D’entre els ocells terrenejants, ocells que veiem fent petites volades, en estol, als nostres camps, les cogullades es caracteritzen pel fet de tenir un plomall al cap, del mateix color terrós que la resta del plomatge. La cogullada vulgar (Galerida cristata, a dalt, a l’esquerra) i la cogullada fosca (Galerida theklae, a dalt, a la dreta) es diferencien principalment pel diferent contrast entre el color del dors i el del dessota i per la intensitat del tacat del pit; en vol, el dessota de les ales és ocraci en la vulgar i gris en la fosca. La calàndria (Melanocoripha calandra, a sota, a l’esquerra) té una taca negra ben contrastada als costats del coll. L’alosa becuda (Chersophilus duponti, a baix, a l’esquerra) té el bec corbat i llarg i el cap rodó, sense plomall, cosa que la diferencia de l’alosa (Alauda arvensis); noteu la ratlla clara de sobre l’ull i el posat airós que la caracteritza. Les dues terreroles, la rogenca (Calandrella rufescens, a la dreta, al centre) i la vulgar (Calandrella brachydactyla, a la dreta, a baix), són de mida petita; la rogenca té el pit i els flancs finament ratllats, mentre que la vulgar és completament blanca del dessota i té una petita taca fosca a banda i banda del coll.
Marisa Bendala.
Al territori estudiat, la cogullada vulgar és un ocell sedentari que nia a la Catalunya Nord, la resta del Principat i el País Valencià. A Andorra només és citada d’una forma accidental i falta totalment a les Balears.
La cogullada vulgar és una espècie molt sedentaria, però que fora del període reproductor pot realitzar moviments nòmades o desplaçaments dispersius poc importants. No es pot, però, descartar que algunes de les poblacions de les àrees més fredes siguin migradores o que la població indígena es vegi augmentada l’hivern per ocells provinents de centreuropa, car en algunes comarques, com per exemple el Maresme, s’observa un increment de la població durant els mesos hivernals.
Els ocells més primerencs s’aparellen i comencen a niar ja el març, però la majoria de les cogullades no ponen fins a la darreria d’abril o els primers dies de maig. Probablement fan més d’una posta, car les dades de nius amb ous es perllonguen fins a mitjan juliol.
Àrea de nidificació de la cogullada vulgar (Galerida cristata) als Països Catalans.
Maber, original dels autors.
Aquest ocell és una espècie molt mediterrània, que nia a la terra baixa; per exemple, a la Catalunya Nord no puja per sobre dels 350 m d’altitud. Viu a les planes, en terrenys ondulats, turons i serres baixes, i ocupa les zones amb vegetació baixa i esparsa. És comú als cultius de secà, com vinyes, olivets, ametllerars o camps de cereals, i també en guarets, erms, timonedes, platges, salobrars i indrets marjalencs del litoral. A les zones més humides o amb una vegetació molt densa, la cogullada vulgar es refugia a les vores dels camins, pistes, carreteres o a les planes amb sòls molt permeables.
La cogullada vulgar és un ocell comú des del Rosselló fins al migjorn valencià, que abunda més als indrets àrids, com per exemple les extenses planes continentals de la Depressió Central, i falta de les regions més humides i fredes, com els Pirineus. Sembla que en algunes àrees ha disminuït molt durant aquest segle, cosa que, per exemple, s’esmenta en alguns indrets del S de França o el Maresme, però no és gens clar que això sigui extensible al conjunt dels Països Catalans. És un ocell sensible als hiverns freds i, per exemple, l’hivern de 1962-63 va resultar molt afectat; malgrat això, ràpidament es va recuperar.