Els gòbids: burrets, cabots o gòbits

Diferents espècies de gòbids de la mar catalana: 1 xanguet (Aphia minuta), 2 detall de la cua d’un rosetí (Pseudaphya ferreri), 3 llengüeta (Crystallogobius linearis), 4 burret de quatre bandes (Chromogobius quadrivittatus), 5 burret de quatre taques (Deltentosteus quadrimaculatus). Noteu la clara separació entre les dues aletes dorsals i la forma especial de les aletes ventrals, amb els radis soldats formant un mena de ventosa de poder adhesiu molt limitat. En aquesta família, moltes vegades la distinció de les espècies s’ha de fonamentar en la distribució dels canals mucosos, que s’obren per mitjà de porus en la zona del cap, i per la de les petites papil·les que formen els porus genitals o genípors, caràcters sovint difícils de veure a causa del mucus que els recobreix externament. Malgrat la presència d’aquesta secreció mucosa, aquests peixos tenen escates per tot el cos.

Lluís Centelles.

Constitueixen una família important de teleostis, que enclou unes 1800 espècies pròpies de les mars temperades i càlides. Són peixos bentònics típics de la zona litoral marina, llevat d’algunes espècies que freqüenten les aigües continentals. Una gran part d’aquestes espècies fan menys de 15 cm. Tenen un cos allargat i una mica comprimit, però amb la regió cefàlica deprimida i els ulls dorsilaterals; a cada costat tenen dos orificis nasals, un d’ells tubular. Les escates, que poden ésser de tipus cicloide i ctenoide, són ben visibles. Presenten dues aletes dorsals, la primera amb 6 o 7 radis espinosos flexibles i la segona amb un de sol (com l’aleta anal), i la caudal és típicament arrodonida; però les ventrals són les més característiques perquè estan situades molt endavant del cos, tenen un radi espinós i cinc de segmentats i se solden formant un disc adhesiu. Les aletes pectorals són grans i de vegades tenen radis lliures. La línia lateral és molt modificada, especialment al cap, i proporciona un criteri important per a la classificació, igual que les papil·les sensorials o genípors, que tenen uns models de distribució fixats per a cada espècie. Viuen en diferents tipus d’ambients, des dels fons sorrencs o fangosos fins a les zones rocoses o coral·lines, i es distribueixen per tot el món.

El xanguet

El xanguet (Aphia minuta), consumit i molt valorat com a peixet fregit al nostre país, pertany a la família dels gòbids, una família les espècies de la qual costen bastant de diferenciar. De fet, sovint es comercialitza barrejat amb altres peixos, com ara el rosetí (Pseudaphia ferreri) o la llengüeta (Crystallogobius linearis), i fins i tot amb cries d’aterínids i clupèids.

Jordi Vidal

El xanguet (Aphia minuta) és un gòbid menut, d’entre 4 i 5 cm, amb el cos transparent, comprimit lateralment i revestit d’escates cicloides petites i decídues. No presenta canals sensorials al cap. Les papil·les suborbitals formen una filera curta, davant la qual hi ha tres canals: un per sobre la filera de papil·les i dos que es prolonguen per sota. El disc ventral és complet i el nombre de radis és D1 IV-VI, D2 I+11-13, A I+11-15 i P 15-19. A la línia lateral hi ha entre 19 i 25 escates. El xanguet ofereix una coloració transparent, més o menys blanquinosa o rogenca, i amb una sèrie de cromatòfors, que configuren unes clapes a la base de les aletes i al cap. Es reprodueix durant el període d’abril i maig i al primer any de vida ja adquireix la maduresa sexual, si bé l’adult mor immediatament després de la fresa. Es nodreix de zooplàncton, especialment de copèpodes, cirrípedes i larves de misidacis. Nectònic i gregari, viu prop del litoral, on forma moles importants. Té un gran valor comercial i per això la seva pesqueria és tradicional dins l’àmbit dels Països Catalans. Als mercats, el xanguet autèntic (Aphia minuta), que hom presenta apilat en masses d’un to lleugerament grisós, és sovint confós amb el rosetí (Pseudaphia ferreri), de to gris rosat, i amb la llengüeta (Crystallogobius linearis), un altre gòbid menys gustós les masses del qual són d’un to més aviat rosat. I, encara, sota el nom de xanguet a vegades es venen també estadis juvenils d’aterínids i de clupèids, l’anomenat més pròpiament peix sense sang. Tanmateix, aquesta activitat pesquera resulta polèmica perquè dins d’una mateixa mola se solen capturar estadis juvenils d’espècies pelàgiques, per exemple, de sardina. Colonitza l’Atlàntic i tota la Mediterrània.

