Constitueixen un ordre molt problemàtic des del punt de vista de la classificació, que acull unes 150 espècies de mida petita i mitjana, marines o d’aigua dolça, les quals tenen en comú el tipus d’aparell bucal, molt especialitzat i protràctil, i també el fet d’estar mancats de determinats ossos orbitals (concretament el tercer, el quart i el cinquè infraorbitals). Els ous que produeixen són demersals i tenen gotes d’oli, a més d’uns filaments adhesius. Un altre tret característic és que de les dues aletes dorsals, la primera és constituïda per radis espinosos; les aletes pelvianes, que són petites, estan formades per un radi espinós i cinc de segmentats. Les escates poden ésser cicloides i ctenoides. A les nostres aigües aquest orde és representat per la família dels aterínids.
Els aterínids
Arxiu ECSA
Són peixos petits i de cos esvelt, allargat i comprimit lateralment, revestit d’escates llises de tipus cicloide. Tenen dues aletes dorsals ben separades, la primera formada per radis espinosos; l’aleta anal és única i curta; les pelvianes ocupen una posició endarrerida amb relació a les pectorals i tenen una inserció gairebé ventral. El cap consta d’uns ulls molt grossos, un musell curt on hi ha la boca, gran i obliqua, amb la mandíbula inferior prominent i la boca protràctil. Ordinàriament tenen unes dents minúscules però també poden tenir altres estructures dentàries sobre el vòmer i el palatí. La regió dorsal adopta una coloració grisa groguenca, verdosa o blavosa, sempre pigallada de negre; en canvi els flancs són recorreguts per una banda argentina característica. La carn d’aquests peixos és translúcida. Estan representats extensament a totes les zones temperades i tropicals del globus terrestre, tant a les aigües marines litorals com a les costaneres de les llacunes salabroses i fins i tot a les aigües dolces, si bé en aquest darrer cas la seva presència pot ésser de caràcter temporal o permanent. Al continent americà, entre d’altres, hi viuen nombroses espècies d’aterínids d’aigua dolça que, al llarg del procés evolutiu, han estat confinades a diversos llacs i estanys. Són espècies gregàries que depreden petits animals, i que són ovípares i demersals. Actualment predomina la teoria que els aterínids s’originaren a les aigües dolces i salabroses d’Australàsia perquè s’han pogut identificar restes que daten de l’Eocè. A la Mediterrània solament se’n coneixen dos gèneres: Atherina, que és de distribució circummediterrània, i Atherinomorus, que colonitza la Mediterrània oriental.
El joell (Atherina [Hepsetia] boyeri), també anomenat peix sense sang, concorda perfectament amb les característiques descrites per a la família. La típica banda argentina que recorre els flancs s’origina prop de l’aleta pectoral i arriba fins al principi de la cua, i generalment va acompanyada d’una o dues línies de punts negres molt evidents. El cap és relativament llarg, comparat amb el d’altres espècies del gènere (A. [H.] presbyter), i la boca no és tan obliqua com en A. (A.) hepsetus, i en canvi el musell és tan curt que la seva llargada és inferior al diàmetre de l’ull; la part superior del premaxil·lar també és molt curta. Se li poden comptar un total de 21 a 38 branquiospines, de 41 a 49 escates transversals i entre 40 i 49 vèrtebres. La fórmula de les aletes és D1 VI-IX, D2 I+8-14, A I+11-17, V I+5. Pot arribar a fer fins a uns 13 cm de llargada. Viu de dos a tres anys, si bé les femelles, de vida més llarga, són les úniques que arriben a 3 anys. Es reprodueix entre gener i agost, però a les nostres costes i llacunes litorals la màxima activitat reproductora és entre març i juny. Els ous de les postes (fins a 3000, segons la grandària de la femella) s’adhereixen a la vegetació i a d’altres tipus de substrat per mitjà d’uns filaments fins. Quan són expulsats per la femella fan uns 1200 μ de diàmetre. Sembla que les femelles més grans tenen la possibilitat de fer dues freses al llarg del mateix període reproductor. Es pot començar a reproduir a partir del primer any de vida i no presenta dimorfisme sexual, ni tan sols durant el període de reproducció. El seu règim alimentari està molt influït per les característiques del medi i és força estacional. És microdepredador (o omnívor, en algunes fases de la seva vida) de preses pelàgiques o bé bentòniques que viuen al damunt de les fanerògames: copèpodes, harpaticoides, gammàrids, misidacis, cladòcers, ostràcodes epífits, i, tant les larves com els adults, de quironòmids. Molt eurihalí i polimorf, fa poblacions sempre prop de la costa, sia en aigües marines, salabroses o dolces, i en qualsevol d’aquests tres medis pot tancar el seu cicle biològic i formar-hi poblacions diferents. Les fases juvenils són força més propenses a emprendre migracions entre les llacunes i la mar; després passen a una segona fase més sedentària i només es desplacen quan les condicions ambientals no són favorables. És molt gregari i forma moles a les proximitats dels alguers de posidònies, d’on mai no s’acostuma a allunyar gaire. Propi de la Mediterrània, l’Adriàtica i la mar Negra, colonitza d’una manera més escassa i aïllada algunes localitats de l’Atlàntic, concretament de Portugal, Anglaterra i Holanda, però també viu a les costes de l’Àfrica occidental. Alguns autors expliquen l’existència d’aquestes poblacions aïllades amb la hipòtesi, probablement errònia, que els primers exemplars foren transportats en la fase d’ou, adherits a les quilles de vaixells provinents de la Mediterrània. Dins els ecosistemes que colonitza, té una importància tròfica significativa; al litoral mediterrani i ibèric constitueix l’aliment d’altres espècies com l’anguila (Anguilla anguilla), el llobarro (Dicentrarchus labrax) i l’agulla (Belone belone) i, en les fases juvenils, dels burrets (gòbids) i les bavoses (blènnids). Gaudeix d’un interès comercial molt local; així, actualment al delta de l’Ebre té una certa importància econòmica en les pesqueries de llacunes.
Atherina (Atherina) hepsetus és un altre aterínid mediterrani, de boca menys obliqua que l’anterior, que porta tant el vòmer com el palatí ben proveïts de dents menudes; a més, el premaxil·lar el distingeix clarament d’A. boyen perquè té la part superior vertical força més llarga que la part inferior horitzontal. A la línia lateral hi ha entre 59 i 65 escates, i el nombre de vèrtebres és entre 53 i 57. La fórmula de les aletes és D1 VII-X, D2 I+9-12 i A I+10-13. Pel color, tots els representants del seu gènere són força semblants: el dors groc verdós i pigallat de negre, i una banda lateral argentina molt evident que li recorre tot el cos. Pot arribar a assolir, també, una llargada de 13 cm. És una espècie força menys coneguda que l’anterior perquè, si bé també gaudeix d’una determinada capacitat eurihalina, la seva entrada a les aigües dolces i salabroses pren un caràcter més accidental. Les poblacions solen formar moles a les zones pròximes a la costa. Els ous són demersals i tenen un període d’incubació llarg. Típicament mediterrània, és menys freqüent a les mars Negra i Adriàtica; també viu a l’Atlàntic, tant a les costes de la península Ibèrica com al Marroc i a Madeira. No té gaire interès econòmic i es pesca accidentalment.
Dins d’aquest mateix gènere cal fer esment d’una tercera espècie, Atherina (= Hepsetia) presbyter, que, si bé és eminentment atlàntica, també penetra accidentalment a la Mediterrània.