Els anseriformes
Algunes característiques dels anàtids, com la forma del bec, la cua i el seu comportament gregari, són apreciables en aquesta escena de xibec (Netta rufina, a dalt) nedant a la superfície, en la qual s’observa la vistositat del plomatge dels mascles respecte dels de la femella (exemplar més avançat), i en la de l’ànec griset (Anas strepera, a baix), on la femella té el cap i bona part del cos submergit a la manera característica dels ànecs nedadors, que marca la fondària màxima a la qual poden obtenir el menjar.
Oriol Alamany i Xavier Ferrer.
Totes les espècies eurosiberianes de l’ordre dels anseriformes (Anseriformes), pertanyen a la família dels anàtids, caracteritzada per aplegar un conjunt mundial de 156 espècies d’ocells nedadors, de forma arrodonida i de mida gran o mitjana, de coll llarg i de potes curtes amb tres dits units per una membrana natatòria. El plomatge, dens, és lubricat i impermeabilitzat per la glàndula que posseeixen a l’uropigi.
Els anàtids o anàtides tenen les ales punxegudes i practiquen un vol batut enèrgic, necessari per a enlairar els seus cossos feixucs. Tanmateix, són grans voladors i efectuen migracions a llarga distància. El bec de les anàtides té la forma inconfusible d’una cullera, molt idònia per a aplegar l’aliment de l’aigua, llevat dels becs de serra que, com indica el seu nom, el tenen adaptat a un règim alimentari ictiòfag. És característic d’aquest ordre l’instint gregari que els fa aplegar en gran nombre en els terrenys de cria o d’hivernada, o en el curs de les migracions, que efectuen en grups que volen en formació de V. Les seves postes són nombroses; els polls neixen proveïts d’un dens borrissol i ja neden poques hores després de l’eclosió. Els ocells d’aquest ordre han interessat tothora l’home en la triple condició d’aus de caça, domèstiques i ornamentals. Darrerament, els ornitòlegs i els observadors d’ocells els dediquen una atenció especial i, finalment, és en benefici d’espècies d’aquest grup que s’han dut a terme algunes de les campanyes i actuacions de protecció més importants i reeixides.
De les anàtides que crien, hivernen o visiten els Països Catalans, podem fer-ne agrupaments corresponents a un gènere o a diversos.
Els cignes
Els cignes són els més gràcils i, alhora, els més voluminosos, i amb el coll proporcionalment més llarg del seu ordre. En totes tres espècies paleàrtiques destaca el plomatge immaculat. En estat salvatge, nien al N d’Europa i a Sibèria.
Les oques
Les oques, de mida intermèdia entre els cignes i els ànecs, són potents voladores que nien a la tundra i hivernen a l’Europa atlàntica i mediterrània. Les oques més grosses són les del gènere Anser, de coloració grisa. Les del gènere Branta són de mida més petita i amb el plomatge blanc i negre entre les espècies que s’esmenten a les terres catalanes.
Els ànecs
Els ànecs, més petits que les anteriors, són molt més nombrosos, tant pel que fa a les espècies com als individus, i són objecte d’una caça summament activa i organitzada. A l’efecte de la present exposició, podem aplegar-los en els quatre grups que segueixen.
Els ànecs del gènere Tadorna són grossos i semblants a les oques, amb el plomatge d’ambdós sexes similar; a les terres catalanes només són representats per dues espècies, l’ànec blanc i l’ànec canyella.
Els ànecs de superfície o nedadors, que cerquen l’aliment sense cabussar-se —basculen i submergeixen la meitat davantera del cos—, són propis de les aigües dolces i encalmades. És un tret d’aquest grup la taca alar, mirall o espill, sovint força ostensible i útil per a identificar les femelles, el plomatge de les quals és de tonalitats somortes a diferència de l’acolorit que ostenten els mascles. Boten en aixecar el vol. S’inclouen en el gènere Anas, profusament representat a les nostres latituds, del qual l’ànec collverd és el més característic.
Els ànecs cabussadors s’afonen i neden per sota l’aigua per obtenir les plantes submergides o els invertebrats que constitueixen el seu règim alimentari. A diferència dels anteriors, per a enlairar-se han de prendre impuls tot batent l’aigua amb les potes. En aquest grup distingirem els que freqüenten les aigües dolces, els morells (gènere Aythya), dels grans ànecs marins del gènere Melanitta, de plomatge molt obscur.
Finalment, esmentem unes anàtides cabussadores de formes allargades que es nodreixen de peixos: els becs de serra, del gènere Mergus, amb becs llargs, prims i amb les vores dentades, molt propis per a subjectar les seves llisquents preses.