Els pleuronectiformes: peixos plans

Els pleuronectiformes són teleostis generalment marins, que colonitzen les costes d’arreu del món, preferentment la regió litoral o bé els fons de la plataforma continental, fins als 300 m de profunditat, tot i que no són assidus de les grans profunditats marines. Alguns, però, poden viure en aigües salabroses i, fins i tot, dolces, com és ara la palaia anglesa (Pleuronectes platessa). Hi ha un elevat nombre d’espècies d’aquest ordre que es troben repartides per totes les mars.

Desenvolupament larval d’un peix pla, la palaia vera (Citharus linguatula). S’han representat els diferents estadis per observar la progressiva migració de l’ull, en aquest cas de la dreta, cap a un costat del cos, l’anomenat zenital o pigmentat, fenomen que caracteritza tots els pleuronectiformes.

Anna Sabatés.

S’agrupen sota la denominació comuna de peixos plans per la morfologia que presenten. A causa de llurs costums eminentment bentònics, pateixen una metamorfosi peculiar durant les primeres fases pelàgiques de vida: l’emigració d’un ull fins a l’altra banda del cos i l’aplanament del flanc que estarà en contacte amb el fons. La forma general del cos és oval en la majoria dels casos, i romboïdal en alguns representants de les famílies dels escoftàlmids i dels pleuronèctids. Les aletes imparelles (dorsal i anal) no són gaire altes i, en canvi, són de base molt llarga i sense radis espinosos. Tots els pleuronectiformes estan mancats de bufeta gasosa en l’estat adult. El costat que reposa sobre el substrat, també anomenat costat nadiral, és pla i sol ésser despigmentat. En canvi, el costat que té els ulls, anomenat per això ocular o zenital, presenta una pigmentarió que pot ésser més o menys acusada, però que en molts casos varia segons el tipus de substrat on reposa l’animal. Segons si la cara zenital és la dreta o l’esquerra, hom parla de pleuronectiformes dextrogirs o levogirs, respectivament. No obstant això, hi ha espècies que alternen les dues positures, la qual cosa és més freqüent entre les d’àmbits geogràfics tropicals. El fet d’ésser un grup molt nombrós fa que, malgrat la uniformitat que els confereix la seva asimetria, presentin una gran diversitat de tipus morfològics. Per exemple, s’observa una certa gradació de formes intermèdies entre els pleuronectiformes que encara conserven l’aspecte de perciformes típics, com ara els psettòdids absents de les nostres costes, i els que són totalment asimètrics, com el llenguado (solèids).

La asimetria general del cos té el seu màxim exponent a la regió cefàlica. El cap presenta els dos ulls al costat nadiral, essent superior el que ha sofert la migració. La boca és més o menys protràctil i asimètrica, segons les famílies i amb relació als seus costums alimentaris. Les aletes dorsal i anal són constituïdes per radis segmentats i són de base molt llarga. Les escates poden ésser ctenoides o cicloides. Sovint les ctenoides revesteixen la cara ocular i les cicloides, la cara cega. L’organització interna, en general, no difereix gaire de la dels altres teleostis; això vol dir que la asimetria no afecta especialment la regió visceral. És fàcil de comprendre que la respiració sigui més dificultosa en aquests peixos que reposen permanentment sobre un costat del cos: durant el procés de l’expiració per l’opercle nadiral els caldria una gran despesa energètica per a separar el cos del substrat. Hom interpreta, en aquest sentit, que hi ha hagut una evolució de caràcter adaptatiu consistent en una atròfia apreciable d’aquest opercle que és en contacte amb el substrat; i en conseqüència, l’expulsió d’aigua es fa gairebé exclusivament per l’opercle zenital. El sistema nerviós mostra a la regió cefàlica una variació del nervi òptic, concretament en el quiasma òptic, molt característica d’aquest grup de peixos.

És ben conegut l’interès pesquer i econòmic d’algunes espècies de pleuronectiformes: el llenguado (Solea vulgaris), el rom (Psetta maxima) i el rèmol ver (Scophthalmus rhombus) són espècies força apreciades i assoleixen preus elevats a les nostres llotges.

Els citàrids: palaia

Les espècies d’aquesta família habitualment descansen sobre el costat dret, i, per tant, la seva cara ocular és l’esquerra. El cos, recobert d’escates grans, ctenoides i força caduques, és de contorn oval i una mica allargat; la línia lateral el recorre per ambós costats. Al cap, els ulls, molt pròxims, estan separats per una cresta òssia, però el dorsal és lleugerament més avançat. El rostre és punxegut, amb la boca situada en posició terminal, i els forats nasals són asimètrics, ja que el de la banda nadiral, que toca el substrat, se situa més a prop del marge del cos.

Peix pleuronectiforme, la palaia vera (Citharus linguatula) és l’únic representant de la família dels citàrids a la nostra mar. En aquest cas, el costat del cos on hi ha els ulls (costat zenital) és l’esquerre, i és el dret, de color blanquinós i sense ulls, el que manté el contacte amb el substrat.

Carlos Moreno

L’únic representant dels citàrids a les nostres aigües és la palaia vera (Citharus linguatula). Té la boca gran, una mica protràctil i proveïda de dents semblants de mida mitjana en ambdues mandíbules; n’hi ha algunes de molt fortes al vòmer. El cos és marró clar, gairebé translúcid; ocasionalment presenta punts negres a les aletes, a més de punts negres conspicus a la part posterior de les aletes dorsal i l’anal. La fórmula de les aletes és D 64-72, A 44-48, i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 35 i 39. Els individus no sobrepassen els 30 cm de llargada. Quan en fan 17 assoleixen la maduresa sexual i fan la primera fresa. L’època de reproducció sol coincidir amb els mesos d’agost a novembre. Es nodreix de petits peixos i, ocasionalment, també ingereix crustacis o mol·luscs. Aquesta espècie, d’interès comercial, se sol capturar amb les arts de ròssec. Es troba, fins a fondàries de 300 m, en fons sempre fangosos. Ocupa tota la Mediterrània i l’Atlàntic, fins a Angola.

