Els ofidiformes

Aquest ordre fou establert per a separar aquests peixos dels gadiformes. Els caràcters que els atorgà són, entre d’altres: de 5 a 10 radis branquiostegals acinaciformes, l’epihial i el ceratohial suturats; el ceratohial sense foramen i amb projeccions sota dels hipohials; i els operculars complets, que poden ésser sense espina o tenir-ne fins a 3. Els ofidiformes tenen característiques pròpies dels acantopterigis, com ara el nombre, l’ordenació i la forma dels radis branquiostegals, la presència d’espines operculars en un nombre important dels seus gèneres i la mandíbula superior protràctil. El fet que presentin un nombre relativament alt de radis branquiostegals i que, al mateix temps, els manquin els radis simples a les aletes ens indica que són acantopterigis primitius. Aquesta opinió és compartida per diferents autors, tant pel que fa a les formes actuals com a les fossilitzades. Entre els caràcters més importants tenim la presència d’aletes pelvianes, si ho són, molt pròximes entre si, amb 1 o 2 radis i inserides a nivell preopercular, o encara més endavant. A més, les aletes presenten tots els radis articulats, llevat de comptades ocasions, i, finalment, l’aleta dorsal i l’anal abasten fins ben a prop de la caudal, amb la qual s’arriben a unir en molts dels gèneres. El grup es coneix des del Paleocè i durant el Terciari inferior esdevingué un dels teleostis més diversificat. Avui s’agrupen solament uns 135 gèneres amb unes 400 espècies, quasi totes marines. D’aquests, a la Mediterrània n’hi ha 8 gèneres i 10 espècies. Una altra, Lepophidium cervinum, és de presència dubtosa a la Mediterrània: l’únic exemplar conegut fou trobat en un mercat de Roma, però barrejat amb peixos atlàntics.

Els ofídids

Ofídids de la mar catalana: 1 Benthocometes robustus, 2 Parophidion vassali, 3 Ophidion barbatum; O. rochei, no representat en el dibuix, és pràcticament idèntic a O. barbatum. Típics habitants de les coves submarines, passen la major part del seu temps mig enterrats al sediment del fons, i es comuniquen entre ells gràcies als sons que emeten per un sistema relacionat amb la bufeta natatòria. Noteu que les aletes dorsal i anal es continuen amb la caudal.

Domènec Lloris.

Aquesta és una família de peixos bentònics que viuen mig enterrats en els fons tous, a fondàries generalment inferiors als 100 m, i, alguns, dins les coves submarines. Tenen una forma característica, tirant a serpentiforme i amb el perfil recorregut per les aletes dorsal i anal, que són contínues i s’ajunten a la cua. Però la forma externa a part, alguns tenen la peculiaritat de poder emetre sons gràcies a la forma especial de la bufeta natatòria i a la musculatura extrínseca, i això els permet de reconèixer-se entre la seva mateixa espècie i distingir-se els mascles de les femelles. A la mediterrània és representada per tres gèneres: Benthocometes, Parophidion i Ophidion, els dos darrers dels quals són capaços de produir sons.

Benthocometes robustus té un aspecte semblant al d’Oligopus ater però hi ha diferències anatòmiques, a més de les biològiques, importants. Presenta una sola línia lateral, incompleta a la part posterior, dues espines a la part posterior de l’opercle, dos radis a cada aleta ventral, plaques dentàries palatines i vomerianes i dents de carda a ambdues mandíbules; als mascles els manca l’òrgan copulador. La fórmula de les aletes és D1 95-110, A 79-98, P 25-31 i C 11. La mida més grossa és de 14 o 15 cm i el color és gris groguenc amb taquetes negres, més fosc a la zona ventral perquè es trasllueix el color negre del peritoneu. Molts dels seus caràcters anatòmics són semblants als d’altres ofídids. Els testicles són parells i ocupen la part posterior de la cavitat abdominal i l’ovari és senzill i també en posició endarrerida. Els òvuls fan com a mida màxima 350μ. És una espècie ovípara. Viu als fons fangosos, entre 300 i 1000 m de fondària i és l’única espècie del gènere distribuïda per l’Atlàntic tropical i la Mediterrània.

