Constitueixen un ordre de peixos força heterogeni pel que fa a la morfologia, perquè en molts casos adopten un aspecte insòlit, com ara el dels peixos cofre (ostraciònids), que tenen el cos cobert de plaques òssies, o els peixos lluna (mòlids), que el tenen comprimit i rodó. Però tots tenen una sèrie de característiques comunes: el cos desproveït d’escates i el tegument, a la majoria de grups, recobert de plaques òssies o d’espines; els ossos operculars reduïts i les obertures branquials convertides en uns petits forats; la boca petita, proveïda de maxil·les curtes i fortes cobertes de dents (de vegades soldades en plaques) i amb el premaxil·lar unit a unes maxil·les no protràctils; aletes ventrals reduïdes o absents i fusió o reducció de la cintura pelviana; la resta d’aletes amb radis espinosos o no, segons els casos; i la bufeta natatòria (si n’hi ha) mancada del conducte pneumàtic. La majoria són peixos tropicals, lents i mal nedadors, que arriben fins a les costes arrossegats pels corrents. Als Països Catalans, n’hi conviuen quatre espècies (de les famílies dels balístids, els mòlids i els tetraodòntids), dues de les quals són força habituals; n’hi ha d’altres que es consideren molt rares a la Mediterrània, però que, ocasionalment, poden arribar a les nostres aigües.
Els balístids
Representant dels peixos ballesta dels esculls coral·lins tropicals, l’espècie de balístid present a la Mediterrània occidental, Balistes carolinensis, disposa del mateix sistema de defensa, que li permet d’immobilitzar en posició vertical el primer dels tres radis de la primera aleta dorsal per un mecanisme de bloqueig anomenat de ballesta. No és, en canvi, gens agressiu: de costums solitaris, neda lentament no lluny de la costa, en fons de roca, i menja crustacis i mol·luscs; construeix un niu a terra i el mascle vigila els ous fins que en surt la larva, planctònica.
Josep M. Barres.
Els peixos ballesta es caracteritzen pel fet de tenir un cos ovalat, alt i comprimit, recobert de plaques òssies que semblen escates gruixudes i rugoses, i sobretot per les característiques de la seva primera aleta dorsal, que és formada per tres radis els dos primers dels quals són forts i espinosos. La segona aleta dorsal i l’aleta anal són llargues, constituïdes per radis segmentats, i en canvi les ventrals es redueixen a una espina gruixuda que s’insereix a l’extrem d’un os de la cintura pelviana llarg i mòbil. Al cap, els ulls són laterals i la boca és petita i de llavis carnosos; al seu interior hi ha dents força separades, còniques o incisives. Tenen un total de 17 vèrtebres. Són peixos costaners propis de les mars tropicals i temperades, que viuen als esculls coral·lins, on, tot i ésser d’hàbits solitaris, també poden formar grups. La seva alimentació és força variada perquè hi ha espècies herbívores i carnívores, però a casa nostra només se’n troba una espècie, i menja crustacis i mol·luscs.
El peix ballesta (Balistes carolinensis), l’únic balístid que colonitza les nostres aigües, presenta el cos cobert de plaques romboïdals i una boca petita i plena de dents: dues sèries a la maxil·la (una de davantera amb 8 dents i una de darrera amb 6) i una filera única de 8 dents a la mandíbula. Els orificis branquials, que són petits i oblics, se situen sobre les aletes pectorals. Les aletes dorsal i anal són de morfologia quasi triangular; en canvi la caudal és convexa en els joves i té forma de lluna en els adults. La línia lateral segueix un recorregut força sinuós i porta entre 52 i 62 escates. La fórmula de les aletes és D1 III, D2 2+22-25, A 2-3+22-23 i P 14. El cos és d’un color gris blavós o verdós, amb taques irregulars al dors, on pren unes tonalitats violetes; la part ventral és de colors més clars. Viu molt a prop de la costa, en fons de roques, sense ultrapassar els 100 m de fondària. La primera aleta dorsal s’anomena ballesta perquè desplega sobtadament el primer radi i queda bloquejada pel segon; només es torna a plegar quan es destensa el tercer radi. Neda lentament valent-se de moviments ondulatoris que realitza amb la segona aleta dorsal i l’anal. Es reprodueix a l’estiu. Els ous, esfèrics i transparents, són dipositats en un cau construït a terra i vigilats pel mascle; es desclouen al cap de 2 o 3 dies i la larva que en neix és plantònica. S’alimenta de crustacis i mol·luscs, que trinxa amb les fortes dents. Pot arribar als 50 cm de llargària i és prou comú a tota la Mediterrània; a més, colonitza l’Atlàntic, des de la mar del Nord fins a Angola, i de Nova Escòcia fins a l’Argentina. De tant en tant es pesca a l’estiu amb tresmalls.