Els escoftàlmids: bruixes, rèmols i afins

La cara zenital dels escoftàlmids correspon al costat esquerre dels individus. La forma del cos oscil·la entre oval i més o menys allargada fins a formes gairebé romboïdals, com ara el rom (Psetta maxima). Algunes de les espècies no tenen escates o bé les han substituïdes per tubercles ossis. La coloració de la cara ocular del cos varia segons la del fons, ja que aquests peixos gaudeixen d’una gran capacitat críptica; contràriament, la cara nadiral és blanca, com en la majoria de pleuronectiformes. La línia lateral es presenta a ambdós costats del cos i la regió cefàlica es caracteritza per tenir una boca terminal, de mandíbula inferior prominent. Els forats nasals són asimètrics. L’aleta dorsal s’inicia per davant de l’ull superior. La base de les aletes pelvianes és força gran i de la mateixa mida en totes dues. Els escoftàlmids destaquen pel seu gran interès comercial. Concretament, alguna de les espècies, com el rom, és molt apreciada per al consum, tant per la consistència com per la qualitat de la carn, i assoleix preus elevats al mercat. Per això, tot i no ésser gaire abundants, hom ha intentat de desenvolupar tècniques per a facilitar-ne el cultiu.

Els rèmols

Dos escoftàlmids comuns als nostres fons sorrencs i fangosos de la plataforma continental: el rèmol empetxinat o rom (Psetta maxima, a dalt), i el rèmol ver (Scophthalmus rhombus, a baix). Noteu en tots dos la forma gairebé romboïdal del cos i la curvatura de la línia lateral; encara que són molt semblants, el rèmol empetxinat es distingeix pels tubercles ossis que té per tot el cos. La coloració en aquests peixos no té valor per a distingir les espècies, ja que per a passar desapercebuts, l’adeqüen als colors del substrat on sovint s’enterren.

Carlos Moreno; Jean-Georges Harmelin.

El rom o rèmol empetxinat (Psetta maxima) és un peix de cos alt i lleugerament romboïdal, recobert de tubercles ossis dispersos, disposats més aviat al costat zenital. Té una combinació de radis a les aletes pròpia, D 57-58, A 43-48. De la seva família, és l’espècie més apreciada per al consum; es pesca a escassa profunditat (a menys de 100 m) sobre substrats fangosos i sorrencs, però és poc abun dant. Generalment s’alimenta d’altres peixos, de crustacis i de bivalves. Té un creixement relativament lent i la mida màxima que ateny és d’1 m, però la mida comercial és força més petita. Es reprodueix a la primavera i l’estiu. Pel seu interès econòmic, s’ha volgut criar i engreixar en diverses instal·lacions, dissenyades especialment, a diferents indrets de l’estat espanyol, per exemple, a Galícia i a Santander. Es tracta d’una de les primeres espècies de peixos plans que s’ha intentat criar en captivitat i per això a hores d’ara ja es disposa d’una tecnologia específica i de coneixements relativament avançats.

El rèmol ver (Scophthalmus rhombus) se li assembla força, i sovint se’ls confon. També és romboïdal, però se’l veu una mica més allargat i revestit d’escates petites, sempre cicloides. La pell té una gran abundància de cromatòfors, que són responsables de la seva gran capacitat críptica. L’hàbitat i els costums també coincideixen amb els del rom. La combinació dels radis de les aletes, però, és peculiar: D 73-83 i A 56-62.

Les bruixes

Les bruixes (Lepidorhombus) tenen, com els roms, un gran interès comercial, si bé la qualitat de la seva carn es considera inferior a la d’aquells. Se’n solen vendre dues espècies barrejades, L. boscii, que té taques fosques al final de les aletes dorsal i anal, i L. whiffiagonis, que no en té.

Jordi Vidal

Sota la mateixa denominació de bruixa trobem dues espècies molt semblants però fàcilment diferenciables: Lepidorhombus boscii i L. whiffiagonis. També són d’un gran interès comercial, encara que la seva cotització sigui inferior a l’establerta per a les espècies anteriors. La forma del cos és oval, una mica allargada, i la pell és molt delicada i poc pigmentada, recoberta d’escates ctenoides que cauen fàcilment. Al cap, la boca, bastant gran, és proveïda de dents ben desenvolupades a ambdós costats, bé que també n’hi ha algunes al vòmer; l’espai interorbitari és molt estret i acull una cresta longitudinal. L. boscii mostra unes taques fosques als extrems posteriors de les aletes dorsal i anal, que no té L. whiffiagonis, i a més té menys radis a les aletes (D 79-96, A 65-69, contra els D 85-94, A 64-74) i menys escates a la línia lateral (de 87 a 93, contra les 95-109 de L. whiffiagonis).

La palaia misèries (Phrynorhombus regius) és un pleuronectiforme de mida petita, que no comparteix la mateixa importància econòmica dels peixos plans que hem esmentat fins ara. Té el cos oval, de color fosc, i les escates ctenoides i bastant adherents; la línia lateral, recorreguda per entre 72 i 80 escates, té en el seu terç posterior una taca gran. La combinació de radis de les aletes que el caracteritza és D 74-84, A 58-68. És un peix que a les nostres costes es pesca ocasionalment, i això, sumat al seu escàs interès comercial, explica que les seves característiques biològiques (alimentació, creixement, etc.) no siguin gens conegudes.