Els burrets, cabots o gòbits

L’anomenat burret o cabot de quatre bandes (Chromogobius quadrivittatus) també és un peix petitó (5 cm com a màxim), de cos allargat i comprimit lateralment, i recobert d’escates menudes i cicloides, que a la línia lateral són entre 56 i 72. El cap és típicament deprimit. Té una coloració força característica: el cos és marró pàl·lid i llueix dues bandes més clares, a més d’una altra a la part posterior del cap i del peduncle caudal i, finalment, una última banda darrere els ulls; a aquesta ornamentació cal afegir una taca longitudinal negra a la base de les aletes pectorals, que limiten la franja pàl·lida, com també unes taques reticulades al cap. El nombre de radis de les aletes és D1 VI, D2 I+8-11, A I+7-9 i P 15-18. És una espècie del litoral que viu als fons soms, sota les pedres o bé a la base de les algues, i s’alimenta de petits decàpodes i amfípodes. Colonitza la Mediterrània i la mar Negra.

La llengüeta (Crystallogobius linearis) és un gòbid petit (no sol sobrepassar els 5 cm) de cos transparent i desproveït d’escates, amb uns ulls grossos, un cap lleugerament apuntat i les dents en una sola filera. Té un disc ventral complet. La primera aleta dorsal del mascle és constituïda per dos radis espinosos, que la femella no té; així, el nombre de radis de les aletes és D1 II+III (mascle), D2 I+18-20 i A I+20-21. Té de 21 a 31 vèrtebres. Bé que el cos és transparent o blanquinós, té alguns melanòfors a la mandíbula inferior i a la base de la segona aleta dorsal i de l’anal. Es reprodueix entre juny i setembre; les femelles dipositen uns 340 ous a l’interior dels tubs d’alguns cucs poliquets (per exemple, de Chaetopterus), que són custodiats pel mascle. És una espècie de vida anual i els adults moren després de la fresa. Es tracta d’un peix d’hàbits nectònics i gregaris, que es troba des de la costa fins als 400 m de profunditat i sempre en fons arenosos o fangosos. És molt apreciat i gaudeix d’un elevat valor gastronòmic, si bé és més escàs que el xanguet. Es distribueix per l’Atlàntic i la Mediterrània.

Deltentosteus quadrimaculatus també té el disc ventral complet, però en aquest cas, el cos és revestit d’escates ctenoides que arriben fins darrere la nuca, i la coloració és ocre groguenca, amb quatre taques àmplies al llarg del cos. Presenta quatre radis espinosos a la primera aleta dorsal, el segon dels quals és més llarg (la fórmula radial de les aletes és D1 VI, D2 I+8-9, A I+8-9 i P 17-18). La línia lateral es troba revestida de 33 a 35 escates; hi ha 33 vèrtebres. Viu a l’Atlàntic i a la Mediterrània, en fons arenosos i fangosos fins als 90 m de profunditat. Es reprodueix a la primavera. Hi ha una altra espècie del mateix gènere que té un aspecte semblant, D. colonianus, i se’n diferencia pel fet de presentar 10 o 11 radis segmentats a la segona aleta dorsal i uns quants altres a l’anal.

Gobius ater és un burret de tons marronosos i d’uns 7 cm de llargada que viu als fons litorals d’aigües somes i a les llacunes litorals. Té els caràcters diagnòstics següents: mostra una sèrie de radis lliures per damunt l’aleta pectoral, una fórmula D1 VI, D2 I+12-14, A I+11, P 18-19, un total de 38 a 40 escates a la línia lateral, 28 vèrtebres i una taca a la base de l’aleta pectoral. Es tracta d’una espècie mediterrània que ha estat registrada a les illes Balears.

Gobius auratus és una mica més gros que l’anterior (fa uns 10 cm) i té menys radis lliures sobre les aletes pectorals. En aquesta espècie, el disc ventral és emarginat. La fórmula de les aletes és D1 VI, D2 I+14-16, A I+14 i P 19-20 i el nombre d’escates que ressegueixen la línia lateral és de 44 a 50. El cos és ornat amb reticulacions fosques sobre un fons daurat, i a la part superior de la base de les aletes pectorals hi ha una taca fosca. Viu a la zona litoral, sobretot sota les pedres.

