Els hàbits crepusculars dels nostres caprimulgiformes, la seva permanència a terra durant llargues hores i el seu vol silenciós i erràtic, fan que l’aparició d’aquests ocells sigui sempre sobtada, cosa que probablement pot explicar el nom d’enganyapastors (Caprimulgus europaeus) que rep l’espècie de la fotografia.
Oriol Alamany.
L’ordre dels caprimulgiformes (Caprimulgiformes) comprèn 5 famílies d’ocells nocturns, d’aparença i costums sorprenents, de les quals 4 són exclusivament tropicals i una té alguns representants que nien en zones temperades i hivernen en zones càlides.
Els caprimulgiformes són insectívors, però hi ha l’excepció del curiosíssim "guácharo", de Veneçuela i Trinitat, que s’alimenta dels fruits oleaginosos de la palmera i passa el dia en profundes cavernes on s’orienta mitjançant un sonar natural de què disposa. Humboldt fou un dels primers científics que va interessar-se per aquesta espècie, que els indis aprofitaven per a obtenir oli comestible de les cries. Els ocells d’aquest ordre són de mida mitjana, boca descomunal envoltada de pèls rígids, potes dèbils, plomatge suau com el dels rapinyaires nocturns i de colors críptics, cosa que els permet passar desapercebuts durant el dia quan jeuen immòbils a terra, on també dipositen els dos ous de la seva posta sense formar res de semblant a un niu. El seu vol capvespral i nocturn és silenciós i capturen els insectes de què s’alimenten mantenint oberta la gran boca. Entre els ocells d’aquest grup s’han observat els casos més notables —i gairebé únics— d’hibernació en ocells. Assenyalem, finalment, que destaquen —i sorprenen— els singulars crits nocturns d’aquests ocells que, semblantment a òlibes i mussols, donen ales a les fantasies dels homes.
L’única família present en terres catalanes és la dels caprimúlgids, amb dues espècies molt similars: l’enganyapastors i el siboc.