El rèmol tacat (Zeugopterus punctatus) es diferencia clarament de les altres espècies d’escoftàlmids pel fet de tenir les aletes pelvianes iguals, simètriques i unides per una membrana a l’aleta anal. Les escates ctenoides imbricades que li recobreixen el cos li donen un aspecte pilós. Els radis de les aletes que el caracteritzen són D 85-102, A 67-80. Se’l captura en comptades ocasions i, per això, pràcticament se’n desconeix la biologia.

Els bòtids: peludes i afins

Aquesta família reuneix 6 espècies, totes presents a les costes catalanes, on són relativament abundants; són, però, de mida petita i de valor econòmic escàs. En aquests peixos, la banda esquerra del cos correspon a la zenital. La boca és terminal i caracteritzada per una mandíbula inferior prominent. Les dues mandíbules són proveïdes de dents i, de vegades, també n’hi ha al vòmer. A diferència d’altres grups, tenen una línia lateral única, al costat ocular. La coloració del peix varia segons el substrat sobre el qual reposa, com també succeeix en algunes espècies d’escoftàlmids, i poden haver-hi fenòmens d’ambicoloració. Algunes de les espècies presenten dimorfisme sexual, que es palesa en la distància interorbital, en la llargada dels primers radis de l’aleta dorsal i en una espinulació cefàlica més pronunciada en el cas dels mascles, entre altres caràcters.

El pedàs (Bothus podas podas) és una espècie de mida petita i sense cap interès comercial. Té el cos curt i alt, cobert per una pell molt pigmentada i alhora consistent. Al cap, el ulls són bastant separats, especialment en els mascles, de manera que això constitueix un caràcter de dimorfisme sexual; d’altra banda, l’espai interorbitari és còncau i desproveït de cresta òssia, a diferència d’altres espècies. Pel que fa a les aletes, té la fórmula D 85-95, A 63-73, i el nombre d’escates de la línia lateral oscil·la entre 75 i 86. La boca, habitualment petita, té dents a les dues mandíbules, bé que les del costat nadiral són una mica més grosses, per tal de facilitar una alimentació fonamentada en organismes associats al substrat. D’adult, pot fer 20 cm de llargada, i quan en fa 3 o 4 deixa d’ésser una forma larval; assoleix la maduresa sexual als 12 cm de llargada, aproximadament. Es reprodueix a la primavera i l’estiu.

Les peludes

La peluda (Arnoglossus thori), de la mateixa família que el pedàs (Bothus podas), també té una gran capacitat de canviar de coloració, bé que en general és menys acusada. Cap d’aquestes espècies no té valor comercial.

Carlos Moreno.

Les peludes (Arnoglossus) també són espècies de mida petita; les de la nostra ictiofauna no sobrepassen els 20 cm. Però són ben diferents del pedàs quant a la seva morfologia externa: el cos més o menys allargat, la pell poc pigmentada i revestida d’escates força caduques i, al cap, l’espai interorbital reduït i proveït d’una cresta òssia; les dents són igualment desenvolupades a ambdós costats de la boca, petites o mitjanes, però sempre agudes, i alguna de les anteriors és de tipus caniniforme. L’aleta dorsal sempre neix per davant dels ulls i aquesta part inicial del cos adquireix una gran importància des del punt de vista sistemàtic i de dimorfisme sexual. Dins d’aquest gènere hi ha un gran nombre d’espècies, colonitzadores de l’Atlàntic septentrional, la Mediterrània i els oceans Índic i Pacífic; cinc d’aquestes espècies són pròpies de la nostra ictiofauna, bé que algunes hi tenen una presència ocasional (A. kessleri i A. laterna) i d’altres són habituals als nostres indrets de pesca (A. rueppelli, A. thori i A. imperialis). Així i tot, solament constitueixen una part important de la morralla que acompanya altres espècies comercials.

Arnoglossus rueppelli té l’ull gros i els radis de l’aleta dorsal units per una membrana (D 110-118, A 86-94). Mostra 75 escates a la línia lateral. És de color bru, amb una taca fosca a l’aleta caudal. Arriba a fer uns 15 cm. Es reprodueix a la tardor i s’alimenta de petits peixos i d’invertebrats. Habita els fons de 200 i 550 m.

Arnoglossus thori té els ulls més petits i els primers radis de l’aleta dorsal lliures (D 81-93). El nombre d’escates de la línia lateral, en aquest cas, oscil·la entre 51 i 56. També és bru o bru grisaci, amb una sèrie de taques fosques al cos i a les aletes. Arriba a fer uns 18 cm de llargària. S’alimenta de petits peixos i d’invertebrats i es reprodueix entre l’abril i el juliol. Viu a la plataforma continental.

Arnoglossus imperialis també té l’ull petit, però té més radis a l’aleta dorsal (D 94-106, A 74-82) i del segon al cinquè de l’aleta dorsal, en les femelles, i del segon al quart, en els mascles, estan molt més desenvolupats que els altres i tenen els extrems lliures. La línia lateral té entre 51 i 66 escates. El color del cos és grisós o brunenc (els mascles tenen una taca negra a la part posterior de l’aleta pelviana) i pot arribar a fer 25 cm. Es reprodueix a la primavera. Viu als fons sorrencs o fangosos fins a 350 m de profunditat.

Finalment, Arnoglossus kessleri es caracteritza bàsicament pel fet que té menys de 80 ra dis a l’aleta dorsal i entre 51 i 57 a l’anal; és bastant petit (menys de 10 cm) i es reprodueix entre maig i agost. A. laterna mesura uns 20 cm i té tot el cos, oval, gairebé transparent. L’aleta dorsal té entre 82 i 98 radis i l’anal, entre 63 i 75. Presenta de 50 a 56 escates a la línia lateral. Es reprodueix entre abril i agost.