Els mòlids
Mòlids de la mar catalana, en estat adult i larval: 1 Ranzania laevis, adult (1a) i larva (1b), i 2 bot (Mola mola), adult (2a) i larva (2b). Noteu la manca d’escates i, en canvi, la presència de plaquetes òssies, un caràcter comú a molts tetraodontiformes.
Domènec Lloris / Román Montull.
Els mòlids s’anomenen peixos lluna perquè tenen un cos molt comprimit lateralment, oblong o rodó, sense peduncle caudal. Tenen la pell força rugosa i desproveïda d’escates, i l’aleta i el peduncle caudals, totalment atrofiats, són substituïts per una aleta pseudocaudal anomenada clavus; es tracta d’una franja ondulada sostinguda per radis provinents de les aletes dorsal i anal. Aquestes dues aletes, la dorsal i l’anal, són altes i se situen, encarades, a la part posterior del cos; en canvi, no hi ha aletes ventrals. La boca és menuda i les dents s’han soldat fent plaques. Altres característiques comunes són els radis branquiostegals llargs i gruixuts, l’esquelet poc ossificat i parcialment cartilaginós i la manca de bufeta natatòria. D’altra banda, la musculatura lateral del cos és atrofiada, fet que comporta una pèrdua de flexibilitat lateral. En conseqüència, la musculatura elevadora i depressora de les aletes dorsal i anal constitueix el veritable òrgan propulsor de l’animal, cosa que explica la mala natació que el caracteritza i que, per a efectuar llargs recorreguts, es deixi portar pels corrents tot surant a la superfície de l’aigua. Presenta un desenvolupament larval força complex, amb una metamorfosi de diverses fases. La primera, anomenada larva tetraodontiforme, té el cap gros, una aleta imparella i un peduncle caudal. La segona, o larva ostracioniforme, té un cos curt i cobert de plaques òssies amb prolongacions dentades, còniques o piramidals. La darrera, dita larva molacantiforme, és de cos petit, alt i comprimit, recobert d’escudets ossis amb petites espines i amb la part caudal atrofiada. A les nostres aigües n’hi ha dues espècies.
El bot (Mola mola) té el cos ovalat, gairebé circular i comprimit lateralment amb la part caudal truncada, i recobert d’una pell gruixuda proveïda de diminutes espines. El cap presenta un sortint longitudinal per sobre els ulls, que són laterals. La boca petita i horitzontal, conté unes dents en forma de placa. L’aleta pseudocaudal és sostinguda per 12 radis procedents de les aletes dorsal i anal, i en els individus adults té el marge fistonat. Les aletes dorsal i anal són molt altes, tant o més que la meitat de la llargada del cos. Les aletes pectorals s’insereixen horitzontalment i són arrodonides. La fórmula de les aletes és D 16-20, A 14-18 i P 12-13, i el nombre de vèrtebres és de 17. La coloració del cos és grisa argentina amb tons més aviat marronosos al dors i més clara a les zones ventrals; en canvi, les aletes són de color marró fosc. Aquest peix és pelàgic i viu entre dues aigües, a mar oberta. A l’estiu és freqüent de veure’l surar lateralment a la superfície de l’aigua, mentre es deixa dur pels corrents. És de costums més o menys gregaris, especialment els joves, i sol trobar-se molt infestat de paràsits interns. El seu dimorfisme sexual pot palesar-se en la llargada del musell i en el desenvolupament de l’aleta pseudocaudal, ambdues coses més patents en els mascles. Ponen grans quantitats d’ous transparents, pelàgics i diminuts; així, per exemple, s’ha vist una femella d’1,5 m duent la sorprenent xifra de 300 milions d’ous al ventre. Després de la desclosa, els ous experimenten una metamorfosi força complicada. El bot es nodreix de zooplàncton (meduses, crustacis, salpes) i de larves leptocèfales d’anguil·liformes; fou gràcies a aquest darrer requeriment alimentari que es va arribar a descobrir el camí de tornada de les larves de les anguiles, o angules, des de la mar dels Sargassos fins als llocs on havien nascut els seus progenitors. Tot i poder assolir els 3 m de llargada i un pes de 2 t, aquests peixos generalment no sobrepassen els 1,5 m. Es tracta d’una espècie força cosmopolita i que, per tant, colonitza totes les mars i oceans de caràcter temperat o tropical del planeta; per això també és força freqüent a tota la Mediterrània.