Gobius cobitis és un gòbit de talla més aviat grossa (uns 25 cm), que té el cos allargat i robust, i el cap arrodonit i ben proporcionat, amb el perfil superior corbat. Té el disc ventral arrodonit i proveït de membrana i de lòbuls laterals. Les aletes pectorals són amples i proveïdes de radis mancats de membrana (lliures o crinoides), situats a la part superior de l’aleta. El cos és cobert d’escates, fins i tot a la nuca. El nombre de radis de les aletes és D1 VI, D2 I+13-14, A I+10-12 i P 19-22; a la línia lateral hi ha entre 59 i 67 escates. El color del cos és bru olivaci, amb tot de taques de diferents tons, que són més visibles als costats; les aletes també tenen taques, les quals tendeixen a formar franges. Els mascles, durant l’època de la reproducció, es distingeixen fàcilment pel seu color més fosc i pel fet de tenir el marge de les aletes imparelles blanquinós. Es reprodueix a la primavera, i la femella madura a 2 o 3 anys; fa una posta múltiple, i deixa els ous, allargats (45 x 1,3 mm), sota les pedres. Té una vida bastant llarga en relació amb les seves dimensions, ja que arriba a viure fins a 10 anys. Viu als fons rocosos i les àrees amb cobertura vegetal abundant, però també es troba als petits pous que es formen al litoral, des d’uns quants centímetres de fondària fins als 10 m. S’alimenta d’algues verdes (Enteromorpha) i d’amfípodes, decàpodes, poliquets i insectes. La seva àrea de distribució comprèn tant l’Atlàntic, des del canal de la Mànega fins a Marroc, com les mars Mediterrània i Negra. És una espècie comuna a les nostres aigües.

Gobius bucchichi és una espècie molt abundant, que no assoleix els 10 cm de llargada. Té el cos una mica robust i comprimit lateralment, sobretot a la regió caudal, i el disc ventral ovalat i amb la membrana anterior ben desenvolupada. La fórmula dels radis de les aletes és D1 VI, D2 I+13-14, A I+12-14 i P 18-20. A la línia lateral hi ha entre 50 i 56 escates. Ofereix una coloració grisa groguenca pigallada de fosc i amb una sèrie de fileres longitudinals de taquetes fosques que ocupen tot el flanc i el cap. Es reprodueix entre juny i agost, i ho fa durant el primer any de vida, amb una llargada de 3 o 4 cm; les femelles ponen entre 1200 i 10 000 ous allargats. S’alimenta de poliquets, crustacis, mol·luscs i algues. Viu a les aigües molt somes del litoral, on sol arrecerar-se sota els tentacles de les anemones (Anemonia sulcata) i es protegeix de llurs cèl·lules urticants mitjançant una secreció mucosa. És una espècie molt comuna a tota la Mediterrània

Gobius cruentatus, d’una mida semblant (uns 10 cm) a l’anterior, habita al litoral entre els 15 i els 40 m de profunditat, i s’estima més els fons de sorra i els alguers de posidònia. Té un cos ben proporcionat i els ulls prominents. El disc ventral és una mica emarginat. Les aletes pectorals són àmplies, de manera que l’extrem quasi arriba a l’inici de l’aleta anal, i a la seva part superior tenen pocs radis lliures. El nombre de radis de les aletes és D1 VI, D2 I+14, A I+12-13 i P 20-21; a la línia lateral hi ha entre 52 i 58 escates. La coloració d’aquest gòbid és conspicua, amb taques marrons, negres i vermelloses per tot el cos i una sèrie de taques grans fosques al llarg de la línia lateral; els llavis estan tacats de color vermell.

Gobius fallax, de mida mitjana (9 cm), també viu a la zona litoral, fins als 20 m de profunditat, i mostra preferència per les zones sorrenques pròximes a les balmes, escletxes o d’altres refugis, on s’amaga. Presenta un cos una mica arrodonit, uns ulls grossos i prominents i una coloració de groga pàl·lida a verdosa, amb tot un seguit de taques laterals, una a la part superior de les aletes pectorals, i tres parelles més per sota dels llavis inferiors i de l’abdomen. El nombre de radis que té a les aletes és D1 VI, D2 I+12-16 i A I+11-15. És una espècie típica de la Mediterrània.