Els pleuronèctids: planes i afins

Els pleuronèctids presenten els dos ulls generalment al costat dret. Les aletes no tenen radis espinosos. La dorsal s’estén per damunt del cap i assoleix, com a mínim, la línia dels ulls. La boca, terminal i disimètrica, és proveïda de dents generalment petites i en determinades espècies, les dents del costat cec són més nombroses i estan més desenvolupades; també tenen dents als ossos faringis. L’orifici nasal del costat cec generalment es desplaça al costat superior del cap. Les aletes pectorals són desiguals i les escates poden ésser cicloides o ctenoides. Són una família de peixos bàsicament marins, que es troben distribuïts per tot el món i tenen una gran importància econòmica i esportiva. Hi ha nombrosos gèneres, dels quals només dos penetren a les aigües dolces europees, des de la línia de costa fins a 1000 m de fondària. A les costes mediterrània catalanes podem trobar dues espècies freqüents: el rèmol de riu o plana (Platichthys flesus) i la palaia anglesa (Pleuronectes platessa).

El rèmol de riu

El rèmol de riu, o plana (Platichthys flesus flesus) és una espècie de cos ovalat i poc allargat, amb els ulls generalment al costat dret, bé que tampoc no és estrany de trobar exemplars amb els ulls al costat esquerre (aquesta és una irregularitat freqüent). La boca és molt prominent; els maxil·lars s’estenen, exactament, fins al començament de la part anterior de l’ull i la mandíbula inferior és una mica més allargada. L’aleta dorsal s’inicia per sota de la part anterior de l’ull i presenta tots els radis simples. Les aletes pectorals són desiguals i presenten els radis mitjanament ramificats. Les ventrals tenen una base relativament estreta i es troben allunyades de l’anal. L’aleta caudal és una mica arrodonida i el peduncle és més llarg que ample. La fórmula de les aletes és D 52-67, A 34-46, P (costat ocular) 9-12, V 6 i C 18-19. El nombre de vèrtebres és de 36. El cos és cobert d’escates cicloides que s’endinsen en la pell. Hom observa que, en una proporció elevada, les escates són substituïdes per tubercles ossis que s’han desenvolupat d’una manera irregular i que, gairebé sempre, se situen per sota de la línia lateral; precisament, P. flesus italicus es diferencia de la subespècie de les nostres costes per la manca de tubercles. La coloració és variable i pot ésser marronosa, olivàcia o grisosa, però damunt d’aquest color de fons uniforme ressalten unes taques més o menys nombroses de color negre o taronja; les aletes també acostumen a ésser orlades de forma variable. Excepcionalment pot arribar a edats de 15 a 20 anys i a fer uns 50 cm, amb més de 3 kg de pes. Tanmateix, les mides més freqüents són de 20 a 30 cm.

És prou freqüent a les nostres costes, si bé no hi és amb abundància. Es tracta d’una espècie típicament bentònica, que viu a la zona litoral. Durant l’estiu s’apropa molt a la costa i té una marcada predilecció pels fons de sorra i de fang, on es colga fàcilment, de manera que només deixa els ulls al descobert i adopta la mateixa tonalitat del lloc on reposa. En arribar l’hivern, es retira a profunditats més grans, fins a 50 m. Durant l’època estival, sol penetrar a les aigües salabroses de les llacunes costaneres i a les aigües dolces de la part baixa dels rius, on pot remuntar distàncies considerables; a l’Ebre, on cada any és més escàs a conseqüència de la contaminació, se l’ha trobat fins a l’alçada de Tortosa. Fresa a la mar, en profunditats compreses entre 20 i 40 m; la posta es fa de febrer a maig, segons les condicions climàtiques. Es ous són pelàgics i després de la fresa feta prop del fons, pugen lentament vers les aigües superficials. Ara bé, si per qualsevol circumstància els ous no poden ésser dipositats en aigües amb una salinitat inferior al 10%o, llavors cauen al fons i no es desenvolupen. El nombre d’ous oscil·la entre 400 000 i 2 000 000, segons la mida de la femella i les condicions alimentàries. Aproximadament, fan 1 mm de diàmetre i es desclouen un cop passats de 5 a 7 dies, si la temperatura és superior als 10°C. Les larves són pelàgiques i transparents, i durant un cert temps s’alimenten de plàncton. En els mesos de juny i juliol del mateix any s’aproximen a les aigües costaneres, on passen la metamorfosi tan característica dels peixos plans. Quan assoleixen els 10 mm de llargada, deixen la zona pelàgica i baixen al fons; és llavors quan passen a ésser peixos típicament bentònics. Passada la fase d’aleví, adopten una alimentació carnívora basada en petits peixos, crustacis, cucs i mol·luscs bentònics; quan penetren a les aigües dolces, hi afegeixen insectes aquàtics. Quan compleixen el primer any d’edat, aproximadament fan uns 10 cm. Els mascles arriben a la maduresa sexual als tres anys i les femelles als quatre. La seva àrea de distribució abasta des de la costa occidental de la Mediterrània fins a la mar Bàltica. Té una importància pesquera considerable i a la carn n’és bastant apreciada.

