La cuereta blanca (Motacilla alba) és lleugerament més grossa que la groga (ateny 18 cm) i és inconfusible pels colors gris i negre del mantell i blanc del dessota, i, sobretot, pels moviments que fa amb la llarga cua quan camina. A l’estiu, el mascle porta la gola negre, mentre que la femella hi té, al mateix lloc, una franja. Els joves, com el de la fotografia, són més esclarissats i tenen una taca bruna al pit.
Fototeca / MC
La cuereta blanca és un ocell nidificador comú a tots els Països Catalans, excepte a les Balears i a les zones litorals del S del Principat i el migjorn valencià. A la tardor, des del final de setembre i l’octubre i, principalment, el novembre, apareixen grans quantitats d’individus extrapirinencs que, arreu dels Països Catalans, passen tot l’hivern entre nosaltres. El pas de primavera té lloc principalment el març, si bé poden haver-hi ja migradors el febrer, o d’altres que es retarden fins a mitjan abril. La població indígena és sedentària, si bé existeixen moviments postgeneratius.
La cuereta blanca s’alimenta, caminant per terra, de petits insertes o aràcnids. Necessita, així, d’un medi obert i amb vegetació baixa. Voreres de riu i altres cursos d’aigua, on les ones van portant a la vora aquests petits insectes que formen la seva dieta, li són molt adients. Tot sovint també se la troba prop de l’home, en masies, granges, pobles i, fins i tot, ciutats, on busca el menjar entre femers, camins, conreus o jardins oberts. A ambients d’alta muntanya és on potser està més lligada a l’home. Si l’ambient és àrid, però, deixa l’habitatge humà i tan sols aprofita els cursos d’aigua.
La reproducció s’inicia a l’abril o al començament de maig, encara que en zones favorables pot criar abans. Necessita, per a fer el niu, petites cavitats, siguin naturals o fetes per la mà de l’home. Amb l’arribada dels migradors, comencen a aparèixer estols de cueretes que vaguen per conreus, camps, parcs, etc. Alhora, existeixen també individus territorials, especialment a voreres de rius i rieres. Aquesta plasticitat social és regulada pel tipus de recurs explotat: a la vora dels rius, l’aliment és abundant i té una taxa de renovació si fa no fa coneguda. Les pastoretes o cueretes es dediquen a patrullar la vorera buscant els petits insectes; un cop ha recorregut una de les voreres passa a l’altra i inicia la recerca en el sentit invers, i en el temps que realitza aquest circuit, la vorera ja s’ha tornat a omplir d’insectes. En aquesta situació es comprèn fàcilment la necessitat de defensar aquest territori, ja que els intrusos es menjarien l’aliment que ella esperava trobar. Circumstancialment, si hi ha abundància de menjar, permet la presència d’altres individus que l’ajudaran a defensar el territori, i així podrà dedicar més temps a alimentar-se. Aquests companys de territori generalment són joves o femelles, ja que si ha de tornar a fer-los fora sempre li serà més fàcil que no pas si són mascles adults. En determinats camps, on l’aliment sigui esperable i dispers per un igual, també es desenvoluparà el comportament territorial. Quan l’aliment explotat es presenta d’una forma imprevisible i localment abundant, com poden ser escombraries, femers o camps acabats de llaurar, les pastoretes formen estols i els diferents individus es toleren els uns als altres, encara que estiguin molt a prop. Les cueretes territorials poden abandonar de tant en tant el seu territori per aprofitar una font d’aliment abundant que ha sorgit, de forma momentània, prop de l’àrea defensada per elles, i compartir aleshores pacíficament el menjar amb un individu amb el qual feia tan sols unes hores que es barallava i el qual expulsava de casa seva. En general, però, aquestes escapades són de curta durada, ja que sempre els serà més rendible estar al seu territori que ser un dels membres de l’estol.