Gobius geniporus és un peix més grosset que les espècies anteriors (16 cm). Té el cap gros i uns ulls ben proporcionats, el disc ventral truncat i la membrana anterior reduïda. Té un cos cobert d’escates ctenoides que fins poden revestir la nuca; el nombre d’escates que ressegueixen la línia lateral és de 50 a 55 i la fórmula de les aletes és D1 VI, D2 I+12-14, A I+11-12 i P 17-19. Ofereix una coloració marronosa amb una sèrie de taques fosques aparents al llarg de la línia lateral. Viu a la zona litoral, als fons de sorra o de fang i prop dels alguers de posidònia. Es reprodueix d’abril a maig, i és ben pròpia de la Mediterrània.

Gobius niger és un burret de cos massís i d’entorn gairebé cilíndric, que fa uns 15 cm de llargada. El cap és gros i presenta uns llavis aparents, i uns ulls prominents. A l’aleta pectoral té pocs radis lliures, i presenta un gran desenvolupament de les aletes imparelles, especialment de la primera dorsal, que en els mascles adquireix un creixement vertical espectacular. El disc ventral és arrodonit i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 32 i 42. La diagnosi dels radis de les aletes és D1 V-VII, D2 1+11-13, A I+10-13 i P 15-20. La coloració de la femella és típicament marró pàl·lida i, a més, té taques al llarg de la línia mitjana del cos, mentre que el mascle és d’una tonalitat negra una mica blavosa. Pot arribar a viure uns quatre anys i es reprodueix de març a maig, quan té 2 anys d’edat. S’alimenta de crustacis, mol·luscs, poliquets i peixos petits. Colonitza tant l’Atlàntic com la Mediterrània i és objecte d’un cert consum local.

Gobius paganellus, anomenat calacabot en alguns indrets, és una de les espècies més comunes del gènere Gobius. Presenta un cos allargat però robust (12 cm de llargada màxima), amb un cap gros, uns ulls sortints i uns llavis molsuts. A l’extrem superior de les aletes pectorals apareixen una sèrie de radis lliures ben desenvolupats. Adopta una coloració marró ocre amb taques fosques que orlen tant el cos com el cap; a la part superior de la primera aleta dorsal, s’hi troba una banda clara i, en canvi, en els joves apareix una taca blava a l’extrem posterior d’aquesta mateixa aleta. El nombre d’escates a la línia lateral és de 46 a 59. La fórmula de les aletes és D1 VI, D2 I+12-15, A I+10-13 i P 18-23. Es reprodueix del gener al juny i la fresa és múltiple i pot arribar a ésser constituïda per un total de 1000 a 9000 ous fusiformes, que queden col·locats a la cara interna de pedres, conquilles i tubs de poliquet. Té una longevitat de 10 anys i madura als 2 o 3 anys d’edat. S’alimenta de crustacis (amfípodes, isòpodes i decàpodes) i de poliquets. Habita les zones somes i sol amagar-se sota les pedres o bé situar-se en àrees amb gran cobertura vegetal. Es distribueix tant per l’Atlàntic com la Mediterrània.

Gobius roulei és un petit gòbid (8 cm) que viu a poca fondària en el litoral mediterrani, però que, en canvi, ha estat pescat a molta més fondària, a uns 350 m, a l’Atlàntic (Portugal). Es reconeix pel nombre de radis de les aletes (D1 VI, D2 I+12 i A I+11)  i perquè té 33 o 34 escates a la línia lateral. És molt rar a la Mediterrània, on solament ha estat trobat a les Balears i a Sardenya.

També petit (6,5 cm) i poc abundant és Gobius strictus, una espècie que viu entre els 20 i els 40 m de profunditat. La fórmula de les aletes és D1 VI, D2 I+14, A I+13 i P 20, i presenta entre 50 i 53 escates a la línia lateral. Se’n desconeix la biologia. Únicament se n’han trobat alguns exemplars a la Mediterrània i a l’Adriàtica, i, al nostre país, a les illes Balears.

Lebetus guilleti és un dels gòbids més petits (2,4 cm) i potser per això ha passat desapercebut fins ara al litoral mediterrani ibèric (ha estat trobat a Banyuls de la Marenda). El nombre de radis de les aletes és D1 VI, D2 I+7-9, A 1+5-6 i P 15-17. Viu en zones amb una cobertura vegetal abundant, des del litoral fins a una profunditat d’uns 30 m. Es reprodueix de juny a setembre.