La palaia anglesa

La palaia anglesa (Pleuronectes platessa) és el pleuronèctid que s’ajusta més bé a la descripció general que hem fet de la família: efectivament, té l’aleta dorsal que s’inicia per sobre dels ulls i tots els radis que la constitueixen són simples; té les aletes pectorals desiguals (la que es troba damunt del costat ocular generalment és més gran i presenta els radis centrals ramificats); les aletes ventrals tenen una base estreta i ofereixen una determinada dissimetria; i la caudal és arrodonida. Però el nombre de vèrtebres és de 42-43 i la fórmula de les aletes és D 63-79, A 48-59, P (costat ocular) 9-13, V 6(7) i C 12-21. Els ulls es disposen sobre el costat dret i són separats per un espai molt estret, amb o sense escates. Té una prominència òssia al costat de l’ull inferior i també en pot presentar una altra al costat del superior; a més, hi ha tota una sèrie de prominències irregulars que s’estenen des de la regió ocular fins a l’inici de la línia lateral. La boca és de dimensions mitjanes; els maxil·lars parteixen de l’inici de la regió anterior de l’ull i la mandíbula inferior és una mica prominent. Les dents mandibulars són incisiviformes, amb un marge tallant més o menys continu, i cadascun dels ossos faringis porta tres fileres de dents, que en aquest cas són molariformes. Les escates són petites i generalment cicloides. La coloració del costat amb visió pot ésser terrosa o grisenca, i orlada de taques grans més o menys arrodonides, vermelles o taronges al cos i a les aletes dorsal i anal, com també a la base de l’aleta caudal.

És una espècie costanera que pot viure en aigües més o menys profundes, fins als 300 m de fondària. Li agraden els fons sorrencs o de fang, on es colga i es cobreix amb el material del substrat. S’alimenta bàsicament d’organismes bentònics, sobretot de mol·luscs i anèl·lids. La reproducció té lloc de desembre a abril; els ous són pelàgics i tenen un diàmetre aproximat d’uns 2 mm. Fan la desclosa al cap d’unes tres setmanes i les larves són pelàgiques. Més tard, els alevins s’apropen a la costa i poden penetrar a les desembocadures dels rius i a les llacunes costaneres. Després de complir el primer any de vida, els joves poden arribar als 10 cm de llargada, i de mitjana corresponen uns 50 cm entre els 8 i els 12 anys, si bé rarament també s’han trobat exemplars d’una llargada superior als 90 cm. Aquesta espècie té una distribució discontínua, per totes les costes europees i colonitza de la mar Bàltica i Islàndia, fins a l’Adriàtica i la mar Negra. És molt apreciada gastronòmicament.

Els solèids: llenguados i afins

Diversos solèids de les nostres aigües: 1 llenguado portuguès (Synaptura lusitanica), 2 llenguado pelut o peluda (Microchirus variegatus), 3 llenguado ver (Solea vulgaris), 4 llenguado d’aleta negra (Solea kleinii), 5 llenguado fals (S. lascaris), 6 llenguado ver gros (S. senegalensis) i 7 lenguadina cuneada (Dicologoglossa cuneata).

Carlos Moreno.

Els solèids tenen, diferentment de les famílies de peixos plans que hem vist fins ara, els orificis nasals simètrics i la boca infera, no terminal. El cos és ovalat i el musell carnós i arrodonit. Els dos ulls solen disposar-se al costat dret, i precisament en aquest costat la boca no porta dents o les que hi té són rudimentàries. El peduncle caudal és curt o absent i les aletes ventrals són simètriques. La línia lateral corre per ambdós costats del cos. Pel que fa a les aletes, les ventrals són simètriques, sempre hi ha aleta pectoral a la banda dels ulls, dues aletes pelvianes als marges i una aleta caudal normal. Durant la fase adulta viuen sobre sorres, fangs o detrits. Van aparèixer durant l’Eocè i a la Mediterrània se’n troben 7 gèneres i 14 espècies.

Els llenguados

El llenguado portugués (Synaptura lusitanica) és el més llarg dels nostres solèids. Fa uns 35 cm i l’alçada del cos cap més de 3,5 vegades en la llargada estàndard, i el cap, més de 5 vegades. Les aletes pectorals són curtes, i les aletes dorsal i anal estan àmpliament unides a la meitat basal de la caudal. El color de fons és castany o grisós, amb nombrosos punts negres que s’estenen fins a les aletes dorsal i anal, que tenen les vores grogues. La descripció de les aletes és D 79-83, A 55-67 i P 5-8. És litoral i se’l troba des de Portugal al Congo i a la Mediterrània ibèrica. Se’l pesca abundosament mitjançant tresmalls a la zona del delta de l’Ebre. La seva carn és apreciada.

El llenguado cuabarrat (Monochirus hispidus) no sobrepassa els 15 cm. Està mancat de l’aleta pectoral esquerra i a la dreta hi té 5 o 6 radis simples. La fórmula de les aletes és D 50-58 i A 40-45, i té de 52 a 64 escates a la línia lateral. Les escates del costat ocular tenen les espínules molt desenvolupades. És bru o grisós, amb taques grans i irregulars més fosques; a la base de la cua hi ha una franja vertical fosca i les aletes dorsal i anal porten diferents taques paral·leles als radis. Es reprodueix al començament de l’estiu, i les larves per l’octubre, amb 8 o 9 mm, ja tenen l’aspecte d’adult. Viu entre els 10 i els 250 m sobre fons variats (posidònies, sorra, fang, detrits) a la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des de Portugal fins a Ghana.

El llenguado de fonera (Bathysolea profundicola) té les aletes dorsal i anal de color negrós per ambdós costats, el marge opercular i les cavitats bucal i branquial negres, el costat ocular gris brunenc fosc i el costat contrari groguenc. Les aletes pectorals són reduïdes i disposa de 4 o 5 radis la dreta i 1 o 2 l’esquerra. La descripció de les aletes és D 75 89 i A 61-71. A la Mediterrània no supera els 17 cm de llargada. Els mascles maduren sexualment en arribar els 7 o 8 cm, i les femelles, per sobre dels 10 cm. Es reprodueix durant tot l’any amb un màxim al final de l’hivern i l’inici de la primera. S’alimenta bàsicament de poliquets (Chloeia venusta) i, secundàriament, d’amfípodes, com ara Hippomedon denticulatus i Weswodilia rectirostris. Es distribueix per l’Atlàntic oriental, des d’Irlanda a Angola, i per la part meridional de la Mediterrània occidental, als fons (entre 200 i 1350 m) fangosos caracteritzats per la presència de Funiculina quadrangularis i, a més fondària, d’Isidella elongata. Solament s’ha trobat a la part més meridional de la mar catalana i és probable que no es trobi a la resta.

