastant grossa, dins dels mictòfids, ja que a les nostres costes ateny uns 8,7 cm. Té el cos allargat i comprimit, amb una aleta dorsal molt àmplia i una aleta pectoral curta. El més destacable de la seva morfologia és la presència d’un parell de fotòfors grans, en forma de taques, situats darrere l’ull, i la tinença d’escates lluminoses al dors i sobre la línia lateral. La seva descripció pel que fa a les aletes és: D 24-26, A 19-20; i pel que fa als fotòfors: AO 7-9+6-8, mascles sense Gs. La seva biologia és força desconeguda; no hi ha dades sobre l’alimentació ni se sap quan adquireix la maduresa sexual, si bé hom observa que quan fan 5,5 cm ja els apareixen les taques lluminoses darrere els ulls. Es tracta d’un peix endèmic de la Mediterrània i de l’Atlàntic.

Notoscopelus elongatus, endèmica de la Mediterrània com l’anterior, és una espècie de costums mesopelàgics que viu entre els 375 i els 1000 m de profunditat, i que de nit arriba fins a 45 m de la superfície, a les nostres costes acostuma a ésser pescada per sobre dels 400 m i per sota dels 200. Es distribueix pel vessant occidental de la Mediterrània, i també per les mars Lígur i Tirrena. Té un cos allargat i comprimit (10,6 cm de llargada màxima), amb una aleta dorsal gran i una boca molt ampla; darrere l’ull no hi ha els fotòfors que caracteritzen N. bolini. El dors és de color marró clar i els flancs, argentins; hi destaca, doncs, l’opercle, que és negre. També s’hi veuen bé les 20 escates lluminoses dorsals i unes altres 10 que té a la meitat anterior de la línia lateral. La descripció de les aletes és: D 21-23 i A 18-19; i la dels fotòfors: AO 9-10+6-7; mascles amb Gs i sense taques lluminoses darrere l’ull. La reproducció es realitza entre l’hivern i la primavera, quan els exemplars fan uns 6 cm. Les larves se situen als primers 200 m de fondària; són allargades i amb una taca de melanòfors minúsculs sobre la bufeta natatòria.

Symbolophorus veranyi és un peix mesopelàgic que pot viure en fondàries superiors als 1000 m, bé que normalment de dia es localitza entre 700-800 m; de nit migra i arriba fins a la superfície de l’aigua. És l’única espècie d’aquest gènere que colonitza la Mediterrània. Si bé pot arribar fins a uns 12 cm de llargada, és rar que a les nostres costes passi de 10 cm. L’adult mostra una coloració argentina, amb el dors una mica més fosc. Té el cap arrodonit a la part anterior, uns ulls grossos i una boca àmplia. Les escates que revesteixen el cos són cicloides; a la línia lateral n’hi ha de 40 a 43. La diagnosi de l’espècie, pel que fa a les aletes, és la següent: D13-14, A 21-23; i pel que fa als fotòfors: mascles 6 Gs; femelles 2-4 Gi; AO 7-9+7-9. És propi de les aigües temperades i subtropicals, entre 10 i 20 °C de temperatura. Es troba a l’Atlàntic, entre el cap Verd i Islàndia. La seva distribució vertical mostra una clara estratificació de mides; així, els exemplars petits i subadults viuen a més fondària que els adults. Les larves també mostren aquesta estratificació, de manera que les més desenvolupades viuen a fondàries superiors als 50 m i, paral·lelament, les menys desenvolupades es localitzen en àrees menys profundes. Això fa pensar que abans d’iniciar la metamorfosi migren cap al fons. Es reprodueix durant tot l’any, sobretot a la primavera. Les larves, de cos allargat, amb el cap comprimit dorsiventralment i afilat, i amb uns ulls el·líptics que se situen sobre un peduncle petit, s’assemblen força a les de Myctophum punctatum. No hi ha dades sobre la seva alimentació, però sembla que és de règim planctònic.