El gènere Parophidion inclou dues espècies, l’una tropical, de l’Atlàntic septentrional, i l’altra, Parophidion vassali, de la Mediterrània. P. vassalai és mancat de l’espina mesetmoidea. El seu maxil·lar s’estén fins darrere de les òrbites i de les aletes pelvianes, les quals semblen barbetes per la seva forma i posició i són constituïdes per dos radis de llargada gairebé igual. Les galtes i la part superior del cap, rere els ulls, són cobertes d’escates similars a les de la resta del cos. L’opercle porta una espina feble subcutània. La bufeta natatòria és curta i simple, sense suport ossi. La fórmula de les aletes és D 127-135, A 100-110 i P 16-18. És de color bru grogós o rosaci, amb la zona ventral més clara i amb les aletes roses o taronges, sense vores negres. Fa 25 cm. Habita els fons de la plataforma continental, on s’alimenta de poliquets, crustacis i peixos petits. Es reprodueix durant la primavera i per mitjà d’uns ous d’1 mm de diàmetre i de color vermell. La larva, en arribar als 40 mm pateix un escurçament del cos i alhora adquireix l’aspecte d’adult.

El gènere Ophidion, encara molt poc conegut, és propi de les aigües tropicals i temperades d’arreu del planeta i inclou unes 18 espècies, dues de les quals, O. barbatum i O. rochei, són presents a la Mediterrània; l’anomenada O. broussoneti és, de fet, la femella de la darrera d’aquelles dues. O. barbatum i O. rochei són pràcticament idèntiques: el cos és allargat i comprimit, amb una altura gairebé uniforme, i l’extrem caudal arrodonit; les aletes senars són contínues i amb les vores negres a partir d’una mida determinada, i les pelvianes són formades per dos radis desiguals i inserides en una posició jugular. El cap fa entre 4,5 i 6 vegades menys la llargària total, i l’alçada màxima del cos és entre 7,3 i 10 vegades. Es diferencien entre altres caràcters per la bufeta natatòria, que presenta dimorfisme sexual: en els mascles adults d’O. barbatum porta un os reniforme a la part anterior, mentre que en O. rochei l’os és quadrangular; manca a les femelles d’ambdues espècies. En ambdues espècies els mascles arriben a una mida més grossa que les femelles. O. rochei fa uns 30 cm, mentre que O. barbatum no ultrapassa els 25 cm. A la Mediterrània catalana, O. barbatum presenta uns límits batimètrics més amplis (de 35 a 120 m) que O. rochei (de 10 a 60 m) i també una clara preferència per substrats més tous. Viuen enterrats al substrat durant el dia i surten de nit per alimentar-se. Ambdues espècies són eurífagues. O. rochei s’alimenta principalment de decàpodes nedadors (Processa parva, P. elegantula, Philocheras bispinosus) i de teleostis (Deltentosteus quadrimaculatus); O. barbatum consumeix principalment decàpodes nedadors (Processa canaliculata) i misidacis (Lophogaster typicus i Anchialina agilis). La competència alimentària entre les dues espècies és feble fins i tot als fons, on viuen en simpatria. Les dades referides a la seva reproducció no són segures, ja que han estat confoses durant molt de temps. O. barbatum habita a la Mediterrània i a l’Atlàntic oriental, des de les illes Britàniques fins al Senegal, mentre que O. rochei és exclusiva de la Mediterrània.

Els bitítids

Es caracteritzen per la presència de la bufeta natatòria i d’escates en la majoria de les espècies. Són peixos de cos allargat i dimensions variables, els mascles proveïts d’òrgan copulador extern. Viuen prop del fons i gairebé sempre a grans profunditats.

Allò que caracteritza Bellottia apoda dins el seu grup és la manca d’aletes pelvianes. D’ençà de la seva descripció original, feta l’any 1880, ha estat una espècie poc coneguda i fins gairebé un segle més tard no se’n va tornar a veure un exemplar. Posteriorment ha estat localitzada en diferents zones mediterrànies, com a la mar Lígur i a les aigües catalanes. Té el cos relativament curt i comprimit, cobert (llevat del musell) de petites escates cicloides. El cap, gros i lleugerament deprimit, porta una espina a l’angle posterosuperior de l’opercle i quatre més damunt del marge posterior del preopercle. La boca és àmplia, amb el maxil·lar estès fins a darrere l’ull i proveït de dents petites disposades en carda. Té 7 radis branquiostegals. Quan és viu, és de color brunenc amb reflexos blavosos i lluents, però, un cop mort i fixat, es torna més clar i amb punts negres dispersos. La mida màxima assenyalada és de 58 mm. La fórmula de radis de les aletes és D 83-93, A 69-87, C 6 i P 22. Es fa difícil de precisar l’hàbitat d’aquest peix perquè els pocs exemplars coneguts han estat capturats sobre fons diversos, des dels 30 fins als 516 m. És probable que sigui un peix bentònic que tingui tirada cap a les cavitats i raconades rocalloses com Oligopus ater, cosa que explicaria la raresa de la seva captura. És una espècie vivípara; el mascle té penis i forma espermatòfors que poden ésser emmagatzemats per la femella a la part posterior de l’ovari. Es distribueix per la Mediterrània i per la zona de l’Atlàntic que hi és en contacte, però donada la seva mida petita i el tipus de vida previsible, és probable que l’àrea de distribució sigui més àmplia.