El llenguado xic (Buglossidium luteum) no arriba als 13 cm, i la línia lateral és invisible a la regió supratemporal. Les aletes pectorals són molt reduïdes, entre 3 i 5 radis a la dreta i de 2 a 3 a l’esquerra. Té entre 65 i 77 radis dorsals i entre 49 i 60 d’anals. Els color de fons és bru rosaci o grisós, amb unes taques fosques de mal definir, i les aletes dorsal i anal duen un radi totalment o parcialment fosc per cada 4 o 7 de clars, mentre que la pectoral dreta és tota ella fosca. Madura sexualment pel febrer i el març, i la larva fa 1,4 mm en descloure’s i 11 mm quan la metamorfosi és a punt de concloure. Habita entre els 10 i els 350 m, malgrat que sembla més abundant per sota deis 80 m. Se’l troba a la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des de Noruega fins al Marroc. És un peix mancat de valor comercial, tret de si és per a la fregitel·la, com la morralla i altres pleuronectiformes de mida menuda.

La mida del llenguado pelut o peluda (Microchirus variegatus) a la Mediterrània no ultrapassa els 15 cm. És de color grisós o bru, amb 4 o 5 bandes verticals fosques que s’estenen per sobre les aletes dorsal i anal; l’extrem de l’aleta caudal és fosc. La descripció de les aletes és D 63-72, A 51-64, P 4-5 (costat ocular) i 2-3 (costat cec). Es reprodueix del gener al maig, al golf del Lleó. Els ous porten unes 40 gotes d’oli i les larves fan entre 2,5 i 3 mm en descloure’s. S’alimenta bàsicament de poliquets i amfípodes. Viu als fons arenosos o fangosos d’entre els 80 i els 400 m i se’l troba a la Mediterrània i l’Atlàntic oriental, des d’Escòcia fins al Senegal.

El llenguado ocel·lat (Microchirus ocellatus) té un ocels que, a diferència del que succeeix amb la llenguadina vera (Dicologoglossa hexophthalma), no arriben a la base de les aletes dorsal i anal. Les fòrmules dels radis de les aletes són: D 63-77, A 49-57, P dreta 7-8 i esquerra 5-7. No supera els 16 cm de llargada i és d’un color de fons bru grisós o xocolata, sobre el qual destaquen els ocels i d’altres taques fosques de disposició variable. S’ha observat que la larva de 2,3 mm ja ha absorbit tot el vitel, i té boca i anus; als 7 mm s’inicia la migració de l’ull esquerre que culmina amb una mida un xic més gran de 8,24 mm. Viu entre els 40 i els 300 m de fondària, pels volts dels alguers submarins de la Mediterrània i de l’Atlàntic oriental, des de Portugal fins a Guinea.

El llenguado cuallarg (Microchirus azevia) ha estat considerat exclusiu de la mar d’Alboran i de l’Atlàntic oriental, entre la Bretanya i el Senegal. Recentment ha estat localitzat a la Mediterrània catalana, on probablement no és abundant, entre els 50 i els 250 m de fondària. És ocraci, amb algunes taques (més potents entre els joves), i amb les aletes dorsal i anal negroses de les vores. L’aleta caudal és molt llarga, gairebé igual que el cap, i té la vora quasi recta i el peduncle ben desenvolupat. La fórmula de les aletes és D 71-84, A 58-68 i P 7. Arriba a fer 36 cm, i la seva carn, ben saborosa, es ven barrejada amb el llenguado. S’alimenta preferentment d’amfípodes (Ampelisca) i poliquets (Hyalinoecia bilineata) i, en menor grau, de gasteròpodes, tanaidacis i bivalves.

Amb el nom de llenguado se solen comercialitzar diverses espècies del gènere Solea, totes molt semblants, amb els ulls simètrics i la boca ínfera, no terminal.

Jordi Vidal

El llenguado ver (Solea vulgaris) difereix del llenguado ver gros (S. senegalensis) per la coloració de l’aleta pectoral i perquè la distància mínima entre el tub nasal anterior del costat cec i la vora cefàlica resta compresa entre 1,5 i 1,75 vegades en la que separa la dita obertura de la comissura bucal. La mida màxima que poden atènyer els exemplars més vells és d’uns 50 cm, però són rars els que superen els 40 cm. La descripció dels radis de les aletes és D 62-94 i A 53-80, i té entre 45 i 52 vèrtebres. És una de les espècies més ben estudiades del grup dels solèids, gràcies al fet que la seva carn és força apreciada des de l’edat mitjana. Els aspectes concrets de la seva alimentació i de la seva reproducció s’estan estudiant per tal d’aconseguir-ne un cultiu extensiu. Viu enterrat durant el dia i deixa a la vista solament els ulls i el nariu. S’alimenta de nit i localitza les seves preses principalment per mecanocepció gràcies als nombrosos neuromasts cefàlics lliures del costat cec, protegits per abundoses papil·es que no tenen quimioceptors gustatius, contra el que hom suposava. S’alimenta principalment de poliquets sedentaris, crustacis, mol·luscs i equinoderms. Alguns estudis fets amb exemplars tant atlàntics com mediterranis indiquen que, a partir dels 35 cm, demostren una preferència clara pels ofiúrids. Possiblement és l’espècie de solèid més abundant al delta de l’Ebre. El seu creixement actiu té lloc des del febrer fins a l’agost; les femelles són més grosses que el mascles i es reprodueixen per primera vegada a quatre anys. Fresen prop de la costa, entre novembre i març o abril, i fan uns ous pelàgics d’una mida entre 1 i 1,5 mm; la larva es desclou passada una setmana i fa entre 3 i 4 mm. En arribar als 7 mm s’inicia la migració de l’ull, que s’enllestirà en atènyer 10 o 11 mm; passades 6 o 7 setmanes de la desclosa, la larva, d’uns 15 mm, acaba la metamorfosi i comença la vida bentònica. Els joves viuen en aigües somes, d’on van marxant a mesura que creixen. Se’l troba als fons fangosos i sorrencs, fins i tot a les aigües salabroses, des de la platja fins a uns 80 m. Durant l’hivern pot baixar fins als 150 o 200 m. Es distribueix per l’Atlàntic, des del Senegal fins a Escandinàvia, i per la Mediterrània. S’han descrit dues subespècies de llenguado: S. vulgaris typica (a l’Atlàntic i la Mediterrània occidental) i S. vulgaris aegyptiaca (a la Mediterrània oriental, l’Adriàtica i el canal de Suez), que es diferencien pel nombre de vèrtebres i radis dorsals i anals, que és més gran en la primera subespècie. Alguns autors assenyalen la presència de S. aegyptiaca al golf del Lleó i n’indiquen l’únic tret diferencial amb S. vulgaris: el nombre de vèrtebres de S. vulgaris oscilla entre 47 i 51, mentre que a S. aegyptiaca oscil·la de 41 a 44.