El menut Lesueurigobius friesii (de 10 cm) abunda a tots els fons de la plataforma continental, però també es localitza a la zona litoral, fins als 10 m de profunditat com a màxim. Els colors, molt característics, en faciliten el reconeixement: gris pàl·lid amb taques daurades al llarg de la línia lateral i també a les aletes dorsal i la caudal. El nombre de radis de les aletes és D1 VI, D2 I+13-16, A I+12-15 i P 18-19. La línia lateral és formada per 28 o 29 escates. Pot viure 11 anys. Assoleix la maduresa sexual en el segon any de vida, i el període de reproducció s’estén d’abril a juliol. Es nodreix de poliquets, petits crustacis i mol·luscs i colonitza els fons de sorra i de fang entre els 10 i els 130 m, on sovint s’associa amb l’escamarlà (Nephrops norvegicus). Es distribueix tant a l’Atlàntic com a la Mediterrània i freqüentment es pesca amb arts de ròssec.

Lesueurigobius suerii és un gòbit de cos lleugerament alt i comprimit lateralment, revestit d’escates ctenoides grans i caduques. És un peix menut (d’uns 5 cm) amb el cos ratllat amb franges blaves i grogues. El cap és alt, els ulls són grossos i la boca s’obre en una posició un xic obliqua. Les aletes dorsals estan separades entre elles per un espai curt i la primera és més alta que la segona; la caudal també és força característica perquè presenta els radis del centre més llargs i té un aspecte lanceolat. A la línia lateral té de 26 a 28 escates i els radis són D1 VI, D2 I+13-14, A I+13-14 i P 17-20. Es reprodueix a l’estiu i a la tardor. Viu des de la zona litoral fins a uns 230 m de fondària i es distribueix tant per l’Atlàntic com per la Mediterrània. Ocasionalment es pesca amb arts de ròssec.

Odondebuenia balearica, endèmica de la Mediterrània, es caracteritza pel seu color rosat o vermellós, i per una sèrie de bandes verticals blavoses que té al llarg dels costats. És molt petita, de menys de 3,2 cm, i té una fórmula radial de D1 VI, D2 1+9-10, A I+9-10 i P 14-16. Viu en àrees pròximes al litoral, i freqüenta les zones coral·lines i els algars de Cladophora, des dels 25 als 70 m de profunditat.

Thorogobius ephippiatus té un cos allargat, d’uns 13 cm, si bé d’aspecte cilíndric, revestit d’escates ctenoides de mida mitjana, amb el cap relativament gros i els ulls prominents. Les aletes són ben proporcionades. Tot ell és pàl·lid i adornat amb taques marrons vermelloses al llarg de la línia mitjana del cos, a més d’unes altres de més petites que es troben sobre el cap i les galtes; la primera aleta dorsal també presenta unes taques fosques a l’extrem posterior, que acoloreixen els dos últims radis. La diagnosi de les aletes és D1 VI-VII, D2 I+10-12, A I+10 i P 17-20, i a la línia lateral hi ha entre 33 i 42 escates. S’alimenta a base de crustacis (especialment de copèpodes, amfípodes i decàpodes), poliquets, gasteròpodes i algues. El seu període de reproducció abasta de maig a juliol i assoleix la maduresa sexual als 3 o 4 anys de vida (arriba a viure 9 anys); les femelles fan postes de 2500 i 12 000 ous. Viu a les coves i a les balmes, des de la zona litoral fins als 40 m de profunditat. La seva àrea de distribució comprèn l’Atlàntic i la Mediterrània.

El minúscul rosetí (Pseudaphya ferreri) no fa més de 3,5 cm i a primer cop d’ull té un aspecte com el del xanguet (Aphia minuta) i, de fet, hom els confón moltes vegades. Malgrat tot, tant la segona aleta dorsal com l’anal són més curtes i tenen un origen pròxim al centre del cos. En aquest peix també ressalten els ulls, que són grossos. El cos és transparent però amb una certa tonalitat rosada i amb una taca romboïdal fosca al peduncle caudal. És tot revestit d’escates ctenoides, llevat d’algunes zones com el cap, en què les té cicloides.

El disc ventral és complet i a l’aleta pectoral no es troben radis lliures. Es tracta d’una espècie de costums gregaris i realitza desplaçaments locals per a concentrar-se massivament sobre els fons de sorra durant unes èpoques concretes (de desembre a febrer a les illes Balears). És una espècie força apreciada, potser més que el xanguet, amb el qual es pesca barrejat al litoral peninsular i a les Balears. És endèmic de la Mediterrània.