Ranzania laevis també té el cos ovalat i comprimit lateralment, com és propi dels mòlids, els dos estadis larvals que condueixen a la morfologia adulta, de 80 cm de llargada com a màxim. Aquesta espècie és poc habitual a les nostres aigües i, tanmateix, és força cosmopolita a les mars tropicals i temperades del món; així, també viu a l’Atlàntic europeu, fins a Escandinàvia. bé que més llarg, i mostra la boca, petita i vertical, envoltada per una prominència en forma d’embut; té un orifici branquial petit i uns ulls relativament grossos, en posició lateral. La pell és revestida de plaquetes hexagonals llises. Les aletes dorsal i anal se situen al final del cos i gairebé totes dues fan una alçada igual a la del cos; l’aleta pseudocaudal és obliqua, i les pectorals són llargues i d’inserció vertical. La descripció de les aletes és D 17, A 13, P 12 i C 22. El nombre de vèrtebres oscil·la únicament entre 18 i 19. La coloració és força vistosa: negrenca al dors i grisa argentada als flancs, on també figuren una sèrie de bandes ondulades de colors clars; aquestes bandes, sovint interrompudes, van en sentit vertical o oblic respecte a la part ventral del cos i, alhora, es troben envoltades de línies i punts foscos; les aletes dorsal i anal són negrenques, a diferència de la pseudocaudal, que és hialina. Sol formar grups i sembla que menja algues. Com l’espècie anterior, també és força prolífica i els ous són pelàgics. La metamorfosi, en aquest cas, només presenta els dos estadis larvals que condueixen a la morfologia adulta, de 80 cm de llargada com a màxim. Aquesta espècie és poc habitual a les nostres aigües i, tanmateix, és força cosmopolita a les mars tropicals i temperades del món; així, també viu a l’Atlàntic europeu, fins a Escandinàvia.
Els tetraodòntids
Els tetraodòntids es caracteritzen per les dues plaques dentàries grosses i contigües que tenen a cadascuna de les mandíbules i que formen una mena de bec quadripartit. La pell és nua o bé protegida per un exosquelet constituït per espines aïllades, si més no a la part ventral. Poden tenir una o dues línies laterals. L’aleta dorsal s’insereix en oposició a l’anal i ambdues se situen a la part posterior del cos. Les espècies d’aquesta família tenen bufeta natatòria, a més d’un engruiximent estomacal capaç d’inflar-se d’aigua o d’aire, segons els casos. Són gairebé totes tropicals. N’hi ha alguna d’aigua dolça, però la majoria viuen als esculls coral·lins i a les zones costaneres. Són freqüents a les costes atlàntiques i una sola espècie penetra accidentalment a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar.
Lagocephalus lagocephalus presenta un cos oblong i relativament allargat, amb l’aleta caudal en forma de lluna i un peduncle caudal ben desenvolupat. De 20 a 25 sèries d’espines de base quadrangular que arriben fins a l’anus, recobreixen la part ventral, mentre que la regió dorsal i els flancs tenen la pell llisa. La boca és petita i les dents tenen forma de bec. Les aletes anal i dorsal són triangulars i se situen gairebé al peduncle caudal; aquesta espècie està mancada d’aletes ventrals i la descripció de totes les aletes és D 14-15, A 12-13, P 14-15 i C 15. És un carnívor que es nodreix de mol·luscs i dels crustacis que trinxa amb el bec. Es tracta d’un peix pelàgic força cosmopolita, de les mars càlides i temperades, que pot penetrar a la Mediterrània per l’estret de Gibraltar; és accidental als Països Catalans, tot i que n’han estat capturats diversos exemplars.