El llenguado ver gros (Solea senegalensis) es diferencia clarament del llenguado típic pel color negre de la membrana interradial (al costat ocular del cos), per la qual cosa també ha rebut el nom de S. melanochira. A més, la distància mínima entre el tub nasal anterior del costat cec i el límit cefàlic és compresa entre 2 i 2,5 vegades en la que separa aquesta obertura i la comissura bucal. D’altra banda, arriba a fer-se més gros, ja que pot atènyer els 60 cm, i té una distribució dels radis de les aletes diferent (D 69-95 i A 61-79) i un nombre de vèrtebres de 42 a 46, bé que tant el nombre de vèrtebres com el de radis augmenten en minvar la temperatura. Es distribueix per l’Atlàntic oriental (del golf de Biscaia al Senegal) i per la Mediterrània, on és coneix des del 1920, que va ser citat amb el nom de S. melanochira en nombroses localitats de la mar d’Alboran i de la Mediterrània catalana (Castelló, Sant Carles de la Ràpita, Palamós, Sóller, Andratx, entre d’altres); posteriorment, però, per error, ha estat considerada una espècie exclusivament atlàntica i també una colonitzadora recent de la Mediterrània. Al delta de l’Ebre viu a una fondària menor que el llenguado ver. El seu creixement actiu s’esdevé entre l’abril i l’agost. Les femelles es reprodueixen per primera vegada a 4 anys i fresen principalment entre el març i el juny. S’alimenta sobretot de poliquets errants (nerèids), crustacis (penèids) i mol·luscs. És cultivat exclusivament als sorramolls de Cadis. La seva carn és apreciada; es ven barrejat amb el llenguado ver.

El llenguado d’aleta negra (Solea kleinii) arriba als 35 cm de llargada i presenta un color castany clar amb nombroses taques blanques petites repartides per la cara ocular i les aletes dorsal i anal; en els joves són brunes a la base, grisoses al centre i amb les vores negres, mentre que en els adults són del mateix color que el cos i amb la vora negra igualment. L’aleta pectoral ocular és negra a la base, ataronjada al centre i blanca a l’extrem. Els radis de les aletes són D 72-95 i A 61-75. Habita els fons sorrencs i fangosos entre 20 i 120 m de profunditat de la Mediterrània i l’Atlàntic africà, on s’ha confirmat recentment la seva presència. S’alimenta d’amfípodes, poliquets i mol·luscs.

Hi ha un complex d’espècies format per S. lascaris, S. impar i S. nasuta que ha estat força controvertit fins ara mateix. Algun autor les va incloure totes tres en S. lascaris i van ésser separades tenint en compte tant el nombre de radis de les aletes dorsals i anals, com la coloració. Els caràcters merístics, particularment el nombre de vèrtebres, i els biològics confirmen que S. lascaris és una espècie vàlida. Les controvèrsies han continuat amb el complex impar-nasuta. Així, hom ha assenyalat que S. nasuta és una subespècie pòntia de S. impar. Estudis posteriors han confirmat que S. impar i S. nasuta són la mateixa espècie i que, aplicant la llei de la prioritat, s’ha d’anomenar S. nasuta. Si hom accepta l’existència de dues subespècies, cal que anomeni S. nasuta nasuta la de la mar Negra i S. nasuta impar la de la Mediterrània.

El llenguado fals (Solea lascaris) pot assolir els 40 cm i el seu color de fons va de bru groguenc a bru rosaci, amb nombroses taques fosques. La fórmula de les aletes és D 70-90 i A 58-75, i de 44 a 48 vèrtebres. Viu als fons arenosos i fangosos de la Mediterrània i de l’Atlàntic oriental, des de les illes Britàniques fins a Sud-àfrica, entre els 5 i els 300 m de fondària. És una espècie exclusivament marina. Es reprodueix de juny a agost a la mar del Nord i una mica abans a la Mediterrània. La larva fa 3,3 mm al moment de la desclosa i als 10 mm comença la migració ocular, que acaba als 11 mm. Sembla una espècie poc freqüent a la Mediterrània. A la nostra mar no n’hi ha cap citació segura; la que fou feta al delta de l’Ebre es refereix al llenguado nassut.