Els gòbits de sorra

Altres gòbids de la ictiofauna catalana: 1 Lesueurigobius friesii, 2 L. suerii, 3 Thorogobius ephippiatus, 4 Pomatoschistus microps, 5 P. minutus, 6 P. marmoratus, 7 burret ratllat (Zebrus zebrus).

Lluís Centelles.

El gènere Pomatoschistus és bastant diversificat i agrupa una colla d’espècies menudes i d’aspecte similar que en alguns llocs són conegudes amb el nom de gòbits de sorra. A la mar catalana hi ha cinc espècies d’aquest gènere: P. microps, P. marmoratus, P. minutus, P. quagga i P. bathi. Tanmateix, la informació que se’n té és poca i fragmentada, per la qual cosa descriurem P. microps, que potser és, juntament amb P. marmoratus, l’espècie més freqüent de les nostres aigües. Per a la identificació d’aquestes espècies hom té en compte els caràcters següents: P. marmoratus té de 37 a 48 escates a la línia lateral, de 17 a 21 radis a l’aleta pectoral i de 8 a 10 radis segmentats tant a la segona aleta dorsal com a l’anal; en canvi, P. minutus presenta de 55 a 75 escates a la línia lateral, de 18 a 21 radis a l’aleta pectoral, de 9 a 12 i de 10 a 12 radis segmentats a l’aleta anal i a la segona dorsal, respectivament; P. quagga té de 35 a 40 escates a la línia lateral, l’aleta pectoral constituïda per 15 radis, l’anal per 8 o 9 i la segona dorsal per 9; i finalment, P. bathi té de 32 a 37 escates, de 14 a 16 radis a l’aleta pectoral, i de 6 a 9 radis a l’anal. A més, aquestes espècies també poden diferenciar-se per la mida i la coloració.

P. microps és un gòbit de cos allargat, d’uns 6.5 cm, que presenta un peduncle caudal llarg i el cos revestit d’escates ctenoides, fins i tot a la nuca. Té uns ulls de contorn oval situats en posició dorsal i l’aleta caudal arrodonida. El nombre de radis de les aletes és D1 V-VII, D2 I+8-11, A I+7-10 i P 17-19. A la línia lateral hi ha entre 39 i 52 escates i el nombre de vèrtebres és de 31. Ofereix una coloració de grisa pàl·lida a bruna, amb unes deu bandes transversals, més fosques en els mascles, que li recorren el cos; els mascles, a més, també tenen una taca fosca a la part posterior de l’aleta dorsal. La pupil·la de l’ull és de color verd maragda. Aquest peix es reprodueix d’abril a juliol i les femelles ponen de 650 a 3400 ous en petxines de bivalves o a les pedres; d’altra banda, ja assoleix la maduresa sexual als 7 mesos de vida i té una longevitat d’entre 1.6 i 2 anys. Es nodreix de crustacis (isòpodes, amfípodes i copèpodes), cucs i larves de quironòmids que troba al litoral marí, bé que també sol freqüentar les llacunes litorals i els estuaris; és en aquest ambient on és més abundant al nostre país: aiguamolls de l’Empordà, delta de l’Ebre, albufera de València, etc.

Zebrus zebrus és un burret petit (5,5 cm) que presenta un cos curt, però relativament alt i característicament ratllat: és tot ell marró verdós, amb unes franges transversals (entre 6 i 9) que recorren tota la seva llargada; una altra franja travessa la part posterior dels ulls, ben bé fins a la base de les aletes pectorals, i en té una altra a la primera aleta dorsal, que, als marges, adopta una tonalitat rogenca. Té un cap dilatat, uns ulls ovals i una boca en posició obliqua. A la part superior de l’aleta pectoral hi ha uns radis lliures i l’aleta caudal és molt desenvolupada. Entre 32 i 34 escates es troben a la línia lateral, i la diagnosi dels radis de les aletes és D1 V-VI, D2 I+11, A I+7-10 i P 16-18. Hom creu que es reprodueix fins al principi del juliol i que els ous s’adhereixen sobre les algues. Colonitza zones molt somes, fins a 3 m de profunditat com a màxim, i viu sota les pedres i entre la vegetació. Es tracta d’una espècie endèmica de la Mediterrània.