Oligopus ater té el cos allargat i comprimit, de color negre blavós, amb els perfils dorsal i ventral confluents suaument fins a la cua. La femella és més grossa que el mascle, però no supera els 15 cm. El cap, mancat d’escates al musell i a la part de sobre, és una quarta part de la llargària total, i té el maxil·lar molt ample a la part posterior; té una espina opercular i el marge inferior del preopercle amb dos sortints. Presenta dues línies laterals, la inferior corbada a la seva part anterior. La fórmula de les aletes és D 68-74, A 51-62, C 8, P 2 i V 2. És una espècie vivípara. El mascle té penis i forma espermatòfors ovals de 80 a 170 μ, que pot acumular a la part posterior dels testicles; la femella té als ovaris un reservori especial per a rebre’ls i, més tard, acumular-hi els ous embrionats. Probablement s’alimenta de crustacis i es pot trobar des de les coves costaneres fins als 700 m. Des del 1810, hom sabia que habita durant tot l’any en llocs profunds i obscurs, i se’n va capturar un exemplar de 144 mm entre els 300 i els 600 m a les Balears. Però més recentment (1966) ha estat trobat a la part més profunda de les coves submarines de la mar Adriàtica, a uns 10 m, i encara s’ha tornat a trobar en aigües de les Balears, dins unes coves, entre els 4 i els 10 m, carents d’hidrodinamisme. Durant el dia s’està a la zona més fosca de les coves i de nits es mou per dins sense abandonar-Íes. Ocupa, doncs, les zones més fosques, mentre que Apogon imberbis, una altra espècie cavernícola, es col·loca a les zones de mitja fosca. Viu aïllada o bé en grups de quatre individus com a màxim, tret de l’abril i el juny, que forma grups més nombrosos, possiblement coincidint amb l’època reproductora. De les dades disponibles cal deduir que té una distribució restringida a la Mediterrània occidental.

Cataetyx és un gènere que encara avui és en revisió i sembla que, de moment, segons una revisió feta fa vint anys, cal considerar-lo format per 8 espècies, presents en les mars tropicals i temperades des de la plataforma continental fins a la zona abissal. Totes tenen escates cefàliques, una espina forta a l’angle posterosuperior de l’opercle i una altra damunt la base de la pectoral (i algunes a l’etmoides lateral), i 8 o 9 radis branquiostegals. N’hi ha dues espècies mediterrànies.

Una d’aquestes és Cataetyx laticeps, que probablement habita les nostres costes, bé que fins ara no s’hi ha registrat. Té un cap deprimit que cabria més de 4 vegades en la llargada del cos, el qual, comprimit i amb una alçada màxima de 6 o 7 vegades la llargada estàndard, té els perfils dorsal i ventral que convergeixen suaument cap a la cua. El diàmetre orbitari és lleugerament més petit que l’interorbitari. Les dents es troben disposades en carda als premaxil·lars, al vòmer i a la mandíbula inferior. No és constant la presència d’una espina cleitral sobre la base de l’aleta pectoral. La fórmula de les aletes és D 98-107, A 74-87, P 24-28. Arriba a fer 70 cm i els adults vius són de color de teula i tenen les dents inserides sobre un teixit de color roig encès; els joves fan menys de 6 cm, amb el cos blanc i el cap i la regió abdominal grisos. És una espècie vivípara. A l’estiu de l’any 1975 se’n capturà una femella de 6,6 cm i 2,34 kg de pes a 1809 m. Als ovaris se li trobaren tres generacions d’ovòcits de mides diferents i nombrosos embrions de 7 a 8 mm. La major part de les captures s’han fet entre els 1200-2670 m; tanmateix, es coneix la d’un exemplar de 50 cm a uns 15 o 20 m sobre una fondària de 200 m, i no mostrava cap símptoma de descompressió. Es distribueix per la Mediterrània, l’Atlàntic oriental i el golf de Mèxic.

