Present durant tot l’any al territori estudiat, la població reproductora és principalment sedentària i es distribueix pels Pirineus, la regió oriental humida catalana, les parts més altes de la Serralada Prelitoral, el Sistema Ibèric i les muntanyes bètiques del migjorn valencià. A la terra baixa és molt més escassa, i nia localment a les planes litorals des del Rosselló fins a l’Empordà, el Baix Llobregat i el delta de l’Ebre. A l’hivern, la població indígena es veu augmentada per una gran quantitat d’aloses que arriben del centre i el N d’Europa, i és aleshores un ocell molt estès i comú a tots cultius dels Països Catalans, incloses les Illes.
Les aloses que venen a hivernar a les nostres terres arriben al començament d’octubre, amb unes poques dades del final de setembre. La immigració augmenta durant la segona quinzena d’octubre i el novembre, i els ocells d’aquesta espècie romanen fins a mitjan febrer, en què comencen a emigrar cap al N; els darrers es veuen entre mitjan març i els primers dies d’abril. La cria té lloc durant la segona quinzena d’abril i el maig, tot i que als Pirineus es pot retardar més.
L’hàbitat de l’alosa durant el període reproductor és constituït per les zones herboses obertes, tant seques com humides i, més rarament, per les landes baixes i els salobrars. Nia des del nivell de la mar fins als 2500 m d’altitud, i abunda sobretot a la muntanya mitjana i a la subalpina, o viu als prats i herbassars. És menys comuna a les planes continentals, on se la troba en sembrats, erms o pastures i és rara a la terra baixa mediterrània, on només nia a les zones marjalenques del litoral o en indrets forestals.
L’alosa (Alauda arvensis) és lleugerament més grossa que la cogullada (Galerida cristata) (ateny 18 cm), i comparteix amb ella l’ambient i els costums; efectivament, com aquella es mou en grups i picoteja pels camps tot fent vols curts, durant els quals deixa sentir el seu cant característic. Fa un niu senzill a terra, en camps, erms o prats.
Xavier Ferrer.
A l’hivern és comuna als cultius, sobretot a les vinyes, als sembrats segats que conserven els rostolls i als camps de regadiu llaurats recentment, on es veu normalment en petits estols d’una o poques desenes d’ocells, tot i que en alguns indrets pot formar estols molt grans de centenars d’individus o més.
La població hivernant encara és abundant a totes les planes extensament conreades dels Països Catalans, però s’ha comprovat una davallada molt important en la població hivernal d’algunes comarques, com per exemple al Penedès. A les Balears és comuna durant les migracions i durant l’hivern, encara que, en aquest últim període, l’abundància varia molt segons els anys.