El llenguado nassut (Solea nasuta impar) no sobrepassa els 30 cm de llargada i té entre 40 i 44 vèrtebres. La fórmula de les aletes és D 65-82 i A 52-63. Té una coloració sèpia grisa, gairebé uniforme en els adults, ornada amb punts foscos disseminats en els joves. A diferència del llenguado fals (S. lascaris), és una espècie eurihalina que penetra a les llacunes litorals. Sembla que a 4 anys fa 26 cm i la seva fase de creixement actiu, maduració i fresa s’estén de maig a agost; assoleix la maduresa sexual a 3 anys. Aquest és el segon solèid més important al delta de l’Ebre; a l’estiu els joves penetren a les llacunes i més tard, pel desembre, en desapareixen. Es distribueix per la Mediterrània, i la seva presència a l’Atlàntic africà encara no ha estat confirmada. Es nodreix de crustacis, sobretot amfípodes, però també cumacis i misidacis (sobretot els mascles, a l’època de primavera), a més de tanaidacis i de bivalves (Abra i Mactra) que són prèviament seleccionats. Les femelles d’aquest llenguado es colguen al fons encara més que els mascles i això explica que se’n pesquin menys exemplars amb arts de captura passiva com els tresmalls.

Les llenguadines

La llenguadina vera (Dicologoglossa hexophthalma) es caracteritza pel fet de presentar 3 ocels de color canyella intens, amb l’exterior negre i ribetejats de blanc, a la part dorsal del cos i fins a la base de l’aleta anal; a més, també n’hi ha d’altres de simètrics al ventre. Es diferencia clarament del llenguado ocel·lat (Microchirus ocellatus) perquè només té 4 ocels, que no assoleixen la base de les aletes. L’alçada màxima d’aquest peix s’inclou unes 2,5 vegades en la llargada estàndard (fa uns 20 cm) i la llargària cefàlica hi cap de 4 a 4,5 vegades. L’aleta pectoral, amb 6 o 7 radis al costat ocular, fa la meitat de la llargada cefàlica. La fórmula de les aletes és D 61-71 i A 52-57. Viu als fons arenosos, entre els 15 i els 150 m de fondària a l’Atlàntic oriental i es distribueix de Portugal a Angola. Ha estat registrada a les aigües mediterrànies de Palamós i del Port de la Selva, entre els 50 i els 100 m de fondària.

El cap de la llenguadina cuneada (Dicologoglossa cuneata) és inclòs entre 4,5 i 6 vegades en la llargada estàndard, que no sol ésser de més de 30 cm. Les aletes pectorals són ben desenvolupades i tenen de 8 a 10 radis. L’aleta dorsal s’origina prop de l’extrem anterior de l’ull dorsal. La descripció de les aletes és D 81-95 i A 65-78, i té entre 43 i 45 vèrtebres. La coloració dels joves és d’un gris rosaci. En canvi els adults són de color canyella brunenc o grisenc, amb tot de taques disperses que tendeixen a formar unes línies longitudinals; l’aleta pectoral ocular té una taca negra a la part posterosuperior, i tant l’aleta caudal com la part posterior de les aletes dorsal i anal són orlades de negre. S’alimenta de diverses espècies de l’amfípode Ampelisca, com també de poliquets i bivalves. Viu en fons de sorra i fang, des d’aigües somes fins als 100 m. No ha estat citada a les nostres aigües, però és abundant a la mar d’Alboran, on es consumeix força. També habita a l’Atlàntic oriental, des del golf de Biscaia fins al cap de Bona Esperança.

Els cinoglòssids

Cinoglòssids de les nostres aigües: 1 Symphurus nigrescens i 2 S. lingulatus, amb una forma de cos clarament diferent de la resta dels peixos plans.

Domènec Lloris.

La denominació de cinoglòssids, que vol dir literalment «llengua de gos», fa referència a la forma del cos d’aquests peixos plans, que tenen les aletes imparelles contínues, no tenen aletes pectorals ni sovint tampoc pelvianes, i poden tenir, encara que no sempre, una, dues o tres línies laterals al flanc ocular. A les nostres aigües en tenim dues espècies, totes dues del gènere Symphurus, que es caracteritza pel fet de no tenir línia lateral ni aleta pelviana dreta i perquè al costat cec té dents pluriseriades mentre que són uniseriades al costat ocular. Són peixos sense cap interès comercial.

Symphurus nigrescens és un peix de cos ovalat, més afilat a l’extrem caudal, i de color bru clar o gris groguenc, de vegades amb bandes verticals més fosques. No fa més de 12 cm, i té una combinació de radis de les aletes característica (D 83-94, A 71-78) i 75 escates a la línia lateral. L’altura màxima del cos queda compresa menys d’unes quatre vegades en la seva llargària. Es reprodueix entre maig i octubre, i les larves acaben la metamorfosi quan fan uns 20 mm. Viu entre els 20 i els 1500 m de profunditat. A la mar catalana abunda a partir dels 400 m, i també es distribueix per la resta de la Mediterrània, a més de colonitzar l’Atlàntic des del golf de Biscaia fins a Angola.

Symphurus ligulatus és ovalat més uniformement que l’espècie anterior i té unes escates més adherents. El color és gris brunenc força intens i no fa més de 10 cm. L’alçada màxima del cos és compresa més de quatre vegades en la seva llargària i la fórmula dels radis de les aletes (D 100-110, A 90-98) i el nombre d’escates de la línia lateral (entre 115 i 120) són diferents. Les femelles són madures al tercer any de vida (amb 58 mm de llargada) i fresen a l’estiu o la tardor. Els mascles arriben a la maduresa sexual a dos anys (4,2 cm de llargària), però tenen espermatozoides madurs al llarg de tot l’any. La metamorfosi acaba quan la larva ateny els 30 mm. Generalment es captura per sota dels 500 m i a la nostra mar no és gaire abundant, encara que també pot ésser que, per la seva mida petita, s’escapi de les xarxes emprades generalment amb fins comercials. És un peix que a les aigües sardes abunda entre els 450 i els 700 m.