Cataetyx alieni és de mida petita (probablement mai no ultrapassa els 15 cm), amb el cap deprimit i el cos comprimit, però més curt que en l’espècie anterior. L’alçada màxima cap entre 4 i 5,2 vegades en la llargada estàndard. L’ull és proporcionalment més gros que en C. laticeps i cap entre 5 i 5,7 vegades en la llargada cefàlica. Les dents són disposades en carda. Presenta una espina prou difícil de localitzar perquè és coberta per la pell entre el nariu posterior i l’òrbita. Alguns exemplars tenen una espina cleitral. La fórmula de les aletes és D 109-111, A 81-84 i P 28-31. Tot ell és de color bru uniforme, amb la regió abdominal blavosa i el cap i les aletes senars grisosos. Viu a profunditats d’entre els 600 i els 1000 m del golf de Gènova. És vivípar i es reprodueix durant l’estiu. Madura sexualment en arribar dels 6,5 als 7 cm i s’alimenta de poliquets, amfípodes i del decàpode Calocaris macandreae. Es distribueix per la Mediterrània occidental i per l’Atlàntic europeu.

Els caràpids: paràsits d’holotúries

Els caràpids tenen un cos característicament llarg i afuat, i resseguit d’una manera contínua per les aletes anal i dorsal. L’anus se situa força endavant. Els radis de les aletes anals són més llargs que els de les dorsals. Moltes de les espècies són hostes i fins paràsites d’holotúries, bivalves, asteroïdeus i tunicats; d’altres, com les del gènere Echiodon menen possiblement una vida lliure. En el seu desenvolupament larval apareix la larva vexil·lífer (proveïda d’un apèndix dorsal amb làmines cutànies o vexíl·lium), que es transforma en un jove de tipus bentònic (tènuis), semblant a l’adult però amb una cua extraordinàriament llarga. Hom ha suggerit la possibilitat que en aquest estadi, al tènuis li calgui consumir les gònades de les holotúries per a madurar sexualment, però això no s’ha pogut demostrar. Tenen uns músculs estriduladors que connecten el crani amb les parets de la bufeta gasosa i amb un os de la seva part davantera, cosa que els emparenta amb els ofídids; malgrat això, en aquest cas les estructures anomenades no presenten dimorfisme sexual. La família inclou 6 espècies, de les quals solament dues són presents a les nostres aigües.

Carapus acus és l’única espècie d’aquest gènere circumtropical present a la Mediterrània. Té el cos allargat i comprimit (fa 20 cm), amb el cap comprès de 7 a 8 vegades en la llargada total. La fórmula de les aletes és D 140, A 170 i P 20-22. El seu cos és translúcid amb reflexos argentats i daurats. Parasita holotúries (Holoturia) i espardenyes (Stichopus regalis) dins les quals penetra per l’anus durant l’estadi tènuis; aquest depèn totalment de l’hoste i és incapaç de sobreviure en llibertat, hi penetra de cap, a diferència de l’adult que invariablement ho fa de cua. S’ha dit que dins l’hoste, que pot acollir-ne uns quants alhora, s’alimenta de les seves gònades i brànquies, però el més probable és que això no sigui, ni de bon tros, una part important de la seva alimentació. Els adults en llibertat mengen preses bentòniques. Es reprodueix durant l’estiu. La larva d’un dia fa 3 mm i ja presenta un esbós de vexíl·lium. És comú a les fondàries litorals mediterrànies.

Echiodon dentatus probablement és també l’única espècie mediterrània del seu gènere (la citació d’E. drummondi a l’Adriàtica seria, segons el parer de nombrosos autors, fruit d’un error). Les seves dents caniformes anteriors, separades de la resta, i el maxil·lar, que s’estén força enllà per darrere l’ull, el diferencien clarament de C. acus. La fórmula de les aletes és D 144-180, A 165-180 i P 16. Fa 25 cm i és d’un color rosa pàl·lid, amb la part dorsal del cap d’un color bru fosc i l’opercle argentat. Habita els fons de la plataforma continental i a la part més alta del talús (de 70 a 600 m). No s’ha demostrat el seu parasitisme, sinó que pel que sembla, s’alimenta de crustacis i d’ofiuroïdeus; si, a més, es té en compte que presenta les dents caniniformes, tot fa pensar que duu una vida lliure. Es reprodueix durant l’hivern i les seves larves són semblants a les de C. acus.