D’entre els ocells terrenejants, ocells que veiem fent petites volades, en estol, als nostres camps, les cogullades es caracteritzen pel fet de tenir un plomall al cap, del mateix color terrós que la resta del plomatge. La cogullada vulgar (Galerida cristata, a dalt, a l’esquerra) i la cogullada fosca (Galerida theklae, a dalt, a la dreta) es diferencien principalment pel diferent contrast entre el color del dors i el del dessota i per la intensitat del tacat del pit; en vol, el dessota de les ales és ocraci en la vulgar i gris en la fosca. La calàndria (Melanocoripha calandra, a sota, a l’esquerra) té una taca negra ben contrastada als costats del coll. L’alosa becuda (Chersophilus duponti, a baix, a l’esquerra) té el bec corbat i llarg i el cap rodó, sense plomall, cosa que la diferencia de l’alosa (Alauda arvensis); noteu la ratlla clara de sobre l’ull i el posat airós que la caracteritza. Les dues terreroles, la rogenca (Calandrella rufescens, a la dreta, al centre) i la vulgar (Calandrella brachydactyla, a la dreta, a baix), són de mida petita; la rogenca té el pit i els flancs finament ratllats, mentre que la vulgar és completament blanca del dessota i té una petita taca fosca a banda i banda del coll.
Marisa Bendala.
L’alosa becuda és un ocell propi de les àrees subdesèrtiques nord-africanes, des d’Egipte fins al Marroc, i de la península Ibèrica. La seva restringida zona de repartició la fa una espècie molt interessant, que en els darrers anys ha estat objecte d’un considerable interès per part dels ornitòlegs ibèrics, cosa que l’ha portada, de ser considerada raríssima i gairebé extingida, a relativament estesa pels indrets estèpics de la península. Als Països Catalans és un ocell sedentari, però molt local a Catalunya i al País Valencià; a la Catalunya Nord és una espècie accidental molt rara i no ha estat mai observada ni a les Balears ni a Andorra.
L’alosa becuda és un ocell amb un hàbitat molt característic, que viu a les planes obertes amb una vegetació arbustiva i herbàcia esparsa i molt baixa, de no més de 20 o 30 cm d’alçada. A casa nostra és un habitant típic, tant de les timonedes continentals com de les litorals, però amb la condició que el terreny sigui molt pla, car no suporta els terrenys inclinats. Actualment és un ocell raríssim, que només es coneix a la Depressió de l’Ebre, en uns pocs punts del Baix Cinca i en un punt del Segrià, i sembla que també es troba a les planes del territori serrànic i potser a les baixes conques del Vinalopó i el Segura. Malgrat que la seva existència a casa nostra ha estat descoberta recentment, hom ha de pensar que antigament devia ésser molt més estesa, car el seu hàbitat ha patit una forta regressió davant les intenses transformacions agrícoles.
De costums amagadissos i principalment crepusculars, l’alosa becuda és molt difícil d’observar i, fins i tot, d’escoltar durant el dia si no és durant el període màxim de zel. Fins ara es coneix ben poc de la biologia d’aquesta espècie; a les àrees de la vall de l’Ebre sembla que no sempre és sedentària i, almenys una part de la població, abandona els indrets de cria durant l’hivern, per ocupar cultius de cereals amb rostolls. Així mateix, pot realitzar desplaçaments que la portin lluny de les zones de la cria, per exemple és citada el 1889 a Mataró, el 1896 a Cànoes (Rosselló), els anys vint a Castelldefels i el febrer de 1963 a Torredembarra. Aquesta espècie nia molt aviat; les primeres dades de mascles cantant són dels primers dies d’abril i hi ha també una observació d’una parella el 20 de març; els mascles canten intensament durant tot l’abril i el maig, i s’escolten molt més rarament a partir del juny. Fins ara, l’únic niu d’aquesta espècie que s’ha trobat a la península va ésser localitzat el 05.06.67 al peu d’una mata d’espart en un erm d’unes 5 ha al Baix Cinca; el niu contenia tres pollets i un ou, i val a dir, com a reflex de la situació general d’aquesta espècie a casa nostra, que aquest erm ha estat llaurat i ara l’alosa becuda ha desaparegut d’aquesta zona.